33.- Petrarca i la música

 Francesco Petrarca

  Andrea del Castagno

 (1421-1457)

Francesco Petrarca (1304-1374), gran poeta humanista italià del segle XIV, es va formar al cor de la Provença, on encara es mantenia viva la gran tradició trobadoresca. En realitat, sabem que Petrarca tocava el llaüt i tenia diversos amics músics. Petrarca ha gaudit d'un lloc afortunat en la història de la música, només comparable al que ha merescut ell mateix en la història de la literatura. Una de les seves obres més importants és Rerum vulgarium fragmenta -tot i que el títol és en llatí està escrit en italià-, que posteriorment es va publicar amb el nom de Cançoner. Lluny de ser un recull de poemes dispersos, el Cançoner respon a una unitat, en que l’amor de Laura és el fil que ho lliga tot. Molts compositors de diferents èpoques han fet música sobre els versos del cançoner de Petrarca, però, sorprenentment, només  s'ha conservat una sola peça musical contemporània amb un text seu: Non al suo amante più Diana piacque, de Jacopo da Bologna.

•<><><>•<><><>•

Jacopo da Bologna
(1340-1386)

Non al suo amante più Diana piacque (1350)

Jacopo da Bologna (1340-1386)

Madrigal, número 52. 

Non al suo amante piú Dïana piacque, quando per tal ventura tutta ignuda la vide in mezzo de le gelide acque, ch'a me la pastorella alpestra et cruda posta a bagnar un leggiadretto velo, ch'a l'aura il vago et biondo capel chiuda, tal che mi fece, or quand'egli arde 'l cielo, tutto tremar d'un amoroso gielo.

No plagué més Diana* al seu amant quan, per semblant ventura, tota nua la veié en l’aigua gèlida al davant, que a mi la pastoreta aspriva i crua enfeinada a rentar un delitós vel que a l’aura* reclogués la rossa cua, tal que em va fer, llavors que crema el cel,* tremolar tot, glaçat d’amorós gel. *Al·lusió al mite d’Acteó i Diana *Joc amb el nom de Laura *...crema el cel: estiu

Jacopo da Bologna (1340-1386) fou un compositor italià del segle XIV. Junt amb Giovanni da Casia va ser un dels primers representants de l'ars nova dels florentins, que compongué madrigals, aires de caça i balades amb acompanyament d'instruments. Con brachi assai Giovanni da Casia

Petrarca és un precursor i prototip modèlic de l’home del Renaixement, que posseït per una passió de bibliòfil, viatjà constantment per Europa (França, Itàlia, Països Baixos, Espanya, Anglaterra) buscant còdexs d'autors clàssics. L’assaig El Giro, de Stephen Greenblatt, explica magníficament bé com aquest impuls humanístic portarà Poggio Bracciolini a la recerca dels clàssics perduts en monestirs de l’Edat Mitjana. De rerum nature, de Lucreci, valuosíssima troballa de Poggio, s’emmarca perfectament en l’esperit renaixentista, que en temps de Petrarca tot just s’albirava.

Tot i que la seva influència com a humanista reivindicador dels clàssics llatins s'estendria de seguida per tot Europa, la seva obra poètica en italià (com és el cas del Canzoniere) trigaria molt a ser coneguda. No és estrany, doncs, que s'hagi d'esperar fins al segle següent per trobar un text seu -un de sol- en una obra del gran Guillaume Dufay: la cançó Virgine bella, sobre la primera estrofa del darrer poema del Cançoner. Però els immediats successors de Dufay de l'escola francoflamenca no van tenir encara accés a la poesia de Petrarca i, de nou, ens caldrà esperar un segle més per trobar els seus versos en l'obra dels compositors.

•<><><>•<><><>•

Guillaume Dufay
(1397-1474)

Vergine bella

Guillaume Dufay (1397-1474)
Número 366, últim poema del Cançoner. Més endavant sentirem una versió de Palestrina d’aquest mateix poema. 

Vergine bella, che di sol vestita, coronata di stelle, al sommo Sole piacesti sí, che ’n te Sua luce ascose, amor mi spinge a dir di te parole: ma non so ’ncominciar senza tu’ aita, et di Colui ch’amando in te si pose. Invoco lei che ben sempre rispose, chi la chiamò con fede: Vergine, s’a mercede miseria extrema de l’humane cose già mai ti volse, al mio prego t’inchina, soccorri a la mia guerra, bench’i’ sia terra,   et tu del ciel regina. (...)

Oh Verge bella, que de sol vestida coronada d’estels, tant a l’alt Sol plagueres que Sa llum en tu amagà, Amor em fa parlar de tu com vol; però la teva ajuda em cal seguida, iI la del Qui estimant en tu es posà. Invoco aquella que sempre escoltà el qui la cridà amb fe. Oh Verge, si a mercè la gran misèria del comport humà mai et mogué, al meu prec l’orella inclina; val-me en la meva guerra, bé que sóc terra, i tu del cel regina. (...)

Guillaume Dufay (1397-1474), va ser el compositor més famós del segle XV a Europa. És l'iniciador de l'escola francoflamenca, un gran referent de la música europea fins a finals del segle XVI. Va ser capaç de combinar encertadament l'ars nova de Guillaume de Machaut, l'harmonia anglesa de John Dunstable i la melodia italiana. La seva música anunciava l'arribada del madrigalisme i la música del Renaixement.

Si bé és cert, com hem dit, que molts compositors del segle XV i XVI, predominantment de l’escola francoflamenca,  no tenen accés a la poesia de Petrarca, -[estem parlant de compositors tan importants com John Dunstable (1390-1453), Johannes Ockeghem (1410-1497), Alexander Agricola (1446-1506), Heinrich Isaac (1450-1517), Josquin des Prez (1450-1521), Jacob Obrecht (1453-1505), Claudin de Sermisy (1490-1562), Nicolas Gombert (1495-1560). Pierre Passereau (1509-1547), Jacob Clemens non Papa  (1510-1555), Guillaume Costeley (1530-1606), Claude Le Jeune (1530-1600), Hans Leo Hassler (1564-1612), Giovanni Francisco Anerio (1569-1630), Michael Schultze (1571-1621) etc.]-, a Itàlia, a mitjans i finals del segle XVI, el poeta toscà esdevingué la principal font d’inspiració de la nova fornada de compositors.

Com a curiositat, hem trobat aquest Allez soupirs de Claudin de Sermisy, traducció francesa del sonet Ite caldi sospiri del cançoner de Petrarca, tot i que entre dels compositors francesos, Sermisy destaca per les seves chansons i no pas pels seus madrigals.

•<><><>•<><><>•

Claudin de Sermisy
 (1490-1562)

Allez soupirs (Ite caldi sospiri)

Claudin de Sermisy (1490-1562)

Sonet, número 153. Sonet dedicat als sospirs i pensaments d’esperança del poeta.
Sentirem més endavant la versió italiana d'aquest sonet amb música de Robert Jones.

Aneu, ardents sospirs, al cor fredós,

trenqueu el glaç que Pietat contén,

i si mortal pregària el cel atén,

mort o mercè enllesteixi els meus dolors.

Claudin de Sermisy (1490-1562) Compositor francès del Renaixement. Junt amb Clément Janequin fou un dels més famosos i populars compositors de chansons en francès a principis del segle XVI, a més fou un destacat compositor de música sacra. La seva música influí i es veié influïda pels estils contemporanis italians.)

Així, en l'emergent madrigal cinccentista italià, impulsat pels compositors francoflamencs que cada vegada gravitaven més cap a Itàlia, la poesia petrarquista, tant de Petrarca mateix com dels seus imitadors renaixentistes, hi tindrà el lloc de màxim honor. En pocs decennis, els milers de versos del Cançoner van passar per la interpretació polifònica dels nombrosos madrigalistes del segle XVI; algun compositor, com Matteo Rampollini, va dedicar a Petrarca tota una col·lecció monogràfica.

•<><><>•<><><>•

Matteo Rampollini

 (1497-1517)

Due Canzoni del Petrarca
Mattio Rampollini (1497-1517)

Canzone, número  37 - Si è debile il filo a cui s'attene.

Sí è debile il filo a cui s'attene la gravosa mia vita che, s'altri non l'aita, ella fia tosto di suo corso a riva; però che dopo l'empia dipartita che dal dolce mio bene feci, sol una spene è stato infin a qui cagion ch'io viva, dicendo: Perché priva sia de l'amata vista, mantienti, anima trista; che sai s'a miglior tempo ancho ritorni et a piú lieti giorni, o se 'l perduto ben mai si racquista? Questa speranza mi sostenne un tempo: or vien mancando, et troppo in lei m'attempo.  (...) Canzone, número 331 - Solea da la fontana di mia vita. Solea da la fontana di mia vita allontanarme, et cercar terre et mari, non mio voler, ma mia stella seguendo; et sempre andai, tal Amor diemmi aita, in quelli esilii quanto e' vide amari, di memoria et di speme il cor pascendo. Or lasso, alzo la mano, et l'arme rendo a l'empia et vïolenta mia fortuna, che privo m'à di sí dolce speranza. Sol memoria m'avanza, et pasco 'l gran desir sol di quest'una: onde l'alma vien men frale et digiuna. (...)

Tan dèbil és el fil on se’m sosté la carregosa vida que prou serà finida si ajuda d’algú altre no hi mitjança; puix que després de la cruel partida que feia del meu bé, ja només em manté l’esma de viure una mica d’esperança, que diu: ”Tot i en mancança de l’estimada vista, aguanta, ànima trista; qui sap si a millors temps retornaries i a més joiosos dies, o el perdut bé si mai es reconquista?”. Un temps tal confiança, avui ja és escassa, em suportà, i ara m’hi atardo massa. (...) Solia de la font que m’era vida allunyar-me, i cercar llocs i oceans, no el meu voler, ans el meu estel seguint; i sempre anava, Amor prestant-me brida. En exilis com ell veié amargants, de record i esperança el cor nodrit. Las, ara alço la mà, l’arma rendint a la crua i brutal meva fortuna, que m’ha privat de tan dolça esperança. Just queda la membrança, i peixo el gran desig sol d’aquesta una: i l’ànima en falleix, feble i dejuna. (...)

Mattio Rampollini (1497-1553) va ser un compositor italià del Renaixement, actiu a Florència. Emprat pels Medici, va ser un col·lega del més famós Francesco Corteccia, i es va destacar pels seus madrigals, alguns compostos pels opulents entreteniments de la cort dels Medici.

Francesco Corteccia (1502-1571) va ser un compositor, organista i mestre italià de el Renaixement. No solament va ser un dels millors compositors de madrigals, i un important compositor italià natiu durant un període de dominació de compositors dels Països Baixos, sinó que va ser el músic més prominent a Florència durant diverses dècades durant el regnat de Cosimo I de Medici . Le Ninphe, (Il Bronzino) Francesco Corteccia Musiche fatte nelle nozze dello illustrissimo duca di Firenze il signor Cosimo de Medici et della illustrissima consorte sua mad. Leonora da Tolleto. Alessandro Striggio (1536-1592) va ser un compositor italià, instrumentista i diplomàtic del Renaixement. Va compondre nombrosos madrigals i música dramàtica, i en combinar els dos gèneres, es va convertir en l'inventor de la comèdia madrigal. El seu fill, també anomenat Alessandro Striggio, va escriure el llibret per Orfeo de Monteverdi. Va començar a treballar per a Cosimo de Medici per reemplaçar a Francesco Corteccia com el músic principal de la cort de Medici. Nasce la pena mia Alessandro Striggio

Però el més habitual era que la poesia del toscà aparegués als llibres de madrigals al costat de l'obra dels seus imitadors. Des dels francoflamencs Adrian Willaert, Jacques Arcadelt, Cyprian de Rore, Philippe de Monte, Roland de Lassus o Jacques de Wert fins als ja protobarrocs Claudio Monteverdi, Giulio Caccini o Sigismondo d'India, passant pels grans mestres italians del madrigal Luca Marenzio o Giovanni Pierluigi da Palestrina, tots van musicar en un grau o altre la poesia de Petrarca. Fins i tot, músics com el nostre Lluís del Milà, que no va ser cap madrigalista ni va treballar a Itàlia, en musicaven poemes.

•<><><>•<><><>•

Lluís del Milà
(1500-1561)

Gentil mia donna i'veggio

Lluís del Milà (1500-1561)

Cançó, número 72. Dedicada als ulls de Laura

Gentil mia donna, i' veggio nel mover de' vostr'occhi un dolce lume che mi mostra la via ch'al ciel conduce; et per lungo costume, dentro là dove sol con Amor seggio, quasi visibilmente il cor traluce. (...)

Gentil senyora, veig al gest dels vostres ulls la dolça llum que mostra el curs que al cel em condueix; i per usat costum, on tot el sol, amb Amor, sec en rabeig, quasi es veu com el cor es trasllueix. (...)

Lluís del Milà (1500-1561) va ser un escriptor, compositor i músic de la Cort de València. La seva importància històrica rau a ser el precursor de la música per a viola de mà i el primer compositor que va introduir instruccions verbals per marcar el tempo a les partitures.

L’eclosió de Petrarca en el repertori dels madrigalistes a Itàlia es produeix en el moment, tan interessant, des del punt de vista musical, de transició del Renaixement al Barroc. Com veurem, serà l’aportació de molts compositors, molts d’ells absolutament desconeguts avui dia, el que contribuirà a imposar el stile moderno i a allunyar l’expressió musical de les enrevessades textures polifòniques. Aquesta coincidència no és casual, ja que la poesia petrarquista, pel seu contingut humanista, d’expressió dels afectes de l’ànima, és idònia per a la retòrica barroca que comença a imposar-se.  

La mostra musical que ve a continuació, està composta de madrigals (forma musical) sobre poemes del cançoner de Petrarca (Rerum vulgarium fragmenta). La majoria d’aquests poemes musicats són sonets, però també hi ha alguna cançó, algun madrigal, alguna sextina i alguna belada. Veureu que en algun cas, uns mateixos versos han estat musicats per més d’un compositor, i això és molt interessant, ja que ens permet veure com cada un d’ells emfatitza a la seva manera el sentit de les mateixes paraules.

L’ordre de les composicions en que he organitzat aquesta secció no segueix la numeració dels poemes del Canzoniere. Ja que el meu interès és més musical que poètic, he prioritzat l’autor musical a l’obra poètica, i he ordenat els compositors cronològicament.

•<><><>•<><><>••<><><>•<><><>•

AUDICIONS

La versió en català de tots els versos,  així com els comentaris sobre els poemes, són de la magnífica versió de Miquel Desclot, editada per Proa.

•<><><>•<><><>•
Bartolomeo  Tromboncino
(1470-1535)

Movesi'l vecchiare

Bartolomeo Tromboncino (1470-1535)

Sonet, número 16. L’amant que cerca arreu el rostre de l’amada es compara amb el vell pelegrí que viatge a Roma per veure el rostre de Crist, en la Verònica que es conserva a Sant Pere.

Movesi il vecchierel canuto et biancho del dolce loco ov'à sua età fornita et da la famigliuola sbigottita che vede il caro padre venir manco; indi trahendo poi l'antiquo fianco per l'extreme giornate di sua vita, quanto piú pò, col buon voler s'aita, rotto dagli anni, et dal cammino stanco; et viene a Roma, seguendo 'l desio, per mirar la sembianza di colui ch'ancor lassú nel ciel vedere spera: cosí, lasso, talor vo cerchand'io, donna, quanto è possibile, in altrui la disïata vostra forma vera.

S’allunya el bon vellet canut i blanc del dolç lloc on veié l’edat completa i d’aquella família adolorida que veu mancar-li el pare de la sang; des d’allí, arrossegant l’envellit flanc pels extrems dies de la seva vida, tant com pot amb el bon voler s’avida, romput pels anys, i de tant camí ranc; i arriba a Roma, el seu desig complit, per contemplar la imatge* de Qui un dia allà a l’altura també veure espera: així, las, vaig a voltes perseguint en altres, si tal cosa és que es podia, la desitjada vostra forma vera. *La imatge: el rostre de Crist

Ochi mei lassi

Bartolomeo Tromboncino (1470-1535)

Balada. Número 14. L’allunyament de l’amada.

Occhi miei lassi, mentre ch'io vi giro nel bel viso di quella che v'à morti, pregovi siate accorti, ché già vi sfida Amore, ond'io sospiro. Morte pò chiuder sola a' miei penseri l'amoroso camin che gli conduce al dolce porto de la lor salute; ma puossi a voi celar la vostra luce per meno obgetto, perché meno interi siete formati, et di minor virtute. Però, dolenti, anzi che sian venute l'ore del pianto, che son già vicine, prendete or a la fine breve conforto a sí lungo martiro.

Ulls meus cansats, cada moment que us giri vers el rostre d’aquella que us ha mort, vetlleu la vostra sort, que Amor ja us repta, i fa que jo sospiri. Mort pot, sola, barrar-me al pensament l’amorosa sendera que li mostra el dolç port*que li fóra la salut; però pot entelar-vos la llum vostra causa menor, car menys perfectament sou conformats, i de menor virtut. Però, lassos, abans que hagi vingut l’hora del plor, que arriba pel camí, preneu ara a la fi confort* brevíssim a un tan llarg martiri. *el dolç port: Laura *preneu ara la fi confort: consoleu-vos amb un darrer esguard.

S'i 'l dissi mai

Bartolomeo Tromboncino (1470-1535)

Cançó, número 206. Un “escondit” és una excusació en que l’amant rebat l’acusació d’estimar una altra dona.

S'i' 'l dissi mai, ch'i' vegna in odio a quella del cui amor vivo, et senza 'l qual morrei; s'i' 'l dissi, che miei dí sian pochi et rei, et di vil signoria l'anima ancella; s'i' 'l dissi, contra me s'arme ogni stella, et dal mio lato sia Paura et Gelosia, et la nemica mia piú feroce ver 'me sempre et piú bella.

Si ho he dit mai, que caigui en odi a aquella de qui sense l’amor fora finat; si ho dit, que el meu temps visqui amargat,  i l’ànima en submissió mesella; si ho he dit, que m’encontri tota estrella, i em siguin companyia Paüra i Gelosia, i l’enemiga impia més feroç envers mi i sempre més bella.

Bartolomeo Tromboncino (1470-1535) va ser un compositor italià i trombonista. És conegut com a cantant al llaüt i compositor de frottoles, i per haver assassinat en una crisi de gelosia el 1499 la seva dona i probablement també el seu amant. El seu cognom, Italià per a «petit trombó» prové del primer instrument que va tocar.

•<><><>•<><><>•
Philippe Verdelot
(1480-1567)

Quando amor i begli occhi 

Philippe Verdelot (1480-1567)

Sonet, número 167.

Quando Amor i belli occhi a terra inchina e i vaghi spirti in un sospiro accoglie co le sue mani, et poi in voce gli scioglie, chiara, soave, angelica, divina, sento far del mio cor dolce rapina, et sí dentro cangiar penseri et voglie, ch'i' dico: Or fien di me l'ultime spoglie, se 'l ciel sí honesta morte mi destina. Ma 'l suon che di dolcezza i sensi lega col gran desir d'udendo esser beata l'anima al dipartir presta raffrena. Cosí mi vivo, et cosí avolge et spiega lo stame de la vita che m'è data, questa sola fra noi del ciel sirena.

Quan Amor els bells ulls a terra inclina I els bleixos en un sol sospir reté Amb les mans, i una veu en sap perfer, Clara, suau, angèlica, divina, Em sento fer del cor dolç rapina,* I voler i pensament madur tan bé Que dic: “Sigui despulla de carner, Si el cel mort tan honesta a mi em destina”. Però el so que amb dolcesa els sentits lliga Amb l’anhel de ser, oint-lo, benaurada, L’ànima, a partir presta,* llavors frena. Així visc jo, i així embulla i deslliga* L’estam d’aquesta vida que m’és dada L’única entre mortals del cel sirena.*  *rapina: rapinya *a partir presta: a punt de morir *embulla i deslliga: escurça i allarga. *l’única...sirena: Laura

Philippe Verdelot (1480-1567) fou un madrigalista neerlandès. Es té notícia que va viure a Itàlia des de 1525 fins al 1565. És considerat com a un dels primers compositors de la seva època. Apareix per primera vegada el seu nom en un llibre de motets. D'aquest compositor es conserven tres llibres de madrigals a 4 veus, quatre a 5 veus i el llibre de motets a 4 veus titulat Philippi Verdeloti electiones diverum mottetorum distincta e 4 veus. (1549).

•<><><>•<><><>•
Antonio Stringari Patavino

Non al suo amante 

Antonio Stringari Patavino

(Pàdua, actiu entre 1504-1514)

Madrigal , número 52, Ja hem vist que Jacopo da Bologna també va posar música a aquest madrigal.

Non al suo amante piú Dïana piacque, quando per tal ventura tutta ignuda la vide in mezzo de le gelide acque, ch'a me la pastorella alpestra et cruda posta a bagnar un leggiadretto velo, ch'a l'aura il vago et biondo capel chiuda, tal che mi fece, or quand'egli arde 'l cielo, tutto tremar d'un amoroso gielo.

No plagué més Diana* al seu amant quan, per semblant ventura, tota nua la veié en l’aigua gèlida al davant, que a mi la pastoreta aspriva i crua enfeinada a rentar un delitós vel que a l’aura* reclogués la rossa cua, tal que em va fer, llavors que crema el cel,* tremolar tot, glaçat d’amorós gel. *Al·lusió al mite d’Acteó i Diana *Joc amb el nom de Laura *crema el cel: estiu

Valle Che De Lamenti Mei Sei Piena

Antonio Stringari Patavino

(Pàdua, actiu entre 1505-1514)

Sonet, número 301.El poeta s’adreça de nou al paisatge provençal del seu amor passat.

Aquest poema ja l’hem sentit musicat per Giaches de Wert.

Valle che de' lamenti miei se' piena, fiume che spesso del mio pianger cresci, fere selvestre, vaghi augelli et pesci, che l'una et l'altra verde riva affrena, aria de' miei sospir' calda et serena, dolce sentier che sí amaro rïesci, colle che mi piacesti, or mi rincresci, ov'anchor per usanza Amor mi mena: ben riconosco in voi l'usate forme, non, lasso, in me, che da sí lieta vita son fatto albergo d'infinita doglia. Quinci vedea 'l mio bene; et per queste orme torno a veder ond'al ciel nuda è gita, lasciando in terra la

Vall que dels meus laments tothora ets plena, riu que sovint pel meu plorar revéns, feres, ocells errants, peixos rabents que l’una i l’altra verda riba frena, aura dels meus sospirs calda i serena, dolç corriol que tan amarg t’estens, turó que amava, i ara en dol em tens, on per costum Amor encara em mena: bé us reconec, formes acostumades, no, las, a mi, que de tan joiós viure em feia casa de dolor curulla. D’aquí veia el meu bé,* i per les petjades reveig on s’envolava, nua i lliure, deixant en terra la plaent despulla. *D’aquí veia el meu bé: Avinyó, on vivia Laura

Antonio Stringari Patavino Compositor del Renaixement italià probablement nascut a Pàdua. No he aconseguit trobar més informació sobre ell. Hi ha un compositor anomenat Francesco Patavino (1487-1556) nascut a Pàdua, però no es menciona quina relació de parentesc podia tenir amb Antonio Stringari. En algun lloc es mencionen un   Antonius Patavus, també compositor, que podria ser que es tractés del mateix Antonio Stringari Patavino. Son Più Matti In Questo Mondo Antonio Patavus

•<><><>•<><><>•
Francisco de la Torre
(1483-1507)

O tempo, O cielalta

Francisco de la Torre (1483-1507)

Sonet, número 355. L’amant poeta s’exhorta a si mateix a canviar de visa.

O tempo, o ciel volubil, che fuggendo inganni i ciechi et miseri mortali, o dí veloci piú che vento et strali, ora ab experto vostre frodi intendo: ma scuso voi, et me stesso riprendo, ché Natura a volar v'aperse l'ali, a me diede occhi, et io pur ne' miei mali li tenni, onde vergogna et dolor prendo. Et sarebbe ora, et è passata omai, di rivoltarli, in piú secura parte, et poner fine a li 'nfiniti guai; né dal tuo giogo, Amor, l'alma si parte, ma dal suo mal; con che studio tu 'l sai; non a caso è vertute, anzi è bell'arte.

Oh temps, oh voluble, que fugint a engany deus els dissortats mortals, oh dies més veloços que els mestrals, ja he après dels fraus vostres quin és quin: però us excuso, i a mi gens sovint, que per al vol Natura us feia tals, i a mi amb dos ulls, que vaig fixar els meus mals,* de què dolors i vergonya em van punyint. Seria l’hora, i n’és passada d’anys, de girar-vos a més segura part* i posar terme als infinits mal anys; no de tu, Amor, s’enfuig l’ànima a part, ans del seu mal: prou saps amb quins afanys; no és atzar la virtut, sinó bella art.* *els meus mals: Laura, que em procurava mals. *més segura part: el cel. *bella art: la virtut no es dona per atzar, sinó per mèrits.

Francisco de la Torre (1483-1507) va ser un compositor espanyol principalment actiu en el Regne de Nàpols. La seva ciutat natal pot haver estat Sevilla. La seva música es pot trobar a La música a la cort dels Reis Catòlics, editada per H. Anglès (1947-1951).

•<><><>•<><><>•
Adrian Willaert
(1490-1562)

Aspro core et selvaggio (1559)

Adrian Willaert (1490-1562)

Sonet, número 26., Escrit després d’haver llegit una cançó d’Arnaut Daniel

Aspro core et selvaggio, et cruda voglia in dolce, humile, angelica figura, se l'impreso rigor gran tempo dura, avran di me poco honorata spoglia; ché quando nasce et mor fior, herba et foglia, quando è 'l dí chiaro, et quando è notte oscura, piango ad ognor: ben ò di mia ventura, di madonna et d'Amore onde mi doglia. Vivo sol di speranza, rimembrando che poco umor già per continua prova consumar vidi marmi et pietre salde. Non è sí duro cor che, lagrimando, pregando, amando, talor non si smova, né sí freddo voler, che non si scalde.

Salvatge cor, aspra volença rulla en dolça, humil, angèlica figura, si l’arrelat rigor gaire temps dura, tindran de mi poc honrada despulla; Que en néixer i en morir flor i herba i fulla, quan és clar dia i quan és nit obscura, ploro sempre: bé tinc de la ventura, de madona i d’Amor punyir d’agulla. Visc només d’esperança, recordant que poc humor  per prova infatigada ja he vist marbres i roques rosegar.* No hi ha cor endurit que, llagrimant, pregant, amant, no es mogui una vegada, ni fred voler que no es pugui escalfar. *poc humor... : el degoteig constant de l’aigua venç la duresa de la roca.

Arnaut Daniel fou un trobador occità del segle XII, nascut a Rabairac. Segons el seu biògraf, Arnaut estava enamorat d'una gran dama de Gascunya però aquest amor no era correspost, el que va inspirar la seva obra poètica. Se'n conserven divuit poemes, escrits entre el 1180 i el 1200 tots, menys un, de temàtica amorosa. Es considera que és el creador de la sextina, fórmula estròfica que ha estat utilitzada per Dant Alighieri. El Dant va considerar que era el millor trobador de tots els temps i li va dedicar un vers escrit en occità a la Divina Comèdia, al capítol XXVI del Purgatori, on considera que "(...) fu il miglior fabbro (orfebre) del parlar materno". També Petrarca, a l'obra Triomfs, li dedicà elogis: "gran maestro d'amore" i "fra tutti il primo" (el primer de tots). És cèlebre, sobretot, l'elogi del seu "dir strano e bello", en referència a la seva originalitat i a la bellesa de les seves composicions, plenes de sonoritat.   Lo ferm voler qu'el cor m'intra Arnaut Daniel Chanson do'ill mot son plan e prim Arnaut Daniel

Liete e pensose

Adrian Willaert (1490-1562)

Sonet, número 222. Sonet dialogat.

- Liete et pensose, accompagnate et sole, donne che ragionando ite per via, ove è la vita, ove la morte mia? perché non è con voi, com'ella sòle? - Liete siam per memoria di quel sole; dogliose per sua dolce compagnia, la qual ne toglie Invidia et Gelosia, che d'altrui ben, quasi suo mal, si dole. - Chi pon freno a li amanti, o dà lor legge? - Nesun a l'alma; al corpo Ira et Asprezza: questo or in lei, tal or si prova in noi. Ma spesso ne la fronte il cor si legge: sí vedemmo oscurar l'alta bellezza, et tutti rugiadosi li occhi suoi.

-Amb joia i pena, soles i en estol, dames que enraonant aneu fent via, on és la visa, on és la mort que em guia? Per què no ve amb vosaltres, com bé sol? -Joia ens don la memòria d’aquell sol, pena la seva dolça companyia, que ens arrabassa Enveja i Gelosia, que del bé d’altri, com mal seu, es dol. -Qui als amants posa brida, o els regeix? -Ningú a l’ànima; al cos, Ira i Aspresa: nosaltres, com ara ella, ho podem dir. Però el cor en el front ve que es llegeix: tant hem vist obscurir l’alta bellesa, i els seus ulls amarats de serení.

Quando fra l'altre donne

Adrian Willaert (1490-1562)

Sonet, número 13. L’amada com a guia cap el bé celestial.

Quando fra l'altre donne ad ora ad ora Amor vien nel bel viso di costei, quanto ciascuna è men bella di lei tanto cresce 'l desio che m'innamora. I' benedico il loco e 'l tempo et l'ora che sí alto miraron gli occhi mei, et dico: Anima, assai ringratiar dêi che fosti a tanto honor degnata allora. Da lei ti vèn l'amoroso pensero, che mentre 'l segui al sommo ben t'invia, pocho prezando quel ch'ogni huom desia; da lei vien l'animosa leggiadria ch'al ciel ti scorge per destro sentero, sí ch'i' vo già de la speranza altero.

Quan, enmig de les altres, missenyora sent Amor aparèixer al seu semblant, quan en bellesa passa ella davant, tant creix aquest desig que m’enamora. Jo exalto el lloc i l’hora encisadora que els meus ulls van mirar a altura tan gran, i dic: “Ànima, vés regraciant de ser de tal honor mereixedora. D’ella és que et ve l’amorós pensament, que, bo i seguint-lo, al summe bé t’envia, sense prear allò que tothom ansia; d’ella ve l’animosa galania que al cel et mena dreturerament, i així l’esper* em fa orgullar talment”. *l’esper: esperança d’assolir el summe bé.

Adrian Willaert (1490-1562) Compositor flamenc del Renaixement fundador de l'escola veneciana de música. Com altres contemporanis va viatjar a Itàlia i va implantar allà l'estil polifònic de la música flamenca. Willaert va ser un dels compositors més versàtils de l'època i va escriure música en gairebé tots els estils i formes existents.

•<><><>•<><><>•
Sebastiano Festa
(1490/95-1524)

O passi sparsi

Sebastiano Festa (1490/95-1524)

Sonet, número 161.Sonet construït anafòricament (14 exclamacions!) 

O passi sparsi, o pensier' vaghi et pronti, o tenace memoria, o fero ardore, o possente desire, o debil core, oi occhi miei, occhi non già, ma fonti! O fronde, honor de le famose fronti, o sola insegna al gemino valore! O faticosa vita, o dolce errore, che mi fate ir cercando piagge et monti! O bel viso ove Amor inseme pose gli sproni e 'l fren ond'el mi punge et volve, come a lui piace, et calcitrar non vale! O anime gentili et amorose, s'alcuna à 'l mondo, et voi nude ombre et polve, deh ristate a veder quale è 'l mio male.

Oh passos vans, oh neguits rodamóns, oh memòria tenaç, oh fer ardor, oh dèbil cor, oh desig vencedor, oh ulls meus, ja no pas ulls, ans dolls pregons! Oh fortuna*, honor dels més famosos fronts, oh sola ensenya al geminat valor! Oh fatigosa vida, oh dolç error, que em feu anar cercant planes i monts! Oh bell rostre on Amor ensems posà Esperó i brida amb què així em puny i em du Com bé li plau, i resistir no hi val! Oh ànimes amants, si al món n’hi ha, I vosaltres, pols i ombres* sempre al nu, Quedeu-vos a guaitar el que és el meu mal. *fronda: llorer *pols i ombres: ànimes enamorades que ja heu traspassat, despullades del cos.

Sebastiano Festa (1490/95-1524) va ser un compositor italià de el Renaixement, actiu principalment a Roma. Si bé la seva producció musical va ser petita, va ser un dels primers compositors de madrigals, i va influir en altres primers compositors de madrigals, com Philippe Verdelot. Hi pot haver estat relacionat amb el seu més famós contemporani Costanzo Festa, un altre compositor de madrigals.

•<><><>•<><><>•
Alfonso Della Viola
(1508-1573)

Amor quando fioriva

Alfonso Della Viola (1508-1573)

Balada, número 324

Amor, quando fioria mia spene, e 'l guidardon di tanta fede, tolta m'è quella ond'attendea mercede. Ahi dispietata morte, ahi crudel vita! L'una m'à posto in doglia, et mie speranze acerbamente à spente; l'altra mi tèn qua giú contra mia voglia, et lei che se n'è gita seguir non posso, ch'ella nol consente. Ma pur ogni or presente nel mezzo del meo cor madonna siede, et qual è la mia vita, ella sel vede.

Amor, quan l’esperança floria, i el guardó de tanta fe, m’ha pres la que em podia fer mercè. Ah, impietosa mort, ah, cruel vida! L’una m’ha contristat i m’ha pres l’esperança acerbament; l’altra em reté aquí contra voluntat, i aquella que és partida no puc seguir, car ella* no hi consent. Sempre, així i tot, present madona, al mig del cor, em té el poder, i com és el meu viure de ple. *Ella: la vida cruel.

Alfonso dalla Viola (1508-1573) va ser un compositor italià i instrumentista del Renaixement. Va ser el principal compositor en la cort de Est a Ferrara durant aproximadament quatre dècades a mitjan el segle XVI, i va ser reconegut com un intèrpret de diversos instruments, inclosa la viola d'arc. Si bé gran part de la seva música incidental, composta per entreteniments de la cort, es perd, diversos llibres dels seus madrigals han sobreviscut. La seva posició com a compositor de la cort a Ferrara va ser paral·lela a la de Francesco Corteccia a la ciutat competidora de Florència.

•<><><>•<><><>•

Jacques Arcadelt
(1514-1557)

Chiare, fesch'e dolci acque

Jacques Arcadelt (1514-1557)

Cançó, número 126

Chiare, fresche et dolci acque, ove le belle membra pose colei che sola a me par donna; gentil ramo ove piacque (con sospir' mi rimembra) a lei di fare al bel fiancho colonna; herba et fior' che la gonna leggiadra ricoverse co l'angelico seno; aere sacro, sereno, ove Amor co' begli occhi il cor m'aperse: date udïenza insieme a le dolenti mie parole extreme. (...)

Fresca i dolça aigua clara, on els bellíssims membres posava la que em sembla única dona; gentil branca on encara (ah, Déu, com m’ho remembres) el dolç frec del seu flanc cansat ressona; herba i flors de la bona gonella recobria i l’angèlic si amè; aire sacre, seré, on Amor amb bells ulls el cor m’obria, doneu orella ensems als meus adolorits dictats extrems. (...)

Hor che ’l cielo et la terra

Jacques Arcadelt (1514-1557)

Sonet, número 164. Inspirat en l’amor infeliç de Dido (Eneida). Més endavant veurem una versió de Monteverdi del mateix poema.

Or che 'l ciel et la terra e 'l vento tace et le fere e gli augelli il sonno affrena, Notte il carro stellato in giro mena et nel suo letto il mar senz'onda giace, veggio, penso, ardo, piango; et chi mi sface sempre m'è inanzi per mia dolce pena: guerra è 'l mio stato, d'ira et di duol piena, et sol di lei pensando ò qualche pace. Cosí sol d'una chiara fonte viva move 'l dolce et l'amaro ond'io mi pasco; una man sola mi risana et punge; e perché 'l mio martir non giunga a riva, mille volte il dí moro et mille nasco, tanto da la salute mia son lunge.

Ara que el cel i la terra i el vent calla, i la fera i l’ocell el son enfrena, la Nit el carro astral en roda mena i la mar plana jeu sense batalla, veig, penso, cremo, ploro; i qui em tenalla tinc davant meu per dar-me dolça pena: guerra és el meu estat, d’ira i dol plena, pensar en ella és la sola pau sens falla. Així només d’una clara font viva* brolla el dolç i l’amarg de què jo em peixo; una mateixa mà em guareix i em puny; i perquè el meu turment no vingui a riba, mil cops al dia moro i mil reneixo, tant de la salut meva em trobo lluny.  *d’una clara font viva: Laura

Lasciare il velo

Jacques Arcadelt (1514-1557)

Balada, número 11. Sobre el vel amb què Laura es cobreix el rostre

Lassare il velo o per sole o per ombra, donna, non vi vid'io poi che in me conosceste il gran desio ch'ogni altra voglia d'entr'al cor mi sgombra. Mentr'io portava i be' pensier' celati, ch'ànno la mente desïando morta, vidivi di pietate ornare il volto; ma poi ch'Amor di me vi fece accorta, fuor i biondi capelli allor velati, et l'amoroso sguardo in sé raccolto. Quel ch'i' piú desiava in voi m'è tolto: sí mi governa il velo che per mia morte, et al caldo et al gielo, de' be' vostr'occhi il dolce lume adombra.

Aixecar el vel per sol o bé per ombra no us he vist, dama, a fe, d’ençà que heu conegut el meu voler que tot altre desig del cor m’escombra. Mentre vaig dur els bells pensaments celats que em destruïen, desitjant, la ment, de pietat us veia ornat el rostre; més de que l’Amor a vós em féu vistent, foren els rossos blens llavors velats i l’amorós esguard clos sota sostre. Vaig perdre el que més desitjava vostre: així em governa el vel que per la mort, en calda o gel, dels vostres ulls el dolç esclat aombra.

Occhi miei lassi, mentre ch’io vi giro

Jacques Arcadelt (1514-1557)

Balada. Número 14. L’allunyament de l’amada. Ja hem sentit anteriorment una versió de Bartolomeo Tramboncini del mateix poema   

Occhi miei lassi, mentre ch'io vi giro nel bel viso di quella che v'à morti, pregovi siate accorti, ché già vi sfida Amore, ond'io sospiro. Morte pò chiuder sola a' miei penseri l'amoroso camin che gli conduce al dolce porto de la lor salute; ma puossi a voi celar la vostra luce per meno obgetto, perché meno interi siete formati, et di minor virtute. Però, dolenti, anzi che sian venute l'ore del pianto, che son già vicine, prendete or a la fine breve conforto a sí lungo martiro.

Ulls meus cansats, cada moment que us giri vers el rostre d’aquella que us ha mort, vetlleu la vostra sort, que Amor ja us repta, i fa que jo sospiri. Mort pot, sola, barrar-me al pensament l’amorosa sendera que li mostra el dolç port*que li fóra la salut; però pot entelar-vos la llum vostra causa menor, car menys perfectament sou conformats, i de menor virtut. Però, lassos, abans que hagi vingut l’hora del plor, que arriba pel camí, preneu ara a la fi confort* brevíssim a un tan llarg martiri. *el dolç port: Laura *preneu ara la fi confort: consoleu-vos amb un darrer esguard.

Jacques Arcadelt (1514-1557) Compositor francoflamenc, és famós per haver estat un dels primers i més genials compositors de madrigals, - sobretot de Petrarca -, que es distingeixen per llur estil de puresa i elegància. El 1539 era mestre del cor d'infants de la capella del Vaticà i cantor d'aquesta: es formà sobretot sota la influència de Josquin Desprez i l'escola belga.

•<><><>•<><><>•

Cipriano de Rore
 (1516-1565)

Mia benigna fortuna

Cipriano de Rore (1516-1565)

Sextina, número 332. La mort de Laura provoca el desesperat desig de mort de l’amant poeta.

Mia benigna fortuna e'l viver lieto, i chiari giorni e le tranquille notti ei soavi sospiri, e'l dolce stile che solea resonare in versi e'n rime, volti subitamente in doglia e'n pianto odiar vita mi fanno e bramar morte . Crudele, acerba, inesorabil Morte, cagion mi dai di mai non esser lieto ma di menar tutta mia vita in pianto ei giorni oscuri e le dogliose notti; i miei gravi sospir non vanno in rime, e'l mio duro martir vince ogni stile. (...)

La fortuna plaent i el viure gai, els dies clars i les tranquil·les nits i els benignes sospirs i el dolç estil que en vers solia ressonar i en rims, girant sobtadament en dol i en plor, odiar vida em fan, i anhelar mort. Cruel, acerba, inexorable Mort, Raó em dónes de no sentir-me gai, I de manera tota la vida en plor, En dies foscos i en queixoses nits. Els meus aspres sospirs no van amb rims, I el meu ardu turment venç tot estil. (...)

Per mezz'i boschi inhospiti e selvaggi,

Cipriano de Rore (1516-1565)

Sonet, número 176. Travessant els boscos de les Ardenes, en temps de guerra, tornant cap a la Provença.

Per mezz'i boschi inhospiti et selvaggi, onde vanno a gran rischio uomini et arme, vo securo io, ché non pò spaventarme altri che 'l sol ch'à d'amor vivo i raggi; et vo cantando (o penser' miei non saggi!) lei che 'l ciel non poria lontana farme, ch'i' l'ò negli occhi, et veder seco parme donne et donzelle, et son abeti et faggi. Parme d'udirla, udendo i rami et l'òre et le frondi, et gli augei lagnarsi, et l'acque mormorando fuggir per l'erba verde. Raro un silentio, un solitario horrore d'ombrosa selva mai tanto mi piacque: se non che dal mio sol troppo si perde.

Pel mig del bosc salvatge i drets, per on passen amb risc els homes d’arma, vaig jo segur, que no pot espantar-me sinó el sol que d’Amor té els raigs condrets; i vaig cantant (oh pensaments ximplets!) aquella que ni el cel pot allunyar-me que als ulls la duc, i crec afirmar-me dames i noies, i són faigs i avets. Crec sentir-la, quan sento la remor de les frondes, i dels ocells el cant, i el mormol de les aigües pel prat verd. Mai un silenci, un solitari horror d’ombrosa selva em pogué plaure tant: sinó que del meu sol tan lluny es perd* *Sinó que...: sinó que Laura és tan lluny.

Cipriano de Rore (Anvers, Països Baixos, 1516 - Parma, Itàlia, 1565) fou un dels més cèlebres músics del segle XVI. De molt jove passà a Venècia, on estudià en l'escola fundada pel seu compatriota Adrian Willaert.

Com el seu mestre Willaert, Roere madurà el seu art en el clima cultural de Venècia. Els mestres flamencs, que en aquella època ocupaven de forma predominant els càrrecs de les capelles musicals de les grans ciutats i corts italianes, devien aquesta supremacia a la superioritat de la seva preparació tècnica, adquirida mitjan severs estudis començats en la infància en les capelles de Flandes, en les que ingressaven com a infants cantors i després aprenien els amagats misteris del contrapunt més complex especialitat dels seus mestres. La seva personalitat artística era el resultat de la simbiosi entre la seva dotació tècnica i la civilització italiana. El que hi ha de venecià, o d'italià, en aquest sentit, en la música de Rore és la plasticitat del cant i la riquesa de color. Això, que em música, s'identifica amb el cromatisme (és a dir, amb la subdivisió dels tons de l'escala normal amb objecte d'assolir matisos més rics sonorament), el compositor ho assumeix no com a pretext per a experimentacions fòniques o com intent de ressuscitar les escales enharmòniques dels antics grecs (com llavors succeïa amb freqüència), sinó per intensificar expressivament alguns detalls importants del text literari.

•<><><>•<><><>•

Philippe de Monte
(1521-1603)

Come 'l candido piè

Philippe de Monte (1521-1603)

Sonet, número 165. Laura és com la Primavera, que fa al seu pas fa reviure la natura.

Come ‘l candido pie’ per l’erba fresca i dolci passi honestamente move, vertú che ‘ntorno i fiori apra et rinove, de le tenere piante sue par ch’esca. Amor che solo i cor’ leggiadri invesca né degna di provar sua forza altrove, da’ begli occhi un piacer sí caldo piove ch’i’ non curo altro ben né bramo altr’ésca. Et co l’andar et col soave sguardo s’accordan le dolcissime parole, et l’atto mansüeto, humile et tardo. Di tai quattro faville, et non già sole, nasce ‘l gran foco, di ch’io vivo et ardo, che son fatto un augel notturno al sole.

Tal com el càndid peu per l’herba fresca honestament els dolços passos mou, la virtut que els botons novells desclou sembla eixir de les plantes de qui hi tresca. Amor, que sols els cors galans envesca, no es digna el seu braó provar en lloc nou, dels bells ulls un plaer càlid plou que no cerco altre bé ni vull altra esca. I amb tal anar i amb el suau esguard s’acorden les paraules en mormol, i el comport mansuet, humil i tard. D’aquests quatre flamalls*, i no això sol, neix el foc de què visc i cremo isard, que sóc tornat ocell nocturn al sol. *quatre flamalls: l’anar, l’esguard, les paraules i el comport.

Philippe de Monte, (1521-1603) fou un compositor madrigalista belga, probablement deixeble de Roland de Lassus.  Posteriorment residí algun temps a Itàlia, i el 1555, fou cantor del rei d'Anglaterra i el 1568, tal vegada per recomanació del seu mestre i compatriota, mestre de capella de l'emperador Maximilià II i més tard de Rodolf II. Se'l considera com un dels representants més il·lustres de l'escola flamenca i es distingeix per la puresa de l'harmonia, i per la senzillesa d'estil i per la seva inspiració sempre elevada.

•<><><>•<><><>•

Giovanni Pierluigi da Palestrina 

(1525-1594)

Chiare, fresche e dolci acque

Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525-1594)

Cançó, número 126: D’aquesta cançó Jacques Arcadelt també en va fer un madrigal 

Chiare, fresche e dolci acque, ove le belle membra pose colei che sola a me par donna; gentil ramo ove piacque (con sospir' mi rimembra) a lei di fare al bel fianco colonna; erba e fior' che la gonna leggiadra ricoverse co l'angelico seno; aere sacro, sereno, ove Amor co' begli occhi il cor m'aperse: date udïenza insieme a le dolenti mie parole estreme. (...)

Fresca i dolça aigua clara, on els bellíssims membres posava la que em sembla única dona; gentil branca on encara (ah, Déu, com m’ho remembres) el dolç frec del seu flanc cansat ressona; herba i flors de la bona gonella recobria i l’angèlic si amè; aire sacre, seré, on Amor amb bells ulls el cor m’obria, doneu orella ensems als meus adolorits dictats extrems. (...)

Amor, fortuna et la mia mente schiva

Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525-1594)

Sonet, número 124. 

Amor, Fortuna, et la mia mente, schiva di quel che vede e nel passato volta, m'affligon sì, ch'io porto alcuna volta invidia a quei che son su l'altra riva. Amor mi strugge 'l cor, Fortuna il priva d'ogni conforto, onde la mente stolta s'adira et piange: et così in pena molta sempre conven che combattendo viva. Né spero i dolci dì tornino indietro, ma pur di male in peggio quel ch'avanza; et di mio corso ò già passato il mezzo. Lasso, non di diamante, ma d'un vetro veggio di man cadermi ogni speranza, et tutti i miei pensier romper nel mezzo.

Amor, Fortuna i al ment meva, esquiva d’allò que veu, cap al passat girada, tant m’acoren que més d’una vegada envejo aquells que són a l’altra riba. Amor em rau el cor, Fortuna el priva de tot confort, de què la ment lassada s’aïra i plora: així en pena granada viure sempre en combat a mi m’arriba. No espero que el dolç temps torni entretant, sinó que el d’ara vagi empitjorant-se; i del meu curs n’he ben passat ja mig. De vindre, las, ja no de diamant, veig caure’m de les mans tota esperança, i tots els pensaments trencats pel mig.

Vergine bella, che di sol vestita,

Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525-1594)

Cançó, número 366. Últim poemes del Cançoner. Ja hem pogut sentir una versió de Dufay d’aquest poema. 

Vergine bella, che di sol vestita, coronata di stelle, al sommo Sole piacesti sí, che ’n te Sua luce ascose, amor mi spinge a dir di te parole: ma non so ’ncominciar senza tu’ aita, et di Colui ch’amando in te si pose. Invoco lei che ben sempre rispose, chi la chiamò con fede: Vergine, s’a mercede miseria extrema de l’humane cose già mai ti volse, al mio prego t’inchina, soccorri a la mia guerra, bench’i’ sia terra,   et tu del ciel regina. (...)

Oh Verge bella, que de sol vestida Coronada d’estels, tant a l’alt Sol Plagueres que Sa llum en tu amagà, Amor em fa parlar de tu com vol; Però la teva ajuda em cal seguida I la del Qui estimant en tu es posà. Invoco aquella que sempre escoltà El qui la cridà amb fe. Oh Verge, si a mercè La gran misèria del comport humà Mai et mogué, al meu prec l’orella inclina; Val-me en la meva guerra, Bé que sóc terra, i tu del cel regina.

Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525-1594) Compositor italià renaixentista, conegut com un dels màxims representants de l'escola romana del segle XVI. Tingué una influència duradora en el desenvolupament de la música religiosa, i sovint es considera la seva obra com la culminació de la polifonia sacra del Renaixement. Fou reconegut com el millor compositor del seu temps a Europa. Mestre de capella del papa Juli III i, posteriorment, director de la capella Sixtina de Roma, és considerat un dels principals músics de la Contrareforma. Les seves obres són sovint descrites com a profundes, sòbries i transparents. Prenent el llegat de la tradició polifònica de Lassus i Byrd, va arribar a escriure més de cent misses, entre les quals destaca la Missa Papae Marcelli, trenta-cinc magníficats i centenars de motets i madrigals.

•<><><>•<><><>•

Orlando de Lassus
(1532-1594)

Ove d'altra montagna ombra non tocchi

Orlande de Lassus (1532-1594)

Cançó, número 129 (versos 53 a 65)

Ove d'altra montagna ombra non tocchi Verso il maggior e il più spedito giogo Tirar mi suol un desider intense Ind' I miei dann' a misurar con gli occhi Comincio. E 'n tanto lagrimando sfogo Di dolorosa nebbia 'l cor condense Alhor ch' io mir' e penso Quant' aria del bel viso mi diparte Che sempre m' è si presso e si lontano, Poscia fra me pian'piano, «Che sai tu lasso, fors' in quella parte Hor di tua lontananza si sospira?» Ed in questo pensier l' alma respire.

On no bat ombra de cap més muntanya, Vers el pic més obert i cimejant Em sol dur un fort desig que no dispenso; Des d’allí a mesura l’esguard s’afanya Els meus mals, i dissipo amb plors en tant La boira de dolor que al cor condenso, Llavors que miro i penso Quant d’aire del bell rostre em manté a part Que sempre m’és tan pròxim i tan lluny. Després dins meu em puny: “Què saps tu, las? Potser en aquella part per la teva llunyesa se sospira”. I en tal pensament l’ànima respira.

Solo e pensoso

Orlande de Lassus (1532-1594)

Sonet, número 35.

Solo et pensoso i più deserti campi vo mesurando a passi tardi e lenti, et gli occhi porto per fuggire intenti ove vestigio human l'arena stampi. Altro schermo non trovo che mi scampi dal manifesto accorger de le genti, perché ne gli atti d'alegrezza spenti di fuor si legge com'io dentro avampi: sì ch'io mi credo omai che monti et piagge et fiumi et selve sappian di che tempre sia la mia vita, ch'è celata altrui. Ma pur sì aspre vie né sì selvagge cercar non so ch'Amor non venga sempre ragionando con meco, et io co llui.

Sol i penós,* els més deserts confins vaig mesurant amb pas feixuc i lent, i l’esguard a fugir duc amatent dels rastres de petjades de veïns. No trobo altre refugi que els camins per burlar l’adonar-se’n de la gent, perquè en tot acte d’alegria absent es veu de fora estant com cremo endins: tal que ja crec que cingles i ribatges i rius i boscos saben de quin tempre es el meu viure, als altres amagat. Però senders tan aspres i salvatges trobar no sé que Amor no vingui sempre enraonant amb mi, i jo al seu costat. *penós: pensatiu i adolorit.

I' vo piangendo

Orlande de Lassus (1532-1594)

Sonet, número 365.El poeta s’encomana a Déu amb la recança d’haver perdut el temps estimant “cosa mortal” (Laura)

I' vo piangendo i miei passati tempi i quai posi in amar cosa mortale, senza levarmi a volo, abbiend'io l'ale, per dar forse di me non bassi exempi. Tu che vedi i miei mali indegni et empi, Re del cielo invisibile immortale, soccorri a l'alma disvïata et frale, e 'l suo defecto di tua gratia adempi sí che, s'io vissi in guerra et in tempesta, mora in pace et in porto; et se la stanza fu vana, almen sia la partita honesta. A quel poco di viver che m'avanza et al morir, degni esser Tua man presta Tu sai ben che 'n altrui non ò speranza.		Jo vaig planyent aquells meus temps passats que esmerçava estimant cosa mortal, Sense alçar-me, amb les ales, del fondal, per dar potser de mi exemples triats. Tu que em veus les mancances i els pecats, oh Rei del cel invisible i immortal, socorre la feble ànima en el mal, i per gràcia Teva siguin grats*: Tal que, si en guerra estava i en tempesta, mori jo en pau i en port; i si l’estança fou vana, sigui la partença honesta. Al poc d’aquest meu viure en acabança, com al morir, la mà divina presta: Tu saps que en ningú més tinc esperança. *siguin grats: siguin perdonats.

Orlande de Lassus (1532-1594). Compositor de l'escola francoflamenca del Renaixement tardà. Junt amb Palestrina és considerat un dels músics europeus més influents del segle XVI pel fet de portar la polifonia vocal a un grau de desenvolupament molt elevat. Lassus és un dels compositors de l'estil conegut com a música reservata, el significat exacte del terme és motiu de debat, encara que existeix consens entre els musicòlegs que implica una disposició dels textos intensament expressiva, la presència del cromatisme, i el que podria definir-se com una "música per a entesos".

Música reservata Hi ha quatre aspectes que semblen clars pel que fa a la música reservata: 1.- Implicava la utilització de progressions i una veu principal cromàtiques, que constitueix una manera de compondre que va estar de moda a la dècada de 1550 en madrigals i motets. 2.- Comportava un particular estil d'interpretació, potser amb ornamentació addicional o altres mètodes emotius. 3.- Emprava el figuralisme, és a dir, l'ús de recursos o figures musicals específiques i reconeixibles per il·lustrar determinades paraules en el text. 4.- Aquesta música era creada per a ser interpretada i per a ser apreciada per grups reduïts d'erudits. Entre els compositors en l'estil de la música reservata s'inclouen Nicola Vicentino, que va escriure en aquest estil en el seu l'antica música ridotta alla moderna prattica (1555); Philippe de Monte, el prolífic compositor de madrigals que va treballar principalment a Viena; i sobretot, Orlando de Lassus, amb el madrigal Prophetiae Sibyllarum, escrit probablement en la dècada de 1560, podria representar la cúspide en el desenvolupament de l'estil. La progressió de l'acord que comença el Prophetiae Sibyllarum xoca fins i tot a les orelles actuals, acostumats a la música del segle XX. Els acords inicials són Do major - Sol major - Si major - Do sostingut menor - Mi major - Fa sostingut menor, tots en estat fonamental, canten el text: «Carmina chromatico, quae audis modulata tenore» - «les cançons cromàtiques, que escolteu per tenir un tenor modulant» Prophetiae Sibyllarum Orlado de Lassus L'estil de musica reservata amb la seva implicació d'un estil de composició i interpretació altament refinat i potser manierista juntament amb una audiència minoritària, evoca tant l'Ars subtilior com el grup de compositors d'Avinyó de finals de segle XIV. També es pot comparar amb l’estil d’alguns madrigals i motets cromàtics del compositor italià Carlo Gesualdo unes poques dècades posterior.

•<><><>•<><><>•

Giaches de Wert

(1535-1596)

Valle, che de' lamenti miei se' piena

Giaches de Wert (1535-1596)

Sonet, número 301.El poeta s’adreça de nou al paisatge provençal del seu amor passat.

Valle che de' lamenti miei se' piena, fiume che spesso del mio pianger cresci, fere selvestre, vaghi augelli et pesci, che l'una et l'altra verde riva affrena, aria de' miei sospir' calda et serena, dolce sentier che sí amaro rïesci, colle che mi piacesti, or mi rincresci, ov'anchor per usanza Amor mi mena: ben riconosco in voi l'usate forme, non, lasso, in me, che da sí lieta vita son fatto albergo d'infinita doglia. Quinci vedea 'l mio bene; et per queste orme torno a veder ond'al ciel nuda è gita, lasciando in terra la sua bella spoglia.

Vall que dels meus laments tothora ets plena, riu que sovint pel meu plorar revéns, feres, ocells errants, peixos rabents que l’una i l’altra verda riba frena, aura dels meus sospirs calda i serena, dolç corriol que tan amarg t’estens, turó que amava, i ara en dol em tens, on per costum Amor encara em mena: bé us reconec, formes acostumades, no, las, a mi, que de tan joiós viure em feia casa de dolor curulla. D’aquí veia el meu bé,* i per les petjades reveig on s’envolava, nua i lliure, deixant en terra la plaent despulla. *D’aquí veia el meu bé: Avinyó, on vivia Laura

Grazie ch’a pochi il ciel

Giaches de Wert 

Sonet, número 213.Les gràcies de Laura

Grazie ch'a pochi il ciel largo destina: rara vertú, non già d'umana gente, sotto biondi capei canuta mente, e 'n humil donna alta beltà divina; leggiadria singulare et pellegrina, e 'l cantar che ne l'anima si sente, l'andar celeste, e 'l vago spirto ardente, ch'ogni dur rompe et ogni altezza inchina; e que' belli occhi che i cor' fanno smalti, possenti a rischiarar abisso et notti, et tôrre l'alme a' corpi, et darle altrui; col dir pien d'intellecti dolci et alti, coi sospiri soavemente rotti: da questi magi transformato fui.

Gràcies que a pocs el pròdig cel destina: Rara virtut, no pas humana gent, Sota rossos cabells canuda ment, I en humil dona alta beutat divina; Galanor singular i pelegrina, I el cantar que dins l’ànima se sent, El pes celeste, i l’esperit ardent, Que el rigor trenca i l’altivesa inclina; I aquells bells ulls que els cors tornen basalts, Amb poder de fer llum a abisme i nits, I prendre l’ànima, i donar-la a grat*; I el parlar de conceptes dolços i alts, I els sospirs suaument a mig partits: Heus aquí els mags que em tenen transformat. *donar-la a grat: poder de donar i llevar la vida.

Giaches de Wert (1535-1596) fou un madrigalista dels Països Baixos. De molt jove es traslladà a Itàlia amb la seva família i entrà en la capella de la cort del ducat de Reggio a Mòdena, primer com a simple músic i després com a mestre de capella. Compositor fecund i de gran mèrit, es coneixen d'ell 11 llibres de madrigals a 5 veus i un altre a 4, un de canzonette a 5, un de motets a 5, dos a 6...

•<><><>•<><><>•

Giovanni Maria Nanino

(1544-1607)

Erano i capei d'oro a l'aura sparsi

Giovanni Maria Nanino (1544-1607)

Sonet, número 90. Sonet sobre els encisos de Laura.

Erano i capei d'oro a l'aura sparsi che 'n mille dolci nodi gli avolgea, e l'vago lume oltra misura ardea di quei begli occhi, ch'or ne son sí scarsi; e 'l viso di pietosi color' farsi, non so se vero o falso, mi parea: i' che l'ésca amorosa al petto avea, qual meraviglia se di súbito arsi? Non era l'andar suo cosa mortale, ma d'angelica forma; et le parole sonavan altro, che pur voce humana. Uno spirito celeste, un vivo sole fu quel ch'i'vidi: et se non fosse or tale, piagha per allentar d'arco non sana.

El cabell d’or a l’aura era escampat que en mil dolcíssims rulls l’entorcillava, i fora mida el llumener cremava d’aquells bells ulls que s’han atenuat; i el rostre acolorit de pietat, no sé si vera o falsa, ja em semblava, jo que l’esca amorosa al pit servava, que al punt cremés, qui pot haver estorat? No era el caminar cosa mortal, ans d’angèlica forma; i altrament sonava el seu parlar que veu humana. Un esperit del cel, un sol vivent fou el que veia: i si ja no fos tal, no per fluixesa d’arc la nafra sana.

Giovanni Maria Nanino (1544-1607) Compositor italià. D'aquest autor s'han publicat motets a tres i cinc veus, madrigals, cançons a tres veus i salms a vuit veus, etc. obres que el situen entre els principals representants de l'estil palestrinià.

•<><><>•<><><>•

Giulio Caccini 

(1551-1618) 

Tutto il di piango

Giulio Caccini (1551-1618) 

Sonet, número 216. Lament nocturn de l’amant

Tutto 'l dí piango; e poi la notte quando prendon riposo i miseri mortali, trovomi in pianto, e raddoppiarsi i mali: cosí spendo il mio tempo lagrimando. In tristo humor vo gli occhi consumando, e 'l cor in doglia; e son fra gli animali l'ultimo, sí che gli amorosi strali mi tengon ad ogni hor di pace in bando. Lasso, che pur da l'uno a l'altro sole, e da l'una ombra a l'altra, ho già 'l piu corso di questa morte, che si chiama vita. Piu l'altrui fallo che 'l mio mal mi dole: che Pietà viva, e 'l mio fido soccorso, vedemi arder nel foco, e non m'aita.	De dia ploro; i ja a la nit, que és quan prenen repòs els malaurats mortals, em trobo en plor, i redoblen els meus mals: així el meu temps esmerço llagrimant. En trist humor els ulls vaig esgotant, I el cor en dol; i sóc dels animals el darrer, així que els trets d’amor fatals m’exclouen de la pau en tot instant. Ai las, que jo de l’un a l’altre sol, i de l’una ombra a l’altra, he ja seguit el més d’aquesta mort que en diuen vida. Més l’error d’altri* que el meu mal em dol: que Mercè* viva, el meu socors delit, em veu en foc, i el meu ajut oblia. *d’altri: de Laura *Mercè: Laura

Giulio Caccini (1551-1618) Caccini no coneixia gaire la part científica del seu art, però restava admirablement dotat pel sentiment melòdic, i tenia sobretot una rara intuïció dramàtica, i d'ací que una associació com la Camerata Fiorentina, composta de nobles afeccionats i d'artistes, creada per a intentar la restauració de la declamació musical grega aplicada al drama, és fixes en ell

.

•<><><>•<><><>•

Luca Marenzio 

(1550/60-1599)

Solo e pensoso i piú deserti campi

Luca Marenzio (1550/60-1599)

Sonet, número 35. Ja hem pogut escoltar més amunt una versió de Lassus del mateix sonet. 

Solo et pensoso i piú deserti campi vo mesurando a passi tardi et lenti, et gli occhi porto per fuggire intenti ove vestigio human l'arena stampi. Altro schermo non trovo che mi scampi dal manifesto accorger de le genti, perché negli atti d'alegrezza spenti di fuor si legge com'io dentro avampi: sì ch'io mi credo omai che monti et piagge et fiumi et selve sappian di che tempre sia la mia vita, ch'è celata altrui. Ma pur sí aspre vie né sí selvagge cercar non so ch'Amor non venga sempre ragionando con meco, et io co'llui.

Sol i penós,* els més deserts confins vaig mesurant amb pas feixuc i lent, i l’esguard a fugir duc amatent dels rastres de petjades de veïns. No trobo altre refugi que els camins per burlar l’adonar-se’n de la gent, perquè en tot acte d’alegria absent es veu de fora estant com cremo endins: tal que ja crec que cingles i ribatges i rius i boscos saben de quin tempre es el meu viure, als altres amagat. Però senders tan aspres i salvatges trobar no sé que Amor no vingui sempre enraonant amb mi, i jo al seu costat. *penós: pensatiu i adolorit

Tutto'l dí piango

Luca Marenzio (1550/60-1599)

Sonet, número 216.Lament nocturn de l’amant.

Tutto 'l dí piango; et poi la notte, quando prendon riposo i miseri mortali, trovomi in pianto, et raddoppiansi i mali: cosí spendo 'l mio tempo lagrimando. In tristo humor vo li occhi consumando, e 'l cor in doglia; et son fra li animali l'ultimo, sí che li amorosi strali mi tengon ad ogni or di pace in bando. Lasso, che pur da l'un a l'altro sole, et da l'una ombra a l'altra, ò già 'l piú corso di questa morte, che si chiama vita. Piú l'altrui fallo che 'l mi' mal mi dole: ché Pietà viva, e 'l mio fido soccorso, vèdem' arder nel foco, et non m'aita.

De dia ploro; i ja a la nit, que és quan prenen repòs els malaurats mortals, em trobo en plor, i redoblen els meus mals: així el meu temps esmerço llagrimant. En trist humor els ulls vaig esgotant, I el cor en dol; i sóc dels animals el darrer, així que els trets d’amor fatals m’exclouen de la pau en tot instant. Ai las, que jo de l’un a l’altre sol, i de l’una ombra a l’altra, he ja seguit el més d’aquesta mort que en diuen vida. Més l’error d’altri* que el meu mal em dol: que Mercè* viva, el meu socors delit, em veu en foc, i el meu ajut oblia. *d’altri: de Laura *Mercè: Laura

 L'aura che 'l verde Lauro

Luca Marenzio (1550/60-1599

Sonet, número 246. Pressentiment de la mort de Laura

L'aura che 'l verde lauro et l'aureo crine soavemente sospirando move, fa con sue viste leggiadrette et nove l'anime da' lor corpi pellegrine. Candida rosa nata in dure spine, quando fia chi sua pari al mondo trove, gloria di nostra etate? O vivo Giove, manda, prego, il mio in prima che 'l suo fine: sí ch'io non veggia il gran publico danno, e 'l mondo remaner senza 'l suo sole, né li occhi miei, che luce altra non ànno; né l'alma, che pensar d'altro non vòle, né l'orecchie, ch'udir altro non sanno, senza l'oneste sue dolci parole.

L’aura *que el verd laure i l’àuria crina* bo i sospirant belluga suaument amb el seu nou i gràcil continent tota ànima del cos fa pelegrina. Càndida rosa nada en dura espina ¿qui et trobarà parella equivalent, glòria d’aquesta edat? Jove vivent, el meu final, primer que el seu, destina: perquè així jo no veig el públic mal, i el món romandre sense el seu bell sol, ni els meus ulls, que cap altra llum no els val; ni l’ànima, que altre pensar no vol, ni les orelles, que altre so no els cal, sense el seu dolç parlar d’honest consol. *L’aura: Laura *làuria crina¨: cabells daurats

Zefiro torna e 'l bel tempo rimena

Luca Marenzio (1550/60-1599

Sonet, número 110. L’arribada de la primavera no fa sinó augmentar les penes de l’amant.

Monteverdi, com veurem, també va versionar aquest sonet.

Zephiro torna, e 'l bel tempo rimena, e i fiori et l'erbe, sua dolce famiglia, et garrir Progne et pianger Philomena, et primavera candida et vermiglia. Ridono i prati, e 'l ciel si rasserena; Giove s'allegra di mirar sua figlia; l'aria et l'acqua et la terra è d'amor piena; ogni animal d'amar si riconsiglia. Ma per me, lasso, tornano i piú gravi sospiri, che del cor profondo tragge quella ch'al ciel se ne portò le chiavi; et cantar augelletti, et fiorir piagge, e 'n belle donne honeste atti soavi sono un deserto, et fere aspre et selvagge.

Zèfir revé i el bell temps de nou mena, i el dolç seguit de brins i flors darrera, xiscles de Procne i planys de Filomena*, i càndida i vermella primavera. Riuen els prats, i el cel ja s’asserena; Jova sa filla* amb joia considera; l’aire, l’aigua i la terra és d’amor plena; tot animal segueix l’amant fal·lera. Però, las, per a mi sols torna el brau sospirar, que del fons del cor arrenca aquella que se’n duia al cel la clau; i cant d’ocelleria, i flor abrilenca, i en bella dama honesta gest suau són un erm, i feram traïdorenca.  *Procne i Filomena: oreneta i rossinyol. *Jove sa filla: Venus, filla de Jove (Júpiter)

Luca Marenzio (1550/60-1599) Compositor i madrigalista italià del renaixement tardà, un dels que van adquirir més renom a la seva època per la composició de madrigals, abans de la transformació estilística que -ja en el Barroc - els va imprimir Monteverdi. Marenzio és considerat amb raó com un dels més grans compositors del segle XVI, i els seus contemporanis l'anomenaven il dolce cigno, divino compositore, etc. El seu mèrit consisteix tant en la perfecció de la forma i puresa d'estil com en l'expressió tendra i graciosa, i en l'agosarament de l'harmonia, sent un dels primers que introduí el cromatisme i els accidents fora de la clau per a obtenir una més rica i fàcil modulació.

•<><><>•<><><>•

Giovanni Gabrieli 

(1554/1612)

Voi c'ascoltate

Giovanni Gabrieli (1554/1612)

Sonet, número 1. Primer poema del Cançoner, escrit dos anys després de la mort de Laura. D’Índia també té un madrigal amb aquest sonet.

Voi che ascoltate in rime sparse il suono Di quei sospiri ond'io nudriva il core In sul mio primo giovenile errore Quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono: Del vario stile, in ch'io piango e ragiono, Fra le vane speranze e 'l van dolore, Ove sia chi per prova intenda amore, Spero trovar pietà, non che perdono. Ma ben veggio or sì come al popol tutto Favola fui gran tempo, onde sovente Di me medesmo meco mi vergogno; E del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto E 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente Che quanto piace al mondo è breve sogno.

Els qui en rimes esparses escolteu els sospirs que em nodriren el furor del temps primer de juvenil error, quan era, en part, divers del que se’m veu, pel vari estil amb què em lamento arreu, entre vana esperança i va dolor, espero de qui sàpiga d’Amor, tant com disculpa, pietat en preu. Però bé veig que he estat entre la gent parlaria molt temps, de què sovint de mi m’avergonyeixo amb el cor meu; d’aquell desvari en ve avergonyiment i el penedir-se, i el saber distint que allò que plau al món és somni breu.

Giovanni Gabrieli (1554/1612) Compositor i organista venecià. Va ser un dels músics més influents de la seva època, i amb ell arriba la màxima esplendor de l'escola veneciana, i representa el marc en el que va esdevenir la transició de la música del Renaixement a la del Barroc.

•<><><>•<><><>•

Jacopo Peri 

(1561-1633) 

In qual parte del ciel

Jacopo Peri (1561-1633) 

Sonet, número 159. 

In qual parte del ciel, in quale ydea era l'exempio, onde Natura tolse quel bel viso leggiadro, in ch'ella volse mostrar qua giú quanto lassú potea? Qual nimpha in fonti, in selve mai qual dea, chiome d'oro sí fino a l'aura sciolse? quando un cor tante in sé vertuti accolse? benché la somma è di mia morte rea. Per divina bellezza indarno mira chi gli occhi de costei già mai non vide come soavemente ella gli gira; non sa come Amor sana, et come ancide, chi non sa come dolce ella sospira, et come dolce parla, et dolce ride.

¿En quina part del cel, en quina idea era l’exemple, on Natura prengué aquell delitós rostre, amb què volgué mostrar aquí el mot que allà dalt crea?* ¿Quina nimfa en torrent, o en selva dea, cabells d’un or tan fi a l’aura estengué? ¿Quan un cor tals virtuts mai conegué, mal que la suma* és del meu trànsit real? Per divina bellesa en va remira qui aquests ulls no ha vist mai de viu en viu quan suaument ella al seu vol els gira; no sap com Amor sana, i com desviu*, el qui no sap que dolç ella sospira, i que dolç enraona, i que dolç riu.     *Estrofa de clara al·lusió a la teoria platònica de les idees. *mal que la suma: la suma de les seves virtuts és culpable de la meva mort. *desviu: “llevar la vida”

Tutto 'l dé piango

Jacopo Peri (1561-1633) 

Sonet, número 216. Lament nocturn de l’amant. Aquest sonet ja l’hem sentit en la versió de Luca Marenzio.

Tutto ’l dí piango; et poi la notte, quando prendon riposo i miseri mortali, trovomi in pianto, et raddoppiansi i mali: cosí spendo ’l mio tempo lagrimando. In tristo humor vo li occhi comsumando, e ’l cor in doglia; et son fra li animali l’ultimo, sí che li amorosi strali mi tengon ad ogni or di pace in bando. Lasso, che pur da l’un a l’altro sole, 10et da l’una ombra a l’altra, ò già ’l piú corso di questa morte, che si chiama vita. Piú l’altrui fallo che ’l mi’ mal mi dole: ché Pietà viva, e ’l mio fido soccorso, vèdem’ arder nel foco, et non m’aita.

De dia ploro; i ja a la nit, que és quan prenen repòs els malaurats mortals, em trobo en plor, i redoblen els meus mals: així el meu temps esmerço llagrimant. En trist humor els ulls vaig esgotant, I el cor en dol; i sóc dels animals el darrer, així que els trets d’amor fatals m’exclouen de la pau en tot instant. Ai las, que jo de l’un a l’altre sol, i de l’una ombra a l’altra, he ja seguit el més d’aquesta mort que en diuen vida. Més l’error d’altri* que el meu mal em dol: que Mercè* viva, el meu socors delit, em veu en foc, i el meu ajut oblia. *d’altri: de Laura *Mercè: Laura

Jacopo Peri (1561-1633)  Compositor i cantant italià del període de transició entre el Renaixement i el Barroc, i és considerat l'inventor de l'òpera. Va compondre la primera òpera que es conserva: Eurídice (1600).

•<><><>•<><><>•

Claudio Monteverdi

(1567-1643) 

Hor che 'l ciel e la terra

Claudio Monteverdi (1567-1643) 

Sonet, número 164. Inspirat en l’amor infeliç de Dido (Eneida). Poema que ja hem sentit en la versió de Jacques Arcadelt.

Hor che 'l ciel e la terra e 'l vento tace, e le fere, e gli augelli il sonno affrena, Notte il carro stellato in giro mena, e nel suo letto il mar senz'onda giace; veglio, penso, ardo, piango; e chi mi sface, sempre m'è innanzi per mia dolce pena: guerra è il mio stato, d'ira e di duol piena; e sol di lei pensando, ho qualche pace. Così sol d'una chiara fonte viva move il dolce e l'amaro ond'io mi pasco: una man sola mi risana e punge; e perché il mio martir non giunga a riva, mille volte il dì moro, e mille nasco, tanto della salute mia son lunge.

Ara que el cel i la terra i el vent calla, i la fera i l’ocell el son enfrena, la Nit el carro astral en roda mena i la mar plana jeu sense batalla, veig, penso, cremo, ploro; i qui em tenalla tinc davant meu per dar-me dolça pena: guerra és el meu estat, d’ira i dol plena, pensar en ella és la sola pau sens falla. Així només d’una clara font viva* brolla el dolç i l’amarg de què jo em peixo; una mateixa mà em guareix i em puny; i perquè el meu turment no vingui a riba, mil cops al dia moro i mil reneixo, tant de la salut meva em trobo lluny.  *d’una clara font viva: Laura

Vago augelletto, che cantando vai

Claudio Monteverdi (1567-1643) 

 Sonet, número 353. El poeta s’adreça amb el rossinyol.

Vago augelletto che cantando vai, over piangendo, il tuo tempo passato, vedendoti la notte e 'l verno a lato e 'l dí dopo le spalle e i mesi gai, se, come i tuoi gravosi affanni sai, cosí sapessi il mio simile stato, verresti in grembo a questo sconsolato a partir seco i dolorosi guai. I' non so se le parti sarian pari, ché quella cui tu piangi è forse in vita, di ch'a me Morte e 'l ciel son tanto avari; ma la stagione et l'ora men gradita, col membrar de' dolci anni et de li amari, a parlar teco con pietà m'invita.

Vagarós ocellet que cantant vas, o doncs planyent, el teu bon temps passat, veient la nit i el fred venir al costat, i quedar enrere els dies de solaç, si, com els teus afanys ets tan capaç, coneguessis el meu semblant estat, vindries a aquest pit desconsolat a compartir-hi el dolorós mal pas. No sé si és igual el nostre zel, que aquella que tu planys és potser en vida, de què a mi tan avars són Mort i cel*; més l’hora i la saó més avorrida*, amb el record dels anys de mel i fel, a parlar amb pietat amb tu em convida. *tan avars són Mort i cel: que m’han pres el cos i l’ànima de Laura. *l’hora i la saó més avorrida: el vespre arriba més aviat.

Zefiro torna e 'l bel tempo rimena

Claudio Monteverdi (1567-1643) 

Sonet, número 110. L’arribada de la primavera no fa sinó augmentar les penes de l’amant.
El mateix sonet del madrigal de Marenzio.

Zephiro torna, e 'l bel tempo rimena, e i fiori et l'erbe, sua dolce famiglia, et garrir Progne et pianger Philomena, et primavera candida et vermiglia. Ridono i prati, e 'l ciel si rasserena; Giove s'allegra di mirar sua figlia; l'aria et l'acqua et la terra è d'amor piena; ogni animal d'amar si riconsiglia. Ma per me, lasso, tornano i piú gravi sospiri, che del cor profondo tragge quella ch'al ciel se ne portò le chiavi; et cantar augelletti, et fiorir piagge, e 'n belle donne honeste atti soavi sono un deserto, et fere aspre et selvagge.

Zèfir revé i el bell temps de nou mena, i el dolç seguit de brins i flors darrera, xiscles de Procne i planys de Filomena*, i càndida i vermella primavera. Riuen els prats, i el cel ja s’asserena; Jova sa filla* amb joia considera; l’aire, l’aigua i la terra és d’amor plena; tot animal segueix l’amant fal·lera. Però, las, per a mi sols torna el brau sospirar, que del fons del cor arrenca aquella que se’n duia al cel la clau; i cant d’ocelleria, i flor abrilenca, i en bella dama honesta gest suau són un erm, i feram traïdorenca.  *Procne i Filomena: oreneta i rossinyol. *Jove sa filla: Venus, filla de Jove (Júpiter)

Claudio Monteverdi (1567-1643)  Compositor, cantor, gambista i mestre de capella italià. L'obra de Monteverdi assenyala el pas de la música del Renaixement a la música barroca. Al llarg de la seva vida va produir obres que poden ser classificades en alguna de les dues categories i va ser un dels principals innovadors que van portar al canvi d'estil. La seva primera obra (òpera) teatral realitzable fou L'Orfeo, i va tenir la sort de gaudir de l'èxit mentre encara era viu.

Seconda prattica Es refereix a l'oposat a prima pratica, més comunament esmentada com Stile moderno. El terme va ser encunyat per Claudio Monteverdi per diferenciar la seva música de la de -per exemple- Palestrina o Gioseffo Zarlino, i descriu a la música del barroc primerenc que es permet majors llibertats harmòniques i contrapuntístiques en relació a les rigoroses limitacions de la prima pratica. Stile moderno és una expressió creada per Giulio Caccini en el seu llibre de 1602 Li nuove musiche que conté nombroses monodies. Les novetats en les cançons de Caccini van consistir en què l'acompanyament estava totalment supeditat a la poesia: a més les melodies en stile moderno incloïen l'ornamentació explícita en la partitura, quan anteriorment estaven lliurades al gust de l'intèrpret. D'altra banda, marquen l'inici del baix continu, característic de l'obra de Caccini.

•<><><>•<><><>•

Sigismondo D'India 

(1582-1629)

Voi ch'ascoltate

Sigismondo D'India (1582-1629)

Sonet, número 1. Escrit dos anys després de la mort de Laura

Voi che ascoltate in rime sparse il suono Di quei sospiri ond'io nudriva il core In sul mio primo giovenile errore Quand'era in parte altr'uom da quel ch'i' sono: Del vario stile, in ch'io piango e ragiono, Fra le vane speranze e 'l van dolore, Ove sia chi per prova intenda amore, Spero trovar pietà, non che perdono. Ma ben veggio or sì come al popol tutto Favola fui gran tempo, onde sovente Di me medesmo meco mi vergogno; E del mio vaneggiar vergogna è 'l frutto E 'l pentersi, e 'l conoscer chiaramente Che quanto piace al mondo è breve sogno.

Els qui en rimes esparses escolteu els sospirs que em nodriren el furor del temps primer de juvenil error, quan era, en part, divers del que se’m veu, pel vari estil amb què em lamento arreu, entre vana esperança i va dolor, espero de qui sàpiga d’Amor, tant com disculpa, pietat en preu. Però bé veig que he estat entre la gent parlaria molt temps, de què sovint de mi m’avergonyeixo amb el cor meu; d’aquell desvari en ve avergonyiment i el penedir-se, i el saber distint que allò que plau al món és somni breu.

Benedetto sia'l giorno

Sigismondo D'India (1582-1629)

Sonet, número 61.Sonet a la manera de salm bíblic.

Benedetto sia'l giorno, e'l mese e l'anno, E la stagione, e'l tempo, e'l punto, E'l bel paese, e'l loco, ov' io fui giunto Da duo begli occhi che legato m'anno; E benedetto il primo dolce affanno Ch'i' ebbi ad esser con Amor congiunto E l'arco e le saette ond' i' fui punto, E le piaghe ch'infino al cor mi vanno. Benedette le voci tante ch'io Chiamando il nome di Laura ho sparte E i sospiri e le lagrime e'l desio. E benedette tutte le carte Ov' io fama le acquisto e'l pensier mio Ch'è sol di lei si ch'altra non v'ha parte.

Beneït sigui el dia, el mes i l’any*, l’estació i el temps, l’hora i el punt, i el bell país, i el lloc on vaig ser junt* als dos bells ulls que em fermen en parany; i beneït el primer dolç afany que vaig conèixer en ser jo a Amor adjunt, i l’arc i fletxa que em tirà damunt, i les nafres que al cor porten el dany. Beneïdes les veus que he alçat al vent per les quals el seu nom la terra sap i els sospirs, i el desig, i el planyiment; beneïts els papers on meno a cap la seva fama, i el meu pensament, que és només d’ella, que altra no n’hi cap. *el dia, el mes i l’any: 6 d’abril de 1327 *junt: de junyir, collar.

Mentre che'l cor

Sigismondo D'India (1582-1629)

Sonet, número 304.  

Mentre che 'l cor dagli amorosi vermi fu consumato, e 'n fiammma amorosa arse, di vaga fera le vestigia sparse cercai per poggi solitarii et hermi; et ebbi ardir cantando di dolermi d'Amor, di lei che sí dura m'apparse: ma l'ingegno et le rime erano scarse in quella etate ai pensier' novi e 'nfermi. Quel foco è morto, e 'l copre un picciol marmo: che se col tempo fossi ito avanzando (come già in altri) infino a la vecchiezza, di rime armato, ond'oggi mi disarmo, con stil canuto avrei fatto parlando romper le pietre, et pianger di dolcezza.

Mentre el cor en el foc es consumia, per mil verms amorosos rosegat, de bell fera el rostre dispersat per erms i puigs solius jo resseguia; i, cantant, de l’Amor prou em dolia, de la que tan cruel sempre m’ha estat: però rimes i enginy no han bastat en tal temps a uns neguits que no sabia. El foc* morí, i és sota pedra ferma: que si amb el temps hagués anat avant (com passà a d’altres) fins a la vellesa, armat de rimes, de què estic inerme, amb art canuda hauria fet, parlant, rompre els penyals i plorar de tendresa. *El foc: l’amor per Laura, en vida d’ella.

Sigismondo d'India (1582-1629) Compositor italià del Renaixement tardà i de començaments del Barroc. Va ser un dels més importants contemporanis de Monteverdi i va emprar la majoria de les formes musicals que va usar el compositor de Cremona. Estèticament la música de d'Índia té característiques en comú amb la qual Monteverdi escrivia durant el mateix període: cromatisme expressiu, dissonàncies amb resolucions poc usuals i un agut sentit dramàtic. De fet, algunes de les seves monodies són, en la pràctica, escenes operístiques, si bé d'Índia mai va escriure de manera específica una òpera.

•<><><>•<><><>•

Marco da Gagliano 

(1582-1643)

Io vidi in terra Angelici costumi

Marco da Gagliano (1582-1643)

Sonet, número 156. Sonet sobre el plor de Laura, en probable record del plor de la Beatriu de Dante. El plor de Laura és capaç de commoure la natura i el cel.

I’ vidi en terra angelici costumi, E celesti bellezze al mondo sole; Tal che di rimembrar mi giova, e dole: Che quant'io miro, par sogni, ombre, e fumi. E vidi lagrimar que 'duo bei lumi, Ch'han fatto mille volte invidia al sole; Ed udì 'sospirando dir parole Che farian gir i monti, e stare i fiumi. Amor, Senno, Valor, pietate, e Doglia Facean piangendo un più dolce concento D'ogni altro, che nel mondo udir si soglia. Ed era 'l cielo all'armonia s'intento Che non si vedea en ramo mover foglia. Tanta dolcezza avea pien l'aer e 'l vento.

Vaig veure en terra angelicals costums i celestes belleses d’únic vol, tals que era el seu record em plau i em dol, que tot quan miro és ombres, somnis, fums; i vaig veure enaiguar-se els dos bells llums que han fet més de mil cops enveja del sol; i vaig sentir paraules de prou dol per fer caminar els puigs i aturar els flums. Amor, Seny, Pietat, Valor i Pena feien, plorant, acord tan excel·lent com no se’n sent al món de semblant mena; i el cel estava al so tan amatent que no es movia fulla a la carena, tanta era la dolçor en l’aire i el vent.

Vergine bella, che di sol vestiva

Marco da Gagliano (1582-1643)

Cançó. Número 366. Últim poema del cançoner musicat també per Dufay i Palestrina.

Vergine bella, che di sol vestita, coronata di stelle, al sommo Sole piacesti sí, che 'n te Sua luce ascose, amor mi spinge a dir di te parole: ma non so' ncominciar senza tu 'aita, et di Colui ch' amando in te si pose. Invoco lei che ben semper rispose, chi la chiamò con fede: Vergine, s'a mercede miseria extrema de l'humane cose già mai ti volse, al mio prego t'inchina, soccorri a la mia guerra, bench'i 'sia terra, et tu regina del ciel. (...)

Oh Verge bella, que de sol vestida Coronada d’estels, tant a l’alt Sol Plagueres que Sa llum en tu amagà, Amor em fa parlar de tu com vol; Però la teva ajuda em cal seguida I la del Qui estimant en tu es posà. Invoco aquella que sempre escoltà El qui la cridà amb fe. Oh Verge, si a mercè La gran misèria del comport humà Mai et mogué, al meu prec l’orella inclina; Val-me en la meva guerra, Bé que sóc terra, i tu del cel regina. (...)

Marco da Gagliano  (1582-1643) Compositor florentí, deu principalment la seva fama a les seves òperes, que figuren entre les primeres que s'escriviren després de les de Peri. Les principals són La Dafne (1608), que abans ja van compondre Peri i Caccini, i que es considera com un dels monuments més importants de la història de l'òpera italiana. Mostrant gran admiració per les composicions de Peri i de Monteverdi, Marco da Gagliano condemnà la costum d'afegir a les parts vocals <grups, trins, passatges i exclamacions> amb l'exclusiva finalitat de posar de manifest l'habilitat del cantant i el so agradable de la seva veu sense cap funció dramàtica concreta, mentre que el que realment deuen fer els cantants és <esculpir les síl·labes per entendre bé les paraules>. Gagliano també donava moltes indicacions sobre la posada en escena, especialment en el referent als moviments del cor, a la coreografia i a la especial disposició d'alguns instruments, com el grup de violes que, amagades darrere l'escenari, tenien la funció de reforçar el so de la lira d'Apol·lo.

•<><><>•<><><>•

Stefano Landi 

(1587-1639)

A qualunque animale: Aria di cantar sestine

Stefano Landi (1587-1639)

Sextina, número 22. Influència de la sextina d’Arnaut Daniel.

A qualunque animale alberga in terra, se non se alquanti ch'ànno in odio il sole, tempo da travagliare è quanto è 'l giorno; ma poi che 'l ciel accende le sue stelle, qual torna a casa et qual s'anida in selva per aver posa almeno infin a l'alba. Et io, da che comincia la bella alba a scuoter l'ombra intorno de la terra svegliando gli animali in ogni selva, non ò mai triegua di sospir' col sole; pur quand'io veggio fiammeggiar le stelle vo lagrimando, et disïando il giorno. Quando la sera scaccia il chiaro giorno, et le tenebre nostre altrui fanno alba, miro pensoso le crudeli stelle, che m'ànno facto di sensibil terra; et maledico il dí ch'i' vidi 'l sole, e che mi fa in vista un huom nudrito in selva. (...)

Per a tot animal que viu a terra, llevat d’aquells que tenen odi al sol, es temps de treballar mentre és de dia; però en encendre el cel els seus estels, l’un torna a casa i l’altre endins la selva per reposar-se almenys fins a trenc d’alba. I jo, des que comença la bella alba a dissipar les ombres de la terra i desvetllar les bèsties de la selva, no tinc mai treva de sospirs al sol; quan veig després flamarejar els estels vaig llagrimant i desitjant el dia. Quan el vespre fa fora el clarós dia i el que és tenebrós nostra és d’altres alba, pesarós guaito els inclements estels que em modelaven amb sensible terra; i blasmo el dia que vaig veure el sol, que un home em fa semblar nodrit en selva. (...)

Stefano Landi (1587-1639) A més de composicions sacres i profanes en col·leccions de l’època, Stefano Landi és autor de La morte d'Orfeo (1619), primer melodrama profà representat a Roma davant la cort papal, i Sant'Alessio (1632). Va ser mestre a Pàdua primer i al servei dels Borghese i contralt en la Capella Juliana. Els intents de Landi per sobrepassar els models estètics de la <Camerata Fiorentina>, unint les influències venecianes amb la tradició polifònica romana, trobaren un relleu molt marcat en el Sant'Alessio, caracteritzat per una representativitat pre-barroca que situava en primer pla la funció fantasiosa dels mecanismes escenogràfics, sense descuidar la introducció de Simfonies en forma de cançó en l'apertura de cada acte i de conclusions corals d'estil madrigalista, amb el previ anunci estructural de l'aire de les estrofes i la confiança en una extensió vocal agosarada.  Il Sant'Alessio: Coro dei demoni Stefano Landi

•<><><>•<><><>•

Nicolo Borboni 

(1591?-1641)

Solo e pensoso

Nicolo Borboni (1591?-1641)

Sonet, número 35. Ja l’hem sentit amb Monteverdi i Marenzio.

Solo et pensoso i piú deserti campi vo mesurando a passi tardi et lenti, et gli occhi porto per fuggire intenti ove vestigio human l’arena stampi. Altro schermo non trovo che mi scampi dal manifesto accorger de le genti, perché negli atti d’alegrezza spenti di fuor si legge com’io dentro avampi: sì ch’io mi credo omai che monti et piagge et fiumi et selve sappian di che tempre sia la mia vita, ch’è celata altrui. Ma pur sí aspre vie né sí selvagge cercar non so ch’Amor non venga sempre ragionando con meco, et io co’llui.

Sol i penós,* els més deserts confins vaig mesurant amb pas feixuc i lent, i l’esguard a fugir duc amatent dels rastres de petjades de veïns. No trobo altre refugi que els camins per burlar l’adonar-se’n de la gent, perquè en tot acte d’alegria absent es veu de fora estant com cremo endins: tal que ja crec que cingles i ribatges i rius i boscos saben de quin tempre es el meu viure, als altres amagat. Però senders tan aspres i salvatges trobar no sé que Amor no vingui sempre enraonant amb mi, i jo al seu costat. *penós: pensatiu i adolorit

Nicolo Borboni (1591?-1641). Compositor, organista, constructor d’orgues, editor i gravador musical. Només he pogut saber que va viure a Roma entre 1615-1637.

•<><><>•<><><>•

Martino Pesenti 

(1600-1648)

Baletto per soprano e basso / Due rose fresche, e colte in paradiso

Martino Pesenti (1600-1648)

Sonet, número 245. 

Due rose fresche, et colte in paradiso l’altrier, nascendo il dí primo di maggio, bel dono, et d’un amante antiquo et saggio, tra duo minori egualmente diviso 5con sí dolce parlar et con un riso da far innamorare un huom selvaggio, di sfavillante et amoroso raggio et l’un et l’altro fe’ cangiare il viso. “Non vede un simil par d’amanti il sole” 10dicea, ridendo et sospirando inseme; et stringendo ambedue, volgeasi a torno. Cosí partia le rose et le parole, onde ’l cor lasso anchor s’allegra et teme: o felice eloquentia, o lieto giorno!

Dues roses, de fresc al paradís collides, al primer de maig naixent, bell regal, d’un antic amant cient en dos de joves igualment divís amb tan dolç raonar i amb un somrís que hauria enamorat fins un dement, en un raig amorós i resplendent a tos dos mudà el rostre per encís.  “D’amants com ells no n’ha vist mai el sol”, deia, rient i sospirant alhora, i, girant-s’hi per torn, els estrenyia. Així roses i mots partia ell sol, i encara el cor se’n gauba i se n’acora oh feliç eloqüència, oh joiós dia!

Martino Pesenti  (1600-1648). Compositor, organista i clavicembalista,  va compondre obres a l'estil concertant, incloent-hi un sol llibre de música sacra . Es coneixen set llibres de madrigals , un llibre d'àries amb una veu, un llibre de misses i motets per a una i tres veus i quatre llibres amb moviments de dansa per a instruments de teclat i en part per a instruments de teclat amb altres instruments. Malgrat el desenvolupament d’un llenguatge musical propi, al Llibre de madrigals de 1638 encara es pot sentir clarament el llenguatge musical de Monteverdi.

•<><><>•<><><>•

Hem parlat de Francesco Petrarca (1304-1374) i, sense ni adonar-nos-en, el seu nom ens ha portat a un recorregut de sis segles: del XII, amb el trobador Arnaut David, fins al XVII, amb tots els musics prebarrocs encapçalats per Claudio Monteverdi. 

•<><><>•<><><>•

•<><><>•<><><>••<><><>•<><><>•

Elaborat a partir d’arxius de youtube, d’articles  de Viquipèdia i del magnífic treball de Miquel Desclot: Francesco Petrarca Cançoner Versió de MIQUEL DESCLOT Edició íntegra i bilingüe Ed. Proa  La versió en català de tots els versos,  així com els comentaris sobre els poemes. són de Miquel Desclot.