dijous, 29 d’abril del 2021

103.-Easy-listening

La música lleugera és una forma menys seriosa de música clàssica occidental, que es va originar en els segles XVIII i XIX i continua en l'actualitat. El seu apogeu va ser a mitjan el segle XX. Moltes vegades l'estil és de composició completa (en anglès through-composed, en alemany durchkomponiert), que significa música relativament contínua, no seccional, no repetitiva. Un exemple seria una cançó amb música diferent per a cada estrofa del poema -a diferència de la forma estròfica, on cada estrofa del text repeteix la mateixa música-.

Es troben exemples de forma de composició contínua tant en la música clàssica com en la popular. Dos exemple: en la música romàntica, el lieder de Schubert Erlkönig i en la música popular, la cançó Happiness Is A Warm Gun de John Lennon.

 

Erlkönig
Franz Schubert

Happiness Is A Warm Gun
The Beatles


La música lleugera orquestral es caracteritza generalment per adoptar la forma de peces curtes i suites dissenyades per atraure un públic més amplis que les formes més sofisticades com el concert, la simfonia i l'òpera.

Exemples de la música lleugera europea primerenca inclouen les operetes de compositors com Franz von Suppé o Sir Arthur Sullivan.

 

The Pirates of Penzance Overture
Arthur Sullivan

Iolanthe Overture
Arthur Sullivan


Els gèneres musicals de saló, les marxes i els valsos de Strauss es van convertir també en musical lleugera, però hi ha algunes composicions que és podríem considerar precedents a alguns models de melodies amables, senzilles i emotives com les que posteriorment farien compositor com
Ronald Binge o Eric Coates.


Seranade
Franz Schubert
 


L’etiqueta música lleugera representa un concepte molt poc definit, que tant pot incloure música ambiental, sintonies de ràdio i televisió, bandes sonores de pel·lícules o versions orquestrals de temes populars. Els anglesos anomenen Easy-listening (fàcil d'escoltar), a aquest gènere de música que va sorgir a partir de la dècada de 1950.  És un terme amb el qual es designa un tipus de música popular de melodies simples, enganxoses i relaxades, amb harmonitzacions senzilles i instrumentació poc cridanera. Freqüentment les cançons de easy-listening són versions instrumentals de cançons populars de tots els temps.

 

50 Easy Listening Songs


En aquest gènere, van destacar Ray Conniff i Percy Faith.  Conniff és reconegut pels arranjaments vocals que feia per al seu cor i els musicals fets per als variats ritmes de la música d'altres artistes. Conniff va gravar des estàndards de jazz de les grans bandes dels anys 1940 i 1950, fins clàssics del pop d'autors com Simon & Garfunkel, Burt Bacharach, The Beatles i The Carpenters, entre molts altres. Tot i que no es va destacar per una producció original, el seu estil particular va ser suficient per a ser acceptat per una gran audiència. De fet, Ray Conniff i la seva orquestra és una de les millors demostracions de com un estil particular, amb un arranjament orquestral on destaquen certs instruments a nivells moltes vegades elemental, sumat a un cor d'acceptable qualitat, pot prendre creacions musicals de diferents estils i transformar-les en un model de negoci musical altament rendible sense generar produccions originals. Si es popularitzava un tema musical, aquest corria el risc de ser pres per Ray Conniff, qui li aplicaria el seu estil singular amb l'objectiu de fer-se popular entre el públic que el seguia.

 

Smoke Gets In Your Eyes
Jerome Kern

Percy Faith va ser conegut pels seus enginyosos arranjaments per a temes musicals de tall popular, al dotar-los d'un ritme, estil i sonoritat atractius per als oients del seu temps. Considerat un clàssic de la música Easy-listening i Instrumental, va aconseguir popularitzar aquest estil juntament amb el seu col·lega contemporani Ray Conniff i aconseguir un èxit comercial contundent.

 

Theme from A summer place
Max Steiner

 

La música lleugera orquestral era molt popular al Regne Unit, als Estats Units i a l’Europa continental, i moltes composicions del gènere segueixen sent familiars a través del seu ús com a temes en pel·lícules, sèries de ràdio i televisió. Va ser especialment popular durant els anys de formació de la radiodifusió, amb estacions com el BBC Light Program (1945-1967) que reproduïen composicions gairebé exclusivament "lleugeres".

.

Una selecció de música lleugera que s'hauria escoltat a la ràdio de la BBC a la dècada de 1950. Alguns d’aquests temes daten dels anys vint i trenta, però es van escoltar sovint als anys cinquanta i seixanta




 

 

 

 

 






1. Imperial Echoes
2.  Sadie's Shawl
3. Fiddle Faddle
4. Swedish Polka
5. Marigold

Al Regne Unit, el gènere de música lleugera té l'origen en les orquestres costaneres i teatrals que van florir a Gran Bretanya durant el segle XIX i principis el XX. Aquestes van tocar un ampli repertori de música, des de música clàssica fins a arranjaments de cançons populars i balades de l'època. D'aquesta tradició van sorgir moltes peces orquestrals curtes especialment escrites i dissenyades per atraure un públic més ampli.

Compositors clàssics de prestigi com Sir Edward Elgar van escriure una sèrie d'obres populars en aquest mitjà, com Salut d'Amour, Nursery Suite i Chanson de Matin.

 

Salut d'Amour
Edward Elgar

Nursery Suite
Edward Elgar

Chanson de Matin
Edward Elgar


El director Sir Thomas Beecham es va fer famós per concloure els seus concerts orquestrals, per altra banda seriosos, amb allò que ell va anomenar lollipops (llepolies, llaminadures), és a dir, obres menys serioses, curtes o divertides, escollides com a bis agradable per a la gent. Influït pels anteriors promenade concerts celebrats als jardins d'esbarjo de Londres, un esperit similar va impregnar molts dels primers concerts de Henry Wood's Queen's Hall Proms, especialment el Last Night.

 

Zino-Zina: Gavotte
Paul Vidal
(Sir Thomas Beecham)

Fantasia on British Sea-Songs / Rule Britannia
(Last Night of the Proms 2012)


Promenade concerts
és una expressió anglesa que designa un cert tipus de concerts, molt populars a Anglaterra als segles XVIII i XIX, on els oients no seien sinó que estaven drets i és podien moure lliurement durant el concert. Tradicionalment s'havien fet en parcs a l'estiu, però actualment és fan aquest concerts també en museus o altres entorns.

Els anomenats leisure gardens eren parcs on s'entrava pagant una entrada i on hi havia diversos entreteniments: focs artificials, danses, acrobàcies i també música. Els jardins de Vauxhall Gardens i Ranelagh Gardens foren els més coneguts d'aquests parcs.

 


Vauxhall Gardens


Ranelagh Gardens


 Els promenade concerts foren unes sessions musicals de gran popularitat que començaren a celebrar-se en l'English Opera House el 1838, com a Concerts à la Musarde. Posteriorment i durant diversos anys, els Promenade concerts londinencs s'esllanguiren, fins al 1895, en que es tornaren a organitzar al Covent Garden, sota la direcció musical de Sir Henry Wood; aquesta sèrie de concerts continua avui en dia en els BBC.

 

Samson Overture (Handel, trans. Wood) (1935)
Sir Henry Wood and the Queen's Hall Orchestra

  

Amb la introducció de la radiodifusió per la BBC en la dècada de 1920, l'estil va trobar una sortida ideal. Això va augmentar després amb l’emissió del programa BBC Light en 1945, amb programes com Friday Night is Music Night i Music While You Work.

 

The Typewriter
Leroy Anderson
(Friday Night is Music Night)

Jack White and his Band
(Music While You Work)
 


Als Estats Units, l’orquestra pops, com la famosa Boston Pops Orchestra, va començar a sorgir al segle XIX. The Boston Pops es va fundar en 1885 com una segona identitat popular de la Boston Symphony Orchestra (BSO), fundada quatre anys abans. Van encarregar peces lleugeres de compositors com Leroy Anderson, Ferde Grofé i George Gershwin per escriure obres originals, juntament amb música de teatre, música de cinema i arranjaments de música popular i melodies d'espectacles.

 

Grand Canyon Suite: III. On the Trail
Ferde Grofé
 

The Syncopated Clock
Leroy Anderson
 

Promenade - Walking The Dog (1937)
George Gershwin

 

 

 

 

Niagara Falls Suite: III. Honeymooners
Ferde Grofé

The Waltzing Cat
Leroy Anderson
 

Cuban Overture
George Gershwin

 

La principal distinció de la música lleugera és l’èmfasi en la melodia. Són peces orquestrals originals, sovint descriptives, però en molts casos simplement tres o quatre minuts de música amb un tema principal fascinant. 


The Watermill
Ronald Binge




Ronald Binge 
(1910-1979)


El 1935, Ronald Binge començà a treballar com arranjador d'Annunzio Paolo Mantovani, i la seva recentment formada Orquestra Típica. Ronald Binge Ideà l'efecte de la cascada de cordes la qual era dividida en parts, cadascuna entrant una fracció a part creant una espècie de reverberació. Aquest efecte el provà Mantovani en l’arranjament que Ronald Binge feu de la cançó Charmine, que fou un gran èxit popular.



               Charmine
Ernö Rapée / Lew Pollack

Aquest èxit portà Mantovani a compondre unes sèries de ràdio de llarga durada, en les quals introduí diverses composicions de Binge. Una d'aquestes es convertiria en un gran èxit internacional: Elizabeth Serenade (1951).


Elizabethan Serenade
Ronald Binge

 

Binge també estava component música per a films britànics com The Runaway Bus (1952), Desperate Moment (1943), Our Girl Friday (1953) i Dance Little Lady (1954), i fou capaç de deixar Mantovani i convertir-se en compositor independent.

 

The Runaway Bus
Ronald Binge

Desperate Moment
Ronald Binge

Our Girl Friday
Ronald Binge

Conduí programes de ràdio per a la BBC, i compongué diverses obres de música lleugera, entre elles Cornet Carillon (1954), en la qual emprà l'efecte cascada per a cornetes.

 

Cornet Carillon
Ronald Binge

 

També compongué suites com ara Impressions de Londres (1958), Impressions de Moscou (1962) i, Impressions de París (1962), un Concert per a Saxòfon Alt (1956), la Simfonia de Dissabte (1968) i un Te Deum (1970).

 


Concert per a Saxòfon Alt
Ronald Binge

 

Com ja hem dit, el gènere s'associa sovint amb els arranjaments orquestrals easy-listening. Com a resultat d'aquesta associació, la música de vegades està vinculada a la música lounge, exotica o beautiful music, però la música lleugera generalment no inclou veus, sintetitzadors o instruments musicals populars.

 

El lounge és un gènere de música lleugera, una variació, principalment del jazz, que es coneix des de la dècada del 1950. Es caracteritzava per presentar ritmes sensuals i desproveïts d'una instrumentació recarregada. Està basat en els abundants sons del Swing i el Big Band de la dècada de 1950

 


Mid Century Lounge Jazz



Exotic music

Col·loquialment musical exòtica significa música succedània tropical, d'Oceania insular, del sud-est d'Àsia, de Hawaii, de la conca de l'Amazones, dels Andes, del Carib o d’Àfrica tribal.

La beautiful music és un format de música principalment instrumental que va ser prominent a la ràdio nord-americana des de finals de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1980. Easy listening, música lleugera, música ambiental i música d'ascensor són altres termes que se superposen amb aquest format i l'estil de música que presenta.

 

Beautiful music

Sovint, les peces representen un estat d'ànim, lloc, persona o un objecte, per exemple, Portrait of a Flirt de Farnon, In a Monastery Garden d’Albert Ketèlbey o Runaway Rocking Horse d’Edward White.   


Portrait of a Flirt
Robert Farnon


In a Monastery Garden
Albert William Ketèlbey


The Runaway Rocking Horse
Edward White

Background music (música de fons) es refereix a un mode d’interpretació musical en què la música no pretén ser un focus principal dels oients potencials, sinó que el seu contingut, caràcter i nivell de volum s’escullen deliberadament per afectar les respostes conductuals i emocionals en humans com la concentració, la relaxació , distracció i emoció. Els oients estan subjectes de manera única a la música de fons sense cap control sobre el seu volum i contingut. El ventall de respostes creades és de gran varietat i fins i tot oposat, depenent de nombrosos factors com ara l’ambient, la cultura, el públic i fins i tot l’hora del dia.

Música d'ascensor és un terme que indica la música que es reprodueix en habitacions on moltes persones es reuneixen (és a dir, sense cap intenció d'escoltar música) o durant les trucades telefòniques quan es col·loca en espera. Hi ha un so específic associat amb la música d'ascensor que generalment involucra temes de música popular "suau" o música clàssica "lleugera" interpretada per cordes lentes. Aquest tipus de música va ser produïda, per exemple, per l'Orquestra Mantovani i directors com Franck Pourcel i James Last, aconseguint la seva màxima popularitat al voltant de la dècada de 1970.

 
This is my song
Franck Pourcel

La també anomenada  música de fons podria ser una referència a títols tant populars com A Quiet Stroll, de Charles Williams, que transmet una vivaç, sensació d’alegria.  Les peces de música lleugera generalment es presenten individualment o com a moviments dins d'una suite, i sovint reben títols descriptius individuals. Aquests títols de vegades poden ser inusuals o idiosincràtics, com Dance of the Ostracised Imp. de Frederic Curzon.

 

A Quiet Stroll
Charles Williams

Dance of an Ostracised Imp
Frederic Curzon


D'acord amb aquesta tradició de lleugeresa, les peces també poden incloure bromes musicals a costa d'obres més "serioses", com l'Obertura Rossini on Ilkla Moor  d'Eric Fenby o la Suite Beatlecracker d'Arthur Wilkinson, que arregla cançons de The Beatles a l'estil del ballet El trencanous de Txaikovski.

 


Rossini on Ilkla Moor, Overture (1938)
Eric Fenby


The Beatlecracker Suite: Part 1
Arthur Wilkinson


The Beatlecracker Suite: Part 2
Arthur Wilkinson

A la dècada de 1950 i 60 molts compositors de música lleugera van escriure música de producció (Production Library music) per a ús en cinema, ràdio i televisió, i com a resultat, moltes composicions de música lleugera es coneixen com a "temes musicals", sent un exemple la Marxa de Little Suite del compositor Trevor Duncan, utilitzada per la BBC com a tema per Casebook del Dr. Finlay en la dècada de 1960, o Puffin 'Billy d'Edward White com a tema de la sèrie de ràdio de la BBC Children's Favorites i del programa infantil de CBS Captain Kangaroo.

La música de producció (també coneguda com a música d'arxiu o música de biblioteca) és música gravada que es pot autoritzar als clients per al seu ús en pel·lícules, televisió, ràdio i altres mitjans. Sovint, la música és produïda i és propietat de biblioteques de música de producció. A diferència dels editors de música clàssica i popular, que normalment posseeixen menys del 50 per cent dels drets d'autor d'una composició, les biblioteques de música de producció posseeixen tots els drets d'autor de la seva música. Per tant, es pot obtenir una llicència sense el permís del compositor, com és necessari en la llicència de música dels editors normals. Això es deu al fet que pràcticament tota la música creada per a biblioteques de música es realitza per encàrrec. La producció de música és una solució convenient per als productors de mitjans: poden estar segurs que podran llicenciar qualsevol peça musical de la biblioteca a un preu raonable. Mentre que una obra encarregada especialment podria resultar prohibitivamente cara. De manera similar, la llicència d'una peça de música popular coneguda podria costar entre desenes i centenars de milers de dòlars, depenent de la prominència dels intèrprets.


March (Little Suite)
Trevor Duncan

Puffin' Billy
Edward White

 

Les marxes d'Eric Coates en particular van ser molt populars com a tema musical. La Marxa de Dam Busters, possiblement la seva obra més famosa, es va utilitzar com a tema principal de la pel·lícula de 1954 del mateix nom. Altres obres de Coates utilitzades com a tema musical inclouen Calling All Workers for Music While You Work, Knightsbridge per In Town Tonight i Halcyon Days com a tema de The Forsyte Saga.

 

The Dam Busters
Eric Coates
 

Calling All Workers
Eric Coates
 

Knightsbridge
Eric Coates

Halcyon Days
Eric Coates



Eric Coates (1886-1957)
 

L'any 1911 Eric Coates començà a compondre diverses peces de caràcter lleuger que assoliren un bon èxit, peces que el mateix Coates interpretava moltes vegades i que s'utilitzés com a bandes sonores d'alguns films i com a sintonies a l'emissora de la B.B.C. de Londres. Dins de l'estil lleuger aquest compositor ocupa un lloc rellevant. Va ser membre de l'Associació de Música Lleugera i realitzarà una copiosa producció de suites, marxes i cançons que el feren famós, com ara per exemple: Joyous Yourth, suites (1922), The Three Bears, London Bridge March (1934 ), Spring Time (1937) i The Three Elizabeths

   

Joyous Yourth, suites
Eric Coates
 

The Three Bears
Eric Coates

 


London Bridge March
Eric Coates
 


Spring Time, suite
Eric Coates

 


The Three Elizabeths
Eric Coates

 

 

 


Alguns compositors de música “clàssica”, per arribar a final de mes, es van dedicar a la "música lleugera". Aquest és el cas de  John Foulds (1880-1939), que va escriure peces de gran èxit en aquest gènere. En el seu cas, això va conduir a una producció considerable de música perifèrica que va eclipsar les seves obres essencials, com per exemple el seu aclamat A World Requiem, Op. 60 (1918-21)

 

A World Requiem, Op. 60
John Foulds

Aviat, pràcticament l'única música seva que va aconseguir la interpretació va ser la seva música lleugera, que, per així dir-ho, es trobava entre les millors i més polides de l'ofici. La peça més reeixida va ser Celtic Lament, 2n moviment de la Keltic Suite for orchestra Op. 29. Fins fa uns anys, Foulds encara estava catalogat com un "compositor de música lleugera" a la BBC.

 

Keltic Suite for orchestra Op. 29 (1911)
John Foulds


Diverses peces de música lleugera s’utilitzen a la ràdio de la BBC 4 fins als nostres dies, com By the Sleepy Lagoon d'Eric Coates, Barwick Green d'Arthur Wood i Sailing By de Ronald Binge. 

By the Sleepy Lagoon
Eric Coates 

Barwick Green
Arthur Wood

Sailing By
Ronald Binge

Durant la dècada de 1960, l'estil va començar a passar de moda a la ràdio i la televisió, el que va obligar a molts compositors lleugers a reenfocar la seva energia en escriure obres més serioses o música per a pel·lícules. Es van dissoldre moltes orquestres especialitzades en tocar música lleugera. Les petites orquestres d’hotels, balnearis i teatres, es van anar perdent gradualment a favor de la música gravada. La BBC va començar a descartar el seu arxiu de música lleugera. No obstant això, el gènere es va mantenir en la consciència pública pel seu ús en anuncis i programes de televisió, sovint utilitzat com una evocació nostàlgica dels anys quaranta i cinquanta.


No obstant això, un lloc que ha resistit els capricis de la moda i ha mantingut viva la tradició és al Pump Room a Bath. Inaugurat el 1704 i després reconstruït en la dècada de 1790, ha estat famós tant com a lloc de trobada social com per a concerts públics durant gran part de la seva existència. La Pump Room Orchestra es va dissoldre en la dècada de 1940 però, poc després que va acabar la Segona Guerra Mundial, un trio de piano es va convertir en una característica diària de la vida a Pump Room i ho ha estat des de llavors, actuant una o dues vegades al dia tots els dies de la any.

 Ballerina (1947)
The Pump Room Orchestra


Hi ha centenars de compositors que es pot considerar que han escrit "música lleugera", entre ells destaquen
Charles Ancliffe, Ronald Binge, Eric Coates, Frederic Curzon, Trevor Duncan, Robert Farnon, Adalgiso Ferraris, Ron Goodwin , Heinz Kiessling, Albert Ketèlbey, Billy Mayerl, Angela Morley, Ernest Tomlinson, Sidney Torch, Edward White, Charles Williams, Alberto Semprini i Haydn Wood. Cadascun d'aquests compositors va treballar durant l’edat d'or de la música lleugera des de 1920-1960 aproximadament. 

  


Tota aquesta entrada segueix fil per randa l’article Light Music de Wikipedia.

 

 

·<><><><><>·


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada