El Palau de la Música Catalana, projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, és venerat simbòlicament pels catalans com un temple de la Música. El Palau és un jardí de “música congelada” -parafrasejant un gran poeta alemany, encara que la metàfora més escaient seria “música petrificada”-. Tota l’obra arquitectònica està pensada per al gaudi de la música: plena de detalls decoratius, al·lusions a músics, a les muses, a instruments, a la mateixa història de l’art musical, des de la seva vessant més popular i propera a la més selecta i universal.
La lluminositat és un característica que destaca en l’arquitectura del Palau. A través de vitralls i claraboies espectaculars, el sol i la llum entren a la sala de concerts, com en un hivernacle de flors de múltiples i delicats colors, enramades en columnes, escampades en trencadissos, làmpades i virolats vitralls.
El títol de la present entrada està manllevat d’una obra pianística de Frederic Mompou, que, al seu torn, el va prendre d’un càntic de San Juan de la Cruz:
la
noche sosegada
en
par de los levantes de la aurora,
la
música callada,
la
soledad sonora,
la
cena que recrea y enamora.
L’historiador Xavier Pujol, comentant un concert de Josep M. Colom a l’Auditori
de Barcelona, escriu a la Revista Musical Catalana (1 de febrer de 2019): “Música callada esculpeix el silenci. En
aquesta peça on cada nota és necessària i fonamental, on res no és sobrer, pesa
més el silenci que el so. Potser en algun moment se sent un dring metàl·lic,
evocació de la fàbrica de campanes de la mare del compositor, potser en algun
moment creiem escoltar l’esbós d’una melodia que hauria pogut ser la d’una
cançó popular d’un vague record d’infància. Els referents, però, no són el
nucli fonamental de la peça. Aquesta música entotsolada, introvertida,
solitària i primitiva assoleix la llibertat a partir del despullament de tot
allò que és accessori.”
Musica callada, Vol. 1: I. Angelico
Frederic Mompou
Dediquem aquest espai a la simbologia musical dels elements arquitectònics del Palau de la Música Catalana. És per això que, en aquest cas, les il·lustracions no seran sonores sinó visuals. Així i tot, podrem escoltar encara una altra peça de l'obra de Mompou: Luminoso, del tercer llibre de la col·lecció Música callada del compositor barceloní, per al·lusió en el seu títol a la singularitat luminescent de l’obra de Domènech i Muntaner.
Música callada, Vol 3: XVIII. Luminoso
Frederic Mompou
Palau de la Música Catalana
"Mai més es construirà a Barcelona res que es
pugui semblar des del punt de vista d'atreviment conceptual, brillantor formal,
simbolisme i efecte decoratiu."
Robert Hughes
Exterior
La cantonada del carrer Sant Pere més Alt amb el carrer
Amadeu Vives, es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular
catalana, de l'artista Miquel Blay, on estan representats un Sant Jordi, sobre
una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, que és una
al·legoria de la música popular, envoltada d'un grup de personatges que
representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. Els mariners i els
pescadors són els que transportaran per tot el món les velles i poètiques
cançons populars. A la part esquerre de la noia hi ha un grup femení, amb unes
noies que llueixen vestits de gala i d’altres amb roba més senzilla, i també
uns nens. Aquests personatges representen membres de la societat catalana,
mares i noies, que mantindran vives per sempre aquests cançons tradicionals.
És considerada l'obra cabdal de l'escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.
En una carta de 1905 que Domènech i Muntaner va enviar a l’escultor
olotí Blay, es pot llegir: "De la acolada que remata l'arch del pilar
ne surt una figura de la música popular catalana, fusa la figura per la part de
baix en l'arch y exenta casi ó arrimada á la brana pel cos. Voltan á la figura
destacantse com a fons d'aquesta en posicions lliures els cantaires y las noyas
del orfeó y per damunt del grupo y adossat á la cantonada s'alsa en actitud
protectora St. Jordi patró de Catalunya. En els carquinyolis dels archs
inferiors hi ha també molt sortints, una sèrie de caps simetricaments
distribuïts que recordan també coristas."
Altres elements de la façana lateral són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals.
Taquilla entrada antiga
Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb
catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix
diferent; al segon pis els busts dels músics sobre columnes, realitzats per
Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el
grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer Amadeu
Vives.
 Palestrina, Bach i Beethoven
|
 Wagner
|
A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en
mosaic de Lluís Bru simbolitza la senyera de l'Orfeó dissenyada per
l’arquitecte Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una festa
amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i
Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més
interpretava l'Orfeó.
A la part dreta de l'actual entrada principal, es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Josep Salvadó Jassans, realitzada el 1991.
 |
|
Interior
La Sala d'Assaig de l'Orfeó Català és un espai íntim i
acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions,
i on assagen els cors de l'Orfeó Català. Aquí s'hi troba la primera pedra que
es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc
semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l'escenari de
la Sala de Concerts que es troba just a sobre, està caracteritzada per unes
grans columnes, vitralls i decoració de l'època típica del modernisme català.
La Sala Lluís Millet, situada al primer pis, davant de la
sala de concerts, i dedicada al músic i fundador de l'Orfeó Català, és el que
s'anomena una sala d'espera o descans amb una imponent làmpada modernista de
ferro; també en aquest sentit Domènech i Montaner demostrava un gran domini en
el seu aspecte teòric donant autèntiques lliçons als artesans i involucrant-se
en tots els treballs de forja durant les obres del Palau. Com a decoració de la
sala, s'han anat col·locant diversos bustos de bronze de personalitats
vinculats a la institució (el 2015: els fundadors Lluís Millet i Amadeu Vives (tots
dos per Joan Matamala), el president Joaquim Cabot (per Eusebi Arnau) i els
músics Pau Casals (per Brenda Putnam), Eduard Toldrà, Joan Massià (per Eva
Moshack), Frederic Mompou (per Joan Rebull), Xavier Montsalvatge (per Manolo
Hugué), Alícia de Larrocha (per Ramon Cuello), Rosa Sabater (per Josep Maria
Subirachs) i Victòria dels Àngels.
|
Victòria dels Àngels
|
|
Eduard Toldrà |
|
A la sala Lluís Millet també s’hi troben unes pintures modernistes de Joan Brull i Vinyoles (1863-1912), protagonitzades per figures femenines amb caràcter simbolista.
 |
 |
Sala de concerts
Al centre del sostre hi ha la gran claraboia de vidre realitzada
per Antoni Rigalt i Blanch, com si fos un gran sol amb forma d'esfera
invertida, de vidres daurats en el centre i envoltat d'altres, amb tons més
suaus blaus i blancs representant busts femenins amb les cares dibuixades amb
grisalla, i els cabells amb unes petites garlandes de roses i una cinta amb una
ciba (vidre en forma de disc de diferent gruix amb color més intens al centre) blava al mig. L'espai fou concebut com una
immensa caixa de vidre coronada amb una gran claraboia central de colors. Els
vitralls multicolors estan compostos per dues fileres circumcèntriques d'àngels
o donzelles disposades en dos rengles concèntrics. Encara que aquests tinguin
les boques closes, sembla que evoquin una agrupació coral.
|
|
Claraboia al soste de la
|
Al damunt de la graderia hi ha dos pegassos, cavalls alats esculpits per Eusebi Arnau. En la cultura mundial, Pegasus és un símbol d’inspiració i mecenes de totes les persones creatives. En cada una de les voltes compreses entre els pilars i els murs de vidre, recoberts de rajola rosada en trencadís, hi ha un medalló de rajola blanca, orlada de fulles verdes de llorer, amb el nom d'un gran músic. A l'esquerra de l'escenari, partint des d'ell: Palestrina, J. S. Bach, Carissimi, Beethoven i Chopin; a la dreta: Victoria, Haendel, Mozart, Gluck i Wagner.
J.S.Bach / Palestrina
Al mur que forma el desnivell entre els sostres de la sala principal i el de la part posterior del segon pis de la mateixa sala, hi ha quatre medallons ceràmics més, que sintetitzen la història de la música catalana: Brudieu, Fletxa, Viola, Terradellas i Clavé.
Escenari
A la boca de l'escenari, d'onze metres d'amplada, es
troba el grup escultòric de Dídac Massana Majò i continuat pel jove Pau
Gargallo. A l’esquerra, el conjunt
mostra un bust de Josep Anselm Clavé sota un gran arbre als peus del qual es
troba un grup de noies, personificant la cançó Les flors de maig. A la
dreta, el bust de Beethoven personifica la música universal. Per damunt del
bust de Beethoven, les valquíries de Wagner cavalquen cap a Clavé, simbolitzant
la relació de la nova música amb l’antiga cultura musical popular de Catalunya.
La magnitud d'aquesta obra escultòrica fa que a la seva part superior s'acostin
ambdós costats, quasi fins a tocar-se, només separats, o units, pel relleu amb
el segell de l'Orfeó Català.
 |
 |
A la part del semicercle posterior de l'escenari, es troben
divuit muses modernistes en mosaic i en relleu des de la cintura que sembla que
estan dansant sortint dels murs, realitzades per Eusebi Arnau (la part
escultòrica superior) i per Mario Maragliano i Lluís Bru (el trencadís de les
faldilles); totes són portadores de diferents instruments musicals, sota un
fons de tessel·les irregulars de color rogenc i sobre seu es troba instal·lat
l'orgue. Els instruments que toquen les muses són: la cítara, la flauta travessera, la pandereta, la
cornamusa, el triangle, la lira, les castanyoles, el tambor, la lira germànica,
el saltarí, el cant, l'arpa, el violí, el gen'bri, la flauta de Pan, el llaüt,
el flabiol o tamborí, l'aulos
 |
 |
Al centre de l'escenari, entre les muses, Domènech i
Montaner va manar col·locar, en homenatge el seu gran amic Antoni Maria
Gallissà mort poc abans, la imatge de la senyera que Gallissà havia dissenyat
per l'Orfeó Català, envoltat de simbologies medievalistes sobre un fons blau,
que va ser realitzada en mosaic per Lluís Bru i visible des de tots els punts de la sala.
La senyera d’Antoni Maria Gallissà
·<><><>·
L’extensa història artística del Palau seria impossible de detallar, ja que molts dels millors solistes i cantants del segle xx han actuat en la seva sala de concets, entre ells: Pau Casals, Enric Granados, Arthur Rubinstein, Jacques Thibaud, Wanda Landowska, Andrés Segovia, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Henryk Szeryng, Barbara Hendricks, Arturo Benedetti Michelangeli, Alfred Brendel, Wilhelm Kempff, Sviatoslav Richter, Vladímir Aixkenazi, Maurizio Pollini, Maria João Pires, Jean-Pierre Rampal, Martha Argerich, Jessye Norman, Daniel Barenboim, John Eliot Gardiner i un llarguíssim etc.
I entre els molts compositors que han estrenat obres al
Palau de la Música Catalana destaquen: Felip Pedrell, Enric Granados, Joaquim
Serra, Juli Garreta, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Manuel de Falla, Frederic
Mompou, Alban Berg, Joaquín Rodrigo, Xavier Benguerel, Joaquim Homs, Xavier
Montsalvatge, Josep Soler, Joan Guinjoan, Krzysztof Penderecki, Salvador
Brotons ...
·<><><>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada