65.-Bergamasca

En moltes ciutats del nord d’Itàlia, l’església més important era la basílica municipal o governamental, que sovint feien ombra a la catedral. Com Sant Marco de Venècia, Santa Maria Maggiore de Bergamo no era la catedral sinó l’església municipal.

         

                 Basílica di Santa Maria Maggiore

                                   Bergamo

Des de la seva creació, la capella musical de Santa Maria Maggiore de Bergamo va ser sempre una de les més destacades de les institucions eclesiàstiques nord-italianes. A principis del segle XVII la capella de musica estava formada per setze cantants i catorze instrumentistes (1-2 violins, 3 violes, 1 violó, 2 cornettos, 4-6 trombons i 2 orgues). 

Entre els maestri de cappella hi havia músics de la talla de Gasparo de Albertis, Pietro Vinci, Pietro Ponzio, Tarquinio Merula, Ippolito Camatero, Giovanni Cavaccio, Maurizio Cazzati, Giovanni Battista Bassani i Giovanni Legrenzi per esmentar-ne alguns. 
La presència d’aquests importants compositors, tots ells del segle XVI i primers anys del segle XVII, ha marcat l’etapa més gloriosa de la capella musical de Santa Maria Maggiore de Bergam

Ricercare fa mi la mi sol la Pietro Vinci (1525-1584)    Ciaccona Maurizio Cazzati Sonata La Foscari Giovanni Legrenzi

La Foresta (per a 2 trompetes i 2 trombons) Giovanni Cavaccio Sonata Prima Giovanni Battista Bassani Ciaccona Tarquinio Merula

És en aquesta època que el nom de la ciutat es va escampar per tot Europa, però, curiosament, no per l’excel·lència de la capella musical de Santa Maria Maggiore, sinó per una senzilla i popular dansa camperola que va captivar molts compositors de l’època i posteriors :

La Bergamasca.  

Aria sopra la Bergamasca

Marco Uccellini

Aquesta dansa mai es va convertir en un ball de la Cort, i per tant no formava part de suite de danses,  tot i que va gaudir de força popularitat com una composició instrumental en diferents formes de variació, especialment sobre un baix obstinat. 

Bergamasca (Passamezzo) Anònim

Bergamasca Girolamo Kapsberger

A finals del segle XVI, en la música instrumental,  eren freqüents les formes musicals basades en el procediment compositiu del baix obstinat, és a dir, diferents formes de variació.

A Anglaterra va ser la divisions o groud, mentre que a la península Ibèrica es deia glosa o recercada: en tots dos casos, a un baix se li sobreposen melodies cada vegada en valors més i més curts. En la història d'aquesta forma musical sempre ha estat present el principi de començar per una melodia força simple i anar-la transformant cada vegada en melodies més elaborades, atès que constitueix una manera de donar un perfil coherent a tot el conjunt de variacions, i no fer-ne sols una successió deixada a l'atzar. 

Un exemple d'això és el conegut cànon del compositor alemany del segle XVII, Johan Pachelbel.

                              Cànon

                       Johan Pachelbel

Ja hem vist en algun altre lloc que La Follia va ser una composició molt popular entre els compositors del Renaixement i del Barroc .

Faronell's Division on a Ground John Playford

Recercada Primera/Recercada Segunda Diego Ortiz (1510 - 1570)

A partir de finals de segle XVI, la dansa bergamasca va donar lloc a peces instrumentals, compostes, entre d'altres, per Girolamo Frescobaldi, S. Rossi, Biagio Marini i Samuel Scheidt. En algun cas, les variacions es presenten en diferents plantejaments contrapuntístics sobre la senzilla melodia de la dansa, mentre que en altres cassos les variacions es desenvolupen sobre el baix obstinat.

Capriccio sopra la Bergamasca Girolamo Frescobaldi (1538-1643) Sonata sopra la Bergamasca Salomone Rossi (1570-1630) Fuga prima sopra la Bergamasca Giovanni Battista Fasolo (1598-1664) La Bergamasca Marco Uccellini (1603-1680) La Bergamasca Giovanni Battista Vitali Canzone francese quarta ed ultima del settimo tuono naturale sopra il ballo detto la bergamasca Giovanni Salvatore

Sinfonia la Bergamasca Lodovico Viadana (1560-1627) Bergamasca Samuel Scheidt (1587-1653) La Bergamasca 2:02 Gasparo Zanetti (1600-1660) La Bergamasca  Bernardo Gianoncelli La Bergamasca Pasquini Partite

Fins i tot Johann Sebastian Bach, en el Quòdlibet que precedeix l’ària final de les Variacions Godberg, fa sortir el tema de la bergamasca. 

Variatio 30. Quodlibet. a 1 Clav. Goldberg Variations, BWV 988 J.S.Bach

És possible que Bach conegués la melodia a través d’una cançó popular alemanya que, sens dubte, és una versió de la bergamasca italiana. Això demostra la popularitat que va tenir la dansa de Bérgamo a Europa.

             Die Wasserrüben und der Kohl

En el mateix Quòdlibet de les Variacions Goldberg, Bach utilitza el motiu inicial d’una altre cançó popular alemanya.

Ich bin so lang nicht bei dir gewest..

Els compositors del segle XVIII van trobar la fórmula del baix de la Bergamasca especialment efectiva com el marc de presentació d’una frase melòdica, En realitat, però, es tracta del moviment harmònic més elemental que defineix una tonalitat: tònica (I) subdominant (IV) – dominant (V) - tònica (I). Mozart, com es pot comprovar en els següents exemples, la utilitzà sovint. 

Minuet (Serenata Haffner, K.250) Se al volto mai ti senti (La clemnza di Tito) Mi tradi quel alma ingrata (Don Giovanni)

Dove sono i bei momenti (Le nozze di Figaro) Deh vieni allà finestra (Don Giovanni)

·<><><><><><><>·

64.-Papers de música

Tin Pan Alley és el nom amb el que es coneix l'agrupació d'editors i compositors de música de la ciutat de Nova York que van dominar la música popular dels Estats Units a finals de segle XIX i principis del segle XX. El nom originalment es referia a un lloc específic: West 28th Street entre la Cinquena i la Sisena Avinguda al Districte de les Flors de Manhattan.

Edificis de Tin Pan Alley al 1910

El començament de Tin Pan Alley és aproximadament el 1885, quan diversos editors de música es van establir al mateix districte de Manhattan. El final de Tin Pa Alley comença amb la Gran Depressió, a la dècada de 1930, quan el fonògraf, la ràdio i les pel·lícules van suplantar les partitures com la força impulsora de la música popular nord-americana, i mor definitivament quan arriba el rock and roll.

Durant el seu apogeu entre 1893 i 1910, les persones que caminaven per West 28th Street entre Broadway i Sixth Avenue podien escoltar una multitud de pianos i molt cant en passar pel centre de la indústria editorial de partitures.

Give My Regards to Broadway (1905) Billy Murray Give My Regards to Broadway és una cançó escrita per George M. Cohan per la seva obra musical Little Johnny Jones, que va debutar el 1904 a Nova York.

A mitjan el segle XIX, el control dels drets d'aurtor de les melodies no era tan estricte, i els editors sovint imprimien les seves pròpies versions de les cançons populars en aquell moment. A finals del segle XIX, amb lleis de protecció de drets d'autor més estrictes, els compositors, lletristes i editors van començar a treballar junts pel seu propi interès. Els compositors van començar a trucar a la porta dels editors de Tin Pa Alley.

After the Ball és una cançó popular escrita en 1891 per Charles K. Harris. La cançó és un vals clàssic en compàs 3/4. En la cançó, un oncle li diu a la seva neboda per què mai s'ha casat: va veure la seva núvia besant a un altre home en un ball, i es va negar a escoltar la seva explicació. Molts anys després, quan la dona ja havia mort, va descobrir que l'home era el seu germà. After the Ball es va convertir en la cançó més reeixida de la seva època, que en aquell moment es mesurava per les vendes de partitures. En 1892, va vendre més de dos milions de còpies de partitures. Les seves vendes totals de partitures superen els cinc milions de còpies, el que el converteix en el best-seller de la història de Tin Pan Alley. Exemplifica les balades sentimentals publicades abans de 1920, els temes preferits de les quals  eren els nadons, les separacions i la mort.

After The Ball (1893) George J. Gaskin

Durant el s. XIX la música es difonia en forma de partitura. Quan no hi havia gravacions fonogràfiques, l’única manera d’escoltar a casa les cançons que sonaven a la ràdio  era amb un piano i partitures. Si una família desitjava escoltar una peça nova o famosa a casa, havien de comprar la partitura i interpretar-la, normalment al piano. Moltes cases de famílies de classe mitjana disposaven de la seva pròpia sala de música, on es reunien per escoltar cançons. 

Down By the Old Mill Stream (1911) Harry Macdonough and Chorus

Down by the Old Mill Stream és una cançó escrita per Tell Taylor. Va ser una de les cançons més populars de principis de segle XX. L'editor, Forster Music Publisher, en va vendre 4 milions de còpies. El 1910, la cançó va ser publicada i presentada al públic amb actuacions del quartet de vodevil The Orpheus Comedy Four. Després que el grup interpretés la cançó en una botiga de Woolworth a Kansas City, es va fer tan popular que la botiga va vendre les 1,000 còpies de la partitura que Taylor havia portat amb ell. Va ser una de les cançons preferides dels quartets de barberia.

Si la indústria musical es basava en les partitures com a mitjà de difusió, és lògic que estigués dominada pels editors. Els dos editors més emprenedors de Nova York van ser Willis Woodard i TB Harms, les primeres companyies que es van especialitzar en cançons populars en lloc d'himnes o música clàssica. Naturalment, aquestes empreses estaven ubicades al districte d'entreteniment, que, en aquest moment, estava centrat a Union Square. 

Witmark va ser la primera editorial que es va mudar a West 28th Street a mesura que el districte d'entreteniment gradualment es va moure cap a la zona alta, i cap a finals de la dècada de 1890 la majoria de les editorials havien seguit el seu exemple.

Una partitura editada per Witmark & Sons el 1890

Les cases de música més grans es van establir a la ciutat de Nova York, però les petites editorials locals, sovint connectades amb impressores comercials o botigues de música, van continuar florint a tot el país, i hi havia importants centres regionals de publicació de música a Chicago , Nova Orleans, St. Louis, i Boston. Quan una cançó es convertia en un èxit local significatiu, una de les grans firmes de Nova York acostumava a comprar els drets a l'editorial local.

In the Good Old Summer Time (1903) Haydn Quartet

In the Good Old Summer Time és una cançó americana de Tin Pa Alley publicada per primera vegada el 1902 amb música de George Evans i lletra de Ren Shields. Forma part de la comèdia musical The Defender.  In the Good Old Summer Time va ser un dels grans èxits de l'època, va vendre partitures populars i va ser gravat per diversos artistes de l'època, inclosa la banda de John Philip Sousa el 1903.

Les cases de música al baix Manhattan eren llocs plens de vida, amb un flux constant de compositors, artistes de vodevil i Broadway, músics i "cantants de cançons" anant i venint.

KKK-Katy va ser una cançó popular de la Primera Guerra Mundial escrita pel compositor canadenc nord-americà Geoffrey O'Hara el 1917 i publicada el 1918. La partitura s’anunciava com "L'èxit de la sensacional cançó quequejant  cantada pels soldats i mariners ". La lletra parla d'un valent però tímid soldat anomenat Jimmy que està enamorat de la bella Katy. Ell compra un anell de noces abans d'anar a la guerra a França.

K-K-K-Katy  (1918) Billy Murray

Els aspirants a compositors anaven a Tim Pan Alley a mostrar les cançons que esperaven vendre. Quan es compraven cançons d’un compositor sense èxits anteriors, sovint s'afegia el nom d'algú de la companyia com a coautor, o tots els drets de la cançó es compren directament per una tarifa plana (fins i tot els drets per posar el nom d'una altra persona a la partitura com a compositor). 

Oh! By Jingo! (1920) Margaret Young

Oh By Jingo! és una novetat de 1919 d'Albert Von Tilzer amb lletra de Lew Brown. La cançó va aparèixer al programa de Broadway Linger Longer Letty, i es va convertir en un dels majors èxits de Tin Pa Alley de l'era posterior a la Primera Guerra Mundial. .

Un nombre extraordinari d'immigrants jueus d'Europa de l'Est es van convertir en editors de música i compositors a Tin Pan Alley, sent el més famós Irving Berlin. Els compositors que es van convertir en productors establerts de cançons exitoses van ser contractats per formar part del personal de les cases de música.

Alexander 's Ragtime Band és una cançó de Tin Pa Alley del compositor nord-americà Irving Berlin, publicada el 1911. Encara que no és una cançó tradicional de ragtime, l'alegre melodia de Berlín va vendre un milió de còpies de partitures el 1911, després un altre milió el 1912.

Alexander's Ragtime Band  (1911) Billy Murray

Els "cantants de cançons" (pluggers) eren pianistes i cantants que representaven als editors de música i es guanyaven la vida fent demostracions de cançons per promoure la venda de partitures. La majoria de les botigues de música tenien cantants de cançons en el personal. 

Tot i que els termes sovint es fan servir indistintament, els que treballaven en botigues departamentals i musicals eren coneguts amb major freqüència com "demostradors de cançons", mentre que els que treballaven directament per a editors de música es deien "pluggers de cançons". Entre els músics i compositors que havien treballat com a cantants de cançons hi havia noms coneguts com George Gershwin,  Ron Roker, Jerome Kern, Irving Berlin i Lil Hardin Armstrong.

Un "plugger" o demostrador de cançons era un vocalista o pianista emprat pels departaments i botigues de música i editors de cançons a principis de segle XX per promoure i ajudar a vendre noves partitures, que és com s'anunciaven els èxits abans que els enregistraments de bona qualitat estiguessin àmpliament disponibles. En general, el pianista s'asseia a l'entresòl d'una botiga i tocava la música que li enviava l'empleat que venia les partitures. Els usuaris podien seleccionar qualsevol títol, enviar-lo al “plugger” i escoltar una vista prèvia de la cançó abans de comprar-la.

Una forma més agressiva de promocionar cançons consistia en comprar dotzenes d'entrades per a espectacles musicals, infiltrar-se en l'audiència i després fer de claca per reclamar i aplaudir la cançó que es volia promocionar. Louis Bernstein recorda: "Teníem 20,000 persones allà, un pianista i un cantant. Els vam cantar una cançó trenta vegades en una nit. Quan la gent va sortir, no van poder evitar de cantar-la”.

Carolina in the Morning (1922) Van and Schenck

Carolina in the Morning és una cançó popular amb lletra de Gus Kahn i música de Walter Donaldson, publicada per primera vegada el 1922 per Jerome H. Remick & Co. La cançó es va estrenar a Broadway a la revista musical The Passing Show de 1922. Els artistes de Vaudeville la van incorporar als seus espectacles i van ajudar a popularitzar-la.

Quan els artistes de vodevil tocaven a la ciutat de Nova York, sovint visitaven diverses firmes de Tin Pan Alley per trobar noves cançons per als seus espectacles. Els artistes intèrprets o executants de segona i tercera categoria sovint pagaven pels drets d'ús d'una nova cançó, mentre que a les estrelles famoses se'ls donaven còpies gratuïtes dels nous números de l'editor o se'ls pagava per interpretar-les, els editors sabien que això era una valuosa publicitat.

Bill Bailey, Won't You Please Come Home?  (1902) Arthur Collins

La lletra i música són de Hughie Cannon, un compositor i pianista nord-americà, i publicades per Howley, Haviland i Dresser. Segueix sent un estàndard amb Dixieland i les bandes de jazz tradicionals

Inicialment, Tin Pan Alley es va especialitzar en balades melodramàtiques i cançons de comèdia còmica, però va abraçar els estils recentment populars de la música cakewalk i ragtime. Més tard, es van incorporar el jazz i el blues, encara que de manera menys completa, ja que Tin Pan Alley es va orientar cap a la producció de cançons que els cantants aficionats o les bandes de petites ciutats poguessin interpretar a partir de música impresa. En les dècades de 1910 i 1920 Tin Pan Alley va publicar cançons populars i números de ball creats en estils de jazz i blues recentment populars.

Everybody Loves My Baby

The Georgians

Hello Ma Baby. És una cançó de Tin Pan Alley escrita l'any 1899 per l'equip de composició "Howard i Emerson". El seu tema és un home que té una xicota que només coneix a través del telèfon. Aleshores, els telèfons eren relativament nous i aquesta va ser la primera cançó coneguda que es va referir al dispositiu. La cançó va ser enregistrada per Arthur Collins en un cilindre fonogràfic Edison 5470. Era originalment una "cançó de coon (cançó que presenta estereotips de persones negres)

Hello Ma Baby.  Ragtime(1899) Arthur Collins

Escoltem algunes cançons americanes emblemàtiques que van sortir de Tin Pa Alley entre 1893 i 1910.

You've Been a Good Old Wagon (1895) Len Spencer A Bird in a Gilded Cage (1900) George J. Gaskin

There'll Be a Hot Time in the Old Town Tonight (1896) Arthur Fields Take Em Out to the Ball Game (1908) Edward Meeker

Durant la Primera Guerra Mundial, Tin Pa Alley va produir cançons de propaganda. Alguns encara són memorables, com Over There de George M. Cohan i I'ma Yankee Doodle Dandy i K-K-K-Katy que ja hem escoltat. De fet, es van produir cançons més memorables durant la Primera Guerra Mundial que durant la Segona.

Over There Billy Murray

I'ma Yankee Doodle Dandy (1905) Billy Murray

Durant la Segona Guerra Mundial, Tin Pan Alley i el govern federal es van unir per produir cançons de guerra que inspiraria al públic nord-americà a donar suport a la lluita contra l'Eix. L’Oficina d'Informació de Guerra va estar a càrrec d'aquest projecte, i creia que Tin Pan Alley contenia “una reserva de talent i competència capaç d'influir en els sentiments i opinions de les persones. A causa de la gran base de seguidors de Tin Pan Alley, el govern creia que aquest sector del negoci de la música seria de gran abast en la difusió dels sentiments patriòtics. I'll Be Seeing You és una cançó de Tin Pa Alley de la Segona Guerra Mundial que no s'ha oblidat

                      I'll Be Seeing You

                          Vera Lynn

L’activitat del negoci de les partitures, poc a poc, va anar perdent força a mesura que creixia la indústria discogràfica. Així i tot  va anar subsistint i adaptant-se als nous temps, però el centre de producció de la música popular es desplaçà al carrer 49, al districte de Manhattan de Nova York,  més amunt del barri de Tin Pan Alley.  

Fins i tot abans de la Segona Guerra Mundial, l’edifici The Brill Building,  situat al 1619 de Broadway, s’havia convertit ja en el centre de publicació de música i de composició de cançons. Desenes d'editors musicals tenien oficines a l'Edifici Brill. Però això ja és una altre història, una història també interessant, que tindrà el seu punt àlgid a la dècada de 1960. 

·<><><><><><><><>·