Un dels tòpics literaris llatins amb més tradició és el locus amoenus, un lloc agradable, idíl·lic, el paisatge ideal, enmig del camp, amb un riu, bon temps i bona companyia. El mite del locus amoenus neix en la poesia de Teòcrit i Virgili i sovint s’ha identificat en un lloc mitològic anomenat Arcàdia. Aquesta imatge està present en molts autors del Renaixement i del Barroc, com Lope de Vega o Góngora.
|
El poema Soledades de Luis de Góngora, compost el 1613, és una aproximació al paisatge arcàdic. L’argument es pot resumir en poques paraules: un jove nàufrag arriba a la platja d'una illa, és recollit per uns cabrers, i acaba assistint a un casament. Góngora dibuixa una minuciosa descripció de la naturalesa, plena d'al·lusions mitològiques i metàfores amplificativas, amb el propòsit d'afalagar els sentits i trobar la bellesa en tot objecte en el que fixi la seva ploma.
No pues de
aquella sierra, engendradora
más de
fierezas que de cortesía,
la gente
parecía
que hospedó al
forastero
con pecho
igual de aquel candor primero
que, en las
selvas contento,
tienda el
fresno le dio, el robre alimento.
Limpio sayal,
en vez de blanco lino,
cubrió el
cuadrado pino,
y en boj,
aunque rebelde, a quien el torno
forma elegante
dio sin culto adorno,
leche que
exprimir vio la alba aquel día,
mientras
perdían con ella
los blancos
lilios de su frente bella,
gruesa le dan
y fría,
impenetrable
casi a la cuchara,
del sabio
Alcimedón invención rara.
També Shakespeare i Cervantes van escriure novel·les
pastorals. En El Quijote de Cervantes hi ha episodis arcàdics: la
trobada de l'heroi amb uns cabrers i, a continuació, la història de la bella
Marcela; la història de la bella Leandra i el pastor Eugenio o la determinació
de don Quijote de fer-se ell
mateix pastor. En la comèdia pastoral As You
Like It de William Shakespeare, escrita el 1599, un
passatge entre Touchstone, el bufó de la cort, i el pastor Corin, estableix
l'alegria que es troba a la vida al camp, en comparació de la vida perfumada i
educada a la cort. Thomas Morley (1557-1602) va compondre la música per a Era
un amant i la seva noia, un madrigal que formava part d’aquesta comèdia de Shakespeare.
Era un amant i la seva noia,
Amb un hey, i un ho, i un hey nonino
Va passar pel camp de blat de moro.
A la primavera, l'únic bonic temps,
Quan els ocells canten, hey ding a ding a ding;
Als dolços amants els encanta la primavera.
It Was A Lover And His Lass
Thomas Morley
Als anys 30 del segle XX, el popular guitarrista de jazz i cantant Al Bowlly va gravar una versió jazzística d’aquesta cançó, i els anys seixanta la va versionar Cleo Laine, una actriu i cantant anglesa de jazz i pop.
|
It Was A Lover And His Lass
|
La llegendària d’Arcàdia que avui coneixem va ser concebuda per la literatura i la pintura moderna com una edat daurada d'abundància, innocència i felicitat; un lloc on la pau i la felicitat regnaven al costat de paisatges pastorals i belles nimfes. Els seus pobladors, majoritàriament pastors, vivien en comunió amb la natura, creant un microunivers de perfecta harmonia.
Va ser amb la poesia llatina que Arcàdia va fer la seva aparició en l'art. Ovidi descriu als àrcades com salvatges primitius, anteriors al naixement de Júpiter i de la mateixa lluna. Virgili, per la seva banda, idealitza Arcàdia, no només exagerant les virtuts, sinó també afegint atractius com una vegetació exuberant, una eterna primavera i l'inesgotable oci.
Aquesta utòpica Arcàdia de Virgili va ressorgir al
Renaixement, però no com un paradís llunyà en l'espai, sinó en el temps, una
edat d'or, un passat feliç i perfecte inabastable. Pels homes del Renaixement,
Arcàdia és objecte de nostàlgia, com també ho és la Grècia Clàssica. Amb el
temps, va seguir sent un tema recurrent en l'art occidental, el d’un regne
utòpic, perdut i contemplat amb malenconia. Artistes com Giovanni Francesco
Guercino, Nicolas Oposin, Jacopo Sannazaro, Miguel de Cervantes, Lope de Vega i
Sir Joshua Reynolds van immortalitzar la llegendària Arcàdia i van assegurar
per sempre la seva presència en la cultura occidental.
In Arcadia
Friedrich
August von Kaulbach
El marc escènic de la faula d’Orfeo en la representació
operística de Monteverdi és també un locus amoenus, amb nimfes i
pastors que canten i ballen gaudint de prats, rius i muntanyes edèniques.
La favola d’Orfeo
(Text: Alessandro Striggio)
Claudio Monteverdi
Deixeu les muntanyes,
deixeu els rierols,
nimfes encantadores i divertides,
i trepitgeu amb els vostres bonics peus
aquests prats acostumats als dansaires.
Que el sol contempli aquí les vostres evolucions
molt més belles que aquelles que,
en les foscor de la nit,
les estrelles fan al voltant de la lluna.
Sí, belles flors, per honrar,
Guarniu la cabellera d'aquests amants que,
acabats els seus turment
per fi gaudeixen de la seva felicitat.
La poesia pastoral més antiga que existeix, Idil·lis, va ser escrit per Teòcrit al segle III a. C. Les obres de Teòcrit contenen tots els elements que després van ser convencionalitzats en la forma o estil pastoral: els seus personatges rústics discuteixen els plaers de la vida al camp, participen en concursos de cant improvisats, relaten contes populars, lamenten la pèrdua de les seves éssers estimats uns, i ofereixen elegies sobre els difunts.
Teòcrit de Siracusa |
Els personatges que habiten aquests paradisos (Tirsis, Clori, Philis, Acis, Galatea, Damón, Lisis, Licori, Amyntas, Daphnis, Amaryllis...) es van convertir en elements habituals de les obres pastorals. El poeta romà Virgili va adoptar la manera pastoral en les seves Èglogues del segle I a. C. Es van escriure poques pastorals durant l'Edat Mitjana, però la forma es va fer popular entre els humanistes italians del Renaixement, com Petrarca, Mantuan i Boccaccio, que van experimentar amb les formes llatines. Una de les pastorals dramàtiques més primerenques és Orfeu, d'Angelo Poliziano, realitzada a la cort de Màntua al voltant de 1471. Altres inclouen Aminta (1573) de Torquato Tasso i Il Pastor Fido (1590) de Giovanni Guarini. Les pastorals no dramàtiques de la Itàlia de segle XVI inclouen el romanç Arcàdia (1504) de Jacopo Sannazzaro.
La morte d'Orfeo és una òpera en cinc actes del compositor italià
Stefano Landi. Es va estrenar a Roma el 1619. L'obra ha estat qualificada com
tragicomèdia pastoral. El llibret, que pot ser de propi compositor, està
inspirat per La favola d'Orfeo (1484) d'Angelo Poliziano. A diferència
de l'Orfeo de Monteverdi, l'òpera de Landi conté elements còmics.
La morte d’Orfeo
|
Aminta (1573) de Torquato Tasso, segueix el gènere dramàtic de la faula pastoral que es va desenvolupar al segle XVI. La Arcadia de Sannazaro, publicat en 1504, havia difós la imatge d'un món pastoral mític, contribuint així a formar un nou gust per la cort. El teatre de la cort de finals de segle XV va intentar formes escèniques basades en aquests models i en la cort de Ferrara es va prosseguir amb determinació l'experimentació del gènere. Es va establir així una mena de conte de fades basat no en figures i episodis mitològics, sinó en amors amb final feliç entre simples pastors, ambientats en una Arcàdia indefinida i atemporal.
El pastor Aminta s'enamora d'una nimfa mortal, Sílvia, però no és correspost. Daphne, amiga de la Sílvia, li aconsella a Aminta que vagi a la deu on sol banyar la nimfa. Silvia és atacada a la font per un sàtir que es prepara per violar-la, quan Aminta intervé i la salva. Però ella, ingrata, fuig sense agrair-li. Aminta troba un vel de Silvia tacat de sang i creu que els llops l’han devorada. Entristit per la suposada mort de la seva estimada, decideix suïcidar-se llançant-se per un precipici. Sílvia, que en realitat no és morta, va rebre la notícia del suïcidi d’Aminta, presa del remordiment i adonant-se que l'estima, s'acosta al cos plorant de desesperació. Però Aminta segueix viu perquè un arbust ha esmorteït la caiguda i recupera la consciència, de manera que la història acaba amb la coronació de l'amor entre els dos. Va ser la base de diverses llibrets d'òpera, entre ells
el llibret de Metastasio sobre el qual Mozart va basar la seva Il re
pastore. També el ballet Sylvia amb música de Léo Delibes té per trama la
història de Amintes. Händel va escriure la cantat profana Aminta e Fillide.
El material característic del drama pastoral s’ha resumit com a «pastors i pastores dedicats a la recerca amorosa contra un fons pastoral idíl·lic». Aminta e Fillide cau feliçment dins d’aquesta descripció. Per al ‘teló de fons’ físic hem d’imaginar el bosco ideal dels Arcadians: sens dubte, el jardí de Ruspoli (Ruspoli va ser el mecenes de Händel a Roma) va servir prou per a això. La línia argumental tracta de les convencions d’un món ideal on la constància i la fidelitat acaben per fondre el «cor cruel» de la dama. |
Accademia dell'Arcadia es va originar a partir de les activitats d'un grup
d'homes de lletres que s'havien reunit a Roma sota el patrocini de la reina
Cristina de Suècia. Christina, convertida al catolicisme romà, va fugir a
Roma després d'abdicar el seu tron i s'hi va establir com una generosa
defensora de les arts. Va ser la patrona romana principal d'Arcangelo Coreilli i té la
reputació d’haver contractat una orquestra de 150 músics sota el seu
lideratge per a la representació d’una òpera de Pasquini. Va morir el 1689 i
l'any següent es va fundar l'Acadèmia Arcadiana en honor seu pels membres del
seu antic cercle artístic. L’objecte principal de l'Acadèmia se centrava en
la reforma literària, particularment pel que fa a l'estil pastoral. Esperaven
canviar les extravagàncies (tal com les veien ells) de les manifestacions
italianes del segle XVII per un mode més senzill basat en les regles
d'Aristòtil. Tots els membres de l’Acadèmia Aracadiana -i el príncep Ruspoli n’era un d’ells-, van assumir noms pastorals, i la flauta de Pan es van convertir en el símbol de l’Acadèmia. El nen Jesús va ser escollit com a «protector» de l’Acadèmia, amb el motiu que els simples pastors de Betlem havien estat els primers a rebre notícies del naixement del Salvador. A mesura que l’Acadèmia es va desenvolupar va proporcionar un fòrum important per a la discussió de temes literaris i els seus programes van donar oportunitats per a representar noves obres pastorals, poètiques, dramàtiques i musicals. Ruspoli va emprar Handel durant tres períodes prolongats durant 1707/1708. Aparentment, la tasca del compositor era proporcionar una nova cantata (profana) cada setmana per a la conversazione dominical i altres cantates per a ocasions especials, segons es requereixi. A més del seu palau de Roma, Ruspoli tenia finques a Vignanello i Cerveteri, i Handel presumptament el va seguir pel circuit de les seves residències. Aminta e Fillide és una cantata que s’interpretà en una ocasió especial, com una contribució a les celebracions de l'Acadèmia Arcadian |
Per la gran repercussió musical que va tenir en l’edat
d’or del madrigal italià, ens quedarem un moment amb Il pastor fido. Es
tracta d’una tragicomèdia pastoral ambientada a Arcàdia per Giovanni Battista
Guarini, publicada per primera vegada en 1590 a Venècia. Segurament escrita
entre1580 i 1585.
Per reparar un antic error, els déus d'Arcadia exigeixen cada any el sacrifici d'una verge. Segons l'oracle, aquesta maledicció només pot aixecar-se quan un jove i una jove, cadascun d'ascendència piadosa, es casen. En Arcàdia ara només n'hi ha dos que poden reclamar tal llinatge: el jove Silvio (fill del sacerdot Montano i descendent d'Hèrcules) i la nimfa Amarilli (filla de Titiro i descendent de Pa). Els dos amants s'havien promès l'un a l'altre en matrimoni |
Il pastor fido és de les obres més
famoses de segle XVII, que, amés, va inspirar a nombrosos compositors de
madrigals: Giaches de Wert, Claudio Monteverdi, Philippe de Monte, Sigismondo
d'Índia, Alessandro Grandi, Tarquinio Merula i Heinrich Schütz.
Deh, Tirsi mio gentil, non far
più strazio
|
Quell’augellin
che canta
|
Quel
ch'è tuo saettasti
|
Io
viddi in terra
|
|
|
O primavera, gioventu de l'anno
|
O primavera, gioventu de l'anno
|
|
Nicolas Chédeville (1705-1782), va ser un compositor francès, instrumentista i fabricant d'oboès. Les seves obres anaven dirigides a l'entreteniment i al plaer d’acabalats músics aficionats: a l’aristocràcia francesa de l'època li agradava entretenir-se tocant instruments rústics, vivint així una romàntica fantasia de la vida camperola. Les seves primeres obres publicades van ser col·leccions de peces per a musette o viola de roda. Una d’elles és una col·lecció de sonates Op.13 per a flauta o viola de roda titulada Il pastor fido.
"Il Pastor Fido
|
"Il Pastor Fido
|
En el rococó, l'Arcàdia va ser l'escenari habitual del gènere de
les fêtes galants, escenes cortesanes ambientades en paisatges
bucòlics, un gènere iniciat per Jean-Antoine Watteau. |
Festa
d’amor
|
Basat en el popular poema pastoral Il pastor fido de Gian Battista Guarini, el 1712, G.F.Haendel va estrenar una òpera en tres actes amb el mateix títol. L’obra va ser bastant mal rebuda, probablement a causa de la decepció després de l'èxit de l'anterior òpera de Handel, Rinaldo.
Il pastor fido HWV 8a
Georg Friedrich Händel
Un dels noms estereotipats més comuns dels personatges de l'art bucòlic i pastorívol europeu és Tirsi (o Tircis o Tirsis), especialment en la literatura, en prosa però sobretot en vers, dels períodes renaixentista i barroc (segles XV a XVII), d'on va passar després a les altres arts.
L'origen es troba en Virgili, en l’Ègloga VII apareix el pastor Thyrsis, juntament amb d'altres que igualment passarien a la història a través de la literatura tardomedieval i renaixentista.
Edició de les Èglogues de 1469,
Bibliotheque Municipale, Dijon
El mateix Guarini va escriure un madrigal, el primer vers del qual diu Tirsi morir volea, que va esdevenir famosíssim en el seu temps, sens dubte pel seu caràcter agosarat (descriu un orgasme), tan hàbilment amagat entre la retòrica de l'època.
Tirsi morir volea,
|
Thyrsis volia morir
|
El poema eròtic de Guarini (Madrigali 151), Tirsi morir volea, que relata la trobada amorosa d'un pastor i una nimfa, va ser musicat més sovint que qualsevol altre poema pastoral de l'època. No menys de cinc compositors de l'època li van posar
música: Giaches de Wert de 1581, Luca Marenzio que el va incloure en el seu
Primer llibre de madrigals a 5 veus, publicat de 1584, Andrea Gabrieli, Camillo
Zanotti i Carlo Gesualdo.
Els conjunts que cantaven els madrigals estaven formats per homes i dones nobles o burgesos cultes. En particular, a les corts de Ferrara i de Màntua, el poema de Guarini es va musicar immediatament i pocs compositors s’hi van resistir.
L’altre famós poeta de la cort ferraresa, Torquato Tasso, no va poder resistir-se a fer la seva pròpia versió d’aquest tema tan popular, Nel dolce seno, que va ser musicat per Luca Marenzio:
Nel dolce seno della bella Clori, Tirsi, che del suo fine Già languendo sentia l'hore vicine Tirsi, levando gl'occhi Ne' languidetti rai del suo desio, "Anima," disse, "omai felice mori." Quand'ella: "oimè, ben mio, aspetta," sospirò dolce anelando. "Ahi, crudo, ir dunque a morte Senza me pensi? io teco, e non me'n pento. Morir promisi, e già moro, e già sento Le mortali mie scorte. Perchè l'una e l'altr'alma insieme scocchi." |
|
Guarini recupera el paisatge bucòlic de
Virgili, l'Arcàdia, regió muntanyosa de centre del Peloponès, a Grècia. Entre
les muntanyes queden petites valls fèrtils, aptes per a l'agricultura i el
pasturatge. Però aquest territori es va convertir en un paisatge eminentment
literari de localització indeterminada. Per la seva naturalesa literària el
paisatge bucòlic és molt estereotipat i escenogràfic: els rius i rierols són
sempre frescos i cantadors, els arbres espessos i ombrívols, el camp un lloc de
gaudi, no de treball extenuant. El bestiar pasta com un element més del decorat
i la seva cura i explotació només apareixen esmentats incidentalment com a part
de la posada en situació. Els pastors de Virgili no són criatures rústiques i
ignorants, sinó éssers refinats, que saben de poesia, música i mitologia,
poetes disfressats amb abillament pastoral.
El 1663 va aparèixer una traducció anònima al francès, que comença Tirsis d'un excez de plaisir, i el madrigal de Quevedo Los abrazos de Damón y Galatea sembla inspirar-s’hi.
|
Los
brazos de Damón y Galatea |
Altres personatges d’Arcàdia també són protagonistes dels madrigals dels compositors de l’època.
|
Tirsi:
|
|
Les nimfes són deïtats femenines de la natura, caracteritzades per la seva joventut i bellesa. Habiten en la majoria de llocs: boscos i selves, fèrtils valls i arbredes, fonts i rius, muntanyes i coves, etc. Sovint se'ls associa amb deïtats superiors com la caçadora Artemisa, el diví Apol·lo, l'amo dels mars Posidó, la deessa de l'agricultura Deméter, el déu de la vinya Dionís o fins i tot déus més rústics com Pa o Hermes
Descansa, dolçoa nimfa, |
Nymphs and Shepherds |
La cançó Nimfes i pastors, veniu es cantava en un interludi pastoral al començament de l’acte IV, de l’obra The Libertine, del poeta anglès del segle XVII Thomas Shadwell.Nimfes i pastors, veniu,
|
Clors, Tirsi, i Fileno, Cantata a tre, subtitulada Cor fedele in vano speri ("Un cor fidel espera en va"), és una cantata còmica del 1707 de Georg Friedrich Händel. La protagonista és un graciosa pastoreta que estima dos joves, però els perd ambdós quan aquests descobreixen la seva volubilitat
Amo Tirsi
(Cantata: Clori, Tirsi e Fileno)
G. F. Händel
La cançó Fair Phyllis I saw descriu a una persona que contempla una jove pastora asseguda sola alimentant les seves ovelles prop d'una muntanya. Els altres pastors no sabien on era en aquell moment. El seu amant, Amyntas, la cerca i passeja pels turons jugant a l'amagatall. Finalment la troba, i quan ho fa, cauen i comencen a besar-se.
Fair Phyllis I saw
John Farmer
Vaig veure bella Phyllis asseguda sola
alimentant el seu ramat prop del vessant de la muntanya.
Els pastors no sabien,
no sabien on se n'havia anat,
però després que el seu amant Amintes s'enfadés,
amunt i avall ell vagava
mentre ella no hi era;
Quan la va trobar,
Oh, llavors van caure besant-se.
|
El pastor que contempla sense ser vist una pastora, és
una imatge que sovinteja en els poemes bucòlics. No puc deixar de citar aquí a Anselm Clavé, que usa aquesta figura en més d’un dels seus idil·lis.
L’estil tan melindrós i exageradament emmelat d'aquests poemes és típic de l’època i de moltes expressions
artístiques de la Renaixença. |
Un altre dels personatges mitològics que sovint es troba en aquestes històries arcàdiques és Amaril·lis. Una bella donzella anomenat Amaril·lis s’enamora d’un pastor anomenat Alteo, al vessant de la muntanya. Alteo tenia la força de Hèrcules i la bellesa d’Apol·lo amb passió per les flors. Va afirmar que només s'enamoraria d'un noia que li pogués portar una flor nova que mai hagués vist abans. Decidida a guanyar el seu amor, Amaril·lis va viatjar a l’Oracle de Delfos per demanar consell. L’oracle li va donar instruccions, per guanyar al cor d’Alteo ha de sacrificar la seva sang per ell. Així doncs, Amaril·lis va estar trenta nits davant de casa seva perforant-se el cor amb una fletxa daurada. El trentè dia una flor carmesí va créixer de la sang del seu cor, guanyant així l’amor d’Alteo a canvi. La flor Amaril·lis és ara una representació d'amor, el seu color vermell que simbolitza el sacrifici que la jove Amaril·lis estava disposada a fer per guanyar-se el cor Alteo.
Amaryllis et Mirtillo (1631/32)
|
Amaril·lis coronant Mirtil
|
El nom d'Amaril·lis apareix en la literatura grega i romana antiga. En
l’idil·li de Teòcrit, un cabrer canta una serenata fora de la cova de la
nimfa Amaril·lis. Amaril·lis era també
el nom d'una heroïna en el poema pastoral Èglogues de Virgili.
Adieu, Sweet Amaryllis
John Wilbye
|
Encara que Amaril·lis balla en camp de blat de moro, |
Cruda Amarilli |
Phyllis, beautiful shepherdess
|
Resulta curiosa la novel·la pastoral La constante Amarilis (València, 1609). El seu autor, Cristóbal Suárez de Figueroa (Valladolid, 1571 - Itàlia, cap a 1644), va ser un escriptor i enciclopedista espanyol del Segle d'Or. Gran lector i excel·lent coneixedor de la llengua, Suárez de Figueroa va tenir un ampli saber en mitologia, història i també en diferents oficis i disciplines. El text conté reminiscències d'Ovidi. Inclou proses i versos, i els personatges són màscares que encobreixen a persones veritables: Menandro és Juan Andrés Hurtado de Mendoza, i Amarilis és María de Còrdova. L'autor és el pastor Damón. És sens dubte la seva obra literàriament més ambiciosa, encara que no la més original (còpia textos de l'Arcàdia de Jacopo Sannazaro, d’Aminta de Torquato Tasso, d’Il Pastor fido de Battista Guarini que ell mateix havia verstido, a més de recórrer com a font constant a les Metamorfosis i altres obres d'Ovidi) i va ser reimpresa, a causa del seu net llenguatge, model per al Neoclassicisme, en l'últim quart de segle XVIII.
El 1718, Händel va estrenar amb gran èxit la masque (petita òpera) en dos actes Acis and Galatea. La masque tradicional de la cort anglesa es componia de diàlegs en prosa, cançons i balls i s’interpretava en ocasió d'activitats socials amb actors emmascarats. Acis i Galatea s'estimen tendrament.
Polifem vol obtenir l'amor de Galatea i per aconseguir-ho està disposat a
recórrer a la força. Quan Galatea va rebutjar al ciclop en favor d'Acis, un pastor
sicilià, Polifem, gelós, el va matar aixafant amb una enorme pedra.
Desesperada pel dolor, Galatea va transformar la sang del seu amant en el riu
Acis (a Sicília). |
En definitiva, l’harmonia de la natura dels paisatges bucòlics i la vida plàcida i tranquil·la dels habitants de l’Arcàdia representen un somni que palesa l’enyorança del paradís perdut. I aquest és un altre dels mites literaris europeus. la caiguda de l'ésser humà, d'acordar amb la tradició judeocristiana, amb l’expulsió d’Adam i Eva del Jardí de l'Edèn.
Al segle XIX, a conseqüència de la Revolució
Industrial, la recerca d’un sistema
social igualitari donarà lloc al sorgiment de nous corrents ideològics i noves
utopies. La Icària, la ciutat utòpica, és un exemple de locus
amoenus modern. Els icarians van
conformar un moviment d'utòpics francesos, liderats per Étienne Cabet, que van
establir un grup de comunes igualitàries a Amèrica del Nord entre 1848 i 1898. Icària
va ser el nom donat a la ciutat ideal, una utopia que es fundava sobre
principis comunistes. El moviment icarià va durar quaranta-nou anys.
Les deux chasseurs et la laitière (Els dos caçadors i la lletera), del compositor Egidio Romualdo Duni (1708-1775), és una òpera còmica representada per primera vegada al Théâtre Italien (París) el juliol de 1763 i que es va repetir moltes vegades a més d’altres escenificacions arreu d’Europa durant el següent mig segle, quan la moda d'aquest entreteniment tan lleuger va ser suplantada per contemporanis més joves i més coneguts, des de Mozart fins a Rossini. L’òpera Les deux chasseurs et la laitière (per descomptat, afavoreix la veta rústica, ingènua i esquitxada d’italianismes), està escrita a l’estil galant: mida petita, acció trepidant, sentit de l’humor agut, diàlegs parlats divertits i, sobretot, música molt lleugera i intel·ligentment escrita. Tots aquests ingredients van convertir aquesta peça en una de les òperes més populars del moment, i no només a París. El llibret es basa en dues rondalles de De La Fontaine, L’os i els dos companys i La lletera i l'olla amb llet.
Je tombe ... La masure… Quelle aventure! |
Les deux chasseurs et la laitière
|
El musical, pel seu caràcter lleuger, és un gènere també molt procliu a les representacions humorístiques i/o caricaturesques.
The Arcadians és una exitosa comèdia
musical eduardiana en tres actes amb música de Lionel Monckton i Howaed Talbot, estrenada a Londres el 1909. La història
tracta d'uns idíl·lics arcadians que volen transformar el malvat Londres en una
terra de veritat i senzillesa.
The Pipes of Pan from
(The Arcadians)
Lionel Monckton / Howard Talbot
L'obra és considerada pels historiadors del teatre com el millor exemple
del musical eduardià, amb el talent melòdic de Monckton recolzat per
l'habilitat tècnica de Talbot. La partitura conté elements característics de
les òperes de Savoia de la
generació anterior. L'òpera de Savoia és un estil d'òpera còmica que
es va desenvolupar a l'Anglaterra victoriana a finals de segle XIX, amb WS
Gilbert i Arthur Sullivan com a compositors més originals i reeixits. |
Ja al segle XX, el cinema es converteix en un mitjà ideal per a la comèdia musical. Un exemple és Prince of Arcadia, una pel·lícula britànica de 1933 dirigida per Hanns
Schwarz i amb música de l’austríac Robert Stolz. El guió tracta sobre un príncep de Ruritània (país fictici) que es casarà amb
una princesa amb ambicions, però s'ha enamorat d'una altra dona. Tant el rei
com el seu fill han estat destituïts per la demanda popular. L’ara príncep d’Arcàdia
gaudeix del seu nou paper, que sense canviar molt el seu estil de vida el deixa
lliure de concentrar-se en el seu principal interès: les dones. Incloent una
actriu que una vegada va escriure una cançó burleta sobre ell, una cançó que li
agrada cantar.
Tot i que la temàtica d’aquesta comèdia musical anglesa s’allunya del marc bucòlic de l’Arcàdia, en aquesta entrada de blog que, precisament, es diu Arcàdia, no podia deixar passar un títol tan suggeridor com A Crown Prince of Arcadia. |
If I Could Only Find Her
(A Crown Prince of Arcadia)
<·>*<·>*<·>*<·> |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada