94.- Arcàdia

Un dels tòpics literaris llatins amb més tradició és el locus amoenus, un lloc agradable, idíl·lic, el paisatge ideal, enmig del camp, amb un riu, bon temps i bona companyia. El mite del locus amoenus neix en la poesia de Teòcrit i Virgili i sovint s’ha identificat en un lloc mitològic anomenat Arcàdia. Aquesta imatge està present en molts autors del Renaixement i del Barroc, com Lope de Vega o Góngora.

“Entre las dulces aguas del caudaloso Enmanto y el Ladón fértil, famosos y claros ríos de la pastoral Arcadia, la más íntima región del Peloponeso, que coronados de espadañas frágiles, azules lirios y siempre verdes mirtos, con torcidas vueltas van a pagar tributo al enamorado Alfeo, que por las ocultas venas de la tierra hasta Sicilia sigue su querida Aretusa; no menos vanaglorioso por su altura y fertilidad que por las Vitorias de Hércules, de un valle se levanta el monte Ménalo, poblado de pequeñas aldeas, que entre los altos robles y nativas fuentes parece a los ojos de quien le mira desde lejos un agradable lienzo de artificiosa pintura...” La Arcadia Lope de Vega. L'Arcàdia, és una novel·la pastoral de joventut de Lope de Vega que va tenir un enorme èxit en la seva època.

El poema Soledades de Luis de Góngora, compost el 1613, és una aproximació al paisatge arcàdic. L’argument es pot resumir en poques paraules: un jove nàufrag arriba a la platja d'una illa, és recollit per uns cabrers, i acaba assistint a un casament. Góngora dibuixa una minuciosa descripció de la naturalesa, plena d'al·lusions mitològiques i metàfores amplificativas, amb el propòsit d'afalagar els sentits i trobar la bellesa en tot objecte en el que fixi la seva ploma.

No pues de aquella sierra, engendradora
más de fierezas que de cortesía,
la gente parecía
que hospedó al forastero
con pecho igual de aquel candor primero
que, en las selvas contento,
tienda el fresno le dio, el robre alimento.
Limpio sayal, en vez de blanco lino,
cubrió el cuadrado pino,
y en boj, aunque rebelde, a quien el torno
forma elegante dio sin culto adorno,
leche que exprimir vio la alba aquel día,
mientras perdían con ella
los blancos lilios de su frente bella,
gruesa le dan y fría,  
impenetrable casi a la cuchara,
del sabio Alcimedón invención rara.

També Shakespeare i Cervantes van escriure novel·les pastorals. En El Quijote de Cervantes hi ha episodis arcàdics: la trobada de l'heroi amb uns cabrers i, a continuació, la història de la bella Marcela; la història de la bella Leandra i el pastor Eugenio o la determinació de don Quijote de fer-se ell  mateix pastor. En la comèdia pastoral As You Like It de William Shakespeare, escrita el 1599, un passatge entre Touchstone, el bufó de la cort, i el pastor Corin, estableix l'alegria que es troba a la vida al camp, en comparació de la vida perfumada i educada a la cort. Thomas Morley (1557-1602) va compondre la música per a Era un amant i la seva noia, un madrigal que formava part d’aquesta comèdia de Shakespeare.

 

Era un amant i la seva noia,
Amb un hey, i un ho, i un hey nonino
Va passar pel camp de blat de moro.
A la primavera, l'únic bonic temps,
Quan els ocells canten, hey ding a ding a ding;
Als dolços amants els encanta la primavera.

 

It Was A Lover And His Lass
Thomas Morley

Als anys 30 del segle XX, el popular guitarrista de jazz i cantant Al Bowlly va gravar una versió jazzística d’aquesta cançó, i els anys seixanta la va versionar Cleo Laine, una actriu i cantant anglesa de jazz i pop.

 

It Was A Lover And His Lass Al Bowlly

It Was A Lover And His Lass Cleo Laine

La llegendària d’Arcàdia que avui coneixem va ser concebuda per la literatura i la pintura moderna com una edat daurada d'abundància, innocència i felicitat; un lloc on la pau i la felicitat regnaven al costat de paisatges pastorals i belles nimfes. Els seus pobladors, majoritàriament pastors, vivien en comunió amb la natura, creant un microunivers de perfecta harmonia.

Un altre locus amoenus és el mític  país de Xauxa o de la Cucanya, del qual es parlava freqüentment durant l'Edat Mitjana. En aquesta terra mitològica no era necessari treballar i l'aliment era abundant. Se suposava que els seus habitants vivien entre rius de vi i llet, i que muntanyes de formatge i garrins ja rostits penjaven dels arbres a punt per ser degustats. Tal és la representació que es pot observar en el quadre realitzat per Pieter Brueghel el Vell.   País de Xauxa Pieter Brueghel el Vell Es representa a tres homes vençuts per la beguda, obesos, possiblement adormits, cada un d'ells vestit de manera diferent, per representar tres classes socials: un cavaller, un pagès i un home de lletres, estudiant o clergue, aquest últim tombat sobre un abric de pells i amb un llibre a un costat. D'aquesta manera es transmet la idea que les debilitats i els vicis no entenen de classes.

Va ser amb la poesia llatina que Arcàdia va fer la seva aparició en l'art. Ovidi descriu als àrcades com salvatges primitius, anteriors al naixement de Júpiter i de la mateixa lluna. Virgili, per la seva banda, idealitza Arcàdia, no només exagerant les virtuts, sinó també afegint atractius com una vegetació exuberant, una eterna primavera i l'inesgotable oci.

Aquesta utòpica Arcàdia de Virgili va ressorgir al Renaixement, però no com un paradís llunyà en l'espai, sinó en el temps, una edat d'or, un passat feliç i perfecte inabastable. Pels homes del Renaixement, Arcàdia és objecte de nostàlgia, com també ho és la Grècia Clàssica. Amb el temps, va seguir sent un tema recurrent en l'art occidental, el d’un regne utòpic, perdut i contemplat amb malenconia. Artistes com Giovanni Francesco Guercino, Nicolas Oposin, Jacopo Sannazaro, Miguel de Cervantes, Lope de Vega i Sir Joshua Reynolds van immortalitzar la llegendària Arcàdia i van assegurar per sempre la seva presència en la cultura occidental.

Et in Arcadia ego Giovanni Francesco Guercino   Dos pastors en un paisatge arcàdic, contemplant una calavera i una rata sobre un cippus, amb la inscripció d’una frase en llatí Et a Arcàdia Ego. En aquest cas, la frase es podria entendre com la veu de la Mort, parlant des de més enllà de la tomba i explicant el fet que ella prospera fins i tot en aquest ambient tan harmoniós i generós: "Fins i tot a Arcàdia, aquí estic"

Et in Arcadia ego (Sra. Bouverie i la Sra. Crewe) Joshua Reynolds

Les bergers d'Arcadie és una obra de Nicolás Poussin, el màxim exponent del classicisme francès. El pintor situa l'escena en un paratge malenconiós: tres pastors de la bucòlica Arcàdia i una bella jove, situats equilibradament al centre de la composició, troben entre la vegetació una tomba en la qual llegeixen una inscripció. Poussin escenifica concretament el moment en què els pastors es lliuren el desxiframent de el text: Jo, la mort, també estic a Arcàdia. Al Paradís, regne ideal de perfecta felicitat i bellesa, pot trobar-se la mort, i sobre això reflexiona el grup.   Les bergers d'Arcadie Nicolás Poussin

In Arcadia
Friedrich August von Kaulbach

El marc escènic de la faula d’Orfeo en la representació operística de Monteverdi és també un locus amoenus, amb nimfes i pastors que canten i ballen gaudint de prats, rius  i muntanyes edèniques.  

La favola d’Orfeo
(Text: Alessandro Striggio)
Claudio Monteverdi
 
Deixeu les muntanyes,
deixeu els rierols,
nimfes encantadores i divertides,
i trepitgeu amb els vostres bonics peus
aquests prats acostumats als dansaires.
Que el sol contempli aquí les vostres evolucions
molt més belles que aquelles que,
en les foscor de la nit,
les estrelles fan al voltant de la lluna.
Sí, belles flors, per honrar,
Guarniu la cabellera d'aquests amants que,
acabats els seus turment
per fi gaudeixen de la seva felicitat.

 

L’explorador italià del segle XVI Giovanni da Verrazzano va donar el nom d’Arcàdia a tota la costa atlàntica d'Amèrica del Nord al nord de Virgínia, a causa de la bellesa dels arbres.  Amb el temps, això es va transformar en Acàdia, l’antiga colònia francesa.   Les Acadiens

La poesia pastoral més antiga que existeix,  Idil·lis, va ser escrit per Teòcrit al segle III a. C. Les obres de Teòcrit contenen tots els elements que després van ser convencionalitzats en la forma o estil pastoral: els seus personatges rústics discuteixen els plaers de la vida al camp, participen en concursos de cant improvisats, relaten contes populars, lamenten la pèrdua de les seves éssers estimats uns, i ofereixen elegies sobre els difunts. 

Teòcrit de Siracusa Idil·li VIII: Els cantors bucòlics Es va trobar, segons diuen, a l'alta muntanya Menalcas, que allà ovelles pasturava, amb Dafnis, bell bover. Rossos de pèl eren tots dos, impúbers tots dos, en cantar i tocar la siringa els dos entesos. Va veure a Dafnis, va parlar el primer i li va dir Menalcas: "Dafnis, guardià dels bous que mugeixen, cantem? Guanyar-te podré si aconsegueixo cantar tot el que sé ". I Dafnis llavors amb aquestes paraules va respondre: "Pastor de llanudes ovelles, flautista Menalcas, mai em venceràs per més que et matis cantant "   (...)  Fonts i prats i dolç herbassar, si competeix amb el rossinyol la música de Dafnis, engreixeu el seu ramat; i si el seu portés Menalcas, benvingut sigui i abundància trobi en tot.   (...)  Tal van cantar els mossos i va dir el cabrer de seguida: "Dolça és, oh, Dafnis !, la teva boca i la teva veu delectable; és preferible a la mel el sentir les teves cançons. Les siringes et dono, doncs has vençut en la prova. Si de cas ensenyar-me volguessis a mi mentre porto amb tu el ramat a pasturar, et donaré com a preu la cabra sulla que sol fins a la vora omplir el meu tassó". I el mosso es va alegrar i va saltar i va aplaudir davant el seu triomf com cervatell que acudeix trescant a la seva mare.

Els personatges que habiten aquests paradisos (Tirsis, Clori, Philis, Acis, Galatea, Damón, Lisis, Licori, Amyntas, Daphnis, Amaryllis...) es van convertir en elements habituals de les obres pastorals. El poeta romà Virgili va adoptar la manera pastoral en les seves Èglogues del segle I a. C. Es van escriure poques pastorals durant l'Edat Mitjana, però la forma es va fer popular entre els humanistes italians del Renaixement, com Petrarca, Mantuan i Boccaccio, que van experimentar amb les formes llatines. Una de les pastorals dramàtiques més primerenques és Orfeu, d'Angelo Poliziano, realitzada a la cort de Màntua al voltant de 1471. Altres inclouen Aminta (1573) de Torquato Tasso i Il Pastor Fido (1590) de Giovanni Guarini. Les pastorals no dramàtiques de la Itàlia de segle XVI inclouen el romanç Arcàdia (1504) de Jacopo Sannazzaro. 

La morte d'Orfeo és una òpera en cinc actes del compositor italià Stefano Landi. Es va estrenar a Roma el 1619. L'obra ha estat qualificada com tragicomèdia pastoral. El llibret, que pot ser de propi compositor, està inspirat per La favola d'Orfeo (1484) d'Angelo Poliziano. A diferència de l'Orfeo de Monteverdi, l'òpera de Landi conté elements còmics.   La morte d’Orfeo Stefano Landi

Aminta (1573) de Torquato Tasso, segueix el gènere dramàtic de la faula pastoral que es va desenvolupar al segle XVI. La Arcadia de Sannazaro, publicat en 1504, havia difós la imatge d'un món pastoral mític, contribuint així a formar un nou gust per la cort. El teatre de la cort de finals de segle XV va intentar formes escèniques basades en aquests models i en la cort de Ferrara es va prosseguir amb determinació l'experimentació del gènere. Es va establir així una mena de conte de fades basat no en figures i episodis mitològics, sinó en amors amb final feliç entre simples pastors, ambientats en una Arcàdia indefinida i atemporal.

El pastor Aminta s'enamora d'una nimfa mortal, Sílvia, però no és correspost. Daphne, amiga de la Sílvia, li aconsella a Aminta que vagi a la deu on sol banyar la nimfa. Silvia és atacada a la font per un sàtir que es prepara per violar-la, quan Aminta intervé i la salva. Però ella, ingrata, fuig sense agrair-li. Aminta troba un vel de Silvia tacat de sang i creu que els llops l’han devorada. Entristit per la suposada mort de la seva estimada, decideix suïcidar-se llançant-se per un precipici. Sílvia, que en realitat no és morta, va rebre la notícia del suïcidi d’Aminta, presa del remordiment i adonant-se que l'estima, s'acosta al cos plorant de desesperació. Però Aminta segueix viu perquè un arbust ha esmorteït la caiguda i recupera la consciència, de manera que la història acaba amb la coronació de l'amor entre els dos. Va ser la base de diverses llibrets d'òpera, entre ells el llibret de Metastasio sobre el qual Mozart va basar la seva Il re pastore. També el ballet Sylvia amb música de Léo Delibes té per trama la història de Amintes. Händel va escriure la cantat profana Aminta e Fillide. Fermati, non fuggir! (De la cantata Aminta e Fillide, HWV 83) G.F. Händel Fiamma bella ch'al ciel s'invia De la cantata Aminta e Fillide, HWV 83) G.F. Händel El material característic del drama pastoral s’ha resumit com a «pastors i pastores dedicats a la recerca amorosa contra un fons pastoral idíl·lic». Aminta e Fillide cau feliçment dins d’aquesta descripció. Per al ‘teló de fons’ físic hem d’imaginar el bosco ideal dels Arcadians: sens dubte, el jardí de Ruspoli (Ruspoli va ser el mecenes de Händel a Roma) va servir prou per a això. La línia argumental tracta de les convencions d’un món ideal on la constància i la fidelitat acaben per fondre el «cor cruel» de la dama.

Accademia dell'Arcadia es va originar a partir de les activitats d'un grup d'homes de lletres que s'havien reunit a Roma sota el patrocini de la reina Cristina de Suècia. Christina, convertida al catolicisme romà, va fugir a Roma després d'abdicar el seu tron i s'hi va establir com una generosa defensora de les arts. Va ser la patrona romana principal d'Arcangelo Coreilli i té la reputació d’haver contractat una orquestra de 150 músics sota el seu lideratge per a la representació d’una òpera de Pasquini. Va morir el 1689 i l'any següent es va fundar l'Acadèmia Arcadiana en honor seu pels membres del seu antic cercle artístic. L’objecte principal de l'Acadèmia se centrava en la reforma literària, particularment pel que fa a l'estil pastoral. Esperaven canviar les extravagàncies (tal com les veien ells) de les manifestacions italianes del segle XVII per un mode més senzill basat en les regles d'Aristòtil. Tots els membres de l’Acadèmia Aracadiana -i el príncep Ruspoli n’era un d’ells-, van assumir noms pastorals, i la flauta de Pan es van convertir en el símbol de l’Acadèmia. El nen Jesús va ser escollit com a «protector» de l’Acadèmia, amb el motiu que els simples pastors de Betlem havien estat els primers a rebre notícies del naixement del Salvador. A mesura que l’Acadèmia es va desenvolupar va proporcionar un fòrum important per a la discussió de temes literaris i els seus programes van donar oportunitats per a representar noves obres pastorals, poètiques, dramàtiques i musicals. Ruspoli va emprar Handel durant tres períodes prolongats durant 1707/1708. Aparentment, la tasca del compositor era proporcionar una nova cantata (profana) cada setmana per a la conversazione dominical i altres cantates per a ocasions especials, segons es requereixi. A més del seu palau de Roma, Ruspoli tenia finques a Vignanello i Cerveteri, i Handel presumptament el va seguir pel circuit de les seves residències. Aminta e Fillide és una cantata que s’interpretà en una ocasió especial, com una  contribució a les celebracions de l'Acadèmia Arcadian

Escenes de la història de Damon Escena 1 - Damon rumia sobre el seu amor no correspost per Amaryllis  Andrea Previtali	Escenes de la història de Damon  Escena 2 - Thyrsis li pregunta a Damon la causa del seu dolor Andrea Previtali
Escenes de la història de Damon Escena 3 - Damon es treu la vida Andrea Previtali	Escenes de la història de Damon Escena 4 - Thyrsis troba el cos de Damon Andrea Previtali

Per la gran repercussió musical que va tenir en l’edat d’or del madrigal italià, ens quedarem un moment amb Il pastor fido. Es tracta d’una tragicomèdia pastoral ambientada a Arcàdia per Giovanni Battista Guarini, publicada per primera vegada en 1590 a Venècia. Segurament escrita entre1580 i 1585.

 

Per reparar un antic error, els déus d'Arcadia exigeixen cada any el sacrifici d'una verge. Segons l'oracle, aquesta maledicció només pot aixecar-se quan un jove i una jove, cadascun d'ascendència piadosa, es casen. En Arcàdia ara només n'hi ha dos que poden reclamar tal llinatge: el jove Silvio (fill del sacerdot Montano i descendent d'Hèrcules) i la nimfa Amarilli (filla de Titiro i descendent de Pa). Els dos amants s'havien promès l'un a l'altre en matrimoni

Il pastor fido és de les obres més famoses de segle XVII, que, amés, va inspirar a nombrosos compositors de madrigals: Giaches de Wert, Claudio Monteverdi, Philippe de Monte, Sigismondo d'Índia, Alessandro Grandi, Tarquinio Merula i Heinrich Schütz.

Deh, Tirsi mio gentil, non far più strazio (Il pastor fido) Luca Marenzio	Quell’augellin che canta (Il pastor fido) Luca Marenzio
Quel ch'è tuo saettasti (Il pastor fido) Sigismondo D'India	Io viddi in terra (Il pastor fido) Sigismondo D'India
Anima mia perdona - Che se tu se'il cor mio (Il pastor fido) Claudio Monteverdi
O primavera, gioventu de l'anno (Il pastor fido) Heinrich Schütz	O primavera, gioventu de l'anno (Il pastor fido) Claudio Monteverdi
O primavera, gioventù de l'anno (Il pastor fido) Giaches de Wert    Oh primavera, gioventù de l'anno, bella madre de 'fiori, d'erbe novelle e di novelli amori, tu ben, lazo, ritorni, ma senza i cari giorni de le speranze mie. Tu ben sei quella ch'eri pur dianzi, sì vezzosa e bella; ma non son io quel che già un tempo fui, sì caro a gli occhi altrui.

Nicolas Chédeville (1705-1782), va ser un compositor francès, instrumentista i fabricant d'oboès. Les seves obres anaven dirigides a l'entreteniment i al plaer d’acabalats músics aficionats: a l’aristocràcia francesa de l'època li agradava entretenir-se tocant instruments rústics, vivint així una romàntica fantasia de la vida camperola. Les seves primeres obres publicades van ser col·leccions de peces per a musette o viola de roda. Una d’elles és una col·lecció de sonates Op.13 per a flauta o viola de roda titulada Il pastor fido.

 

"Il Pastor Fido (Sonates per a flauta) Nicolas Chedeville

"Il Pastor Fido (Sonates per a Viola de roda) Nicolas Chedeville

En el rococó, l'Arcàdia va ser l'escenari habitual del gènere de les fêtes galants, escenes cortesanes ambientades en paisatges bucòlics, un gènere iniciat per Jean-Antoine Watteau.

Festa d’amor Jean-Antoine Watteau

Basat en el popular poema pastoral Il pastor fido de Gian Battista Guarini, el 1712, G.F.Haendel va estrenar una òpera en tres actes amb el mateix títol. L’obra va ser bastant mal rebuda, probablement a causa de la decepció després de l'èxit de l'anterior òpera de Handel, Rinaldo.

Il pastor fido HWV 8a
Georg Friedrich Händel

Un dels noms estereotipats més comuns dels personatges de l'art bucòlic i pastorívol  europeu és Tirsi (o Tircis o Tirsis), especialment en la literatura, en prosa però sobretot en vers, dels períodes renaixentista i barroc (segles XV a XVII), d'on va passar després a les altres arts.

L'origen es troba en Virgili, en l’Ègloga VII apareix el pastor Thyrsis, juntament amb d'altres que igualment passarien a la història a través de la literatura tardomedieval i renaixentista.

Edició de les Èglogues de 1469,
Bibliotheque Municipale, Dijon

El mateix Guarini va escriure un madrigal, el primer vers del qual diu Tirsi morir volea, que va  esdevenir famosíssim en el seu temps, sens dubte pel seu caràcter agosarat (descriu un orgasme), tan hàbilment amagat entre la retòrica de l'època.

 

Tirsi morir volea, Gl'occhi mirando di colei ch'adora; Quan d'ella, che di lui non men ardea, Li disse: "Oime, ben mio, Deh, non morir ancora, Che teco bramo di morir anch'io." Freno Tirsi il desio, Ch' hebbe di pur sua vit' alhor finire; Ma sentia mort' in non poter morire. E mentre'l guardo suo fisso tenea Ne' begl'occhi divini E’l netttare amoroso indi bevea, La bella Ninfa sua, che gia vicini Sentia i messi d' Amore, Disse con occhi languidi e tremanti: "Mori, cor mio, ch' io moro." Cui rispose il Pastore: "Et io, mia vita, moro." Cosi moriro i fortunati amanti Di morte si soave e si gradita, Che per ancor morir tornaro in vita.

Thyrsis volia morir quan va mirar als ulls de la persona estimada, quan ella, que no era menys ardent que ell, li digué: "Oh, estimat, encara no moris perquè vull morir amb tu ". Thyrsis va frenar el desig volent acabar la seva vida ara. però sentí la mort sense poder morir. I mentre ell mirarva aquells ulls divinament bells i bevia el nèctar de l’amor, va dir la seva noia encantadora, encantadora, sí sentint que s'apropaven els missatgers de l'amor, amb ulls llanguits i ansiosos: "Mor, cor meu, perquè pugui morir". El pastor va respondre: "Ara em moro, vida meva". Així van morir els feliços amants una mort tan dolça i benvinguda que tornarien a la vida per tornar a morir.

El poema eròtic de Guarini (Madrigali 151), Tirsi morir volea, que relata la trobada amorosa d'un pastor i una nimfa, va ser musicat més sovint que qualsevol altre poema pastoral de l'època. No menys de cinc compositors de l'època li van posar música: Giaches de Wert de 1581, Luca Marenzio que el va incloure en el seu Primer llibre de madrigals a 5 veus, publicat de 1584, Andrea Gabrieli, Camillo Zanotti i Carlo Gesualdo.

Els conjunts que cantaven els madrigals estaven formats per homes i dones nobles o burgesos cultes. En particular, a les corts de Ferrara i de Màntua, el poema de Guarini es va musicar immediatament i pocs compositors s’hi van resistir.

 

Tirsi morir volea Andrea Gabrieli (c1533 - 1585)	Tirsi morir volea Carlo Gesualdo (c1561 - 1613)
Tirsi morir volea Luca Marenzio (c1553 - 1599)	Tirsi morir volea Giaches de Wert (1535 - 1596)
Tirsi morir volea G. Felice Sances (1545-1591)	Tirsi morir volea Camillo Zanotti (1545? - 1591)

L’altre famós poeta de la cort ferraresa, Torquato Tasso, no va poder resistir-se a fer la seva pròpia versió d’aquest tema tan popular, Nel dolce seno, que va ser musicat per Luca Marenzio:

Nel dolce seno della bella Clori, Tirsi, che del suo fine Già languendo sentia l'hore vicine Tirsi, levando gl'occhi Ne' languidetti rai del suo desio, "Anima," disse, "omai felice mori." Quand'ella: "oimè, ben mio, aspetta," sospirò dolce anelando. "Ahi, crudo, ir dunque a morte Senza me pensi? io teco, e non me'n pento. Morir promisi, e già moro, e già sento  Le mortali mie scorte. Perchè l'una e l'altr'alma insieme scocchi."

Nel dolce seno della bella Clori Luca Marenzio

Guarini recupera el paisatge bucòlic de Virgili, l'Arcàdia, regió muntanyosa de centre del Peloponès, a Grècia. Entre les muntanyes queden petites valls fèrtils, aptes per a l'agricultura i el pasturatge. Però aquest territori es va convertir en un paisatge eminentment literari de localització indeterminada. Per la seva naturalesa literària el paisatge bucòlic és molt estereotipat i escenogràfic: els rius i rierols són sempre frescos i cantadors, els arbres espessos i ombrívols, el camp un lloc de gaudi, no de treball extenuant. El bestiar pasta com un element més del decorat i la seva cura i explotació només apareixen esmentats incidentalment com a part de la posada en situació. Els pastors de Virgili no són criatures rústiques i ignorants, sinó éssers refinats, que saben de poesia, música i mitologia, poetes disfressats amb abillament pastoral.

El 1663 va aparèixer una traducció anònima al francès, que comença Tirsis d'un excez de plaisir, i el madrigal de Quevedo Los abrazos de Damón y Galatea sembla inspirar-s’hi. 

Los brazos de Damón y Galatea nueva Troya, torciéndose, formaban (que yo lo vi, viniendo de la aldea); sus bocas se abrazaban y las lenguas trocaban. En besos a las tórtolas vencían; las palabras y alientos se bebían y en suspiros las almas retozaban. Mas él, estremeciéndose, decía: «¡Ay, muero, vida mía!» Y ella, vueltos los ojos, le mostraba en su color lo mesmo que le daba. Fue tan dulce este paso y de tal suerte, que quiso parte dél la misma Muerte, pues quedando sin fuerza y sin aliento, entrambos despidieron el contento. Y las niñas hermosas, que, al fin, de vergonzosas se escondieron, ya tristes, de envidiosas, a los divinos ojos se volvieron, dando armas a Damón con que venciese al arrepentimiento, si viniese.

Altres personatges d’Arcàdia també són protagonistes dels madrigals dels compositors de l’època.

Tirsi e Clori Claudio Monteverdi

Tirsi: Per muntanyes i valls, bella Clori, ja corren als balls les nimfes i els pastors; ja alegre i festiu, ho té tot desordenat l'amant amfitrió el si del prat.   Clori: Dolcíssim Tirsis, Ja van a unir-se, ara l'amant aguanta l'amat entrellaçat; ara estan afinant els vents i les cordes: només nosaltres, descuidats, estem aquí sols.

Sweet nimphe come to thy lover Thomas Morley Diana i les seves nimfes espiades per Zèfir Hendrick van Balen (1573-1632)

Les nimfes són deïtats femenines de la natura, caracteritzades per la seva joventut i bellesa. Habiten en la majoria de llocs: boscos i selves, fèrtils valls i arbredes, fonts i rius, muntanyes i coves, etc. Sovint se'ls associa amb deïtats superiors com la caçadora Artemisa, el diví Apol·lo, l'amo dels mars Posidó, la deessa de l'agricultura Deméter, el déu de la vinya Dionís o fins i tot déus més rústics com Pa o Hermes Rest Sweet Nimphs Francis Pilkington Descansa, dolçoa nimfa, deixa que el somni daurat Encanti els teus ulls brillants com estrelles, Mentre el meu llaüt compleixi la seva guàrdia Amb agradables simpaties.    Lullaby, Lullaby, Dorm dolçament, dorm dolçament Que res t'espanti

Nymphs and Shepherds Henry Purcell

La cançó Nimfes i pastors, veniu es cantava en un interludi pastoral al començament de l’acte IV, de l’obra The Libertine, del poeta anglès del segle XVII Thomas Shadwell. Nimfes i pastors, veniu, En aquesta arbreda juguem i juguem; Perquè aquestes són les vacances de Flora, Sagrat per a la tranquil·litat i l'amor feliç, A la música, a la dansa i a la poesia. Els teus ramats ara poden descansar  'Mentre expresses la teva alegria! Nimfes i pastors, sortiu.

Clors, Tirsi, i Fileno, Cantata a tre, subtitulada Cor fedele in vano speri ("Un cor fidel espera en va"), és una cantata còmica del 1707 de Georg Friedrich Händel. La protagonista és un graciosa pastoreta que estima dos joves, però els perd ambdós quan aquests descobreixen la seva volubilitat

 

Amo Tirsi
(Cantata: Clori, Tirsi e Fileno)
G. F. Händel

La cançó Fair Phyllis I saw descriu a una persona que contempla una jove pastora asseguda sola alimentant les seves ovelles prop d'una muntanya. Els altres pastors no sabien on era en aquell moment. El seu amant, Amyntas, la cerca i passeja pels turons jugant a l'amagatall. Finalment la troba, i quan ho fa, cauen i comencen a besar-se. 

Fair Phyllis I saw
John Farmer
 
Vaig veure bella Phyllis asseguda sola
alimentant el seu ramat prop del vessant de la muntanya.
Els pastors no sabien,
no sabien on se n'havia anat,
però després que el seu amant Amintes s'enfadés,
amunt i avall ell vagava
mentre ella no hi era;
Quan la va trobar,
Oh, llavors van caure besant-se.

En aquest madrigal anglès, Farmer fa servir paraules enginyoses per “pintar”. Per exemple, en el primer vers “vaig veure asseguda sola", Farmer només va fer cantar la soprano ja que estava sola. La lletra té un toc graciós i obscè amb les paraules "amunt i avall va vagar". La primera vegada es refereix al joc de fet i amagar. La segona vegada es refereix als petons, "Oh, llavors van caure besant-se, amunt i avall vagava".

El pastor que contempla sense ser vist una pastora, és una imatge que sovinteja en els poemes bucòlics. No puc deixar de citar aquí a Anselm Clavé, que usa aquesta figura en més d’un dels seus idil·lis. L’estil tan melindrós i exageradament emmelat d'aquests poemes és típic de l’època i de moltes expressions artístiques de la Renaixença.   Les flors de maig Sota de un sálzer sentada una nina Trena joyosa joiosa son rich cabell d’or  La queixa de l’amor Lo á uns estanys Tranquil se encamina, Quant sota uns castanys Descobre una nina De quince á sets’anys.  Lo somni de una verge Ay! que hermosa es la nineta Que entre flors tranquila dorm Amorosa riälleta Sos llabis mou

Un altre dels personatges mitològics que sovint es troba en aquestes històries arcàdiques és Amaril·lis. Una bella donzella anomenat Amaril·lis s’enamora d’un pastor anomenat Alteo, al vessant de la muntanya. Alteo tenia la força de Hèrcules i la bellesa d’Apol·lo amb passió per les flors. Va afirmar que només s'enamoraria d'un noia que li pogués portar una flor nova que mai hagués vist abans. Decidida a guanyar el seu amor, Amaril·lis va viatjar a l’Oracle de Delfos per demanar consell. L’oracle li va donar instruccions, per guanyar al cor d’Alteo ha de sacrificar la seva sang per ell. Així doncs, Amaril·lis va estar trenta nits davant de casa seva perforant-se el cor amb una fletxa daurada. El trentè dia una flor carmesí va créixer de la sang del seu cor, guanyant així l’amor d’Alteo a canvi. La flor Amaril·lis és ara una representació d'amor, el seu color vermell que simbolitza el sacrifici que la jove Amaril·lis estava disposada a fer per guanyar-se el cor Alteo. 

Amaryllis et Mirtillo (1631/32) Anthonis van Dyck (1599-1641)

Amaril·lis coronant Mirtil Adriaen van Nieulandt (1587-1658)

El nom d'Amaril·lis apareix en la literatura grega i romana antiga. En l’idil·li de Teòcrit, un cabrer canta una serenata fora de la cova de la nimfa Amaril·lis.  Amaril·lis era també el nom d'una heroïna en el poema pastoral Èglogues de Virgili. 

 

Adieu, Sweet Amaryllis
John Wilbye 

Though Amayllis Dance in Green William Byrd

Encara que Amaril·lis balla en camp de blat de moro, com la reina de les fades Corina pot fer-ho amb alegria i somriure: però, els seus ulls fan tan mal al cor, hey ho, prou “Chil love”.   Les meves ovelles es perden per falta de menjar I jo tan ... Que tot el dia Em sento i miro una criada alegre Qui se’n riu al veure sospirs tan afligits? Hey ho! Prou “Chil love

Cruda Amarilli Claudio Monteverdi   Cruel Amaryllis, que amb el teu nom a estimar, ai, amargament ensenyes. (...)

Phyllis, beautiful shepherdess Jacob van Eyck

Resulta curiosa la novel·la pastoral La constante Amarilis (València, 1609). El seu autor, Cristóbal Suárez de Figueroa (Valladolid, 1571 - Itàlia, cap a 1644), va ser un escriptor i enciclopedista espanyol del Segle d'Or. Gran lector i excel·lent coneixedor de la llengua, Suárez de Figueroa va tenir un ampli saber en mitologia, història i també en diferents oficis i disciplines. El text conté reminiscències d'Ovidi. Inclou proses i versos, i els personatges són màscares que encobreixen a persones veritables: Menandro és Juan Andrés Hurtado de Mendoza, i Amarilis és María de Còrdova. L'autor és el pastor Damón. És sens dubte la seva obra literàriament més ambiciosa, encara que no la més original (còpia textos de l'Arcàdia de Jacopo Sannazaro,  d’Aminta de Torquato Tasso, d’Il Pastor fido de Battista Guarini que ell mateix havia verstido, a més de recórrer com a font constant a les Metamorfosis i altres obres d'Ovidi) i va ser reimpresa, a causa del seu net llenguatge, model per al Neoclassicisme, en l'últim quart de segle XVIII. La felicidad, pues, desta gente resonó en los oydos de Damón, pastor libre que en las riberas de Pisuerga apacentava ganado, y, quiriendo participar del contento que prometía aquel contorno, partió diligente en su busca, donde al fin, llegado un día al amanecer, contemplava despacio la frescura y disposición de la tierra, que con regalada violencia le sacó de la suya. Mas divirtiole una voz que no lexos de allí formó lo siguiente: No suspenden, ¡ay triste!, mis lamentos estas fuentes y arroyos bullidores, ni destos prados las pintadas flores divierten un instante mis tormentos Destos sauzes los frescos movimientos no alivian de mi pecho los ardores ni me alegran sonoros ruiseñores, sirenas apazibles de los vientos El 1718, Händel va estrenar amb gran èxit la masque (petita òpera) en dos actes Acis and Galatea. La masque tradicional de la cort anglesa es componia de diàlegs en prosa, cançons i balls i s’interpretava en ocasió d'activitats socials amb actors emmascarats. Acis i Galatea s'estimen tendrament. Polifem vol obtenir l'amor de Galatea i per aconseguir-ho està disposat a recórrer a la força. Quan Galatea va rebutjar al ciclop en favor d'Acis, un pastor sicilià, Polifem, gelós, el va matar aixafant amb una enorme pedra. Desesperada pel dolor, Galatea va transformar la sang del seu amant en el riu Acis (a Sicília).

Acis i Galatea G.F. Haendel

Acis i Galatea (Òpera completa) G.F. Haendel

Atalanta, segons la mitologia grega, fou una heroïna, filla de Iasos, rei d'Arcàdia, i de Clímene. Diedi il core ad altra Ninfa (de l’òpera Atalanta) G.F. Haendel

En la mitologia grega, Dafnis (llorer) era un pastor sicilià a qui s'atribueix la invenció de la poesia bucòlica. Va ser criat per nimfes o pastors, i ell mateix es va fer pastor, evitant les bullicioses multituds d'homes i cuidant els seus ramats a la muntanya Etna a l'hivern i a l'estiu. Daphnis et Chloè (obertura) Jean-Jacques Rousseau

En definitiva, l’harmonia de la natura dels paisatges bucòlics i la vida plàcida i tranquil·la dels habitants de l’Arcàdia representen un somni que palesa  l’enyorança del paradís perdut. I aquest és un altre dels mites literaris europeus. la caiguda de l'ésser humà, d'acordar amb la tradició judeocristiana, amb l’expulsió d’Adam i Eva del Jardí de l'Edèn.

Connectant aquest món idíl·lic de l’Arcàdia mítica amb la Renaixença catalana de finals del segle XIX, em permeto transcriure alguns fragments de la publicació Idil·lis als segles XIX i XX, Literatura, música i arts plàstiques, amb textos de Xoca Aviñoa, Rosa Cabré, Roger Canadell, Francesc Fontbona, Carles Garriga, Giuseppe Grilli, Montserrat Jufresa, Jordi Malé, Jaume Pòrtulas. A finals del segle XVIII, mentre s’exhauria una tradició d’idil·lis de saló que a Catalunya arriba fins als primers poemes musicats de Clavé (1850-1860), s’inaugurava una nova línia que connectava de nou amb els clàssics grecs que van escriure dins la tradició bucòlica, gràcies al domini de la llengua, i que seran llegits com a primeres manifestacions de la millor poesia romàntica. En opinió de Carles Riba, en l’àmbit de les ribes del mediterrani perviu, més enllà del pas del temps, l’adhesió a una manera de fer les coses que han transmès els grecs.  En molts dels escriptors de la Renaixença s’observa una clara presència de classicisme. La valoració del paisatge inherent a l’idil·li anirà d’acord amb els ideals de la Renaixença que, per influència del romanticisme, entenia el paisatge com a manifestació de l’ànima de Catalunya. Apel·les Mestres Escenes del tot idíl·liques són les tan poc conegudes, i en canvi tan crucials, pintures murals a l’oli sobre tela fetes per Torres-Garcia per a la casa del futur baró de Rialp. En aquest fris veurem la traducció senzilla de tot el món arcàdic, representat per personatges vestits com pagesos coetanis al pintor, sempre intemporals, i sense cap temptació de pintoresquisme.   Anselm Clavé feu un ús abundós del concepte d’idil·li en resposta a la sensibilitat del moment. Una de les seves obres més cèlebres, Les flors de maig (1858), que no porta l’apel·latiu d’idil·li, sinó el de «pastorel·la», és, en realitat, un paradigma d’aquesta estètica: descripció de contextos bosquetans, amb presència de nines que trenen llurs cabells d’or i gaudeixen del clima càlid i aromàtic de vernedes i ocells refilaires. Les flors de maig Anselm Clavé  Sota de un salze sentada una nina Trena joyosa joiosa son rich cabell d’or; Es son mirall fresca font cristallina; Son sos adornos violetas violetes del bosch . Altra, teixint matisada guirnalda, Gronxa son cos, que es de gracia un tresor

Al segle XIX, a conseqüència de la Revolució Industrial,  la recerca d’un sistema social igualitari donarà lloc al sorgiment de nous corrents ideològics i noves utopies. La Icària, la ciutat utòpica, és un exemple de locus amoenus  modern. Els icarians van conformar un moviment d'utòpics francesos, liderats per Étienne Cabet, que van establir un grup de comunes igualitàries a Amèrica del Nord entre 1848 i 1898. Icària va ser el nom donat a la ciutat ideal, una utopia que es fundava sobre principis comunistes. El moviment icarià va durar quaranta-nou anys.

 

Narcís Monturiol, admirador del socialisme igualitari d'Étienne Cabet, va arribar a plantejar-se emigrar als Estats Units per participar en la comunitat utòpica de la Nova Icària.

Però, ja des del principi, la descripció d’aquests paradisos fantasiosos sovint s’acosten ingènuament a la carrincloneria, i per tant, fàcilment són motiu de paròdies burlesques.

Les deux chasseurs et la laitière (Els dos caçadors i la lletera), del compositor Egidio Romualdo Duni (1708-1775), és una òpera còmica representada per primera vegada al Théâtre Italien (París) el juliol de 1763 i que es va repetir moltes vegades a més d’altres escenificacions arreu d’Europa durant el següent mig segle, quan la moda d'aquest entreteniment tan lleuger va ser suplantada per contemporanis més joves i més coneguts, des de Mozart fins a Rossini. L’òpera Les deux chasseurs et la laitière (per descomptat, afavoreix la veta rústica, ingènua i esquitxada d’italianismes), està escrita a l’estil galant: mida petita, acció trepidant, sentit de l’humor agut, diàlegs parlats divertits i, sobretot, música molt lleugera i intel·ligentment escrita. Tots aquests ingredients van convertir aquesta peça en una de les òperes més populars del moment, i no només a París. El llibret es basa en dues rondalles de De La Fontaine, L’os i els dos companys i La lletera i l'olla amb llet.

Je tombe ... La masure… Quelle aventure!

Les deux chasseurs et la laitière (Òpera completa) Egidio Romualdo Duni

El musical, pel seu caràcter lleuger, és un gènere també molt procliu a les representacions humorístiques i/o caricaturesques.

The Arcadians és una exitosa comèdia musical eduardiana en tres actes amb música de Lionel Monckton i Howaed Talbot, estrenada a Londres el 1909. La història tracta d'uns idíl·lics arcadians que volen transformar el malvat Londres en una terra de veritat i senzillesa.

 

The Pipes of Pan from
(The Arcadians)
Lionel Monckton / Howard Talbot

L'obra és considerada pels historiadors del teatre com el millor exemple del musical eduardià, amb el talent melòdic de Monckton recolzat per l'habilitat tècnica de Talbot. La partitura conté elements característics de les òperes de Savoia  de la generació anterior. L'òpera de Savoia és un estil d'òpera còmica que es va desenvolupar a l'Anglaterra victoriana a finals de segle XIX, amb WS Gilbert i Arthur Sullivan com a compositors més originals i reeixits.

Ja al segle XX, el cinema es converteix en un mitjà ideal per a la comèdia musical. Un exemple és Prince of Arcadia, una pel·lícula britànica de 1933 dirigida per Hanns Schwarz i amb música de l’austríac Robert Stolz. El guió tracta sobre un príncep  de Ruritània (país fictici) que es casarà amb una princesa amb ambicions, però s'ha enamorat d'una altra dona. Tant el rei com el seu fill han estat destituïts per la demanda popular. L’ara príncep d’Arcàdia gaudeix del seu nou paper, que sense canviar molt el seu estil de vida el deixa lliure de concentrar-se en el seu principal interès: les dones. Incloent una actriu que una vegada va escriure una cançó burleta sobre ell, una cançó que li agrada cantar.

Tot i que la temàtica d’aquesta comèdia musical anglesa s’allunya del marc bucòlic de l’Arcàdia, en aquesta entrada de blog que, precisament, es diu Arcàdia, no podia deixar passar un títol tan suggeridor com A Crown Prince of Arcadia.

  
If I Could Only Find Her
(A Crown Prince of Arcadia)

<·>*<·>*<·>*<·>