L’atracció sensible per el món extrem oriental ja es va començar a donar a Catalunya a través del Modernisme, que en la seva estètica va incorporar el japonisme. Una mentalitat diferent, exòtica, que transportava formes espirituals i culturals pastades durant segles, aviat va ser adoptada i interpretada pels nostres creadors que en el camp de la poètica es va traduir en l’escriptura de tankas i haikus.
Enric Balaguer en diu «fecundació ecumènica», d’aquest fenomen que tant ha enriquit i enriqueix la nostra literatura. Marià Manent entre ells, i dels més destacats, ja que la sensibilitat oriental xinesa en aquest cas, encaixava com un guant en la pròpia sensibilitat lírica de Marià Manent, tal com el poeta entenia la poesia. S’hi refereix Sam Abrams a l’hora d’analitzar aquest enamorament que farà que les interpretacions de poesia xinesa per part de Marià Manent puguin ser valorades, tal com el mateix autor volia, com a obra pròpia, ja que les seves interpretacions certament poden ser llegides ‘a la manera de Manent’, comparades amb altres traduccions. Només cal agafar un poema a l’atzar i comprovar la subtil personalitat de qui n’ha fet la versió o interpretació, anostrant per a la nostra literatura en català el millor de la poesia xinesa clàssica.
La primera edició de L’aire daurat de Manent és
de l’any 1928, i aquelles interpretacions respiren amb gracilitat el català
polit i musical de l’època, en harmonia amb el que és propi de la poesia xinesa,
(...) ... el poeta escriu de manera significativa: «La simplicitat, l’emoció
tàcita amb què formulen llurs observacions delicades, deixa al fons de l’ànima
una melodia flotant de suggestions». L’apreciació és exacte per descriure el
conjunt de poemes aplegats sota el títol Aire daurat.
Teresa Costa-Gramunt
L’any 1962, l’editorial fm va publicar el recull de cinc poemes xinesos anomenats
L’aire daurat de Marià Manent, amb música per a cor mixt de Ricard
Lamote de Grignon. (No he aconseguit saber l’any que Lamote va compondre la
música d’aquests poemes). Tot i que Ricard Lamote es va integrar al grup de Compositors
Independents de Catalunya, també conegut per Grup
dels vuit, (amb noms com Eduard Toldrà, Manuel Blancafort,
Robert Gerhard, Frederic Mompou i uns quants més), la seva obra coral L’aire
daurat, no s’enquadra entre les obres genuïnes del noucentisme musical
català. Segur que el fet de ser cançons sobre poemes xinesos va inclinar Ricard Lamote
a adoptar l’escala pentatònica com a model preferent -L’amada morta, l’última
de les cinc cançons, és íntegrament pentatònica-, i això l’allunyà del cromatisme
postwagnerià -a la manera de Jaume
Pahissa, per exemple- i l’apropà a les influències de l’exotisme que havien
explorat els músics impressionistes. De totes maneres, aquest tracte tan
delicat de la melodia i el context cultural dels poemes xinesos, no deixa de
ser una mirada al passat, un retorn al món clàssic, que en aquest cas, en lloc
de Grècia mira cap a orient.
|
Aquesta entrada (L’aire daurat) és diferent de totes les que
he publicat fins ara. Potser és la que respon més fidelment a l’encapçalament
d’aquest blog, Músiques historiades, tot i que en un sentit literal diferent. En aquest cas, en lloc d’explicar una música determinada (música historiada),
és la música la que promou les històries. La idea no és meva, és del bon amic
Josep Raventós Rebulà, que a partir de les cançons de L’aire
daurat ha escrit dos relats curts, plens d’imatges suggeridores, que s’apuntalen
en les paraules dels poemes de Marià Manent. Amb l’autorització de l’autor d’aquestes
poètiques narracions, em plau fer-vos-en partícips. |
RETORN
A CASA
1.- Poema antic
|
3.- Festí nocturn
|
Als
setze anys era soldat. Va marxar de casa amb l’aire fred de l’hivern esgarrapant-li
les galtes, quan l’estel matí tot just puntejava la foscor del firmament i el
llostre daurava una faixa de cel enganxada al perfil de les muntanyes. No volia
estar-se més en aquella casa. No volia tornar a veure el pare, un home corpulent,
ignorant i brut, tornar a casa begut, cridant enfollit, fent anar per terra tot
el que trobava i, sobretot, veure com maltractava la mare, que rebia els cops
de la seva ira i els que ell, per agilitat, aconseguia esquivar. Li va dir a la
mare que se n’aniria i ella es va posar a plorar. «Ves-te’n. Tu tens una vida
per davant i sabràs sortir-te’n. La meva ja està desfeta i a aquest pobre cos
ja no li ve d’un cop, només espera l’últim». Amb una barreja de neguit i
aventura, va preparar-se el sarró: una mica de roba, un flascó de vi, una poma
i pa. Va estar a punt d’agafar tota la barra, però li va venir al pensament la
pobre mare i en va agafar la meitat. L’altra meitat la va amagar perquè el pare
no la trobés, confiant que la mare sí que la trobaria. No va tenir cor de dir-li
adeu. El pare, com moltes nits, no havia tornat a casa. Devia estar jaient al portal
d’alguna taverna, botit de vi o masegat a cops en una baralla. O potser les dues
coses.
Va
fer el camí fins al poble sense girar-se ni un sol cop. Temia que si ho feia,
el record de la mare es faria pesant com unes botes de plom i quedaria encallat
i no seria capaç de tirar endavant. Caminava de pressa, no volia que la
fatalitat fes que es creués amb el pare. El poble encara dormia. El cant dels
galls donava la benvinguda al nou dia. Només els ulls d’un gat van brillar
mentre passava. De camí cap a la ciutat va menjar del que podia arreplegar dels
camps per on passava, procurant estalviar les escasses provisions del sarró.
Van ser tres dies llargs. Amb els peus llagats, l’ajut d’alguns carreters va
ser providencial i, a més, en veure’l tan jove i aganat, hi compartien algunes
de les seves menges. Passar la porta de la muralla li va semblar el naixement a
una nova vida.
Va
vagarejar per la ciutat uns quants dies, mal menjat, mal dormit i subsistint a
base de petits furts. Una vegada que estava a la plaça va aparèixer una
companyia de soldats precedida per una banda de cornetes i tambors. No va
entendre res de l’acte que es va desenvolupar, però els seus ulls van quedar
enlluernats amb el color dels uniformes. Dos xicots, si fa o no fa de la seva
edat, tocaven el tambor. En un moment que descansaven s’hi va acostar «M’agradaria
tocar el tambor, com vosaltres. Com ho puc fer? On he d’anar?» El van mirar amb
aire de superioritat, van dir-se unes frases que no va entendre, però
finalment, amb to desdenyós, li van dir on ho havia de demanar.
Va
canviar els crits i bufetades del pare pels del sergent. Però era diferent. A
cap d’un temps ja li sabia els topants i tot es va fer suportable. Caminava amb
un aire arrogant que ni un general, de tan content com estava amb el seu
uniforme: pantalons blaus i casaca vermella amb xarreteres daurades; sabates
negres i corretjam blanc, el casquet alt i negre amb una orla daurada. El
tambor li arribava més avall del genolls, que acabaven nafrats a les
desfilades, quan cada passa era un cop. Va tocar el tambor durant onze anys i
després, per veterania, va passar a secció de cornetes. Sense projectes ni ambicions,
roncava els seus somnis estirat sobra la màrfega d’espart. Amb la minsa paga es
permetia satisfer gustos senzills i comprar unes hores d’amor. Als
quaranta-tres anys, quan el van fer caporal instructor, les obligacions es van
alleujar.
Va viure les tres guerres carlines i la del Marroc sense disparar un sol tret. Al servei de la República o dels reis, va donar so a condecoracions, execucions, funerals, desfilades i processons.
S’ha
llicenciat i els companys han brindat per ell i la banda ha tocat per dir-li adeu.
Als setanta anys torna a casa. Aquell marrec escanyolit és ara un vell
corpulent de barba blanca i cabellera descuidada, front arrugat i ulls tristos.
S’atura a la porta de la caserna i, abans d’enfilar la baixada del turó, contempla
el paisatge que se li obre als ulls. Dubta de poder trobar casa seva, una casa
petita, en un món que li sembla, ara, massa gran. Però si va venir, també sabrà
tornar. Camina cap a la ciutat sense mirar enrere, talment com ho va fer en
marxar de casa. Amb el braç passat per la nuada del farcell i el sarró creuat a
l’altre costat, s’encamina a la parada de tartanes; farà així el camí fins al
punt més proper al seu destí.
Si
el dia que va arribar, passar la porta de la muralla li va ser com una naixença,
avui en surt abandonant les crosses d’una rutina còmoda per enfrontar-se, confós,
a una vida incerta, sense cornetes, tambors ni guarniments daurats.
Dalt
de la tartana, no diu res, no participa en la conversa dels altres cinc
viatgers, tres homes i dues dones que xerrotegen sense escoltar-se. Té el cap
embotat de pensaments que giren sense que cap s’aturi. Fins ahir era un soldat,
avui, què és?
En
una cruïlla s’acomiada dels companys de viatge. El tartaner li desitja bona
sort. Contempla uns moments com s’allunya el carruatge i comença a caminar. Al
cap de poca estona el sol inclement el desesma i s’atura a l’ombra d’una
noguera a reposar. Amb la casaca aguantada amb la mà sobre l’espatlla reprèn el
viatge. La proximitat al seu destí fa créixer el temor que tot allò que
conserva en el record hagi canviat o desaparegut, mentre a banda i banda del
camí, el blat daurat es gronxa en onades empeses per l’aire de ponent. Cada
nit, a boca de fosc, troba acollida en el paller d’algun mas petit, a poca
distància del camí. A taula, li escolten embadalits una tirallonga d’històries
d’una vida que ja comença a enyorar. De bon matí, a canvi d’unes monedes li
omplen el sarró i després d’acomiadar-se recomença la caminada.
És
mitja tarda quan arriba al poble. Va de dret al petit cementiri que hi ha al
costat de l’església envoltat per una tanca de pedra. La reixa s’encalla a mig
obrir després de deixar anar un grinyol. A la paret del fons una dotzena de
nínxols guarden les despulles dels més acabalats; a terra, mig amagades per
l’herbei, senzilles creus de ferro rovellat o de fusta corcada assenyalen les
tombes dels més pobres. Amb compte va fregant les inscripcions desdibuixades de
les creus fins que troba el nom que busca: aquí descansa la seva mare. Arrenca
a grapats les herbes que hi creixen a sobre i després espigola flors de
coronària i en deixa un humil pom sobre el túmul. Està dret al costat de la
creu, amb la casaca descordada, el sarró regirat cap a l’esquena i el sol
fent-li lluir el galó daurat cosit a la bocamàniga. Inclina el cap i intenta
recuperar els records de la infància viscuda al costat de la mare. No resa
perquè no en sap, però tampoc resaria a un déu que ha permès la vida que els ha
tocat viure. No ha vist la tomba del pare. Tampoc no l’ha buscada.
Amb
el sentiment d’haver fet el que calia, reprèn el camí. Ara els records són per
la casa. El sol declina, el camí se li fa llarg o la memòria és curta. Veu
acostar-se un home. No es reconeixen, és clar.
—Bon
home, em podríeu dir si queda gaire lluny la casa dels Calaf, de ca l’homenot, que li deien. Una casa amb
teulada a dues aigües, una tanca que l’envolta, dos xiprers i un pou que es veu
des del camí? Hi vaig néixer, sabeu? Ara hi torno.
Com
si li dolgués la resposta l’home li diu:
—La
vostra casa es buida i malmesa, un xiprer es va tombar sobre la teulada fent
caure el rafal i el pati es ple d’herbotes. Ara el camí fa un revolt i quan es
redreça ja veureu el xiprer que queda dret. No us falta gaire.
S’acomiaden
i tornen a caminar amb un interrogant al pensament, però cap dels dos no es
gira.
S’atura
uns moments al davant de la porta, sobreposant els records a la imatge que li
omple ulls. L’herbei li arriba mes amunt del genoll, el xiprer caigut i corcat
no ha aguantat el seu pes i està partit, mig jeu a terra i l’altre mig repenjat
a la teulada. Al pou, els dos pilars només retenen els caps de la biga que
aguantava la corriola, que ara jeu al fons. Quan empeny la porta, la fusta es
desprèn de les frontisses i cau. Dos conills fugen corrents fent bellugar
l’herba al seu pas i les tórtores que reposaven sobre l’esquelet del xiprer aixequen
el vol. Entra a poc a poc, com si escoltés el cruixir de les herbes sota les
pesades botes. Ressegueix tota la casa. Poca cosa queda d’aprofitable, però el
pensament li somriu: «No és una bona casa, però és la meva».
El
temps s’alenteix, ja ha arribat i res no l’apressa. Sota el que queda del
rafal, remira l’entorn. Treu un ganivet del sarró i talla unes quantes herbes,
d’aquí i d’allà. Després s’acosta al tronc del xiprer i en trenca branques
primes. Assegut al pedrís tria les herbes i en acabat buida el sarró. Fa foc amb les
branques del xiprer . Buida la cantimplora en un tupí. De les verdolagues,
créixens, xicoires i lletsons, se’n fa un plat i, una sopa, de les ortigues i
les malves. El cel es va enfosquint mentre es menja la sopa i l’herbei, i se
sent sol. Agafa el flascó de vi i va caminant pel pati quan s’adona que té
convidats. La lluna, plena ha sortit del darrere els turons i a poc a poc li ha
definit l’ombra. Somriu: «Ja som tres». Quan camina sempre té la lluna allà
dalt i l’ombra el va seguint. Alça el flascó cap a la lluna en un gest de
convidada, «Ah, no. Tu no saps beure. Que hi farem. Ja ho faré jo per tu». La
seva pensada el fa enriolar. Es gira i s’encara amb l’ombra: «I tu? Tu no en
tens mai de set, oi?».
La
claror de la lluna il·lumina el pati i li aclareix la tristor. Amb el flascó de
vi a la mà comença a cantar i a ballar. En un giravolt es veu l’ombra i s’atura
de sobte «També balles, tu? Doncs som-hi, ballem» i tombant-se cap a la lluna,
li diu «Tu no pots, t’hauràs de conformar amb mirar». I torna a començar la
dansa i va aixafant l’herbam amb els seus passos matussers i al seu darrere queda
un rastre d’efímers senders. Canta amb veu potent; camina, giravolta i salta;
beu, imita la corneta; pica el tupí amb la cullera i desfila amb aire marcial i,
mentre fa això, conversa amb la lluna i amb l’ombra.
Fa
un glop del flascó, que queda curt. Mirant-se la lluna obre els braços en un gest
de resignació «Vet aquí, s’ha acabat el festí. Ara què fareu?» Però els
convidats no fugen. La lluna se’l queda mirant sense moure’s. L’ombra, com si
el volgués consolar, el va seguint fent-li companyia. «Heus aquí uns convidats
fidels i desinteressats. S’acaba la festa i es queden per fer-me companyia. Una
companyia com mai no l’he coneguda».
Se’n torna al casal. L’ombra li va al davant i s’atura a la porta. Quan s’obre, entra i es barreja amb la foscor de dins, però ell sap que hi és i que es queda. Es gira per contemplar la lluna, que encara és allà, lluny. Li diu adeu fent amb la mà un gest sense gràcia. Mira enllà, cap a llevant, i una llàgrima tremola uns instants als ulls, abans de caure.
Josep Raventós Rebulà
Molins de Rei, 20 de
juny de 2021
TAN DOLÇA DE MIRAR
El cor
li vessa d’enyorança i va a visitar-la. No ho havia fet, encara. No trobava les
forces necessàries. Deixa el cotxe a l’esplanada que hi ha a la banda de
ponent, arrambat a la tàpia blanca. Duu un pomell de roses; quatre, una per
cada any ventura. Amb pas lent, com si volgués escoltar el cruixir de la
graveta sota els peus, ressegueix la tanca fins arribar davant de la porta
d’arc apuntat que dona entrada al cementiri. Els batents, de ferro forjat,
decorats amb una creu, són oberts de bat a bat. Alça el ulls i el seu esguard
es creua amb la mirada gèlida de l’àngel esculpit en el timpà que demana
silenci amb un dit davant dels llavis, un silenci que mai ningú no gosa
trencar. Baixa les escales de pedra polida per tantes passes afligides. De cada
replà en surt un carrer a banda i banda amb mòduls de nínxols emblanquinats amb
coberta de teuleria. Quan és a baix, voreja la capella decorada pretensiosament
amb ornaments gòtics i avança entre les files de xiprers que flanquegen el
camí. Des de les sepultures envoltades per una catifa de gespa tendra, àngels
amb corones de llorer a les mans, pietats i desconsols, se’l miren amb posat
afligit. El recorda amb vaguetat, el camí, el cap en té memòria incerta, però
el cor sí que se’n recorda i el guia amb seguretat.
Aviat
farà un mes, que ella partí. No li agrada dir que va morir. La té tan present
que li sembla que ha de tornar. Amb el cor encongit s’acosta Al sepulcre. Avui
la veu serenament. Aquell dia, les llàgrimes i la pena no el van deixar
adonar-se de res. No notava els copets a l’esquena amb intenció de consolar-lo
ni sentia les paraules d’ànim mussitades a cau d’orella. La vista, emboirada
per les llàgrimes, no va escriure a la memòria el xiprer que seria el sentinella
de la seva sepultura ni la làpida amb que van recloure el taüt.
S’atura
davant la tomba. Es senzilla: enmig d’una catifa d’herbes i flors silvestres,
una llosa de marbre amb una lleugera inclinació cobreix la solera i el sòcol de
granit, al capdamunt, un frontal, també de marbre. Es queda immòbil amb la
vista fixa a la inscripció: el nom d’ella i dues dates massa properes. La
inclinació de la làpida ha fet lliscar les gotes de rosada i han dibuixat
carrers de llàgrimes a la pols que s’amuntega damunt del marbre clar.
Del
xiprer n’ha caigut un branquilló i malgrat el ventijol s’ha mantingut damunt la
llosa. S’inclina i amb una mà l’enretira. Quan l’altra mà frega la làpida per deixar-hi el pom de roses, una
esgarrifança li recorre l’espinada. Dins del cap sent la veu d’ella «No em
portis més flors, queda-te-les tu i mira-les amb aquella dolcesa que em miraves
a mi. Jo en tinc prou amb aquest xiprer, sempre a la meva vora, com hi hauries
estat tu».
La
sepultura del costat es veu descuidada, ignorada. S’hi acosta i posa
delicadament les roses en el pitxer orfe de flors.
La
tarda és xafogosa. S’asseu en un angle de la tomba amb la jaqueta creuada sobre
les cames, el colze repenjat sobre el genoll i el puny clos sota la barbeta. Es
queda quiet mentre el pensament fa un llarg viatge resseguint els camins dels
records. Mai més, pensa. L’ombra del xiprer s’ha anat desplaçant sobre la llosa
i ara l’abraça. La piulada d’un pit-roig el torna a la realitat.
Arriba a casa quan el sol es pon darrere les muntanyes i les despulla de la vestidura verda. El botó enrogit s’hi amaga lentament i tenyeix el ventre dels núvols amb un incendi de tonalitats ataronjades i rogenques. Com cada dia, d’ençà que ella no hi és, el sol també es pon a dintre seu, la pena l’enfosqueix i té la soledat per companyia. L’entrada fa un lleuger pendent de gespa vorejat de tarongers ben retallats que porta fins a la casa. Entra a la cambra, buida, freda i callada. Entotsolat al mig de l’habitació contempla les coses que eren d’ella. Pren de l’armari aquell vestit, blau i lleuger, que la feia tan bonica. Mai més no tornarà a sentir el so d’aquella seda. Amb passos silents surt al jardí i amb al vestit arrapat al pit travessa la pèrgola ensostrada per una buguenvíl·lea. Prop de l’estanyol, s’ajoca entre els joncs tendres que ella estimava. Té el vestit agafat amb les mans creuades damunt del pit i somieja amb els ulls closos. Porta el vestit que ell té ara abraçat. La seva figura esvelta i gràcil s’acosta al brollador passejant entre hibiscos, hortènsies i camèlies. Camina a poc a poc i amb les mans sedoses acaricia les tiges d’espígol que voregen el camí i el perfum s’escampa pel jardí. Amb suavitat remou l’aigua de la pila del sortidor i els peixos de colors van a besar-li la punta dels dits. Cull un senzill pom de violes i se li acosta amb un somriure afectuós. S’ajup al seu costat i li ofrena les violetes posant-les-hi sobre el pit. Com es podrà consolar, si és tan dolça de mirar? El cos fi i delicat, la pell blanca com un lliri, els cabells llargs reposant sobre les espatlles i els ulls, brillants com caboixons en diadema de plata, li enjoien el rostre. Entreobre els llavis esperant el petó que no arribarà. Una llàgrima apareix tremolosa per la vora dels ulls i llisca deixant un rastre humit de tristesa.
Josep Raventós Rebulà
Molins de Rei, 18 de desembre de 2021
·><><><><><·
La
cançó número 4 del recull de L’aire daurat de Ricard Lamote de Grignon, Missatge, ha quedat sense historiar. Si un dia en Josep Raventós es decideix a fer-ne
un conte, l’afegirem sota aquesta cançó.
·><><><><><·
Crec que va ser l’any 1968 que Toti Soler va publicar per primera vegada la cançó Petita festa, peça musicada a partir d’un poema del xinès Li Po traduït per Marià Manent. Es tracta d’una altra versió musical del poema Festí nocturn de la col·lecció L’aire daurat. Toti Soler confessa que Petita festa és, de les seves cançons, la preferida del seu repertori.
Petita
festa
Toti
Soler
Altres cantautors catalans han interpretat aquesta cançó de Toti Soler, entre ells Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat.
Petita festa
|
Petita festa
|
·><><><><><·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada