"Les Fantasies per a conjunt de violes són una de les grans joies de la música anglesa. Aquest repertori, únic al seu gènere, s'estén a gairebé dos segles i constitueix la música de cambra instrumental més perfecta i elaborada composta a Europa abans de l'era del quartet de cordes clàssic."
|
Henry Purcell, considerat un dels millors
compositors anglesos de tots els temps, va incorporar a la seva música
elements estilístics francesos i italians, generant un estil propi anglès de
música barroca. |
(1659-1695)
|
L'estiu de 1680, Henry Purcell va començar a experimentar amb aquesta forma musical tan antiga. Generalment, una fantasia afavoreix un vol lliure d'expressió per sobre de l'adhesió estricta a les regles formals. L'estructura bàsica és la construcció de diverses frases musicals, a cadascuna de les quals se'ls fa un treball contrapuntístic abans de passar a la següent. La tècnica és la mateixa que la del motet polifònic. Un meravellós exemple d’aquest procediment és When David heard, motet de Thomas Tomkins.
When David heard
Thomas Tomkins
When David heard that Absalom was
slain
He went up into his chamber over
the gate and wept
And thus he said;
My son, my son
O Absalom my son
Would God I had died for thee!
Purcell hauria estat familiaritzat amb la forma fantasia a partir de l'admirable conjunt de Fancies de Matthew Locke, publicat l’any 1660.
Fantazia
Matthew Locke
(1621-1677)
Henry Purcell va aportar les seves pròpies idees a la forma, afegint-hi cromatisme i dissonància. En la Fantasia en re menor Z.732, s’aprecia molt clarament la tècnica de composició provinents del motet, que, com s'ha dit, consisteix en dividir la composició en punts d’imitació.
Fantasia in D Minor for 3 Viols, Z. 732
Henry Purcell
(1659-1695)
Des dels primers anys del regnat d’Enric VIII, els principals compositors van produir un flux constant de fantasies per a viola i altres instruments. Entre principis del segle setze i finals del disset es van compondre centenars de fantasia / fantasy / fantazy / fantazia / phantasy / phantasi / fancy, i els mestres més grans de l'època van dedicar el seu talent a aquest tipus d'obres.
Fantasia No. 2
|
Fantasia for 4 viols
|
Fantazy
|
|
John Jenkins va ser un compositor molt actiu i prolífic, els molts anys de vida del qual -que van des de William Byrd fins a Henry Purcell-, van ser testimonis de grans canvis en la música anglesa. És conegut per desenvolupar la fantasia de consort per a violes, sent influenciat a la dècada de 1630 per una generació anterior de compositors anglesos, com Alfonso Ferrabosco, Thomas Lupo, John Coprario i Orlando Gibbons.
Fantasia 8
|
Fantasia 1
|
Fantasia à 4
|
Fancy for six viols
|
Fantasia 1
John Jenkins
(1592-1678)
Jenkins va compondre nombroses Fantasies de 4, 5 i 6 parts per a viola consort i va donar nova vida a la forma antiquada "In Nomine".
Fantasia In nomine
John Jenkins
(1592-1678)
Fantasia In nomine
John Jenkins
(1592-1678)
|
Una forma de fantasia, anomenada In
nomine, basada en la melodia de la Missa Gloria tibi Trinitas, de John
Taverner, va ser utilitzada com a cantus firmus per molts
compositors més d’un segle més tard. Fantasia In domine
|
No entrarem a parlant de l’origen italià de la fantasia, la seva connivència amb el ricercare, les riques i abundants manifestacions en el llaüt, el clavicèmbal i l’orgue, i la valuosa aportació en la lenta configuració de la fuga com a forma musical consolidada. Tot i que és molt interessant, i que hi ha moltíssima i magnífica música digne de ser reivindicada, no voldria distreure l’atenció del que és l’objecte d’aquesta publicació: les 15 fantasies de Henry Purcell, una música que, per comprendre-la en tota la seva magnitud, demana una audició tranquil·la, d’assimilació lenta -com el plugim que poc a poc ens va amarant-, però activa i atenta per assaborir-ne tots els detalls.
xxxxxxxxxxxxx
"Les quinze Fantazies de Purcell, escrites durant
l'estiu de 1680, ens han arribat en un manuscrit conservat al Museu Britànic,
la majoria de les peces del qual estan datades. Com que en aquell moment no
haurien despertat cap interès, el jove compositor ni tan sols va intentar
publicar-les, i només van aparèixer en format impresa, editades per Peter
Warlock, l'any 1927! Aquesta col·lecció única de peces de tres a set parts, és una
autèntica “suma” de pensament polifònic, a la qual només es pot comparar l'Ofrena
musical i l'Art de la fuga de Bach. Són el producte, per increïble
que sembli, d'un compositor molt jove de vint-i-un anys a l'inici de la seva carrera,
desgraciadament massa curta."
Harry Halbreich
És probable que les Fantasies de Purcell s'hagin
escrit, febrilment, totes d’una tirada l'estiu de 1680. Segurament que Purcell n’hagués
planificat més que el total de 15 que compren Z. 732-747, però aquesta
col·lecció és una notable combinació de contrapunt pur en la convenció dels
polifonistes corals anglesos que a Purcell li eren tan familiar; d'una banda,
l'antiga tradició de la qual va sorgir realment la fantasia (el motet franco-flamenc),
i de l'altra, l’estil més lleuger italià i, sobretot, francès que tant havien
influït el recentment restaurat Carles II durant el seu exili a Europa.
Purcell va amalgamar i després va absorbir aquests estils dispars. Va produir música d’un gran bellesa i notable complexitat i ho va fer sense indici d'haver-ho fet com a "exercici". Les seves sonoritats fan que, escoltar-les avui, sigui encara més apassionant, ja que sabem que la seva apoteosi havia de donar lloc al quartet de corda cent anys més tard.
Harry Halbreich continua explicat: Aquestes peces
són curtes, cap d'elles supera el centenar de compassos. Cadascuna consta de
dos a cinc episodis, que contrasten en estat d'ànim i tempo. (…) La profunda malenconia tan característica del tarannà de
Purcell fa que només cinc peces estiguin ambientades en tonalitats majors. El
seu favorit, sol menor (una predilecció que comparteix amb Mozart), es troba no
menys de quatre vegades, i tres Fantazies més són en re menor.” Les
genialitats en el domini del contrapunt de Purcell es manifesten en "temes
superposats al seu mirall, al seu augment, de vegades a la seva retrogradació,
combinació de dos o fins i tot tres temes simultanis en les seves diferents
formes, de vegades en doble cànon, s'apliquen tots amb una facilitat
desconcertant.
Henry Purcell (1659-1695)
|
Els comentaris de les obres són de Harry Halbreich1931-2016), musicòleg d'origen alemany, alumne de Messiaen al Conservatori de París, professor d'anàlisi musical al Conservatori Reial de Música de Mons i autor de biografies i estudis sobre Messiaen i Arthur Honegger, entre altres.
No cal dir que no és necessari seguir les observacions
tècniques d’Halbreich (molt pertinents, per cert) per gaudir escoltant aquesta
preciosa música. Tots els nivells d’audició, i el sensorial és fonamental,
són importants i tots poden ser igualment plaents.
A la primera de les Fantazies de tres parts (en
re menor), tan homogènies com les següents malgrat la multiplicitat dels seus
motius, cal notar les síncopes rebotables de la segona secció, tan moderna
d'efecte, i les "meteòric" modulacions del tercer punt, on es
toquen dotze tonalitats en tants compassos, trobant el camí de tornada al re
menor inicial després d'haver arribat fins al mi bemoll menor!
Fantasia in D Minor for 3 Viols, Z. 732
Henry Purcell
(1659-1695)
Fantasia in D Minor for 3 Viols, Z. 732
Henry Purcell
(1659-1695)
|
A la segona Fantazia en tres parts (en fa
major), és l'episodi homofònic final el que ens sorprèn: el tancament en fa
major de l'apartat anterior és seguit, sense cap preparació excepte un breu
silenci, per mi major (un traç destrossador i molt dramàtic), que resulta
ser el dominant de La major, després del qual un laberint de modulacions
complexes, amb cromatismes i suspensions d'audàcia mozartiana, porta a la
conclusió. |
|
|
Pel que fa a la tercera Fantazia en tres parts
(en sol menor), una meravella de la polifonia lliure, la seva segona meitat
presenta infinites modificacions en l'estructura melòdica i rítmica del tema,
combinades i superposades a la seva pròpia inversió. |
|
|
Ja des del començament de la primera Fantazia en
quatre parts (en sol menor), les
entrades de l'admirable tema es produeixen en tres tons diferents (sol menor,
do menor, fa menor, aquesta última). De nou l'episodi homofònic central és
d'una audàcia sorprenent. |
|
|
La tercera Fantazia en quatre parts (en fa
major), amb la seva obertura excepcionalment viva i alegre, també presenta
una meravellosa secció mitjana lenta, que deu la seva intensitat expressiva
al geni amb què el compositor utilitza les suspensions. |
Fantasia for 4 Viols in F Major, Z
737
|
|
La quarta Fantazia en quatre parts (en do menor),
fosca, austera i tràgica, una de les obres mestres supremes de la sèrie, és
probablement la més desconcertant, a causa de les seves dissonàncies dures i
abrasadores, emprades amb l’objectiu evident d'expressar el dolor de l'ànima.
|
|
|
Més clàssica i més tonal, la cinquena Fantazia
en quatre parts (en re menor), el teixit polifònic de la qual és especialment
ajustat, evoca amb freqüència l'Art de la fuga de Bach. |
|
|
La sisena Fantazia en quatre parts (en la
menor), comença amb una obertura harmònica lenta, com la segona, però més
íntima i elegíaca. Condueix a una polifonia admirable que superposa quatre
ritmes diferents, les tres veus superiors toquen el mateix tema en diferents
valors de temps, mentre que el baix presenta un altre tema, amb potents
síncopes. Ja al compàs quatre, apareixen les inversions d'aquests diversos
elements, i el conjunt es combina, amb sorprenents stretti, en un
contrapunt que podria pertànyer al nostre propi segle. |
|
|
La setena Fantazia en quatre parts (en mi menor),
la part mitjana harmònica de la qual és més extensa del que és habitual,
s'obre amb un tema el ritme dactílic característic del qual, així com la seva
expressió i elaboració, recorden irresistiblement l'Allegretto de la Setena
Simfonia de Beethoven. |
|
|
Pel que fa a la vuitena (en sol major), la seva llum
suau i serena arriba com un raig de sol calmant després de les ombrívoles
peces que la precedeixen. Però aquí no hi falten ni les gustoses remogudes
entre setenes modals i principals, ni les falses relacions derivades del
progrés paral·lel de veus en diferents tonalitats. |
|
L'última Fantazia de quatre parts (en re menor), la més rigorosa i perfecta de totes, només té dues seccions força esteses, cadascuna descansant sobre només quatre notes! La primera utilitza un tema purament horitzontal (la-sol-sib-la) i la inversió del qual és idèntica a la seva retrogradació. Aquestes diverses formes es combinen i se superposen. El mateix s'aplica a la segona secció, que descansa sobre dos quarts ascendents (la-re-do-fa). Aquí les modulacions són més atrevides que en qualsevol altre lloc, les tonalitats canvien amb la velocitat del llamp, de vegades a cada ritme! Hi ha uns quants compassos de dominants enllaçats (a una distància de to sencer) per moviment cromàtic, que el jove Schoenberg no hauria rebutjat sens dubte! En el transcurs de vint compassos ràpids, hom nota fins a trenta canvis de tonalitat, que engloben setze tecles diferents! Bach mai va arribar a una mobilitat tonal comparable, ni molt menys!
Fantasia for 4 Viols in D minor, Z 743
Henry Purcell
(1659-1695)
En la seva única fantasia de 5 parts -una de les peces més celebrades de Purcell-, al llarg de tota la peça, i tal com el seu nom indica (Fantasia up One Note), hi ha un instrument que toca sempre la mateixa nota. Tots els compassos de la partitura corresponents a la quarta viola són iguals: un do rodona. Al voltant d'aquest punt immòbil, les altres veus teixeixen els contrapunts més suaus i harmònics.
Fantasia upon One Note in F Major, Z 745
|
In Nomines era una forma peculiar de la Fantazia, basada en un cantus firmus en notes llargues al voltant del qual els altres instruments teixeixen els seus contrapunts. El cantus és el cant pla Gloria tibi Trinitas. El compositor tudor John Taverner havia escrit una de les seves misses més magistrals sobre aquesta melodia, i el passatge en l'ambientació de Benedictus de les paraules In nomine, amb tot el Cantus, va ser especialment admirat i va donar lloc a diverses transcripcions. Això va atreure a altres compositors a provar la seva mà amb escenaris semblants, però aquesta vegada purament instrumentals, i així va néixer el gènere In Nomine. Les fantasies In Nomine de Purcell són les últimes que existien abans que Peter Maxwell Davies revisqués el gènere al nostre. temps. Les regles molt estrictes que s'apliquen a l'In Nomine donen lloc a normes diferents de les que es troben a les Fantazies restants de Purcell. El seu idioma és més auster, més arcaic, el seu tempo es manté invariable i la presència permanent del Cantus impedeix els episodis homofònics de transició que es troben en altres llocs.
No
obstant això, totes dues Fantasies es divideix en tres apartats, amb un
tema a cadascuna, el teixit polifònic dels quals s'enfronta successivament al Cantus.
Les úniques audàcies harmòniques que es poden trobar (tot i que en aquell
moment no eren audaces) són les falses relacions a causa de la coexistència de
la forma ascendent i descendent de l'escala menor melòdica. In Nomine de
set parts, Z.747 de Purcell supera la seva veïna Z.746 de sis parts tant en
mida com en qualitat d'inspiració.
Fantasia in Nomine for 6 Viols in G Minor, Z. 746
|
|
000000000
Aquí podeu escoltar totes les Fantasies de Purcell seguides, en una magnífica interpretació de Concentus Musicus Wien dirigit per l’enyorat Nikolaus Harnoncourt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada