Il·lustració de The White Seal,
de l'antologia de 1896 Els dos llibres de la jungla
Dorm, fill meu, la nit ja s'atansa,
I negres són les aigües que lluïen tan verdes.
Damunt les ones que trenquen, la lluna ens veu
Reposant en el seu si suau i sedós del mar.
Allà on les onades topen entre elles, fes-hi el teu niu reclòs,
Fes rodar el teu cos cansat, nedador meu,
Ni el vent ni el tauró et despertaran ni et faran mal
Dorm als braços de l'aigua bleixant!
Berceuse phoque
(Le Livre de la Jungle)
Charles Koechlin
Charles Koechlin (París,1867-1950), deixeble de Gabriel Fauré i mestre de Francis Poulenc i Cole Porte, entre d’altres, és un compositor formidable, d'un estil impressionista molt personal. Pilar de la producció orquestral de Charles Kœchlin, el cicle del Llibre de la Jungla reuneix cinc obres simfòniques, compostes entre 1899 i 1940, basades en la novel·la homònima de Rudyard Kipling (El llibre de la jungla es va publicar en dos volums el 1894-1895, i el 1899 a la seva primera traducció francesa). La tercera obra del cicle és Trois Poèmes du Livre de la Jungle, per a cor i solistes, opus 18, (1899-1910), tot i que fou la primera que va compondre Koechlin.
I.- Berceuse
phoque
II.- Chanson de nuit
III. Chant de Kala Nag
De la música de la cançó de bressol, cal destacar l’orquestració raveliana, típicament impressionista, i l’ús de les veus a l’uníson d’un cor femení sense text, recurs molt estimat pels compositors francesos de principis de segle XX (Debussy, Ravel, Roussel...). Berceuse phoque es va escoltar per primera vegada l'11 de març de 1908, interpretat per Jane Hatto amb el mateix Koechlin al piano al Théâtre des Arts.
Només amb la cançó de bressol (Berceuse phoque) n’hi ha prou per justificar aquesta entrada. No caldria afegir-hi res més, però per correspondre les expectatives que es desprenen de l’encapçalament d’aquest blog, hi afegirem una adaptació del conte origina de Kipling, The White Seal, al qual pertany el poema de la cançó.
The White Seal va aparèixer per primera vegada al número d'agost de 1893 de la revista londinenca National Review. Es va publicar de nou l'any 1894 com a part de l'antologia El llibre de la jungla. Inusualment per a una història del Llibre de la jungla, cap acció de La foca blanca té lloc a l'Índia. La història pròpiament dita comença en una illa del mar de Bering entre Rússia i Alaska. El personatge principal i protagonista, Kotick, és la primera foca blanca que ha nascut a l'illa. Quan Kotick descobreix que algunes de les foques de l'illa són assassinades pels caçadors per la seva pell cada any, parteix en una recerca per trobar una illa on les foques puguin viure sense por perquè cap humà l'ha visitat mai. La seva recerca el porta per tot l'oceà Pacífic i més enllà.
LA FOCA BLANCA
-Hola! Sóc Kotick, la
foca blanca!
Vaig néixer blanca,
com totes les foques, però anaven passant els dies i les setmanes, i la meva
pell no s’enfosquia ni li sortien taques, com els passa a la majoria de les
foques. Quan jo era un bebè foca la meva mare em bressolava damunt les ones del
mar, i em cantava cançons de bressol de foques. A la meva mare no li importava
que jo fos blanca, la meva mare m’estimava molt. Però em sembla que al meu pare
no li va fer gens de gràcia!
-Ganxo de mar -li va dir
la meva mare-, em sembla que el nostre menut serà blanc.
-Blanc? -va remugar el
meu pare- Pels meus bigotis! No hi ha
hagut mai cap foca blanca!
-Doncs aquesta ho serà!
La
meva mare m’ensenyava a nedar, i em donava bons consells:
-Fill meu -em deia-:
quan estiguis cansat, estira’t a l’aigua panxa amunt, i deixa’t gronxar per les
ones… però quan nedis, vigila que no et caigui el cap a sota la cua, o et
podries ofegar!
-Mare, i com sabem cap a on hem de nedar?
-Mmmmm… això ja ho
aprendràs quan siguis gran, de moment seguirem el Porc de mar, que és molt
savi!
-Porc de mar, com ho fas
per saber cap a on has de nedar?
-Mira
menut, és molt senzill: quan sentis un pessigolleig a la cua, neda fort cap
endavant, perquè això vol dir que et ve una tempesta per darrere!
-Ah! Un pessigolleig a la cua!
La meva
mare també em va ensenyar a pescar:
-Mira, fill meu: les
foques mengem peix, que capturem amb la boca i les dents. Al mar és ple de
peixos molt bons per menjar, com ara: el llenguado, el bacallà, el lluç… però
cuida’t dels taurons i els peixos martell, que es mengen les foques quan són
petites!
-Ah! Que bo que és el
peix, mare!… Oh!
ostres, tu no ets cap peix, oi? qui ets
tu?
-Hola, petita foca! Jo soc l’Albatros, i no, no soc cap
peix, soc un ocell, però també menjo peixos, com tu!
-Ah! I com t’ho
fas?, perquè veig que no tens aletes ni dents!
-Vaig volant per sobre el mar, i quan veig un peix des d’aquí
dalt, em llenço de cap a l’aigua i… nyap!, l’agafo amb el bec! Escolta,
com és que ets blanca tu?, les foques no són blanques!
-Ostres, doncs no ho
sé!
Quan va
arribar la primavera, amb la mare vam tornar a l’illa on vaig néixer, es veu
que a les foques els agrada tornar sempre al mateix lloc per passar-hi l’estiu
i tenir cura de les cries. Va ser molt divertit, perquè vaig retrobar els
companys que havien nascut l’any anterior com jo.
-Fill
meu -em va dir llavors la meva mare-: Ja no ets un bebè foca, ara ets un fadrí
foca, pots anar a jugar a l’interior de l’illa amb els altres fadrins foca,
mentre les mares ens quedem a la platja vigilant els bebès, i els pares es
barallen per aconseguir un bon lloc.
-Gràcies, mare!… Ei
espereu-me, companys, que vinc amb vosaltres!
-Per què ets
blanc tu?
-Doncs no ho
sé… m’he quedat així!
Mentre jugava amb els
altres fadrins foca, van arribar uns homes que portaven uns bastons a les mans,
i van començar a guiar les foques cap endins de l’illa. De primer jo també els
vaig seguir, però quan em van veure em van fer fora, es veu que el meu color de
pell no els agradava… o més aviat els espantava, com si haguessin vist un
fantasma!
-Has vist? Aquí n’hi
ha una de blanca!
-Què dius, les foques
no són blanques!
-Doncs aquesta ho és!
-No la toquis!… Ni te
la miris!… deu ser l’esperit d’aquell home que es va morir l’any passat, que ha
vingut per venjar-se!
No em
volien, però jo volia veure on anaven i què feien, i el que vaig veure no em va
agradar gens ni mica!: De cop i volta, aquells homes van començar a colpejar
els meus companys amb els garrots que duien a les mans, i llavors van treure
uns ganivets i van començar a treure’ls-hi la pell. Allò era horrorós! Ja no
podia veure més, em vaig allunyar d’aquell lloc tan de pressa com vaig poder, i
no vaig parar fins a arribar al mar!
-Ei, minyó! -vaig sentir
una veu que em cridava-: Què fas aquí?, i per què estàs tan esverat? Però, si
ets blanc!
-Sí soc blanc, i
encara no sé per què!… Perdona si t’he molestat, però acabo de veure una cosa
horrorosa: uns homes s’han endut els meus companys cap endins de l’illa, els
han pegat al cap amb bastons, i els hi han tret la pell amb uns ganivets!
-Ah,
els homes! Sí, això ho fan cada any! Però deixa’m que em presenti: jo soc el
Lleó marí!
-Cada any? I com és
que ningú no fa res per evitar-ho? Això és terrible!
-Sí, potser sí, però sempre
ha estat així, i penso que sempre serà així! A més, pensa que mai fins ara cap
foca ha pogut veure-ho i tornar per explicar-ho!
-Doncs jo sí, i ho
explicaré a tothom qui em vulgui escoltar! En algun lloc hi deu haver alguna
illa on no hi vagin els homes!
-Jo això no ho sé, però
com que veig que hi estàs molt interessat, et recomano que vagis a veure Sea
Vitch, a l’illa dels Cavalls de mar, ho sap tot sobre el mar!
-D’acord, ara mateix
hi vaig! Gràcies, Lleó marí!
-Ei, pren-t’ho amb calma, minyó!,
que hi tens un bon tros de nedar, i et veig molt acalorat!
No podia de cap de les maneres
prendre-m’ho d’una altra forma, la situació era desesperada i havia de
posar-m’hi de seguida, si és que volia, de totes totes, fer-hi alguna cosa. Jo
que soc bon nedador, no em va costar gaire arribar a l’illa dels Cavalls de
mar:
-Bona tarda tinguin,
senyors -vaig saludar-los educadament-!… Hola, estic aquí!… aquí a baix!, que
no em veuen?
No, aquells senyors no
em volien fer cas, ni em miraven, com si no existís! Sort que les Gavines ho
van veure, i totes divertides, es van posar a cridar:
-Sea Vitch és una
endrapaostres! Endrapaostres! Endrapaostres!
-Maleïdes
Gavines! Deixeu-me en pau d’una vegada!
-Endrapaostres! -vaig
cridar jo també, només per cridar l’atenció- Sea Vitch és una endrapaostres!
-Quèèèè! Qui ets tu,
mocós! I per què ets blanc!
-Em faràs cas ara? Jo soc
Kotick, i sí, soc una foca blanca! Ets tu Sea Vitch? El Lleó marí m’ha dit que
tu ho saps tot sobre el mar. Potser saps on puc trobar una illa on no hi vagin
els homes, per portar-hi els meus companys? He vist com els homes se’ls
enduien, els pegaven amb garrots, i els treien la pell amb un ganivet. Penso
que hem de trobar un lloc més tranquil per viure, on els homes no vinguin a
buscar-nos!
-Jo no en sé res d’això,
mocós! I de fet, tant se me’n dona, tota la vida ha estat així! Si vols, pots
anar-ho a preguntar a la Vaca marina, que és molt sàvia!
-La Vaca marina? I com
la trobaré la Vaca marina?
-La Vaca marina? -van
cridar les Gavines- La reconeixeràs perquè és l’únic animal del mar que és
quasi tan lleig com Sea Vitch!
-Gràcies,
Gavines! Me’n vaig de seguida a buscar-la! Que divertit: quasi tan lletja com
Sea Vitch!
L’oceà és molt gran, i
la Vaca marina podria ser a qualsevol lloc, sabia que seria un viatge molt
llarg. Per això, primer vaig anar a acomiadar-me dels meus pares:
-Pare i mare! -els
vaig dir-: He vist com els homes s’enduen els meus companys cap endins de
l’illa, els peguen amb uns bastons, i els treuen la pell amb uns ganivets. Me
n’aniré a viatjar per l’oceà a veure si trobo alguna illa on no hi vagin els
homes, on les foques puguin viure tranquil·lament, sense por.
-El que has de fer -va
grunyir el pare-, és menjar molt i fer-te un Ganxo de mar com el teu pare, i
trobar una bona companya com ta mare per aparellar-te!
-Què?, menjar?,
companya?
-Hola, Kotick! -vaig sentir que em deia una
veu molt dolça al meu darrere- Vols ser el meu company? Vés a buscar l’illa
dels teus somnis, que jo t’esperaré per aparellar-me amb tu l’any que ve!
-Sí, gràcies! Adeu,
pare, mare i companya! Tornaré a buscar-vos quan l’hagi trobada!
-Que
tinguis sort, Kotick! -cridaren els tres alhora
Així va ser com em vaig
passar tot l’any viatjant per tot l’oceà, i preguntant a tothom qui em trobava,
en busca d’una illa per a les foques on puguin viure tranquil·les, on no hi
vagin els homes i puguin criar els seus fills en pau, l’illa de la Llibertat!
-Hola, soc Kotick, la
foca blanca! Qui sou vosaltres?
-Nosaltres som
el Tauró i el Peix Martell! On vas amb tanta pressa, foca blanca?
-Busco una illa per viure-hi
les foques, on no hi vagin els homes. Sabeu on la puc trobar?
-Els homes? Els homes estan per tot arreu!
No la trobaràs pas, aquesta illa que tu dius!
-Gràcies, seguiré
buscant!
************
-Hola, jo soc Kotick, la foca blanca! Qui sou vosaltres?
-Hola! Jo soc el Dofí
i ella la Balena!
-No havia vist mai una
foca blanca! Per què ets blanc, tu?
-No ho sé pas!
Escolteu, sabeu on puc trobar una illa on no hi vagin els homes?
-Nosaltres viatgem molt, i per tot arreu on
hem estat hem trobat els homes! Per què no vols que hi hagi homes?
-Perquè he vist com els homes
colpejaven els meus companys amb uns bastons, i els treien la pell amb uns
ganivets. Vull trobar una illa on les foques puguem viure sense por que els
homes vinguin a buscar-nos i s’enduguin les nostres cries.
-Nosaltres no sabem si
existeix aquesta illa que tu dius. Que tinguis sort, foca blanca!
-Gràcies!
************
-Hola! Sóc Kotick, la
foca blanca! Qui sou vosaltres?
-Som la Petxina i el
Cavallet de mar! Hola, foca blanca!
-Sabeu on puc trobar
una illa on no hi vagin els homes?
-Aquesta illa no
existeix! Per què no vols que hi hagi homes?
-He vist com els homes s’enduien els meus
companys, els colpejaven amb garrots, i els treien la pell amb un ganivet. Per
això vull trobar una illa on no hi vagin els homes, on les foques puguem viure
sense por i criar els nostres fills tranquil·lament.
-Que tinguis sort,
foca blanca!
-Gràcies, seguiré
buscant!
************
-Hola, Albatros, vell
amic! Et recordes de mi?
-I tant, foca blanca!
Què fas tan lluny de casa teva?
-Busco una illa on no
hi vagin els homes! He vist com els homes s’enduien els meus companys, per
colpejar-los i treure’ls la pell, i cal que trobem un lloc on viure en pau.
-Òndia, però sempre ha esta
així! I d’homes en trobaràs allà on vagis, segur! No et voldria
desanimar, però em sembla que questa illa que busques no existeix. En fi, que
tinguis sort, amic!
-Gràcies, potser sí
que tens raó! Potser més val que ho deixi córrer!
************
-Caram, la foca blanca!
Ara sí que ja em puc morir tranquil·la!
-Hola! Sóc Kotick, i
sí, sóc una foca blanca! Per què ho dius que ja et pots morir?
-Sóc una foca molt
vella, jo! Recordo que quan era jove hi havia una antiga llegenda de foques,
que contava que un dia vindria una foca blanca i guiaria les foques a l’illa de
la Llibertat, una illa on no hi van els homes, i on les foques poden viure en
pau i criar els seus fills sense por que els homes se’ls emportin per treure’ls
la pell.
-Ostres, quina
llegenda tan bonica! Àvia foca, tu creus que puc ser jo aquesta foca del
conte?
-Segur que sí! Ja has
trobat aquesta illa?
-Encara no, però segur que la
trobaré! Gràcies, àvia foca! Tornaré a buscar-te quan l’hagi trobat!
-Adeu, foca blanca!
Que tinguis sort! I torna aviat!
************
-Quin animal més lleig! És quasi tan lleig com Sea
Vitch!… La Vaca marina!… Hola! sóc Kotick, la foca blanca! Qui ets tu? Ets la
Vaca marina?
-ññññññññ
-No pots parlar? És clar, amb
aquest morro tan gros… i partit pel mig!
-ñññññññ
-Segur que ets la Vaca
marina! Sea Vitch m’ha parlat de tu!
-ñññññññ
-Diu que tu ets molt sàvia!
Potser saps on puc trobar una illa on no hi vagin els homes? Hi vull portar
totes les foques perquè puguin viure tranquil·les i criar els nostres fills
sense por que els homes se’ls emportin per treure’ls la pell. Digues, tu saps
on és aquesta illa?
-ñññññññ! -fent que sí
amb el cap-.
-Sí? De de bo? Vols
que et segueixi?
-ñññññññ! -torna a fer
que sí i es posa a nedar a poc a poc-
Vaig seguir la Vaca
marina enllà, enllà… em posava nerviós haver de seguir els seu ritme tan
calmat, però no hi podia fer res més! De cop i volta es va posar a nedar molt
de pressa, i llavors vaig veure que s’enfonsava i entrava dins d’una mena de
cova sota les roques. Sort que vaig agafar una bona glopada d’aire, perquè per
poc m’ofego abans de sortir d’aquell forat que no s’acabava mai més. Però valia
la pena! Llavors sí que em vaig quedar sense alè, en veure aquella meravella,
aquella era del cert l’illa dels meus somnis: unes platges de sorra fina
precioses, ideals per a viure-hi les foques i criar els seus fills. I el millor
de tot era que segur que allà no hi havia homes: no podrien pas arribar-hi! Per
mar, els seus vaixells de fusta s’estavellarien a les roques i esculls que
havíem passat nedant per sota l’aigua; i per terra, no podrien salvar els alts
penya-segats que envoltaven les platges. Era el lloc ideal!
-Moltes gràcies,
Vaca marina! Ara de pressa, a buscar els altres!
-ñññññññññ!
************
En tornar a ser a les
platges on jo havia nascut, vaig retrobar els companys, el pare i la mare, però
també la foca que m’esperava, tal com m’havia promès, per aparellar-se amb mi.
-Kotick ha tornat!
Kotick ha tornat! – cridava contenta de veure’m-.
-M’has esperat! Que
bé!
-Has trobat l’illa
dels teus somnis, Kotick?
-Sí, i tant! I és
meravellosa! Allà podrem criar els nostres fills, sense cap temor, els homes no
hi poden arribar de cap de les maneres!
-Fill meu! -va dir la
meva mare-, que contenta que em fas!
-Ostres, fill meu! -va
exclamar el meu pare-, t’has fet un veritable Ganxo de mar com ton pare! Estic
orgullós de tu!
Però la resta de foques
no ens creien, i no estaven disposades a deixar el lloc on havien passat tots
els estius de la seva vida, per anar qui sap on, perquè una foca blanca diu que
“vindran els homes i ens trauran la pell”!
-Està bé, vosaltres
mateixos! Si cal ens barallarem! Per què no em voleu creure? Us estic dient la
veritat!
I així fou com, tal com conta la llegenda, una foca blanca va guiar les altres foques a l’illa de la Llibertat: una illa on els homes no hi poden arribar, i on les foques poden viure tranquil·les i en pau, i criar els seus fills sense cap por ni temença. La veu anava corrent, i aviat s’estengué per tot l’oceà com una taca d’oli. Any rere any cada cop eren més les foques que s’afegien a la comitiva, i aviat els homes que els arrencaven la pell van haver de buscar-se una altra ocupació.
La Foca Blanca
Rudyard Kipling
Adaptació d’Imma Villegas
Si algú està interessat a conèixer una mica més l’obra simfònica de Charles Koechlin, aquí pot escoltar les obres que integren el cicle complet del Llibre de la Jungla. En aquestes composicions Koechlin va aconseguir, estimulat pels suggeriments naturalistes literaris de Kipling, representar efectivament la "filosofia optimista de la vida i la naturalesa" de les històries originals de l'escriptor britànic, alternant peces de gran energia amb altres de delicada lleugeresa.
_(14598262110).jpg/800px-The_jungle_book_(1894)_(14598262110).jpg?20151129150039)
Desperta, germà petit! Porto notícies.
Il·lustració de The jungle book (1894)
1.- La loi de la jungle (Op. 175) és el primer
poema simfònic del cicle (el quart en ordre de composició). Va ser composta el 27 i 28
de juliol de 1939 i orquestrada el 1 i 2 de gener de 1940. Es basa en el conte Els
Germans de Mowgli i el poema La Llei de la jungla, respectivament del
Primer i Segon Llibre de la Jungla, de Kipling. El ritme és cadenciós, en temps de marxa lenta,
tant que el mateix autor el va definir com "res més que una crònica molt
simple i totalment monòdica del text de Kipling".
La Loi de la Jungle, Op.175
Charles Koechlin
2.- Les Bandar-log (Op. 176), és el segon poema simfònic del cicle (l'últim en ordre de composició), compost al juliol i agost de 1939, i orquestrada entre el 12 i el 26 de gener de 1940. Es basa en el conte La caça de Kaa del Primer llibre de Kipling. Considerada la millor obra orquestral de Koechlin, té una estructura variada que l'ha fet difícil de compondre (com admet el mateix autor). El començament és tranquil, amb una música semblant a la de La loi de la jungle, però quan els micos irrompen en escena canvia el dinamisme (politonalitat i atonalitat); l'atonalitat es torna musical quan tot el bosc comença a cantar al costat dels micos, que després augmenten el soroll fent desaparèixer el ritme, amb percussió aleatòria. Finalment ve la fuga de Baloo, Bagheera i Kaa, i la feina acaba amb el bosc tan tranquil com al principi. El poema no és una mera transposició literal de la història de Kipling, l'autor l'utilitza com a metàfora musical: els micos, estúpids, sense idees ni direcció, són una referència a algunes novetats musicals de l'època. Koechlin va fer la següent analogia pel que fa als simis a "Les Bandar-log": "Es pensen genis creatius, però en realitat no són res més que copistes vulgars l'únic interès dels quals és adaptar-se a la moda del dia. Es diu que també hi ha alguna cosa d'aquest tipus en el món de l'artista".
Les Bandar-log, Op. 176
Charles Koechlin
3.- Trois Poèmes (op. 18) és la tercera part del cicle (la primera en ordre de composició), composta per tres poemes diferents. Va ser composta entre 1899 i 1901, i orquestrada entre 1903 i 1904. Els tres poemes, basats en extractes del Primer llibre de Kipling, van inspirar melodies confiades als solistes, recollides pel cor i l'orquestra, i plenes de troballes expressives d'un sabor estrany: amb el la cançó de bressol de les foques, és la fluïdesa de les "ones de balanceig lente" on es toca la lluna.; amb Chil el voltor, la línia melòdica planeja entre les ombres a l'hora en què la nit envaeix la terra; amb Kala-Nag, l'elefant captiu que vol oblidar els grillons i que plora pel seu bosc natiu, la recança de la llibertat perduda s'expressa tan dolorós que un se sent commocionat de pietat. Poques vegades la música ha estat capaç de dir tantes coses diferents i imposar-les millor a la ment de l'oient.
3 Poèmes du 'Livre de la Jungle', Op. 18
Charles Koechlin
4.- Méditation de Purun Bhagat (Op.
159) és el quart poema simfònic del cicle (el tercer en ordre de composició). Va ser
composta entre el 12 d'agost i setembre de 1936, mentre l'autor estava de
vacances a les muntanyes de Chamonix, i orquestrada entre el 6 i el 9 de
setembre del mateix any. Es basa en el conte El Miracle de Purun Bhagat del
Segon llibre de Kipling. L'atmosfera del poema va ser anomenada "Serena,
contemplativa, de misteri."
La méditation de Purun Bhagat, Op. 159
Charles Koechlin
5.- La Course de printemps (Op. 95) és el darrer
poema simfònic del cicle (el segon en ordre de composició). Va ser compost entre 1908 i
1925 i orquestrat entre 1926 i 1927. És la composició més llarga del cicle amb
la seva durada de mitja hora, i es divideix en quatre segments: molt fidel a la
història original, s'estableix durant la temporada de primavera, quan tots els
animals escolten la veu de la crida sexual i Mowgli intenta escapar del seu destí,
haver de sortir de la selva per tornar a viure entre els homes. Es basa en el
conte The Spring Running, el capítol final de les històries de Mowgli a
l'obra de Kipling. L'autor dona una imatge gairebé descriptiva del bosc, i ell
mateix ho va considerar molt adequat per a l'ús cinematogràfic. L'atmosfera
d'alegria que la impregna ha estat comparada amb la que es pot trobar en
composicions de Ravel.
La course de printemps, Op. 95
Charles Koechlin
·<><><><><>·
