165.- Manual de guerra

En una breu peça escrita el 1931 amb motiu del desè aniversari del setmanari Notícies il·lustrades dels treballadors, Bertold Brecht comentava que la fotografia s'ha convertit en una arma contra la veritat i que els mitjans de comunicació utilitzen fotografies per encobrir els fets reals. Brecht era un gran admirador de John Heartfield, un artista que treballava amb fotomuntatges. Heartfield va treure fotografies de premsa fora de context, les va combinar amb altres imatges i va afegir els seus propis subtítols amb missatges satírics. D'aquesta manera, Heartfield va subvertir les implicacions ideològiques de les imatges dels mitjans de comunicació. Les portades de Heartfield per al Noticiari Il·lustrat es van fer famoses i van arribar a un públic massiu.

Adolf el Superhome:

s'empassa l'or i parla de llauna.

John Heartfield

Notícies Il·lustrades dels  Treballadors.

Volum XI, núm. 29, 17.VII.1932.

Durant la Segona Guerra Mundial, Brecht va desenvolupar una nova pràctica artística en la qual va enganxar fotografies de premsa de la guerra al seu diari de treball. En una entrada del 20 de juny de 1944 va anomenar aquestes obres foto-epigrames.

Kriegsfibel (Manual de guerra) és el gran llibre contra la guerra. És una col·lecció de foto-epigrames de Bertolt Brecht: quatre línies de versos subtitulen fotografies tretes de revistes i diaris. La col·lecció conté setanta-un foto-epigrames muntats en fulls de paper negre tallats a mà, amb els números de pàgina escrits per Brecht al revers de cada full. Les imatges mostren tant els responsables de la guerra com el que hi ha darrere de la guerra, així com els soldats que la van dur a terme i la població civil que la va patir. La primera fotografia de la col·lecció mostra Adolf Hitler fent un discurs. L'epigrama comenta que és un somnàmbul que està portant Alemanya per un “camí estret cap al precipici”.

Gairebé tots els foto-epigrames es van compondre durant la II Guerra Mundial, mentre Brecht vivia a Escandinàvia i als Estats Units exiliat de l'Alemanya Nazi. Els editarà la seva col·laboradora Ruth Berlau a la RDA, on Brecht viurà des del 1949 fins a la seva mort el 1956. No serà traduïda a l'anglès fins al 1998.

El títol en l’edició anglesa, War Primer (Primer de guerra), recorda els llibres de text que s’empraven en educació primària per ensenyar els nens a llegir. L'objectiu d'aquests epigrames era ensenyar alfabetització visual. Ruth Berlau, el 1957, escriurà a la nota introductòria: “La gran ignorància que concerneix a les relacions socials, una ignorància nodrida acuradament i brutalment pel capitalisme, redueix milions de fotografies que il·lustren la premsa a jeroglífics que són indesxifrables per al lector poc atent“. Com els antics jeroglífics, la fotografia de premsa resulta “indesxifrable” per a tots aquells que no tinguin l'ull entrenat. El llibre de Brecht s'oferirà així com un manual pràctic, demostrant com llegir o traduir la fotografia de premsa.

Al projecte de Brecht no hi ha herois, ni hi ha estàtues, ni pedra, ni bronze, ni tan sols un estuc temporal. El que hi ha són papers, imatges retallades dels diaris i de les revistes. Per a Brecht, aquests papers tenen un valor potencial d’ús. Combinades amb els seus epigrames, les fotografies, que han estat curosament seleccionades, es converteixen en monuments, una ajuda per a un record crític.

El 1957, el compositor alemany Hanns Eisler va posar música a catorze epigrames més un epíleg del Manual de guerra de Brecht en la cantata Imatges de “Kriegsfibel”, afegint així un tercer contingut artístic als ja constituïts per la fotografia i la literatura. Quinze peces musicals que no es poden entendre independentment de les fotografies i els textos de Brecht. Aquestes peces breus, concentrades, amb forts contrastos, compostes amb gran precisió i economia de mitjans, van ser dissenyades per a un petit conjunt instrumental, solistes i cor masculí. La cantata, basant-se en el llenguatge escènic, aconsegueix captar l'horror de la guerra de manera impressionant. Les cançons que componen l’obra, són tan concises com els textos de Brecht; l’execució d’Imatges de “Kriegsfibel” amb prou feines arriba a deu minuts. L'atractiu de l'obra va ser construir cançons molt breus sense diluir la substància. Es considera que l'obra està inacabada, ja que se suposa que els números vocals s'havien d’enllaçar amb interludis instrumentals.

Hanns Eisler va estudiar des de 1919 fins a 1923 amb Arnold Schoenberg. Va ser el primer dels deixebles de Schoenberg a compondre en la tècnica de dotze tons. El 1925, es va mudar a Berlín, aleshores un hivernacle d'experimentació en música, teatre, cinema, art i política. Allí es va convertir en un partidari actiu del Partit Comunista d'Alemanya i es va involucrar amb el Grup de Novembre. La seva música es va orientar cada vegada més cap a temes polítics i, per a consternació de Schoenberg, va agafar un estil més "popular" amb influències extretes del jazz i el cabaret. Al mateix temps, es va acostar a Bertolt Brecht, el propi gir del qual cap al marxisme va ocórrer aproximadament al mateix temps. La col·laboració entre els dos artistes va durar la resta de la vida de Brecht. Hanns Eisler va ser sens dubte un dels compositors més fascinants de l'Alemanya del segle XX. Les seves opinions polítiques d'esquerra el van obligar a fugir de l'Alemanya nazi, instal·lant-se als EUA.

Hanns Eisler Denunciat a l'FBI, primer per la seva germana i després pel mateix Nixon, com "el Karl Marx del comunisme en l'àmbit musical" (a la qual cosa Eisler va replicar que estava "molt afalagada" per la comparació), va ser deportat de tornada a Europa el 1948.

Imatges de “Kriegsfibel”
per a cor masculí, soprano,
tenor, baríton i orquestra
Hanns Eisler (1898-1962)

00000

1.Seht unsere Söhne
Heus aquí els nostres fills

El rostre de l'exèrcit alemany a Rússia ara sembla glaçat, turmentat, esgotat de voluntat o d'orgull. Abans eren tropes d’elit, el terror del món de 1940 i 1941, però com més s'endinsaven a Rússia, menys els agradava el fred i les vastes extensions. No obstant això, a mesura que l’exercit rus avança cap a l'oest, més càlid se sent i més plaents creixen les perspectives.

Heus aquí els nostres fills, atordits i sagnants
congelats fora dels tancs.
Fins i tot el llop viciós ha de tenir un lloc
per amagar-se. Escalfeu-los, que fa fred.

Seht unsere Söhne

00000

2.Die Glocken läuten
Sonen les campanes

El conqueridor, el general Juan Yagüe, es posa de genolls davant la seva cadira del tron en una missa a l'aire lliure a la plaça de Catalunya de Barcelona. Al fons hi ha l'Hotel Colon la torre del qual es torna a veure a les imatges de sota, a la part inferior dreta. Darrere de Yagüe hi ha el general Martín Alonso, Vega, Barrón. Yagüe i Solchaga es van traslladar per perseguir els legalistes fins a la frontera.

Les campanes sonen i els canons saluden.
Ara gràcies a Déu que ens va dir que ens allistéssim
i ens va donar rifles per disparar.
La turba és vulgar. Déu és feixista

Die Glocken läuten

00000

3.Noch bin ich eine Stadt
Encara sóc una ciutat

El port de Liverpool, el segon més gran d'Anglaterra, és conegut per ser l'objectiu de molts bombardeigs aeris alemanys i va rebre molts cops directes. Aquesta fotografia ofereix una imatge clara del port: el fum de la part superior mostra que ha estat visitat per bombarders alemanys.

 

Encara sóc una ciutat, però no per gaire temps.
Cinquanta generacions m’han habitat.
Si rebo ara els ocells de la mort:
construïda en mil anys, devastada en una lluna.

 

Noch bin ich eine Stadt

00000

4.Es war zur Zeit des unten und des oben
Va ser l’època de baix i de dalt

Va ser l’època de BAIX i de DALT
quan també es va conquerir l’aire. I així
quan alguns es van enlairar, molts altres es van amagar,
es van arrossegar sota terra i van morir.

 

Es war zur Zeit des unten und des oben

00000

5. Such nicht mehr Fraur
No busquis més, dona

A finals de l'estiu de 1940, la RAF va realitzar diverses incursions a Hamburg, Bremen i altres ciutats alemanyes d'importància industrial i militar. Els britànics van bombardejar Berlín per primera vegada els dies 10 i 11 de setembre. La imatge mostra una casa a Berlín després d'una incursió britànica.

No busquis més, dona: ja no la trobaràs!
Però, dona, no acceptis que el culpable és el destí!
Aquelles forces tèrboles, dona, que et maltracten,
tenen un nom, una adreça i una cara. 

Such nicht mehr Fraur

00000 

6. Das sind sechs Mörder
Aquests són sis assassins

Mariscal de camp Fedor von Bock, de 61 anys i prussià, va ajudar a conquerir Polònia, París i el Caucas del Nord.
Mariscal de camp Hugo Sperrle, 57 anys, fill de cerveser de Baviera, va comandar el cos aeri a Espanya, Polònia, Països baixos, França, Batalla d'Anglaterra.
Mariscal de camp Karl von Rundstedt, de 66 anys, va planificar i dur a terme una famosa escapada a Sedan, ara té la seu allà.
Mariscal de camp Erwin Rommel, de 50 anys, està colpejant fort amb l’Afrika Corps alemany a la batalla d'Egipte.
General Heinz Guderian, de 56 anys, prussià, va tenir brillants èxits amb els tancs a Polònia i França, va comandar la divisió Panzer des d'un avió.
Mariscal de camp Siegmund List, de 62 anys, acerat mestre de la mobilitat bavaresa, va passar per Polònia i França.

Aquests són sis assassins. Ara no te’n vagis
i no assenteix, murmurant amb indiferència un “així és”.
Ens va costar cinquanta ciutats i una generació
desemmascarar-los.  

Das sind sechs Mörder

00000

7. Ihr Brüder
Germans

Germans, aquí a l’extrem del Caucas estic enterrat,
fill d’un pagès de Suàbia,
abatut per un tret d’un granger rus.
Fa un any i un dia vaig ser derrotat a Suàbia.

Ihr Brüder

00000
8. Wir hörten auf der Schulbank
A l’escola vam saber

Una línia de crues creus de tombes americanes prop de Buna. Un guant d’un registrador de tombes apunta accidentalment cap al cel.

A l’escola vam saber d’un Venjador que
castigaria totes les injustícies aquí a la terra
Vam anar a matar i ens vam trobar amb la Mort. Ara
cal castigar aquells, les ordres dels quals ens hi van enviar.

Wir hörten auf der Schulbank

00000

9. Nicht Städte mehr
Ciutats enfosquides

A l'Hospital General Stark, Charleston, SC, un jove japonès-americà, cec a Itàlia al creuament del riu Volturno, assegut pacientment al llit.

Ciutats enfosquides, el mar, el cel estrellat.
No veurà cap dona ni cap fill.
Ni el cel clar del matí, ni el fosc,
ni al Japó i ni tan sols a Oregon.

Nicht Städte mehr

00000

10. Doch als wir vor das rote Moskau kamen
Però quan vam arribar al Moscou vermell

Però quan vam arribar al Moscou vermell
la gent va aparèixer de les granges i fàbriques
i ens van derrotar en nom de cada poble.
Fins i tot la gent que escrivia en alemany.

Doch als wir vor das rote Moskau kamen

00000

11. Seht diese Hüte von Besiegten
Mireu els cascs dels vençuts

Mireu els cascs dels vençuts!
L’hora de la nostra amarga derrota
no va ser quan ens els van fer caure del cap.
Va ser quan vam acceptar posar-nos-els.

Seht diese Hüte von Besiegten

00000

12. Ihr in den Tanks und Bombern
Vosaltres, als vostres tancs i bombarders

Un nen grec inflat de gana és un recordatori trist que un terç dels fills d'Atenes van morir de fam.
Els nens russos es troben entre els que més han patit a mans dels nazis. A més de ser testimonis de la violació de les seves ciutats natals, molts han resultat ferits en batalles que s'estenen com els focs de les prades a les devastades planes russes.
Un noi sicilià que va veure com els alemanys mataven els seus pares descobreix, com altres joves italians desconcertats, que la guerra els ha esborrat el sol. Sabrà que el control aliat acabarà amb injustícies com els nens que treballen com talps a les mines de sofre.
Els nens francesos -els nens petits que es mantenen en silenci als patis de l'escola a l'hora de l'esbarjo, vaguen pel carrer a la recerca de pa- estan massa cansats i tenen ganes de jugar amb normalitat o recordar les seves lliçons. La tuberculosi va en augment constant.

Vosaltres, als vostres tancs i bombarders, guerrers poderosos
que a Alger sueu, a Lapònida us geleu,
en vint batalles heu estat victoriosos.
Som nosaltres els que heu vençut. Triomfadors!

Ihr in den Tanks und Bombern

00000

13. Here are the cities

Aquestes són les ciutats

Aquestes són les ciutats en què una vegada els nostres “Heils”
van aclamar la nostra màquina de guerra mentre desfilava.
Però aquestes no són res davant els milers
de ciutats estrangeres devastades.

Here are the cities

00000

14. Ich hör die Herren in Downingsteet
 Sento que els homes de Downing Street

Sento que els homes de Downing Street t’acusen
Diuen que com que ho vas permetre, en tens la culpa.
Potser tenen raó, però, quan van decidir per última vegada
acusar per l’estranya reticència de la gent a la revolta?

Ich hör die Herren in Downingsteet

00000

15. Epíleg: Vergeßt nicht
No oblidis

No oblidis mai que homes com tu van prendre mal
Així que podeu seure allà, no a l'altra banda.
I ara no amaguis el cap, i no desertis
Però aprèn a aprendre, i intenta aprendre el perquè.

Vergeßt nicht

00000

En aquest vídeo podeu veure i escoltar les 14 seccions més l'epíleg de la cantata Bilder aus der Kriegsfibel. Imatges de “Kriegsfibel” Hanns Eisler / Bertolt Brecht

00000

El conjunt de l'obra de Hanns Eisler està impregnat de contingut polític, expressió ferma del seu compromís de lluita contra el feixisme. Una de les seves obres més notable dels anys 30 i 40 va ser la monumental Deutsche Sinfonie, una simfonia coral antifeixista en onze moviments basats en poemes de Brecht. Eisler i Brecht van col·laborar també en les cançons de protesta que van jugar un rol a l'agitació política de la República de Weimar a inicis dels anys 1930. La seva Cançó de la Solidaritat es va convertir en un popular himne militant cantat a les protestes als carrers i reunions públiques a tot Europa.

 

Solidaritätslied
Hanns Eisler / Bertolt Brecht

 

Endavant, i no t'oblidis mai
on rau la nostra força!
Quan tinguis gana i quan mengis,
Endavant, no t’oblidis de
la solidaritat!
 
Pobles del món, junts
Uniu-vos per servir la causa comuna!
(...)

La guerra i la pau van ser temes que Eisler explorà a bastament al llarg de la seva vida: recordem, només a tall de mostra, el cor dodecafònic Gegen den Krieg i la cançó per a veu i piano Friedenslied, ambdues amb text de Bertolt Brecht.  

 

Gegen den Krieg
(Contra la guerra)
Hanns Eisler / Bertolt Brecht 

Quan va acabar la darrera guerra
hi havia vencedors i vençuts:
La gent humil va morir de fam entre els vençuts.
Entre els vencedors, la gent humil també va morir de fam.
(...)

  

Friedenslied
(Cançó de pau)
Hanns Eisler / Bertolt Brecht 

Pau per als crepuscles que venen,
pau per al pont, pau per al vi,
pau per a les lletres que em busquen
i que a la meva sang pugen enredant
el vell cant amb terra i amors,
pau per a la ciutat al matí
quan desperta el pa, pau per al riu
Mississippí, riu de les arrels:
pau per a la camisa del meu germà,
(...)

00000000000

164.- El Monodrama

 

La transició del segle XIX al XX va suposar nombrosos canvis polítics, socials i culturals. A conseqüència de la revolució industrial -que va comportar unes dures condicions de vida per a gran part de la població, especialment en les grans ciutats-, van sorgir partits polítics i organitzacions obreres que plantaren cara al capitalisme draconià. L’agressivitat del sistema capitalista només es podia combatre amb la confrontació. La burgesia, ostentant el poder econòmic i polític i els seus valors conservadors, va ser objecte d’atacs ferotges, tant des del proletariat -amb vagues i manifestacions reivindicatives-, com des de la denúncia crítica d’intel·lectuals i la provocació de les obres dels artistes joves.

Són els joves artistes que viuen aquest procés de transformació social (Van Gogh, Munch, Ensor, Vlaminck...), els que veuen en l’art vuitcentista, incloent-hi el naturalisme i l'impressionisme, una manca de sintonia amb els problemes de la societat moderna. Paul Gaugin, referint-se als pintors impressionistes, diu: Quan parlen del seu art, de què es tracta? D’un art purament superficial, fet de coqueteria, merament material, en el que no hi ha ni un sol pensament”.

Entrant al segle XX, els canvis de mentalitat que van propiciar els nous moviments artístics venen condicionats pels corrents filosòfics i de pensament que es desenvolupen al llarg del segle XIX: la dialèctica de Hegel, l’individualisme de Schopenhauer, el nihilisme de Nietzsche, l’existencialisme de Kierkegaard, el treballar sobre l'inconscient de Hartmann -que influiria en Sigmund Freud-. En el fons, els primerencs ismes artístics del segle XX -el simbolisme, el decadentisme, el fauvisme, l’expressionisme...-, tenen la necessitat d’expressar, cadascun a la seva manera, un pathos existencial que reflecteix el conflicte individu-col·lectivitat, i que s’emmarca en el context d’una crisi de valors d’una societat decadent. La crítica més repetida pels joves a l’statu quo de la societat burgesa és la formalitat, la formalitat que amaga la hipocresia i els tabús d’una classe social que té por de perdre el control del sistema.

Aquest malestar profund, que tant es manifesta amb un pessimisme imperatiu com en una ironia delirant, s'expressa en totes les disciplines artístiques; però en les arts escèniques, trobarà el seu marc ideal en el monodrama.

Tot i que normalment el terme expressionisme és refereix a un moviment cultural sorgit a Alemanya a començaments del segle XX, de manera més genèrica, també s’utilitza per descriure l'estil de gran varietat d'artistes al llarg de tota la Història. 

Entès com la deformació de la realitat a la recerca d'una expressió més emocional i subjectiva de la natura i de l'ésser humà, l'expressionisme és extrapolable a qualsevol època i espai geogràfic.

És en aquest sentit que aquí parlem d’expressionisme. Per això, els exemples que segueixen a continuació no estan subjectes ni a criteris d’ordre cronològic ni d’afiliació estilística.

00000000000

Un monodrama és una representació teatral que implica un sol actor. És semblant a un monòleg dramàtic en què el públic és testimoni dels pensaments i accions d'un personatge. En lloc de convidar a algun tipus d'interacció entre l'actor i el seu públic, un monodrama segueix el desenvolupament intern d'un personatge durant un període de temps. La durada d'un espectacle d'una sola persona acostuma a ser d'un sol acte. El públic fa una ullada a la psique i la vida del personatge, però no el veu interactuar amb altres.

En la típica obra en solitari, l'experiència del protagonista pot implicar la resolució d'un conflicte, pot mostrar el desenvolupament psicològic del personatge o es pot utilitzar per explorar un tema que l'autor vol transmetre al públic. Pot ser que hi hagi un ús limitat d'accessoris i elements visuals d'escenografia, ja que un dels efectes previstos de l'actuació és portar el públic a la ment del subjecte del monodrama.

El terme monodrama, tant pot referir-se a una representació teatral, (per exemple, algunes obres de Samuel Beckett), com les composicions musicals per a un veu i acompanyament -generalment d'orquestra-, (per exemple, Erwartung (1909) de Schönberg o La voix humaine (1959) de Poulenc, que segueixen de prop la definició tradicional).

Not I
Samuel Beckett

Amb els seus fragments de frases rítmiques i repeticions, els monòlegs de Samuel Beckett són música en si mateixos: amb el corrent de pensaments, els fragments staccato de Not I, s'allibera una necessitat desenfrenada de parlar i sorgeix una història desesperada de patiment. Al 1975 Samuel Beckett va fer-ne una versió televisiva enregistrada per la BBC amb interpretació de Billie Whitelaw i direcció de Bill Morton. A Not I, una boca humana, en primer pla, penja en la foscor il·luminada per un únic raig de llum. Recita un monòleg fragmentat de frases sincopades sobre un subjecte amb un passat dolorós. Tot i que la veu és femenina (la intèrpret és una actriu), el text no deixa clar si es tracta d’un home o una dona. El títol prové de la repetició insistent de la veu: “tot el què estic explicant no em va passar a mi.”

 

Not I (BBC)
Samuel Beckett

Happy Days
Samuel Beckett

Els dramaturgs i compositors modernistes i postmoderns han concebut gairebé exclusivament els monodrames com l'espai d'actuació natural d'una intèrpret femenina i un corrent femení de consciència. Els dies feliços és la petita història d'una dona poderosa, optimista i vital, la Winnie, que tot i estar enterrada fins a la cintura, segueix la seva rutina diària i parla amb el seu marit, Willie, que està en gran part amagat i taciturn. La seva frase recorrent és "Oh, aquest és un dia feliç". Més tard, a l'acte II, és enterrada fins al coll, però continua parlant i recordant dies feliços. La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn. 

 

Uns moments de Happy Days Samuel Beckett

Els dies feliços (tràiler) Samuel Beckett

Krapp's Last Tape
Samuel Beckett

L'última cinta de Krapp (Krapp's Last Tape) és una obra de teatre en un sol acte, escrita per Samuel Beckett. Consisteix en un monodrama per a un home, que ha estat escrit originalment per a l'actor nordirlandès Patrick Magee i que portava primer com a títol Monòleg de Magee. Pel que sembla, Beckett va quedar impressionat amb la veu esquerdada de l'actor i va escriure aquesta obra tenint-lo en ment.

És el 69è aniversari de Krapp i treu la seva vella gravadora, repassa un dels anys anteriors, la gravació que va fer quan tenia 39 anys, i fa una nova gravació comentant els últims 12 mesos. La seva veu gravada és forta i més aviat auto-important. La veu esmenta que acaba de celebrar el seu aniversari sol "a la casa del vi" anotant notes per preparar la sessió de gravació posterior. La veu informa que acaba de revisar una cinta antiga de quan tenia vint anys. Li diverteix comentar les seves impressions sobre com era als seus vint anys i fins i tot el Krapp, de 69 anys, s'uneix a les rialles irrisòries. El jove que era aleshores es descriu com a idealista, fins i tot poc realista en les seves expectatives. Krapp, de 39 anys, mira cap enrere a Krapp, de 20 anys, amb el mateix nivell de menyspreu que sembla haver mostrat Krapp, de 20 anys, pel jove que es va veure a si mateix al seu dia. Cadascú pot veure clarament el ximple que era, però només el temps revelarà en quina mena de ximple s'ha convertit.

 

Krapp's Last Tape
Samuel Beckett

Den Starkare
August Strindberg

Molt abans de Beckett, August Strindberg, el 1888, va escriure diverses monodrames destinats al seu projecte de Teatre Experimental, teatre que va intentar obrir a Copenhaguen. Una d'ells és Den Starkare (La més forta), és considerada com un dels millors monòlegs de la història del teatre (encara que en realitat són dos personatges, dues dones, però una no parla). La imatge de dues dones cara a cara es transforma en la d'una dona observada per ella mateixa.

 

La más fuerte (TVE)
August Strindberg

Pygmalion
Georg Benda

Si a una obra dramàtica s’incorpora música instrumental per accentuar l’expressivitat del text, tractant la música com un decorat sonor, se l’anomena melodrama. Un dels primers melodrames va ser Pigmalió del compositor Georg Benda amb llibret alemany de Friedrich Wilhelm Gotter, estrenat el 1779. Gotter va basar el seu text en l'obra Pigmalió de 1762 de Jean-Jacques Rousseau. Pigmalió, havent renunciat a les dones, està enamorat de l'estàtua que va fer, la seva Galatea. Venus li permet reviure, donant-li la màxima felicitat. 

 

Pygmalion
Georg Benda

Ariadne auf Naxos i Medea
Georg Benda

El 1774, la companyia teatral del director d'origen suís Abel Seyler va arribar a la ciutat alemanya de Gotha, on residia Georg Benda. Seyler va encarregar al compositor bohemi que escrivís diversos melodrames, com ara Ariadne auf Naxos, Medea i Pygmalion. Benda no va ser qui va crear el melodrama, però la seva Ariadna auf Naxos (generalment considerada la seva millor obra) es va convertir aviat en model que generaria una estela en què trobem obres de compositors com Christian Gottlob Neefe, Johann Friedrich Reichardt, Johann Rudolf Zumsteeg i altres associats a la cort de Mannheim. Fins i tot Mozart va mostrar un viu entusiasme pel gènere i va admirar l'obra de Benda.

 

Ariadne auf Naxos (1775) Georg Benda

Medea (1775) Georg Benda

Medea
Joan Manén

Precisament, Medea, és el títol d’una de les obres més insòlites i originals del catàleg del compositor català Joan Manén. Escrita en plena maduresa creativa del famós violinista, el monodrama melodramàtic Medea, amb text d’Ambrosi Carrión, fou estrenat el maig de 1932 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Medea es debat entre la dona i la mare. Medea es fa responsable, fins a les darreres conseqüències, de cadascun dels seus actes. L’infanticidi dels seus fills i la seva pròpia immolació, interpretats com a ritual de pas, donarà lloc a una nova era. Només així és com aconseguim posar en relleu el poder transformador del personatge. Amb Medea, la foscor i la barbàrie del patriarcat seran substituïts pels valors d’una societat més justa. 

 

Medea
Joan Manén

The Stronge
Hugo Weisgall

A més de presentar-se com una peça parlada i dramàtica, amb acompanyament  musical o no, un monodrama també es pot representar com a òpera o peça musical per a solista vocal amb acompanyament, generalment d’orquestra. Aquestes formes encara presenten un personatge, però utilitzen l’expressió  musical per comunicar els pensaments i la història de l'ésser de ficció. Mentre l'intèrpret representa el personatge, la narració unipersonal pot esmentar o descriure personatges que el públic no veu.

El 1952, en la seva versió anglesa de La més forta de Strindberg (The Stronge), va ser adaptada en format d’òpera pel compositor Hugo Weisgall. El mèrit literari del compositor estatunidenc, el seu estil vocal original i la seva seriosa atenció als detalls musicals i dramàtics marquen una contribució significativa a la música americana.

 

Lisa, darling, how nice to see you.  (The Stronger) Hugo Weisgall

You're still brooding about that mix-up (The Stronger) Hugo Weisgall

Les Illuminations
Benjamin Britten

En alguns cassos, el monodrama musical frega les fronteres d’altres gèneres musical, com la cantata o el cicle de cançons. Si les cançons d’un cicle, o les parts d’una cantata per a solista, formen una unitat temàtica, o presenten una certa continuïtat musical entre les seves parts, es pot identificar fàcilment com un monodrama. A vegades és només una qüestió de nom.

Les Illuminations, de Benjamin Britten és un cicle de cançons sobre poemes d’Arthur Rimbaud, en el que s’hi observa alguns elements temàtics repetitius entre les seves parts. La frase J'ai seul la clef de cette parade sauvage ("Jo sol tinc la clau d'aquesta desfilada salvatge") es presenta com un motiu recurrent: el solista el proclama primer en el moviment de fanfàrria, el repeteix durant l'interludi entre Marine i Being Beauteous i de nou al final de la penúltima cançó, Parade. Britten va interpretar la peça per primera vegada amb el tenor Peter Pears l'any 1941.

 

Les Illuminations op. 18
Benjamin Britten

La voix humaine
Francis Poulenc

La voix humaine és una òpera en un acte per a un sol personatge, amb música de Francis Poulenc i llibret en francès de Jean Cocteau, basat en la seva obra de teatre homònima del 1930.

Sona el timbre del telèfon. Una dona jove espera una trucada de qui ha estat el seu amant durant cinc anys.  Ell li diu que la deixa per una altra, que es casarà l'endemà, que és la darrera vegada que parlaran. Durant la conversa, el públic descobreix que la dona ha intentat suïcidar-se. El servei telefònic de París era tristament famós per la seva baixa qualitat a l'època, així que la conversa s'interromp diverses vegades durant la conversa desesperant. Tot i les seves imprecacions precs i reclam ell la deixa i, finalment, ella se suïcida. 

 

La voix humaine
Francis Poulenc

Sens dubte, els compositors es van inspirar en les experimentacions que van ser domini dels seus contemporanis literaris, com James Joyce, E.E. Cummings i Jean Cocteau. Tanmateix, en el cas del monodrama musical del segle XX, la recerca dels compositors podria comptar amb un agent addicional, la intèrpret femenina, que va aportar la seva expressió personal única de la narració poètica i corporal a la peça, ampliant així l'espai dramàtic i ampliant la gamma de mitjans expressius. A principis del segle XX, el monodrama es va convertir en un gresol fecund per a l'experimentació vocal i la tècnica vocal ampliada.

 

Erwartung
Arnold Schönberg

El monodrama musical modernista connecta amb l'estètica de la pèrdua, l'absència i la traïció ja àmpliament explorada en la interpretació en solitari dels segles XVII i XVIII. Erwartung (Expectativa),op. 17, és un monodrama en un acte i quatre escenes d'Arnold Schönberg amb llibret de Marie Pappenheim, compost el 1909.

El compositor vienès Arnold Schönberg comparteix amb Strindberg aquesta visió expressionista que explora l’abisme de l’ànima humana, explica els extrems mentals, les visions de soledat, por i mort. Desconfien de la percepció superficial i giren les mirades cap endins, per comprendre els valors intangibles del món subjectivament experimentat.

Una dona està en un estat aprensiu mentre busca el seu amant. A la foscor, es troba amb el que primer creu que és un cos, però després s'adona que és un tronc d'arbre. S'espanta i es torna més ansiosa perquè no troba l'home que busca. Aleshores troba un cadàver i veu que és el seu amant. Ella demana ajuda, però no hi ha resposta. Ella intenta reanimar-lo, i s'adreça a ell com si encara estigués viu, acusant-lo amb ira de ser-li infidel. Aleshores es pregunta què ha de fer amb la seva vida, ja que el seu amant ara és mort. Finalment, marxa sola a la nit. 

 

Erwartung op. 17
(1908)
Arnold Schoenberg

Die glückliche Hand
Arnold Schönberg

Mà de la sort va ser compost entre 1910 i 1913. Igual que Erwartung, d’un any abans, va estar molt influenciat pel llibre Sex and Character d’Otto Weininger. A diferència Erwartung, Schoenberg va escriure el llibret de Die glückliche Hand. Tot i la participació d’un cor i dos mims a l’escena, Die glückliche Hand es considera un monodrama per a baríton i orquestra. Es va estrenar el 24 d'octubre de 1924. El missatge subjacent de la peça és la idea que l'home continua cometent repetidament els mateixos errors, i la trama es desenvolupa a partir d'esdeveniments de la vida personal de Schoenberg. Dos anys abans de la composició de la peça, Mathilde, la dona de Schoenberg, va tenir una aventura amb el pintor Richard Gerstl i encara que va tornar a Schoenberg això va tenir un efecte durador en la seva relació.

El drama representa un cicle ineludible de la difícil situació de l'home, ja que comença i acaba amb el personatge masculí lluitant amb el monstre a l'esquena. El personatge masculí canta sobre el seu amor per una dona jove (mim) però, malgrat aquest amor, la dona el deixa per un cavaller ben vestit (mim). Finalment, quan la dona torna, la perdona i retroba la seva felicitat. La dona es veu més tard altra vegada amb el cavaller, i el solista masculí implora a la dona que es quedi amb ell, però ella s'escapa i li tira una pedra. Aquesta pedra es converteix en el monstre que es veia al principi de l’obra, a l'esquena de l'home. Així, el drama acaba on va començar. 

 

Die glückliche Hand
(1913)
Arnold Schönberg

Pierrot lunaire
Arnold Schönberg

Es tracta dels llegendaris 21 melodrames basats en poemes d'Albert Giraud, en què Schönberg anotava la veu parlant amb sostinguts en lloc de caps de notes de tons fixos, i gairebé mai permetia el cant real. La soprano solista canta els poemes a l'estil Sprechstimme, nova forma d'emissió vocal que realça el contingut dels poemes i situa les cançons en un registre que emula l'utilitzat pels cantants de cabaret. L'escriptura musical expressionista fa que el text destaqui de manera inusual. Pierrot lunaire i La Sacre du Printemps, per a molts crítics, són considerades les dues obres més importants del segle XX.

 

Pierrot lunaire
Arnold Schönberg

Eight Songs for a Mad King
Peter Maxwell Davies

Eight Songs for a Mad King és un monodrama de Sir Peter Maxwell Davies amb llibret de Randolph Stow, basada en cançons escrites pel rei Jordi III, també conegut com 'El rei boig'. Es va estrenar el 22 d'abril de 1969. Consagrat des de fa temps com un clàssic del teatre musical, l'obra és un retrat extravagant, inquietant i commovedor de la bogeria. El rei és Jordi III d'Anglaterra, o potser un altre boig que es creu aquest monarca, vocalitzant estranyament mentre lamenta el seu destí i intenta ensenyar a cantar els seus ocells instrumentistes. Els intèrprets de corda i de fusta són els captius de la seva bogeria, destinats a tocar des de dins de gàbies gegants, mentre que el percussionista és el seu guardià, subjectant-lo dins dels límits d'una boja sensibilitat musical. Però tots els músics són essencialment projeccions de la seva pròpia ment. El focus sempre està en ell i en les seves actuacions vocals salvatges, que inclouen diversos tipus de Sprechgesang. El virtuosisme dels instrumentistes no és menor, ni tampoc el del compositor, que introdueix una sèrie de referències musicals del segle XVIII. 

Eight Songs for a Mad King
Peter Maxwell Davies

Le Grand Macabre
György Ligeti

L’òpera en dos actes amb música de György Ligeti i llibret en alemany del mateix compositor i Michael Meschke, es basa lliurement en l'obra de teatre de l'autor belga Michel De Ghelderode La ballade du grand macabre. És l'única òpera de Ligeti. Després d'haver vist l'obra antioperística de Mauricio Kagel Staatstheater, Ligeti va arribar a la conclusió que no era possible escriure més antiòperes. Aleshores va decidir escriure una «anti-antiòpera», una òpera amb un reconeixement irònic de tant les tradicions operístiques com de la crítica antioperística del gènere.

Entre 1988 i 1991, Ligeti va escriure Mysteries of the Macabre, una mena de reducció de l'òpera per executar en concert, per a soprano i grup de cambra.

 

Mysteries of the Macabre
Gyorgy Ligeti

 

L'interès de Mauricio Kagel per la teatralitat dels objectes és també una demostració de la separació que vol mantenir entre un objecte i la seva funció, presentant situacions amb diverses possibilitats interpretatives, mantenint el públic frustrat pel que fa a la finalitat de les accions i els objectes que hi estan connectats. Repertoire, un moviment extret de la seva gran obra teatral Staatstheater, presenta un centenar d'escenes breus sense text ni argument, que impliquen interaccions entre objectes i persones.  Repertori, amb la seva representació absurda d'accions aparentment intranscendents, qüestiona tota la tradició de la música-teatre.  Repertoire aus Staatstheater Mauricio Kage

Recital I (per a Cathy)
Luciano Berio

Recital I (per a Cathy) és un monòleg escrit per Edoardo Sanguineti, Andrea Mosetti i Luciano Berio per a mezzosoprano, dos pianos, clavecí i orquestra de cambra, un total de 17 instruments. Va ser estrenada per Cathy Berberian amb la London Sinfonietta dirigida per Luciano Berio, en un concert de 1972 .

Una actriu-cantant puja a l'escenari i comença el seu recital, però s'adona que el seu pianista no ha aparegut; llavors comença a cantar 'Amor' d'Il Lamento della ninfa de Claudio Monteverdi. Després d'haver sortit decebuda de l'escena, torna a començar el seu monòleg, i a poc a poc, a través de les seves paraules i cites musicals disperses, explica, en una mena de corrent de consciència, la seva visió de la vida musical combinada amb les vicissituds privades, el teatre i el discurs acadèmic, fent evident la seva bogeria en aquell moment.

El públic finalment perceben que la protagonista és una pacient d'una residència d'avis, on la mestressa de vestuari, que arriba per arreglar la seva disfressa, és en realitat la cap d'infermeria. A més de la protagonista, la mestressa de vestuari i la pianista, que actuen tots a l'escenari, sorgeixen uns quants instrumentistes que omplen l'escena. 

 

Who hasn't taken a piece out of my life?
Fragment de Recital I (per a Cathy)
Luciano Berio

Émilie
Kaija Saariaho

Émilie és una òpera en 9 escenes amb música de la compositora finlandesa Kaija Saariaho i llibret en francès d'Amin Maalouf. Es va estrenar el 1 de març de 2010 a la Òpera de Lyon. Émilie reconstitueix la vida de la marquesa Émilie du Châtelet, matemàtica, física i amant de Voltaire, i la primera dona que va establir una reputació científica internacional gràcies als seus escrits sobre la ciència del foc i altres temes de física. L'òpera, inspirada en els escrits de la marquesa, descobreix les passions humanes i intel·lectuals, en el context de la premonició de la seva mort i del naixement del seu fill.

 

Émilie
Kaija Saariaho

Djaizat al Salam
Musikdebatte Köln

L’òpera de cambra Djaizat al Salam tracta temàticament la qüestió central de la legitimació legal d’una missió militar: els soldats alemanys de la Bundeswehr estaven implicats en crims de guerra mitjançant assassinats dirigits? I el desplegament era compatible amb la Llei bàsica de la República Federal d'Alemanya? L'òpera vol presentar i reflectir la complexitat del tema de la culpa en relació a la realitat de la campanya alemanya a l'Afganistan. La figura del premi de la pau Ahmed al Jabouri i la seva oposició a la guerra sembla una banalitat en què "el bé" i el "mal" s'entrellacen d'una manera irritant. La protagonista, una jove ucraïnesa que viu a Alemanya, coneix aquest gran artista i activista per la pau d'Alemanya i, en discussions i discussions intenses i emotives, desmunta la llegenda que ell mateix va crear.

El llibret es va inspirar en les converses que Christian von Götz va mantenir amb la traductora i periodista ucraïnesa Xsenja Melnitschuk, i l'utilitza per processar molts esdeveniments reals. Musikdebatte Köln (MDK) va musicar el text del llibret en forma de composició col·lectiva. MDK és un grup de músics, cantants, compositors i creadors de teatre musical de Colònia que s'han unit per establir una nova forma d'òpera política a Colònia.

L'òpera de cambra Djaizat al Salam (2014) - Premi de la Pau, d'una durada aproximada de 90 minuts és un monodrama musical per a soprano i un conjunt de cambra amb, entre altres coses, instruments àrabs i diversos enregistraments de veu. La part de soprano de és, pel que fa a la dificultat i l'art musical, comparable als grans monodrames de soprano com l'Erwartung de Schönberg. 

 

Djaizat al Salam-Friedenspreis
Musikdebatte Köln

Let me tell you
Hans Abrahamsen

Let me tell you és un monodrama consistent en un cicle de cançons per a soprano i orquestra del compositor danès Hans Abrahamsen. L'obra va ser encarregada per la Filharmònica de Berlín amb el suport de la Danish Arts Foundation. Està basat en la novel·la homònima del 2008 Deixa'm dir-te de l'escriptor Paul Griffiths. La seva estrena mundial va ser a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Filharmònica de Berlín sota la direcció d'Andris Nelsons el 20 de desembre de 2013.

Deixa'm dir-te ha estat molt elogiat pels crítics musicals. Andrew Clements de The Guardian va qualificar la peça d'increïblement i sorprenentment bella i va escriure:

L’escriptura vocal d'Abrahamsen fa molt ús de l'estile concitato, els èmfasis de notes repetides que es remunten a Monteverdi, i també aprofita la capacitat d'Hannigan d'elevar-se sense esforç fins als límits de la gamma de sopranos. I envolta la veu amb textures brillants i deliqüescents que poden semblar gairebé ingràvides. La música de vegades sembla tant un exercici de memòria com el text, tocant formes i harmonies tonals familiars sense ser explícites i abraçant microtons a la secció final.

 

Let me tell you
Hans Abrahamsen

00000000000