|
Himne reial de l'Imperi Britànic en el període del rei Eduard VII, Jordi V, Eduard VIII i finalment el rei Jordi VI del Regne Unit i els dominis britànics. God save the King (alternativament, God save the Queen, segons el gènere del monarca regnant) és l'himne reial de la Corona britànica i adoptat com a nacional en diversos regnes de la Commonwealth: Austràlia, Canadà, Barbados, Tuvalu... |
És
singular que no només antigues colònies britàniques adoptessin la melodia de God save
the King com a himne nacional, sinó que també se’l fessin seu països europeus
com: la Rússia tsarista, que adoptà l'himne després que Alexandre I derrotés el Primer Imperi Francès; Liechtenstein, el petit estat alpí; Prússia i tota Alemanya abans d’adoptar
Deutschland liber Alles; Dinamarca, Noruega i Estats Units, on la cançó va servir com un dels himnes nacionals
de facto abans de l'adopció de The Star Spangled Banner el 1931. Fins i
tot el 1763 fou l’himne d’una lògia maçònica holandesa de La Haya.
En
canvi, les altres nacions que formen el Regne Unit, sí que tenen un himne
nacional propi, diferenciat del de la Corona britànica.
Hen Wlad Fy Nhadau
|
Flower of Scotland
|
|
La
República d’Irlanda, que no forma part del Regne Unit, també té el seu propi himne
nacional. La cançó Amhrán na bhFiann (The Soldier's Song) es va publicar per
primera vegada el 1912 i el 1926 va ser adoptat com a Himne Nacional
d'Irlanda, en substitució de l'oficial God Save Ireland. Amhrán na bhFiann
|
És molt curiós que la nació que va mantenir el seu domini colonial tant de temps mai hagi aconseguit crear un himne nacional propi. Els anglesos no tenen himne nacional, tenen un himne reial, però l’usen com a tal en esdeveniments protocol·laris. Encara que, segons en quins actes, també han utilitzat altres càntics per fer aquesta funció, com Land of Hope and Glory o Jerusalem.
|
Jerusalem
|
A França, la guerra de Prússia de 1870 no va produir res d’important, a banda d’algunes cançons patriòtiques de moderat valor musical, com Partant pour la Syrie.
|
La cançó va ser composta al voltant de 1807-1808, es distribuí ràpidament, s'adapta per molts instruments i el seu èxit va créixer. Es va escoltar àmpliament en els exèrcits durant la gloriosa campanya de 1809. Després de la caiguda de l'Imperi, es va convertir en un motiu de reunió per als bonapartistes de tota mena. En temps de Napoleó III s'adaptà per a l'orquestra militar i per al ball, i es va tocar fins a la sacietat en les representacions oficials. Fins i tot es va parlar d'ella com un himne no oficial del règim. Fòssils Camille Saint-Säens
|
L’autoria de la melodia de God save the King ha estat objecte de molt debat. Es diu que les paraules Grand Dieu sauvez li roi es van cantar abans de Lluís XIV, però la frase Déu salvi el rei apareix en diversos llocs en les traduccions de la Bíblia.
La
teoria de que God save the King tingui l’origen en una composició de
Jean-Baptiste Lully, com també s’ha dit, avui dia no està demostrada. La
marquesa francesa de Créquy va escriure en les seves Souvenirs que una
cançó anomenada Grand Dieu, sauvez li Roi!, amb lletra de Marie de
Brinon i música de Jean-Baptiste Lully, es va compondre en agraïment per la
supervivència de Lluís XIV d'una cirurgia complicada. Créquy va afirmar que la
melodia va ser plagiada més tard per Händel, i així adoptada pels britànics com
"un de leurs air nationaux".
Tot això és molt dubtòs, en canvi, si que es coneix la música que s’interpretava com a himne real
francès durant l’Antic Règim. És el motet polifònic Domine, salvum fac regem
(Senyor, salva el rei) compost per Jean Mouton per a la coronació del
rei Francesc I, el 1515.
Domine,
salvum fac regem
Jean
Mouton
També
es diu que una còpia manuscrita de les paraules i la música va ser obra del
compositor anglès Dr. John Bull, que va ser organista de la Capella Reial i posteriorment organista de Notre Dame, a Anvers, de 1617 a 1628. Però això tampoc
està demostrat. De John Bull es coneix una fantasia per a clavecí titulada Ut sol fa mi (God save the Kinge), però la seva música no té res a veure amb la melodia de l’himne
reial.
Ut sol fa mi (God save the Kinge)
John Bull
La reputació de la música Alemanya era tan gran, que el reclam de l’origen alemany de l’himne God save the King va ser cregut per gran nombre d'aficionats anglesos, que en aquells dies pensaven que a Anglaterra mai s'havia produït res de bo en música. A Alemanya mateixa, és clar, molta gent considerava, ingènuament, com a pròpia la melodia de l’himne anglès; J. A. Fuller-Maitland explica l'anècdota d'un alemany cuiner, contractat per Sir Charles Halle, qui, al matí següent de la seva arribada a Londres, va aparèixer amb els ulls plens de llàgrimes, dient que havia escoltat una banda de carrer tocant el seu propi himne nacional com un bonic compliment per a ell.
Fins ara tot han estat conjectures, però el primer fet definitiu i irrefutable és quan, al 1745, hi ha un registre d'interpretacions de la cançó en els teatres londinencs Drury Lane i Covent Garden, organitzats per les cases del Dr. Thomas Arne i el seu alumne el Dr. Charles Burney respectivament.
|
Thomas
Arne
(1710-1778) fou molt conegut sobretot per la seva melodia patriòtica Rule
Britannia que es correspon amb el final de la seva mascarada Alfred
(1740). El seu estil va del Barroc al Classicisme en l'anomenat estil galant.
És considerat un dels principals compositors anglesos d'òpera del segle XVII. |
|
Al setembre de 1745, el "jove pretendent" al tron britànic, el príncep Charles Edward Stuart, va derrotar l'exèrcit del rei Jordi II a Prestonpans, prop d'Edimburg. En un rampell de fervor patriòtic després que la notícia de Prestonpans arribés a Londres, Thomas Arne, el director de la banda del Theatre Royal Drury Lane va arreglar God Save The King per a la presentació després d'una obra de teatre. Va ser un èxit colossal i es va repetir cada nit.
God Save the Queen (Original Version)
Arr. Thomas Arne (1710-1778)
En una ocasió, Burney va dir: "Comença la interpretació més antiga de les paraules que coneixem: Déu salvi el gran Santiago nostre Rei. Li vaig preguntar a Dr. Arne si sabia qui era el compositor: va dir que no tenia el menor coneixement ... però que era una opinió rebuda que va ser escrit i compost per a la Capella Catòlica de Jacobo II (1633-1701)".
Aproximadament
un any després, es tocava i cantava cada vegada que el rei apareixia en
públic. Fanny Burney (novel·lista i dramaturga anglesa, filla de Charles Burney), descriu una
visita amb la Cort a Cheltenham: "Durant tot el camí rarament avancem cinc
milles sense trobar-nos amb una banda de violinistes horribles, raspant Déu salvi el rei, amb totes les seves forces, fora de temps i
tot sota la pluja ...."
_by_Edward_Francisco_Burney.jpg/246px-Frances_d'Arblay_('Fanny_Burney')_by_Edward_Francisco_Burney.jpg) Fanny Burney | A Lyndhurst, en 1789, Fanny Burney va assistir a l'església parroquial per agrair la recuperació del seu monarca Jordi III d'un dels seus episodis de bogeria: "Després del servei, en lloc de l'himne, imagina la nostra sorpresa en escoltar a tota la congregació unir-se a Déu salvi el rei. Fora de lloc com era en una església, la seva predisposició va ser tan amable, tan lleial i tan afectuosa, que crec que no hi va haver un sol ull sense llàgrimes. ... " |
Aquestes cançons de benvinguda es van convertir en un costum de la reialesa per a l’entreteniment, per als aniversaris, per a l'any nou o quan el rei tornava a Londres, generalment de Windsor després de la seva retirada estival. El treball de Purcell era escriure adequades odes per a aquestes ocasions. Aquestes cançons de benvinguda s’interpretaven al nou Teatre Hall, al palau de Whitehall.
Since the Duke is Return'd Henry
Purcell
Que
aquesta coincidència de text i notes (fins i tot la prolongació de la quarta nota) sigui fruit d’una
casualitat, a mi em costa de creure, però els entesos no s’acaben de pronunciar.
Si és considerés un cita de God save... indicaria que el 1685 la cançó era prou
coneguda per la gent com per ser citada en un cànon popular.
Queda encara una altra coincidència, que uneix les cançons i cànons de taverna amb la melodia de God save the King. Thomas Ravenscroft fou un music anglès conegut principalment per ser l’editor de les primeres col·leccions de catches, cançons, rondes i cànons populars, com els que va escriure Henry Purcell. A la col·lecció de peces vocals Melismata, publicada el 1611, Ravenscroft consta com autor d’un himne nadalenc titulat Remember O Thou Man.
Remember O Thou Man
Thomas Ravenscroft
Encara
que la nadala de Ravenscroft és en mode menor, -i God save the King és
en mode major-, la mètrica, el fraseig, el ritme i la direccionalitat melòdica
són d’una similitud prou coincident com per pensar que entre els dos himnes hi
pot haver alguna relació. Compareu les dues melodies escrites en paral·lel i aprecieu,
especialment a la segona part, l’afinitat en els moviments direccionals de la
melodia.
És possible que també sigui una coincidència fortuïta? En la recerca musicològica dels orígens de l’himne reial britànic encara hi ha moltes incògnites i molts dubtes per resoldre... i els entesos no s’acaben de pronunciar.
|
Molt
del contingut d’aquesta entrada està extret de l’article Facts and fictions about “God save the King” del critic musical
anglès J. A. Fuller-Maitland |
<>·<>·<>·<>·<>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada