Originària de l'antiga Roma, la festa del Carnaval es celebrava per honrar el déu Saturn mitjançant una festa, el lliurament de regals i la inversió dels rols socials.
 |
Sota el domini dels senyors aristòcrates medievals, el Carnaval es va associar amb les famílies nobles com una eina per demostrar la seva riquesa i per preservar les seves tradicions cavalleresques. Els joves nobles, també anomenats giovani, es reunien en brigades i desfilaven pels carrers, burlant-se dels costums socials dels grans i del públic en general. Aquestes confraries d'elit transmetien els seus interessos i opinions específiques sobre les aliances familiars a través de les lletres de les cançons de Carnaval, "traduint el vocabulari professional dels gremis en metàfores sexuals".
Canzona degli spazzacamini (cançó dels escura-xemeneies) és una de les cançons carnavalesques més característiques de l’ús del doble sentit en el llenguatge propi de les feines menestrals. La cançó s'adreça a les dones, aquelles que potser volen netejar les xemeneies, i anuncia les habilitats dels escura-xemeneies.
Si la meva
senyora mana,
escombrarem per
tot arreu
a tots els racons
als humits i als
secs
per escurar
xemeneies
és un plaer tan
dolç.
Si no escurem la
xemeneia
el foc s'apagarà
aviat
i això és una
molèstia
per al cuiner
quan és a la cuina
per això netejar xemeneies
és una feina necessària.
Senyora, si ho
necessiteu,
escurarem les vostres xemeneies,
si els homes que
tenen picor
no es volen
rascar,
si us plau
confieu
les vostres xemeneies a nosaltres
Canto degli
spazzacamini
Versió instrumental
(Anònim)
El Canto delle
parete, anònim com ho són la majoria de les cançons del gènere, és un altre
exemple de les metàfores descaradament obscenes de les cançons
carnavalesques.
Canto Delle
Parete
Canti
carnascialeschi
(Anònim)
Dones, si
escolteu la nostra cançó,
gaudint-la plenament
us ensenyarem a
totes
l'art d'atrapar
ocells en una xarxa.
Sabem que totes
les dones sempre
es delecten amb
la captura d'ocells
i són molt
millors mestres que nosaltres
de coquetejar amb
goig melindrós.
(...)
Aquests ocells,
senyores,
tenen el cap
roig,
baixaran de bon
grat;
però quan després
tinguin la xarxa a sobre,
es sacsejaran
molt.
(...)
A mesura que Florència es convertia en una comuna independent a finals del segle XIV, la classe dels comerciants i artesans de Florència anava assolint el poder mitjançant el comerç, implicant-se en els afers cívics i requerint a les famílies d'elit i noblesa a renunciar al seu control. El traspàs de poder de la noblesa als comerciants rics va ser mediatitzat per la Família Mèdici. El 1397, Giovanni di Bicci de’ Medici (1360–1429), prior de l'Art del Canvi i gonfaloniere (càrrec municipal) per Florència, va registrar una empresa bancària en el gremi del canvi, assegurant el poder de la família i la participació en els afers cívics. Encara que la família Mèdici era fruit de les classes menors de comerciants del segle XIV, generacions posteriors -de Cosimo (1389–1464) a Lorenzo (1434–1492)-, van elevar l'estatus socials de la família convertint-la en una de les més riques del món.
Lorenzo de’
Medici
Agnolo Bronzino
A partir del 1469, sota el lideratge de Lorenzo de’ Medici, Florència va ser testimoni d'un període de pau interna en comparació amb els segles anteriors. Les habilitats diplomàtiques de Lorenzo i el patrocini d'actes públics van fomentar una opinió positiva de Florència i el seu lideratge. Lorenzo va animar els grups marginals de la societat a col·laborar entre ells perquè desenvolupessin un sentit d'orgull i identitat, ajudant a mantenir la república unida i donant el degut honor a la noblesa. L'interès de Lorenzo per patrocinar les arts i la cultura de Florència, contribuint a l'auge en popularitat de les cançons de Carnaval a finals del segle XV, venia de la seva educació. En créixer a Florència, Lorenzo va rebre una educació d'arts liberals, incloent l'estudi dels clàssics, filosofia i història. Ell mateix va aportar un total de sis cançons de Carnaval al gènere: Berricuocoli, donne, e confortini (1473–78), Siam galanti di Valenzia (1488), Lasse in questo carnasciale (1488), Le cose al contrario vanno (1489), Quant’e bella giovanezza (1490), i Donne siam, come vedete (en 1491).
Quant’e bella
giovanezza
Que bonica és la
joventut en el seu encant
que sempre
s'allunya ràpidament!
Que tots els qui
vulguin, ara ho celebrin:
Que del demà
ningú n'està segur.
(...)
Quant’e bella giovanezza
Lorenzo de’Medici
Aquesta cançó de Carnaval de Lorenzo desprèn una aura nostàlgica; un anhel de joventut es retrata amb estrofes que detallen com l'amor i les festes pertanyen només als joves, que els joves haurien de fer tots els esforços per dedicar-se a aquests passatemps abans de "vagar" a la vellesa.
El gènere de les cançons de Carnaval va començar com una tradició oral, però l'aparició de l'entorn polifònic va implicar l’escriptura musical: es va originar a la dècada de 1470, quan Lorenzo va compondre les seves primeres cançons de carnaval, que de fet tenen un contingut poètic més sofisticat del que era habitual abans.
El 1559 Anton Francesco Grazzini va publicar la seva col·lecció enciclopèdica de cançons de carnaval, Tutti i trionfi, carri, mascheaate [sic] o canti carnascialeschi andati per Firenze dal tempo del Magnifico Lorenzo vecchio de’ Medici; quando egli hebbero prima cominciamento, per infino a questo anno presente 1559. La seva dedicació de l'obra, al príncep Francesc I de Mèdici (1541-1587), continua sent una de les descripcions més clares de la funció del canto carnascialesco.
|
“Entre els diversos espectacles i les nombroses festes
que, segons l'època i la temporada, es fan públicament a Florència, les mascherate,
o cançons de carnaval, com se'n diuen, són en tots els aspectes (Príncep
magnànim i gentilíssim), una celebració meravellosa i molt bonica, perquè,
quan resulten precioses, ben preparades i ben fetes amb tots els accessoris
necessaris: és a dir, que el concepte, en primer lloc, sigui excel·lent i
entenedor; les paraules, reveladores i plenes de bromes enginyoses; la
música, alegre i lliure; les veus sonores i unides; el vestuari, ric i
humorístic i adequat al concepte i fet sense pensar en el cost; es fan amb
mestratge i es pinten alegrement els paraments, o els utensilis, que li són
adequats; els cavalls, si calen, molt bonics i ben guarnits; i a la nit,
doncs, amb l'acompanyament i gran nombre de torxes, no es pot ni veure ni
escoltar res més agradable ni més deliciós.” |
Aquesta dedicatòria també és la base principal de l'evidència que el mateix Lorenzo estava íntimament implicat en la creació del
gènere de la cançó de Carnaval.
Les festes de Carnaval també eren patrocinades pels gremis d'artesans, així com per les brigades de joves nobles i senyors. Un exemple de cançó de Carnaval de les arts i l'artesania, composta per Lorenzo de' Medici al segle XV, és Siam galanti di Valenzia, també coneguda com la Canzona de’ profumi. Els temes de l'amor i la bellesa impregnen aquests versos, mentre que els perfumistes descriuen els olis que porten de terres llunyanes. Un galant de Valence (ciutat francesa) era conegut a la societat renaixentista per referir-se a un home francès d'influència i gust, que dona importància a l'aparença. Aquests homes passen per Florència i, en fer-ho, s'enamoren de la bellesa de les dames de Florència. El poema està acompanyat d’una música en que cada frase està marcada per un repòs, amb una secció contrastada en compassos ternaris.
Som galants de Valence,
|
Siam galanti di Valenza
|
Els homes i els joves emmascarats cantaven mascherate als carrers de Florència durant el Carnaval. Els participants anaven disfressats d'acord amb el grup que suposadament representaven: un comerç, estrangers, gent del camp, i així successivament. Portaven un objecte representatius del seu grup: pastes dolces, escombres o gàbies d'ocells, per exemple. Podien anar a cavall o passejant pels carrers i, si actuaven de nit, els acompanyaven d'altres que sostenien torxes perquè es poguessin veure clarament.
Berricuocoli,
donne, e confortini és una altra cançó de Lorenzo, plena de dobles sentits d'argot, juganera
i goliardesca. Durant la festa de la ciutat de Florència, els venedors de
bunyols, anomenats confortini, canten al carrer, convidant les dones que
miren per les finestres a comprar-ne, presumint de la seva qualitat. Canten que
els que no tinguin pressa per comprar-ne s'hauran de conformar amb un sopar
solitari. Que l'hem d'aprofitar mentre encara hi ha temps. Qualsevol que no
tingui els diners, els hauria de demanar prestat al seu veí. Els confortini
són les galetes del Carnaval piemontès, semblants a les llengües de gat.
Aquí podem escoltar la cançó (Canzona De’ Confortini) seguida de la lauda (Madre De’ Peccatori), contrafactum de la cançó carnavalesca.
|
A partir de finals del segle XV, les cançons de Carnaval es van adoptar com a models, dotant-les de nous textos poètics de caràcter religiós, d'un nou repertori de laude espirituali. Aquesta pràctica general de préstec de música s'ha conegut com a contrafacture i va ser una tècnica molt utilitzada per Girolamo Savonarola. Era un recurs mnemotècnic, usant les cançons populars del carnaval com a vehicle per a facilitar la memorització de textos sagrats per a la devoció personal.
|
Canzona De'
Confortini / Madre De' Peccatori
Lorenzo de’
Medici
La tradició de remodelar les cançons de carnaval en laude dona evidència no només de la profunda influència que la religió va exercir en la vida dels Florentins renaixentistes, sinó també de les diverses connexions entre els ensenyaments morals d'ambdós poemes, el de Carnaval i el de lauda. Un exemple sorprenent del procés de contrafactura es pot veure al "Trionfo della Dea Minerva", on el poema d'amor original dedicat a la ciutat de Florència va ser reinterpretat pel nou text lauda com a amor a la Mare de Déu. A continuació vegem la primera estrofa de la cançó de carnaval i la de la lauda basada en ella.
Cançó de CarnavalDes de
l'estrella més alta descendint |
LaudaDes de
l'estrella més alta descendint
|
Només per constatar la importància de les laude en el context del Carnaval florentí, posem un parell més d’exemples de cançons que ja hem mencionat anteriorment:
Cançó de
Carnaval |
Lauda |
Cançó de
Carnaval
|
Lauda
|
Els textos poètics de les cançons de Carnaval del segle XV es burlen dels esdeveniments del moment i dels rituals cortesans, posant èmfasi sobre els valors humanistes de l'habilitat personal en un context humorístic juntament amb el cortès ideals d'amor i la justificació del govern familiar legítim. En el poema Lasse in questo carnasciale, Lorenzo de’ Medici adopta la típica retòrica carnavalesca formulada amb doble sentit en un esforç per captar allò popular i profà.
Ai, és en aquest
Carnaval
que hem perdut,
oh estimades,
els nostres
marits, i sense ells
no estem bé, gens
bé.
Les sis som de
Narcetri
la nostra feina
és conrear camps,
recollim certs
fruits preciosos
que el camp ens
dona.
Si un de
vosaltres és tan cortès
per dir-nos on
són els nostres marits,
tindreu de
nosaltres aquests fruits com a regals.
Són dolços i no
us faran cap mal.
Tenim cogombres,
grans,
estrany de veure,
sembla que estan
molt plens,
però són laxants
i saludables.
Primer s'agafa la
fruita amb la mà.
S'exposa el nucli
tirant cap enrere la pell.
S'obre la boca i es xucla. Per aquell
que sap com
fer-ho, no fa gens de mal.
(Etc. etc. etc.)
Vilana che sa tu far? és
una breu i anònima frottola descarada i blasfema, tot alhora. Comença amb prou
innocència amb una conversa casual entre un viatger i una camperola. Ella anuncia
les seves habilitats per cosir, ballar
i cantar. En canvi, el viatger té intencions més crues que condueixen
directament a una negociació sobre una cita. A continuació, conclou amb la
pronunciació de les paraules gregues de la missa catòlica mentre prega a Déu
per demanar misericòrdia.
Vilatana, què saps fer?
sé filar i filar...
sé cosir i tallar...
Sé ballar i cantar...
Sé com fer una petita cançó.
Dona’m això...
No ho faré si no tinc...
una mica de farina...
coure al forn un pollastre
Tantara, posa-ho.
Aixeca la cama...
Escolta la nostra pregària
Kyrie eleison, Christe eleison, Kyrie eleison.
Vilana che sa tu far?
Canti carnascialeschi
(Anònim)
Un dels pocs compositor coneguts que ha contribuït al repertori de cançons de Carnaval és Alessandro Coppini (1460-1527). Natiu de Florència, Coppini va exercir diversos papers com a monjo, compositor i organista tant per a l'església dels Mèdici com per a l'hospital de Santa Maria Nuova. Coppini se li atribueix el composició de tretze cançons de carnaval. En Trionfo di diavoli s’observa amb claredat el tancament de cada frase, tret característic de les cançons de Carnaval, així com una polifonia molt vertical amb articulacions contrapuntístiques a les cadències.
Trionfo di
diavoli
Alessandro
Coppini
Després de la mort de Lorenzo, el monjo dominicà Savonarola va erradicar en gran mesura tant la música com els instruments musicals en les fogueres de les vanitats, tot i que les festes van reviure el 1498. La invasió francesa va provocar l'ascens del predicador Girolamo Savonarola, que en un sermó ja ho havia profetitzat. Això li va fer guanyar confiança, honor i legitimitat als ulls de la ciutadania florentina. Savonarola donava suport a la classe baixa, i era conscient del poder de la disciplina religiosa en el foment de la identitat del grup. En els seus sermons a la gent de Florència, Savonarola va predicar contra la blasfèmia de les festes de la ciutat, inclòs el Carnaval i la violència ritual que fomentaven, i també va atacar la recuperació de la poesia grega i romana, ja que aquestes obres idealitzaven els valors pagans
Tradicionalment el Carnaval celebrava l’abandonament de les inhibicions i l’expressió de frustracions populars. Aquestes concentracions podrien incitar a la violència i la rebel·lió de la multitud, i per aquesta raó els líders religiosos van intentar reconduir l'excés d'aquests rituals a la lloança dels valors cristians. En la seva transformació de les festes de Carnaval, Savonarola va desviar els fianciulli de Florència de les seves tradicions violentes, com ara el llançament de pedres dels uns als altres als carrers, cap a actes més solidaris i el cant de laude en processó durant la temporada de Carnaval. Savonarola va subvertir les tradicions del Carnaval, substituint les mascarades per processons religioses i les cançons de Carnaval amb himnes i laude.
Tot i que el cant de la polifonia va ser eliminat per Savonarola en esdeveniments seculars, la laude monofònica es va continuar cantant entre 1494 i 1498 en el context del carrer, en les processons de fianciulli, membres de confraries infantils. Aquests -procedents de tots els àmbits socials, havien de vestir amb roba sòbria, i portar els cabells tallats molt curts- van ser el principal motor del Carnaval de Savonarola. El frare dominicà exaltava els mateixos valors de comunitat i orgull a Florència com feia la família Mèdici, encara que amb la intenció de remodelar el Carnaval com a celebració religiosa. Les laude tenia la intenció d'augmentar la intensitat del seu missatge espiritual, així com anunciar la independència espiritual de l'individu de la pràctica col·lectiva de l’espiritualitat a l’Església Catòlica Romana.
La senzillesa de les melodies que Feo Belcari va triar per la seva laude van inspirar el frare dominic, i es va continuar ensenyant cants laude, encara que monofònic, a la confraria de joves de Sant Marc.
Gesu, gesu, gesu
|
L'oration e sempre bona
|
El motiu pel qual Savonarola va poder influir en les pràctiques rituals del Carnaval i la Quaresma és que va comptar amb el suport de la Signoria (el govern florentí), però com que l'oposició a la seva predicació i regles va créixer, Florència es va tornar a dividir, i el 1498 va ser escollida una nova Signoria que reflectia això. Poc després, seria executat pel ciutadania florentina. Savonarola va morir com a màrtir, cremat a la foguera al centre de Florència el 1498, i això va provocar la creació de diversos textos lauda en el seu honor que farien circular durant dècades per la regió, especialment entre els frares dominics. La representació d'aquests elogis, i per extensió la música del Carnaval, van ajudar a mantenir l'esperit savonarolà de la reforma després de la seva mort fins a finals del segle XVI.
Girolamo
Savonarola penjat i cremat a la Piazza della Signoria a Florència el 1498
Atribuït a Francesco
di Lorenzo Rosselli
Després de l'execució de Savonarola, Florència va caure en mans de Piero Soderini, la família del qual tenia diverses connexions anteriors amb el règim dels Mèdici, però una vegada més, a causa de les amenaces externes de França i de la incapacitat de la república florentina per abordar aquests problemes, la família Mèdici va restablir el seu lideratge el 1512 gràcies als esforços del cardenal Giovanni de' Medici, cosí de Lorenzo, que va recuperar control de la ciutat amb el suport de les tropes espanyoles; la família va romandre al poder fins al 1527. L'absència dels Mèdici a Florència del 1498 al 1512 (després de la mort de Savonarola), no va impedir que altres famílies benestants patrocinessin la creació i interpretació de cançons de Carnaval. A Florència van sorgir empreses d'elit liderades pel mecenatge de famílies benestants, com la Strozzi i la família Rucellai. L’any 1507, el grup Rucellai era responsable d'organitzar mascherate que incloïa els canti carnascialeschi. Els germans Lorenzo i Filippo Strozzi van patrocinar la creació de noves cançons de Carnaval, entre elles la Canzona di Pastori di bacchiatori i Carro della Morte.
Canzona di
Pastori di bacchiatori
Bartolemeo
Florentino
El carnaval de Florència de 1511 va presentar una novetat
"horrible i espantosa de mirar" tant que, en el seu moment, "provocava
terror i meravella". Es tracta del Trionfo della morte o Carro della
morte, una carrossa al·legòrica tirada per bous, tota negre i pintada amb els
ossos dels morts i creus blanques; damunt del carro hi havia una gran figura de
la Mort amb una dalla a la mà i al seu voltant molts sepulcres amb tapa oberta.
El triomf de la mort és un tema iconogràfic macabre molt estès a la baixa edat mitjana a partir del segle XIV, especialment a la zona franco-alemanya i a la zona alpina. Hi ha molts exemples, entre els quals destaquen les danses macabres.
El triomf de la mort
|
 |
|
|
A diferència de la majoria de canti carnascialeschi florentins, Carro della morte es tracta d'un text espiritual, tan semblant a una lauda spirituale que el dominic Serafino Razzi i altres podrien incloure’l pràcticament sense canvis en les col·leccions de laude. Poc després de la seva interpretació, el seu text es va publicar a Florència, probablement cap a finals de la primera dècada del Cinquecento al capítol La canzona de' morti. Aquest petit pamflet també incloïa una xilografia del carro i quatre textos més, tots igualment penitencials.
Canzona de Morti
Aquesta
novetat de principis del segle XVI ens la descriu Vasari en la vida de Piero di
Cosimo. A cada lloc que
el carro s’aturava -per permetre que els seus genets cantessin-, les tombes
s'obriren i emergiren diverses figures, vestides amb tela negra, sobre les
quals estaven pintats els esquelets dels morts -braços, pits, flancs i cames-
de blanc sobre el negre. A la llunyania apareixien algunes d'aquelles torxes
amb màscares amb forma de calavera; era horrible i espantós de mirar. Aquestes
figures de morts, al so de certes trompetes apagades, es van aixecar a mig camí
de les tombes i, assegudes, van cantar amb un to ronc i mort una música plena
de malenconia, aquella noble cançó encara avui coneguda, 'Dolor, pianto e
penitenzia':
L'angoixa, les llàgrimes i la penitència
ens turmenten constantment;
Aquesta és la nostra companyia
De morts, cridant "penitència!"
Davant i darrere del carro hi havia un gran nombre de
morts a cavall, certs cavalls escollits amb la màxima diligència entre els més
estrets i secs i més llards que es podien trobar amb cobertes negres plenes de
creus blanques; i cadascun tenia quatre lacais vestits de morts amb torxes
negres i un gran estendard negre, amb creus i ossos i caps de mort. Arran del carro
arrossegaven deu estendards negres i mentre caminaven, amb veu tremolosa i
morta deien el Miserere, salm de Davit. Aquest espectacle dur -diu Piero di
Cosimo-, va causar terror i meravella; i encara que en primer lloc no semblava
correcte per carnaval, tanmateix per una certa novetat i que tot estigués molt
ben arranjat, va satisfer l'ànima de tothom.
Nosaltres érem com ara ets tu,
i tu seràs com nosaltres.
Som morts, com veus
Així que morts ens veurem
I, un cop mort, no servirà
de res penedir-te dels teus pecats.
Nosaltres també durant el carnaval
passàvem pels carrers cantant els nostres amors;
I així de pecat en pecat
ens vam anar fent pitjors i pitjors;
Ara passem pel món cridant
"Penitència, penitència!"
Els cantants d'aquest text van disfressats de morts que
pugen al carro i exhorten els florentins a fer penitència. Afirmen que tota
glòria i pompa passaran, i que només la persona amb un cor pur serà
recompensada després de la mort. Tot aquest cant, i l’última estrofa en
particular, demostra la persistent influència de la doctrina de Savonarola a
Florència al llarg de les primeres dècades del segle XVI, molts anys després de la
seva mort.
Tantes caceres, festes o cançons,
Tot us portaran un dia turments;
Només l'abstinència, el sofriment i les llàgrimes
us faran contents:
tots us haureu de penedir dels vostres pecats
i tornar a la penitència.
Carro della morte
(Dolor, plor i penitència)
(Anònim)
Trionfo della Morte
Portada del poema al·legòric de Petrarca
|
Una bona part del contingut d’aquesta entrada està extret d’una tesi presentada per Emily Haug el juny de 2014, en compliment parcial dels requisits per al grau de màster en art a la Facultat de Grau i Postdoctorat (Música). UNIVERSITAT DE LA COLUMBIA BRITÀNICA (Vancouver) EL PRÉSTEC MUSICAL A LA FLORÈNCIA DEL RENAIXEMENT: CANÇONS DE CARNAVAL I CONTRAFACTURA Aquest treball el podeu trobar íntegrament en aquest enllaç |
