174.- John Jacob Niles

 

L’any 1964, el compositor italià Luciano Berio va compondre un interessantíssim recull d’harmonitzacions i arranjaments de cançons populars de diversos països. En l’edició discogràfica d’aquesta obra, i en l’extraordinària veu de la cantant nord-americana Cathy Berberian, vaig conèixer les cançons Black is the colour i I wonder as I wander.

 

Black is the colour Cathy Berberian

I wonder as I wander Cathy Berberian

El que no sabia llavors, és que aquestes dues cançons no són autènticament tradicionals nord-americanes. Tot i que estan inspirades en les balades populars dels Apalatxes, el seu compositor és el folklorista John Jacob Niles, un músic d’una personalitat molt peculiar.

John Jacob Niles (1892-1980)  compositor, cantant i col·leccionista de balades tradicionals nord-americà, anomenat el "Degà dels baladistes americans", va ser una influència important en el renaixement de la música popular nord-americana dels anys 50 i 60, amb Odetta, Joan Baez, Burl Ives, Peter, Paul and Mary i Bob Dylan, entre d'altres, gravant les seves cançons.

Com a cantant, sobresurt per la singularitat de la seva veu i la intensitat de les seves interpretacions. Als anys seixanta, la veu en el registre de contratenor era molt poc coneguda. En l’àmbit de la música antiga, només l’anglès Alfred Deller i el nord-americà Russel Oberlin començaven a gaudir de les àries de castrati de les òperes barroques, en les escasses produccions que es guiaven per la interpretació amb criteris històrics, tendència molt nova encara en aquells anys.

 

Russel Oberlin interpreta Vivi, tiranno

de l’òpera Rodelinda
de G.F.Haendel

En el context de la música folk americana, cantant balades apalatxianes, la veu aguda de Niles va sorprendre a tothom. El seu estil vocal és rítmicament lliure i declamatori, amb una gran expressió emocional, sobretot quan empra el seu falset estratosfèric. Tant és així, que per a Bob Dylan, Niles era un personatge mefistofèlic que cantava amb "veu de soprano esgarrifosa." Cal dir que Dylan admirava la música de Niles;  tot i que era "estrany i il·lògic",  també era "terriblement intens i et posava la pell de gallina". 

Lady Margot and Love Henry
John Jacob Niles

Considerat un dels pares del ressorgiment de la música folk als Estats Units, va fer quatre llargs viatges al sud dels Apalatxes com a assistent de la fotògrafa Doris Ulmann. A partir de 1927, John Jacob Niles la va ajudar en els seus viatges rurals, aprofitant per recollir i col·leccionar balades mentre Ulmann fotografiava.

 

“No m'interessen exclusivament les cares literàries, perquè alguns dels meus muntanyencs m'han emocionat més que cap persona literària, per distingida que sigui. Un rostre que té les marques d'haver viscut intensament, que expressa alguna fase de la vida, alguna qualitat dominant o poder intel·lectual, constitueixen per a mi un rostre interessant. Per aquest motiu, el rostre d'una persona gran, potser no bonica en el sentit més estricte, sol ser més atractiu que el rostre d'una persona més jove a qui la vida ha tocat amb por.”

Doris Ulmann, 1930

En aquests viatges amb Doris Ullmann, John Jacob Niles recopilava i transcrivia cançons tradicionals de fonts orals, entre elles les balades Barbara Allen i He's Goin' Away. 

 

The Ballad of Barberry Ellen John Jacob Niles

I'm Goin' Away John Jacob Niles

Al llarg de la seva carrera, Niles va enregistrament molts àlbums de cançons tradicionals i de creació pròpia, però el primer de tots va ser un recull de balades, Early American Ballads, publicat el 1938. 

 

The Gypsy Laddie John Jacob Niles

The Seven Joys of Mary John Jacob Niles

La cançó més coneguda de Niles és l’himne cristià I Wonder as I Wander, que típicament s’interpreta com una nadala popular. L’autoria d’aquesta cançó va provocar una certa confusió entre cantants i oients, molts dels quals creien que era d'origen anònim. Niles va emprendre demandes per establir la seva autoria i va exigir drets d'autor a altres intèrprets de la cançó.

I Wonder as I Wander té el seu origen en un fragment de cançó recollit per Niles el 1933 a la ciutat de Murphy, a la Carolina del Nord dels Apalatxes. Niles va assistir a una reunió de recaptació de fons celebrada per evangèlics que havien rebut l'ordre de sortir de la ciutat per la policia. En la seva autobiografia inèdita, va escriure: 

“Una noia havia sortit a la vora de la petita plataforma adossada a l'automòbil. Ella va començar a cantar. La seva roba estava increïblement bruta i esgarrapada, i ella tampoc anava neta. Els seus cabells rossos cendra penjaven en llargues madeixes. (...) Però, el millor de tot, era preciosa, i sabia cantar a la seva manera. Va somriure mentre cantava, va somriure bastant trista i només va cantar una sola línia d'una cançó”.

 

I Wonder As I Wander
John Jacob Niles

1 Em pregunto mentre deambulo, sota el cel,
com va venir Jesús el Salvador a morir
per la gent com tu i com jo;
Em pregunto mentre deambulo, sota el cel.
 
2 Quan Maria va donar a llum a Jesús, era en un estable de vaques
amb savis i pagesos i pastors i tot.
però dalt del cel de Déu va caure la llum d'una estrella,
i llavors va recordar la promesa dels segles.
 
3 Si Jesús hagués desitjat qualsevol cosa,
una estrella del cel, o un ocell a l'ala,
o tots els àngels de Déu al cel per cantar,
segurament ho hagués pogut tenir, perquè era el Rei.
 
4 Em pregunto mentre deambulo, sota el cel,
com va venir Jesús, el Salvador, a morir
pels pobres com tu i com jo;
Em pregunto mentre deambulo, sota el cel.

L’escriptor, Henry Miller descriu John Jacob Niles així en el seu llibre Plexus: “La nostra preferida era I Wonder As I Wander, cantada amb una veu clara, aguda, amb tremolor i una modalitat pròpia. El ressonant metàl·lic del seu dulcimer mai no deixava de produir èxtasi... Com un salmista, entonava els seus versos en un cant eteri que els àngels portaven amunt fins al seient de la glòria. Quan va cantar de Jesús, Maria i Josep es van convertir en presències vives. Un cop de mà i el dulcimer emetien sons màgics que feien brillar els estels més brillants, que poblaven els turons i els prats de figures platejades i feien balbucejar els rierols com nens.”

Aquesta cançó, com veurem més endavant, l’han interpretat molts artistes de diferents gèneres, però són especialment interessant aquestes dues versions per a solista i cor a capella: la primera amb arranjament del mateix Jacob Niles i la segona, una magnífica harmonització de John Rutter.

 

I Wonder As I Wander (arr. J. Niles) Pacific Chorale

I Wonder As I Wander (har. John Rutter) Cambridge Singers

John Jacob Niles va compondre Go 'Way From My Window quan només tenia 16 anys, basada en una línia de cançons recopilada d'un treballador agrícola afroamericà, però no la va interpretar fins al 1930. Marlene Dietrich la va gravar i la va cantar a l'escenari i Bob Dylan va citar el primer vers a la seva cançó It Ain't Me Babe. 

 

Go 'Way From My Window
John Jacob Niles 

Go 'way from my window
Go 'way from my door
Go 'way, way way from my bedside
And bother me no more
And bother me no more

Go 'Way From My Window Marlene Dietrich

It Ain't Me Babe Bob Dylan   Go away from my window Leave at your own chosen speed I'm not the one you want, babe I'm not the one you need

Més endavant, Niles va publicar composicions en un estil més clàssic, incloses obres per a cor i cançons líriques per a veu i piano.  

Jesus, Jesus, rest your head Amor Artis Chamber Choir

What songs were sung Karina Gauvin

 

Unused I Am to Lovers Hope Koehler

Down in yon forest Kathleen Sonnentag

Entre les composicions líriques de Niles s’inclou el cicle Niles-Merton Songs, una col·lecció de 22 cançons que configuren la poesia de Thomas Merton. 

 

The Greek Women Chad Runyon Jacqueline Chew

Sundown Chad Runyon Jacqueline Chew

Les cançons de Niles, especialment I Wonder as I Wander,  han format part del repertori de cantants de gèneres ben diferents. Des de Julie Andrews  i  Barbra Streisand a les mezzosopranos líriques Marilyn Horne i Anne Sofie von Otter, passant pel jazz-blues de Nina Simone i Mahalia Jackson. 

 

I Wonder As I Wander Julie Andrews	I Wonder As I Wander Barbra Streisand
Go 'Way From My Window Marilyn Horne	I Wonder As I Wander Anne Sofie von Otter
Black Is the Color of My True Love's Hair Nina Simone	I Wonder As I Wander Mahalia Jackson

I entre els representants del la música folk nord-americana, Joan Baez, amb tres de les cançons més conegudes -Go 'Way From My Window,  Black Is the Color of My True Love's Hair i I Wonder as I wander-, és la que ha fet més ressò de la música de John Jacob Niles. 

 

Go 'Way From My Window Joan Baez

Black Is the Color of My  True Love's Hair Joan Baez

I Wonder As I Wander
Joan Baez

000000000

173.- Di Cardinale Ottobino

 

Degut a que els papes de l'Església Catòlica havien estat a Avinyó o dividits pel cisma des del 1309, Roma va romandre arquitectònicament subdesenvolupada tant des d'una perspectiva utilitària com artística. Segons l’historiador irlandès Eamon Duffy, "Roma no tenia indústries excepte el pelegrinatge, cap funció excepte com a capital del papa". El mecenatge de les arts i l'arquitectura era tant una qüestió de política papal –per augmentar el prestigi de la institució en el seu conjunt– com de les preferències personals de cada un dels papes. El papa Lleó X (1475-1521) és conegut pel seu mecenatge a Rafael, les pintures del qual van tenir un paper important en la redecoració del Vaticà. El papa Sixt IV (1414-1484) va iniciar un gran impuls per redissenyar i reconstruir Roma, eixamplant els carrers i destruint les ruïnes romanes, encarregant la Capella Sixtina i convocant molts artistes d'altres ciutats-estat italianes. El papa Nicolau V (1397-1447) va fundar la Biblioteca Vaticana. Urbà VIII (1568-1644) va patrocinar les arts i es va convertir en mecenes de diversos artistes, entre els que destaca Gian Lorenzo Bernini, al qual li va encarregar, entre altres coses, el cèlebre baldaquí sobre l'altar de la Basílica de San Pere.

Durant el segle XVII, la Contrareforma va enfortir el poder central del papat de manera que, com a clients habituals de l'art, el monopoli del poder i la riquesa de la cort papal va assegurar el seu generós mecenatge en l'art. Molts joves de família aristocràtica o adinerada van anar a Roma per estudiar a la institució religiosa i es van convertir en clergues, mentre que els pobres buscaven feina, menjar i caritat a Roma.

A causa de la necessitat de propaganda per impressionar els seus súbdits i viatgers que venien a Roma per al culte religiós, el Pontífex i la seva família van dedicar una gran quantitat de diners dels seus alts ingressos al mecenatge de l'art. Aquest mecenatge artístic insigne i sovint públic va fomentar encara més les compres d'art entre papes, cardenals, patricis i prelats.

L'art es va convertir en un mitjà de millora de prestigi per als nivells socials més alts i va ajudar a marcar la distància entre les classes mitjanes i les altes. L’autoritat del papa i el seu poder social, es reflectia en el mecenatge artístic. Aquesta propaganda visual va distingir la nova família papal dels ciutadans comuns i va mostrar el seu estil de vida noble, aristocràtic i  intel·lectual entre les elits. Per als familiars del Papa, concretament els seus nebots -que havien de justificar el seu nou poder adquirit a través del nepotisme-, el mecenatge de l'art es va convertir en un vehicle d'avenç social per promoure la seva posició de poder. Així doncs, el Papa i la seva família van tenir la necessitat de mostrar el seu poder mitjançant un mecenatge artístic distingit entre els cercles de les classes altes.

El papa Urbà VIII Barberini i els seus nebots, per exemple, en una fusió literal de la seva autoritat papal i principesca, va tractar constantment la Cappella Pontifícia com la seva pròpia capella familiar, imposant els favorits i subvertint els concursos pels quals la capella elegia tradicionalment els seus cantants.

L'òpera va ser una eina important en mans dels líders polítics italians del segle XVII, que van governar durant una època que creia en els poders persuasius de les arts, inclosa la capacitat de la música per moure els afectes humans i, per extensió, el comportament. L'òpera combinava imatges visuals amb els poders interpretatius de la parla i els efectes intensificadors de la música. Quan la van interpretar alguns dels millors músics d'Europa, es va convertir en una exhibició excel·lent de magnificència, reflectint la riquesa i el gust del seu mecenes. En les seves luxoses despeses en òpera, inclosa la construcció d'un teatre de la cort, els nebots Barberini es van alinear amb els prínceps seculars.

En una època de guerra religiosa, pesta i reforma, el papa Urbà VIII i els seus cardenals nebots Antonio i Francesco Barberini van intentar establir l'autoritat de l’Església catòlica inspirant el públic de Roma amb visions dels fets heroics dels sants i en una intensa devoció a la Verge Maria. Una direcció en què ho van fer va ser encarregant obres als músics papals Stefano Landi i Virgili Mazzocchi, òperes basades en la vida de sants del poeta Giulio Rospigliosi (posteriorment papa Climent IX) i obres de devoció religiosa: himnes, psalms, motets, misses, etc.

 

Introducció a Il Sant’Alessio Stefano Landi

Laudate pueri Vespro della beata Virgine Virgili Mazzocchi

Però avui no parlarem del papa Barberini, sinó del cardenal Pietro Ottoboni (1667-1740) -nebot del papa d’Alexandre VIII (1610-1691) i successor de Francesco Barberini-, que és recordat com el principal patrocinador de les arts i la música, en particular a Roma a finals del segle XVII i principis del XVIII. Ottoboni va ser l'última persona a ocupar el càrrec de cardenal-nebot, una tradició que es remunta a l'edat mitjana que permetia a un pontífex nomenar membres de la seva pròpia família per ocupar llocs clau. 

Pietro Ottoboni
Francesco Trevisani

Tot i que tenia diversos càrrecs de responsabilitat en la cúria romana, era un cercador sense vergonya del plaer sensual. Això es va traduir en un nombre considerable d'amants (els retrats de les seves amants disfressades de santes decoraven el seu dormitori, i es deia que va engendrar entre 60 i 70 fills), però també en un gran amor per la música, en la recerca de la qual va gastar profusament. De seguida va destacar en l'ambient romà per la generositat i el mecenatge d'artistes, poetes i músics. Membre de l'Accadèmia dell'Arcadia, Ottoboni va atreure a la seva petita cort -situada al Palau de la Cancelleria-, compositors importantíssims, com Arcangelo Corelli, Antonio Caldara, Alessandro Scarlatti, Filippo Amadei, Alessandro Stradella, Georg Friedrich Haendel, Tomaso Albinoni, els quals li van dedicar algunes de les seves obres més importants.

Trio sonata no. 1 in D minor op. 1
Aquesta obra va ser dedicada al cardenal Pietro Ottoboni
Tomaso Albinoni

Però el cardenal Ottoboni no es limitava a perseguir les boniques faldilles d'Europa, també s'envoltava d'un cercle extens d'artistes homosexuals, entre ells Arcangelo Corelli. Quan el papa Innocenci XI va decretar la prohibició de les representacions operístiques a Roma, es van oferir espectacles secrets al Palazzo d'Ottoboni. Corelli es va unir a l'alegre grup d'homes el 1690 i aviat es va convertir en l'atracció estrella dels concerts dels dilluns a la nit.

En aquests concerts dels dilluns Corelli va conèixer un jove compositor alemany molt prometedor: un tal Georg Friedrich Händel. Per descomptat, Händel també va treballar per a Ottoboni, i a Roma va compondre els seus primers oratoris, cantates profanes i algunes de les seves àries més cèlebres.

 

Ària: Il candore tolse al giglio
Ditemi, o piante
Georg Friedrich Händel

G.F.Haendel

El 1709 el cardenal va organitzar una llegendària "justa" al clavicèmbal i a l’orgue entre uns joveníssims Scarlatti i Händel. Del que va passar en el duel entre els dos virtuosos de vint-i-quatre anys només en tenim una idea força vaga, ja que la realitat s'ha barrejat amb la llegenda.

A.Scarlatti

El desafiament es va organitzar a iniciativa del cardenal Pietro Ottoboni, que va convidar els dos grans virtuosos a mostrar les seves respectives habilitats al sumptuós Palazzo Corsini a Roma per a l'entreteniment d'un nombrós públic procedent de la noblesa. La història, aparentment, registra que Scarlatti va sortir victoriós amb el clavicèmbal mentre que Händel el va superar amb l'orgue.

La relació del cardenal Ottoboni amb Corelli, el violinista més gran de la seva època, va ser tal que quan el músic va morir el 1713 va deixar tota la seva propietat al cardenal, que al seu torn la va repartir entre la família de Corelli. Va organitzar que fos enterrat al Panteó de Roma i la seva tomba marcada amb un elaborat memorial. Corelli va dedicar diverses obres al seu protector, entre elles les 12 sonates de cambra, op. 4 i el conegut Concerto grosso en sol menor, Op. 6, No. 8, que porta la inscripció Fatto per la note de Natale.

 

Trio-sonata C-major Op.4 núm.1 Arcangelo Corelli

Concerto grosso en sol menor,  Op. 6, núm. 8 Arcangelo Corelli

Corelli havia conegut el violinista Matteo Fornari l'any 1682, i aviat es va convertir en un element exclusiu. Corelli va escriure posteriorment: "Durant gairebé vint anys, mai vaig estar lluny de Matteo." Protegits socialment i vivint discretament entre un cercle d'amics masculins, van dedicar el seu temps a la recerca de la música. La seva relació íntima i a llarg termini es va convertir en la inspiració de dues composicions de Giuseppe Valentini, que va dedicar les seves Sonates en trio tant a Corelli com a Fornari.

 

Trio Sonata in E-flat major, op.5
Giuseppe Valentini

El cardenal Ottoboni, a més de mecenatge, va fer la seva pròpia contribució artística a l'avenç del gènere de l'òpera com a llibretista. Va escriure el text de nombroses cantates i òperes dels seus músics preferits. El teatre que havia construït a l'interior del Palazzo della Cancelleria de Roma va ser inaugurat el 1690 amb La Statira que ell mateix va escriure i Alessandro Scarlatti va musicar. 

La Statira: Aria "Io non son di quei campioni" Alessandro Scarlatti Libreto: Pietro Ottoboni   D'improvviso, Cantata per a Alto Antonio Caldara Libreto: Pietro Ottoboni

Il Ciro Alessandro Scarlatti Libreto: Pietro Ottoboni   Prologue: Il Martirio di S. Eustachio Flavio Carlo Lanciani Libreto: Pietro Ottoboni

Ero e Leandro és una cantata en llengua italiana de George Frideric Handel, composta el 1707 durant la seva estada a Roma, sobre un llibret escrit pel cardenal Pietro Ottoboni.

 

Ero e Leandro
Georg Friedrich Händel
Libreto: Pietro Ottoboni

La seva posició a l'Església va fer que no pogués publicar els libreti amb el seu propi nom, sobretot després que Climent XI prohibís totes les representacions públiques d'òpera el 1701. Algunes obres les va signar amb el pseudònim de Crateo Pradelini, anagrama de "Cardinal Pietro”. 

 

Dormi, o fulmine di guerra
La Giuditta
Alessandro Scarlatti
Libreto: Pietro Ottoboni

Quan el papa Climent XI, alarmat pels creixents conflictes polítics que amenaçaven l'autoritat de l'església, va prohibir les representacions operístiques a Roma, considerant el teatre musical perillosament excitant i incendiari, Händel, Alessandro Scarlatti i Antonio Caldara, entre d'altres, es van limitar a recórrer a l'oratori, escrivint obres plenes d'àries apassionades amb històries d'amor disfressades de contes al·legòrics. Aquests oratoris eren en realitat òperes furtives. L’ària Sparga il senso lascivo veleno, de l’oratori Castità al cimento (1705) d’Antonio Caldara, és un magnífic exemple de la “secularització” de la música sacra d’aquest període. 

 

Sparga il senso lascivo veleno
Castità al cimento
Antonio Caldara
Libreto: Pietro Ottoboni

L’oratori Passione di Nostro Signore Gesu Cristo per a tres veus i instruments, amb música d'Alessandro Scarlatti i text del Cardenal Pietro Ottoboni, es va representar el dimecres sant de 1708 al palau de la Cancelleria de Roma. El llibret està basat en les lamentacions de Jeremies. La rica orquestració inclou trompes, trombó, timbals, cordes i baix continu.

 

Passione di Nostro Signore Gesu Cristo Alessandro Scarlatti Libreto: Pietro Ottoboni

Passione di Nostro Signore Gesu Cristo Alessandro Scarlatti Libreto: Pietro Ottoboni

Passione di Nostro Signore Gesu Cristo destaca, juntament amb Il Dolore di Maria Vergine, com una de les obres mestres de l'oratori compostes per Scarlatti i com a paradigma del gènere de l'Oratori Romà de l'època.

 

Il Dolore di Maria Vergine
Alessandro Scarlatti

El 1706 Georg Friedrich Haendel es va traslladar a Itàlia per millorar les seves habilitats musicals. A Roma va compondre el seu primer oratori  Il Trionfo del Tempo e del Disinganno i un any despès La Resurrezione, basat en textos bíblics. Tots dos es van representar en un ambient privat per a les famílies Ruspoli i Ottoboni el 1709 i 1710, respectivament. 

 

Il Trionfo del Tempo e del Disinganno Georg Friedrich Händel

Ària: "Disserratevi, o porte d'Averno" La Resurrezione Georg Friedrich Händel

El 18 de setembre de 1726 el cardenal Pietro Ottoboni va visitar la seva Venècia natal i va ser rebut triomfalment amb festejos i concerts musicals. Andròmeda liberata és un pasticcio-serenata de 1726, fet com a homenatge col·lectiu al visitant, per almenys cinc compositors que treballen a Venècia, inclòs Antonio Vivaldi. Conté l'última interpretació en solitari documentada de Vivaldi com a violinista, interpretant la part virtuosa del violí a la seva pròpia ària Sovente il sole.

 

Sovente il sole

Andromeda Liberata

Antonio Vivaldi

A més de les 12 sonates per a violí per il Cardinale Ottoboni, un altre indici de la relació de Vivaldi amb el cardenal és el Concerto con molti istromenti RV 556, escrit per la Solennità di San Lorenzo i destinat a la Chiesa di S. Lorenzo in Damaso a Roma, de la qual era titular el Cardenal Ottoboni.

 

Concerto con molti istromenti RV 556
Antonio Vivaldi
 
 

*******

Pietro Ottoboni no va ser l’únic prelat mecenes de les arts a Roma del barroc de mig XVII i mig XVIII. El setembre de 1644, l'elecció del papa Innocenci X Pamphili va catapultar la seva família a l'altura de la societat romana. A partir d'aquest moment, els Pamphili es van convertir en mecenes actius de les arts, que van ser aprofitades com a expressió visual de la nova identitat de la família. El cardenal Benedetto Pamphili (1653-1730) també va ser protector d’Alessandro Scarlatti i d’Arcangelo Corelli -que ocupà el càrrec de director de la seva orquestra privada- i de George F. Haendel. Coincidint en aficions literàries amb Ottoboni, el cardenal Pamphili es va dedicar a escriure libreti de cantates i d’òpera, mantenint una particular col·laboració amb Haendel. Una petita mostra és la cantata secular per a soprano Tra le Fiamme  (Il Consiglio) escrita el 1707. 

 

Tra le Fiamme (Il Consiglio)
Georg Friedrich Haendel
Libreto: Benedetto Pamphili

De la cantata Il delirio amoroso, escrita també el 1707 i amb text de Pamphili, en podem escoltar l’ària Lascia omai le brune vele. 

Ària: Lascia omai le brune vele
Il delirio amoroso
Georg Friedrich Haendel
Libreto: Benedetto Pamphili

Amb el decret que el papa Innocenci XI va proclamar prohibint les representacions teatrals i operístiques a la ciutat santa, el cardenal Pamphili (com també Ottoboni) va començar a dedicar els seus esforços a la composició de llibrets per a oratoris.

 

Ària: Gioventù senza teneri Maddalena o Il trionfo della gratia Alessandro Scarlati Libreto: Benedetto Pamphili

Ària: Sia lunga Maddalena o  Il trionfo della gratia Alessandro Scarlati Libreto: Benedetto Pamphili

A més d’Ottoboni i Pamphili, en aquesta època hi va haver, entre membres de famílies potentades i alts càrrecs eclesiàstics, altres grans mecenes de les arts a Roma: la reina Cristina de Suècia, el noble Lorenzo Onofrio Colonna, el príncep Alessandro Marescotti Ruspoli i el cardenal Francesco Barberini, per dir els més importants, va patrocinar a molts dels grans músics d’aquesta època (Corelli, Scarlatti, Haendel, Caldara...).

    

*******

El cardenal Pietro Ottoboni, malgrat l’estil de vida una mica llicenciós, va ser considerat candidat per succeir al papa Climent XII com a pontífex després de la mort d'aquest el 6 de febrer. Tanmateix, va tenir febre durant el conclave i es va haver de retirar. Va morir tres setmanes després. 

*******