128.- La Cecchina

Francesca Caccini (1587-1641) va ser una compositora, cantant, llaütista, professora de música i poetessa italiana de començaments del Barroc. També era coneguda pel sobrenom de La Cecchina, que li van donar els florentins i probablement és un diminutiu de Francesca. Era filla del compositor Giulio Caccini. 

 

Francesca Caccini.

Palma el Vell

 

Les seves partitures supervivents revelen que va tenir una cura extraordinària amb la notació de la seva música i va prestar especial atenció a la ubicació rítmica de les síl·labes i paraules, especialment dins dels ornaments, en les frases indicades amb lligadures i en la notació precisa de llargs melismes vocals melòdicament fluids. El melisma fluid i l'ornamentació són, de fet, característiques de les obres O vive rose, Non so se quel sorriso i Ch'Amor sia nudo.

O vive rose	Non so se quel sorriso
Ch'Amor sia nudo

Aquestes cançons haurien estat interpretades per la mateixa Cecchina a la cort dels Mèdici, on va treballar com a músic, i moltes són representatives del seu estil florit de composició. Tanmateix, aquestes contrasten fortament amb la pietosa Maria dolce Maria i la pensativa Dov'io credea. 

 

Maria dolce Maria

Dov'io credea

Lasciatemi qui solo i Ecco ch'io verso il sangue, són dues joies dramàtiques que mostren l'habilitat i versatilitat d'aquesta compositora excepcional. 

 

Lasciatemi qui solo

Ecco ch'io verso il sangue

Francesca Caccini, com el seu pare, formava part de la Camerata Florentina, patrocinada pel comte Giovanni de Bardi. Aquesta camerata, juntament amb altres, va ser el brou de cultiu idoni per al cim aconseguit per Francesca. Les camerates s'estableixen com a punts de trobada i debat de músics, filòsofs i intel·lectuals sobre la base de textos teòrics, com Le nuove musiche (1601) de Giulio Caccini, que és una col·lecció de monodies i cançons per a veu solista i baix continu, publicada a Florència el 1602. És un dels exemples més antics i significatius de la música escrita a l'estil barroc primerenc de la seconda pratica. 

Dolcissimo sospiro
(Le nuove musiche)
Giulio Caccini

El pare de Francesca, estava al servei de la família Médici, que pràcticament governava Florència. Gran part de la carrera de Giulio Caccini la va fer amb la seva família; els va involucrar en la seva música i fins i tot va formar un grup familiar de cant. Mentre treballava a Florència, Giulio va conèixer el Concerto delle donne, un grup de cantants professionals contractades per la cort de Ferrara. Es creu que va persuadir el Concerto delle donne perquè ensenyessin a cantar a les seves filles. Possiblement, a la cort de Ferrara, deuria conèixer el membre més destacat del Concerto, Laura Peverara, cantant virtuosa, arpista, ballarina i compositora. En lloc de cantar en solitari, que era molt popular en aquell moment, Giulio va insistir que estaven preparats per cantar en grup, anomenant Il Concerto Caccini al seu grup familiar. Tant Francesca com la seva germana Settimia eren sopranos. En 1600, les dues germanes van cantar en l'òpera del seu pare Il rapimento di Cefalo per al casament de Maria de Médici i Enric IV de França i, probablement, també ho van fer a l'òpera Eurídice, composta per Jacopo Peri. 

Ineffabile ardore Giulio Caccini

Eurídice Jacopo Peri

El 1604, la família Caccini al complet va viatjar a França. La joveneta de tot just tretze anys, que els seus anomenaven afectuosament Cecchina, va enlluernar tots els presents amb la seva bella veu. El rei Enric IV va quedar impressionat amb les seves actuacions i li va proposar que es quedés a la seva cort. No obstant això, els funcionaris florentins es van oposar, i ella va tornar a Itàlia, on la seva fama va continuar creixent. Poc temps després, va atreure l'atenció de Claudio Monteverdi, impressionat pel seu cant, així com Pietro Della Valle, que va lloar la seva habilitat vocal i la seva poesia. El 1607 va contreure matrimoni amb un membre de la Camerata florentina, Giovanni Battista Signorini.    Ciaccona   Romanesca   Sarabande pour guitare Es creu que Francesca Caccini va ser una compositora ràpida i prolífica, igualant en productivitat als seus col·legues de la cort Jacopo Peri i Marco da Gagliano. Molt poca de la seva música sobreviu. Va compondre la major part de la seva música escènica per a la seva interpretació a la cort dels Médici basada en comèdies del poeta Miguel Ángel Buonarroti. El 1618 va publicar una col·lecció de trenta-sis cançons solistes i duos de soprano/baix continu (Il primer llibre delle musiche) que és un compendi d'estils contemporanis, que van des de laments intensament commovedors, passant per cançons sacres en italià i llatí, fins a enginyoses cançons estròfiques sobre les alegries i perills de l'amor romàntic. Per a la majoria d'aquestes cançons, Caccini va fer servir la seva pròpia poesia.    O Che Nuovo Stupor Ch'amor sia nudo   Io veggio i campi verdeggiar fecondi    Che t'ho fatt'io O Chiome belle    Dispiegate Guancie Amate   Se muove a giurar fede S’io men vó    Chi desia di saper

Després que la cort la contractés, va continuar actuant amb el conjunt familiar fins que el matrimoni de Settimia i el seu trasllat a Màntua van causar la seva disgregació. Francesca va servir a la cort dels Médici com a professora, cantant de cambra, instructora d'assajos i compositora de música de cambra i de teatre fins a principis de 1627. Ja el 1614 era la música més ben pagada de la cort, en gran part perquè el seu virtuosisme musical exemplificava molt bé una idea d'excel·lència femenina projectada per la gran duquessa Cristina de Lorena, regent del Gran ducat de Toscana.

 

La Pastorella Mia

 

Al darrer terç del segle XVI, sorgeix l'òpera (teatrale) per musica en el marc del corrent de renovació del teatre en què s'adoptava un cant monòdic (recitatius) per aproximar-se, de tal manera, a les formes teatrals grecoromanes (melopea). Paral·lelament, gran part de les obres barroques es fan servir per recrear temes de tall mitològic, clàssic i històric de procedència grecoromana.

A l'hivern de 1625, Francesca Caccini va compondre tota la música per a una comèdia-ballet titulada La liberazione di Ruggiero dall'isola d'Alcina, que es va interpretar per al príncep hereu de Polònia, Ladislaus Sigismondo (més tard Vladislao IV). Combinant enginyoses paròdies de les primeres escenes de l'òpera i personatges amb moments de sorprenent intensitat emocional, la partitura mostra que Caccini havia dominat tota la gamma de dispositius musico-teatrals del seu temps i que havia tingut un fort sentit del disseny musical a gran escala. La liberazione va complaure tant al príncep que la va fer representar a Varsòvia el 1628 i es va converti en la primera òpera italiana representada fora de les seves fronteres. 

 

Scena I: Sinfonia - Cosi perfida Alcina

Scene 1: Qui si può dire

 

 

La liberazione di Ruggiero dall`isola d`Alcina
(Òpera completa)

Francesca Caccini va escriure part o tota la música d'almenys setze obres posades en escena. Es creu que s'han perdut totes menys La liberazione di Ruggiero i alguns extractes de La Tanca i Il passatempo, publicats a la col·lecció Il primer llibre delle musiche, de 1618. Igualment va compondre obres religioses, seculars, vocals i instrumentals. Tot i que la seva música no destaca especialment per les dissonàncies expressives que va posar de moda el seu contemporani Claudio Monteverdi, Caccini va ser una mestra de la sorpresa harmònica dramàtica: a la seva música és l'harmonia, més que el contrapunt, el que comunica més poderosament l'afecte. Va ser una de les poques compositores del segle XVII que va  poder publicar les seves obres.  

·<><><><><>·