 |
¡Cu-cut! va ser un setmanari satíric barceloní (de gresca ab ninots), que es va editar entre el 2 de gener de 1902 i el 25 d'abril de 1912. Alineat políticament amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, era especialment contrari al centralisme i al lerrouxisme en particular. Dirigit per Manuel Folch i Torres, comptava entre els seus col·laboradors amb Josep Morató, Eduard Coca i Manuel Urgellès. El grafisme estava basat en caricatures de Joan Llaverias, Junceda, Opisso, Feliu Elias Apa, Lluís Bagaria, Smith i Lola Anglada. |
En
Manuel Urgellès, de pseudònim XIM-XIM, era qui feia la crítica musical de la setmana. Dins la secció “Del
art... que belluga” escrivia “Nyigo-nyigo”, on comentava, amb to humorístic i molt de passada, l’activitat musical
barcelonina.
Veurem una pinzellada d’alguna d’aquestes cròniques publicades al ¡Cu-cut! durant l’any 1905, justament l’any dels coneguts “Fets del ¡Cu-cu!”: El 25 de novembre, uns 300 oficials de l’exèrcit espanyols destrossaren i calaren foc a la redacció del ¡Cu-cut!, a la impremta (on també s’editava “En Patufet”), i a la redacció del diari “La veu de Catalunya”, com a represàlia per un acudit publicat a la revista que van considerar una ofensa a l’honor militar espanyol.
12 Janer 1905, any IV, Nº 159
Nyigo-nyigo
No sé a punt fixo el dia que faig anys, perque com encara soch solter no he necessitat pera res la fe de baptisme; només a la cédula m’hi van posant cada Janer un any y santa-bona-María. (...)
En el Circol Artístich, rodejat d’oloroses flors y d’altras penjades al sostre que no’n feyan, va donarnos un vapuleo que encara’ns dura la nafradura: Beethoven den Sonata en lá bemoll, Gluck den Gavota, Liszt den Raphsodia 6º, Chopins a la discreció; tot això y una pila d’altras cosas va tocar, y a l’últim fins un gran cúa Chassaigne frères que era pessa de debò.
En fi, senyor Vidiella, vosté no se'n preocupi de la nostra nafra com nosaltres no'ns preocuparem de que vosté hi suhi; (...)
Carles Gumersind Vidiella i Esteba (1856-1915), representa juntament amb Enric Granados, Joaquim Malats i Ricard Viñes el cim del pianisme català al canvi del segle xix al xx.
Gavotte
|
Rapsòdia núm.6
|
|
Y això passava disapte, dilluns tornemhi, però aquet cop
en Vidiella no anava sol, sinó que’s va treure de la butxaca un aprenent d’home
que a la vista del públich va anar creixent fins a pendre las proporcions de músich.
Portava mitg violoncello, peró’ls aseguro que si n’hi donan un de sencer no sé
ahont hauríam arribat ab la seva palica, ni Saint-Saens, ni Porpora, Ni Beethoven,
ni Goltermann varen poguerlo fer callar, y aixó que hi intervingué el mateix
Vidiella y el seu didiot senyor Soler. Ell va dir que ho tocaria tot y no va
parar fins a l’acabament perque s’havían enllestit totas las solfas. Ara, aixó si, un pich llesta la tasca el noy Sala tingué de ferse portar per l'instrument perque aquest era massa feixuch pel nostre home gran. (...)XIM-XIM
Antoni Sala i Julià (1893-1945) fou un violoncel·lista català amb carrera internacional. Molt abans d'acabar els seus estudis, començaren ja les actuacions públiques i la seva carrera com a solista, i fou l'any 1904 que en una d'elles l'acompanyà l'eminent mestre Vidiella.
19 Janer 1905, any IV, Nº 160
Nyigo-nyigo
Vaja, que en Wagner si tornava a viure no’s queixaria pas de Barcelona; Mestres Cantaires a la Wagneriana per en Pena, Mestres Cantaires a la Associació Musical per en Ribera, Mestres en perspectiva al Liceu, y aquí ahont els mestres s’hi moren de miseria, tot d’una per la música se’ls refá el crédit y molt será que no hi pesquin alguna cosa. (...)
Die Meistersinger von Nürnberg (Overture)
|
|
|
Y ¡que diantre! El cantar també refá; es un esplay de
l’organisme que consola la proipia persona: aixó quan no dona gust als altres,
y sería bo que tots, mestres y no mestres, cantéssim. (...) XIM-XIM
11 Febrer 1905, any IV, Nº 163
Nyigo-nyigo
Som en temps que no hi valen ni els tapabocas, ni els peluts
ni els pelats: s’agafa cruiximent a las
verenillas, s’oprimeix la post del pit, punxades a la melsa y cap al llit;
metge, febre de 39 graus, i alanta; armada per una quinzena ab vistas al
anyet.
D’aixó, senyors, se’n diuen temporades neulas, y no parlo
pas per la del Liceu, que al cap d’avall, una flor no fa istiu; en Bernis no té
cap culpa si la gent va a escoltar “Las vespes de las Comares de Vindsor”; qui
la té tota és aquell Nicolai, que vamos, Deu l’hagi perdonat, perque en
aquell temps devia fer molt de bé, y ara, tampoch per això, peró quedem que devía
fer alguna cosa. Jo n’hi conech una, la invenció del can-can. Vostés madurin
aquell final de la simfonia y aquellas darrerias del tercer acte y diguin si hi
ha res mes moulen-rouge. En Nicolai llegía en el pervenir; qui no hi devía
llegir era Shakespeare, a qui may degué passarli per la barretina l’éxit que tindria las seves “Vespa” a Barcelona
al comens del segle XX gracias a la
vivor den Nicolai y la constancia de l’empresari.XIM-XIM
|
Die lustigen Weiber von Windsor (Les alegres casades de Windsor) és una òpera en tres actes de Carl Otto
Nicolai, amb llibret de Salomon Hermann von Mosenthal. S'estrenà a Berlín el
9 de març de 1849. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona l'1 de
febrer de 1905. Nicolai havia
aconseguit prèviament un gran èxit amb òperes italianes, però aquesta es
convertiria en la seva obra mestra en llengua alemanya.
|
23 Febrer 1905, any IV, Nº 165
Nyigo-nyigo
A la Wagneriana’s preparan per la Quaresma fent
sermons y organisant pláticas doctrinals en Joan Maragall y en Joseph Doménech.
L’assumpto del primer fou inspirat sobre’l versícul Mozart et Wagner
musicalis-dramaturjis y el del segon ab l’altre Wagner et Mozart
dramaturjis-musicalis. Tots dos tingueren las sevas rahons y convencían
peró’s diu que en Maragall tenía millor veu. XIM-XIM
Loles Raventós García-Amorena, a Maragall i la música
transcriu un fragment de la conferència El drama musical de Mozart que
Joan Maragall va donar a l’Associació Wagneriana, l’any 1905: “Al veritable
músic –escriu Maragall- el que més li escau és la música pura, sense paraules,
sense objecte concret de representació, sense altre impuls que la necessitat
d’expressió d’un estat d’ànima intraduïble de cap altra manera, d’un sentiment
essencialment musical”.
|
L'Associació Wagneriana de Barcelona és la primera entitat associativa no coral que va néixer a l'entorn de la fascinació que a Catalunya provocava el compositor i teòric Richard Wagner. Va ser fundada el 12 d'octubre de 1901 i fou una de les primeres del món i de les més vives durant la primera dècada del segle xx. El principal promotor de l'entitat en la seva etapa inicial fou Joaquim Pena, principal defensor de l'obra de Wagner a Catalunya i crític musical a El Correo Catalán, Joventut i La Publicidad, on publicà les especialitzades Hojas musicales. |
|
En el mateix número 165 del ‘Cu-cut! de febrer de 1905, i en la mateixa secció “Del art... que belluga”, en FOLCHI, pseudònim de Lluís Folch i Torres, s’encarregava dels comentaris d’arts gràfiques en l’apartat “Gargots y coloraines”.
En Russiñol (en Tiago) las hi cargola aquesta setmana a
cân Parés ab un be de Deu d’impressions de Mallorca que n’hi ha pera
impressionar al més pintat.
Alló és pintura y és poesía. Y tant ho és de poesía, que
n’hi ha més en la més petita nota de las exposadas que en tota “La nit del amor”
de cap a cap.
 |
 |  |
Qualsevol vagi a Romea a veure “La nit del amor” y jo a
cân Parés a disfrutar ab las impressions de Mallorca.FOLCHI
|
La nit de l'amor és un drama líric en un acte, llibret
original de Santiago Rusiñol i música d'Enric Morera, estrenat al teatre
Romea de Barcelona, la nit del 20 de gener de 1905. |
|
30 març 1905, any IV, Nº 170
Nyigo-nyigo
"Las Escolas del Districte Segón" han constituit "Orfeó" de menors que ab tota seguretat ens donará més d'una vegada tela pera'l Nyigo-nyigo.
(...) Completaren la festa en Joan Gibert Camins, un jove de setze o disset anys escassos que toca moltes teclas com ho demostrá executant al piano la Sonata XXIII (Apassionnata) de Beethoven y la Polonesa en do sostingut menor den Chopin.
|
Joan Gibert Camins (1890 -1966) fou un compositor i pianista català. El
seu interès pels instruments i la música antiga el va portar a convertir-se
en un magnífic clavicembalista sota la direcció de Wanda Landowska. Fou un
dels membres del Grup dels Vuit integrat
també per Robert Gerhard, Agustí Grau, Eduard Toldrà, Manuel Blancafort,
Baltasar Samper, Ricard Lamote de Grignon i Frederic Mompou. El grup va tenir
una vida efímera a causa de les enormes divergències estètiques dels seus
membres, encara que van arribar a celebrar un únic concert monogràfic el 25
de juny de 1931 a Barcelona. Albeniziana |
El propi jovincel, en unió dels no menos jovincels
E. Monegal, que rasca’l violí tan finament que sembla que li fassi
pessigolles, y en Bonnin, que demostrá ser molt llarch de dits pera tocar el
violoncel, varen donarnos una racció de Cavatina de Saint-Säens y
de Minuetto de la IV sinfonia “Jupiter” de Mozart, que’ns
varen deixar ab gust de tornemhi.En dona feUN QUE HI ERA
Suposo que E. Monegal es refereix a Esteve Monegal i Prat (1888-1970), reconegut escultor, pedagog i empresari. El 1905 va publicar a El Poble Català articles d’un optimisme vital i utòpic. Aprengué a tocar el violí amb Egisto Cioffi, però aviat es decantà cap a les arts plàstiques i ingressà a l’acadèmia Galí.
|
Minuet Simfonia núm. 41(Júpiter) |
En aquesta versió, l’arranjament per a piano, flauta, violí i violoncel és de Muzio Clementi. |
19 Abril 1905, any IV, Nº 173
Nyigo-nyigo
La gent trobá curta la comedia y volía que li tornessi el ral; jo per la pela fins trobo que’s va esposar massa; aixó vá a temperaments: en iguals circinstancies només hauría acceptat el paper de lluna que sortí a última hora. Allí dalt era molt difícil que hi arribessin els tomátechs.
XIM-XIM
|
Julian Budden -musicòleg i crític musical anglès-, en
la seva obra dedicada a Giuseppe Verdi, cita l’òpera I Goti de Stefano
Gobatti i la descriu com una obra antiquada, amb "ritmes rígids i
maldestres i harmonies pesades". |
|
4 maig 1905, any IV, Nº 175
Nyigo-nyigo
Veslhiaquí els Contes d’Hoffman que’s contan cada
nit al Eldorado: un senyor que va ab ermilla blanca, tot fent beguda comensa a esplicarlos
dalt de la taula, s’abaixa el teló... cucurulla, si volen més funció han d’esperar
el segon acte; mes n’hi ha fins a quatre y la comèdia dura.
Hi surt una nina de carn y una arpa de cartó, una mossa
llarga que va disfressada de filferro, el germá petit de Metistófeles y el fill
gran del senyor Coll (...)
Les oiseaux dans la charmille
|
|
|
Cabalment a la mateixa hora y dia l’Orfeó Nova
Cathalonia també servía als seus convidats una colla de plats forsa
agradosos, peró com un servidor no pot partir cames y orelles, tingué de renunciarhi.XIM-XIM
11 maig 1905, any IV, Nº 176
Nyigo-nyigo
En la secció de la revista anomenada Pel drapaire, un cronista desconegut que firma amb el pseudònim MENO, escriu:
Murmure – Wals Boston
Ja haurán comprés per la capsalera que’s tracta de
música y per ball, peró la comprensió de vostés no haurá arribat a conéixer el
nom de l’autor, y és el que’ls diré a l’orella: Miquel Oliva. Es un gironí
trempat que entén en fer solfas y en marejar a la gent que balli al so
que toca. Entenguin que’l Murmure no’s regala: a cân Dessy els en
donaran rahó.
MENO
Miquel Oliva i Vilar (1880-1922) va ser un pianista i compositor gironí. Formà part d'un gran nombre de conjunts musicals i dirigí la Banda de l'Hospici gironí (des dels 1904 fins el 1920). En Miquel Oliva també va ser un dels músics que més tocà en els cafès gironins, com ho acredita aquest vers popular referent al Cafè Vila:
“Al vespre anem a Can Vilaque'ns donan música ab Mokalo nostre company Olivaja sabs tú lo be que toca.”
A principis del segle XX aparegueren diverses variants de vals, entre elles el
vals Boston. Era un ball de ritme moderat, entre el vals vienès i el lent, de
moda als Estats Units des de finals del segle xix fins al 1915 i, després de la
primera Guerra Mundial, també a Europa.
Boston Walts |
|
|
18 maig 1905, any IV, Nº 177
Nyigo-nyigo
Trobo que l’autoritat és injusta en moltes cosas: no sé perque
a un home sol li deixan fer tants papers. En conech un que per haver fet de
compositor una sola vegada al teatre de la Gran-vía estrenanthi un ópera,
tingué de sortir de la casa entre mig de forsa pública. En Frégoli fa de tot y
ningú hi té res a dir: ell és tenor, tiple, gent que no parla, actor, tot menos
públich, que aquest hi va al natural.
|
Leopoldo Fregoli (1867-1936), actor, transformista i cantant italià. Es pot considerar que amb ell el gènere para-teatral del transformisme va assolir la maduresa. |
Frégoli transformista -1898 |
A n’en Frégoli no l’hi vuy pas mal; ja ho haurán conegut
ab lo que va relatat, peró com que toca tantas teclas vol acapararho tot y ab
aixó no mi puch avenir. Cal no confondre els jochs de mans ab la bellesa. Alguns
dirán: tot és art; és lo que deya també aquell emblanquinador del Pla de la
Boqueria, peró d’ell a n’en Fortuny hi havía més d’un dia de tartana: gairebé
igual distancia que la que hi há de Novetats al Eldorado.
Ep, aixó avuy, perquè desde el dia 23 la cosa cambiará
com una mitja. No sé si s’hi ha fixat ab uns lletreros que diuen Associació
Musical de Barcelona, dia 23, 25 y 27 “Christus am Oelberger” “¡Wachet auf!”
“Jesu der du meine secle”. Donchs totas aquestas estranyesas son música
llarga al teatre Novetats en ditas
fetxas per una nutrida orquesta de veus y un robust chor d’instruments, o vici-versa,
com deya en Llantia de la Barceloneta, y el 24 y 29 l’Orfeó Catalá hi continuará els refilets deixantse sentir fins de las pedras
ab el manat d’obras que en Millet s’hi fará portar en carretó.
De manera que entre una y altra casa, ab cinch dias, abocarán
per aquella sala Bach, Beethoven y Palestrina en abundor pera sanejar l’ambient.
Y ho lograrán, els ho asseguro.
Christus am Ölberge, Op 85
|
"Crist a la Muntanya de les Oliveres", Op. 85, és l'únic
oratori que va compondre Beethoven i el va començar a escriure en un moment
en què aquest gènere de composicions estava en desús. De fet, el punt de
referència havien estat els grans oratoris compostos per Joseph Haydn. |
Wachet auf, ruft uns die Stimme
|
Jesu, der du meine Seele 1.Chorus
|
|
25 maig 1905, any IV, Nº 178
Nyigo-nyigo
Y veslhiaquí que aquesta ha sigut la setmana de las músicas, perquè dijous l’Armengol ab una pila d’altres, obrí el “Centre Artístich”, fent espetegar piano y cordes. Dissapte una nova societat, “Catalonia”, ens endressava al teatre de las Arts una enfilada de pessas catalanas dirigidas per en Manel Martí, que Deu n’hi dó, y mentres aixó succeía, a la “Lliga Regionalista” s’hi cantava música catalana, ab el seny que sempre ho fa l’Orfeó Nova Catalonia, dirigit per en Llobera y a cal Eldorado en Costa y Nogueras hi probava la fortuna passejanthi una “Inés de Castro” indefinida, acabant per avuy ab en Carreras Pujató, que al Foment del “Treball Nacional” dilluns s’hi portá com un home al piano, retrayenthi tot de gent vella.
Manuel Martí i Sàenz (1880-1948) fou un compositor i director català, deixeble de Ramón Villegas, Jaume Pahissa i Enric Morera. Va fundar i dirigir diversos cors. Els anys 1902-1903 es va fer càrrec de la Societat Coral Catalunya Nova i amb ella donà nombrosos concerts. El 1904 va fundar també la Societat de Concerts Catalònia. Arribà a ser subdirector de l'Orfeó Barcelonès.
Vicent Costa i Nogueras (1852-1919) fou un compositor i pianista que marxà a París, Stuttgart i Londres, on rebé lliçons de Hans Von Bülow, G.J. Pfeiffer i possiblement Franz Liszt. De retorn a Barcelona, oferí concerts durant l'Exposició Universal del 1888. Fou professor de piano al Conservatori del Liceu i de l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Va menar una important vessant creadora, encapçalada per l'òpera Inés de Castro, estrenada al Liceu el 1905.
S’han escrit 29 òperes sobre la llegenda d’Inés de Castro, particularment
important és l’òpera de Giuseppe Persiani estrenada a Nàpols el 1835, però coincidint
amb l’any que ens ocupa, trobem l’òpera Inés de Castro de l’uruguaià Tomás
Giribaldi que s’estrenà el 1905.
|
La Inés de Castro de Vicent Costa i Nogueras es la que es va
interpretar aquell dia a Eldorado, però, malauradament, només he aconseguit
trobar música de l’òpera homònima de Persiani. |
|
|
Com a compositor, Costa i Nogueras és autor d'un considerable nombre
d'obres, que van des de la música per a l'escena a un gran nombre de peces
per a piano sol. Estudi
característic núm. 1 |
|
Ara’ls hauría de parlar de l’"Orfeó Catalá"; també entra en
campanya, peró a l’hora que escrich aquestes ratlles no m’arriba y haig de
ferlos esperar fins a dijous vinent.
XIM-XIM
31 maig 1905, any IV, Nº 179
Nyigo-nyigo
(...) Convé donchs no pérdrela de vista y fer com jo, que
després de la Associació Musical vaig saludar a l’Orfeó Catalá
mitjansant el tribut a la porta dels nyigo-nyigo que era de pago, peró ni que
me’ls haguessin pagat m’haurían deixat més satisfet, perque alló son ápats de debò.
L’Orfeó dimecres se jugá ab en Bach a veure qui ho
faría millor, y en efecte, tots dos varen arribar a temps al mateix lloc.
D’alló no sé perque’n diuen motets: és com el senyor Ramon, que diu botinas, nom
que sembla petit, a uns llaüts que compra fets al carrer de la Tapinería. Jo en
diría motassos ab por encara de quedarme curt: ni a las máquinas d’escriure
hi há tanta complicació; y en Millet s’hi apura y després ha de posar a aixugar
la roba blanca: ¿que no veu que té aquell be de Deu de jovent que totas las hi
entén? Jesús, vina, vina... y si no’l vam veure poch se’n faltá perquè alló era
la gloria; (...)
Komm, Jesu, komm
|
|
|
(...) Y dimecres la funció no s’acabá aquí sinó que l’Orfeó
va fer lluhir el garbo a n’en Nicolau ab Teresa, La mort de l’Escolá,
Captant y una pila d’altras pessas den Millet, Montes, Sancho Marraco y el
gran Clavé. (...)
|
La mort de l’Escolà
|
21 juny 1905, any IV, Nº 182
Nyigo-nyigo
(...) el nyigo-nyigo comença
a anar de baixa, tant, que trobantme l’altre día devant del Tivoli, vaig anarhi
pera disfrutar en l’últim acte de la “Carmen” y m’ensopego ab el precís moment
en que una cuadrilla de niñas feyan la entrada a la plassa. Potser en
aquell temps ja’s coneixía las señoritas toreras. En demés creguin, pel Juny la fals al puny, y la música a
la fresca.XIM-XIM
 |
Un cas
singular en la història del toreig femení fou el de “Las señoritas toreras",
de nom artístic "Las Noyas". Durant prop de deu anys van hipotecar
l'interès de públics espanyols de finals de segle XIX, gràcies a l'astut i
intel·ligent llançament que d'elles va fer el periodista Mariano Armengol,
que a Barcelona fundà el diari taurí "El Toreo". |
Nyigo-nyigo
(...)
Y veshiaqui com se escursa per rahó de la estació el nyigo-nyigo a Barcelona, si bé s’estira per las aforas, com a Sants per exemple, ahont
l’Orfeó d’aquest nom hi doná un garbós concert en el qual ja s’hi
sumavan obras com “L’Emigranr”, “Sant Dilluns”, “La Sardana”, “La Verema” y qué
sé jó; me sembla que també aviat farán casa si continúan ab un Millet com el
que tenen.
XIM-XIM
l’Emigrant
|
|
El pastoret
|
|
El “Millet” de que parla XIM-XIM és Estanislau Mateu (1877-1973), director de cor, pianista i compositor. Sota la influència de Lluís Millet, el 1900 fundà l'Orfeó de Sants, del qual en fou director fins al 1913. A la mort del seu pare (1911) el succeí en la direcció de l'Orfeón Reusense del Centre de Lectura i, establert a Reus, hi desenvolupà la major part de les seves activitats musicals. El 1916 independitzà l'Orfeó Reusenc de l'entitat Centre de Lectura i el dirigeix fins al 1957.
3 agost 1905, any IV, Nº 188
Nyigo-nyigo
(...) En el present ja vaig dirlos que plegava el ram, y això que a la fresca hi tenim las Arenas ab una Damnació de Faust que Deu n’hi do; la Correa, l’Iribarne, en Puiggener y en Baratta ho treballavan fi.
|
La Damnació de Faust, opus 24, és una òpera en quatre actes d'Hector
Berlioz, basada en la primera part del Faust de Goethe. S'estrenà a
l'Opéra-Comique de París el 1846 i a Catalunya al Liceu de Barcelona el 1884 en
forma de concert i el 1903 com a òpera.
|
Al Bosch també òpera a tothora ab Utor y fins ab Giudice,
tot plegat baratet, d’alló més maco per las familias, peró Montvert em crida y
lo primer és la salut.XIM-XIM
|
Manuel Utor (1862-1946) fou un tenor català, de sobrenom El Musclaire pel fet que vivia al barri
mariner de la Barceloneta i treballava en el seu moll, però no pas de
pescador, sinó en la càrrega i descàrrega de vaixells. Havia nascut en
aquella part de la ciutat, fill de pares andalusos. L'11 de febrer de 1895 es va veure implicat en un fet que acabà amb la
mort d'un cunyat seu. Els fets van tenir lloc a la porta d'una taverna de la
Barceloneta, quan Utor va voler defensar-se d'un tercer i va acabar disparant
i matant Salgado i ferint Ferrándiz. Utor va ser condemnat a presó, amb una
pena de dotze anys i un dia per la mort de Salgado i dos anys per lesions, que
va ser perdonada al cap de sis anys. |
|
31 agost 1905, any IV, Nº 182
Com
que a l’agost no hi ha nyigo-nyigo, ni tant sols música a la fresca, hi posarem un
acudit. L’humor del Cu-cut!, i aquest n’és un exemple manifest, acostuma
a ser d’una ingenuïtat i d'un infantilisme que avui dia resulta sorprenent.
|
- Ho ha cantat molt bé, senyoreta, però m’ha semblat observar un sol que no
era prou clar. - Naturalment, com que avuy está eclipsat.
|
21 setembre 1905, any IV, Nº 195
Nyigo-nyigo
El
Nyigo-nyigo d’aquest número té la forma d’una carta dirigida al senyor Xim-Xim, firmada per un tal
Rascatripas, en la qual s’explica un concert ofert a la “colonia estiuejadora
d’aquesta platja y a ne’ls seus paisans” per els músics Pau Casals, Joseph
Rabentós, López Neghil i Enriquet Casals amb la presència de Lamotte de
Grignon. La carta se suposa que esta escrita a Sant Salvador, el barri marítim del Vendrell.
Senyor Xim-Xim:
(...)
El
senyor Casals va tocar, ab aquell Salero que Deu li ha donat, una Romanza
de Mendelshon, Cap al tart de Lamotte, una Tarantela de Popper
y un Scherzo de Klengel, y junt ab demés artistas una Aria de
Bach y la cançó popular Plany, armonisada per en Morera.
Cap al tart
|
Tarantella
|
Scherzo
|
|
(...) Sols diré que la execució del Plany fou tan meravellosa,
que causá esgarrifansas a tot l’auditori.
¡Figuris ab quina fruició l’escoltaríam els que l’any 1902 várem acabar la temporada a la presó de Tarragona, y ab quina fe mentalment déyam la lletra d’aquella patriòtica cansó! |
|
(...) També van tocar els dits artistes durant la missa que’s celebrá
a la ermita, ab quin motiu aquesta no podia contenir la gent que va acudirhi,
enllepolida per aquell be de Deu de celebritats musicals.¡Y ara, dispensi!RASCATRIPASSansalvador de
Vendrell
12 octubre 1905, any IV, Nº 198
Com que el senyor Xim-Xim encara deu estar de vacances, i
durant tot el més d’octubre no hi ha cap crònica del Nyigo-nyigo, reprodueixo
un acudit musical del número 198 d’aquest mes.
Fascinació 2 novembre 1905, any IV, Nº 201
Nyigo-nyigo
Ia som aquí. Cansat de no fer res y ab pocas ganas de fer,
vaig arribar a la ciutat comtal dissapte, y lo primer que se’m va ocórrer fou
pujar dalt d’una d’aquellas maquinetas que cantan el pes de las personas. L’agulleta
tot giravoltant per la esfera m’ensenyá lo poch que costa ferse ab carns quan
els altres pagant las viandas.(...)A Montvert me donavan molt sovint bolets ab llomillo: no
sé si n’han tastat may; es un menjar preciós ab aires de montanya que tira tot
sol cap a la boca; a mi me deixa satisfet y enllestit pel dia. Donchs en qüestió
de nyigo-nyigo, me produiren semblant efecte els concerts de la Associació Musical
del 28 y 31.(...) ... ¿donchs que’ls hi donaríeu a las orellas per complaurelas?
no precisament bolets ab llomillo, peró sí escudella ab violoncello que
arreglada per en Pau Casals satisfá a la persona entera.(...)Y no n’hi ha per menys, que un Concert de Haydn y
un altre de Schumann, y encara un altre de Saint-Saens, ab més una Elegía
den Fauré y Cants hebraics den Max-Bruch, barrejats ab orquesta meneada
per en Lamote de Grignon, son plats que couen y’s fan dir senyors. Y si a las
postres hi afegeixen en Socias, aquell pianista que porta el pel que li sobra a
n’en Casals, ab una Sonata tan dolsa com la que varen tocar den
Locatell, diguin si no he estat de sort al arribar á Barcelona.Aquest cop, la Associació Musical me sembla que l’ha
endevinada, fins al punt de ferme oblidar el llomillo y els bolets.(...)Avant, esperemne d'altres nyigo-nyigo aixis; sols a un per setmana oblidaria Montvert.Y ara, Deu els guard; manin, que ja'm tornen a tenir.
Concert per a violoncel, núm.1
Joseph Haydn
Concert per a violoncel, Op.129
Robert Schumann
Concert per a violoncel, núm.1
Camille Saint-Säens
Élégie Op. 24
Babriel Fauré
23 novembre1905, any IV, Nº 204
Nyigo-nyigo
En les eleccions municipals del 12 de novembre de 1905 la
Lliga Regionalista va obtenir molt bons resultats i el 18 de novembre celebrava
l’efemèride amb el Banquet de la Victòria, al Frontó Comtal. L’esdeveniment fou
motiu d’una caricatura de Joan Garcia Junceda, que s’havia de publicar el 23 de
novembre de 1905 al setmanari satíric. Però la caricatura no va passar la
censura i la versió original del ¡Cu-Cut!, número 204, fou requisada pels
militars.
.jpg)
Amb tot, la reacció de l’exèrcit a la caricatura es va
produir el 25 de novembre de 1905 amb el que es coneix com els Fets del
¡Cu-Cut!. Uns 350 oficials de l’exèrcit van assaltar la redacció del setmanari
al carrer de la Riera del Pi (actualment Cardenal Casañas), a Barcelona.
Aquests van provocar destrosses de material i la crema de mobles al carrer.
També es van assaltar altres locals afins a la Lliga com la redacció de La Veu de
Catalunya i la impremta i llibreria Bagunyà, on s’editava En Patufet. El govern
espanyol no va suspendre els oficials que van participar en l’assalt al
setmanari. D’altra banda, sí que va suspendre les garanties constitucionals a Catalunya
i durant 5 mesos es va deixar de publicar el ¡Cu-Cut!. L’hostilitat de l’estat espanyol
cap al catalanisme es feia patent. Una altra conseqüència va ser l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions
el 22 de març de 1906. Aquesta donava poder als tribunals militars per
perseguir totes les expressions, símbols i accions susceptibles de ser
considerades actes contra la unitat d’Espanya.
"Suma y sigue"
Vaja, ja’ns han tornat a copar el número abans de
sortir al carrer. A la cuenta’n tenen la culpa la “Llista de la
bogadera” y un ninot. Donchs perdonin els blanchs.
Y ara fem historia
Ahir a la una, va anar un recado a la imprempta dient
que no sortís cap número. Lo qual ens va estranyar molt, perque encara no havía
anat cap exemplar al govern civil. Rumía que rumía sobre com podia ser que
allí ja se sabés que’l número era pecaminós, vàrem recordarnos de que al matí
un policía havía demanat amistosament a la administració si se’n podia endur un
exemplar. El dependent va dir que bueno y ell se’l va endur.
Y ja’ns tenen denunciats y copats.
Ab tot, esperem que, com en la majoría de les denuncies
que hem sofert, se’ns sobresseirà la causa, y aleshores se’ns tornaràn els
números copats, y els que tinguin curiositat de saber els graves
motius perquè se’ns anuncia, podràn satisferla.
Com poden satisferla desde ara respecte a les denuncies
anteriors de es quan hem sortit abans, ja que totes elles ne tenim números a
la disposició del publich, al preu corrent de dèu cèntims.
¿Y arriba, cavallers!
La reacció davant la Llei Jurisdiccional fou la creació
de Solidaritat Catalana, una coalició de partits que aplegava la unitat del
catalanisme d’esquerres i de dretes davant l’onada repressiva de l’estat. La unitat
es va fer patent el 20 de maig de 1906 amb la manifestació que es va celebrar al
Passeig de Sant Joan a Barcelona contra aquesta llei. La coalició catalanista
es va presentar a les eleccions legislatives i provincials de 1907 obtenint una
victòria aclaparadora, fet que va conduir a Enric Prat de la Riba a la presidència
de la Diputació de Barcelona.
Uns quants anys després, l’aplicació d’aquesta llei va portar Manuel Carrasco
i Formiguera a complir 6 mesos de presó a Burgos. L’agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular “L’Estevet”,
dirigit per ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més
populars, especialment entre els joves. El 14 d’abril de 1922, després dels fracassos militars de l'exèrcit espanyol al Marroc, publicava en
primera pàgina un dibuix amb “un moro assegut a l’entrada d’una botiga que té
el rètol de La Victoria. Gran fàbrica de galletas y tortas al gusto del
país. Numerosas medalles y muchas cruces con gran exposición.” Hilari Raguer, en el seu llibre Divendres de Passió, continua dient: “Sigui el joc de
paraules macabre entre les condecoracions o creus per suposats mèrits de guerra
i les creus dels soldats morts, sigui el rètol de La Victoria que havia
servit de pretext per a l’assalt al Cu-cut!, el cas és que se li va aplicar la
llei de jurisdicció i es va obrir un procés.”
·<>-<>·<>-<>·
12 octubre 1905, any IV, Nº 198
Com que el senyor Xim-Xim encara deu estar de vacances, i durant tot el més d’octubre no hi ha cap crònica del Nyigo-nyigo, reprodueixo un acudit musical del número 198 d’aquest mes.
2 novembre 1905, any IV, Nº 201
Nyigo-nyigo
Concert per a violoncel, núm.1
|
Concert per a violoncel, Op.129
|
Concert per a violoncel, núm.1
|
Élégie Op. 24
|
23 novembre1905, any IV, Nº 204
Nyigo-nyigo
En les eleccions municipals del 12 de novembre de 1905 la Lliga Regionalista va obtenir molt bons resultats i el 18 de novembre celebrava l’efemèride amb el Banquet de la Victòria, al Frontó Comtal. L’esdeveniment fou motiu d’una caricatura de Joan Garcia Junceda, que s’havia de publicar el 23 de novembre de 1905 al setmanari satíric. Però la caricatura no va passar la censura i la versió original del ¡Cu-Cut!, número 204, fou requisada pels militars.
Amb tot, la reacció de l’exèrcit a la caricatura es va produir el 25 de novembre de 1905 amb el que es coneix com els Fets del ¡Cu-Cut!. Uns 350 oficials de l’exèrcit van assaltar la redacció del setmanari al carrer de la Riera del Pi (actualment Cardenal Casañas), a Barcelona. Aquests van provocar destrosses de material i la crema de mobles al carrer. També es van assaltar altres locals afins a la Lliga com la redacció de La Veu de Catalunya i la impremta i llibreria Bagunyà, on s’editava En Patufet. El govern espanyol no va suspendre els oficials que van participar en l’assalt al setmanari. D’altra banda, sí que va suspendre les garanties constitucionals a Catalunya i durant 5 mesos es va deixar de publicar el ¡Cu-Cut!. L’hostilitat de l’estat espanyol cap al catalanisme es feia patent. Una altra conseqüència va ser l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 22 de març de 1906. Aquesta donava poder als tribunals militars per perseguir totes les expressions, símbols i accions susceptibles de ser considerades actes contra la unitat d’Espanya.
"Suma y sigue" |
Uns quants anys després, l’aplicació d’aquesta llei va portar Manuel Carrasco i Formiguera a complir 6 mesos de presó a Burgos. L’agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular “L’Estevet”, dirigit per ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més populars, especialment entre els joves. El 14 d’abril de 1922, després dels fracassos militars de l'exèrcit espanyol al Marroc, publicava en primera pàgina un dibuix amb “un moro assegut a l’entrada d’una botiga que té el rètol de La Victoria. Gran fàbrica de galletas y tortas al gusto del país. Numerosas medalles y muchas cruces con gran exposición.” Hilari Raguer, en el seu llibre Divendres de Passió, continua dient: “Sigui el joc de paraules macabre entre les condecoracions o creus per suposats mèrits de guerra i les creus dels soldats morts, sigui el rètol de La Victoria que havia servit de pretext per a l’assalt al Cu-cut!, el cas és que se li va aplicar la llei de jurisdicció i es va obrir un procés.”
·<>-<>·<>-<>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada