100.- Stravinsky a Barcelona

«L'any 1924, al Sindicat Musical de Catalunya tenia més de sis-cents socis, però només n’hi havia tres a qui se'ls tractés de senyors. El senyor Vila, primer flauta de l'Orquestra Pau Casals, el senyor Valls, contrabaixista primer, també de la nostra orquestra, i el senyor Llubes, que fa molts anys hi havia tocat al Teatre de Liceu. Aquest preàmbul és perquè el protagonista va ser un d'aquests senyors: el senyor Vila. En diferents ocasions, l'Orquestra Pau Casals havia fet les seves sèries de concerts al Gran Teatre de Liceu, i en dues d'aquestes, el director era Igor Strawinski, que dirigia programes sencers amb les seves obres.

Avui en dia, el públic està acostumat a tot, i els músics encara més, però en els anys vint, quan les obres de Strawinski motivaven el trencament de les butaques de les sales on es tocaven, el senyor Vila, en un assaig, no va poder dominar la seva indignació pel que es veia obligat a tocar i, posant amb tota la calma la flauta en el seu estoig, es va aixecar i sense dir paraula va marxar.

Entre els assistents a l'assaig, assegut en una butaca, hi havia el president de l'Orquestra Pau Casals, el senyor Carles Vidal-Quadras, persona de la més gran distinció. El fet de la deserció del senyor Vila va impressionar tant, que a l'arribar la pausa al mig de l'assaig, va córrer a trobar-se amb Strawinski, que encara estava davant del seu faristol de direcció.

El senyor Vidal-Quadras tenia de natural al cutis rosat, però en aquell moment el vaig veure per primera vegada pàl·lid. No sabia com començar per disculpar l'acció de el senyor Vila. Per fi, mig quequejant, li va demanar disculpes, al·legant que el senyor Vila tenia ja una certa edat. Però Strawinski no el va deixar acabar. Amb bon humor li va dir: 'Jo estic acostumat a que m’abandonin orquestres senceres; així que per una sola flauta no em vindrà d'aquí. '

El senyor Vidal-Quadras se’n va tornar mig rient de si mateix, que havia patit tant per disculpar una sola flauta.»

Enric Casals, concertino de l’Orquestra Pau Casals

 

Com cada any, i durant el temps quaresmal, se celebra al Liceu una sèrie de concerts simfònics, i l’empresari Joan Mestres els confia a I'Orquestra Pau Casals i contracta per a dirigir-los -amb obres pròpies- lgor Stravinsky: “A la Quaresma següent vaig tenir la satisfacció de portar a Barcelona el músic que més ardents polèmiques havia despertat en tots els cercles culturals d'Europa: Igor Stravinsky. De comú acord, per tractar-se de la primera vegada que l'eminent compositor s'enfrontava amb el nostre públic liceista, vam ser prudents en la confecció dels programes, en la confiança que més endavant podria conèixer Barcelona les més atrevides creacions del mestre ... " .

Aquí tenim els programes dels tres concerts, en els quals Stravinsky dirigí només les obres pròpies:

Concert del 13 de març de 1924: Focs artificials, Op. '4 (1908), El Cant del Rossinyol, poema simfònic (1917) i L'Ocell de Foc, suite (1910).  

Focs artificials (1908)

El Cant del Rossinyol, Poema simfònic (1917)

L'Ocell de Foc Suite (1910)

Concert del 16 de març de 1924: Cant dels sirgadors del Volga, per a instruments de vent (1917), Scherzo Fantàstic, Op. 3 (1908) i Putxinel·li, suite (1924).

Cant dels sirgadors del Volga,  (1917)

Scherzo Fantàstic,  (1908)

Pulcinella Suite (1924)

Concert del 19 de març de 1924: El Rossinyol, Preludi i dues Àries (1909- 1914), Pastoral, cant sense paraules (1907), Tilimbom, de Tres Histories per a lnfants (1917) i El Faune i la Pastora (1907).

Pastoral, cant sense paraules (1907)

Tilimbom   (1917)

El Faune i la Pastora  (1907).

En una ressenya anònima d’un sopar amb el músic es pot llegir:  “... després la conversa es féu general, deixant el  gran músic una impressió inesborrable entre els concurrents per I'agudesa del seu esperit i la vivesa de la seva imaginació. Són molt curioses i oportunes les paraules del mestre definint el pensament de la seva estètica i de la seva tècnica. Així les recollí un dels presents: .La seva música ell no la creava ni per als intel·ligents ni per als profans, sinó per a ell mateix. Ell no era pròpiament un compositor sinó un inventor; un inventor que procurava produir un bon gènere de la millor qualitat, i I'oferia al públic. Si I'acceptava millor, sinó pitjor per a ell. La seva música se sent per I'orella i en ella és estrictament estudiat el joc dels volums i I'arquitectura dels sons i dels timbres. Ell no respecta res; ell, simplement, estima o deixa d'estimar les coses. L'emoció cal trobar-la en la mateixa matèria musical.”

L’any següent (1925), en l’anomenat Festival Stravinsky, dins de la sèrie de vuit Concerts de Quaresma al Liceu, de nou amb I'Orquestra Pau Casals, Stravinsky va dirigir tres concerts (març i abril de 1925).

Joan Llongueres, reflectint el clima predominant entre els melòmans de l’entorn de I'Orfeó Català, diu que: ”per a cloure la temporada de Quaresma, vingué, amb tot el seu furor i amb tota la seva malícia i violència de raça, I'eslau lgor Stravinsky, un dels primers i més ardits representants de la música del nostre temps agitat, lliure de tota tradició, de tot idealisme i de tota trava. La fi d'una època fecunda, heroica i immortal: Strauss; el començ d'una època tumultuosa, egoista, artificiosa, incoherent, equívoca: Stravinsky.”

Concert del 28 de març de 1925: Focs artificials, Op. 4 (1908), El Cant del Rossinyol, poema simfònic (1917), Putxinel·li, suite (1 924), Ragtime (1918) i Petruixka, suite (1911).

Ragtime (1918)

Petruixka, Suite (1911)

 

Concert del 2 d'abril de 1925:  Scherzo Fantastic, Op. 3 (1908), El Rossinyol, Preludi i dues Aries (1909-1914), Tres Poemes de la lírica japonesa (1913), Pribaoutki, (cobles alegres) (1914), Pastoral, cant sense paraules ( 1907), Tilimbom, de Tres Histories per a Infants (1917), Octet, per a instruments de vent (1923), La Historia del Soldat, suite (1918), El Faune i la Pastora (1907) i L'Ocell de Foc, suite (1910).

 

Tres Poemes de la lírica japonesa (1913)	Pribaoutki, (cobles alegres) (1914)
Octet, per a instruments de vent (1923)	L'Ocell de Foc,  Suite (1910)

En l’assaig de l’Octet és quan es va produir l’anècdota del flautista senyor Vila esmentada més amunt. De totes maneres, la “tensión” veritable va ser la del dia del concert, amb les vehements protestes d'un gran sector del públic i, com a reacció, les ovacions delirants dels joves progressistes.Un d'aquests, Andreu-Avelí Artís, que formaba part “del bàndol que va aplaudir i que increpava als reprovadors”, diu que "La tempesta va aconseguir tota la seva plenitud, amb el corresponent aparell de rialles, xiulets i picament de peus, durant l'Octet", i que, acabada I'obra, no "se m'esborrarà mai la visió de Stravinsky girat de cara al públic, els braços creuats, immòbil, impàvid, aguantant el xàfec de protestes que li queien a sobre (...). El meu entusiasme afirmatiu no provenia del calibratge de les virtuts de l'Octet, ja que la música stravinskyana escapava a la meva comprensió. Simplement, en la nostra adolescència fèiem qüestió d'honor trobar-nos presents on fos que es lliurés una batalla intel·lectualment renovadora, a les sales de concert, en els teatres i en les galeries d'art. Allà anàvem, amb les nostres picades de mans, amb la nostra veu i de vegades, amb els nostres punys, a donar suport als avantguardistes. I aquella audició de l'Octet me la vaig anotar en el meu full de serveis ... "

Concert del 5 d'abril 1925:  Primera Simfonia, Op. 1 (1907), Concert per a piano i orquestra de vent (1924) i Petruixka, suite (191 1) solista: lgor Stravinsky (piano). 

Primera Simfonia, Op. 1 (1907)

Concert per a piano i orquestra de vent (1924)

El record que va quedar a Stravinsky d’aquesta visita a Barcelona es resumeix en aquesta divertida anècdota que ell mateix escriu en les seves Chroniques: “De retorn a Europa, vaig haver d'anar immediatament a Barcelona per a dirigir un festival de tres concerts consagrats a la meva música. I a la meva arribada a aquesta ciutat, vaig tenir una agradable sorpresa que no oblidaré mai. Entre les persones que vingueren a rebre'm a I'estació hi havia un periodista, petit i molt simpàtic, que en entrevistar-me va extremar la seva amabilitat fins a dir-me: "Barcelona us espera amb impaciència. Si sabéssiu com adora la vostra Schéhérazade i les vostres Danses del Príncep Igor!". No em vaig veure en cor de dir-li res ...”

El 1928, de nou, vuit Concerts de Quaresma al Liceu; aquesta vegada, amb la pròpia orquestra del Gran Teatre i amb quatre directors diferents i en dos concerts cada un: Emil Cooper, Egon Pollak, Joan Lamote de Grignon i Igor. Stravinsky.

Concert del 22 de març de 1928: Primera Simfonia, Op. 1 (1907) La Consagració de la Primavera (1913) i  Petruixka, suite (1911).

La Consagració de la Primavera (1913)

 

Concert del 25 de marc de 1928:  La Consagració de la Primavera (1913) Focs artificials, Op. 4 (1908) L'Ocell de Foc, suite (1910) Scherzo Fantastic, Op. 3 (1908)

Uns dels moments destacats d’aquests concerts van ser les esperades primeres audicions barcelonines de la monumental i transcendental Consagració de la Primavera de Stravinsky, però tampoc no cal oblidar, entre les altres novetats el Pacífic 231 (1923) de Honegger, la Sinfonietta (1927) d’Ernesto Halffter i I'estrena de Tres Poemes per a soprano i orquestra del nostre Joan Lamote de Grignon.

En contra de tota la lògica previsible, la Consagració no va provocar cap tempestat de protestes i els dos concerts es van convertir en triomfs apoteòsics d'lgor Stravinsky.

Cinc anys més tard, el 1933,  I'actuació barcelonina d'lgor Stravinsky -la quarta- va limitar-se a un sol concert que, a més, va celebrar-se en un ambient i un marc del tot diferents als anteriors: en I'ambient de les audicions de I'Associació de Música “da Camera” i, per primera i única vegada, en el marc del Palau de la Música Catalana. I el programa, de nou -i en aquest cas, per última vegada- amb I'Orquestra Pau Casals, va ser:  

Concert del 16 de novembre de 1933:  Focs artificials, Op. 4 ( 1908), Concert en Re, per a violí i orquestra (1931) i Simfonia dels Salms, per a cor i orquestra (1930), Capriccio, per a piano i orquestra (1929) i L'Ocell de Foc, suite (1910). En la Simfonia dels Salms el cor va ser Orfeó Gracienc.

Concert en Re, per a violí i orquestra (1931)

Simfonia dels Salms  (1930)

Capriccio, per a piano i orquestra (1929)

Com era previsible, I‘èxit d'aquest concert fou total i absolut. Stravinsky ja era -malgrat algunes veus discordants i el desconcert que causaven certes obres d'aquest període- un dels tres o quatre compositors vivents d’inqüestionable prestigi i celebritat.

El 23 de desembre de 1933, unes setmanes després del concert al Palau de la Música Catalana -si bé sense la presencia personal de I'autor-, el públic barceloní va poder conèixer una altra obra cabdal de Stravinsky: I'òpera-oratori Oedipus Rex (1927) que la Companyia d'Òpera Russa va representar al Gran Teatre del Liceu.

 

Oedipus Rex (1927)

A la primavera de 1936, el Liceu estava a punt per celebrar la seva tradicional serie de Concerts de Quaresma, els dos primers de la qual foren confiats, de nou, a lgor Stravinsky en el seu doble vessant de compositor i de director.

Els Concerts de Quaresma del Liceu, aquesta vegada es van reduir a cinc i -tal com ja es venia fent des de feia uns anys- es van confiar a la pròpia Orquestra del Gran Teatre. Ja ningú considerava els concerts de Stravinsky com un acte de coratge artístic. Stravinsky va trobar aquest cop una atmosfera totalment pacificada i els seus concerts van atreure un públic tan nombrós com tranquil que va venir allà com si es tractés d'un concert de música clàssica.

Concert del 12 de març de 1936: Divertimento, del Bes de la Fada (1928), Capriccio, per a piano i orquestra (1929), Simfonia dels Salms (1930) i L'Ocell de Foc, suite (1910).

 

Divertimento, del Bes de la Fada (1928)

 

Concert del 15 de març de 1936: Apollon Musagete, suite (1928), Concert, per a piano i orquestra de vent (1924), Simfonia dels Salms (1930) i L'Ocell de Foc, suite (1910).

Excepte el Divertimento i I'Apollon Musagete, tot eren obres ja conegudes i d’èxit ben assegurat. La Simfonia dels Salms, en ambdós concerts, altra vegada amb la participació de l’Orfeó Gracienc.

 

Apollon Musagete, suite (1928)

 

La sisena i darrera estada de Stravinsky a Barcelona té un caràcter .molt diferent del de les cinc anterior. Aquesta vegada es tracta d'una estada privada, pràcticament d’incògnit i molt breu  i que va passar desapercebuda per a la quasi totalitat dels barcelonins, amb I'excepció d’Eduard Toldrà i la seva esposa, que li van fer de cicerone, i de tres o quatre persones més.

Tota aquesta entrada del blog Músiques historiades, està fonamentada -i molts paràgrafs transcrits literalment-, en un excel·lent treball d'Oriol Martorell de 1982 titulat Stravinsky a Barcelona: sis visites i dotze concerts. Oriol Martorell acaba el seu escriu dient: Els trenta-dos anys que separen la primera i I'última vinguda d'lgor Stravinsky a Barcelona, separen, també, la vinguda d'un músic encara no consagrat del tot ni potser massa conegut ni cèlebre entre nosaltres, però que obté triomfals èxits al Gran Teatre del Liceu. 

 

·<><><><><>·