80.- Els entesos no s'acaben de pronunciar.

 

God Save the King  (1901-1952)

Himne reial de l'Imperi Britànic en el període del rei Eduard VII, Jordi V, Eduard VIII i finalment el rei Jordi VI del Regne Unit i els dominis britànics. God save the King (alternativament, God save the Queen, segons el gènere del monarca regnant) és l'himne reial de la Corona britànica i adoptat com a nacional en diversos regnes de la Commonwealth: Austràlia, Canadà, Barbados, Tuvalu...

És singular que no només antigues colònies britàniques adoptessin la melodia de God save the King com a himne nacional, sinó que també se’l fessin seu països europeus com: la Rússia tsarista, que adoptà l'himne després que Alexandre I derrotés el Primer Imperi Francès; Liechtenstein, el petit estat alpí; Prússia i tota Alemanya abans d’adoptar Deutschland liber Alles; Dinamarca, Noruega i Estats Units, on la cançó va servir com un dels himnes nacionals de facto abans de l'adopció de The Star Spangled Banner el 1931. Fins i tot el 1763 fou l’himne d’una lògia maçònica holandesa de La Haya.

Heil dir dem Liebenden Dinamarca   Molitva russkikh Rússia	Dinamarca sembla haver estat el primer país estranger en apropiar-se de la cançó com un himne nacional, adaptada al text Heil dir dem Liebenden,   Oben am jungen Rhein Liechtenstein.
Heil dir im Siegerkranz Pússia / Alemanya	Kongesangen Noruega
My Country 'Tis of Thee Estats Units d’Amèrica

En canvi, les altres nacions que formen el Regne Unit, sí que tenen un himne nacional propi, diferenciat del de la Corona britànica.

Hen Wlad Fy Nhadau País de Gal·les	Flower of Scotland Escòcia
Londonderry Air Irlanda del Nord	La República d’Irlanda, que no forma part del Regne Unit, també té el seu propi himne nacional. La cançó Amhrán na bhFiann (The Soldier's Song) es va publicar per primera vegada el 1912 i el 1926 va ser adoptat com a Himne Nacional d'Irlanda, en substitució de l'oficial God Save Ireland. Amhrán na bhFiann República d’Irlanda

És molt curiós que la nació que va mantenir el seu domini colonial tant de temps mai hagi aconseguit crear un himne nacional propi. Els anglesos no tenen himne nacional, tenen un himne reial, però l’usen com a tal en esdeveniments protocol·laris. Encara que, segons en quins actes, també han utilitzat altres càntics per fer aquesta funció, com Land of Hope and Glory o Jerusalem. 

Land of Hope and Glory   Edward Elgar

Jerusalem

A França, la guerra de Prússia de 1870 no va produir res d’important, a banda d’algunes cançons patriòtiques de moderat valor musical, com Partant pour la Syrie.

Partant pour la Syrie Com a curiositat, es pot escoltar els primers compassos d'aquesta cançó en "fòssils" del "Carnaval dels Animals" de Saint-Saëns

La cançó va ser composta al voltant de 1807-1808, es distribuí ràpidament, s'adapta per molts instruments i el seu èxit va créixer. Es va escoltar àmpliament en els exèrcits durant la gloriosa campanya de 1809. Després de la caiguda de l'Imperi, es va convertir en un motiu de reunió per als bonapartistes de tota mena. En temps de Napoleó III s'adaptà per a l'orquestra militar i per al ball, i es va tocar fins a la sacietat en les representacions oficials. Fins i tot es va parlar d'ella com un himne no oficial del règim. Fòssils Camille Saint-Säens

L’autoria de la melodia de God save the King ha estat objecte de molt debat. Es diu que les paraules Grand Dieu sauvez li roi  es van cantar abans de Lluís XIV, però la frase Déu salvi el rei apareix en diversos llocs en les traduccions de la Bíblia.

La teoria de que God save the King tingui l’origen en una composició de Jean-Baptiste Lully, com també s’ha dit, avui dia no està demostrada. La marquesa francesa de Créquy va escriure en les seves Souvenirs que una cançó anomenada Grand Dieu, sauvez li Roi!, amb lletra de Marie de Brinon i música de Jean-Baptiste Lully, es va compondre en agraïment per la supervivència de Lluís XIV d'una cirurgia complicada. Créquy va afirmar que la melodia va ser plagiada més tard per Händel, i així adoptada pels britànics com "un de leurs air nationaux". 

Tot això és molt dubtòs, en canvi, si que es coneix la música que s’interpretava com a himne real francès durant l’Antic Règim. És el motet polifònic Domine, salvum fac regem (Senyor, salva el rei) compost per Jean Mouton per a la coronació del rei Francesc I, el 1515.

Domine, salvum fac regem
Jean Mouton

També es diu que una còpia manuscrita de les paraules i la música va ser obra del compositor anglès Dr. John Bull, que va ser organista de la Capella Reial i posteriorment organista de Notre Dame, a Anvers, de 1617 a 1628. Però això tampoc està demostrat. De John Bull es coneix una fantasia per a clavecí titulada Ut sol fa mi (God save the Kinge), però la seva música no té res a veure amb la melodia de l’himne reial.

Ut sol fa mi (God save the Kinge) 
John Bull

La reputació de la música Alemanya era tan gran, que el reclam de l’origen alemany de l’himne God save the King va ser cregut per gran nombre d'aficionats anglesos, que en aquells dies pensaven que a Anglaterra mai s'havia produït res de bo en música. A Alemanya mateixa, és clar, molta gent considerava, ingènuament,  com a pròpia la melodia de l’himne anglès; J. A. Fuller-Maitland explica l'anècdota d'un alemany cuiner, contractat per Sir Charles Halle, qui, al matí següent de la seva arribada a Londres, va aparèixer amb els ulls plens de llàgrimes, dient que havia escoltat una banda de carrer tocant el seu propi himne nacional com un bonic compliment per a ell.

Fins ara tot han estat conjectures, però el primer fet definitiu i irrefutable és quan, al 1745, hi ha un registre d'interpretacions de la cançó en els teatres londinencs Drury Lane i Covent Garden, organitzats per les cases del Dr. Thomas Arne i el seu alumne el Dr. Charles Burney respectivament. 

Thomas Arne (1710-1778) fou molt conegut sobretot per la seva melodia patriòtica Rule Britannia que es correspon amb el final de la seva mascarada Alfred (1740). El seu estil va del Barroc al Classicisme en l'anomenat estil galant. És considerat un dels principals compositors anglesos d'òpera del segle XVII.

Rule Britannia Thomas Arne

Al setembre de 1745, el "jove pretendent" al tron britànic, el príncep Charles Edward Stuart, va derrotar l'exèrcit del rei Jordi II a Prestonpans, prop d'Edimburg. En un rampell de fervor patriòtic després que la notícia de Prestonpans arribés a Londres, Thomas Arne, el director de la banda del Theatre Royal Drury Lane va arreglar God Save The King per a la presentació després d'una obra de teatre. Va ser un èxit colossal i es va repetir cada nit.

God Save the Queen (Original Version)
Arr. Thomas Arne (1710-1778)

En una ocasió, Burney va dir: "Comença la interpretació més antiga de les paraules que coneixem: Déu salvi el gran Santiago nostre Rei. Li vaig preguntar a Dr. Arne si sabia qui era el compositor: va dir que no tenia el menor coneixement ... però que era una opinió rebuda que va ser escrit i compost per a la Capella Catòlica de Jacobo II (1633-1701)".

Aproximadament un any després, es tocava i cantava cada vegada que el rei apareixia en públic. Fanny Burney (novel·lista i dramaturga anglesa, filla de Charles Burney), descriu una visita amb la Cort a Cheltenham: "Durant tot el camí rarament avancem cinc milles sense trobar-nos amb una banda de violinistes horribles, raspant Déu salvi el rei, amb totes les seves forces, fora de temps i tot sota la pluja ...."

Fanny Burney

A Lyndhurst, en 1789, Fanny Burney va assistir a l'església parroquial per agrair la recuperació del seu monarca Jordi III d'un dels seus episodis de bogeria: "Després del servei, en lloc de l'himne, imagina la nostra sorpresa en escoltar a tota la congregació unir-se a Déu salvi el rei. Fora de lloc com era en una església, la seva predisposició va ser tan amable, tan lleial i tan afectuosa, que crec que no hi va haver un sol ull sense llàgrimes. ... "

Sabem, doncs, que a partir de 1745, la cançó God save... es va convertir virtualment en un himne monàrquic. Però hi ha un fet sorprenent, que ara explicarem detalladament, que podria demostrar que la cançó ja era força popular al segle XVII. Henry Purcell, com sabem, va escriure una gran quantitat de catches, rondes i cànons, sovint a tres veus, cançons desenfadades i desinhibides que es cantaven en ambients tavernaris. En un d’aquests cànons, Since the Duke is returned publicat l’any 1685,  en el cinquè compàs complet, la segona veu canta les paraules Déu salvi el Rei -dit així com si formessin part d'un brindis-, associades a quatre notes que són exactament idèntiques a les de l'obertura del himne reial britànic.

Aquestes cançons de benvinguda es van convertir en un costum de la reialesa per a l’entreteniment, per als aniversaris, per a l'any nou o quan el rei tornava a Londres, generalment de Windsor després de la seva retirada estival. El treball de Purcell era escriure adequades odes per a aquestes ocasions. Aquestes cançons de benvinguda s’interpretaven al nou Teatre Hall, al palau de Whitehall.

Since the Duke is Return'd 

Henry Purcell

Que aquesta coincidència de text i notes (fins i tot la prolongació de la quarta nota) sigui fruit d’una casualitat, a mi em costa de creure, però els entesos no s’acaben de pronunciar. Si és considerés un cita de God save... indicaria que el 1685 la cançó era prou coneguda per la gent com per ser citada en un cànon popular.

Queda encara una altra coincidència, que uneix les cançons i cànons de taverna amb la melodia de God save the King. Thomas Ravenscroft fou un music anglès conegut principalment per ser l’editor de les primeres col·leccions de catches, cançons, rondes i cànons populars, com els que va escriure Henry Purcell. A la col·lecció de peces vocals Melismata, publicada el 1611, Ravenscroft consta com autor d’un himne nadalenc titulat Remember O Thou Man.

 

Remember O Thou Man
Thomas Ravenscroft

Encara que la nadala de Ravenscroft és en mode menor, -i God save the King és en mode major-, la mètrica, el fraseig, el ritme i la direccionalitat melòdica són d’una similitud prou coincident com per pensar que entre els dos himnes hi pot haver alguna relació. Compareu les dues melodies escrites en paral·lel i aprecieu, especialment a la segona part, l’afinitat en els moviments direccionals de la melodia. 

És possible que també sigui una coincidència fortuïta? En la recerca musicològica dels orígens de l’himne reial britànic encara hi ha moltes incògnites i molts dubtes per resoldre... i els entesos no s’acaben de pronunciar.

Molt del contingut d’aquesta entrada està extret de l’article Facts and fictions about “God save the King” del critic musical anglès J. A. Fuller-Maitland

<>·<>·<>·<>·<>

79.- Pammelia, Deuteromelia, Melismata

La dinastia Tudor (1485-1603) va portar a Anglaterra molts canvis en la cultura i en l'art. Enric VIII era un gran entusiasta de les arts i la música, per aquesta raó el país sencer seguia aquesta predilecció.

El mateix Enric VIII va ser molt respectat com a músic i compositor. El manuscrit, conegut com el Cançoner d’Enric VIII, es va compilar probablement cap al 1518 i inclou 20 cançons i 13 peces instrumentals. Aquesta famosa cançó, Pastyme With Good Companye, celebra els goigs de la vida del príncep, com la caça, el cant i el ball.

Pastyme With Good Companye

Anglaterra es va omplir de músics amb molt talent. Durant el regnat de la reina Isabel I (1558-1603), filla d'Enric VIII, l'art i l'alta cultura anglesos van arribar al cim del Renaixement anglès. En el període isabelí la música secular i la música instrumental van experimentar un auge molt important.  

La cort era el centre cultural que atreia els millors músics d'Anglaterra i d'altres parts del món perquè toquessin davant les classes altes en les seves festes o reunions. Els músics tenien molta feina a les esglésies, on tocaven instruments, cantaven i dirigien els cors durant les misses. Uns 80 músics estaven al servei d'Enrique VIII a la capella real, a més, l'acompanyaven per tot el país.

Però la música entusiasmava tant a les classes altes com a les pobres. A cada poble hi havia una banda local, les seves funcions eren variades: tocaven les seves composicions originals en les festes, en rebre els visitants reals...  Els músics de carrer i els joglars, no estaven ben considerats.

La llegenda, fonamentada amb algunes certeses, diu que les tavernes també eren llocs de reunió de malfactors i criminals. S'expliquen moltes històries en què el viatger innocent és enganyat com a resultat d'un complot en una taverna.

La taverna es va convertir en un centre d'interacció social a mesura que les esglésies es van tornar més puritanes. La taverna dels rics oferia menjar i beguda: una gerra de cervesa o ale (cervesa amb ordi maltat) servida per una aixeta. Per als menys benestants hi havia tavernes on se servien "pastissos i cervesa". Els clients gaudien de les cançons, així com dels jocs, tant a l'aire lliure com en interiors, alguns dels quals sens dubte incloïen jocs d'atzar: daus, bitlles i jocs de cartes.

Moltes de les cançons de taverna eren catch o rondes (cànons). La més antiga que es coneix és l’anònim round  Sumer is icumen in, que data del segle XIII, però la més popular, segurament, és Ah, Robin, gentle Robin, del compositor de cançons més important del regnat d’Enric VIII, l’anglès William Cornysh.

Sumer is icumen in Anònim S.XIII

Ah, Robin, gentle Robin William Cornysh

Les catches sovint contenien expressions obscenes, a vegades amagades a la tercera o quarta veu on era difícil entendre-les, però a vegades eren explícitament audibles, com aquesta desagradable caçó (és la més basta que he trobat!) que pertany a la col·lecció The catch club, o Merry companions, editada cap a finals del segle XVII, amb obres de Purcell, Blow, Hilton i altres.

Pox on you Henry Purcell

Però les primeres col·leccions de cançons de taverna d’Anglaterra daten de 1609, i són les que va editar el compositor anglès Thomas Ravenscroft. Podríem dir que Ravenscroft és el primer editor de música folk anglesa.

Thomas Ravenscroft, compositor, teòric i editor anglès (1582 o 1592 fins al 1635), destacat com a compositor de rounds i catches, i sobretot per compilar col·leccions de música popular britànica. Fou mestre dels infants del cor de l'església de Sant Pau de Londres, i també es dedicà al comerç de la música. Fou batxiller en música per la Universitat de Cambridge (1607) i és considerat com el músic més instruït del seu temps.

De reculls de música polifònica del període dinàstic dels Tudor ja n’hi havia hagut anteriorment, però es tracta de col·leccions de música culta, generalment sacra, escrites per compositors coneguts.

Rompeltier Jacob Obrecht

Harmonice Musices Odhecaton (1501), és un recull en el que s’hi troben composicions d’autors tan famosos com Josquin des Prez, Alexander Agricola, Jacob Obrecht, etc.

L’Eton Choirbook (1500-1505) és una col·lecció de manuscrits esplèndidament il·luminats de música sagrada anglesa composta a finals de segle XV. Va ser una de les poques col·leccions de música litúrgica llatina que va sobreviure a la Reforma i, per tant, és una font important. William Cornysh és el compositor del cèlebre cànon Ah Robin, gentle Robin, que ja hem vist més amunt.

Ave Maria Mater Dei William Cornysh

Sumwhat musyng Robert Fayrfax

El Lambeth Choirbook és un llibre de cor il·luminat que data de segle XVI. Conté música per a 7 misses, 4 magnificats i 8 motets. Gran part de la música és de compositors de l'època Tudor. Els principals contribuents són els compositors Robert Fayrfax i Nicholas Ludford; entre ells dos van aportar al menys deu de les dinou peces.

El Caius Choirbook és un llibre de cor il·luminat que data de principis de segle XVI i que conté molta música de compositors de l'època Tudor. Els principals contribuents també són els compositors Robert Fayrfax i Nicholas Ludford; entre ells dos van aportar onze de les quinze peces.

Antienne Ave cuius conceptio Nicholas Ludford

Les col·leccions de Thomas Ravenscroft són molt interessants i importants perquè recullen les cançons populars que se solien cantar a les taules de les tavernes. Es tracta de música per als clients dels tuguris de bevedors, no per a músics professionals. Les campanes de l'església toquen l'hora, els venedors ambulants criden les seves mercaderies, els cantants de balades escampen l'últim escàndol i la música vessa de les portes de les tavernes: aquests són els sons de Londres al segle XVII.

Pammelia i Deuteromelia són les primeres col·leccions angleses de  rondes i cànons, publicades per primera vegada a Anglaterra el 1609 per Thomas Ravenscroft. Consten de cent peces polifòniques cadascuna, la majoria anònimes. Dos anys després, el 1611, Ravenscroft publicà un tercer recull de 23 peces polifòniques anomenat Melismata, en el que, entre altres temes s’hi troba la cançó The Three Ravens, molt popular al seu temps, i  l’himne religiós Remember, O Thou Man, la composició més coneguda de Thomas Ravenscroft. 

Escoltem alguns catches i algunes cançons de cada una d’aquestes col·leccions:

Pammelia	We be three poor mariners
Hey hoe, to the greene wood		New Oysters, new oysters
Well fare the Nightingale		Follow me quickly
Hey downe adowne, behold and see		Who's the Fool Now?

Deuteromelia   Of all the birds   Three blinde mice   Give us once a drink   Willy I prethee go to bed

We be souldiers three   Hold thy peace   Martin said to his man   Tomorrow the Fox will come to town   Yonder comes a

Melismata Brooms for Old Shoes   He that will an Ale-House Keep   The Three Ravens

Canst Thou Love   Derry-ding, ding, dasson   Remember, O Thou Man   Now Flowers

Catch Composició vocal, en forma de cànon a tres veus -generalment masculines, a l’uníson o a l’octava-, molt popular a Anglaterra entre els segles XVI i XVIII. Molt semblant al round, el text solia ser humorístic o lasciu. La seva forma imitativa sembla estar suggerida pel possible significat del seu nom (catch, ’agafar'), no hi ha acord ni sobre el significat exacte d’aquest ni sobre la seva etimologia. John Hilton fou el primer gran autor d’aquestes peces amb dues col·leccions de gran popularitat, la segona de les quals, Catch that catch, no es publicà fins després de la seva mort (1658). Entre els compositors de catches de la darreria del segle XVII destaquen John Blow i Henry Purcell. La pràctica del catch, entreteniment social molt popular ja des del final del segle XVI, portà durant el segle XVIII a la creació de clubs organitzats al seu entorn, el més conegut dels quals, el Noblemen and Gentlemen’s Catch Club, fundat a Londres el 1761, encara existeix avui dia.   Now that the Spring (Catch That Catch Ca) John Hilton   Prithee ben't so sad and ser'ous Henry Purcell   Galloping Joan John Blow   Your Merry Poets Old Boys  (Catch That Catch Ca) John Hilton Once, twice, thrice I Julia try'd Henry Purcell   Bartholomew Fair John Blow

<>·<>·<>·<>·<>