Les missions formen part de la pràctica evangelitzadora de la religió cristiana, pràctica que va ser utilitzada per la corona Espanyola per assentar i estendre la seva presència en els territoris americans. Era un element clau en la colonització basat en la implantació d'un model de control urbà, social i cultural en què, a més d'evangelitzar als indígenes, es realitzava un seguit d'activitats econòmiques.
Van ser nombroses les ordres religioses que van fundar missions per tota Amèrica, especialment en els virregnats de Nova Espanya, Perú i Rio de la Plata. Les primeres ordres que van arribar a Amèrica van ser els franciscans i els dominics, però a principis del segle XVII hi arribaren els jesuïtes, que van establiren el model de reducció més estès a l’Amèrica llatina.
La difícil tasca evangelitzadora dels jesuïtes a l'Amèrica espanyola es va dur a terme a través de diferents estratègies d'acostament cap als indígenes, entre les quals es destaquen el coneixement de les llengües vernacles, l'educació musical, l'escriptura i la construcció d'instruments musicals. Davant les dificultats de l’empresa missionera, no només era útil l'aprenentatge de les llengües natives, sinó també la utilització d'un nou llenguatge amb el que va ser possible establir una comunicació comuna entre el món indígena i el món europeu: el llenguatge musical.
La llarga experiència dels jesuïtes en la tasca evangelitzadora els va permetre apreciar el paper que complia la música dins el procés educatiu, per tenir aquesta un fort poder d'atracció, i per permetre una comunicació que sobrepassava les barreres culturals i lingüístiques, a l'apel·lar als sentits. A aquesta instrumentalització dels sentits i de la imaginació se li diu Applications sensuum, mètode considerat típic dels jesuïtes, que en diverses missions van experimentar la inclinació natural dels indígenes cap a la música, afició que promovia una devoció especial cap a l'Església, fins i tot entre aquells que en principi semblaven reticents a participar-hi.
La dansa, la música i els components de les festivitats meravellava als nadius americans, fet que va ser aprofitat pels jesuïtes per dur a terme la seva missió evangelitzadora. En aquest punt, és central tenir en compte la importància que té la música dins de les festes i ritus que es practicaven com a part de l'ofici religiós promulgat pels missioners. La pràctica musical dins d'aquests contextos representava per als indígenes músics no només una participació activa dins de les festes i cerimònies, sinó també un dels més alts privilegis que els situava en un alt escalafó de la jerarquia.
Els missioners eren conscients del paper que aquests
músics indígenes i la seva música complien dins el culte religiós, perquè era
especialment en aquestes festivitats on s’involucrava a tota la població
aconseguint gran influència sobre ella, facilitant així el procés
evangelitzador. Dins aquests ritus religiosos es destaca la doctrina cantada
repetidament, que és una la forma de pregunta i resposta que freqüentment es
posa en escena amb el cant altern del cor i solistes gairebé de manera teatral,
moltes vegades en connexió amb balls.
El día del Corpus
San Ignacio de Moxos, Bolívia
Si es disposava de grans cors i orquestres en cada missió per celebrar les misses es podria incrementar l'alegria dels creients en la litúrgia, i és per això que també es va incentivar l'aprenentatge de la construcció d'instruments musicals i la còpia de les partitures.
A la fi de segle XVII va començar la creació de les reduccions
jesuítiques al territori bolivià, essencialment en les regions de Chiquitos, al
nord del departament de Santa Cruz de la Sierra, i a Moxos, situat al territori
del departament del Beni.
Missions jesuítiques guaranís
Les reduccions dels jesuïtes a Sud-Amèrica suposen una complexa combinació de criteris productius d'organització de l'espai, que s’entenien com a grans establiments industrials i agropecuaris, i d'esforços de catequització dels nadius, per articular la cultura original amb la metropolitana. Entre 1682 i 1744, la Companyia de Jesús va fundar a Moxos un total de 25 pobles, entre els quals es destaquen: Loreto -el primer-, Trinitat (1687), San Ignacio de Moxos (1689), la de San Francisco Xavier (1691) i San Rafael (1696). El model més estès a Amèrica de Sud va ser l'implantat pels jesuïtes: l'església, la residència dels pares i les cases regulars dels indis que se situaven al voltant d'una gran plaça.
Església de San Ignacio |
Església de San Xavier |
|
Al poc temps de començar la seva tasca, els jesuïtes es
van sorprendre de la facilitat amb que els nadius assimilaven les complexes
obres del Barroc. No només van comptar de seguida amb músics, sinó també amb
compositors. Aviat aquests pobladors locals
van ocupar els seus llocs en el cor, com a solistes, instrumentistes, copistes,
constructors d'instruments i fins i tot mestres de capella. Molts no sabien ni
llegir ni escriure i dominaven, però, la lectura musical.
Els indígenes van heretar aquest valor de la música i van conservar amb zel les partitures, copiant una i altra vegada a mesura que es deterioraven. En les obres destinades a la litúrgia era norma no deixar registre del nom de l'autor, per això, de la majoria de composicions se’n desconeix l’autor. La música instrumental així com la vocal, està sòlidament fundada a l'estil italià.
A Bolívia s'han preservat nombroses i voluminoses col·leccions amb música de l'època de la colònia, i del temps de la primera evangelització dels pobles americans. A Sucre hi ha dues esplèndides col·leccions amb música que documenta la grandesa i importància que la catedral metropolitana i esglésies veïnes han tingut en la vida musical d'aquella època.
Ángeles, ¡al facistol! a 8 (1718)
|
Ymaynalla canqui
|
|
A on s’ha treballat més en la restauració i recuperació de les partitures barroques ha estat en les antigues reduccions de Chiquitos i de Moxos. Trobats a San Rafael i Santa Anna de Chiquitos, els arxius contenen més de 5.500 pàgines de música i constitueixen un document importantíssim per demostrar el paper que la música va ocupar en l'evangelització dels pobles americans. Està compost en la seva major part per misses, motets llatins i música instrumental. Els banquets s'acompanyaven amb una sèrie de música instrumental, com sonates, de les quals s'han conservat les trucades Sonates chiquitanas, entre les quals es reconeixen algunes versions simplificades de sonates de Pietro Locateli, Georg Philipp Telemman, i Domenico Zipoli.
Tan sols la col·lecció de música guardada a San Ignacio de Moxos, podria ser igualada en importància i significat a la de les reduccions de Chiquitos. Aquest altre tresor estava compost per milers de partitures de música barroca que durant segles (després de l'expulsió de la Companyia de Jesús de terres americanes, el 1767) van ser amorosament guardades del saqueig colonial pels cabildos “indigenals” (formes de govern indígena instaurades durant les missions). En molts casos, músics indígenes es van encarregar de transcriure constantment els folis originals, danyats per la humitat, els insectes i les altes temperatures tropicals del lloc; en altres casos, les partitures originals van ser recuperades ostentant ja un gran mal.
El drama evangelitzador, o òpera, com es denominava a totes les obres escèniques que s'executaven a les missions, va ser molt popular en la vida de les reduccions jesuítiques i va resultar una contribució única al repertori americà de l'òpera en temps de la colònia.
Les òperes es representaven en els moments més significatius de l'any litúrgic o en ocasió d'esdeveniments d'importància política. La seva posada en escena tenia lloc cap al vespre, a la plaça major, al costat del pòrtic de l'Església o al castell de l'estendard real. Els actors eren els indis mateixos i, sovint, s'inserien elements del món indígena: vestuaris rics i coloristes adequats al paper representat, escenografia típica de la zona amb arcs de flors i plantes selvàtiques, fruites tropicals, ocells de gran colorit i animals salvatges . Això era inaudit per l'època, però els Jesuïtes avançats al seu temps integrant als indígenes i la seva cultura dins de les obres musicals, van aconseguir calar i portar la doctrina al cor d'aquella gent.
Descoberta al començament de l'última dècada de segle XX,
de l'Opera de Sant Ignasi es van trobar dues còpies: una als arxius de
Chiquitos (Santa Anna, Chiquitos-Bolívia), i una altra a la Missió de Sant
Ignasi a la província de Moxos (Bolívia). La partitura va ser restaurada i
transcrita pel musicòleg Bernat Illari.
L'òpera de Sant Ignasi de Loyola és una de les
tres obres dramàtiques que es conserven en els arxius de les antigues missions
jesuítiques d'Amèrica. Composta entre 1717 i 1726, la seva creació s'atribueix
al jesuïta toscà Domenico Zipoli (Prato, 1688-Còrdova, 1726), conjuntament amb
el també jesuïta suís Martin Schmid (Baar, 1694-Lucerna, 1772) i indis
chiquitanos.
Amb text castellà, d'autor desconegut, posseeix un llibret pedagògicament eficaç. Els personatges principals són Sant Ignasi de Loyola, Sant Francesc Xavier i el dimoni, qui malgrat la seva dubtosa seducció (el seu aspecte és magnífic en la seva simplicitat i sensualitat), no aconsegueix desviar els dos sants de la seva sagrat deure, l'evangelització.
Òpera "San Ignacio de Loyola" (1717-1726) Domenico Zipoli, Martin Schmid i Indis Chiquitanos. |
Òpera: "San Francisco
Xavier"(1740)
|
|
Entre tots els músics europeus vinculats a les reduccions de l’Amèrica llatina, un dels més destacats, tenint en compte la repercussió de la seva obra, va ser l’italià Domenico Zipoli. Motivat per la vocació sacerdotal, va viatjar a Sevilla, i a mitjans de 1716 va ingressar a la Companyia de Jesús. El 5 abril de 1717, va partir amb una expedició organitzada pels Jesuïtes, rumb a Rio de la Plata. Zipoli van realitzar la travessia de tres mesos per treballar en les ja cèlebres Reduccions Jesuítiques del Paraguai. Al juliol va arribar a Buenos Aires i a l'agost es va establir al Convent dels Jesuïtes de Còrdova on va continuar els seus estudis teològics, i va compondre música que després s'enviava per mitjà d'emissaris, als 30 pobles que formaven part de les Reduccions.
Molt aviat Domenico Zipoli, es va fer famós, com ho refereixen nombrosos documents: «Va donar gran solemnitat a les festes religioses mitjançant la música, amb no petit plaer així dels espanyols com dels neòfits ... Enorme era la multitud de gents que anava a la nostra església, amb el desig de sentir-li tocar bellament».
En els breus vuit anys i cinc mesos d'activitat en les Reduccions Jesuítiques, Zipoli va compondre una enorme quantitat de música, que fins fa poc temps era desconeguda, ja que la major part de la seva obra va ser destruïda, després de l'expulsió dels Jesuïtes el 1767. Al segle passat, el 1959, el musicòleg nord-americà Robert Stevenson va trobar, a Sucre, Bolívia còpies de la seva Missa en Fa (copiada a Potosí el 1784 per comanda de Virrey de Lima) i sobretot al 1972, el descobriment de més de 10.000 manuscrits a la Reducció de Chiquitos, Bolívia per part de l'arquitecte suís Hans Roth; troballa considerada com la de major transcendència per a la musicologia d'Hispanoamèrica, en les últimes dècades. Entre aquests manuscrits es troben nombroses Misses, Motets, Himnes i peces per a orgue.
In hoc mundo
|
|
|
|
Domenico Zipoli (1688-1726), va ser contemporani de Bach, Haendel i de Domenico Scarlatti, difícilment pugui ser confrontat amb cap dels seus coetanis. No hi ha casos iguals en la història de la música, on un sol·licitat músic professional renúncia a una assegurada carrera d'èxits, per ocupar-se de la salvació de les ànimes dels indígenes. El tomb que va donar a la seva vida al dedicar-se a l’evangelització a la província jesuítica del Paraguai va modificar substancialment el seu llenguatge i estètica. Les potencialitats que havia demostrat al publicar la seva primera obra, les 16 Sonate d'intavolatura per organo e cimbalo (Roma, 1716), semblaven haver-se reduït en gran mesura.
All' Offertorio
Sonate
d'Intavolatura Op.1 (1716 )
Domenico Zipoli
Entre les composicions de Domenico Zipoli s’amagava una agradable sorpresa: Elevazione. Una obra per a oboè, violoncel, orgue i cordes, d'una estil lent i elegant. Les cordes de l’obertura mantenen llargues notes que acompanyen la melodia dolça i nostàlgica, amb l’oboè i el violoncel alternant-se en un diàleg amable i serè. L’acompanyament escàs, però ric, s’afegeix a l’atractiu de melodia. Elevazione és un enigma de la música clàssica: una obra, que després de ser redescoberta el 1990 és avui tan apreciada, com és possible que hagi estat tants anys oblidada?
Elevazione
Domenico Zipoli
He buscat informació per respondre a aquesta pregunta. Sembla que l'obra prové d’una de les Sonate d'Intavolatura per a Organo e Cimbalo, Op. 1, concretament la XIV, All'Elevazione in Fa Maggiore.
All'Elevazione in Fa Maggiore
Domenico Zipoli
No m’ha quedat clar, però, si l’Elevazione que s’ha fet popular, la d’oboè, violoncel i corda, és una adaptació “romantitzada” de la sonata All'Elevazione in Fa Maggiore. En tot cas, sembla bastant evident que va ser la font d’inspiració d’Ennio Morricone per a la música de la pel·lícula The Mission.
Tema principal de The Mission
Ennio Morricone
La majoria d’obres d’autors nadius són anònimes, però en rares ocasions se n’ha pogut saber l’autoria. És els cas dels 8 cantos en llengua autòctona i una Loa a la Reina María Luisa de Borbón, dels compositors indis Francisco Semo, Marcelino Ycho i Juan Josef Nosa de San Pedro de Moxos, que van compondre l’any 1790 en honor al Rei Carlos IV i la Reina Maria Luisa, i que es conserven a l’Arxiu General d’Índies, a Sevilla.
En l’àmbit del Virregnat de Perú (al principi el seu territori comprenia gairebé tota Amèrica del Sud), figuren altres compositors remarcables, alguns vinguts d’Espanya o d’Itàlia, però també alguns oriünds de l’Amèrica llatina. En destacarem uns quants:
Després de l’expulsió dels jesuïtes el 1767, en les reduccions de Chiquitos i de Moxos es va continuar construint instruments, copiant partitures i interpretant les obres barroques del seu repertori. Tant és així, que després del redescobriment dels seus arxius musicals a finals del segle XX, s’ha reprès la interpretació d’aquestes obres considerades com a patrimoni cultural dels pobles indígenes.
L'orquestra de Sant Ignasi de Moxos va debutar sota la direcció de Karina Carrillo al Festival de Música Barroca i Renaixentista Americana "Missions de Chiquitos" de 2002. Així mateix es va organitzar un cor el qual al costat de l'orquestra va interpretar la Missa Palatina, de l'Arxiu Missional chiquitano, just el dia en què, amb l'ofici religiós en honor al seu sant patró, es reinauguraba el temple restaurat
L'Ensamble Moxos reuneix joves professors i als seus alumnes més avantatjats. Els seus freqüents gires nacionals i internacionals i la venda de les seves produccions musicals són la sustentació principal de l'Institut Superior de Música i Turisme de Sant Ignasi. Però la supervivència no és el seu únic propòsit, sinó també el de preservar i difondre el tresor musical que es va forjar en les selves bolivianes amb l'arribada dels missioners jesuïtes. Quan sona el Ensamble Moxos, està sonant la història.
Ensamble Moxos
Un dels grups que ha ajudat més a la divulgació del repertori musical de les reduccions sud-americanes ha estat el conjunt vocal i instrumental Ensemble Elyma, fundat a Ginebra el 1981 pel seu director Gabriel Garrido. És conegut per la recuperació d'obres del Barroc llatinoamericà de compositors com Domenico Zipoli, Manuel de Sumaya, Juan d'Araujo o Tomás de Torrejón i Velasco.
Gloria de la Missa de San Ignacio
|
Cachuas al Nacimiento (Fiesta Criolla)
|
|
|
És destacable mencionar el prestigiós Festival
Internacional de Música Renaixentista i Barroca Americana "Missiones de
Chiquitos", que es realitza cada dos anys en les ex Missions Jesuíticas
de Chiquitania, al Departament bolivià de Santa Cruz, que congrega prestigiosos
cors i orquestres d'una dotzena de països, tan diversos com els Estats Units,
Espanya, Corea, Itàlia, Anglaterra i diversos d'Amèrica de Sud.
|
|
|
Si us interessa, en aquestes adreces trobareu més
informació i ben detallada de les missions dels jesuïtes i la música barroca
a Llatinoamèrica: Transculturación
y apropiación cultural: el patrimonio musical
|
