1.- El maligne.
2.- La presència.
En la literatura i en l’art medieval és freqüent l'assumpte de les manifestacions demoníaques en el món. Ens centrarem preferentment en les interferències diabòliques en el món musical, que, com explica Albert Toldrà i Vilardell en Musica infernal a l'edat mitjana, sovintegen en la literatura medieval.
La presència del dimoni en el món dels humans està avalada per visions espectaculars de persones que gaudeixen de gran consideració dins l’església catòlica.
Santa Teresa d’Àvila, la mística espanyola del segle XVI,
en les seves oracions i meditacions, va tenir regularment contacte amb el
diable: "Té una forma abominable, la seva boca
era horrible. El seu cos semblava provenir d'una gran flama" En una ocasió
"va veure amb els ulls de l'ànima dos dimonis d'aspecte horrible que
semblaven tenir les seves banyes al voltant de el coll d'un sacerdot mentre
celebrava la missa."
3.- Les temptacions
La serp va temptar Eva perquè convencés
Adam de prendre l'únic fruit prohibit (representat sovint per una poma) de l'Arbre del Bé i del Mal. Aquest ho va fer i va
intentar ocultar la seva falta a Déu, qui ho va descobrir i va castigar els
homes a ser mortals, tenir treball i dolors i ser expulsats del Paradís (Gènesi
3:6-24).
El poder de persuasió del dimoni és molt gran, fins hi tot Jesús va haver de lluitar contra les seves temptatcions.
.jpg)
Ars moriendi
Però les temptacions més anomenades i llegendàries són les de Sant
Antoni Abad: el diable el va temptar amb visions pecaminoses,
però sant Antoni s'hi va resistir. De nit, una plèiade de dimonis el van
assaltar i el van apallissar. La nit següent, els dimonis van retornar a la
cova, convertits en mosteles (el carnívor més petit de tots), per
reobrir-li les ferides. Déu va llançar un braç de llum a la cova que
va atemorir els diables, que no van retornar mai més.
4.- Els pactes.
La representació musical més pertinent
i oportuna per a il·lustrar aquesta metàfora, la lluita del bé contra el mal
com un combat entre cavallers, és l’ensalada de Mateu Fletxa el vell anomenada,
precisament, La justa.
L'esperit del mal al món es representa amb un aspecte que varia entre l'home i
l'animal real o imaginari, tot sovint amb trets horribles i repulsius. L'existència
d'una entitat que representa la personificació del mal i que combina les
funcions d'un mestre de l'inframón, destructor del cosmos i responsables dels
pitjors aspectes de la humanitat, sembla haver aparegut amb el monoteisme.
El diable, que significa « el que divideix » o « el que desuneix » o fins i tot « el que destrueix », és aquest esperit que personifica el mal. A l'Edat Mitjana, una de les teories que predominava sobre l'origen de Llucifer és que era un dels àngels de més alt rang que va desobeir i va ser enviat a l'infern, passant a ser el més alt en la jerarquia dels dimonis.
El diable, que significa « el que divideix » o « el que desuneix » o fins i tot « el que destrueix », és aquest esperit que personifica el mal. A l'Edat Mitjana, una de les teories que predominava sobre l'origen de Llucifer és que era un dels àngels de més alt rang que va desobeir i va ser enviat a l'infern, passant a ser el més alt en la jerarquia dels dimonis.
 |
Theodorde Bry, el 1595, realitza el seu alfabet Neiw
Kunstliches Alphabet (Alfabet artístic), en la línia dels alfabets figuratius
del Renaixement. Com és lògic, Bry dedica la lletra A, d'Adam (per ser principi de tot), al Gènesi. En
ella podeu veure com apareix Eva lliurant la poma a Adam, i el diable a la part
superior amb cara de dona.
|
La gran por de la gent de
l’Edat Mitjana era que els condemnessin per sempre a l’infern, on hi havia els
dimoni.
D'aquí el pes i la gravetat del responsori Pecantem me quotidiem en l’ofici
de difunts, especialment en el Renaixement.
Pecant tots els dies,
i tement morir sense poder-me penedir,
ja que a l’infern no hi ha redempció,
tingueu pietat de mi, Déu, i salveu-me.
Pecantem me
quotidiem
Cristóbal de Morales
|
Pecantem me
quotidiem
William Byrd
|
La imatge de Llucifer devorant ànimes té una extensíssima
tradició, que arrenca pràcticament als començaments de l'Edat Mitjana.
 |
 |
La Divina Comèdia
Dante Alighieri
(1265-1321)
Infern – Cant vint-i-unè
És un "dimoni
negre", que darrere dels dos poetes està pujant pel pont corrent i amb
les ales desplegades. Porta sobre les espatlles un pecador:
"sobre els muscles, aguts i alçats, portava
un pecador carregat per les anques
i l'aferrava pel tendó del peu.”
És a dir, amb un ganxo
li travessa el tendó del peu com es fa amb els animals.
Els dimonis, tenen
la tasca d'enganxar (colpejar amb el garfi) a aquells que intenten sortir per
sobre de la pega negra, encara que sigui només a mirar; de forma semblant a
com ho fan a la cuina els ajudants del cuiner quan empenyen la carn que emergeix
en una olla que bull.
Miniatura
del segle XV
Priamo
della Quercia
Simfonia Dante
1)Infern; 2)Purgatori; 3)Magnificat (entrada al paradís)
Franz Liszt
En la fantasia Francesca da Rimini op. 32,
Txaikovski presenta una interpretació simfònica de la tràgica història de
Francesca da Rimini, una bellesa que va ser immortalitzada en la Divina Comèdia
de Dante. En el cinquè cant de l’Infern, el narrador Dante es troba a l'ombra
de Francesca da Rimini, una dona noble que es va enamorar del germà del seu
cruel marit. Després que els amants van ser descoberts i assassinats en
venjança per l'espòs, van ser condemnats a l'infern per les seves passions adúlteres.
En la seva condemna, els amants estan atrapats junts en una tempesta violenta, girant
en l'aire al voltant del segon cercle de l'infern, per mai tocar a terra una
altra vegada. Estan turmentats sobretot pel record inesgotable de les alegries
i els plaers de les abraçades que van compartir a la vida.
|
2.- La presència.
En la literatura i en l’art medieval és freqüent l'assumpte de les manifestacions demoníaques en el món. Ens centrarem preferentment en les interferències diabòliques en el món musical, que, com explica Albert Toldrà i Vilardell en Musica infernal a l'edat mitjana, sovintegen en la literatura medieval.
Els atributs més espectaculars pels quals es detecta fàcilment
la presència dels dimonis són: el fum, la pudor i el soroll. En un dels seus
últims escrits, l’abadessa Hildegarda narra com Satanàs, envejós de la perfecció
de la creació divina, té com a objectiu tancar les boques d'aquells que canten al
Senyor. Així, en Ordo Virtutum -drama
litúrgic compost el 1151-, el Diable és l'únic personatge que no canta, sinó que
recita amb "strepitus", probablement
cridant i grunyint.
Qui ets tu, i d'on vens?
(Ordo Virtutum)
Hildegarda von Bingen
El tòpic més estès és que
els sons produïts pels dimonis són extremadament desagradables: una ululant
cacofonia que sol ser comparada amb els sorolls produïts per certs animals
caracteritzats pel seu simbolisme negatiu en el pensament cristià.  |
 |
Durant el Renaixement, la presencia física del dimoni en el món es va convertir en un tema obsessiu. Hi ha una interessant descripció de sant Vicent Ferrer
del contrast entre el cant dels religiosos sobre el cos del difunt i els crits dels
diables a l’ànima condemnada: «así como los abades van cantando con
el cuerpo, assí los diablos van bozeando e dando gritos e batiéndola».
En la novel·la moral d'autor desconegut que porta per títol “Cas raro d'un home anomenat Pere Portes”, el protagonista, al seu davallament infernal (1608), «sentí grandíssim abalot y ba véurer un gran tropell de dimonis de diversas figuras y formas que venian ab grans alarits y alegres, sonant corns y xeremias molt diferents dels de aquest món […]».
A partir del any 1.100 també sorgeixen en l'art visual
cristià multitud de figuracions de música i dansa de caràcter negatiu. La
bestialització i hibridació de la qual són objecte aquests éssers semihumans
no pot significar altra cosa que la caiguda moral de l'home sota el poder
corruptor de la música.
L'oficialitat eclesiàstica no només va condemnar la pràctica
de la música dins de l'Església, sinó també en la vida privada. La tradició
d'usar l'acompanyament musical en ocasions com ara banquets i casaments va ser
considerada com una invitació al diable a introduir-se al món.
Cap al segle XII-XIII, amb l'auge de la joglaria, van
augmentar els judicis pejoratius i l'associació de la música amb el mal.
L'activitat del joglar, clarament corporal i dirigida als sentits del públic,
es veia com una potencial via d'entrada de la temptació i del pecat en l'ànima
humana a través dels sentits, i especialment a través de les oïdes i els ulls.
Trobadors, segle XIV
«Joglares et joglaresas, cantadores e cantaderas, que
tienen ofiçio del diablo para ençender los omnes et mugeres en amor malo».
Libro de las confesiones (1316), de Martín Pérez,
El cartoixà Roís de Corella (1435-1497) també condemna
la música i la dansa: cal vigilar molt als «conuits, en les festes, en les
músiques, en los perfums, en los balls e dançes, en les honors, pompes e
riquees».
Fins i tot la música sacra pot ésser pecaminosa, si es
barreja amb melodies profanes, diu un Eiximenis moralista en una interessant
admonició: «E fan gran peccat aquells qui en l’offici de Déu canten o permeten
cantar, si han aquí presidència, cants trencats e dissoluts e provocans a
lutxúria et a rialles e a dissolució. E semblantment pequen greument aquells
qui canten e qui permeten en la esgleya cantar res en vulgar,o en romanç,o
cantilenes en son de cansons seglars o coses semblans, con totes aytals coses
sien contra la forma de cantar en l’esgleya dada per los sants pares passats, e
tornen a gran dirrisió e escarn de l’offici de Déu e a gran escàndol del poble
[…]».
El motet de l’Edat Mitjana, a partir del segle XIII, va
evolucionar cap la politextualitat, és a dir, cada veu cantava un text diferent,
fins i tot en idiomes diferents. Amb el temps, s'afegirien textos profans en
francès a les veus superiors, el que va fer que el motet es convertís en una
forma independent i sortís del context litúrgic.
Motet politextual
Se grasse - Cum senerint
- Ite missa est
|
Hi ha moltes històries que expliquen com els dimonis
ataquen monjos i monges per mitjà de la música:
Arnau de Lieja conta el cas d’un diable que posseeix un
monjo, que canta inconfusiblement com un àngel: «havie la veu ten plesent e ten
amorose que a tots los oÿnts semblave veu d’àngel. E un die, un religiós, oynt
cantar aquell clergue, dix: «—Aquella veu no semble ésser de hom, mas semble
ésser de diable». E tentost lo religiós conjurà ab devoció al diable que isqués
del cors del clergue»
A la iconografia trobem algun diable trompeter, simètric
dels àngels homòlegs. En la fantàstica
caiguda dels àngels rebels, de Brueghel, en veiem dos:
Caiguda dels
àngels rebels
Brughel el vell
Brughel el vell
La presència del dimoni en el món dels humans està avalada per visions espectaculars de persones que gaudeixen de gran consideració dins l’església catòlica.
Sant Agustí i el diable
Michael Pacher (1430-1498)
Retaule de segle XII,
Adam i Eva sucumbeixen a la temptació de
la serp
Museu Diocesà, Solsona.
|
_-_Google_Art_Project.jpg/800px-Lucas_Cranach_the_Elder_-_Adam_und_Eva_im_Paradies_(S%C3%BCndenfall)_-_Google_Art_Project.jpg)
Adam und Eva im Paradies
Lucas Cranach el Vell
|
||
La tercera part de l’oratori La Creació de Joseph Haydn, descriu l’idíl·lic paradís d’Adam i Eva abans de l’episodi de la temptació de la serp.
Vegeu a la feliç parella,
com camina donant-se la mà!
De les seves mirades irradia
un sentiment de fervent gratitud.
|
La creació (3a part)
Joseph Haydn
|
Sacrifici i temptacions de Jesucrit
(Capella Sixtina)
Sandro Botticelli
1.-En la primera temptació, el diable ofereix a Jesús
unes pedres i el desafia a que, si és Déu, les converteixi en pa, ja que té
gana després del dejuni.
2.-En la segona, situats sobre la teulada del temple
de Jerusalem, el diable convida a Crist a demostrar la seva divinitat
llançant-se al buit, ja que els àngels el sostindran.
3.-En la tercera, situats al cim d’una muntanya, el
diable mostra a Jesús el panorama de la Terra i li ofereix el Món sencer si li
adora agenollat.
L'agonia és el moment, segons els teòlegs i predicadors, en que l'home és més vulnarable a les temptacions del diable. Girolamo
Savonarola (1452-1498), predicador molt persuasiu en la Florència del Renaixement, deia: el diable juga a escacs amb tu i s'esforça per agafar-te i donar-te
escac i mat en el moment de la mort. Estigues doncs preparat, perquè si guanyes en aquest punt has guanyat
en tota la resta, però si perds, com vas fer no valdrà res.
Segons els textos medievals coneguts com Arts moriendi, el
moribund, en aquest moment havia de fer front a les cinc últimes temptacions
que el diable li mostraria per intentar doblegar-lo.
1.-La primera era la incredulitat o dubte de la pròpia
fe.
2.-La segona temptació era la desesperació.
3.-La tercera temptació era la intolerància al
sofriment.
4.-La quarta temptació era l'orgull, que porta al moribund
a vanagloriar-se de les fites que ha pogut assolir en la seva vida.
5.-La cinquena i última temptació a la qual se sotmet al pacient en el seu llit de mort és l'avarícia, afecció al que és
temporal i a les coses exteriors, als esposos i amics carnals o riqueses
materials, a les altres coses que els homes han estimat massa durant la vida.
Les temptacions de Sant Antoni
El Bosco (1501)
Les
temptacions de Sant Antoni Abat (1520-1524)
Joachim Patinir i Quintin Massys.
Joachim Patinir i Quintin Massys.
Les temptacions de Sant Antoni
Jan Brueghel el
vell (Segle XVII)
Les
temptacions de Sant Antoni
Salvador
Dalí
Gustave Flaubert va escriure un poema filosòfic en prosa, que en la
figura del Sant ens mostra a un home exposat a totes les temptacions dels
sentits i de l'esperit. A la Tebaida, l'eremita és presa dels records, les
nostàlgies, les lamentacions: s'insinua així l'obra del diable, la
temptació de l'or, la de l'ambició. En una tremenda visió, la reina de Saba
li fa les seves invitacions, li manifesta les seves seduccions; després es
torba la pròpia fe el Sant assistint a les infinites diatribes de diversos
herètics de les diferents sectes cristianes.
La Tentation
de Saint Antoine (1947)
(Segons àries i versos del segle XVIII)
Werner Egk
Werner Egk fou un compositor i director d’orquestra
alemany que, com Carl Orff, sucumbí a les temptacions de Goebels i del règim
nacionalsocialista.
|
4.- Els pactes.
El pacte amb el diable és un referent cultural molt estès
de la civilització occidental. Segons les creences cristianes tradicionals, el
pacte quedaria establert entre una persona i Satanàs o qualsevol altre dimoni
(o dimonis): la persona oferiria la seva ànima a canvi de favors diabòlics
poderosos. Aquests favors varien segons el relat, però solen incloure l'eterna
joventut, el coneixement, les riqueses, l'amor o el poder. Seguint el discurs
de les religions monoteistes occidentals, aquest tracte resultaria molt
perillós ja que el preu de tals favors és la condemnació eterna de l'ànima.
Una de les primeres històries de pactes amb el dimoni és
la de Teòfil d’Adana, un clergue que va ser calumniat davant el seu bisbe
perdent la seva dignitat. Per recuperar-la va acudir al diable, el qual li
assegurà el seu ajut si es venia l’ànima i renunciava a la seva fe. Una vegada
signat el pacte, Teòfil recuperà el seu càrrec i començà a enriquir-se. Penedit
del que havia fet, va repartir la seva riquesa entre la comunitat i va demanar
ajut a la Verge. En somnis, va veure com la Verge vencia el diable.
Teòfil d’Adana salvat per la Verge
El Papa Silvestre II (Gerbert d’Orlhac) va morir el 1003,
i a partir d’aleshores s’escampà la llegenda negra sobre la seva figura. Segons aquesta llegenda, Silvestre II hauria fet un pacte amb Satanàs per ser nomenat
pontífex.
El Papa Silvestre II pactant amb el dimoni
(1460)
En aquells temps, una de les creences més esteses era que la persona que havia fet
un pacte amb el dimoni prometia a canvi sacrificar nens. També se suposava que
participaria en aquelarres i tindria
relacions sexuals amb dimonis. El 1484 el
papa Innocenci VIII va promulgar la butlla Summus desiderantes affectibus,
amb què reconeixia l'existència de les bruixes.
La fantasia de la bruixa que participava en aquelarres
nocturns adorant el diable, formant part d'un grup clandestí que realitzava
sacrificis humans i ritus sacrílegs es remunta a l'antiguitat.
Tableau de
l'Inconstance
des Mauvais Anges et Demons
(1612)
El Malleus Maleficarum (Martell de les Bruixes), d'Henrich Kramer, és
probablement el tractat més important que s'hagi publicat en el context de la
persecució de bruixes en el Renaixement. És un exhaustiu llibre sobre la cacera
de bruixes que després de ser publicat a Alemanya el 1487 va tenir dotzenes de
noves edicions, es va difondre per Europa i va tenir un profund impacte en els
judicis contra les bruixes al continent durant 200 anys aproximadament. Aquesta
obra és notòria pel seu ús en el període de la histèria per la caça de bruixes,
que va aconseguir la seva màxima expressió des de mitjans de segle XVI fins a
mitjan el XVII.
Les bruixes
es troben amb els dimonis
Compendi
Maleficarum, Milà (1608)
Les bruixes
de Berwick
El rei Jacob VI, presideix un tribunal
per examinar la
culpabilitat o innocència
de les presumptes bruixes de Berwick.
En el Cancionero de Palacio -recull de música del Renaixement-,
hi trobem una cançó que, segons els
experts, al·ludeix al context d'un aquelarre, presidit pel diable (Enzinueco),
que sempre havia d’acabar en desenfrenats intercanvis sexuals amb totes les
bruixes.
Pámpano verde
Francisco de la Torre
Pánpano
verde, rrazimo alvar,
¿quién vido
dueñas a tal ora andar?
Enzinueco
entr'ellas entre las donzellas.
Aquí somos
todas tres:
las dos de
Olmedo,
la otra ....
En l’òpera Dido and Aeneas de Henry Purcell, les bruixes observen amb alegria tots els preparatius de la marxa d'Enees, i tramen causar més desgràcies: cal que Dido mori, que cremi Cartago i que els troians s'enfonsin al mar.
Witches Duet. Dido & Aeneas
Henry Purcell
Henry Purcell
Però, la llegenda de pactes diabòlics
que ha tingut més ressó literària és, sens dubte, el mite de Faust.
No és clar el seu origen, probablement
barreja els contes populars sobre ànimes venudes i pactes satànics amb la
figura d'un alquimista alemany del segle XV que afirmava que havia pactat amb
el diable per obtenir la saviesa perfecta.
Aquest personatge, Georgius Faustus (1480-1570) va ser citat per Luter, donant-li la
fama definitiva. Es deia que Georgius Faustus, caminava sempre amb dos gossos que eren dimonis. Alguns
testimonis afirmen que es tractava d'un professor universitari que era
considerat malèfic per la màgia que feia a les seves classes (amb
la tècnica de la llanterna màgica), projectant imatges de monstres.
Llegendes similars es troben a Polònia i
Anglaterra per la mateixa època i segueixen la tradició oral transmesa des del
segle V, amb la història de Teophilus d'Adana que ja hem mencionat, un monjo
que va vendre's al diable per assolir el poder. Podrien incorporar els rumors
que van envoltar Johann Fust, un dels inventors de la impremta, sobre
coneixement tècnic maligne.
Pa Twardowski és un bruixot polonès que va fer un
tracte amb el Diable. Pa Twardowski va vendre la seva ànima a canvi de poders
especials, com convocar l'esperit de la difunta esposa del rei polonès
Segismundo August, però finalment va trobar un destí tràgic.
Pan Twardowski (ballet)
Ludomir Rózycki
(1883-1953)
Ludomir Rózycki fou un compositor i director d’orquestra
polonès. El seu ballet Pan Twardowski va ser el primer ballet polonès que es va interpretar a
gran escala a l'estranger, i es va veure a Copenhaguen, Praga, Brno, Zagreb,
Belgrad i Viena, i es va realitzar més de 800 vegades a Varsòvia
|
El 1587 el llibreter
Johann Spies, de Frankfurt, va publicar la història de D. Johann Fausten, d'un
autor anònim. Aquesta versió és coneguda com el Faust de Spies o Volksbuch.
Tot i que no es destaca per la seva qualitat literària, l'obra va tenir una
gran acollida per part de públic, de manera que aviat va ser traduïda a altres
idiomes. És considerada la primera manifestació literària del mite fàustic.
Però, la més coneguda és la versió del poeta i novel·lista Johann Wolgang von Goethe. Es va publicar en dues parts: Faust: Primera part de la tragèdia (1806) i Faust: segona part de la
tragèdia (1832). És la novel·la més famosa d’aquest escriptor i està
considerada com una de les grans obres de la literatura universal.
De
renom és també l’obra del Nobel de literatura Thomas Mann (1875-1955) publicada el 1947 amb el títol Doktor Faustus: Das Leben
des deutschen Tonsetzers Adrian Leverkühn, erzählt von einem Freunde. El
Faust de Mann és Leverkühn, el compositor que està disposat a renunciar a
vivències vitals per tal d’aconseguir el domini de la més elevada de les arts,
la música. El pacte li permet assolir el seu anhel. El final tràgic de
Leverkühn corre paral·lel a la destrucció d’Alemanya amb el nazisme.
Hi
ha multitud d’obres musicals dedicades a la llegenda de Faust. En destaquem
només dues, sabent que n'obviem moltes altres de grans compositors: Beethoven, Berlioz, Liszt ...
Escenes de
Faust
Robert
Schumenn
|
Vals de l’òpera
Faust
Charles
Gounod
|
Els pactes amb el dimoni també estan ben arrelats a la
cultura popular. Així es manifesta en moltes
històries, llegendes i contes d’arreu del món.
Llegenda de la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans:
Diu la
llegenda que fa molts anys, quan la gent encara vivia en masies i s'ocupava en
les tasques pròpies de la vida al camp, existia a Martorell, molt a prop de la
riba del Llobregat, un hostal. En aquest hostal hi treballava una minyona, que
entre les coses que feia durant el dia s'encarregava d'anar a cercar aigua de
molt lluny, travessant el riu a gual i carregada amb grossos càntirs. Va
arribar un dia en que, havent plogut a bots i barrals, la noia no sabia com
travessar el riu, de tan ple com baixava. Prou avorrida i fatigada, va exclamar
que donaria la seva ànima al diable si aquest li alleugeria el treball. El diable
va presentar-se davant d'ella i li va prometre que si allò era veritat, en una
nit bastiria un pont. Ella va acceptar de seguida, però en el secret pensament
que no ho aconseguiria mai. Però el diable no tenia la més mínima intenció de
perdre la juguesca, i aquella mateix nit tota una colla de dimonis iniciaren la
construcció del pont: en realitat el diable havia enganyat a la noia, perquè no
havia dit que portaria ajudants. Uns quants diables carregaven pedres del
Montseny o de Montserrat, i d'altres feien el pont. El mateix dimoni que
s'havia presentat a la minyona feia de capatàs i anava a cercar pedres ben
grosses força lluny. A la matinada el pont estava gairebé enllestit i la noia,
que prou estona havia tingut per adonar-se del que havia fet, va anar a
explicar a la mestressa el seu problema. La senyora va rumiar una solució, i
sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d'aigua sobre
el gall que dormia. L'animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora
d'hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de
dia. D'aquesta manera el cant va anar propagant-se fins arribar a un lloc a
prop de la riera de Caldes, on hi havia la masia de Can Cortès. Precisament
quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant un pedra enorme al
coll, va cantar el gall d'aquesta masia. El dimoni va pensar que era de dia i
que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la
pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. I d'aquesta singular
manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable, al que
li manca una pedra: la nostra Pedra Llarga.
Ajuntament de Palau-solità i Plegamans
Una de les primeres expressions musicals
del mite del pacte amb el diable la trobem en les Cantigues d’Alfons X el Savi.
La història és prou divertida com per reproduir-la aquí:
Us explicaré, si m‘escolteu, la història d'un judici que
va fer Santa Maria en el cas d'un pelegrí de Santiago. Aquest romer anava de
bona voluntat a Santiago de Compostel·la; però, abans d'emprendre el seu
viatge, va cometre un pecat: va tenir relacions amb una dona sense haver-se
casat amb ella. Després, el mesquí, sense confessar-se, es va llançar al Camí.
De seguida el dimoni se li va aparèixer, prenent la forma de l'apòstol Sant
Jaume amb la intenció d'enganyar-lo. El dimoni li va declarar, «Pelegrí, estic
allunyat de tu. Has pecat. Jo t'ofereixo la salvació; t'ofereixo una manera
d'evitar el llac de foc de l'infern, on certament sense la meva ajuda cauràs.
Però abans, faràs el que et dic: elimina l'agent del teu mal; has de tallar-te
el membre que et va fer pecar.»
El pelegrí, que sens dubte pensava que era Santiago
aquell que li ordenava això, va complir amb tot el que manava: convençut que
obrava bé, es va tallar el membre masculí. Molt aviat va caure mort en el camí.
Els seus companys, quan el van trobar fred i sense vida,
van fugir perquè no se'ls acusés de la mort. Després van venir els dimonis per
emportar-se l'ànima del mort. Estant en això, van haver de passar davant d'una
molt bonica capella de Sant Pere. D'allà va sortir Santiago de Compostel·la
dient: «Ai, falsos, no podeu portar-vos l'ànima del meu pelegrí. El vàreu
enganyar amb la meva semblança. Gran traïció vau fer. I, com falsament vau
guanyar aquesta ànima, molt poc temps l'haureu si Déu m'ajuda.» Els mals
diables van respondre: «Parles en va, Santiago. Estem segurs que aquesta ànima
no pot venir davant Déu, ja que amb les seves pròpies mans s'ha matat.» Santiago
va declarar, «Fem això: Com que no ens podem posar d'acord vosaltres i jo,
apel·lem, sense més demora, a un jutge irreprotxable , a la sense igual Mare de
Déu.»
Quan es van veure davant Santa Maria, cada part va
exposar el seu argument i va demandar el seu dret. El judici de la Jutge era
aquest: que fossin els diables a tornar l'ànima a el cos on l'havien trobat
perquè després el pelegrí es pogués salvar.
Aquest judici després va ser complert i el pelegrí mort
va ser ressuscitat, per la qual cosa donava gràcies a Déu. Però mai li va ser
restituït allò que s'havia tallat; així que mai va tenir ni la capacitat ni la
temptació de repetir el seu pecat.
Non é gran cousa
Cantiga d’Alfonso X el Savi
(1221-184)
Un cas relacionat amb la llegenta fàustica però una mica diferent, és el del
compositor Giuseppe Tartini (1692-1770). Aquest compositor, nascut a la
península d’Ístria (en aquell temps pertanyent a la República de Venècia), suposadament
li va explicar a l'astrònom francès Jérôme Lalande que va somiar que el diable
se li va aparèixer demanant-li ser el seu servent:
“Una nit, l'any 1713 vaig somiar que havia fet un pacte
amb el diable a canvi de la meva ànima. Tot va sortir com jo desitjava: el meu
nou servent va anticipar tots els meus desitjos. Entre altres coses, li vaig
donar el meu violí per veure si podia tocar. Com de gran va ser la meva
sorpresa a l'escoltar una sonata tan meravellosa i tan bella, interpretada amb
tant art i intel·ligència, com mai havia pensat ni en els meus més intrèpids
somnis! Em vaig sentir extasiat, transportat, encantat: la meva respiració va
fallar, i vaig despertar. Immediatament vaig prendre el meu violí per tal de
retenir, al menys una part, la impressió del meu somni. ¡En va! La música que
jo en aquell moment vaig compondre és sens dubte la millor que he escrit, i
encara l’anomeno El trino del diable, però la diferència
entre ella i la que em va commoure és tan gran que hauria destruït el meu
instrument i hauria dit adéu a la música per sempre si hagués hagut de viure
sense el gaudi que m'ofereix.”
Giuseppe Tartini, en Voyage d'un françois en Italie
El trino del
diable
Giuseppe Tartini
Un altre dels mites famosos és Paganini.
Els rumors sobre el tracte amb el maligne van començar quan Paganini comptava amb només cinc anys, quan el diable suposadament se li va aparèixer en somnis a la seva mare assegurant-li que, a canvi de la seva ànima, el seu fill seria un violinista de fama mundial. Cal dir que el propi Niccoló Paganini, en les seves posades en escena dalt dels escenaris, es va cuidar d’alimentar aquest llegenda.
Els rumors sobre el tracte amb el maligne van començar quan Paganini comptava amb només cinc anys, quan el diable suposadament se li va aparèixer en somnis a la seva mare assegurant-li que, a canvi de la seva ànima, el seu fill seria un violinista de fama mundial. Cal dir que el propi Niccoló Paganini, en les seves posades en escena dalt dels escenaris, es va cuidar d’alimentar aquest llegenda.
 |
 |
Un crític de la Gazzeta
Piamontese, l'endemà d'un concert, va anotar: Té alguna cosa de
diabòlic, una habilitat gairebé sobrenatural. Molt sovint el seu violí ja no és
un violí. És una flauta, és la netíssima veu d'un canari ben ensinistrat;
supera les més incomprensibles dificultats amb una facilitat fora mida.
Variacions per a violí sol
Niccoló Paganini
Niccoló Paganini
I fins el segle XX el mite del pacte demoníac ha seguit
apareixent en diferents àmbits de la cultura universal.
A partir d’un conte tradicional rus, Igor Stravinsky va
compondre l’obra teatral La història d’un soldat (per a ser llegida, tocada i ballada), amb aquest argument: un soldat que retorna a casa seva
després de la guerra, es troba el diable, a qui entrega la seva única
possessió, un violí, a canvi d'un misteriós llibre que l'ajudarà a fer-se ric.(...)
Historia d’un
soldat
Igor Stravinsky
Però, la llegenda, el
mite de Faust arriba fins i tot a les
ribes del Mississippí. En la pel·lícula O Brother, Where Art Thou? de Joel i Ethan Cohen,
apareix un jove guitarrista anomenat Tommy Johnson
que, quan li pregunten per què era en mig del no-res, en una cruïlla
de carreteres, Tommy els explica que ha venut la seva ànima al diable a canvi de la capacitat de poder tocar la
guitarra.
En realitat, Tommy Johnson (1896-1956)
va ser un músic americà de blues del Delta que va gravar a finals de la dècada
de 1920 i era conegut per la seva estranya veu de falset i la seva intricada interpretació
de guitarra.
Cool Drink Of Water Blues
Tommy Johnson
|
Canned
Heat Blues (1928
Tommy
Johnson
|
El que és interessant és que comparteix amb Robert
Johnson (1911-1938), un altre cantant de blues, la mateixa llegenda d’haver-se
venut l’ànima al dimoni a canvi de destresa musical.
De Robert Johnson (1911-1938) es diu que va entregar l’ànima al
diable a canvi que li ensenyés a tocar la guitarra. Es diu que Johnson no era gaire destre amb aquest instrument. A causa de la seva frustració, va decidir desaparèixer
algun temps. A la tornada de la seva partida (aproximadament quatre mesos
després) s'havia convertit en un molt bon guitarrista i van començar a circular
els rumors (alguns sembrats pel mateix Johnson) que havia venut la seva ànima al diable en una cruïlla de carretera per poder convertir-se en el millor bluesman que mai hagués trepitjat la
terra. En realitat, qui li va ensenyar a tocar va ser Ike Zimmerman.
Practicaven al cementiri, per estar sols i tranquils (aquí no es queixarà
ningú, deia Ike).
Cross road
blues
Robert Johnson
|
Me and the
devil
Robert Johnson
|
5.- Lluites del bé contra el mal
Es desencadenà llavors una guerra al cel: Miquel i els seus àngels van combatre al drac;
aquest i els seus àngels, al seu torn, els van fer front, però no van poder
vèncer, i ja no hi va haver lloc per a ells en el cel. Així va ser expulsat el
gran drac, aquella serp antiga que es diu diable i Satanàs, i que enganya el
món sencer. Juntament amb els seus àngels, va ser llançat a la terra.
Apocalipsi 12.7-12
Beatus de Facundus (1047)
Els
drames religiosos medievals, officium pastorem (l’adoració dels pastors), son
l’origen remot d’una de les tradicions teatrals nadalenques més populars a Catalunya. És típic dels Pastorets les
escenes, de caràcter més aviat humorístic, de confrontació entre el bé i el
mal, entre sant Miquel i Satanàs amb les fúries de l’infern.
Els pastorets de Figueres
Però a l’Edat
Mitjana, la lluita entre el bé i el mal es personificava en les guerres entre moros
i cristians de la reconquesta. És evident l’empremta que aquests episodis de
la història hispànica han deixat en la cultura popular i que formen part del
patrimoni tradicional de molts indrets, sobretot del País
Valencià.
Però, la
interpretació habitual de les escenes de lluita de cavallers en l’art Romànic, representen la imatge del triomf de l'Església sobre l'Islam, és a dir, del bé sobre el mal. No podem obviar que en
determinades localitats l'activitat bèl·lica formava part de la vida quotidiana.
Les justes eren combats entre dos cavallers, muntats a cavall i armats amb sengles llances, en les que, a vegades, es dirimia els drets o la
superioritat moral d’algú (ordalia, judici de Déu), i d’aquí el nom de “justa”.
La cançó Senhor per los nostres peccatz escrita per
Gauvadan, trobador occità del Segle XIII, parla de la guerra entre cristians i
musulmans a la zona de la península ibèrica i el Sud de l'actual França.
Entendrem millor la motivació de l'autor i l'obra en
general si atenem al fet que en aquesta època ens trobem entre la derrota
cristiana a Alarcos, en la qual els cristians van patir un important daltabaix,
i la de les Navas de Tolosa.
En aquesta època el califa del Marroc (que a la cançó es diu Rei del Marroc), va amenaçar amb
marxar i prendre la mateixa Roma, centre de la religió cristiana. Si hagués
pres el camí terrestre hauria hagut de travessar l'Occitània, en la qual
Gavaudan vivia, això explica gran part de l'obra i les seves al·lusions a les
bravates dels musulmans.
Senhors, per los nostres peccatz
creys la forsa dels Sarrazis:
Jherusalem pres Saladis
et encaras non es cobratz;
per que manda·l reys de Marroc
qu'ab totz los reys de Crestias
se combatra ab sos trefas
Andolozitz et Arabitz
contra la fe de Crist garnitz.
(...)
Senhor per los nostres
peccatz
Gauvadan
(Segle XIII)
(Recreació d'Eduardo Paniagua)
Gauvadan
(Segle XIII)
(Recreació d'Eduardo Paniagua)
En aquest romance de Juan del Enzina es canta a Boabdil
-que acaba de perdre el regne de Granada-,
què renegui de Mahoma per no perdre també l’ànima.
Qu’es de ti,
desconsolado
Cancionero de Palacio (XV-XVI)
En aquesta obra, Llucifer és el
cavaller mantenidor contra el qual lluitarà, primer Adam i serà vençut, i
després el Déu d’Israel, que vencerà Satanàs.
L'ensalada és una composició musical polifònica, d'estil madrigalesc formada
d'elements heterogenis. És de caràcter festiu i humorístic, lligat en general
amb la temàtica nadalenca, en el text literari de la qual -i d'aquí el seu nom-
s'hi barrejaven diversos idiomes, i que en el transcurs del seu discurs musical
tot d'un plegat canviava d'estil, de manera que donava així un marcat caràcter
de joc al desenvolupament de l'obra.
La justa
Mateu Fletxa el vell
¡Oyd,
oyd los vivientes
una
justa que se ordena! Y
el precio d'ella se suena que es la salud de las gentes.
Salid,
salid a los miradores para ver los justadores, que quien ha de mantenir es el
bravo Lucifer por honra de sus amores.
¿Quién
es la dama que ama?
¿Y
quién son los ventureros? Sólo
son dos caballeros. La
dama Envidia se llama. Diz
que dize por su dama al mundo como grossero:
"Para
tí la quiero, noramala,
compañero,
¡Para
tí la quiero!".
Paso,
paso sin temor
que
entra el mantenedor, pues toquen los atabales,
¡Ea,
diestros oficiales!
Llame
el tiple con primor:
Tin
tin tin. ¡Oh, galán!
Responda
la contra y el tenor:
Tron,
tron...
¡Sus! Todos: "Ti pi tipi tin, pirlin..."
"Cata
el lobo do va, Juanilla, ¡Cata
el lobo do va!".
La
soberbia es el padrino, una silla es la cimera.
¡Oh,
qué pompa y qué manera! Escuchad que
el monte es fino:
"Super
astra Dei exaltabo solium meum
et
símilis ero Altissimo".
El
mantenedor es fiero,
callad
y estemos en vela
que
otro viene ya a la tela.
¿Quién
es el aventurero?
Adán
padre primero,
rodeado
de prophetas.
|
Ojo!
¡Alerta compañero,
que
ya tocan las trompetas! "Fan,
fre-le-re-le-ran fan, fan"
¿Por
quién justa nuestro Adán? Por
la gloria primitiva. ¡Viva!
¡Viva! ¡Viva!
Sus
padrinos, ¿quién serán? Los
Santos Padres que y van puestos a sus derredores cantando un cantar galán por
honra de sus amores:
"Si
con tantos servidores no
ponéis tela, señora, no
sois buena texedora".
Alhajas trae por devisa
con que os finaréis de risa.
Y ¿qué son? ¡Una pala y açadón y la letra desta guisa:
"Laboravi in gemitu meo,
lavabo per singulas noctes lectum meum".
¡Ea, ea, que quieren romper las lanças de competencia!
La de gula, Lucifer, Adán la de ignocencia, mas de ver su gran patientia no
hay quien no cante de gana:
"¡Que tocan alarma, Juana! ¡Hola, que tocan
alarma!" ¡Dale la lança! ¡Dale la lança! El trompeta dice ya:
¡Helo va! ¡Helo va! ¡Tub, tub! Corran corran sin tardança. ¡Ciégalo tu, Sant
Antón Guárdalo Señora! ¡San Blas! ¡Trópele, trópele, tras!
¡Oh, qué terrible encontrón!
¡Adán cayó para atrás!.
Buscad d'hoy más,
Peccadores quien sane vuestros dolores.
"Que no son amores
para todos hombres".
|
¡Aparte, todos aparte!
¿Quién viene? ¡Dezid-nos d'él! Un cavallero novel, Dios
de Israel.
¡Guarte, guarte, Lucifer
"Mala noche havéis de haver don Lucifer,
aunque seáis más letrado y bachiller".
¡Venga, venga'l gran Señor!
Háganle todos el buz.
Su cimera es una cruz,
su padrino el Precursor
que da voces con hervor:
"Ecce qui tollis peccata mundi".
¿Y por quién ha de justar?
Por la que no tiene par.
¿Quién sería? "Virgo María, caelorum via, de los
errados la guía".
¿Y el mote? Qual no se vió:"¡Sitio, sitio!".
Denles las lanças de guerra: a Cristo la de justitia, y
a Luzbel la de cobdicia. No yerra de caer muy presto en tierra.
¡Dale la lança, Dale la lança que ya va nuestra
bienaventurança! ¡Tras, tras, tras, grita y alarido, que Lucifer ha caydo!
¡Vade retro, Satanás!
Muy corrido va Luzbel,
¡A él, a él, que trae fardel!
¡Vaçia, que ya en hastía! Scantémosle un pedaço, del taço y el baço, las cuerdas del espinaço y en la frente con un maço y en las manos gusanos. Y a
vosotros los cristianos:
¡Buenas Pascuas y buen año, que es deshecho ya el
engaño!
"Laudate Dominum omnes gentes laudate eum omnes populi".
|
<><><><>
A l'Edat Mitjana, l'església prohibia
una certa relació
de sons en la música:
el tríton. Aquesta combinació de sons
era la
personificació del dimoni en la música.
(Diàbolus in música)
<><><><>
<><><><>
En aquest capítol he utilitzat fragments de diveres pàgines web. Voldria agrair especialment els treballs de Pilar Juanhuix
Tarrés, Alejandro García Avilés i Candela Perpiñá
García (i algú més que no recordo el nom), sobre
aquesta diabòlica temàtica, que m’han servit per a documentar-me a bastament.
|
