9.-"Pastiche"

Allegro ma non tropo. Concerto en ré mineur

Pour deux pianos et orchestre (1932)

Francis Poulenc

Quantes coses es poden dir d’aquesta música!

En primer lloc, la seva estètica brillant, el seu vigor rítmic, l’equilibri i la lògica del discurs musical, la coherència estructural...

És un tret destacable d'aquesta obra la coexisteixen de diversos estils musicals. És el que s’anomena “pastiche”. En aquest Allegro, hi conflueixen la vitalitat i la duresa harmònica de Stravinsky amb moments que podrien ser de Chopin, amb uns quants compassos de Ravel i amb tonades vulgars de cabaret que contrasten amb un delicat teixit musical de gamelan balinès. 

El context històric en que Poulenc escriu aquest concert és important. Són als anys trenta, aquest període entre guerres que a Europa es va viure amb tanta agitació cultural i política. Hauríem de parlar del retorn de molts artistes d’avantguarda a plantejaments neoclàssics. En aquet cas, adoptar la forma de concert en tres temps, la simetria de l’estructura ABA i la tonalitat més o menys estable, defineixen aquet perfil neoclàssic.

La gran influència que va exercir Satie sobre els músics joves francesos de les primeres dècades del segle XX -també en Poulenc-, es resumeix en una postura absolutament anti-impressionista: “Prou de núvols, onades, aquaris i perfums nocturns...” En Poulenc, aquesta influència es fa visible en una música de naturalesa més aviat frívola, humorística, lluny de tot el que és transcendent. Això el va apropar als artistes dadà i surrealistes, amb els que va compartir alguns projectes. En aquest concert, en molts moments, s’aprecia aquesta despreocupada i humorística lleugeresa.

Si Satie el va influenciar molt en el posicionament respecte a l’art, la major influència musical va ser, sens dubte, de Stravinsky, el de Petruixka i La Sacre. En aquest concert és evidentíssim.

L’estructura formal està nítidament definida en tres parts i una coda. La tercera part no és una reexposició de la primera, però gairebé: el caràcter és el mateix i la successió dels esdeveniment musicals s’assemblen molt en les dues parts.  

Esdeveniments musicals Allegro ma non tropo. Concerto en ré mineur Pour deux pianos et orchestre (1932) 5:23 CODA Lento Subito Passatge de violoncels molt curt. 5:50 Sonoritat de Gamelan, de Bali: misteriós i clar a la vegada. És el mateix que els compassos inicials del concert, però molt més lent.  6:09 Melodia dels primers compassos del segon temps del Concert per a piano en sol, de Maurice Ravel.  Poulenc n’agafa les sis primeres notes i en canvia el compàs, de ternari a compàs de quatre.

0:00 I Allegro ma non tropo Els primers compassos són a la manera de la música de Bali. 0:27 Escales cromàtiques descendents 0:31 Elements rítmics de 4 notes dialogant entre els dos pianos. 1:04 Primera melodia popular 1:24 Segona melodia popular 1:48 Fragment rítmic molt stravinskià 2:12 II Lento subito Melodia a la manera de Chopin i escales cromàtiques descendents. Al llarg d’aquesta part, l’acompanyament va encadenant elements rítmics de 4 notes que recorden molt als de la primera part. 4:21 III Subito Tempo Primo Escala descendent à Tercera melodia popular 4:35 Reapareix els elements rítmics de 4 motes 4:43 Reapareix la Segona melodia popular, la mateixa de la primera part. 4:58 Escales cromàtiques descendents

Gamelan de Java, Sunda i Bali

Poulenc va conèixer la música d’un gamelan balinès en l’Exposició Colonial de París del 1931. Les exposicions universals van donar a conèixer als artistes europeus cultures de llocs llunyans. La música oriental ja havia arribat a París en l’Exposició Universal de 1889, la de la Tour Eiffel. Debussy va quedar encisat en sentir un gamelan de Java.

Ravel va escriure aquest concert després de la gira pels Estats Units. Allà va conèixer la música negra i en aquest concert es manifesta en algunes melodies inspirades en el jazz. El segon moviment, bonic, tranquil i contemplatiu, és molt de l’estil del Ravel de la Pavane pour une infante défunte. Les primeres notes d'aquest moviment són les que Poluenc reprodueix en el seu concert.

II.-Adagio assai. Concerto pour piano en sol (14 gener 1932) Maurice Ravel