En l’última entrada d’aquest blog, escoltàvem Dionne
Warwick, soprano dotada d’una excepcional veu. Un del trets característics
de la seva destresa, és el control absolut de delicadíssims passatges en la
part més aguda del seu registre vocal. De
Nova York anem a Londres, i d’un extrem a l’altre de la tessitura de la veu femenina.
Presentem una de les veus més personals de la música pop: Helen Shapiro,
la cantant londinenca que als catorze anys ja tenia una veu greu, vellutada i profunda.
A més d’aquesta sorprenent característica en una noia tan jove, les
interpretacions de Shapiro destaquen pel control del fraseig, emfàticament mesurat,
especialment en els temps lents.
Little Miss Lonely
Helen Shapiro
Als deu anys, Helen Shapiro ja formava part del grup escolar Susie and the Hula Hoops. Va debutar tocant l'ukulele interpretant èxits de Buddy Holly i Elvis Presley, abans d'unir-se al seu germà Ron en un duo vocal orientat al jazz i al skiffle, i desenvolupant de forma primerenca una veu greu i expressiva.
Als tretze anys, va començar a anar a classes de cant a
la Maurice Burman School of Modern Pop Singing de Londres, després que d'aquesta escola
sorgís l'estrella pop Alma Cogan. "Sempre havia volgut ser
cantant. No tenia cap desig de seguir servilment l'estil d'Alma, però vaig
triar l'escola només per l'èxit d'Alma", va dir en una entrevista de 1962.
The Birds and the Bees
Les connexions de Burman incloïen John Schroeder, un jove compositor i home d’EMI. Columbia Records, segell propietat d'EMI, va gravar una maqueta de Shapiro cantant Birth of the Blues.
Birth of the Blues
Helen Shapiro
Amb només catorze anys, va signar un contracte amb
Columbia, i enregistrà la cançó de debut composta per John Schroeder Don't Treat Me Like a Child, que es va enfilar
al tercer lloc a les llistes de classificació britàniques, i a continuació You
Don't Know, un disc que arribà al capdamunt amb més d'un milió de còpies
venudes. Però va ser Walking
Back to Happiness la que resultà ser el major èxit de la carrera d’Helen Shapiro.
Don't Treat Me Like a Child,
|
You Don't Know
|
Walking Back to Happiness
Helen Shapiro
Abans de complir els setze anys, Shapiro havia estat votada "la millor cantant femenina" britànica. El 1962, a més dels seus èxits de cant, Shapiro va aparèixer a la pel·lícula Lester It’s Trad, Dad; també va dur a terme una gira mundial i a l'octubre va participar en un episodi de l'Ed Sullivan Show.
It's Trad, Dad! (1962)
|
After You've Gone (1962)
|
El següent llançament senzill de Shapiro, Tell Me What He Said, va assolir el número 2, aconseguint que els seus primers quatre senzills arribessin als tres primers llocs de la llista de singles del Regne Unit .
Tell Me What He Said
Helen Shapiro
Billy Fury Play It Cool
|
It 's Trad, Dad de
|
El seu últim single del Top Ten del Regne Unit va ser amb la balada Little Miss Lonely, que va assolir el número 8 durant dues setmanes el 1962.
Little Miss Lonely
Helen Shapiro
Però després del boom, el camí es feu costerut. Va
enregistrar altres discos que, tanmateix, no van tenir l'èxit dels precedents.
El 1963, a l'edat de setze anys, va conèixer els Beatles, quan aquests van fer
de teloners en la gira de febrer-març en la qual Helen Shapiro era l'artista
líder. Amb el grup de Liverpool va establir una relació còmoda i informal feta
de xerrades, de llargs viatges en autobús i improvisades jam sessions
en què la cantant tocava el banjo, un instrument que havia tocat durant cinc
anys. John Lennon i Paul McCartney van escriure Misery per
a ella, però abans que la noia pogués escoltar-la, la productora Paramor va
refusar la cançó, en jutjar-la no en la línia d'optimisme que caracteritzava els
èxits de Shapiro.
Misery
The Beatles
A la meitat de la gira, Please Please Me dels Beatles va arribar al número 1 de diverses llistes del Regne Unit, posant la banda en peu d'igualtat amb Shapiro. Immediatament després de la gira, la cantant va volar als Estats Units on va gravar Helen in Nashville, àlbum del qual s'extregueren Woe Is Me i I Walked Right In, respectivament costats A i B d'un senzill no gaire afortunat.
Woe Is Me
|
I Walked Right In
|
El 4 d'octubre de 1963, a la Television House de Londres, Shapiro va cantar Look Who It Is en companyia de Lennon, Harrison i Starr. Només tres Beatles van acompanyar Helen, de 17 anys, en aquesta cançó d'adolescents, Paul no hi era, perquè estava ocupat en diferents estudis de TH, jutjant en un concurs femení de cant/ball a Let's Jump The Broomstick de Brenda Lee.
Look Who It Is
|
Ready Steady Go
|
Aquells anys van ser una mini-època daurada del pop britànic: el distintiu segell verd de Columbia tenia el triumvirat: el cantant Top maculí amb Cliff Richard, el Top grup amb The Shadows i la cantant Top femenina amb Helen Shapiro. Quan va arribar a la seva adolescència, la carrera de Shapiro com a cantant pop estava en declivi. Amb la nova onada de música beat i les cantants femenines més noves com Dusty Springfield, Cilla Black, Sandie Shaw i Lulu, Shapiro va aparèixer passada de moda i emblemàtica de l'era pre-Beatles. Helen Shapiro va ser superada per un tsunami cultural i va passar efectivament com a estrella del pop abans que tingués l'edat suficient per conduir un cotxe o votar!
De totes maneres, el fenomen Ye-Yé, estil popularitzat primerament a França (Sylvie Vartan, Sheila, France Gall, Françoise Hardy, Brigitte Bardot...) i després a Espanya, Itàlia i Llatinoamèrica a la dècada dels anys 1960, acostuma a estar representat per noies molt joves. És cert que va sorgir sota la influència dels girl groups nord-americans (The Ronettes, The Shirelles, The Shangri-Las...), però no obviem la gran popularitat de les joves cantants britàniques com Alma Cogan, Helen Shapiro, Marian Maughan, Kathy Kirby, Shirley Bassey... A la dècada de 1960, la vocalista pop femenina era en gran part un fenomen britànic.
.<><>·<><>.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada