Tin Pan Alley és el nom donat al conjunt d'editors musicals i compositors de Nova York que van dominar la música popular dels Estats Units d'Amèrica al tombant del segle XIX al XX. El nom referia originalment un lloc específic: West 28th Street, entre la Cinquena i la Sisena Avinguda, a Manhattan.
L'inici de Tin Pan Alley se situa generalment al voltant de 1885, quan un grup d'editors de música es va instal·lar al mateix districte de Manhattan. És l’època en que la indústria de la música girava al voltant de l’edició de partitures, abans que les discogràfiques abasseguessin el mercat musical. La fi és menys clara. Alguns l'inicien al començament de la Gran Depressió a la dècada de 1930, quan el fonògraf i la ràdio van suplantar la partitura com la força impulsora de la música popular americana, mentre que altres consideren que va ser vigent fins a la dècada de 1950 quan els estils anteriors de la música popular nord-americana van ser eclipsats per l'ascens del rock & roll.
Després de la Segona Guerra Mundial, el centre de les
activitats de la indústria de la musica popular de Nova York es traslladà al Brill
Building, un immoble localitzat al 1.619 de Broadway a Nova York.
The Brill Building
A la dècada de 1960, hi havia més de 120 empreses de música a l'edifici. Allà s’hi reuneixen els sectors de l'edició i els equips de compositors i lletristes professionals creadors de cançons, els anomenats songwriting, en anglès. El nom de compositor és un terme que tendeix a utilitzar-se principalment per a la música clàssica i la música de pel·lícules.
Els última anys de la dècada de 1950 va ser una època estranya per a la música pop nord-americana. Elvis Presley s'acabava d'incorporar a l'exèrcit i el primer impuls del rock 'n' roll havia començat a esvair-se. En aquest buit, els escriptors i artistes del Brill Building van crear la seva pròpia interpretació del rock 'n' roll, una que va estar molt influenciada pel seu entorn a la ciutat de Nova York. Van barrejar l'energia crua de la música rock amb l'artesania de Tin Pan Alley i van afegir sons i ritmes de la música de ball llatí que escoltaven a la ciutat que els envoltava.
El so Brill Building es va caracteritzar per
cançons curtes d'amor juvenil, amb un gran sentit per la melodia, però sense
por d'experimentar nous camins, això sí, sense perdre de vista el sentit
comercial. En donar un toc urbà al rock'n'roll, el Brill Building va
poder unir oients de diferents orígens. L'edifici Brill representa aquest
moment en què els blancs i els negres escolten la mateixa música.
Brill Building era una màquina de producció i distribució de cançons: un cop publicada la partitura d’una cançons, l’editor enviava demostracions a les bandes, a les botigues de música i a les emissores de ràdio populars. Aquestes demostracions anaven a càrrec de song-pluggers, és a dir, vocalistes o pianistes que amb les seves interpretacions, promocionaven les noves partitures. Així es com es publicitaven els èxits abans que els enregistressin músics reconeguts.
|
A vegades els song-pluggers era pianistes
empleat per les mateixes botigues de música per ajudar a vendre noves
partitures. El pianista s'asseia a l'entresòl d'una botiga i tocava qualsevol
partitura que li enviés el dependent. Els usuaris podien seleccionar
qualsevol títol, i el song-plugger els oferia una audició prèvia de la
cançó abans de comprar-la. |
Entre els músics i compositors que inicialment havien treballat com a “demostradors de cançons” hi ha noms tan coneguts com George Gershwin i Irving Berlin.
Moltes de les millors cançons van ser escrites per equips de compositors i productors, la majoria duets, que van tenir un èxit immens i que van escriure col·lectivament alguns dels grans èxits de l'època. Molts d'aquests grups eren amics íntims i/o (en els casos de Goffin-King, Mann-Weil i Greenwich-Barry) parelles casades, així com socis creatius i comercials, i tant individualment (recordem Bert Berns), com en parella, sovint treballaven junts i amb altres escriptors en una gran varietat de combinacions.
Avui centrarem l’atenció en la relació professional entre
un dels equips creatius més reeixits de Brill Building, Bacharach-David,
i la seva “cantant de demostració” preferida, Dionne Warwick.
 |
Dionne Warwick |
Bacharach va escriure més de cent cançons amb David, que inclouen un tresor d'èxits populars al llarg dels 60s i 70s, molts dels quals encara gaudeixen de popularitat. Durant tota la dècada tots dos van estar lligats a Dionne Warwick, una vocalista formada al conservatori que van conèixer el 1961. Als 18 anys, Warwick cantava fent cors en gravacions de Sam Cooke, Ray Charles i The Exciters. La seva veu era massa distintiva per romandre en un segon pla durant molt de temps. Va començar a treballar amb Bacharach i David quan aquests van necessitar una bona cantant per fer demostracions de les seves cançons per a altres artistes. De seguida van notar que la qualitat de les demostracions de Warwick superaven les interpretacions dels artistes que les gravaven. Així que van començar a escriure part de les seves obres específicament per a Warwick i això va portar a la formació d'un dels equips més exitosos de la història de la música popular.
M’estalvio el palmarès d’èxits i els espectaculars números de les llistes de vendes; no cal, amb la mostra d’aquestes cançons n’hi ha prou per mesurar el nivell de qualitat i d’encert comercial de l’obra del duet.
Magic Moments
|
Baby It's You
|
Raindrops Keep Falling on my Head
|
Arthur's Theme (Best That You Can
Do)
|
That's What Friends Are
For —«Per això són els amics»— és una cançó de 1982 escrita
per Burt Bacharach i Carole Bayer Sager i interpretada per Rod
Stewart. No obstant això, aquesta cançó és molt més coneguda per la versió cantada
per Dionne Warwick i els seus amics Gladys Knight, Elton John
i Stevie Wonder, publicada en un senzill el 1985; una col·laboració
única gravada per a benefici de la Fundació per a la Investigació sobre la
Sida.
That's What Friends Are For
Dionne Warwick / Gladys Knight
Elton John / Stevie Wonder
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada