Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, com tots els altres països, Itàlia mirava cap al futur. L'economia començava a créixer i tenia sentit aprofitar el potencial d'àrees d'entreteniment com el cinema, la literatura i, per descomptat, la música. Una d'aquestes iniciatives seria la introducció d'un festival anual de música. Piero Bussetti, administrador del Casino de Sanremo, i el director d'orquestra Giulio Razzi van començar a planificar un possible festival de música a principis dels anys cinquanta.
Efectivament, aquests plans es van dur a terme l'hivern
de 1951, quan es va celebrar al saló de festes del Casino de San Remo el primer
festival. Debutant els dies 29 i 30 de gener de 1951, el Festival de Música
de Sanremo va mostrar el talent de la música italiana en forma de concurs.
Per a la primera edició, 20 cançons serien interpretades per només tres
cantants. Aquesta primera edició la va guanyar Nilla Pizzi, amb la cançó
Grazie dei fiori.
Grazie dei fiori
Nilla Pizzi
El que realment va comptar va ser que va donar protagonisme a un gran nombre de cantants talentosos. Carla Boni i Flo Sandon's, per exemple, van guanyar el concurs l'any 1953, compartint la cançó Viale d'autunno.
Viale d'autunno
|
Viale d'autunno
|
Carla Boni va tenir una carrera exitosa, inclosa un premi al Festival di Napoli el 1955 amb el seu marit Gino Latilla. Va gaudir d’èxits a les llistes amb títols com La Casetta al Canadà i el popular estàndard Mambo Italiano.
La Casetta al Canadà
|
Mambo Italiano
|
Per cert, un dels èxits de Gino Latilla és una cançó que molts excursionistes recordareu, Vecchio scarpone, del compositor italià Carlo Donidaque, que va quedar en tercer llocal al Festival de Sanremo de 1953.
Vecchio scarpone
Gino Latilla
Per la seva banda, Flo Sandon's, copremiada amb Carla Boni a Sanremo 1953, també va aconseguir l'or amb cançons com El negro Zumbon i T'ho voluto ben.
El negro Zumbon
|
T'ho voluto ben
|
El negro Zumbon va ser popularitzada per Silvana Mangano a la pel·lícula Anna, d'Alberto Lattuada. A la pel·lícula, Mangano interpreta la cançó a l'escena d'un club nocturn, a un tempo remarcablement més viu. Tot i la bona sincronitzció de la imatge i el so, qui canta realment és Flo Sandon's.
El negro Zumbon
Silvana Mangano / Flo Sandon’s
Un dels guanyadors amb més èxit del Festival de Sanremo va
ser el tenor Claudio Villa, que no només va guanyar el concurs quatre
vegades, sinó que va gravar més de 3000 cançons amb 45 milions de discos
venuts. El 1955 s'endugué el Sanremo per primera vegada amb Buongiorno
tristezza.
Buongiorno tristezza
Claudio Villa
Els cantants estaven demostrant clarament la seva popularitat als anys 50 i, com a resultat, el creixement dels programes musicals televisats va permetre que més gent escoltés i comprés els discos. El fenomen global del Festival d'Eurovisió va arribar l'any 1956; Aprite la finestre, que el mateix any havia guanyat el Festival de Sanremo, va ser la cançó escollida per representar Itàlia.
Aprite la finestre
Franca Raimondi
Mentrestant, a Itàlia, un altre programa de Rai 1 va promoure el creixent escenari musical italiana: Canzonissima, que va començar a emetre a partir de 1958 i va durar 10 anys, combinava música amb varietats, comèdia i dansa.
Canzonissima,
1958
|
Canzonissima, 1958
|
El Quartetto Cetra representava la tradició dels
conjunts vocals, una tradició que anava desapareixent. El líder del grup era el músic romà Giovanni Giacobetti, conegut com Tata,
compositor apassionat del jazz.
Parata di Canzonissima
1958
Musica e dischi va ser la revista de música editada en paper més antiga i de més llarga durada d'Itàlia. Billboard la va definir com la «bíblia discogràfica italiana». Es va fundar l'octubre del 1945 a Milà, per iniciativa del periodista, editor i musicòleg Aldo Mario De Luigi. A partir del 1959, Musica e dischi va començar a publicar les seves pròpies llistes d'èxits musicals, inicialment a la revista nord-americana Billboard, i des del 1963 per al mercat italià. És a partir d'aleshores que, amb els grans hits dels joves cantants dels anys seixanta, aquesta revista agafa volada. El 1962, per exemple, la llista de Musica e dischi l’encapçalava la popular cançó Quando, quando, quando, que amb Tony Renis havia aconseguit el quart lloc al Festival de la Cançó de Sanremo.
Quando Quando QuandoTony Renis
Un dels estils que va ser més popular als anys 50 va ser el de la Canzone Napoletana. Aquest era un estil de música tradicional que es cantava en napolità, prenent formes com el lament d'un amant o la serenata. Un dels seus representants més significatius és el cantant i guitarrista Roberto Murolo. La seva carrera en solitari, centrada gairebé exclusivament en aquest estil, va començar amb el seu retorn a Itàlia l'any 1946, després de passar vuit anys a l'estranger.
I' te vurria vasa
Roberto Murolo
Personatges com Renato Carosone van agafar aquest estil de música i el van fer molt popular. Carosone va aconseguir l'èxit mundial amb la seva música, amb èxits tan sonats com Tu Vuò Fa' L'Americano o Torero.
Tu Vuò Fa' L'Americano
|
Torero (Cha Cha Cha)
|
Marino Marini, nascut a la Toscana, va viure molts anys i va fer carrera a Nàpols. Per això l’estil Canzone Napoletana d’algunes de les seves cançons.
Chella 'llà ! "Oh ! la la"
|
La pansé
|
Io Mammeta e tu
Marino Marini
Moltes altres gèneres i estils externes van incidir en la música italiana dels anys cinquanta. Per exemple, el swing i el jazz americà, havien d'influir en actors com Fred Buscaglione. Buscaglione va adoptar l'aspecte d'un gàngster nord-americà, el que es veu a les pel·lícules de mafiosos. En sintonia amb aquesta imatge cultivada, Buscaglione va cantar cançons de drama, parlant de dones, gàngsters i acció. Aquest enfocament va resultar popular entre milions de discos venuts, com Guarda che luna, Teresa non sparera o Eri piccola cosi.
Guarda che luna
|
Teresa non sparare
|
Eri piccola così
Fred Buscaglione
En general, moltes de les orquestracions de les cançons melòdiques europees dels anys quaranta i cinquanta, no només a Itàlia, van adoptar les maneres, harmonies i ritmes del swing americà.
Sorrentinella
|
Ci ciu ci cantava un usignol
|
També els ritmes brasilers (Samba, Bosanova) i cubans (Mambo; Cha, cha, chá), van entrar amb força a la música italiana, com es van fer notar en populars cançons d’èxit al llarg de les dècades dels cinquanta i seixanta: Torero; Mambo italiano; Moliendo cafè; Quando, quando, quando; etc.
Parole, parole
|
Bongo Cha Cha Cha
|
A finals de la dècada de 1950 van sorgir alguns gèneres significativament nous. Els cantautors italians es començaven a popularitzar gràcies a persones com Domenico Modugno. Una de les cançons interpretades per Modugno al Festival de Sanremo de 1958 va ser un gran èxit: Nel blu dipinto di blu (Volare). Una altra cançó de Modungo, Piove, va representar Itàlia al Festival de l’Eurovisió de 1959, quedant en sisè lloc.
Nel Blu Dipinto Di Blu
|
Piove (Ciao, Ciao Bambina)
|
Sens dubte, el canvi més gran en els estils musicals va venir del rock and roll als anys 50. Artistes com Elvis Presley, Chuck Berry i Little Richard van deixar la seva empremta ràpidament, i això va influir en diversos intèrprets italians. L'Elvis italià va impressionar: Little Tony va formar una banda amb els seus germans, va aconseguir un contracte discogràfic i això va donar lloc a cançons com I Can't Help It. Però el seu èxit més rotund el va aconseguir amb la cançó Cuore Matto. Però això ja va ser el 1967.
I Can't Help It
|
Cuore Matto
|
El 1958 amb la seva banda recentment formada The Happy Boys, Mina va gravar els seus primers senzills, en el que destaquen Non Partir i Be Bop A Lula. Mina Mazzini, va començar la seva carrera musical als 18 anys i ràpidament es va fer coneguda com “La reina dels crits" per la seva veu forta i enèrgica. Les aparicions televisives de Mina el 1959 van ser les primeres per a una cantant de rock and roll a Itàlia.
Non Partir
|
Be Bop A Lula
|
El seu primer número u italià de 1959, Tintarella di Luna, va impulsar la seva florida carrera, que havia de continuar durant dècades a venir. Sense anar més lluny, el 1962 encapçalava les llites italianes amb la cançó Moliendo cafè, que el veneçolà Hugo Blanco va compondre el 1958.
Tintarella di Luna
|
Moliendo cafè
|
Molts cantants italians van triomfar fora del seu país (Enrico
Caruso, Mario Lanza, Renato Carosone, etc.), però fins i tot alguns components
destacats de grups de rock and roll fora d’Itàlia tenien arrels italianes. El
grup de Doo-Wop The Mystics, per exemple, incloïa membres de la
banda com Phil Cracolici. La seva cançó Hushabye, va arribar a
les llistes l'any 1959.
Hushabye
The Mystics
També Dion DiMucci, amb la seva banda The
Belmonts, obtindria un gran èxit amb A Teenager In Love.
A Teenager In Love
The Belmonts
La dècada de 1950 havia demostrat ser una dècada diversa
i interessant per a la música italiana. Va explorar altres possibilitats
musicals per ampliar la seva paleta a nous estils i gèneres musicals com el rock
and roll i el cantant compositor. A la dècada dels 50’s va començar a
florir realment la definició del rock i el pop tal com els
coneixem. Va ser en la dècada següent que aquests estils musicals es
construirien i s'ampliarien, per no parlar d'un creixement encara més gran de
les futures estrelles i bandes musicals.
|
Gairebé tot el text d’aquesta entrada és
de Johan Bensalhia, extret de la web Italy magazine. Johan
Bensalhia és un periodista autònom que ha col·laborat en diverses revistes i
llocs web durant més de 12 anys. Nascut a Londres el 1974, es va llicenciar
en anglès a la universitat i després es va diplomar en Periodisme de Revistes
el 1999. Gràcies Johan! |
000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada