La música lleugera és una forma menys seriosa de música clàssica occidental, que es va originar en els segles XVIII i XIX i continua en l'actualitat. El seu apogeu va ser a mitjan el segle XX. Moltes vegades l'estil és de composició completa (en anglès through-composed, en alemany durchkomponiert), que significa música relativament contínua, no seccional, no repetitiva. Un exemple seria una cançó amb música diferent per a cada estrofa del poema -a diferència de la forma estròfica, on cada estrofa del text repeteix la mateixa música-.
Es troben exemples de forma de composició contínua tant en la música clàssica com en la popular. Dos exemple: en la música romàntica, el lieder de Schubert Erlkönig i en la música popular, la cançó Happiness Is A Warm Gun de John Lennon.
Erlkönig
|
Happiness Is A Warm Gun
|
La música lleugera orquestral es caracteritza generalment
per adoptar la forma de peces curtes i suites dissenyades per atraure un públic més amplis que les
formes més sofisticades com el concert, la simfonia i l'òpera.
|
Exemples de la música lleugera europea primerenca
inclouen les operetes de compositors com Franz von Suppé o Sir Arthur Sullivan.
|
L’etiqueta música lleugera representa un concepte molt
poc definit, que tant pot incloure música ambiental, sintonies de ràdio i
televisió, bandes sonores de pel·lícules o versions orquestrals de temes populars. Els anglesos anomenen Easy-listening (fàcil d'escoltar), a aquest gènere de música que va sorgir a partir de la
dècada de 1950. És un terme amb el qual
es designa un tipus de música popular de melodies simples, enganxoses i
relaxades, amb harmonitzacions senzilles i instrumentació poc cridanera. Freqüentment
les cançons de easy-listening són versions instrumentals de cançons
populars de tots els temps.
50 Easy Listening Songs
|
En aquest gènere, van destacar Ray Conniff i Percy
Faith. Conniff és reconegut
pels arranjaments vocals que feia per al seu cor i els musicals fets per als
variats ritmes de la música d'altres artistes. Conniff va gravar des
estàndards de jazz de les grans bandes dels anys 1940 i 1950, fins clàssics
del pop d'autors com Simon & Garfunkel, Burt Bacharach, The Beatles i The
Carpenters, entre molts altres. Tot i que no es va destacar per una producció
original, el seu estil particular va ser suficient per a ser acceptat per una
gran audiència. De fet, Ray Conniff i la seva orquestra és una de les millors
demostracions de com un estil particular, amb un arranjament orquestral on
destaquen certs instruments a nivells moltes vegades elemental, sumat a un
cor d'acceptable qualitat, pot prendre creacions musicals de diferents estils
i transformar-les en un model de negoci musical altament rendible sense
generar produccions originals. Si es popularitzava un tema musical, aquest
corria el risc de ser pres per Ray Conniff, qui li aplicaria el seu estil
singular amb l'objectiu de fer-se popular entre el públic que el seguia.
Smoke Gets In Your Eyes
|
La música lleugera orquestral era molt popular al Regne
Unit, als Estats Units i a l’Europa continental, i moltes composicions del gènere
segueixen sent familiars a través del seu ús com a temes en pel·lícules, sèries
de ràdio i televisió. Va ser especialment popular durant els anys de formació
de la radiodifusió, amb estacions com el BBC Light Program (1945-1967)
que reproduïen composicions gairebé exclusivament "lleugeres".
.
|
Una selecció de música lleugera que s'hauria
escoltat a la ràdio de la BBC a la dècada de 1950. Alguns d’aquests temes daten
dels anys vint i trenta, però es van escoltar sovint als anys cinquanta i
seixanta |
1. Imperial Echoes
|
Compositors clàssics de prestigi com Sir Edward Elgar van escriure una sèrie
d'obres populars en aquest mitjà, com Salut d'Amour, Nursery
Suite i Chanson de Matin.
Salut d'Amour
|
Nursery Suite
|
Chanson de Matin
|
El director Sir Thomas Beecham es va fer famós per
concloure els seus concerts orquestrals, per altra banda seriosos, amb allò que
ell va anomenar lollipops (llepolies, llaminadures),
és a dir, obres menys serioses, curtes o divertides, escollides com a bis
agradable per a la gent. Influït pels anteriors promenade concerts celebrats
als jardins d'esbarjo de Londres, un esperit similar va impregnar molts dels
primers concerts de Henry Wood's Queen's Hall Proms, especialment el Last
Night.
Zino-Zina: Gavotte
|
Fantasia on British Sea-Songs / Rule
Britannia
|
Promenade concerts
és una expressió anglesa que designa un cert tipus de concerts, molt populars a
Anglaterra als segles XVIII i XIX, on els oients no seien sinó que estaven drets
i és podien moure lliurement durant el concert. Tradicionalment s'havien fet en
parcs a l'estiu, però actualment és fan aquest concerts també en museus o altres
entorns.
Els anomenats leisure gardens eren parcs on
s'entrava pagant una entrada i on hi havia diversos entreteniments: focs
artificials, danses, acrobàcies i també música. Els jardins de Vauxhall Gardens
i Ranelagh Gardens foren els més coneguts d'aquests parcs.
|
|
Els promenade concerts foren unes sessions musicals de gran popularitat que començaren a celebrar-se en l'English Opera House el 1838, com a Concerts à la Musarde. Posteriorment i durant diversos anys, els Promenade concerts londinencs s'esllanguiren, fins al 1895, en que es tornaren a organitzar al Covent Garden, sota la direcció musical de Sir Henry Wood; aquesta sèrie de concerts continua avui en dia en els BBC.
Samson Overture (Handel, trans.
Wood) (1935)
Amb la introducció de la radiodifusió per la BBC en la
dècada de 1920, l'estil va trobar una sortida ideal. Això va augmentar després amb
l’emissió del programa BBC Light en 1945, amb programes com Friday
Night is Music Night i Music While You Work.
The Typewriter
|
|
Als Estats Units, l’orquestra pops, com la famosa
Boston Pops Orchestra, va començar a sorgir al segle XIX. The Boston Pops es va
fundar en 1885 com una segona identitat popular de la Boston Symphony Orchestra
(BSO), fundada quatre anys abans. Van encarregar peces lleugeres de compositors
com Leroy Anderson, Ferde Grofé i George Gershwin per escriure obres originals,
juntament amb música de teatre, música de cinema i arranjaments de música
popular i melodies d'espectacles.
Grand Canyon Suite: III. On the
Trail
|
The Syncopated Clock
|
Promenade - Walking The Dog
(1937)
|
|
|
|
|
Niagara Falls Suite: III. Honeymooners
|
|
Cuban Overture
|
|
La principal distinció de la música lleugera és l’èmfasi en la melodia. Són peces orquestrals originals, sovint descriptives, però en molts casos simplement tres o quatre minuts de música amb un tema principal fascinant. |
|
Aquest èxit portà Mantovani a compondre unes sèries de ràdio de llarga durada, en les quals introduí diverses composicions de Binge. Una d'aquestes es convertiria en un gran èxit internacional: Elizabeth Serenade (1951). Elizabethan Serenade
|
The Runaway Bus
|
Desperate Moment
|
Our Girl Friday
|
Conduí programes de ràdio per a la BBC, i compongué diverses obres de música lleugera, entre elles Cornet Carillon (1954), en la qual emprà l'efecte cascada per a cornetes.
També compongué suites com ara Impressions de
Londres (1958), Impressions de Moscou (1962) i, Impressions de
París (1962), un Concert per a Saxòfon Alt (1956), la Simfonia
de Dissabte (1968) i un Te Deum (1970).
Concert per a Saxòfon Alt
Ronald Binge
Com ja hem dit, el gènere s'associa sovint amb els arranjaments orquestrals easy-listening. Com a resultat d'aquesta associació, la música de vegades està vinculada a la música lounge, exotica o beautiful music, però la música lleugera generalment no inclou veus, sintetitzadors o instruments musicals populars.
|
El lounge és un gènere
de música lleugera, una variació, principalment del jazz, que es coneix des
de la dècada del 1950. Es caracteritzava per presentar ritmes sensuals i
desproveïts d'una instrumentació recarregada. Està basat en els abundants
sons del Swing i el Big Band de la dècada de 1950
|
|
|
Col·loquialment musical exòtica significa música
succedània tropical, d'Oceania insular, del sud-est d'Àsia, de Hawaii, de la
conca de l'Amazones, dels Andes, del Carib o d’Àfrica tribal. |
La beautiful music és un format de música principalment instrumental que va ser prominent a la ràdio nord-americana des de finals de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1980. Easy listening, música lleugera, música ambiental i música d'ascensor són altres termes que se superposen amb aquest format i l'estil de música que presenta.
Beautiful music
Sovint, les peces representen un estat d'ànim,
lloc, persona o un objecte, per exemple, Portrait of a Flirt de Farnon, In
a Monastery Garden d’Albert Ketèlbey o Runaway Rocking Horse d’Edward
White.
Portrait of a Flirt
Robert Farnon
In a Monastery GardenAlbert
William Ketèlbey
The Runaway Rocking Horse
Edward
White
Background music (música de fons) es refereix a
un mode d’interpretació musical en què la música no pretén ser un focus
principal dels oients potencials, sinó que el seu contingut, caràcter i nivell
de volum s’escullen deliberadament per afectar les respostes conductuals i
emocionals en humans com la concentració, la relaxació , distracció i emoció.
Els oients estan subjectes de manera única a la música de fons sense cap
control sobre el seu volum i contingut. El ventall de respostes creades és de
gran varietat i fins i tot oposat, depenent de nombrosos factors com ara
l’ambient, la cultura, el públic i fins i tot l’hora del dia.
Música d'ascensor és un terme que indica la música
que es reprodueix en habitacions on moltes persones es reuneixen (és a dir,
sense cap intenció d'escoltar música) o durant les trucades telefòniques quan
es col·loca en espera. Hi ha un so específic associat amb la música d'ascensor
que generalment involucra temes de música popular "suau" o música
clàssica "lleugera" interpretada per cordes lentes. Aquest tipus de
música va ser produïda, per exemple, per l'Orquestra Mantovani i directors com
Franck Pourcel i James Last, aconseguint la seva màxima popularitat al voltant
de la dècada de 1970.
This is my song
Franck Pourcel
La també anomenada música de fons podria ser una
referència a títols tant populars com A Quiet Stroll, de Charles
Williams, que transmet una vivaç, sensació d’alegria. Les peces de música lleugera generalment es
presenten individualment o com a moviments dins d'una suite, i sovint reben
títols descriptius individuals. Aquests títols de vegades poden ser inusuals o idiosincràtics,
com Dance of the
Ostracised Imp. de Frederic Curzon.
A Quiet
Stroll
Charles
Williams
Dance of an Ostracised Imp
Frederic Curzon
D'acord amb aquesta tradició de lleugeresa, les
peces també poden incloure bromes musicals a costa d'obres més
"serioses", com l'Obertura Rossini on Ilkla Moor d'Eric Fenby o la Suite Beatlecracker
d'Arthur Wilkinson, que arregla cançons de The Beatles a l'estil del ballet El
trencanous de Txaikovski.
Rossini on Ilkla Moor, Overture
(1938)
Eric Fenby
The Beatlecracker Suite:
Part 1
Arthur Wilkinson
The Beatlecracker Suite:
Part 2
Arthur Wilkinson
A la dècada de 1950 i 60 molts compositors de música
lleugera van escriure música de producció (Production Library music)
per a ús en cinema, ràdio i televisió, i com a resultat, moltes composicions de
música lleugera es coneixen com a "temes musicals", sent un exemple la Marxa
de Little Suite del compositor Trevor Duncan, utilitzada per la BBC com
a tema per Casebook del Dr. Finlay en la dècada de 1960, o Puffin
'Billy d'Edward White com a tema de la sèrie de ràdio de la BBC Children's
Favorites i del programa infantil de CBS Captain Kangaroo.
La música de producció (també coneguda com
a música d'arxiu o música de biblioteca) és música gravada que
es pot autoritzar als clients per al seu ús en pel·lícules, televisió, ràdio
i altres mitjans. Sovint, la música és produïda i és propietat de biblioteques
de música de producció. A diferència dels editors de música clàssica i
popular, que normalment posseeixen menys del 50 per cent dels drets d'autor
d'una composició, les biblioteques de música de producció posseeixen
tots els drets d'autor de la seva música. Per tant, es pot obtenir una
llicència sense el permís del compositor, com és necessari en la llicència de
música dels editors normals. Això es deu al fet que pràcticament tota la
música creada per a biblioteques de música es realitza per encàrrec. La
producció de música és una solució convenient per als productors de mitjans:
poden estar segurs que podran llicenciar qualsevol peça musical de la
biblioteca a un preu raonable. Mentre que una obra encarregada especialment
podria resultar prohibitivamente cara. De manera similar, la llicència d'una
peça de música popular coneguda podria costar entre desenes i centenars de
milers de dòlars, depenent de la prominència dels intèrprets.
March
(Little Suite)
Puffin'
Billy
Edward White
Les marxes d'Eric Coates en particular van ser molt
populars com a tema musical. La Marxa de Dam Busters, possiblement la
seva obra més famosa, es va utilitzar com a tema principal de la pel·lícula de
1954 del mateix nom. Altres obres de Coates utilitzades com a tema musical
inclouen Calling All Workers for Music While You Work, Knightsbridge
per In Town Tonight i Halcyon Days com a tema de The Forsyte
Saga.
The
Dam Busters
Eric Coates
Calling All Workers
Eric Coates
Knightsbridge
Eric Coates
Halcyon Days
Eric Coates
Eric
Coates (1886-1957)
L'any
1911 Eric Coates començà a compondre diverses peces de caràcter lleuger que assoliren
un bon èxit, peces que el mateix Coates interpretava moltes vegades i que
s'utilitzés com a bandes sonores d'alguns films i com a sintonies a
l'emissora de la B.B.C. de Londres. Dins de l'estil lleuger aquest compositor
ocupa un lloc rellevant. Va ser membre de l'Associació de Música Lleugera i
realitzarà una copiosa producció de suites, marxes i cançons que el feren
famós, com ara per exemple: Joyous Yourth, suites (1922), The
Three Bears, London Bridge March (1934 ), Spring
Time (1937) i The Three
Elizabeths
Joyous Yourth, suitesEric Coates
The Three Bears
Eric Coates
London Bridge MarchEric Coates
Spring Time, suite
Eric Coates
The Three Elizabeths
Eric Coates
Alguns compositors de música “clàssica”, per
arribar a final de mes, es van dedicar a la "música lleugera". Aquest
és el cas de John
Foulds (1880-1939), que va escriure
peces de gran èxit en aquest gènere. En el seu cas, això va conduir a una
producció considerable de música perifèrica que va eclipsar les seves obres
essencials, com per exemple el seu aclamat A World Requiem, Op. 60
(1918-21)
A World
Requiem, Op. 60
Aviat, pràcticament
l'única música seva que va aconseguir la interpretació va ser la seva música
lleugera, que, per així dir-ho, es trobava entre les millors i més polides de
l'ofici. La peça més reeixida va ser Celtic Lament, 2n moviment de la Keltic
Suite for orchestra Op. 29. Fins fa uns anys, Foulds encara estava
catalogat com un "compositor de música lleugera" a la BBC.
Keltic
Suite for orchestra Op. 29
(1911)
Diverses peces de música lleugera s’utilitzen a la
ràdio de la BBC 4 fins als nostres dies, com By the Sleepy Lagoon d'Eric
Coates, Barwick Green d'Arthur Wood i Sailing By de Ronald Binge.
By the
Sleepy Lagoon
Eric Coates
Barwick
Green
Arthur
Wood
Sailing By
Ronald Binge
Durant la dècada de 1960, l'estil va començar a passar de
moda a la ràdio i la televisió, el que va obligar a molts compositors lleugers
a reenfocar la seva energia en escriure obres més serioses o música per a
pel·lícules. Es van dissoldre moltes orquestres especialitzades en tocar música
lleugera. Les petites orquestres d’hotels, balnearis i teatres, es van anar
perdent gradualment a favor de la música gravada. La BBC va començar a
descartar el seu arxiu de música lleugera. No obstant això, el gènere es va
mantenir en la consciència pública pel seu ús en anuncis i programes de
televisió, sovint utilitzat com una evocació nostàlgica dels anys quaranta i
cinquanta.
No obstant això, un lloc que ha
resistit els capricis de la moda i ha mantingut viva la tradició és al Pump
Room a Bath. Inaugurat el 1704 i després reconstruït en la dècada de 1790, ha
estat famós tant com a lloc de trobada social com per a concerts públics
durant gran part de la seva existència. La Pump Room Orchestra es va
dissoldre en la dècada de 1940 però, poc després que va acabar la Segona
Guerra Mundial, un trio de piano es va convertir en una característica diària
de la vida a Pump Room i ho ha estat des de llavors, actuant una o dues
vegades al dia tots els dies de la any.
Ballerina (1947)
The Pump Room Orchestra
Hi ha centenars de compositors que es pot
considerar que han escrit "música lleugera", entre ells destaquen Charles Ancliffe, Ronald Binge, Eric Coates, Frederic Curzon, Trevor Duncan, Robert Farnon, Adalgiso Ferraris, Ron Goodwin , Heinz Kiessling, Albert Ketèlbey, Billy Mayerl, Angela Morley, Ernest Tomlinson, Sidney Torch, Edward White, Charles Williams, Alberto Semprini i Haydn Wood. Cadascun d'aquests compositors va treballar
durant l’edat d'or de la música lleugera des de 1920-1960 aproximadament.
Tota aquesta entrada segueix fil per randa l’article
Light Music de
Wikipedia.
·<><><><><>·
|
|
|
Background music (música de fons) es refereix a un mode d’interpretació musical en què la música no pretén ser un focus principal dels oients potencials, sinó que el seu contingut, caràcter i nivell de volum s’escullen deliberadament per afectar les respostes conductuals i emocionals en humans com la concentració, la relaxació , distracció i emoció. Els oients estan subjectes de manera única a la música de fons sense cap control sobre el seu volum i contingut. El ventall de respostes creades és de gran varietat i fins i tot oposat, depenent de nombrosos factors com ara l’ambient, la cultura, el públic i fins i tot l’hora del dia.
Música d'ascensor és un terme que indica la música
que es reprodueix en habitacions on moltes persones es reuneixen (és a dir,
sense cap intenció d'escoltar música) o durant les trucades telefòniques quan
es col·loca en espera. Hi ha un so específic associat amb la música d'ascensor
que generalment involucra temes de música popular "suau" o música
clàssica "lleugera" interpretada per cordes lentes. Aquest tipus de
música va ser produïda, per exemple, per l'Orquestra Mantovani i directors com
Franck Pourcel i James Last, aconseguint la seva màxima popularitat al voltant
de la dècada de 1970.
This is my song
Franck Pourcel
La també anomenada música de fons podria ser una referència a títols tant populars com A Quiet Stroll, de Charles Williams, que transmet una vivaç, sensació d’alegria. Les peces de música lleugera generalment es presenten individualment o com a moviments dins d'una suite, i sovint reben títols descriptius individuals. Aquests títols de vegades poden ser inusuals o idiosincràtics, com Dance of the Ostracised Imp. de Frederic Curzon.
A Quiet
Stroll
|
Dance of an Ostracised Imp
|
D'acord amb aquesta tradició de lleugeresa, les peces també poden incloure bromes musicals a costa d'obres més "serioses", com l'Obertura Rossini on Ilkla Moor d'Eric Fenby o la Suite Beatlecracker d'Arthur Wilkinson, que arregla cançons de The Beatles a l'estil del ballet El trencanous de Txaikovski.
|
|
|
A la dècada de 1950 i 60 molts compositors de música
lleugera van escriure música de producció (Production Library music)
per a ús en cinema, ràdio i televisió, i com a resultat, moltes composicions de
música lleugera es coneixen com a "temes musicals", sent un exemple la Marxa
de Little Suite del compositor Trevor Duncan, utilitzada per la BBC com
a tema per Casebook del Dr. Finlay en la dècada de 1960, o Puffin
'Billy d'Edward White com a tema de la sèrie de ràdio de la BBC Children's
Favorites i del programa infantil de CBS Captain Kangaroo.
La música de producció (també coneguda com a música d'arxiu o música de biblioteca) és música gravada que es pot autoritzar als clients per al seu ús en pel·lícules, televisió, ràdio i altres mitjans. Sovint, la música és produïda i és propietat de biblioteques de música de producció. A diferència dels editors de música clàssica i popular, que normalment posseeixen menys del 50 per cent dels drets d'autor d'una composició, les biblioteques de música de producció posseeixen tots els drets d'autor de la seva música. Per tant, es pot obtenir una llicència sense el permís del compositor, com és necessari en la llicència de música dels editors normals. Això es deu al fet que pràcticament tota la música creada per a biblioteques de música es realitza per encàrrec. La producció de música és una solució convenient per als productors de mitjans: poden estar segurs que podran llicenciar qualsevol peça musical de la biblioteca a un preu raonable. Mentre que una obra encarregada especialment podria resultar prohibitivamente cara. De manera similar, la llicència d'una peça de música popular coneguda podria costar entre desenes i centenars de milers de dòlars, depenent de la prominència dels intèrprets. |
March
(Little Suite)
|
Puffin'
Billy
|
Les marxes d'Eric Coates en particular van ser molt populars com a tema musical. La Marxa de Dam Busters, possiblement la seva obra més famosa, es va utilitzar com a tema principal de la pel·lícula de 1954 del mateix nom. Altres obres de Coates utilitzades com a tema musical inclouen Calling All Workers for Music While You Work, Knightsbridge per In Town Tonight i Halcyon Days com a tema de The Forsyte Saga.
The
Dam Busters
|
Calling All Workers
|
Knightsbridge
|
Halcyon Days
|
|
|||||||||||||||
Alguns compositors de música “clàssica”, per
arribar a final de mes, es van dedicar a la "música lleugera". Aquest
és el cas de John
Foulds (1880-1939), que va escriure
peces de gran èxit en aquest gènere. En el seu cas, això va conduir a una
producció considerable de música perifèrica que va eclipsar les seves obres
essencials, com per exemple el seu aclamat A World Requiem, Op. 60
(1918-21)
A World
Requiem, Op. 60
Aviat, pràcticament l'única música seva que va aconseguir la interpretació va ser la seva música lleugera, que, per així dir-ho, es trobava entre les millors i més polides de l'ofici. La peça més reeixida va ser Celtic Lament, 2n moviment de la Keltic Suite for orchestra Op. 29. Fins fa uns anys, Foulds encara estava catalogat com un "compositor de música lleugera" a la BBC.
Keltic
Suite for orchestra Op. 29
(1911)
|
Diverses peces de música lleugera s’utilitzen a la ràdio de la BBC 4 fins als nostres dies, com By the Sleepy Lagoon d'Eric Coates, Barwick Green d'Arthur Wood i Sailing By de Ronald Binge.
By the
Sleepy Lagoon
|
Barwick
Green
|
Sailing By
|
Durant la dècada de 1960, l'estil va començar a passar de moda a la ràdio i la televisió, el que va obligar a molts compositors lleugers a reenfocar la seva energia en escriure obres més serioses o música per a pel·lícules. Es van dissoldre moltes orquestres especialitzades en tocar música lleugera. Les petites orquestres d’hotels, balnearis i teatres, es van anar perdent gradualment a favor de la música gravada. La BBC va començar a descartar el seu arxiu de música lleugera. No obstant això, el gènere es va mantenir en la consciència pública pel seu ús en anuncis i programes de televisió, sovint utilitzat com una evocació nostàlgica dels anys quaranta i cinquanta.
No obstant això, un lloc que ha resistit els capricis de la moda i ha mantingut viva la tradició és al Pump Room a Bath. Inaugurat el 1704 i després reconstruït en la dècada de 1790, ha estat famós tant com a lloc de trobada social com per a concerts públics durant gran part de la seva existència. La Pump Room Orchestra es va dissoldre en la dècada de 1940 però, poc després que va acabar la Segona Guerra Mundial, un trio de piano es va convertir en una característica diària de la vida a Pump Room i ho ha estat des de llavors, actuant una o dues vegades al dia tots els dies de la any. |
Ballerina (1947)
|
Hi ha centenars de compositors que es pot
considerar que han escrit "música lleugera", entre ells destaquen Charles Ancliffe, Ronald Binge, Eric Coates, Frederic Curzon, Trevor Duncan, Robert Farnon, Adalgiso Ferraris, Ron Goodwin , Heinz Kiessling, Albert Ketèlbey, Billy Mayerl, Angela Morley, Ernest Tomlinson, Sidney Torch, Edward White, Charles Williams, Alberto Semprini i Haydn Wood. Cadascun d'aquests compositors va treballar
durant l’edat d'or de la música lleugera des de 1920-1960 aproximadament.
|
Tota aquesta entrada segueix fil per randa l’article
Light Music de
Wikipedia.
|
·<><><><><>·
