187.- Artemísia

 

Artemísia Gentileschi (Roma, 1593 – Nàpols, 1654), va ser una pintora caravaggista italiana. Va viure a la primera meitat del segle XVII. El seu pare, seguidor del naturalisme tenebrista de Caravaggio, va influir en el seu art, transmetent-li una forta accentuació dramàtica presa de les obres de Caravaggio i carregada d'efectes teatrals; aquest element estilístic va contribuir a la difusió del caravaggisme a Nàpols, ciutat a la qual es va traslladar el 1630.

Autoretrat
Al·legoria de la pintura (1638)
Artemísia Gentileschi

En l’obra d’Artemísia predominen les dones-símbol, com per exemple Lucrècia, Betsabé, Judith o Cleòpatra, enfocades des d'un punt de vista femení. Son dones fortes, moltes vegades víctimes, però fermes i decidides, que prenen decisions atrevides i s’enfronten a les adversitats. En la seva obra abunda aquest tipus de personatge femení. Per exemple, en Lot i les seves filles (1635-1638), són elles, les filles, després de fugir de la ciutat de Sodoma i de perdre la seva mare (que desobeint les instruccions de no mirar enrere es va convertir en una estàtua de sal), les que prenen la decisió d'emborratxar el seu pare perquè el poguessin seduir i així perpetuar el seu llinatge. (Déu n'hi do aquestes noies!)

Lot i les seves filles
(1635-1638)
Artemísia Gentileschi

Però, és que el nom d’Artemísia prové d’Àrtemis o Artemisa, deessa grega dels llocs salvatges o naturals, la caça i el regne animal. En la cultura romana és la deessa verge Diana. Les llegendes diuen que Artemisa va causar moltes víctimes per venjança. Un dels seus primers crims va ser la mort dels fills de la reina Niobe, que va cometre junt amb el seu germà Apol·lo.

La mort dels fills de Niobe
Johann König
(1586–1642)

Per altra banda, hi ha una altre Artemísia, Artemisia I de Cària (480 a. C.), reina d’Halicarnàs, que va lluitar a favor de la causa del seu senyor Xerxes I de Pèrsia. Una dona poderosa, valenta, que va dirigir en persona als seus cinc vaixells en les batalles navals d'Artemisio i Salamina. Era l'única líder militar del bàndol persa, i d’ella se n’elogia la seva iniciativa i valentia, així com el reconeixement i el respecte que Xerxes li tenia. Segons s'explica, la reina de Cària es va enamorar d'un bell jove, però, en no ser corresposta, desesperada, es va llançar al mar i es va ofegar.

Affliggetemi, guai dolenti Artemisia Francesco Cavalli Artemisia és una òpera inspirada en la figura històrica d'Artemisia I de Cària. És una reina que ha de dissimular els seus sentiments personals a causa de les pressions socials de la seva posició, donant lloc a conflictes interiors extrems.

Tant la deessa grega com la Reina de Cària semblen respondre al mateix tipus femení de molts dels temes de la pintora italiana. I podria ser que successos de la seva pròpia biografia es reflecteixin en arguments d'algunes de les seves obres.

Al maig de 1611, quan tenia 18 anys, Artemisia Gentileschi va patir un fet que marcaria profundament tant la seva vida com, possiblement, la seva obra artística: el pintor Agostino Tassi, mestre seu i amic del seu pare, la va violar. El seu pare, Orazio Gentilesch, va denunciar Tassi davant les autoritats, que el van portar a judici. En aquella època, però, la violència sexual no es considerava un delicte contra la dona, sinó contra l'honor familiar. La sentència del judici preveia cinc anys de presó o exili, i Tassi va optar per aquest últim. Només un any després, Artemísia, pintava l’esfereïdora decapitació d’Holofernes, i pocs anys després Lucrècia.

Lucrècia (1620-1621) Lucrecia porta un ganivet cap al seu pit nu. Dirigeix la mirada cap amunt, a la recerca de valor. La claredat de la pell i la blancor de la camisa que cau cap a la cintura contrasta amb el fons fosc i emfatitza el dramatisme. Lucrècia havia estat violada. A l'antiga Roma, anterior a la República, quan la ciutat era governada per una monarquia d'origen etrusc, Lucrècia era la dona d'un romà noble. Segons el mite, Tarquini, fill del rei, va entrar a casa seva una nit en absència del seu marit i la va amenaçar de matar-la si no cedia. L'endemà Lucrècia va relatar el que va passar al seu marit i al seu pare i, després de pregar-los venjança, es va clavar un punyal al pit. La revolta que va provocar la mort va portar a l'expulsió del rei i l'inici de la República.   Lucrècia Artemísia Gentileschi Donde hay violencia no hay culpa (La violación de Lucrecia) José de Nebra  La violación de Lucrecia, que es va estrenar el 1744 amb el títol de Donde hay violencia, no hay culpa, és una sarsuela de José de Nebra (1702-1768), un compositor que va viure la transició entre el Barroc i el Classicisme. Musicalment respon al gust barroc de l’època, anunciant en alguns moments el classicisme. El fet que entre 1645 i 1650 (25-30 anys després) Artemísia tornés al tema de la violació de Lucrècia, fa pensar que el trauma causat per la desgraciada experiència viscuda de jove, va persistir en l’ànima de l’artista al llarg de tota la vida.  Tarquin i Lucrècia Artemisia Gentileschi Artemísia va fer els primers passos com a artista a Roma, i va continuar la seva carrera a diferents ciutats d'Itàlia. El 1612 es va mudar a Florència. Va ser la primera dona a fer-se membre de l'Acadèmia delle arti del dissegne de Florència i va tenir una clientela internacional. Fins el 1620 treballà sota els auspicis de Cosme II de Mèdici. El 1618, la compositora florentina Francesca Caccini -que en aquells anys col·laborava amb el seu pare al servei de la família Mèdici-, publicava Il primo libro delle musiche, un compendi d'estils contemporanis que inclou tant laments intensament commovedors com enginyoses i alegres cançons d'amor romàntic, aixó com algunes peces instrumentals.   Romanesca Francesca Caccini

El 1621 va treballar a Gènova, després es va traslladar a Venècia, on hi va estar tres anys, de 1626 a 1629. Potser en un d’aquells anys Artemísia va tenir l'oportunitat d'escoltar l’estrena del motet per a la Immaculada Concepció Exultent caeli de Claudio Monteverdi. Des de 1613, el compositor de Cremona era mestre de cor i director musical de la catedral de Sant Marc de Venècia, ciutat on va compondre la majoria de la seva obra sacra.

 

Exultent caeli
Claudio Monteverdi

Més tard, Artemísia va tornar a Roma, i el 1630 es va mudar a Nàpols. Durant el període 1638-1641 va viure i treballar a Londres amb el seu pare sota el patrocini de Carles I d'Anglaterra. Va tornar a Nàpols, on va viure fins a la seva mort, el 1654. El període musical més esplendorós de la capital de la Campània tot just començava i els fruits dels quatre eminents conservatoris de música de la ciutat encara es farien esperar uns anys.

&

Les obres d'Artemísia sovint tracten temes en que la violència hi és present, i en les quals la dona hi juga un paper principal. Algunes de les fonts mitològiques i històriques d’aquestes obres, també han inspirat arguments d’òperes a músics de tots els temps. Vegem un petit catàleg de les seva producció emparellant obres pictòriques amb obres musicals pel seu argument temàtic. 

Judit decapitant Holofernes (1612-1613) 

 
Alguns crítics han interpretat aquesta pintura com una forma de venjança visual després de ser violada per Agostino Tassi. De la mateixa manera, molts altres historiadors de l'art veuen aquest quadre en el context del seu èxit en retratar dones fortes.

Judit decapitant Holofernes Artemísia Gentileschi

En  Judit decapitant Holofernes, Judit és una dona forta de mitjana edat concentrada i que sap el que fa. L'heroïna bíblica, al costat de la seva donzella, s'interna al camp enemic, sedueix el ferotge general enemic Holofernes i després el decapita. Artemísia va optar per temes que ja pintaven Caravaggio, Rembrandt i Rubens. Judit y Holofernes Caravaggio

El rei assiri Nabucodonosor II envia un exèrcit contra Israel per exigir tributs no pagats. L'exèrcit que mana el general Holofernes és a punt de conquerir la ciutat de Betúlia. La jove vídua jueva Juditha va al campament assiri per implorar pietat. Holofernes se n'enamora. Després d'un ric banquet on beu molt de vi, s'adorm. Juditha li talla el cap, fuig del camp enemic i torna victoriosa a Betúlia.

 

Armatae face et anguibus
Juditha triumphans
Antonio Vivaldi

Artemisia Gentileschi tenia vint anys quan va pintar Judith degollant Holofernes, però anteriorment ja havia completat Susanna i els Ancians. 

Susanna i els Ancians (1610-1611)

L'obra mostra una Susanna incòmoda amb els dos homes a l'aguait damunt d'ella mentre ella està s’està banyant. Aquesta va ser una escena popular per pintar durant l'època del Barroc. La pintura és una representació d'una narració bíblica que apareix al capítol 13 del Llibre de Daniel: Susanna havia sortit al jardí un dia a banyar-se quan la seva mestressa va deixar entrar els dos ancians. Els ancians van espiar Susanna i després li van demanar favors sexuals, que ella es va negar. Els homes van amenaçar amb arruïnar-li la reputació, però la Susanna es va mantenir ferma. Aleshores, els dos ancians van acusar falsament a Susanna d'adulteri, un crim que era castigat amb la mort. Només quan un jove savi hebreu anomenat Daniel els va preguntar per separat, va observar que els detalls de les històries dels dos ancians no coincidien, revelar així la falsedat del seu testimoni. 

The trees on the mountain Susannah Carlisle Floyd  Carlisle Floyd (1926-2021) va adaptar la història a partir del relat apòcrif de Susana i els Ancians, situant la història a la petita ciutat muntanyosa de New Hope Valley, a l'estat meridional de Tennessee i Susannah és una noia innocent de 18 anys.

Aquestes obres ja donen una indicació de l'habilitat de Gentileschi per representar el moviment corporal i les expressions facials per expressar emocions. Aquest gest i expressió de les emocions es exaltat també pels compositors contemporanis de la pintora. Som a principis del segle XVII, quan l’òpera comença a fer les primeres passes, fruit de les noves tendències estilístiques que s’obren camí cap el Barroc. Francesca Caccini, notable compositora, de les més reconegudes entre els músics del seu temps, va ser contemporània d’Artemísia. [Francesca era 6 anys més gran que Artemísia. Totes dues eren filles d’artistes consagrats (Orazio Gentileschi i Giulio Caccini), amb qui van col·laborar en les seves activitats professionals, i totes dues van coincidir uns anys a Florència, a la cort Mèdici]. La intensitat amb que la música de La Cecchina vol expressar el contingut emocional del text s’ajusta perfectament a la gesticulació dramàtica i teatral de l’art pictòric d’Artemisa.   

 

Lasciatemi Qui Solo
Francesca Caccini

Desconec la relació que Artemísia tenia amb la música (hi ha un relat de 1615 que assenyala que una tal Signora  Artimisia, vestida de gitana, va cantar i ballar amb tres dones més en una actuació a la cort Mèdici), però és singular que aquest instrument -per altra banda, molt de moda en aquells temps-, fos el motiu de tres dels seus quadres.

Autoretrat
Artemísia Gentileschi

Santa Cecília Artemísia Gentileschi

Dona tocant el llaüt (1632) Artemísia Gentileschi

Com passa amb altres temàtiques recurrents de l’època, el motiu de la música va ser tractat també pel seu pare, Orazio Gentileschi, pintor fortament influenciat per l’estil naturalista de Caravaggio.

Santa Cecília i un àngel
(1617)
Orazio Gentileschi

Suonatrice di liuto (1612) Orazio Gentileschi

Dona jove amb un violí (1612) Orazio Gentileschi

Alessandro Piccinini (1566-1638), va ser un llaütista i compositor italià contemporani d’Artemisa Gentileschi que va dedicar tota la seva vida a aquest instrument.

 

Toccata Cromatica Alessandro Piccinini

Corrente VII Alessandro Piccinini

Jael i Sisserà (1620)

Sisserà era un guerrer de Jabín, rei de Canaan, que havia estat oprimint els israelites durant molts anys. No obstant això, els israelites finalment van tenir èxit en la batalla contra Jabín i aquest fou assassinat. Sisserà va córrer a busca refugi a la tenda de Jael. Les famílies del marit de Jael i Jabín eren amigues, per la qual cosa Sisserà va pensar que estaria fora de perill. Jael el convida amb gran hospitalitat i espera que s'adormi. Un cop Sisserà s'adormí, Jael va prendre una estaca de la tenda i la clavà al cap de Sisserà.

 

Symphony & Chorus Let our glad songs to heav'n ascend Deborah Georg Friedrich Händel

La història de l'oratori Deborah transcorre en un sol dia i es basa en  històries bíbliques. Débora va predir la mort del comandant cananeu Sisserà a mans d'una dona. Els israelites són victoriosos en una batalla i una dona,  Jael, assassina Sisserà mentre dorm a la seva tenda. Haendel va reutilitzar la música de nombroses obres anteriors per a Deborah. L'obra, amb grans cors i grans efectes orquestrals, va tenir molt d'èxit.

Judith i la seva criada (1625-1627)

En aquesta ocasió veiem l'escena després de l'assassinat d'Holofernes, quan Abra, la donzella, agafa el seu cap tallat mentre Judith mira. Les figures semblen congelades en el moment en què tots dos s'aturen per examinar la foscor i escoltar amb atenció. La tensió presideix la composició.

 

Judith Hubert Parry   Judith, oratori del compositor anglès Hubert Parry (1848-1918), es va estrenar al Festival Triennal de Birmingham de 1888,

Ester davant Assuer (1628-1635)

Ester, va ser una dona jueva, casada amb un rei de l'Imperi persa, segons el relat bíblic del Llibre d'Ester. És considerada una profetessa per al judaisme i una santa per al cristianisme. Casada amb Ahasuerus (tradicionalment identificat amb Xerxes I), va salvar la comunitat jueva de Pèrsia de la mort, i fou considerada una heroïna. Aquesta pintura representa Esther suplicar davant el rei Assuer pel seu poble. 

 

Tune your harps Esther Georg Friedrich Haendel

«Tot el que passi sense un elogiable afecte, pot ser considerat res, no fa res i no significa res». Aquestes paraules de Johann Mattheson, amic de Haendel, reflecteixen l'enorme vinculació que existia a l'era barroca entre la música i determinats «estats emocionals», donant lloc a una de les teoritzacions més complexes sobre l'expressió dels afectes.

Cleòpatra (1635)

Cleòpatra de la pintora italiana Artemisia Gentileschi mostra l'acte final de la reina egípcia: el seu suïcidi per la mossegada d'un àspid després de la derrota de Marc Antoni, el seu amant per Juli Cèsar. Aquí Gentileschi pinta la reina amb gran realisme i sense idealització.

 

Give me my robe (Mort de Cleòpatra) Antony and Cleopatra Samuel Barber

Antony and Cleopatra és una òpera en tres actes amb música de Samuel Barber basant-se en l'obra homònima de Shakespeare. Es va estrenar a Nova York el 1966.

David i Betsabé (1645-1650)

La bonica Betsabé ha acabat el seu bany. S'està arreglant els cabells, utilitzant el mirall que aguanta una criada. Potser ja ha rebut el missatge del rei David. David l'ha estat observant des del seu balcó (a dalt a l'esquerra) i li demana que li faci una visita.

 

El tema, anomenat tradicionalment Betsabé al seu bany, està extret del Segon Llibre de Samuel  que relata que mentre Betsabé es rentava, va ser vista pel rei David des del balcó del seu palau. David va quedar instantàniament enamorat de Betsabé: la va convidar a les cambres del seu palau, la va seduir i la va deixar embarassada. Aleshores, Betsabé estava casada amb un soldat de l'exèrcit de David. Aquest va ser assassinat poc després de l'esdeveniment i llavors David es va casar amb Betsabé. 

Aquest innoble episodi de la vida del gran rei d’Israel ha suggerit dues obres musicals de finals del segle XX i principis del XXI, l’oratori-òpera del compositor noruec Ståle Kleiberg (2008) i el segon moviment de la  suite per a orquestra Heritage Suite (1998) del compositor nord-americà John Duffy

David and Bathsheba Oratori-òpera Ståle Kleiberg

II. David and Bathsheba Heritage Suite for Orchestra John Duffy

Samsó i Dalila (1635)

Dalila era l’esposa de Samsó, un dels jutges del pobles d’Israel dotat d’un físic portentós. Els enemics filisteus la subornaren perquè traís el seu marit. Aquest li acabava de confessar que la seva força extraordinària era deguda a la seva llarga cabellera. Aleshores, Dalila, per complir amb la seva paraula, no dubtà a tallar-li els cabells. De seguida els filisteus capturaren Samsó, li buidaren els ulls i el condemnaren a fer girar la roda d’un molí.

 

Mon coeur s'ouvre a ta voix Samsó i Dalila Camille Saint-Saëns

Samsó i Dalila, òpera de Camille Saint-Saëns que es va estrenar a Weimar el 1877 després d'haver estat rebutjada a París per la seva representació del tema bíblic. L'ària Mon coeur s'ouvre a ta voix, la canta Dalila a l'Acte II, quan tracta de seduir Samsó per tal que li reveli el secret del seu poder.

&

"El barroc es pot descriure com a representacions plenes d'emoció, delicadament detallades i compostes teatralment." Aquesta sintètica definició podria ser la descripció  precisa de l’art d’Artemísia Gentileschi.

 

Maria Magdalena en èxtasi
(1620-25)
Artemísia Gentileschi

&

186.- Slide guitar

 

Slide guitar és una tècnica per tocar la guitarra que s'utilitza sovint a la música blues. Implica tocar una guitarra prement un objecte dur contra les cordes, creant efectes de glissando i vibrato. Normalment consisteix a tocar la guitarra en la posició tradicional amb l'ús d'un cilindre col·locada en un dels dits del guitarrista. Pot ser un tub de metall o vidre, com ara el coll d'una ampolla. El terme bottleneck (coll d'ampolla) s'ha utilitzat històricament per descriure aquesta tècnica instrumental. Les cordes solen ser pinçades (no rascades) mentre es mou el tub per sobre les cordes per canviar el to. La guitarra també es pot col·locar a la falda del músic, com s’acostuma a tocar la lap steel guitar (guitarra hawaiana).

Slide guitar

Lap steel guitar

 

Cap a principis del segle XX, els músics de blues del delta del Mississipí van popularitzar l'estil de la slide guitar. Un dels primers enregistraments va ser de Sylvester Weaver el 1923.

 

Guitar Blues
Sylvester Weaver

La creació de música amb un dispositiu d'algun tipus es remunta als instruments de corda africans i també a l'origen de la guitarra d'acer a Hawaii. Segons un dels mites més populars, un dia que el jove estudiant Joseph Kekuku caminava per les vies del ferrocarril, va agafar un vis dels raïls i se’l va ficar a la butxaca. Quan més tard va tornar al seu dormitori aquell dia, mentre tocava la guitarra, va tenir un moment d'inspiració: en Kekuku va treure el caragol d’acer del ferrocarril, el va passar per les cordes de la guitarra mentre tocava i va notar el so únic que feia l'acer. 

 

Kawaihau July Paka July Paka a la guitarra d'acer amb una segona guitarra desconeguda (possiblement Joseph Kekuku), gravada el febrer de 1915.

Després que els companys de classe de Kekuku agafessin el seu nou estil de tocar, els músics de tot Honolulu van adoptar la seva tècnica. La guitarra, que els musicòlegs diuen que va fer camí a través dels europeus per arribar a les costes de Hawaii, no només s'havia apoderat de les illes, sinó que es va modificar prou per convertir-se en un instrument autòcton hawaià: la guitarra d'acer.

Guitarra d’acer hawaiana

El 17 de gener de 1893, va tenir lloc un dels esdeveniments més dramàtics de la història de Hawaii: una milícia d'homes majoritàriament nord-americans va exigir que la reina Lili'uokalani deixés de ser monarca.   Reina Lili'uokalani   A l'expulsió va seguir dècades de colonització de les illes i esforços per concentrar més riquesa i poder en mans dels rics empresaris nord-americans.   A mesura que el poder natiu hawaià es va reduir, també es van prohibir, amb diferents graus d'èxit, parts clau de la cultura hawaiana: la llengua hawaiana, el surf, el hula. Enmig de l'agitació política, molts nadius van resistir els canvis mantenint la seva cultura. La mateixa reina Lili'uokalani va ser una prolífica compositora de cançons hawaianes, que més tard es van interpretar per a un gran públic. La reina Lili'uokalani va compondre Aloha'Oe mentre estava sota arrest domiciliari al Palau Iolani. La cançó mostra la bella i tradicional cultura de Hawaii mentre teixeix indicis d'influències occidentals.   Aloha'Oe Queen Lili'uokalani   Quan Hawai'i va veure un canvi de règim a principis del segle XX, els hawaians nadius van començar a fugir de les illes. Moltes de les persones d'aquesta diàspora eren cantants, ballarins i músics.

El 1904, Kekuku va abandonar les illes i va viatjar amunt i avall per la costa oest americana, on va trobar un públic receptiu. L'impacte de la guitarra d'acer va anar més enllà del Pacífic i de la costa oest: els músics hawaians van atraure multituds mentre recorrien el país, inclòs el sud segregat. Els hawaians nadius als quals se'ls prohibia allotjar-se en hotels només per a blancs van trobar allotjament en pensions amb intèrprets afroamericans, nadius i immigrants, i va ser en aquests espais on les tradicions musicals hawaianes es van creuar amb altres.

A la primera meitat del segle XX, l’estil de tocar anomenat "guitarra hawaiana" es va estendre als EUA. Sol Hoʻopiʻi va ser un influent guitarrista hawaià que l'any 1919, als 17 anys, va arribar als Estats Units des de Hawaii com a polissó en un vaixell que es dirigia a San Francisco. La interpretació d'Hoʻopiʻi es va fer popular a finals de la dècada de 1920 i va gravar cançons com Hula Blues i Farewell Blues.  

Hula Blues Sol Hoʻopiʻi

Farewell Blues Sol Hoʻopiʻi

El 1924, Hoʻopiʻi s'havia traslladat a Los Angeles, on va formar el Sol Hoʻopiʻi Trio i va actuar amb èxit als locals nocturns i després molt populars de temàtica polinèsia. Els seus primers enregistraments el 1925–28 van incloure sovint improvisació jazzística. 

 

Hula Girl (1934) Sol Hoopii Trio

Ten Tiny Toes Sol Hoopii Trio

 

Palolo
Sol Hoopii Trio

Sol Hoʻopiʻi va ser un dels guitarristes d'acer nadiu hawaià més famosos, però no pas l’únic. Juntament amb Joseph Kekuku, Frank Ferera, Sam Ku West, "King" Bennie Nawahi  i molts altres van popularitzar la música hawaiana i instruments com l’ukelele i la guitarra d’acer, i la tècnica de tocar la guitarra slide que va arrelar amb força en el blues i el country.

Maui Frank Ferera	Palolo Hula (1928) Sam Ku West
Mauna Kea King” Bennie Nawahi	Sassy Kalama’s Quartet

Als anys 1920, els músics de procedència hawaiana es van abocar al jazz, la música popular de moda del moment, fent versions d'estàndards com  Jubileu d'Alabama o Honeysuckle Rose. 

 

Hula jazz Ben Hokea i Al Nani

Honeysuckle Waikiki Swingsters

Les gires de concerts d’artistes com el duet Kanui & Lula van portar la música hawaiana fins a Europa. William Kanui tocava una guitarra hawaiana, la seva dona Lula tocava la guitarra i l'ukulele i ballava la dansa tradicional hula. 

My Little Grass Shack In Kealakekua
Kanui & Lula

&

Els executius de la indústria musical van comercialitzar la música country als blancs i van qualificar el blues com a "música de carrera" afroamericana. Les dues categories encaixen convenientment en una societat segregada, i els estudiosos de la música posteriors també van categoritzar els gèneres de manera similar. Però fem una mirada més profunda a la música de la regió, i les línies no són tan clares. Jimmie Rodgers, anomenat "l'home que ho va començar tot", era conegut per barrejar diverses influències musicals. Com a algú que va treballar als ferrocarrils des de ben jove, els estudiosos diuen que Rodgers va estar exposat a cançons de treball afroamericanes, música d'arrel nord-americana i blues.

 

Tuck Away My Lonesome Blues (1929)
Jimmie Rodgers

Jimmie Rodgers va tocar amb diverses guitarristes d'acer nadius de Hawaii, inclòs un anomenat Joseph Kaipo en la cançó Everybody Does it in Hawaii. 

Everybody Does it in Hawaii (1929)
Jimmie Rodgers / Joe Kaipo

 

L’slide guitar no és el nom d’una guitarra, és una manera de tocar la guitarra, però en la música country i bluegrass es va popularitzar la Steel guitarra, una guitarra de forma usualment rectangular, que es disposa horitzontalment, ja sigui sobre els genolls (en els models més antics), o sobre una carcassa amb potes. Les cordes es toquen generalment amb un dispositiu especial denominat precisament steel (acer), de la mateixa manera que l'slide o bottleneck.

 

Guitarristes de Western Swing i Country Steel

Un dels primeres gravacions d'una guitarra hawaiana utilitzada a la música country  és de 1927. El duet acústic Darby & Tarleton va ampliar l'audiència de la guitarra acústica d'acer amb les gravacions de Birmingham Jail i Columbus Stockade Blues. 

 

Birmingham Jail Darby & Tarlton

Columbus Stockade Blues. Darby & Tarlton

Les primeres estrelles de la música country com Cliff Carlisle van popularitzar la guitarra d'acer d'estil hawaià, i el so es va convertir ràpidament en una part integral de gran part de la música del sud, mentre que Josh Graves, de Tennessee, va ser especialment influent a l'hora de portar la guitarra d’acer al bluegrass. 

 

Gamblin Dan (1933) Cliff Carlisle

County Blues Josh Graves

A les muntanyes Blue Ridge (Apalatxes), Tut Taylor era conegut per la seva tècnica inusual amb la steel guitar i va gravar amb llegendes del país com Porter Waggoner. 

 

Freight Train Tut Taylor

Charley's Picture Porter Wagoner

&

John Troutman, comissari de música i instruments musicals al Museu Nacional d'Història dels Estats Units de la Smithsonian Institution, ha argumentat que la influència hawaiana en la música americana s'ha esborrat de la història del blues i cita com a exemple la tècnica icònica de slide guitar. Troutman recolza la seva opinió assenyalant que el cantant i guitarrista de Delta blues Son House, que sovint es considera el patriarca de l'estil slide guitar blues, cita la influència hawaiana en una entrevista amb investigadors musicals dels anys seixanta: 

- “Llavors, on va ser la primera guitarra slide que vas escoltar?” - "Oh, vols dir la manera hawaiana de tocar?"

 

Death Letter Blues Son House

Scary Delta Blues Son House

Una de les primeres estrelles del blues, Blind Lemon Jefferson, era conegut per mantenir la guitarra plana a la falda i usar la digitació com Joseph Kekuku (i altres guitarristes d'acer nadius de Hawaii).

 

Black Snake Moan
Blind Lemon Jefferson 

L'historiador del blues Gérard Herzhaft assenyala que Tampa Red va ser un dels primers músics negres inspirats en els guitarristes hawaianes de principis de segle, i va aconseguir adaptar el seu so al blues. 

 

Black Angel Blues Tampa Red

Boogie Woogie Dance Tampa Red

Tampa Red, així com Kokomo Arnold, Casey Bill Weldo, Oscar Woods, Bo Weavil Jackson, Black Ace" i Freddie Roulette van adoptar el mode hawaià de tocar melodies més llargues amb el slide en comptes de tocar riffs curts com havien fet anteriorment. 

The Twelves (1935) Kokomo Arnold   Lone Wolf Blues Oscar Woods    End of the Blues Freddie Roulette

Go Ahead, Buddy Casey Bill Weldon & Kokomo Arnold   You Can't Keep No Brown Bo Weavil Jackson   I Am the Black Ace Black Ace

Des dels anys 30, intèrprets com Muddy Waters, Robert Nighthawk, Johnny Littlejohn, Hound Dog Taylor i Earl Hooker van popularitzar la slide guitar en el blues elèctric nord-americà i van influir posteriorment en els guitarristes de slide en la música rock. 

 

Country Boy (1964) Muddy Waters   My angel Robert Nighthawk   Shake Your Money Maker Hound Dog Taylor

Honey Bee Muddy Waters   Dream Johnny Littlejohn   Blue Guitar Earl Hooker

 

&

Els músics de rock van començar a explorar la guitarra elèctrica slide a principis dels anys 60. Al Regne Unit, grups com The Rolling Stones, que eren fans del blues de Chicago, van començar a gravar cançons de Muddy Waters. El segon senzill dels Stones, I Wanna Be Your Man (1963), va incloure un solo de guitarra slide de Brian Jones, que pot ser la primera aparició d'un slide en un disc de rock.

 

I Wanna Be Your Man
The Rolling Stones

Brian Jones també va tocar slide en Little Red Rooster de 1964, que va assolir el número u a les llistes britàniques, i en No Expectations de 1968. 

. 

Little red rooster The Rolling Stones

No Expectations The Rolling Stones

Memo from Turner és un senzill en solitari de Mick Jagger, amb la slide guitar de Ry Cooder, de la banda sonora de Performance, en la qual Jagger va interpretar el paper principal de Turner, una solitària estrella del rock.

 

Memo from Turner
Mick Jagger / Ry Cooder

 

L’slide de Duane Allman amb la Allman Brothers Band va ser una de les influències formatives en la creació del rock del sud.

 

Statesboro Blues
The Allman Brothers Band

Duane Allman també va afegir una memorable slide guitar  a l'àlbum Layla and Other Assorted Love Songs de Derek and the Dominos, grup de blues rock que liderava Eric Clapton.

 

I Looked Away
Derek and the Dominos

 

A Chicago, el guitarrista Mike Bloomfield va freqüentar clubs de blues ja a finals de la dècada de 1950; a principis dels anys 60, Muddy Waters i el virtuós de l'harmònica Little Walter el van animar i de tant en tant li van permetre seure amb ells en sessions d'improvisació.

 

Gonna Need Somebody On My Bond
Mike Bloomfield

Va aprendre a tocar slide amb Waters i això va atreure l’atenció de Paul Butterfield, amb qui van crear la formació clàssica de la Paul Butterfield Blues Band. El seu primer àlbum, The Paul Butterfield Blues Band (1965), inclou el treball de slide guitar de Bloomfield: Shake Your Moneymaker  i Look Over Yonders Wall.   

 

Shake Your Moneymaker   Paul Butterfield Blues Band

Look Over Yonders Wall Paul Butterfield Blues Band

 

Al voltant de la mateixa època, va gravar amb Bob Dylan per a l' àlbum Highway 61 Revisited i va contribuir amb la característica slide guitar a la cançó principal.

 

Highway 61 Revisited
Bob Dylan

En Nashville Skyline, el novè àlbum d’estudi -una immersió completa en la música country-, Bob Dylan utilitza l’slide guitar en més d’una cançó.    Peggy Day Bob Dylan Tonight I'll Be Staying Here with You Bob Dylan

Un dels guitarristes enamorats de la tècnica slide fou George Harrison. Harrison va aprendre a tocar slide mentre feia una mini-gira amb la banda californiana Delaney & Bonnie, cap a finals de 1969.

 

Come on in my kitchen
Delaney & Bonnie with Duanne Allman

 

Aquest so es convertiria en l'element més diferent de la carrera de George Harrison en solitari, tendint a la nitidesa de la línia melòdica, molt sovint tocant amb una sola corda. 

 

Give Me Love George Harrison	My Sweet Lord George Harrison
This Guitar George Harrison	Isn't It a Pity George Harrison

 

Una bona part del contingut d’aquesta entrada és de l’article Com la guitarra d'acer hawaiana va canviar la música americana d’Haleema Shah publicat el 25 d’abril de 2019 al Magazine Smithsonian i de l’article de Wikipedia Guitarra Slide.

ooooooooooooooo