dimarts, 19 de novembre del 2019

32.-Diàbolus

1.- El maligne.
L'esperit del mal al món es representa amb un aspecte que varia entre l'home i l'animal real o imaginari, tot sovint amb trets horribles i repulsius. L'existència d'una entitat que representa la personificació del mal i que combina les funcions d'un mestre de l'inframón, destructor del cosmos i responsables dels pitjors aspectes de la humanitat, sembla haver aparegut amb el monoteisme.
El diable, que significa « el que divideix » o « el que desuneix » o fins i tot « el que destrueix », és aquest esperit que personifica el mal. A l'Edat Mitjana, una de les teories que predominava sobre l'origen de Llucifer és que era un dels àngels de més alt rang que va desobeir i va ser enviat a l'infern, passant a ser el més alt en la jerarquia dels dimonis.





Theodorde Bry, el 1595, realitza el seu alfabet Neiw Kunstliches Alphabet (Alfabet artístic), en la línia dels alfabets figuratius del Renaixement. Com és lògic, Bry dedica la lletra A, d'Adam (per ser principi de tot), al Gènesi. En ella podeu veure com apareix Eva lliurant la poma a Adam, i el diable a la part superior amb cara de dona.

La gran por de la gent de l’Edat Mitjana era que els condemnessin per sempre a l’infern, on hi havia els dimoni.



D'aquí el pes i la gravetat del responsori Pecantem me quotidiem en l’ofici de difunts, especialment en el Renaixement.

Pecant tots els dies,
i tement morir sense poder-me penedir,
ja que a l’infern no hi ha redempció,
tingueu pietat de mi, Déu, i salveu-me.

Pecantem me quotidiem
Cristóbal de Morales
Pecantem me quotidiem
William Byrd

La imatge de Llucifer devorant ànimes té una extensíssima tradició, que arrenca pràcticament als començaments de l'Edat Mitjana. 








La Divina Comèdia
Dante Alighieri
(1265-1321)
Infern – Cant vint-i-unè

És un "dimoni negre", que darrere dels dos poetes està pujant pel pont corrent i amb les ales desplegades. Porta sobre les espatlles un pecador:

"sobre els muscles, aguts i alçats, portava
un pecador carregat per les anques
i l'aferrava pel tendó del peu.”

És a dir, amb un ganxo li travessa el tendó del peu com es fa amb els animals.



Els dimonis, tenen la tasca d'enganxar (colpejar amb el garfi) a aquells que intenten sortir per sobre de la pega negra, encara que sigui només a mirar; de forma semblant a com ho fan a la cuina els ajudants del cuiner quan empenyen la carn que emergeix en una olla que bull.


Miniatura del segle XV
 Priamo della Quercia



Simfonia Dante
1)Infern; 2)Purgatori; 3)Magnificat (entrada al paradís)
Franz Liszt



En la fantasia Francesca da Rimini op. 32, Txaikovski presenta una interpretació simfònica de la tràgica història de Francesca da Rimini, una bellesa que va ser immortalitzada en la Divina Comèdia de Dante. En el cinquè cant de l’Infern, el narrador Dante es troba a l'ombra de Francesca da Rimini, una dona noble que es va enamorar del germà del seu cruel marit. Després que els amants van ser descoberts i assassinats en venjança per l'espòs, van ser condemnats a l'infern per les seves passions adúlteres. En la seva condemna, els amants estan atrapats junts en una tempesta violenta, girant en l'aire al voltant del segon cercle de l'infern, per mai tocar a terra una altra vegada. Estan turmentats sobretot pel record inesgotable de les alegries i els plaers de les abraçades que van compartir a la vida. Tchaikovski va compondre aquest poema simfònic inspirat-se en un gravat de Doré sobre La divina comèdia de Dante.

Gravat de Gustave Doré




Francesca da Rimini
Piotr Ilitx Txaikovski




2.- La presència.
En la literatura i en l’art medieval és freqüent l'assumpte de les manifestacions demoníaques en el món. Ens centrarem preferentment en les interferències diabòliques en el món musical, que, com explica Albert Toldrà i Vilardell en Musica infernal a l'edat mitjana, sovintegen en la literatura medieval.

Els atributs més espectaculars pels quals es detecta fàcilment la presència dels dimonis són: el fum, la pudor i el soroll. En un dels seus últims escrits, l’abadessa Hildegarda narra com Satanàs, envejós de la perfecció de la creació divina, té com a objectiu tancar les boques d'aquells que canten al Senyor. Així, en Ordo Virtutum -drama litúrgic compost el 1151-, el Diable és l'únic personatge que no canta, sinó que recita amb "strepitus", probablement cridant i grunyint.


Qui ets tu, i d'on vens?
(Ordo Virtutum)
Hildegarda von Bingen

El tòpic més estès és que els sons produïts pels dimonis són extremadament desagradables: una ululant cacofonia que sol ser comparada amb els sorolls produïts per certs animals caracteritzats pel seu simbolisme negatiu en el pensament cristià. 




Durant el Renaixement, la presencia física del dimoni en el món es va convertir en un tema obsessiu. Hi ha una interessant descripció de sant Vicent Ferrer del contrast entre el cant dels religiosos sobre el cos del difunt i els crits dels diables a l’ànima condemnada: «así como los abades van cantando con el cuerpo, assí los diablos van bozeando e dando gritos e batiéndola».
En la novel·la moral d'autor desconegut que porta per títol “Cas raro d'un home anomenat Pere Portes”, el protagonista, al seu davallament infernal (1608), «sentí grandíssim abalot y ba véurer un gran tropell de dimonis de diversas figuras y formas que venian ab grans alarits y alegres, sonant corns y xeremias molt diferents dels de aquest món […]».
A partir del any 1.100 també sorgeixen en l'art visual cristià multitud de figuracions de música i dansa de caràcter negatiu. La bestialització i hibridació de la qual són objecte aquests éssers semihumans no pot significar altra cosa que la caiguda moral de l'home sota el poder corruptor de la música.
L'oficialitat eclesiàstica no només va condemnar la pràctica de la música dins de l'Església, sinó també en la vida privada. La tradició d'usar l'acompanyament musical en ocasions com ara banquets i casaments va ser considerada com una invitació al diable a introduir-se al món.
Cap al segle XII-XIII, amb l'auge de la joglaria, van augmentar els judicis pejoratius i l'associació de la música amb el mal. L'activitat del joglar, clarament corporal i dirigida als sentits del públic, es veia com una potencial via d'entrada de la temptació i del pecat en l'ànima humana a través dels sentits, i especialment a través de les oïdes i els ulls.


Trobadors, segle XIV

«Joglares et joglaresas, cantadores e cantaderas, que tienen ofiçio del diablo para ençender los omnes et mugeres en amor malo».

Libro de las confesiones (1316), de Martín Pérez,



El cartoixà Roís de Corella (1435-1497) també condemna la música i la dansa: cal vigilar molt als «conuits, en les festes, en les músiques, en los perfums, en los balls e dançes, en les honors, pompes e riquees».

Fins i tot la música sacra pot ésser pecaminosa, si es barreja amb melodies profanes, diu un Eiximenis moralista en una interessant admonició: «E fan gran peccat aquells qui en l’offici de Déu canten o permeten cantar, si han aquí presidència, cants trencats e dissoluts e provocans a lutxúria et a rialles e a dissolució. E semblantment pequen greument aquells qui canten e qui permeten en la esgleya cantar res en vulgar,o en romanç,o cantilenes en son de cansons seglars o coses semblans, con totes aytals coses sien contra la forma de cantar en l’esgleya dada per los sants pares passats, e tornen a gran dirrisió e escarn de l’offici de Déu e a gran escàndol del poble […]».

El motet de l’Edat Mitjana, a partir del segle XIII, va evolucionar cap la politextualitat, és a dir, cada veu cantava un text diferent, fins i tot en idiomes diferents. Amb el temps, s'afegirien textos profans en francès a les veus superiors, el que va fer que el motet es convertís en una forma independent i sortís del context litúrgic.

Motet politextual


Se grasse - Cum senerint - Ite missa est

Triplum:
Se grasse n'est a mon maintien contraire Et vraie amours garnie de desir De plaisamment servir pour souscours faire, Bien me deuist ma dame retenir. Mes tant ne puis priier ne requerir Sa grant valour que je li puisse plaire. Ce m'est avis or m'en estuet retraire Du tout en tout et mendre poursivir, U laissier ent boine amour couvenir, Avoech francise et pite deboinaire Qui pooir ont de tous cuers adouchir.
Motetus:
Cum venerint miseri degentes Ad ostium vestrum, succurite Continue, domini potentes, Vel adminus clamantes dicite, Ne pereat quod quidam valentes Sibi forsan conferent, cedite.
Tenor:
Ite missa est




Hi ha moltes històries que expliquen com els dimonis ataquen monjos i monges per mitjà de la música:
Arnau de Lieja conta el cas d’un diable que posseeix un monjo, que canta inconfusiblement com un àngel: «havie la veu ten plesent e ten amorose que a tots los oÿnts semblave veu d’àngel. E un die, un religiós, oynt cantar aquell clergue, dix: «—Aquella veu no semble ésser de hom, mas semble ésser de diable». E tentost lo religiós conjurà ab devoció al diable que isqués del cors del clergue»


A la iconografia trobem algun diable trompeter, simètric dels àngels homòlegs. En la fantàstica caiguda dels àngels rebels, de Brueghel, en veiem dos:



Caiguda dels àngels rebels
Brughel el vell


La presència del dimoni en el món dels humans està avalada per visions espectaculars de persones que gaudeixen de gran consideració dins l’església catòlica. 



Santa Teresa d’Àvila, la mística espanyola del segle XVI, en les seves oracions i meditacions, va tenir regularment contacte amb el diable: "Té una forma abominable, la seva boca era horrible. El seu cos semblava provenir d'una gran flama" En una ocasió "va veure amb els ulls de l'ànima dos dimonis d'aspecte horrible que semblaven tenir les seves banyes al voltant de el coll d'un sacerdot mentre celebrava la missa."



3.- Les temptacions
                       Sant Agustí i el diable
                   Michael Pacher (1430-1498)

La serp va temptar Eva perquè convencés Adam de prendre l'únic fruit prohibit (representat sovint per una poma) de l'Arbre del Bé i del Mal. Aquest ho va fer i va intentar ocultar la seva falta a Déu, qui ho va descobrir i va castigar els homes a ser mortals, tenir treball i dolors i ser expulsats del Paradís (Gènesi 3:6-24).

 Retaule de segle XII,
Adam i Eva sucumbeixen a la temptació de la serp
Museu Diocesà, Solsona.
Adam und Eva im Paradies
Lucas Cranach el Vell




La tercera part de l’oratori La Creació de Joseph Haydn, descriu l’idíl·lic paradís d’Adam i Eva abans de l’episodi de la temptació de la serp.











Vegeu a la feliç parella,
com camina donant-se la mà!
De les seves mirades irradia
un sentiment de fervent gratitud.

La creació (3a part)
Joseph Haydn

El poder de persuasió del dimoni és molt gran, fins hi tot Jesús va haver de lluitar contra les  seves temptatcions. 


Sacrifici i temptacions de Jesucrit  
(Capella Sixtina)
Sandro Botticelli
1.-En la primera temptació, el diable ofereix a Jesús unes pedres i el desafia a que, si és Déu, les converteixi en pa, ja que té gana després del dejuni.
2.-En la segona, situats sobre la teulada del temple de Jerusalem, el diable convida a Crist a demostrar la seva divinitat llançant-se al buit, ja que els àngels el sostindran.
3.-En la tercera, situats al cim d’una muntanya, el diable mostra a Jesús el panorama de la Terra i li ofereix el Món sencer si li adora agenollat.

L'agonia és el moment, segons els teòlegs i predicadors, en que l'home és  més vulnarable a les temptacions del diable. Girolamo Savonarola (1452-1498), predicador molt persuasiu en la Florència del Renaixement, deia: el diable juga a escacs amb tu i s'esforça per agafar-te i donar-te escac i mat en el moment de la mort. Estigues doncs preparat,  perquè si guanyes en aquest punt has guanyat en tota la resta, però si perds, com vas fer no valdrà res. 

Segons els textos medievals coneguts com Arts moriendi, el moribund, en aquest moment havia de fer front a les cinc últimes temptacions que el diable li mostraria per intentar doblegar-lo.
1.-La primera era la incredulitat o dubte de la pròpia fe.
2.-La segona temptació era la desesperació.
3.-La tercera temptació era la intolerància al sofriment. 
4.-La quarta temptació era l'orgull, que porta al moribund a vanagloriar-se de les fites que ha pogut assolir en la seva vida. 
5.-La cinquena i última temptació a la qual se sotmet al pacient en el seu llit de mort és l'avarícia, afecció al que és temporal i a les coses exteriors, als esposos i amics carnals o riqueses materials, a les altres coses que els homes han estimat massa durant la vida.

Ars moriendi


Però les temptacions més anomenades i llegendàries són les de Sant Antoni Abad: el diable el va temptar amb visions pecaminoses, però sant Antoni s'hi va resistir. De nit, una plèiade de dimonis el van assaltar i el van apallissar. La nit següent, els dimonis van retornar a la cova, convertits en mosteles (el carnívor més petit de tots), per reobrir-li les ferides. Déu va llançar un braç de llum a la cova que va atemorir els diables, que no van retornar mai més.


Les temptacions de Sant Antoni
El Bosco (1501)


Les temptacions de Sant Antoni Abat (1520-1524)
Joachim Patinir i Quintin Massys.

Les temptacions de Sant Antoni
Jan Brueghel el vell (Segle XVII)

         Les temptacions de Sant Antoni
Salvador Dalí
    



Gustave Flaubert va escriure  un poema filosòfic en prosa, que en la figura del Sant ens mostra a un home exposat a totes les temptacions dels sentits i de l'esperit. A la Tebaida, l'eremita és presa dels records, les nostàlgies, les lamentacions: s'insinua així l'obra del diable, la temptació de l'or, la de l'ambició. En una tremenda visió, la reina de Saba li fa les seves invitacions, li manifesta les seves seduccions; després es torba la pròpia fe el Sant assistint a les infinites diatribes de diversos herètics de les diferents sectes cristianes.

La Tentation de Saint Antoine (1947)
(Segons àries i versos del segle XVIII)
Werner Egk

Werner Egk fou un compositor i director d’orquestra alemany que, com Carl Orff, sucumbí a les temptacions de Goebels i del règim nacionalsocialista.





4.- Els pactes. 
El pacte amb el diable és un referent cultural molt estès de la civilització occidental. Segons les creences cristianes tradicionals, el pacte quedaria establert entre una persona i Satanàs o qualsevol altre dimoni (o dimonis): la persona oferiria la seva ànima a canvi de favors diabòlics poderosos. Aquests favors varien segons el relat, però solen incloure l'eterna joventut, el coneixement, les riqueses, l'amor o el poder. Seguint el discurs de les religions monoteistes occidentals, aquest tracte resultaria molt perillós ja que el preu de tals favors és la condemnació eterna de l'ànima.

Una de les primeres històries de pactes amb el dimoni és la de Teòfil d’Adana, un clergue que va ser calumniat davant el seu bisbe perdent la seva dignitat. Per recuperar-la va acudir al diable, el qual li assegurà el seu ajut si es venia l’ànima i renunciava a la seva fe. Una vegada signat el pacte, Teòfil recuperà el seu càrrec i començà a enriquir-se. Penedit del que havia fet, va repartir la seva riquesa entre la comunitat i va demanar ajut a la Verge. En somnis, va veure com la Verge vencia el diable.

Teòfil d’Adana salvat per la Verge


El Papa Silvestre II (Gerbert d’Orlhac) va morir el 1003, i a partir d’aleshores s’escampà la llegenda negra sobre la seva figura. Segons aquesta llegenda, Silvestre II hauria fet un pacte amb Satanàs per ser nomenat pontífex. 

El Papa Silvestre II pactant amb el dimoni (1460)


En aquells temps, una de les creences més esteses era que la persona que havia fet un pacte amb el dimoni prometia a canvi sacrificar nens. També se suposava que participaria en aquelarres i  tindria relacions sexuals amb dimonis. El 1484 el papa Innocenci VIII va promulgar la butlla Summus desiderantes affectibus, amb què reconeixia l'existència de les bruixes.


La fantasia de la bruixa que participava en aquelarres nocturns adorant el diable, formant part d'un grup clandestí que realitzava sacrificis humans i ritus sacrílegs es remunta a l'antiguitat. 


Tableau de l'Inconstance 
des Mauvais Anges et Demons 
(1612)

El Malleus Maleficarum (Martell de les Bruixes), d'Henrich Kramer, és probablement el tractat més important que s'hagi publicat en el context de la persecució de bruixes en el Renaixement. És un exhaustiu llibre sobre la cacera de bruixes que després de ser publicat a Alemanya el 1487 va tenir dotzenes de noves edicions, es va difondre per Europa i va tenir un profund impacte en els judicis contra les bruixes al continent durant 200 anys aproximadament. Aquesta obra és notòria pel seu ús en el període de la histèria per la caça de bruixes, que va aconseguir la seva màxima expressió des de mitjans de segle XVI fins a mitjan el XVII.


Les bruixes es troben amb els dimonis
Compendi Maleficarum, Milà (1608) 

Les bruixes de Berwick
El rei Jacob VI, presideix un tribunal 
per examinar la culpabilitat o innocència 
de les presumptes bruixes de Berwick. 


En el Cancionero de Palacio -recull de música del Renaixement-,  hi trobem una cançó que, segons els experts, al·ludeix al context d'un aquelarre, presidit pel diable (Enzinueco), que sempre havia d’acabar en desenfrenats intercanvis sexuals amb totes les bruixes.



Pámpano verde
Francisco de la Torre

Pánpano verde, rrazimo alvar,
¿quién vido dueñas a tal ora andar?
Enzinueco entr'ellas entre las donzellas.
Aquí somos todas tres:
las dos de Olmedo,
la otra ....


En l’òpera Dido and Aeneas de Henry Purcell, les bruixes observen amb alegria tots els preparatius de la marxa d'Enees, i tramen causar més desgràcies: cal que Dido mori, que cremi Cartago i que els troians s'enfonsin al mar.



Witches Duet. Dido & Aeneas
Henry Purcell

Però, la llegenda de pactes diabòlics que ha tingut més ressó literària és, sens dubte, el mite de Faust.
No és clar el seu origen, probablement barreja els contes populars sobre ànimes venudes i pactes satànics amb la figura d'un alquimista alemany del segle XV que afirmava que havia pactat amb el diable per obtenir la saviesa perfecta.
Aquest personatge, Georgius Faustus (1480-1570) va ser citat per Luter, donant-li la fama definitiva.  Es deia que Georgius Faustus, caminava sempre amb dos gossos que eren dimonis. Alguns testimonis afirmen que es tractava d'un professor universitari que era considerat malèfic per la màgia que feia a les seves classes (amb la tècnica de la llanterna màgica), projectant imatges de monstres.

Llegendes similars es troben a Polònia i Anglaterra per la mateixa època i segueixen la tradició oral transmesa des del segle V, amb la història de Teophilus d'Adana que ja hem mencionat, un monjo que va vendre's al diable per assolir el poder. Podrien incorporar els rumors que van envoltar Johann Fust, un dels inventors de la impremta, sobre coneixement tècnic maligne.


Pa Twardowski és un bruixot polonès que va fer un tracte amb el Diable. Pa Twardowski va vendre la seva ànima a canvi de poders especials, com convocar l'esperit de la difunta esposa del rei polonès Segismundo August, però finalment va trobar un destí tràgic.
                         
Pan Twardowski (ballet)
Ludomir Rózycki
(1883-1953)


Ludomir Rózycki fou un compositor i director d’orquestra polonès. El seu ballet Pan Twardowski va ser el primer ballet polonès que es va interpretar a gran escala a l'estranger, i es va veure a Copenhaguen, Praga, Brno, Zagreb, Belgrad i Viena, i es va realitzar més de 800 vegades a Varsòvia
El 1587 el llibreter Johann Spies, de Frankfurt, va publicar la història de D. Johann Fausten, d'un autor anònim. Aquesta versió és coneguda com el Faust de Spies o Volksbuch. Tot i que no es destaca per la seva qualitat literària, l'obra va tenir una gran acollida per part de públic, de manera que aviat va ser traduïda a altres idiomes. És considerada la primera manifestació literària del mite fàustic.

Però, la més coneguda és la versió del poeta i novel·lista Johann Wolgang von Goethe. Es va publicar en dues parts: Faust: Primera part de la tragèdia (1806) i Faust: segona part de la tragèdia (1832). És la novel·la més famosa d’aquest escriptor i està considerada com una de les grans obres de la literatura universal.

De renom és també l’obra del Nobel de literatura Thomas Mann (1875-1955) publicada el 1947 amb el títol Doktor Faustus: Das Leben des deutschen Tonsetzers Adrian Leverkühn, erzählt von einem Freunde. El Faust de Mann és Leverkühn, el compositor que està disposat a renunciar a vivències vitals per tal d’aconseguir el domini de la més elevada de les arts, la música. El pacte li permet assolir el seu anhel. El final tràgic de Leverkühn corre paral·lel a la destrucció d’Alemanya amb el nazisme.

Hi ha multitud d’obres musicals dedicades a la llegenda de Faust. En destaquem només dues, sabent que n'obviem moltes altres de grans compositors: Beethoven, Berlioz, Liszt ...

Escenes de Faust
Robert Schumenn

Vals de l’òpera Faust
Charles Gounod

Els pactes amb el dimoni també estan ben arrelats a la cultura popular. Així  es manifesta en moltes històries, llegendes i contes d’arreu del món.

Llegenda de la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans:

Diu la llegenda que fa molts anys, quan la gent encara vivia en masies i s'ocupava en les tasques pròpies de la vida al camp, existia a Martorell, molt a prop de la riba del Llobregat, un hostal. En aquest hostal hi treballava una minyona, que entre les coses que feia durant el dia s'encarregava d'anar a cercar aigua de molt lluny, travessant el riu a gual i carregada amb grossos càntirs. Va arribar un dia en que, havent plogut a bots i barrals, la noia no sabia com travessar el riu, de tan ple com baixava. Prou avorrida i fatigada, va exclamar que donaria la seva ànima al diable si aquest li alleugeria el treball. El diable va presentar-se davant d'ella i li va prometre que si allò era veritat, en una nit bastiria un pont. Ella va acceptar de seguida, però en el secret pensament que no ho aconseguiria mai. Però el diable no tenia la més mínima intenció de perdre la juguesca, i aquella mateix nit tota una colla de dimonis iniciaren la construcció del pont: en realitat el diable havia enganyat a la noia, perquè no havia dit que portaria ajudants. Uns quants diables carregaven pedres del Montseny o de Montserrat, i d'altres feien el pont. El mateix dimoni que s'havia presentat a la minyona feia de capatàs i anava a cercar pedres ben grosses força lluny. A la matinada el pont estava gairebé enllestit i la noia, que prou estona havia tingut per adonar-se del que havia fet, va anar a explicar a la mestressa el seu problema. La senyora va rumiar una solució, i sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d'aigua sobre el gall que dormia. L'animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d'hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia. D'aquesta manera el cant va anar propagant-se fins arribar a un lloc a prop de la riera de Caldes, on hi havia la masia de Can Cortès. Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant un pedra enorme al coll, va cantar el gall d'aquesta masia. El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. I d'aquesta singular manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable, al que li manca una pedra: la nostra Pedra Llarga.
Ajuntament de Palau-solità i Plegamans

Una de les primeres expressions musicals del mite del pacte amb el diable la trobem en les Cantigues d’Alfons X el Savi. La història és prou divertida com per reproduir-la aquí:

Us explicaré, si m‘escolteu, la història d'un judici que va fer Santa Maria en el cas d'un pelegrí de Santiago. Aquest romer anava de bona voluntat a Santiago de Compostel·la; però, abans d'emprendre el seu viatge, va cometre un pecat: va tenir relacions amb una dona sense haver-se casat amb ella. Després, el mesquí, sense confessar-se, es va llançar al Camí. De seguida el dimoni se li va aparèixer, prenent la forma de l'apòstol Sant Jaume amb la intenció d'enganyar-lo. El dimoni li va declarar, «Pelegrí, estic allunyat de tu. Has pecat. Jo t'ofereixo la salvació; t'ofereixo una manera d'evitar el llac de foc de l'infern, on certament sense la meva ajuda cauràs. Però abans, faràs el que et dic: elimina l'agent del teu mal; has de tallar-te el membre que et va fer pecar.»
El pelegrí, que sens dubte pensava que era Santiago aquell que li ordenava això, va complir amb tot el que manava: convençut que obrava bé, es va tallar el membre masculí. Molt aviat va caure mort en el camí.

Els seus companys, quan el van trobar fred i sense vida, van fugir perquè no se'ls acusés de la mort. Després van venir els dimonis per emportar-se l'ànima del mort. Estant en això, van haver de passar davant d'una molt bonica capella de Sant Pere. D'allà va sortir Santiago de Compostel·la dient: «Ai, falsos, no podeu portar-vos l'ànima del meu pelegrí. El vàreu enganyar amb la meva semblança. Gran traïció vau fer. I, com falsament vau guanyar aquesta ànima, molt poc temps l'haureu si Déu m'ajuda.» Els mals diables van respondre: «Parles en va, Santiago. Estem segurs que aquesta ànima no pot venir davant Déu, ja que amb les seves pròpies mans s'ha matat.» Santiago va declarar, «Fem això: Com que no ens podem posar d'acord vosaltres i jo, apel·lem, sense més demora, a un jutge irreprotxable , a la sense igual Mare de Déu.»
Quan es van veure davant Santa Maria, cada part va exposar el seu argument i va demandar el seu dret. El judici de la Jutge era aquest: que fossin els diables a tornar l'ànima a el cos on l'havien trobat perquè després el pelegrí es pogués salvar.

Aquest judici després va ser complert i el pelegrí mort va ser ressuscitat, per la qual cosa donava gràcies a Déu. Però mai li va ser restituït allò que s'havia tallat; així que mai va tenir ni la capacitat ni la temptació de repetir el seu pecat.

Non é gran cousa
Cantiga d’Alfonso X el Savi 
(1221-184)

Un cas relacionat amb la llegenta fàustica però una mica diferent, és el del compositor Giuseppe Tartini (1692-1770). Aquest compositor, nascut a la península d’Ístria (en aquell temps pertanyent a la República de Venècia), suposadament li va explicar a l'astrònom francès Jérôme Lalande que va somiar que el diable se li va aparèixer demanant-li ser el seu servent:
Una nit, l'any 1713 vaig somiar que havia fet un pacte amb el diable a canvi de la meva ànima. Tot va sortir com jo desitjava: el meu nou servent va anticipar tots els meus desitjos. Entre altres coses, li vaig donar el meu violí per veure si podia tocar. Com de gran va ser la meva sorpresa a l'escoltar una sonata tan meravellosa i tan bella, interpretada amb tant art i intel·ligència, com mai havia pensat ni en els meus més intrèpids somnis! Em vaig sentir extasiat, transportat, encantat: la meva respiració va fallar, i vaig despertar. Immediatament vaig prendre el meu violí per tal de retenir, al menys una part, la impressió del meu somni. ¡En va! La música que jo en aquell moment vaig compondre és sens dubte la millor que he escrit, i encara l’anomeno El trino del diable, però la diferència entre ella i la que em va commoure és tan gran que hauria destruït el meu instrument i hauria dit adéu a la música per sempre si hagués hagut de viure sense el gaudi que m'ofereix.”

Giuseppe Tartini, en Voyage d'un françois en Italie


El trino del diable
Giuseppe Tartini


Un altre dels mites famosos és Paganini. 
Els rumors sobre el tracte amb el maligne van començar quan Paganini comptava amb només cinc anys, quan el diable suposadament se li va aparèixer en somnis a la seva mare assegurant-li que, a canvi de la seva ànima, el seu fill seria un violinista de fama mundial. Cal dir que el propi Niccoló Paganini, en les seves posades en escena dalt dels escenaris, es va cuidar d’alimentar aquest llegenda.









Un crític de la Gazzeta Piamontese, l'endemà d'un concert, va anotar: Té alguna cosa de diabòlic, una habilitat gairebé sobrenatural. Molt sovint el seu violí ja no és un violí. És una flauta, és la netíssima veu d'un canari ben ensinistrat; supera les més incomprensibles dificultats amb una facilitat fora mida.

Variacions per a violí sol
Niccoló Paganini

I fins el segle XX el mite del pacte demoníac ha seguit apareixent en diferents àmbits de la cultura universal.
A partir d’un conte tradicional rus, Igor Stravinsky va compondre l’obra teatral La història d’un soldat (per a ser llegida, tocada i ballada),  amb aquest argument: un soldat que retorna a casa seva després de la guerra, es troba el diable, a qui entrega la seva única possessió, un violí, a canvi d'un misteriós llibre que l'ajudarà a fer-se ric.(...)


Historia d’un soldat
Igor Stravinsky



Però, la llegenda, el mite de Faust  arriba fins i tot a les ribes del Mississippí. En la pel·lícula O Brother, Where Art Thou? de Joel i Ethan Cohen, apareix un jove guitarrista anomenat Tommy Johnson que, quan li pregunten per què era en mig del no-res, en una cruïlla de carreteres, Tommy els explica que ha venut la seva ànima al diable a canvi de la capacitat de poder tocar la guitarra.
  


En realitat, Tommy Johnson (1896-1956) va ser un músic americà de blues del Delta que va gravar a finals de la dècada de 1920 i era conegut per la seva estranya veu de falset i la seva intricada interpretació de guitarra.

Cool Drink Of Water Blues
Tommy Johnson

Canned Heat Blues (1928
Tommy Johnson


El que és interessant és que comparteix amb Robert Johnson (1911-1938), un altre cantant de blues, la mateixa llegenda d’haver-se venut l’ànima al dimoni a canvi de destresa musical.

De Robert Johnson (1911-1938) es diu que va entregar l’ànima al diable a canvi que li ensenyés a tocar la guitarra. Es diu que Johnson no era gaire destre amb aquest instrument. A causa de la seva frustració, va decidir desaparèixer algun temps. A la tornada de la seva partida (aproximadament quatre mesos després) s'havia convertit en un molt bon guitarrista i van començar a circular els rumors (alguns sembrats pel mateix Johnson) que havia venut la seva ànima al diable en una cruïlla de carretera per poder convertir-se en el millor bluesman que mai hagués trepitjat la terra. En realitat, qui  li va ensenyar a tocar va ser Ike Zimmerman. Practicaven al cementiri, per estar sols i tranquils (aquí no es queixarà ningú, deia Ike).

Cross road blues
Robert Johnson

Me and the devil
Robert Johnson


5.- Lluites del bé contra el mal
Es desencadenà llavors una guerra al cel: Miquel i els seus àngels van combatre al drac; aquest i els seus àngels, al seu torn, els van fer front, però no van poder vèncer, i ja no hi va haver lloc per a ells en el cel. Així va ser expulsat el gran drac, aquella serp antiga que es diu diable i Satanàs, i que enganya el món sencer. Juntament amb els seus àngels, va ser llançat a la terra.
Apocalipsi 12.7-12


Beatus de Facundus (1047)


Els drames religiosos medievals, officium pastorem (l’adoració dels pastors), son l’origen remot d’una de les tradicions teatrals nadalenques més populars  a Catalunya. És típic dels Pastorets les escenes, de caràcter més aviat humorístic, de confrontació entre el bé i el mal, entre sant Miquel i Satanàs amb les fúries de l’infern.



Els pastorets de Figueres


Però a l’Edat Mitjana, la lluita entre el bé i el mal es personificava en les guerres entre moros i cristians de la reconquesta. És evident l’empremta que aquests episodis de la història hispànica han deixat en la cultura popular i que formen part del patrimoni tradicional de molts indrets, sobretot del País Valencià.

Però, la interpretació habitual de les escenes de lluita de cavallers en l’art Romànic, representen la imatge del triomf de l'Església sobre l'Islam, és a dir,  del bé sobre el mal. No podem obviar que en determinades localitats l'activitat bèl·lica formava part de la vida quotidiana.

Les justes eren combats entre dos cavallers, muntats a cavall i armats amb sengles llances, en les que, a vegades, es dirimia els drets o la superioritat moral d’algú (ordalia, judici de Déu), i d’aquí el nom de “justa”.






La cançó Senhor per los nostres peccatz escrita per Gauvadan, trobador occità del Segle XIII, parla de la guerra entre cristians i musulmans a la zona de la península ibèrica i el Sud de l'actual França.

Entendrem millor la motivació de l'autor i l'obra en general si atenem al fet que en aquesta època ens trobem entre la derrota cristiana a Alarcos, en la qual els cristians van patir un important daltabaix, i la de les Navas de Tolosa. 

En aquesta època el califa del Marroc (que a la cançó es diu Rei del Marroc), va amenaçar amb marxar i prendre la mateixa Roma, centre de la religió cristiana. Si hagués pres el camí terrestre hauria hagut de travessar l'Occitània, en la qual Gavaudan vivia, això explica gran part de l'obra i les seves al·lusions a les bravates dels musulmans.

Senhors, per los nostres peccatz
creys la forsa dels Sarrazis:
Jherusalem pres Saladis
et encaras non es cobratz;
per que manda·l reys de Marroc
qu'ab totz los reys de Crestias
se combatra ab sos trefas
Andolozitz et Arabitz
contra la fe de Crist garnitz.
(...)

Senhor per los nostres peccatz
Gauvadan
(Segle XIII)
(Recreació d'Eduardo Paniagua)

En aquest romance de Juan del Enzina es canta a Boabdil -que acaba de perdre el regne de Granada-,  què renegui de Mahoma per no perdre també l’ànima.  

Qu’es de ti, desconsolado
Cancionero de Palacio (XV-XVI)


La representació musical més pertinent i oportuna per a il·lustrar aquesta metàfora, la lluita del bé contra el mal com un combat entre cavallers, és l’ensalada de Mateu Fletxa el vell anomenada, precisament, La justa.
En aquesta obra, Llucifer és el cavaller mantenidor contra el qual lluitarà, primer Adam i serà vençut, i després el Déu d’Israel, que vencerà Satanàs.   
L'ensalada és una composició musical polifònica, d'estil madrigalesc formada d'elements heterogenis. És de caràcter festiu i humorístic, lligat en general amb la temàtica nadalenca, en el text literari de la qual -i d'aquí el seu nom- s'hi barrejaven diversos idiomes, i que en el transcurs del seu discurs musical tot d'un plegat canviava d'estil, de manera que donava així un marcat caràcter de joc al desenvolupament de l'obra.


La justa
Mateu Fletxa el vell

¡Oyd, oyd los vivientes
una justa que se ordena! Y el precio d'ella se suena que es la salud de las gentes.

Salid, salid a los miradores para ver los justadores, que quien ha de mantenir es el bravo Lucifer por honra de sus amores.
¿Quién es la dama que ama?
¿Y quién son los ventureros? Sólo son dos caballeros. La dama Envidia se llama. Diz que dize por su dama al mundo como grossero:
"Para tí la quiero,  noramala, compañero,
¡Para tí la quiero!".

Paso, paso sin temor
que entra el mantenedor, pues toquen los atabales,
¡Ea, diestros oficiales!

Llame el tiple con primor:
Tin tin tin. ¡Oh, galán!
Responda la contra y el tenor:

Tron, tron...
¡Sus! 
Todos: "Ti pi tipi tin, pirlin..."

"Cata el lobo do va, Juanilla, ¡Cata el lobo do va!".

La soberbia es el padrino, una silla es la cimera.

¡Oh, qué pompa y qué manera!  Escuchad que el monte es fino:

"Super astra Dei exaltabo solium meum
et símilis ero Altissimo".

El mantenedor es fiero,
callad y estemos en vela
que otro viene ya a la tela.

¿Quién es el aventurero?
Adán padre primero,
rodeado de prophetas.

Ojo! ¡Alerta compañero,
que ya tocan las trompetas! "Fan, fre-le-re-le-ran fan, fan"

¿Por quién justa nuestro Adán? Por la gloria primitiva. ¡Viva! ¡Viva! ¡Viva!

Sus padrinos, ¿quién serán? Los Santos Padres que y van puestos a sus derredores cantando un cantar galán por honra de sus amores:

"Si con tantos servidores no ponéis tela, señora, no sois buena texedora".

Alhajas trae por devisa
con que os finaréis de risa.
Y ¿qué son? ¡Una pala y açadón y la letra desta guisa:

"Laboravi in gemitu meo,
lavabo per singulas noctes lectum meum".

¡Ea, ea, que quieren romper las lanças de competencia! La de gula, Lucifer, Adán la de ignocencia, mas de ver su gran patientia no hay quien no cante de gana:

"¡Que tocan alarma, Juana! ¡Hola, que tocan alarma!" ¡Dale la lança! ¡Dale la lança! El trompeta dice ya: ¡Helo va! ¡Helo va! ¡Tub, tub! Corran corran sin tardança. ¡Ciégalo tu, Sant Antón Guárdalo Señora! ¡San Blas! ¡Trópele, trópele, tras!
¡Oh, qué terrible encontrón!
¡Adán cayó para atrás!.

Buscad d'hoy más,
Peccadores quien sane vuestros dolores.

"Que no son amores
para todos hombres".




¡Aparte, todos aparte!
¿Quién viene? ¡Dezid-nos d'él! Un cavallero novel, Dios de Israel.
¡Guarte, guarte, Lucifer

"Mala noche havéis de haver don Lucifer,
aunque seáis más letrado y bachiller".

¡Venga, venga'l gran Señor!
Háganle todos el buz.
Su cimera es una cruz,
su padrino el Precursor
que da voces con hervor:

"Ecce qui tollis peccata mundi".

¿Y por quién ha de justar?
Por la que no tiene par.
¿Quién sería? "Virgo María, caelorum via, de los errados la guía".
¿Y el mote? Qual no se vió:"¡Sitio, sitio!".

Denles las lanças de guerra: a Cristo la de justitia, y a Luzbel la de cobdicia. No yerra de caer muy presto en tierra.

¡Dale la lança, Dale la lança que ya va nuestra bienaventurança! ¡Tras, tras, tras, grita y alarido, que Lucifer ha caydo!
¡Vade retro, Satanás!
Muy corrido va Luzbel,
¡A él, a él, que trae fardel!
¡Vaçia, que ya en hastía! Scantémosle un pedaço, del taço y el baço, las cuerdas del espinaço y en la frente con un maço y en las manos gusanos. Y a vosotros los cristianos:

¡Buenas Pascuas y buen año, que es deshecho ya el engaño!

"Laudate Dominum omnes gentes laudate eum omnes populi".



<><><><>

A l'Edat Mitjana, l'església prohibia 
una certa relació de sons en la música: 
el tríton. Aquesta combinació de sons 
era la personificació del dimoni en la música. 
(Diàbolus in música)
<><><><>

En aquest capítol he utilitzat fragments de diveres pàgines web. Voldria agrair especialment els treballs de Pilar Juanhuix Tarrés, Alejandro García Avilés i Candela Perpiñá García (i algú més que no recordo el nom), sobre aquesta diabòlica temàtica, que m’han servit per a documentar-me a bastament.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada