La dinastia Tudor (1485-1603) va portar a Anglaterra molts canvis en la cultura i en l'art. Enric VIII era un gran entusiasta de les arts i la música, per aquesta raó el país sencer seguia aquesta predilecció.
|
El mateix Enric VIII va ser molt respectat com a
músic i compositor. El manuscrit, conegut com el Cançoner d’Enric VIII,
es va compilar probablement cap al 1518 i inclou 20 cançons i 13 peces
instrumentals. Aquesta famosa cançó, Pastyme
With Good Companye, celebra els goigs de la vida del príncep, com la
caça, el cant i el ball. |
|
La
cort era el centre cultural que atreia els millors músics d'Anglaterra
i d'altres parts del món perquè toquessin davant les classes altes en les seves
festes o reunions. Els músics tenien molta feina a les esglésies, on tocaven
instruments, cantaven i dirigien els cors durant les misses. Uns 80 músics
estaven al servei d'Enrique VIII a la capella real, a més, l'acompanyaven per
tot el país.
Però la música entusiasmava tant a les classes altes com a les pobres. A cada poble hi havia una banda local, les seves funcions eren variades: tocaven les seves composicions originals en les festes, en rebre els visitants reals... Els músics de carrer i els joglars, no estaven ben considerats.
 La llegenda, fonamentada amb algunes certeses, diu que les tavernes també eren llocs de reunió de malfactors i criminals. S'expliquen moltes històries en què el viatger innocent és enganyat com a resultat d'un complot en una taverna.
|
La
taverna es va convertir en un centre d'interacció social a mesura que les
esglésies es van tornar més puritanes. La taverna dels
rics oferia menjar i beguda: una gerra de cervesa o ale (cervesa amb ordi
maltat) servida per una aixeta. Per als menys benestants hi havia tavernes on
se servien "pastissos i cervesa". Els clients gaudien de les
cançons, així com dels jocs, tant a l'aire lliure com en interiors, alguns
dels quals sens dubte incloïen jocs d'atzar: daus, bitlles i jocs
de cartes.
|
Moltes
de les cançons de taverna eren catch o rondes (cànons). La més antiga que es coneix és l’anònim
round Sumer is icumen in, que data del segle XIII, però la més popular, segurament, és Ah, Robin, gentle Robin, del
compositor de cançons més important del regnat d’Enric VIII, l’anglès William Cornysh.
Sumer is icumen in
|
Ah, Robin, gentle Robin
|
|
Les
catches sovint contenien expressions obscenes, a vegades amagades a la
tercera o quarta veu on era difícil entendre-les, però a vegades eren explícitament audibles, com aquesta
desagradable caçó (és la més basta que he trobat!) que pertany a la col·lecció The
catch club, o Merry companions, editada cap a finals del segle XVII,
amb obres de Purcell, Blow, Hilton i altres. |
|
Però les
primeres col·leccions de cançons de taverna d’Anglaterra daten de 1609,
i són les que va editar el compositor anglès Thomas Ravenscroft. Podríem dir que Ravenscroft és el
primer editor de música folk anglesa.
 |
Thomas Ravenscroft, compositor, teòric i editor anglès (1582 o 1592 fins al 1635), destacat com a compositor de rounds i catches, i sobretot per compilar col·leccions de música popular britànica. Fou mestre dels infants del cor de l'església de Sant Pau de Londres, i també es dedicà al comerç de la música. Fou batxiller en música per la Universitat de Cambridge (1607) i és considerat com el músic més instruït del seu temps. |
De reculls de música polifònica del període dinàstic dels Tudor ja n’hi havia hagut anteriorment, però es tracta de col·leccions de música culta, generalment sacra, escrites per compositors coneguts.
Rompeltier
|
Harmonice Musices Odhecaton (1501), és un recull en el que s’hi troben composicions d’autors tan famosos com Josquin des Prez, Alexander Agricola, Jacob Obrecht, etc. |
|
L’Eton Choirbook (1500-1505)
és una col·lecció de manuscrits esplèndidament il·luminats de música sagrada
anglesa composta a finals de segle XV. Va ser una de les poques col·leccions
de música litúrgica llatina que va sobreviure a la Reforma i, per tant, és
una font important. William Cornysh és el compositor del cèlebre cànon Ah Robin, gentle Robin, que ja hem vist més amunt. |
|
|
El Lambeth Choirbook és un llibre de cor il·luminat que data de segle XVI. Conté música per a 7 misses, 4 magnificats i 8 motets. Gran part de la música és de compositors de l'època Tudor. Els principals contribuents són els compositors Robert Fayrfax i Nicholas Ludford; entre ells dos van aportar al menys deu de les dinou peces. |
|
El Caius Choirbook és un llibre de cor
il·luminat que data de principis de segle XVI i que conté molta música de
compositors de l'època Tudor. Els principals contribuents també són els compositors Robert Fayrfax i
Nicholas Ludford; entre ells dos van aportar onze de les quinze peces. |
|
Les col·leccions de Thomas Ravenscroft són molt interessants i importants
perquè recullen les cançons populars que se solien cantar a les taules de les
tavernes. Es tracta de música per als clients dels tuguris de bevedors, no per
a músics professionals. Les campanes de l'església toquen l'hora, els venedors
ambulants criden les seves mercaderies, els cantants de balades escampen
l'últim escàndol i la música vessa de les portes de les tavernes: aquests
són els sons de Londres al segle XVII.
Pammelia i Deuteromelia són les primeres col·leccions angleses de rondes i cànons, publicades per primera vegada
a Anglaterra el 1609 per Thomas Ravenscroft. Consten de cent peces polifòniques
cadascuna, la majoria anònimes. Dos anys després, el 1611, Ravenscroft publicà
un tercer recull de 23 peces polifòniques anomenat Melismata, en
el que, entre altres temes s’hi troba la cançó The Three
Ravens, molt popular al seu temps, i l’himne religiós Remember, O Thou Man, la composició més coneguda de Thomas
Ravenscroft.
Escoltem
alguns catches i algunes cançons de cada una d’aquestes col·leccions:
Pammelia |
|
|
Hey hoe, to the greene wood |
New Oysters, new oysters |
|
Well fare the Nightingale |
Follow me quickly |
|
Hey downe adowne, behold and see |
|
|
|
|
|
Catch Composició vocal, en forma
de cànon a tres veus -generalment masculines, a l’uníson o a l’octava-, molt
popular a Anglaterra entre els segles XVI i XVIII. Molt semblant al round,
el text solia ser humorístic o lasciu. La seva forma imitativa sembla estar
suggerida pel possible significat del seu nom (catch, ’agafar'), no hi
ha acord ni sobre el significat exacte d’aquest ni sobre la seva etimologia. John
Hilton fou el primer gran autor d’aquestes peces amb dues col·leccions de
gran popularitat, la segona de les quals, Catch that catch, no es
publicà fins després de la seva mort (1658). Entre els compositors de catches de
la darreria del segle XVII destaquen John Blow i Henry Purcell. La pràctica
del catch, entreteniment social molt popular ja des del final del
segle XVI, portà durant el segle XVIII a la creació de clubs organitzats al
seu entorn, el més conegut dels quals, el Noblemen and Gentlemen’s
Catch Club, fundat a Londres el 1761, encara existeix avui dia.
|
<>·<>·<>·<>·<>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada