Artemísia Gentileschi (Roma, 1593 – Nàpols, 1654), va ser una pintora caravaggista italiana. Va viure a la primera meitat del segle XVII. El seu pare, seguidor del naturalisme tenebrista de Caravaggio, va influir en el seu art, transmetent-li una forta accentuació dramàtica presa de les obres de Caravaggio i carregada d'efectes teatrals; aquest element estilístic va contribuir a la difusió del caravaggisme a Nàpols, ciutat a la qual es va traslladar el 1630.
_-_Artemisia_Gentileschi.jpg/1200px-Self-portrait_as_the_Allegory_of_Painting_(La_Pittura)_-_Artemisia_Gentileschi.jpg)
Autoretrat
Al·legoria de la pintura (1638)
Artemísia Gentileschi
En l’obra d’Artemísia predominen les dones-símbol, com per exemple Lucrècia, Betsabé, Judith o Cleòpatra, enfocades des d'un punt de vista femení. Son dones fortes, moltes vegades víctimes, però fermes i decidides, que prenen decisions atrevides i s’enfronten a les adversitats. En la seva obra abunda aquest tipus de personatge femení. Per exemple, en Lot i les seves filles (1635-1638), són elles, les filles, després de fugir de la ciutat de Sodoma i de perdre la seva mare (que desobeint les instruccions de no mirar enrere es va convertir en una estàtua de sal), les que prenen la decisió d'emborratxar el seu pare perquè el poguessin seduir i així perpetuar el seu llinatge. (Déu n'hi do aquestes noies!)
Lot i les seves filles
(1635-1638)
Artemísia Gentileschi
Però, és que el nom d’Artemísia prové d’Àrtemis o
Artemisa, deessa grega dels llocs salvatges o naturals, la caça i el regne
animal. En la cultura romana és la deessa verge Diana. Les llegendes diuen que Artemisa
va causar moltes víctimes per venjança. Un dels seus primers crims va ser la
mort dels fills de la reina Niobe, que va cometre junt amb el seu germà
Apol·lo.
La mort dels fills de Niobe
Johann König
(1586–1642)
Per altra banda, hi ha una altre Artemísia, Artemisia
I de Cària (480 a. C.), reina d’Halicarnàs, que va lluitar a favor de la
causa del seu senyor Xerxes I de Pèrsia. Una dona poderosa, valenta, que va
dirigir en persona als seus cinc vaixells en les batalles navals d'Artemisio i
Salamina. Era l'única líder militar del bàndol persa, i d’ella se n’elogia la
seva iniciativa i valentia, així com el reconeixement i el respecte que Xerxes
li tenia. Segons s'explica, la reina de Cària es va enamorar d'un bell jove, però,
en no ser corresposta, desesperada, es va llançar al mar i es va ofegar.
Affliggetemi, guai dolenti
|
Tant la deessa grega com la Reina de Cària semblen respondre al mateix tipus femení de molts dels temes de la pintora italiana. I podria ser que successos de la seva pròpia biografia es reflecteixin en arguments d'algunes de les seves obres.
Al maig de 1611, quan tenia 18 anys, Artemisia Gentileschi
va patir un fet que marcaria profundament tant la seva vida com, possiblement, la seva obra artística: el pintor Agostino Tassi, mestre seu i amic del seu
pare, la va violar. El seu pare, Orazio Gentilesch, va denunciar Tassi davant
les autoritats, que el van portar a judici. En aquella època, però, la
violència sexual no es considerava un delicte contra la dona, sinó contra
l'honor familiar. La sentència del judici preveia cinc anys de presó o exili, i
Tassi va optar per aquest últim. Només un any després, Artemísia, pintava l’esfereïdora
decapitació d’Holofernes, i pocs anys després Lucrècia.
|
Lucrècia (1620-1621) Lucrecia porta un ganivet cap al seu pit nu. Dirigeix la mirada cap
amunt, a la recerca de valor. La claredat de la pell i la blancor de la
camisa que cau cap a la cintura contrasta amb el fons fosc i emfatitza el
dramatisme. Lucrècia havia estat violada. A l'antiga Roma, anterior a la República, quan la ciutat era governada
per una monarquia d'origen etrusc, Lucrècia era la dona d'un romà noble.
Segons el mite, Tarquini, fill del rei, va entrar a casa seva una nit en
absència del seu marit i la va amenaçar de matar-la si no cedia. L'endemà
Lucrècia va relatar el que va passar al seu marit i al seu pare i, després de
pregar-los venjança, es va clavar un punyal al pit. La revolta que va
provocar la mort va portar a l'expulsió del rei i l'inici de la República.
Artemísia va fer els primers passos com a artista a Roma, i va continuar la seva carrera a diferents ciutats d'Itàlia. El 1612 es va mudar a Florència. Va ser la primera dona a fer-se membre de l'Acadèmia delle arti del dissegne de Florència i va tenir una clientela internacional. Fins el 1620 treballà sota els auspicis de Cosme II de Mèdici.
|
El 1621 va treballar a Gènova, després es va traslladar a
Venècia, on hi va estar tres anys, de 1626 a 1629. Potser en un d’aquells anys Artemísia
va tenir l'oportunitat d'escoltar l’estrena del motet per a la Immaculada
Concepció Exultent caeli de Claudio Monteverdi. Des de 1613, el
compositor de Cremona era mestre de cor i director musical de la catedral de Sant Marc
de Venècia, ciutat on va compondre la majoria de la seva obra sacra.
Exultent caeli
Claudio Monteverdi
Més tard, Artemísia va tornar a Roma, i el 1630 es va mudar a Nàpols. Durant el període 1638-1641 va viure i treballar a Londres amb el seu pare sota el patrocini de Carles I d'Anglaterra. Va tornar a Nàpols, on va viure fins a la seva mort, el 1654. El període musical més esplendorós de la capital de la Campània tot just començava i els fruits dels quatre eminents conservatoris de música de la ciutat encara es farien esperar uns anys.
&
Les obres d'Artemísia sovint tracten temes en que la violència
hi és present, i en les quals la dona hi juga un paper principal. Algunes de
les fonts mitològiques i històriques d’aquestes obres, també han inspirat
arguments d’òperes a músics de tots els temps. Vegem un petit catàleg de les
seva producció emparellant obres pictòriques amb obres musicals pel seu argument
temàtic.
 |
En Judit decapitant Holofernes, Judit és una dona forta de mitjana edat concentrada i que sap el que fa. L'heroïna bíblica, al costat de la seva donzella, s'interna al camp enemic, sedueix el ferotge general enemic Holofernes i després el decapita. Artemísia va optar per temes que ja pintaven Caravaggio, Rembrandt i Rubens.
 |
El rei assiri Nabucodonosor II envia un exèrcit contra
Israel per exigir tributs no pagats. L'exèrcit que mana el general Holofernes és
a punt de conquerir la ciutat de Betúlia. La jove vídua jueva Juditha va al
campament assiri per implorar pietat. Holofernes se n'enamora. Després d'un ric
banquet on beu molt de vi, s'adorm. Juditha li talla el cap, fuig del camp
enemic i torna victoriosa a Betúlia.
Armatae face et anguibus
Juditha triumphans
Antonio Vivaldi
Artemisia Gentileschi tenia vint anys quan va pintar Judith degollant Holofernes, però anteriorment ja havia completat Susanna i els Ancians.
Susanna i els Ancians (1610-1611)
L'obra mostra una Susanna incòmoda amb els dos homes a l'aguait damunt d'ella mentre ella està s’està banyant. Aquesta va ser una escena popular per pintar durant l'època del Barroc. La pintura és una representació d'una narració bíblica que apareix al capítol 13 del Llibre de Daniel: Susanna havia sortit al jardí un dia a banyar-se quan la seva mestressa va deixar entrar els dos ancians. Els ancians van espiar Susanna i després li van demanar favors sexuals, que ella es va negar. Els homes van amenaçar amb arruïnar-li la reputació, però la Susanna es va mantenir ferma. Aleshores, els dos ancians van acusar falsament a Susanna d'adulteri, un crim que era castigat amb la mort. Només quan un jove savi hebreu anomenat Daniel els va preguntar per separat, va observar que els detalls de les històries dels dos ancians no coincidien, revelar així la falsedat del seu testimoni.
|
The trees on the mountain
|
Aquestes obres ja donen una indicació de l'habilitat de
Gentileschi per representar el moviment corporal i les expressions facials per
expressar emocions. Aquest gest i expressió de les emocions es exaltat també pels
compositors contemporanis de la pintora. Som a principis del segle XVII, quan l’òpera
comença a fer les primeres passes, fruit de les noves tendències estilístiques
que s’obren camí cap el Barroc. Francesca Caccini, notable compositora, de
les més reconegudes entre els músics del seu temps, va ser contemporània d’Artemísia.
[Francesca era 6 anys més gran que Artemísia. Totes dues eren filles d’artistes
consagrats (Orazio Gentileschi i Giulio Caccini), amb qui van col·laborar en
les seves activitats professionals, i totes dues van coincidir uns anys a
Florència, a la cort Mèdici]. La intensitat amb que la música de La Cecchina
vol expressar el contingut emocional del text s’ajusta perfectament a la gesticulació
dramàtica i teatral de l’art pictòric d’Artemisa.
Lasciatemi Qui Solo
Francesca Caccini
Desconec la relació que Artemísia tenia amb la música (hi
ha un relat de 1615 que assenyala que una tal Signora Artimisia, vestida de gitana, va cantar i
ballar amb tres dones més en una actuació a la cort Mèdici), però és singular
que aquest instrument -per altra banda, molt de moda en aquells temps-, fos el
motiu de tres dels seus quadres.
Autoretrat
Artemísia Gentileschi
 |
 |
Com passa amb altres temàtiques recurrents de l’època, el
motiu de la música va ser tractat també pel seu pare, Orazio Gentileschi, pintor fortament influenciat per l’estil
naturalista de Caravaggio.
.jpg)
Santa Cecília i un àngel
(1617)
Orazio Gentileschi
.jpg) |
.jpg) |
Alessandro Piccinini (1566-1638),
va ser un llaütista i compositor italià contemporani d’Artemisa Gentileschi que
va dedicar tota la seva vida a aquest instrument.
Toccata Cromatica
|
Corrente VII
|
Jael i Sisserà (1620)
Sisserà era un guerrer de Jabín, rei de Canaan, que havia
estat oprimint els israelites durant molts anys. No obstant això, els
israelites finalment van tenir èxit en la batalla contra Jabín i aquest fou
assassinat. Sisserà va córrer a busca refugi a la tenda de Jael. Les famílies
del marit de Jael i Jabín eren amigues, per la qual cosa Sisserà va pensar que
estaria fora de perill. Jael el convida amb gran hospitalitat i espera que
s'adormi. Un cop Sisserà s'adormí, Jael va prendre una estaca de la tenda i la
clavà al cap de Sisserà.
 |
Symphony & Chorus
|
Judith i la seva criada (1625-1627)
En aquesta ocasió veiem l'escena després de l'assassinat
d'Holofernes, quan Abra, la donzella, agafa el seu cap tallat mentre Judith
mira. Les figures semblen congelades en el moment en què tots dos s'aturen per
examinar la foscor i escoltar amb atenció. La tensió presideix la composició.
 |
Judith
|
Ester davant Assuer (1628-1635)
Ester, va ser una dona jueva, casada amb un rei de l'Imperi persa, segons el relat bíblic del Llibre d'Ester. És considerada una profetessa per al judaisme i una santa per al cristianisme. Casada amb Ahasuerus (tradicionalment identificat amb Xerxes I), va salvar la comunitat jueva de Pèrsia de la mort, i fou considerada una heroïna. Aquesta pintura representa Esther suplicar davant el rei Assuer pel seu poble.
|
Tune your harps
|
«Tot el que passi sense un elogiable afecte, pot ser
considerat res, no fa res i no significa res». Aquestes paraules de Johann Mattheson,
amic de Haendel, reflecteixen l'enorme vinculació que existia a l'era barroca
entre la música i determinats «estats emocionals», donant lloc a una de les
teoritzacions més complexes sobre l'expressió dels afectes.
Cleòpatra (1635)
Cleòpatra de la pintora italiana Artemisia Gentileschi
mostra l'acte final de la reina egípcia: el seu suïcidi per la mossegada d'un àspid
després de la derrota de Marc Antoni, el seu amant per Juli Cèsar. Aquí
Gentileschi pinta la reina amb gran realisme i sense idealització.
 |
Give me my robe
|
Antony and Cleopatra és una òpera en tres actes amb música de Samuel Barber basant-se en l'obra homònima de Shakespeare. Es va estrenar a Nova York el 1966.
David i Betsabé (1645-1650)
La bonica Betsabé ha acabat el seu bany. S'està arreglant
els cabells, utilitzant el mirall que aguanta una criada. Potser ja ha rebut el
missatge del rei David. David l'ha estat observant des del seu balcó (a dalt a
l'esquerra) i li demana que li faci una visita.
 |
 |
El tema, anomenat tradicionalment Betsabé al seu bany, està extret del Segon Llibre de Samuel que relata que mentre Betsabé es rentava, va ser vista pel rei David des del balcó del seu palau. David va quedar instantàniament enamorat de Betsabé: la va convidar a les cambres del seu palau, la va seduir i la va deixar embarassada. Aleshores, Betsabé estava casada amb un soldat de l'exèrcit de David. Aquest va ser assassinat poc després de l'esdeveniment i llavors David es va casar amb Betsabé.
Aquest innoble episodi de la vida del gran rei d’Israel ha suggerit dues obres musicals de finals del segle XX i principis del XXI, l’oratori-òpera del compositor noruec Ståle Kleiberg (2008) i el segon moviment de la suite per a orquestra Heritage Suite (1998) del compositor nord-americà John Duffy
David and Bathsheba
|
II. David and Bathsheba
|
Samsó i Dalila (1635)
Dalila era l’esposa de Samsó, un dels jutges del pobles
d’Israel dotat d’un físic portentós. Els enemics filisteus la subornaren perquè
traís el seu marit. Aquest li acabava de confessar que la seva força
extraordinària era deguda a la seva llarga cabellera. Aleshores, Dalila, per
complir amb la seva paraula, no dubtà a tallar-li els cabells. De seguida els
filisteus capturaren Samsó, li buidaren els ulls i el condemnaren a fer girar
la roda d’un molí.
 |
Mon coeur s'ouvre a ta voix
|
Samsó i Dalila, òpera de Camille
Saint-Saëns que es va estrenar a Weimar el 1877 després d'haver estat
rebutjada a París per la seva representació del tema bíblic. L'ària Mon coeur s'ouvre a ta voix, la canta Dalila a l'Acte II, quan tracta de seduir
Samsó per tal que li reveli el secret del seu poder.
&
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada