El bolero, el merengue, la cúmbia, el vallenato, la samba, el reggae... i de Trinitat i Tobago el calypso. Els ritmes i harmonies d'aquest gènere de la cançó i la dansa ressonen a tot el món avui en concerts i carnavals, encara que els seus orígens es remunten a segles enrere. La història del calypso va començar entre els esclaus africans del segle XVIII que laboraven a les plantacions de canya de sucre a l’illa del Carib de Trinitat i Tobago, situada davant Veneçuela. Va prendre la seva forma moderna a finals del segle XIX, i es va convertir en un fenomen de la música pop a tot el món a la meitat del segle XX.
Els emigrants trinitaris van portar el calipso a Veneçuela, i es va tornar molt popular a les Antilles, a l’arxipèlag de San Andrés, Providencia i Santa Catalina a Colòmbia, Panamà, Puerto Rico i gran part de la costa del Carib centreamericana.
|
El Callao, poble miner de l'estat Bolívar a Veneçuela, ha estat l'escenari d'una gran síntesi de cultures amb arrels africanes i europees que convergeixen en tradició i autenticitat compassades amb el calypso caribeny, adaptat al que és avui el Calipso del Callao per l’ús de tambors 'bumbac', ratlles metàl·liques, quatres, campanes i xiulets. El calipso, com a música i el carnaval com a festa col·lectiva, s'han convertit gradualment en un autèntic símbol cultural que avui depassa les fronteres del Callao i passen a formar part del repertori cultural veneçolà, com a testimoni vivent del seu mestissatge. Comparsa
de Isidora.
|
En
els carnavals, tradicionalment s’improvisava una cançó de calipso per parlar de
les notícies del dia, temes especialment polèmics que els diaris no deien. Les
lletres sovint explicaven històries, expressaven opinions i es burlaven dels
polítics, les autoritats i les categories superiors. Les melodies i harmonies són
una barreja de les cultures musicals de
França, Espanya i Anglaterra – de totes les nacions que han governat els
trinitaris en diferents moments de la seva història. Calypso utilitza
una forma de "crida - resposta", on el solista - el calypsoni -
canta una línia que repeteix un cor de
cantants.
Trinidad,
The Land of Calypso
Roaring
Lion
Entre
els primers calipsonians hi figura Henry Forbes (Lord Executor), de Trinidad. Va pertànyer a la primera generació de pioners del calipso, juntament
amb Julian Whiterose (Iron Duke), Christopher Howell (Black
Prínce), el costa-riqueny Walter Ferguso (Gavitt), i els trinitaris Frederick
Wilmoth Hendricks (Wilmoth
Houdini) i Samuel L. Manning.
En
l'apogeu de la popularitat americana del calypso a la dècada de 1950, destaquen
Lord Melody, músic natural de Trinitat i Tobago i Harry
Belafonte, de pare de la Martinica i mare jamaicana. El calypso es popularitza aprofitant
el moment d’expansió de la indústria discogràfica, sobretot a partir dels èxits
internacionals de Belafonte. La cançó Banana Boat Song és l’adaptació d’una
cançó tradicional de Jamaica sobre els treballadors dels molls que carreguen
bananes per a l'exportació.
Booboo Man / Mama Look a Boo Boo
|
The Creature from the Black
Lagoon
|
|
|
Ja als anys seixanta, el calipsonià Mighty Sparrow, compositor i guitarrista de Trinidad, és un dels més exitosos, conegut com el "Rey mundial del calipso".
Mae Mae
|
Royal Jail
|
The Sloop John B.
El 1647, hi havia una colònia a les Bahames on vivia un gal·lès anomenat John Bethel. Va construir un balandre, que és un vaixell de 16 peus que transporta una tripulació de cinc persones, i el va anomenar The Sloop John B. Aquest balandre era un esponger -dedicat a la captura d’esponges-, la tripulació del qual era coneguda per estar “molt alegres” mentre estaven a port.
A les pàgines de la revista de Harper's Bazaar, número de desembre de 1916, a la pàgina 82, apareixia un article titulat «Coral Islands and Mangrove-Trees» signat per Richard Le Gallienne, un escriptor i poeta romàntic l'abundant producció del qual ha quedat sovint eclipsada per l'affair que va sostenir en la seva joventut amb Oscar Wilde. Si obviem el tuf racista del text, podrem sentir-nos agraïts a Gallienne per fer el primer pas per convertir aquella tonada del folklore local en la cançó universal que és avui dia:
«Aquestes cançons negres de Nassau, encara que crues pel que fa a les paraules, tenen una melodia molt inquietant i bàrbara, que es diu que provenen directament de la jungla africana, plenes de repeticions hipnotitzadores i de cors absurds, que, tot i que potser no t'atreuen molt al principi, acaben ficant-se a la vostra sang, de manera que sovint us trobeu taral·lejant-les sense saber-ho."
Bagai
Sala Que Pocheray Moin
Jules
Sims
La més coneguda d'elles és The John B. Sails. Per descomptat, cal tenir la melodia adequadament per apreciar-la; tot i així, les paraules tenen una ingenuïtat que fa que valgui la pena copiar-les:
Arribem
amb el balandre John B el meu avi i joAnem
per la ciutat de Nassaubevent
tota la nit, em vaig barallarBé,
em sento tan trencat que vull anar a casa(...)
El poeta August Sandburg, el 1927 va publicar un llibre tremendament popular que recopilava grans cançons de la tradició folk, The American Songbag, que es convertiria durant dècades en manual de referència, arribant fins i tot la seva influència a figures tan llunyanes en el temps com Pete Seeger. A la pàgina número 50 apareix recollida la cançó The John B. Sails.
El capità del vaixell, John Bethel, era un dels primers colons a Eleuthera/Bahames, provinent de Gal·les. El text original de la cançó tràgic-còmica tracta d'un vaixell de dos passatgers que es van emborratxar i desitjaven tornar a casa. El balandre de la cançó es va enfonsar l'any 1900 prop de Governor's Harbour, la capital administrativa d'Eleuthera. L'any 1926 es va descobrir el naufragi original d'aquest vaixell a Nassau, una illa de les Bahames prop de Florida. El poeta Carl Sandburg va adaptar la lletra popular en un poema.
The John B. Sails és una cançó tradicional amb un ritme de calipso. Sembla que prové d'una antiga cançó popular de les Bahames sobre el baladre Sloop John B. L’enregistrament més antic que es coneix és de l’any 1935, una vegada més, gràcies al valuós treball de camp de l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax.
Sloop
John B.
(1935)
Haurien de passar 15 anys més per arribar a la que coneixem com la primera versió popular del tema. Hem de parlar per tant de Lee Hays, baixista i membre fundador del quartet folk The Weavers, del qual Pete Seeger en formava part. El 1950 publiquen un senzill per al segell DECCA, amb The Wreck Of The John B.
The Wreck of The John B (1950)
The Weavers
A partir d'aquí, les coses comencen a accelerar-se pel que fa a la popularització del tema als Estats Units, però farem una última parada a les Illes Bahames, any 1952, abans que això comenci a omplir-se de noms ben coneguts. Alphonso Higgs, nascut el 1915 i més conegut com a «Blind Blake», va ser l'intèrpret més conegut de goombay i calypso a les Bahames des de la dècada de 1930 fins a la de 1960. L'aportació de Blake resulta interessant, per una mera qüestió de proximitat a les arrels originals del tema, però també perquè la versió de Blake dona tot el protagonisme al banjo, cosa que heretarien moltes de les versions posteriors
Wreck of the John B (1952)
Blind Blake & The
Royal Victoria Hotel Calypsos
Els
enregistraments d’Alphonso Blind Blake Higgs, liderant la banda de música del Royal
Victoria Hotel, van arribar a ser conegudes a Estats Units gràcies al turisme
d'alguns dels seus fans, convertint-se diverses de les seves cançons en
clàssics de la música Folk. A partir d'aquí, les versions es disparen a càrrec
d'autors cada cop més importants.
Gilbert Vandine "Cisco" Houston, cantant i compositor de folk nord-americà, va tenir una relació d’amistat molt estreta amb Woody Guthrie. El taciturn Houston va resultar ser un homòleg ideal per a l'hiperactiu Woody, i els dos homes van començar a viatjar junts, recorrent camps de treballadors emigrants, cantant i promovent el sindicalisme i els drets dels treballadors. Houston enregistrà The John B. Sails el 1954.
The
John B. Sails (Sloop John B.)
Cisco
Houston
Fent un salt en el temps, ens plantem al 1958: The Kingston Trio, uns avançats en la qüestió de reivindicar la tradició folk, van gravar una versió de la cançó titulada Wreck of the John B. La pista va ser inclosa al seu exitós disc de debut, i podríem dir que la seva versió no només va ser els autèntica impulsora en la popularització de la tonada, sinó que a més es va convertir en influència directa per a The Beach Boys.
The Wreck of The John B. (1958)
The Kingston Trio
A partir d’aquí, escoltarem gravacions ordenades cronològicament d’artistes més o menys coneguts, cadascú amb el seu estil: uns més folk ressorgiment, altres més so californià i d’altres potser més fidels a l’origen caribeny de la cançó.
|
1959 I Want to Go Home
|
|
1960 I Wanna Go Home
|
The Wreck of the "John
B"
|
|
1961 John B
|
|
1962 |
|
|
|
John B
|
Wreck of the John B
|
Sloop John B.
|
|
|
1963 |
|
The John B. Sails
|
John B
|
Acabem aquesta entrada amb dues interpretacions (Merrymen i Aitken) que tendeixen a recuperar els ritmes i la percussió del calypso, mentre que Gary Lewis & The Playboys es queda en la línia surfista dels Beach Boys.
|
1966 |
Sloop John B
|
|
1967 |
Down on the Sloop John B.
|
|
1969 |
John B
|
|
Gran
part dels text dedicat a la cançó John B. és del blog The Songs We
Love del Sr. Helvetica, al qual, sense tenir el gust de conèixer,
agraeixo la seva feina. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada