Maurice
Ravel
Meticulós, precís i perfeccionista, Ravel és un compositor de mentalitat progressista i eclèctica. L’interessa tot tipus de música i l’estimula especialment la descoberta de noves sonoritats. De tracte fred, tímid i distant, però amable, educat i elegant, el seu distanciament emocional que, en general, palesa la seva obra, concorda amb la voluntat dels artistes d’avantguarda contemporanis d’allunyar-se de l’herència romàntica.
En la seva extensa producció mostra de manera
recorrent una atracció cap a models repetitius, a vegades gairebé mecànics.
Potser no és casualitat que a Montfort-l'Amaury, on va viure els últims anys de
la seva vida, hi guardés col·leccion de joguines mecàniques i de rellotges, entre altres
coses. Aquest aspecte, entre el gran i variat ventall de recursos
creatius, és el que avui m’ha cridat l’atenció: fórmules repetitives, estàtiques,
eixos sonors gairebé inalterables, que en determinades obres manifesten una clara
tendència a la reiteració obsessiva.
La Vallée des Cloches (1905)
Maurice Ravel
Habanera Sites auriculaires pour piano (1907)
Maurice Ravel
Kaddish (Trois
Mélodies hébraïques) (1914)
Maurice Ravel
|
Cinq mélodies populaires grecques (1906)
Maurice Ravel
Soupir (3 Poemes de Stéphane Mallarmé) (1913)
Maurice
Ravel
Rapsodie espagnole (1907-1908)
Maurice Ravel
|
Gaspard de la nuit (1908)
Maurice Ravel
Impressionant
El cadafal, sobre una obsessiu i
persistent sib
2.-Le gibet
|
1.-Ondine
3.-Scarbo
|
En la
seva obra més popular, el Bolero, s’hi
troben moltes de les singularitats del seu llenguatge i de la seva poètica creativa:
1.Distanciament emocional. Les paraules del mateix
compositor ho corroboren: “Representa una experiència en una direcció molt
particular i limitada....” “Consisteix només en un teixit orquestral sense
música -en un llarg crescendo molt progressiu-.” “No hi ha contrast
ni pràcticament invenció...”
2.Domini
de l’orquestració. És la primera vegada que una obra basada en variacions sobre
un tema es planteja només a partir del paràmetre
tímbric. En aquest aspecte queda justificat
el prestigi de Ravel en la faceta d’orquestrador.
3.Tendència
a models repetitius. El ritme obstinat
de la caixa clara al llarg de tota l’obra ja en seria un demostració evident,
però és encara més manifest el que tota la composició consisteixi en la
repetició d’un sol tema. Els trets obsessius dels que ja hem parlat, aquí són encara
més magnificats.
4.El gust per l’exotisme. El Bolero va ser un encàrrec de la ballarina Ida Rubinstein, que li va demanar un “ballet de caràcter espanyol”.
No perdem de vista que en aquell temps, el “caràcter espanyol” era tant primitiu
i exòtic pels francesos com els costums tribals de l’Àfrica.
5.Gust per la còpia. S’explica que Ravel va fer un comentari elogiós d'una peça de ceràmica, imitació d’un gerro xinès,
donant-li més valor que al gerro original. El ritme del Bolero no es correspon exactament al ritme típic del bolero andalús,
i la melodia, d’inspiració hispano-àrab, no és una tonada popular que es pugui
cantar fàcilment: “L'home corrent es dóna la satisfacció de xiular els primers compassos
del Bolero, però pocs músics professionals són capaços de
reproduir de memòria, sense una falta de solfeig, la frase sencera, amaga
esmunyedisses i sàvies coqueteries”.
Ritme
típic del bolero andalús
|
Ritme del Bolero de Ravel
|
Minimalisme
El
Minimal-art, té el seu origen en l’exposició conjunta de cinc artistes –Donald
Judd, Robert Morris, Carl André, Dan Flavin i Sol LeWitt– organitzada al Museu
Jueu de Nueva York el 1966 sota el nom d’Estructures Primàries.
Donald Judd
|
Carl André
|
Tony Smith
El
terme minimalisme, en el seu àmbit
més general, és la tendència a reduir a l'essencial, a despullar d'elements
sobrants. Les seves característiques són: abstracció, concentració,
desmaterialització, economia de llenguatge i mitjans, geometria elemental
rectilínia, ordre, purisme estructural i funcional, precisió en els acabats, reducció
i síntesi i senzillesa.
Dan Flavin
La música minimalista
mostra algunes o bé totes les característiques següents:
1.Èmfasi en l'harmonia consonant, si bé dins una tonalitat funcional.
2.Reiteració de frases o unitats més petites com ara figures o
motius, amb subtils, graduals, i/o infreqüents variacions (sense
desenvolupament musical) al llarg d'extensos períodes de temps.
3.L'estancament, sovint en forma de brunzit, pulsacions, i/o tons
sostinguts.
Six Marimbas / Steve Reich
|
Mad Rush / Philip Glass
|
Cesc Gelabert i Carles Santos (1982)
|
In the Summer / Terry Riley
|
Un error bastant freqüent és considerar
minimalista tota obra petita o de durada breu. Per exemple, Erik Satie és un compositor bastant
lacònic, moltes de les seves composicions són molt breus i concises, però no
per això se’l pot considerar un músic minimalista. En tot cas, ben mirat,
podríem fer una excepció: es tracta d'una obra per a piano titulada Vexations, que va escriure l’any 1893 (sí, l'any 1893!), que repeteix incansablament una frase musicals. Una peça que es podria
considerar més una de les boutades típica
de Satie que no pas un projecte creatiu.
Al principi de la partitura el compositor va escriure aquesta nota:
«Per tocar-se 840 vegades seguides
aquest motiu, serà bo preparar-se prèviament, i en el major silenci, per
immobilitats serioses»
La primera execució integral a Europa per un sol pianista, va tenir
lloc el juny de 1984 i va durar 24 hores (de
migdia a migdia).
|
Vexations
/ Erik Satie
(Aquí una mostra de 3:38 minuts)
|
Per casualitat, no fa gaire, vaig
descobrir Alan Hovhaness, un
compositor armeni establert a Estats Units, que em va fer pensar amb el Ravel de Le gibet, el Ravel de les reiterades iteracions
(ara m’ha sortit una bonica al·literació, com infante
défunte). I la sorpresa va
ser la referència que ell fa del minimalisme.
L’interès
de Hovhaness en la música armènia
s’accentua el 1940, quan era organista per l’Església Apostòlica Armènia de St.
James a Watertown, Massachusetts, on va romandre durant 10 anys. Allà va
interpretar i estar en contacte amb la litúrgia i la monodia armènies i amb la
música del sacerdot armeni Komitas
Vartabed. De fet, segons paraules de Hovhaness, Vartabed és per ell l’essència original del minimalisme.
Visionary
Landscapes for Piano, (1965)
Alan Hovhaness
|
Six Dances for Piano
Vardapet Komitas
|
·<><><><><><><><>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada