21.- Samuel Goldenberg i Schmuyle

Víktor Aleksándrovich Hartmann, arquitecte, escultor i pintor rus,  va ser un dels primers artistes a incloure motius russos tradicionals en el seu treball. En el cercle de Balakirev, fundador i líder del Grup dels cinc (amb K'ui, Borodin, Musorgskij i Rimskij-Korsakov, els unia l’interès per a la recerca d’un art musical específicament rus) Hartmann va conèixer Modest Mussorgski i es va fer amic del compositor. Després de la mort d'Hartmann a l'edat de 39 anys, el 1874 es va organitzar una exposició a Sant Petersburg de més de 400 de les seves pintures. Això va inspirar a Mússorgski a compondre la seva suite Quadres d'una exposició (1874). La majoria dels quadres de  Hartmann s’han perdut.

Musorgsky va lloar l’expressivitat de dos d’aquests quadres: Jueu amb barret de pell i El pobre Jid. En el títol ja es distingeix el caràcter de cadascun dels personatges: Samuel Goldenberg, de nom germànic (Goldenberg vol dir muntanya d’or), típic jueu ric europeïtzat; i l’altre, el pobre, de nom simplement Schmuÿle,  de caràcter tímid i cohibit.

Samuel Goldenberg 

Schmuyle

En Quadres d’una exposició, el compositor no només va combinar els dos retrats en un de sol, sinó que va empènyer els dos personatges a parlar entre ells i a revelar la seva naturalesa. El discurs del primer sembla segur d’ell mateix i equilibrat, amb entonacions autoritàries i moralistes, afirmades per la pesantor de la melodia doblada en les dues mans del piano. Mussorgsky va afegir un color vagament orientalista utilitzant l'anomenada escala gitana (do-re-mi♭ -fa♯ -sol-la♭ -si-do). El discurs del segon personatge, en contrast amb el primer, s’expressa amb notes tremoloses amb aploggiatura, la seva veu adquireix una coloració lamentable i implorant. Després, els dos temes sonen a l’hora, contrastant els temperaments i mantenint els dos tons diferent. La prepotència del ric i la humiliació del pobre és manifesta i vergonyant.

Samuel Goldenberg iShmoyle 

En temps de l’imperi tsarista, la minoria jueva fou objecte d’un tracte brutal. Les Lleis de Maig (1882), entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. L’antisemitisme en la Rússia dels tsars s’expressava a través dels pogroms. L'origen històric d’aquesta paraula remunta a l'any 1881, quan el tsar Alexandre II va ser assassinat a la ciutat de Sant Petersburg. Els jueus foren falsament acusats del magnicidi, raó per la qual esclatà una onada de violència antisemita a la Rússia meridional, que es perllongà fins a l'any 1884. A la Rússia dels tsars, el 1903, es van publicar i propagar els textos antisemítics coneguts per  Els protocols dels savis de Sió, que el 1921 es va demostrar que eren falsos. Així i tot, quan a Alemanya els nazis van arribar al poder, aquests textos van ser considerats com a certs i van servir d’argument antisemita. 

El quadre de Hartmann que representa el jueu pobre, primerament es titulava El pobre Jid. L’etimologia de la paraula Jid és interessant: originalment denota la simple pertinença a la raça jueva, però posteriorment va agafar una connotació pejorativa. Per desgracia, és pel problema de l'antisemitisme tan característic als pobles de Rússia. En el moment en què Mussorgsky escriu la miniatura musical dels dos jueus, aquesta paraula ja s’havia convertit en un insult. Això explica el posterior canvi de nom de la peça, que passà a anomenar-se simplement Samuel Goldenberg i Schmuyle.

De tots els que formaven el grup dels cinc, Mússorgski fou el més genial, el més naturalista. Utilitzà sovint una harmonia basada en les escales de la música folklòrica russa; alhora, però, va ser el menys tècnic, i sovint va caldre que els seus companys l'ajudessin, sobretot a instrumentar.

És molt coneguda l’orquestració dels Quadres d’una exposició feta per Ravel, i sovint es posa com exemple de les habilitats del compositor francès per a la instrumentació. Però no va ser aquesta l’única ni la primera versió orquestrada dels Quadres: Mikhaïl Túixmalov el 1891 i Leo Funtek el 1922 també la van instrumentar. Els arranjaments s’assemblen força, però es diferencien sobretot per la veu de Shmoyle: en Túixmalov és un clarinet (Els dos jueus: 7:46), en Funtek és una flauta travessera i en Ravel és una trompeta.

Samuel Goldenberg i Shmoyle(7:46) (Orquestració Mikhaïl Túixmalov)	Samuel Goldenberg i Shmoyle (Orquestració Leo Funtek)
Samuel Goldenberg iShmoyle (Orquestració Maurice Ravel)

· <> <> <> · <> <> <> · 

·><><·

20.-Quinquenni excepcional

En els cinc anys que van de 1909 a 1913 ambdós inclosos, es van produir un seguit d’esdeveniments extraordinaris que van marcar la història de l’art del segle XX a Europa, comptant que la música forma part d’aquesta història, és clar.

De totes les arts, la literatura potser és la que mostra uns signes de canvi més tebis comparant-los amb les “revolucions” que es produeixen en les arts plàstiques i en la música. Mann, que mor en aquest període, i Proust , que ja té quaranta anys en aquests moments, són els autors de les obres més destacades d’aquesta època. La poesia de Marinetti és d’un caràcter més postular i pamfletari que artístic i La metamorfosi de Kafka, una fita importantíssima de la literatura del segle XX, es publica ja el 1915.  

Em limitaré a fer una simple presentació de les principals obres i esdeveniments  que a mi em semblen rellevants, mostrant-los en format fotogràfic o audiovisual. Documentar o ampliar informació de cadascun d’ells ens portaria a un treball d’unes dimensions que transcendeixen  el propòsit d’aquesta entrada. 

< 1909 >

1.- L’arribada dels Ballets Russos de Sergei Diaghilev a París marcarà profundament la història de la música i la dansa europea del segle XX. Com veurem a partir de 1910, Stravinsky serà l’artífex d’uns profunds canvis en el llenguatge musical que influenciaran més d’una generació de músics.

Entre les estrenes d'aquest any dels Ballets Russos, hi distingim Le Pavillon d'Armide i Danses Polovtsiannes:

The Grand Waltz "Le Pavillon d'Armide" Nikolai Tcherepnin

Danses Polovtsiennes Alexandre Borodine

2.- Aquest període, musicalment és molt interessant perquè Schönberg comença a experimentar amb la música atonal. Les Cinc peces per a orquestra Op.16 és una obra cabdal en aquest procés que experimenta la música del segle XX, un procés que condueix a l’emancipació de la dissonància i a la recerca de noves formes.  

Cinc peces per a orquestra Op.16
Arnold Shönberg.

Tots els treballs de Schönberg d’aquests anys es poden considerar un camp d’experimentació que portarà, uns quants anys més tard, a principis dels 20,  a la consolidació del mètode dodecafònic. Les obres Op.23, Op.24 i Op.25 són ja producte de l’aplicació d’aquest nou mètode de composició.

Suite for Piano, Op.25 (1921-1923)

Arnold Schoenberg

3.- Les Sis peces per a orquestra Op.6 d'Anton Webern, obra per a gran orquestra estrenada aquest any, sembla que sigui  una replica a l’Opus 16 del seu mestre Schönberg que hem escoltat més amunt. Amb la llibertat que li dóna el llenguatge atonal, Webern fa un exercici expressionista d’una riquesa encisadora. 

Sis peces per a orquestra, Op.6

Anton Webern

4.- Amb el Primer Manifest Futurista, Tommaso Marinetti va assentar les bases del moviment futurista. Destaca, entre altres principis ideològics, l’exaltació dels valors de l’audàcia, la rebel·lió, el perill, la temeritat, el dinamisme, la velocitat, el militarisme, la lluita, la guerra, el patriotisme, la màquina, etc.

  (...) “Desistint, fem volar totes les tradicions com a ponts menjats per cucs ... la guerra? ... Sí! ... la nostra única esperança, la nostra raó de viure i la nostra única voluntat ... sí, la guerra!” "Contra vosaltres que moriu massa lentament i contra tots els morts que destorben els nostres camins!" ... "Sí, els nostres nervis demanen la guerra i menyspreen les dones! (...)

Fragments del poema Tuons le clair de lune!
(Matem la llum de la lluna!)
Tommaso Marinetti, Agost de 1909

Lampada ad arco (1909)

Giacomo Balla

< 1910 >

1.- L’ocell de foc és el primer dels tres ballets que Stravisky va compondre per a Diaghilev en la seva primera etapa artística. En aquest obra ja s’hi troben els trets característics de la poètica stravinskiana: 

• La melodia perd protagonisme i el guanya el color orquestral i el ritme.
• Dissonàncies penjades en fragments rítmics irregulars.
• Mètriques (compassos) irregulars  
• La corda perd el protagonisme en l’orquestra i el guanyen els instruments de vent i la percussió.
• Les melodies de Stravinsky es caracteritzen per uns àmbits melòdic més aviat estrets.
• En moltes ocasions, la sintaxi musical de Stravinsky és el resultat de manipular el llenguatge musical com si fos manejat en un tractament de text: copiant i enganxant, augmentant o disminuint, canviant el color, fragmentant, juxtaposant...
• Prescindeix del desenvolupament temàtic.
• Predominen els contrasts per sobre els procesos dinàmics direccionals (crescendo, diminuendo, ritardando...).  

El final del ballet l’Ocell de foc és un clar exemple de tot això:

L’Oiseau de feu 

Igor Stravinsky

2.- La ciutat s’aixeca, d’Umberto Boccioni.

En aquests anys, el llenguatge emprat pels futuristes és fonamentalment el divisionisme: un divisionisme dinàmic, on el moviment ve donat per les fraccions lluminoses que envolten els cossos multiplicant la seva vibració i dilatant-los en l’espai.

La ciutat s’aixeca
Umberto Boccioni

3.- Dues obres importants de 1910 representatives del cubisme analític. L'objecte és desmuntat, i totes les seves facetes són representades en fragments, sense cap consideració per a la perspectiva; aquesta fase d'investigació es caracteritza per un cromatisme molt poc saturat (gris, marró, verd, blau apagat). Per contra, la llum ocupa un lloc molt important; es reparteix de manera diferent damunt de cada fragment.

Noia amb mandolina Pablo Picasso	Violí i canelobre Georges Braque

< 1911 >

1.- Petruixka, Igor Stravisky

El segon de la trilogia dels ballets de Stravinsky amb els el Ballets Russos de Diaghilev. En molts moments de la música d’aquest ballet s’hi aprecien influències de les tècniques pictòriques cubistes, com el collage, les superposicions (simultaneïtats) i les juxtaposicions contrastants.

Petruixka

Igor Stravisky

2.- Es publica De l'espiritual en l'art de Vassili Kandinski, un discurs estètic que desemboca a la pràctica de l'abstracció no figurativa. Una obra que, gràcies al seu gran poder comunicatiu, ha acabat exercint una influència profunda i indiscutible.

Composició II

Vassili Kandinski

Aquest mateix any 1911, després d’assistir a un concert en el que s’interpretava l'Op.11 d’Arnold Schoenberg, Kandinsky va quedar tant impressionat per l'estructura atonal d'aquella música que va plasmar els sentiments que havia experimentat en el concert en la tela Impressió III (Concert). D'aquí va néixer una forta amistat entre els dos artistes.

Tres peces per a piano Op.11

Arnold Schönberg

Impressió III (Concert)

Vassili Kandinski

I també aquest any, Kandinsky i Franz Marc funden Der Blaue Reiter (El Genet Blau), que havia nascut de la inquieta vida intel·lectual i artística de Munich, on des de 1890 hi confluïen joves de tot Europa que volien dedicar-se a l’art. 

Aquest grup té una orientació marcadament especulativa, adopta actituds refinades i gairebé aristocràtiques, i això es reconeix en les seves obres. 

Cavall blau (1911)

Franz Marc

3.- Es publica la novel·la de Thomas Mann, Mort a Venècia. Descriu el drama interior de Gustav von Aschenbach, un destacat escriptor alemany d'edat madura que arriba a Venècia amb la intenció de renovar la inspiració perduda. La salut d'Aschenbach decau progressivament fins que un dia, mentre contempla extasiat Tadzio a la platja, l'escriptor pateix un desmai que anticipa la seva mort.

No està clar que el personatge de Mann estigui inspirat en Mahler, però hi fa pensar el fet que el protagonista de la novel·la també es digui Gustave i que sigui un gran artista reconegut i ja en clar declivi. Luchino Visconti va triar l’Adagietto de la Simfonia núm.5 del compositor per a la seva pel·lícula  homònima. Aquesta extraordinària música de Mahler, que data del 1902, és un valuós i nítid exponent de la melodia infinita, un dels paradigmes wagnerians.

. 

Adagietto de la Simfonia núm.5

Gustave Mahler

Aquest mateix any, 1911, mor Gustave Mahler a Viena.

4.- L’arbre gris, Piet Mondrian

Durant la segona dècada del segle XX, es produeix un gir radical i decisiu en la pintura: la invenció de l'abstracció.

Alguns artistes van creuar el llindar de l'abstracció aproximadament al mateix temps, entre 1911 i 1917, simultaneïtat que pot explicar-se per preocupacions comunes. Kandinsky, per exemple, va prendre com a model la música, la menys imitativa de totes les arts.

La col·lecció dels arbres de Mondrian mostra el procés creatiu que va seguir l’artista en la seva recerca personal de l’abstracció. Mondrian va optar per l'ús de línies ortogonals horitzontals i verticals i els tres colors primaris en àrees planes, més negre, gris i blanc.

L’arbre vermell (1908) Piet Mondrian	Pomer (1908-1909) Piet Mondrian
Arbre horitzontal  (1911) Piet Mondrian	L’arbre gris (1911) Piet Mondrian
Pomer en flor (1912) Piet Mondrian	L’arbre (1913) Piet Mondrian
Composició  (1913) Piet Mondrian

< 1912 >

1.- Pierrot Lunaire és una obra d'Arnold Schönberg publicada aquest any 1912 i es considera una obra de referència del període atonal del compositor. L’acurat tractament instrumental i l’estil Sprechstimme de la veu estan en funció de l’expressió del text. No és estrany emparentar Pierrot Linaire amb obres de Kokoschka o altres pintors del moviment expressionista alemany.  

Pierrot Lunaire 

Arnold Schönberg 

2.- A partir de 1910, Marcel Duchamp experimenta les diferents tendències de la pintura moderna, com el cubisme i el fururisme. L'any 1912 crea l'obra pictòrica Nu baixant l'escala on recull el moviment de la figura en diferents fotogrames superposats en el mateix pla. Duchamp està interessat en plasmar formes que reflecteixin el dinamisme de la nova era de les màquines.

Nu baixant una escala 

Marcel Duchamp

3.- Jeux, Claude Debussy

Per a Debussy, els instruments de l'orquestra són com els colors de la paleta d'un pintor. Fent servir cada color, pur o associat, dóna vida a un univers sonor. Es podria comparar la primera partitura per a piano amb el dibuix, amb l'esbós, en el qual ja veiem tots els motius melòdics, el ritme, les altures dels sons, els matisos; i la versió per a orquestra és el quadre amb tots els seus colors. En Jeux, una de les últimes grans obres de Debussy, el llenguatge és extremadament fraccionat i colorista. Tot i no perdre el segell debussynià és més fauve que impressionista.  

Jeux, Poème dansé pour orchestra

Claude Debussy

< 1913 >

1.- En la meva humil opinió, el 29 de maig de 1913 s’arriba al zenit d’aquest quinquenni excepcional: s’estrena a París La consagració de la primavera. Habitualment coneguda amb el títol original en francès, Le Sacre du printemps, és l’últim dels tres ballets de Stravinsky d’aquests període de cinc anys. Després de la  lleugera i burlesca Petruixka aquesta partitura, intensament rítmica, va xocar a l'audiència, més acostumada als convencionalismes del ballet clàssic.

En La Consagració és on el compositor dóna via lliure al ritme i al moviment, i el resultat dels constants canvis de mètrica, la successió de nuclis rítmics diversos, la fragmentació del discurs musical i els freqüents ostinati, creen un efecte de ritme incessant, percussiu, que serveix d'impuls dinàmic a tota l'obra.

Després de l’estrena al Théâtre des Champs-Élysées, Ravel va dir que la novetat de Stravinsky no es trobava ni en l'escriptura, ni en la instrumentació, sinó en l'entitat musical considerada com un tot. Juntament amb Pierrot Lunaire de Schönberg, conformen els pilars fonamentals, ineludibles, de la música del segle XX. 

Sacre du printemps 

Igor Stravinsky

2.- S’estrena l’Op.10, Cinc obres per a orquestra,  d'Anton Webern.

La concisió i la meticulositat del llenguatge de Webern, (comparable a la pulcritud del pintor Paul Klee), es manifesta en aquesta obra en una textura neta i cuidada. Cada nota, triada amb cura, s'escolta amb claredat, en un context puntillista, enllaçades formant una melodia de colors (Klangfarbenmelodie) que li dóna  l'extraordinària riquesa tímbrica. 

La influència de la música de Webern sobre els compositors posteriors, i particularment sobre l'avantguarda de la postguerra, és immensa.

Cinc obres per a orquestra Op.10

Anton Webern

3.- Roue de bicyclette, Marcel Duchamp.

Duchamp, artista francès afí al moviment dadaista, és considerat el pioner de l’art trobat (ready-made). El ready-made fa referència a l'objecte quotidià, ja manufacturat, que l'artista eleva a la categoria d'obra d'art gairebé sense modificar-lo. L'artista descontextualitza l'objecte trobat i el situa en un nou espai, on adquireix un nou significat poètic. 

Roue de bicyclette 

Marcel Duchamp

4.- Du côte de chez Swann, Marcel Proust

És el primer volum de la novel·la A la recerca del temps perdut. Un motiu famós d’aquest primer volum és el de la magdalena. Es diu magdalena de Proust qualsevol fenomen que desencadeni una impressió de reminiscència. Seria un efecte semblant a l’epifania literària que anys més tard argumentarà James Joyce.  L'efecte descrit per Proust està relacionat amb la memòria involuntària: la reminiscència causada per la magdalena no prové d'un esforç conscient per recordar un o altre record. 

“I de cop i volta el record m’ha aparegut. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que el diumenge de matí a Combray (perquè tal dia com aquell no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, la tia Léonie m’oferia després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til•la. La vista de la magdalena no m’havia recordat res abans d’haver-la tastada; potser perquè, havent-ne vist sovint després, sense menjar-ne, sobre els taulells dels pastissers, la seva imatge havia abandonat aquests dies de Combray per lligar-se amb altres de més recents; potser perquè, d’aquests records abandonats tant de temps defora de la memòria, no em sobrevivia res, tot s’havia disgregat; les formes ¾i també aquella de la copinyeta de pastisseria, tan grassament sensual sota els seus plecs severs i devots¾ s’havien abolides, o endormissades, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès d’assolir la consciència. Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.”

Traducció de Jaume Vidal Alcover

*>·<><><><><>·<><><><><>·<*