A l’època medieval la mort era una
experiència que formava part de la vida quotidiana. Les guerres, la gana, la
falta d’higiene, la pesta, eren causes de grans mortaldats.
Triomf
de la mort (1562)
Pieter Brueghel el Vell
La Mort estrangulant una víctima de la
pesta
L’església, el gran poder econòmic i polític
del feudalisme, va utilitzar la mort, i la por a la condemna eterna, com una
eina de control que tingué una gran influència en la societat. La presència de
la mort en l'art, en la predicació i en la litúrgia medieval és
abundant.
Esmenem el que hem transgredit a
través de la ignorància, no fos cas que,
si el dia de la mort ens arriba
sobtadament,
busquem temps per al penediment
i no podem trobar-lo.
Escolta, Senyor, i tingues pietat,
perquè hem pecat contra tu.
Ajuda'ns, oh Déu de la nostra salvació,
i, per a la glòria del teu nom,
lliura'ns.
|
Responsorium: Emendemus in melius
|
Emendemus
in melius
Cristóbal de Morales
|
Emendemus
in melius
William Byrd
|
Una mostra molt eloqüent d’això son els textos anomenats Ars
moriendi. La intenció de l’església, en última
instància, era l'adoctrinament: «En una època sacsejada incessantment per tota
classe de calamitats, el record de l'últim tràngol serà l'argument més eficaç d'intimidació,
fundat en la culpabilitat del pecat i en la por a l'infern», apunta Antonia
Morel d'Arleux.
Ars moriendi és el nom de dos textos interrelacionats
escrits en llatí que contenen consells per a una bona mort i sobre com «morir
bé», d'acord amb els preceptes cristians de finals de la edat Mitjana. Van ser
escrits al voltant de 1415 i 1450, durant un període en el qual els horrors de
la pesta negra i els conseqüents aixecaments populars estaven molt presents en
la societat. La seva popularitat va ser tal, que es va traduir a la majoria de
les llengües europees occidentals, i va ser la primera obra d'una posterior
tradició literària occidental de guies per a la mort. Originalment hi havia una
versió llarga i posteriorment una versió curta, conformada per onze gravats
d'imatges instructives perquè pogués ser explicat i memoritzat fàcilment.
 |
%2C_L.181.png) |
%2C_L.177.png) |
 |
Sembla que l’origen
dels textos dedicats al ben morir és el tractat De scientia mortis, escrit per Jean Gerson, entre 1412 i 1419, a
París. En ell afirmava que la mort és el moment en el qual esdevenen les majors
dubtes espirituals, estat que aprofita el diable per temptar els éssers humans
i truncar el seu camí a la salvació.
A Anglaterra, el cim artístic d'aquesta tradició de literatura de mort consoladora, és Holy Living and Holy Dying (1651). És el títol col·lectiu de dos llibres de devoció cristiana de Jeremy Taylor, i està destinat a instruir el lector a viure una vida virtuosa, augmentar la pietat personal i evitar les temptacions. Living and Holy Dying té la intenció d'instruir el lector en els "mitjans i instruments" de preparació per a una mort beneïda.
A Anglaterra, el cim artístic d'aquesta tradició de literatura de mort consoladora, és Holy Living and Holy Dying (1651). És el títol col·lectiu de dos llibres de devoció cristiana de Jeremy Taylor, i està destinat a instruir el lector a viure una vida virtuosa, augmentar la pietat personal i evitar les temptacions. Living and Holy Dying té la intenció d'instruir el lector en els "mitjans i instruments" de preparació per a una mort beneïda.
“Però també he vist una rosa que brolla de
les esquerdes de la seva caputxa, i al principi era bella com el matí i plena
de la rosada del cel, com la llana de xai; però quan una respiració més brusca
havia forçat a obrir la seva modèstia verge, i desmantellat les seves joies
massa joves i immadures, va començar a posar-se fosca i a disminuir la seva
suavitat i els símptomes d'una edat malaltissa; inclinar el cap i va trencar la
tija, i a la nit, després d'haver perdut algunes de les seves fulles i tota la
seva bellesa, va caure en la porció de males herbes i rostres gastats”.
Media vita in morte sumus ("Enmig de la
vida estem en la mort") és la primera línia d'un cant gregorià conegut
com Antiphona pro peccatis o de Morte. La font més
acceptada és un servei religiós de Cap d'Any a l'any 1300. S'ha fet referència a
una font originada en una cançó de batalla de l'any 912 per Notker the
Stammerer, un monjo de l'Abadia de Saint Gall , però, el Sínode de Colònia va
declarar el 1316 que ningú hauria de cantar això sense el permís previ del
bisbe resident.
Enmig de la
vida podem morir,
de qui podem
buscar socors,
sinó de tu,
oh Senyor,
qui pels
nostres pecats està
justament
disgustat?
No obstant
això, oh Senyor Déu santíssim,
oh Senyor
totpoderós,
oh salvador
sant i misericordiós,
no ens
lliuris als amargs dolors de la mort eterna
|
|
Media
vita in morte summus
Atribuit a Notker Balbulus (840-912)
|
Media
in vita morte sumus
Henri
Dumont (1610-1684)
|
En el període barroc,
deixant de banda l'exaltació de la bellesa i dels plaers terrenals que advocava el Renaixement, es
torna a una visió més mística de la vida, a una religiositat més fervent i
apassionada. En la literatura i en l’art, la fugacitat
de la vida i la inutilitat dels plaers davant la certesa de la mort, serà un tema freqüent de reflexió.
“Es, pues, la vida un dolor en que se empieza el de la muerte (…) A la par
empiezas a nacer y a morir, y no es en tu mano detener las horas; y si fueras
cuerdo, no lo habías de desear; y si fueras bueno, no lo habías de temer (…)
Empieza, pues, hombre, con este conocimiento (…): que naciste para morir y que
vives muriendo.”
La cuna y la sepultura
Francisco de Quevedo (1580-1645)
Una curiosa manifestació van ser els esquelets adornats trobats originalment en catacumbes sota de Roma el 1578 i distribuïts com "recanvis" a les esglésies cristianes que havien perdut les seves relíquies a la Reforma. Sota la creença que aquestes ossades eren les restes de màrtirs (sense saber a qui pertanyien) les esglésies que els van rebre es van dedicar a adornar-les amb pedres precioses, seda, vestimentes d'or. Tot per tenir més "importància" com a temples sagrats. No obstant això, quan va arribar la Il·lustració, les esglésies van sentir vergonya per la quantitat de diners i excés que els esquelets representaven, i els van amagar o van desaparèixer.
Esquelets amb un rellotge de sorra
Tomba del Papa Alexandre VII (1599-1667)
Memento mori és una frase llatina que significa "recorda que has de morir", en el sentit de "recorda que ets mortal". Sol usar-se per a identificar un tema freqüent en l'art i la literatura que tracta la fugacitat de la vida (relacionada amb el tempus fugit, per tant).
Vanitas
Pieter
Claesz (1630)
La frase té el seu origen
en un costum de la Roma antiga: quan un general desfilava victoriós pels carrers de
Roma, darrere seu hi anava un esclau que li anava repetint aquesta frase per
tal que no caigués en la supèrbia, que no actués abusant del seu poder,
ignorant les limitacions imposades per la llei i el costum.
La frase Sic transit
gloria mundi té un origen similar a Memento
mori: durant la cerimònia de coronació de nous papes, un monjo interromp
l'acte, mostra unes branques de lli cremant i quan s'han consumit diu
"Sancte Pater, Sic transit gloria mundi” (Sant Pare , així passa la glòria
del món).
I si has de morir (Mors certa, Hora Incerta; Ars longa vita brevis), procura viure en gracia de Déu i renuncia als plaers mundans. És el missatge que volen transmetre moltes obres pictòriques del barroc: la inutilitat dels plaers mundans enfront a la certesa de la mort. Vanitas és un terme llatí que pot traduir-se per vanitat, en el sentit de vacuïtat, insignificança: calaveres, fruita o flors marcides, rellotge de sorra... La forma més extrema del missatge moral es troba en la pintura de vanitas, que rep el nom de l'íncipit Eclesiastès: Vanitas vanitatum et omnia vanitas (Vanitat de vanitats, tot és vanitat).
L'avar davant la mort
Anònim
holandès del segle XVII
Vanitas (1636)
Antonio de Perereda
|
Vanitas (1650)
David Bailly
|
Recordem que dos segles abans,
Savonarola, frare dominic, guiava Florència en la línia més radical de
l’austeritat cristiana, organitzant les fogueres de vanitats, convidant als florentins a cremar les seves pertinences
luxoses, llibres pagans i tot allò que fos superflu per a la recerca de la
glòria divina. Predicà contra el luxe, l’afany de lucre, la depravació dels
poderosos i la corrupció de l'Església. Morí a la foguera.
 |
Entre la litúrgia funerària destaca la Missa de Rèquiem, que
va adquirir l'estructura definitiva després del Concili de Trento.
Dóna'ls
Senyor, l'etern descans,
i que la llum perpètua els il·lumini,
Senyor.
A Sió canten dignament les teves lloances. A Jerusalem t'ofereixen sacrificis. Escolta les meves pregàries,
Tu, cap a
qui van tots els mortals.
Dóna'ls Senyor, l'etern descans,
i que
llueixi per a ells la llum perpètua.
|
Introitus: Requiam aeternam
|
Una part especialment punyent de la missa de rèquiem és el
Dies
irael, que explica d’una manera
esgarrifosa, la fi del món i el judici final. La música en la missa de rèquiem és una seqüència
gregoriana del segle XIII. El poema
descriu el dia del judici final, amb l'última trompeta que crida els morts
davant el tron diví, on els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les
flames eternes. Al llarg dels segles aquesta locució
llatina i la melodia han inspirat molts
compositors, tant d'obres religioses com profanes.
Un
dia d'ira serà el dia
en
què el món serà reduït a cendra,
tal
com anunciaren David i la Sibil·la.
Quin
espant no es produirà,
quan
el jutge vindrà
a
aclarir-ho tot estrictament.
La
trompeta, escampant un so admirable
entre
els sepulcres de tots els països,
reunirà
tothom davant el tron.
La
mort i la Natura s'astoraran,
quan
ressuscitarà la humanal criatura
per
respondre davant qui l'ha de jutjar.
(...)
Dies Irae – Cristobal de
Morales
|
Dies Irae - Mozart
|
Dies Irae – Verdi
|
Dies Irae - Britten
|
Apocalipsi
Beatus de la Seu d’Urgell (Segle X)
En el calendari catòlic i
anglicà se celebra el primer dia de la quaresma amb el ritual de la imposició
de la cendra: Dies cinerum. La cendra és símbol de
caducitat de la condició humana, signe penitencial i de conversió, que ha de
ser l'aspecte dominant durant tota la Quaresma. Durant la
imposició de la cendra als cristians el sacerdot pronuncia les
paraules: "Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris",
és a dir: "Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar". El
papa Urbà VI va ser qui instituí aquest ritual l'any 1091 a l’església catòlica.
Però el dimecres de cendra, alhora que enceta la quaresma posa fi a les festes de carnaval, i en aquest dia
era molt popular la festa de l'enterrament de la
sardina. Era una manera de posar fi al temps de disbauxa, gresca, etc.
Enterrament de la sardina (1812-1819)
Francisco de
Goya
Un dels rituals característics dels dies de pasqua és l’Ofici de Tenebres. Era la cerimònia litúrgica catòlica que es duia a terme els
Dimecres, Dijous i Divendres Sants al caure la tarda, a la Litúrgia de les Hores
(matines, laudes, vespres, completes…), per preparar i afavorir la memòria de la mort de Jesucrist.
Tant els llums del temple com
les espelmes s’anaven apagant una per una, per quedar el temple pràcticament a
les fosques després del cant dels salms. Al final, quedava encès només el ciri
principal que recordava la mort del Redemptor.
Els fasos (també anomenat antigament per la gent "Anar
a matar a jueus") era el moment en què tothom, quan el president de la
celebració amagava el darrer ciri del tenebrari darrere l'altar, començava a
emetre sons forts i secs amb tota mena de carraques i matraques o picant als bancs de fusta amb els peus que
acabava sobtadament quan tornava a mostrar-lo als fidels. Aquest gest tenia un
significat plàstic molt clar d'allò descrit als Evangelis: Jesucrist, la llum del món, mor i per això s'amaga l'espelma. Els
sorolls dels fasos representen el
moment de dolor i caos que regna al món quan aquest fet succeeix i, a més,
intenten emular el terratrèmol que descriuen els escrits.
Troisième Leçon De Ténèbres
François Couperin
|
Leçons de Ténèbres
Michel Richard Delalande
|
Reprenent el fil del Dies irae, una tradició cultural cristiana de l’època medieval que
tracta del judici final és el cant de la Sibil·la (Judicii Signum). És un drama litúrgic
i cant gregorià de gran
difusió a l'edat mitjana al sud
d'Europa fins que al segle XVI el Concili
de Trento (1545-1563) va anar fent-lo
desaparèixer. Considerat com un ritu pagà, aquesta peça de teatre religiós que
pronostica l'arribada del Messies i la fi del món, es va anar deixant de
representar a les esglésies, de manera que només es conservà intacte a Mallorca. Es representa la nit de Nadal.
El cant de la Sibil·la
apareix documentat des del segle X a
diferents indrets de Catalunya, Itàlia, Castella i França. Tot i que
inicialment es cantava en llatí, a partir del segle XIII ja hi ha documentades les
primeres versions en llengua catalana. Aquestes primeres versions catalanes
del Judicii Signum no es traduïren directament del text llatí
sinó que provenen totes d'una versió-adaptació d'origen provençal, el que
demostraria la gran popularitat i difusió que assolí aquest cant. Entre els
texts catalans procedents d'aquest tronc comú occità hi ha un còdex del
segle XIV, conservat a
l'Arxiu Diocesà de Mallorca, que es va trobar el 1908. La transmissió oral i
la manca de manuscrits ha fet que al llarg dels segles els texts més antics en
llengua vulgar hagin sofert moltes modificacions i hagin donat lloc a moltes
versions.
Iudicii signum (Aquitània)
|
Cant de la Sibil·la (Mallorca)
|
Una altra de les tradicions mil·lenàries relacionada amb la sentència memento mori, és La dansa de la mort. Es tracta d’un text que es creu que es va representar i ballar al segle
XIV. Aquest macabre espectacle es va desenvolupar en tota la
literatura europea, procedent de França.
Com
hem vist ja profusament, el tema de la mort va dominar la baixa edat
mitjana, contra la qual no hi havia resignació cristiana, sinó terror davant la
pèrdua dels plaers terrenals. La dansa de la mort, presenta la intenció religiosa, de recordar que els gaudis del món són caducs i que cal
estar preparat per a morir cristianament.
D'altra banda, però, té una intenció
satírica en fer que tots caiguin morts, amb independència de l'edat o de la
posició social, pel poder igualador de la mort. També va tenir expressió
pictòrica. Mereixen destacar-se els gravats que en va fer Hans
Holbein el Vell.
Tal com sou, així era jo,
tal com sóc, així sereu.
Poc
vaig pensar en l’hora de la mort,
mentre vaig gaudir del do de respirar.
Mes ara sóc un pobre captiu,
enfonsat en la terra, aquí sóc.
La meva gran bellesa, tota, s'ha esvaït,
la
meva carn és podrida fins als ossos.
Dansa de la mort
Hans Holbein el Vell
Historiches Museum Basel Totentanz
|
Text de la dansa de la mort S.XIV
|
Ir tanczer und spranczer
Dansa de la mort
Hohenfurter Liederbuch.
Siglo XV
Tots els historiadors coincideixen a formular la hipòtesi
que el primer cop que es devia plantejar una dansa de la mort no va ser com a
pintura mural, sinó com a representació mímica acompanyant un sermó d'un predicador.
El frare devia fer il·lustrar les seves paraules sobre la mort amb escenes vives:
davant del púlpit, actors embolcallats en sudaris perseguien i atrapaven els
figurants, vestits de reis, sacerdots, soldats i pagesos.
Dansa de la mort
Fresc a l’església San Vigilio
a Pinzolo
Simone Baschenis da Averaria
(1519-1539)
Totentanz op. 12 Nr. 2
Hugo
Distler (1908-1942)
Schiarazula
Marazula
és el títol d'una dansa popular friulana d'origen medieval que ens ha arribat
gràcies a un recull que Giorgio Mainerio. Aquesta dansa formava part d'un
antic ritual pagà, en què s'invocava a la pluja a la mitjanit de Pentecosta,
al nord d'Itàlia.
Schiarazula Marazula,Tedesca & Ungaresca
A Mainerio se l'acusava de participar en estranyes
reunions nocturnes amb suposades bruixes. Tot i que era ben conegut l'interès
del músic cap a diferents pràctiques ocultistes, no es van trobar més
testimonis que el de la denúncia, que finalment va ser arxivada.
A mitjans dels anys 1970, un cantautor italià, Angelo
Branduardi, reprèn la melodia per al seu Ballo
in Fa diesis minore, posant com a text el d'una dansa macabra que apareix
en el fresc de la petita església alpina de San Vigilio, a la
província de Trento:
Jo sóc la
mort i porto corona, Sóc senyora de totes les persones
I així sóc
fera, forta i dura, que traspàs les portes i fins i tot els murs
Ballo in fa diesis minore
Angelo Branduardi
|
Resumint, el tenebrós destí
que anunciava l’església era: el temps passa molt de pressa (Tempus fugit) cap a la fatalitat de la mort i un jutge -sever i implacable- vindrà a aclariri-ho tot estrictament. Davant aquests aguris, només hi havia dues maneres d’afrontar la
vida: o viure amb la por de morir en pecat o pensar que si vivim quatre dies val més aprofitar-los i gaudir tant com es pugui (Carpe diem). Sembla que la Baixa Edat Mitjana només sap expressar aquests dos
sentiments extrems: l’horror i
lamentació per la caducitat de la vida, o la joia exultant.
Gaudeamus igitur
Gaudim, doncs,
mentre siguem joves
Després de la divertida joventut,
després de la incòmoda vellesa,
ens rebrà la terra!
On són els qui abans nostre
al món foren?
Aneu cap al cel,
descendiu als inferns,
si voleu veure'ls.
La nostra vida és breu,
en breu finirà,
la mort arriba en un instant,
ens esquinça cruelment
no perdonarà a ningú!
Gaudeamus Igitur
Gaudeamus igitur ("Alegrem-nos, doncs") és l'himne universitari per excel·lència. Es tracta d'una cançó estudiantil d'autor anònim que en realitat es titulava «De brevitate vitae» («Sobre la brevetat de la vida») i es va cantar inicialment a les universitats alemanyes a mitjans del segle XVIII. No fou fins al 1959 que va ser escollit himne del món universitari.
|
Ja hem vist quines
expressions artístiques ha inspirat la primera de les opcions, que es resumeix
en la locució
llatina memento mori.
El temps s’escapa i cal
aprofitar-lo és un tòpic de la literatura universal (carpe diem, "aprofita el dia"). L'expressió apareix per primera vegada en
un llibre del poeta llatí Virgili. La frase exacta és "Sed fugit interea fugit irreparabili tempus", "Però fuig entre tant, fuig
irreparable el temps". Aquesta frase llatina, o la seva abreviació
tempus fugit, es troba sovint inscrita als grans rellotges de pèndol o en
alguns rellotges de sol.
Rellotge de pèndol
|
Rellotge de sol
|
En el Codex Buranus, una col·lecció de
poemes del segle XIII, es troben composicions dedicades al vi, a l’amor i a la
primavera que respiren l’esperit de la sentència Carpe diem.
Quan som a
la taverna
ens
despreocupem del món,
ens lliurem
al joc
i per ell
sempre suem.
In taberna quando sumus
És temps d'alegria, noies;
¡Divertiu-vos ara, nois!
Jo estic exultant,
estic ardent d'amor per les noies,
em moro per tenir un nou amor.
Tempus est Iocundum
I acabem aquest passeig impregnat
de memento mori amb un cant decidit a
favor de viure el moment, carpe diem,
com deixa ben clar l’última estrofa d'aquest vilancet renaixentista:
Hoy
comamos y bevamos,
y
cantemos y holguemos,
que
mañana ayunaremos.
(…)
Tomemos
hoy gasajado,
que
mañana vien la muerte;
bevamos,
comamos, huerte,
vámonos
carra el ganado.
No
perderemos bocado,
que
comiendo nos iremos,
y
mañana ayunaremos.
Hoy comamos y
bevamos
Juan del Encina (1468 – 1529)
<·>·<·>·<·>·<·>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada