La Royal Academy of Music va
ser una companyia fundada el febrer de 1719, durant l'estada de Georg
Friedrich Händel a Cannons. Cannons era una casa gran de Middlesex,
residència de James Brydges, el primer duc de Chandos, que fou patró de
Händel. El duc, que era flautista, va tenir una orquestra privada formada per
24 instrumentistes. Johann Christoph Pepusch, compositor que retrobarem
més endavant, va ser el mestre de capella a Cannons a partir de 1716. La Royal
Academy of Music va ser promoguda per un grup d'aristòcrates, entre ells James
Brydges, per tal d'assegurar-se una oferta constant d'òperes barroques o òperes
sèries.
Abans que Chandos fos nomenat ducat, James Brydges va emprar el jove compositor George Frideric Händel durant un període de dos anys, 1717–1718. Händel va viure a Cannons, on va compondre Esther -escrita originalment per a ser representada escènicament el 1718, però revisada i convertida en oratori el 1732-, i la seva òpera pastoral Acis and Galatea, estrenada amb molt d'èxit a Cannon el 1718.
Tune your harps
|
Overture
|
Händel també va compondre els Chandos Anthems per al seu mecenes; es van interpretar per primera vegada a l'església parroquial de St Lawrence, Little Stanmore, amb el compositor tocant l'orgue.
O Be
Joyful in the Lord
(Chandos Anthems n.1)
Georg Friedrich Händel
Aquesta societat va encarregar la direcció i un gran
nombre d'òperes noves a tres dels compositors principals a Europa: Georg
Friedrich Händel, Attilio Ariosti i Giovanni Bononcini.
Attilio Ariosti (Bolonya, 1666 – Londres, 1729) va compondre més de 30 òperes i oratoris, nombroses cantates i obres instrumentals. La seva primera òpera es va representar a Venècia el 1697. Després del 1716 va obtenir un enorme èxit a París i Londres. A Londres, com hem vist, va compartir amb Händel i Bononcini la direcció de la Royal Academy of Music. |
|
L'Acadèmia va prendre la forma jurídica d'una societat anònima sota lletres patents emeses per Jordi I de Gran Bretanya per a un termini de 21 anys. En realitat, els fundadors estaven finançant l'entreteniment per ells mateixos, amb un suport reial addicional. Seixanta-tres persones van subscriure inicialment accions i es van comprometre a fer inversions addicionals segons fos necessari. Handel va ser nomenat mestre de capella responsable no només per contractar solistes sinó també per adaptar òperes de l'estranger i per proporcionar possibles llibrets per al seu ús propi, generalment provinents d'Itàlia.
Amb l'objectiu d'atreure el millor talent vocal, Händel va ser autoritzat d'anar al Continent per contractar cantants, sobretot el castrato Senesino (Francesco Bernardi). A la tardor de 1719, Händel va visitar la florida comunitat d'òpera italiana de Dresden i va apuntar a diversos cantants, entre ells la soprano Margherita Durastanti i el mateix Senesino. Només Durastanti va arribar a temps per a la producció inicial, el 2 d'abril de 1720, d'Ifigenia in Aulide de Giovanni Porta.
Madre diletta, abbracciami
(Ifigenia in Aulide)
Giovanni Porta
Abans que s'acabés el mes, Radamisto de Haendel va tenir la seva estrena. Ja l'ambient musical de l'Acadèmia va treure el millor de Händel. El comentarista Charles Burney va considerar Radamisto "més sòlid, enginyós i ple de foc que qualsevol drama que hagués produït Händel". Senesino va debutar la tardor següent en una òpera de Francesco Bononcini i aviat va aparèixer a Radamisto en una versió revisada, d'acord amb la pràctica del segle XVIII, per reflectir els seus particulars atributs vocals.
Ombra cara
(Radamisto)
Georg Friedrich Händel
L'esdeveniment principal de les dues temporades següents va ser l'arribada de la reconeguda soprano Francesca Cuzzoni, que va debutar sensacionalment el 1723 en una nova òpera de Händel, Ottone, Re di Germania
Affanni del pensier, un sol momento
(Ottone, Re di Germania)
Georg Friedrich Händel
Els cantants estrella eren essencials per a l'èxit de les
temporades d'òpera de Händel, però de vegades podien suposar més
problemes del que valien. Francesca Cuzzoni va ser una de les millors sopranos d'Europa, però se sap
que tenia un temperament ardent. Va ser rebuda a
Londres amb honors propis d'una reina i en el públic es va crear una expectació
altíssima a causa de la fama que li precedia. Händel va escriure
per a ella l'ària Falsa immagine, que Cuzzoni va refusar cantar
en trobar-la massa simple. L'anècdota explica que després de la negativa de la
soprano, Händel va treure el geni dient-li: «Madame, sé bé que vostè
és un dimoni però sàpiga vostè que jo soc Belzebú, cap dels dimonis.» Després
la va agafar de la cintura per la força i va amenaçar de tirar-la per la
finestra si tornava a pronunciar paraula.
Falsa imagine, m ' ingannasti
(Ottone, Re di Germania)
George Frideric Händel
Amb la següent òpera va començar el període de màxima glòria de l'Acadèmia. Giulio Cesare, que es va estrenar el febrer de 1724, mostra la seva qualitat enles seves sumptuoses melodies i el tractament sensual de la passió amorosa. També va oferir la música més gratificant fins ara per a l'orquestra de l'Acadèmia. Senesino va cantar el paper principal i Cuzzoni va ser Cleòpatra.
Gravat amb la caricatura de
Senesino i Francesca Cuzzoni.
Va tacito
|
Piangeró la sorte mía
|
Per a la propera òpera de Händel, Tamerlano, estrenada l'octubre de 1724, a les dues estrelles es va unir el tenor destacat, Francesco Borosini, que va assumir el paper convincent del condemnat emperador otomà, Bajazet.
Vo dar pace a un alma altiera
|
Cor di padre, e cor d'amante
|
Forte e lieto
|
|
Cuzzoni, Senesino i Borosini van ser presents també per a l'estrena de gener de 1725 de Rodelinda, l'última del gran trio d'òperes de l'Acadèmia. La naturalesa profundament expressiva de la música de Rodelinda deu molt a la celebrada capacitat de Cuzzoni per expressar patetisme i malenconia. Va ser un talent que Händel va explotar sobretot en els seus laments -Ombre piante, per exemple-, però també en la seductora cançó d'amor a ritme sicilià, Ritorna, o caro.
Ombre piante
|
Ritorna, o caro
|
Haendel no va provar realment les qualitats de Cuzzoni a Rodelinda fins el final de l'òpera, en l’ària Mio caro bene.
Mio caro bene
(Rodelinda)
Com Rodelinda, el personatge Bertarido (de la mateixa òpera) té àries lentes molt expressives; de fet, Burney va dir que el millor estil de Senesino era "patètic o majestuós". Un es pot imaginar la màgia creada per la senzilla ària d'entrada, Dove sei i l'encisadora siciliana Con rauco mormorio. Burney va destacar especialment l’ària Chi di voi de l'escena de la presó.
Dove sei, amato bene
|
Con rauco mormorio
|
Chi di voi
(Rodelinda)
Georg Friedrich Händel
Senesino, però, era conegut per la seva coloratura (capacitat de la veu d'executar notes ràpides, sovint de forma melismàtica), una habilitat que Händel va aprofitar especialment en l'ària de triomf de Bertarido Vivi tirano.
Vivi tirano
(Bertarido)
Georg Friedrich Händel
La fama dels cantants lírics d’aquell temps es podria comparar a la dels futbolistes d’avui; les corts i teatres més potents d’Europa es disputaven el fitxatge de les estrelles més brillants. La Royal Acadèmia of Music, descontenta amb una famosa prima donna de l’elènc, va cortejar la llegendària Faustina Bordoni i aviat va tenir potser les dues cantants femenines més destacades del món a la seva llista. Faustina va debutar al costat de Cuzzoni l'any 1726 a l'Alessandro de Händel, que les va tractar amb una escrupolosa imparcialitat en la importància vocal.
Brilla mell’alma
(Alessandro)
Georg Friedrich Händel
Bordoni era més jove que Cuzzoni, atractiva i, pel criteri dels seu temps, una actriu consumada. La Cuzzoni era petita i no gaire agraciada, tenia mal caràcter i a més li mancava capacitat d'actriu. La Cuzzoni no estava contenta de compartir escenari amb la seva rival i s'assegurava que tothom ho sabés. Tot i així, Händel i els seus companys compositors van escriure una sèrie d'òperes per a les dues protagonistes femenines, tenint una cura extrema de donar-los el mateix protagonisme.
Francesca Cuzzoni |
Faustina Bordoni |
La rivalitat aviat es va fer de coneixement públic. Els aristòcrates de l'òpera van començar a prendre partit, animats per la premsa que aprofitava totes les oportunitats per alimentar la disputa. Les dones de la societat vestirien de la mateixa manera que les seves respectives heroïnes, i esbroncaven i es burlaven quan l'altra era a l'escenari.
Finalment, la disputa es va descontrolar. El 6 de juny de
1727 s'havia organitzat una interpretació de l'Astianatte de Bononcini
amb Cuzzoni i Bordoni en els papers principals. La princesa
Caroline era entre el públic, però això no va fer res per millorar el
comportament de la multitud. Igual que Händel, Giovanni Bononcini
havia dividit les àries a parts iguals entre les principals dames, però les
burles i els crits ofegaven la música sempre que una o altra començava a
cantar.
Spera che questo cor
(Astianatte)
Giovanni Bononcini
Quan les dues cantants van sortir a l'escenari juntes, l'estat d'ànim del públic es va escalfar tant, que va esclatar una baralla. L'estrès era massa per a Cuzzoni, que es va girar contra Bordoni. Les dues cantants es van insultar l'un a l'altre en italià, després van començar a estirar-se els cabells i a arrencar trossos de les seves disfresses. Van haver de ser arrossegades de l'escenari i l'actuació va quedar suspesa. Els diaris es divertiren moltíssim, i es publicà un fulletó que relatava fil per randa l'incident: era "la versió completa i autèntica d'una molt horrible sagnant batalla entre Madame Faustina i Madame Cuzzoni". El fulletó proposava que les dues dames lluitessin en públic. Händel, que era precisament l'empresari aquella nit, va declarar que la Cuzzoni era un dimoni amb faldilles i que Faustina era "la filla malcriada de Belzebú".
Per evitar que es repetís l'incident, la direcció del teatre va cancel·lar el contracte de Cuzzoni. El rei es va indignar i va amenaçar amb retirar la subvenció a la companyia, per la qual cosa va ser reintegrada immediatament. La temporada següent, les dues cantants van acordar una treva incòmoda i van aparèixer juntes en una sèrie de produccions, però la rivalitat havia arribat a tal punt que les representacions acabaven quasi sempre en vertaderes baralles entre els dos bàndols. Al final, a Bordoni se li va oferir una guinea més que Cuzzoni per a l'any següent. Cuzzoni va reaccionar davant l'insult dimitint immediatament i tornant a Itàlia.
La companyia esperava que l'afer s'oblidés aviat. No hi va
haver tanta sort: The Beggar´s Opera (L'òpera del captaire) s'havia programat
a Londres aquella temporada (1728). The Beggar's Opera és una òpera
de balades amb llibret en anglès de John Gay i música, probablement,
de Johann Christoph Pepusch. John Gay es va burlar de la tradició
de l'òpera italiana de moltes maneres: va triar cançons populars senzilles per
burlar-se del que molts britànics creien que eren els aires massa artificioses
de l'òpera italiana.
Peachum and Lockit
|
Why how now, Madam Flirt!
|
El recitatiu va ser reemplaçat pel diàleg parlat, i els personatges principals de Gay són lladres i brètols, més que els herois i reis de l'òpera italiana.
My heart was so free
(The Beggar´s Opera)
Gay / Pepusch
I finalment, es burla de l’envaniment de les dives italianes: l'estrena de l'òpera de John Gay es produí un any
després de la famosa baralla de les sopranos Francesca Cuzzoni i Faustina
Bordoni. La rivalitat entre aquestes dones va inspirar els principals
personatges femenins, Polly Peachum i Lucy Lockit, i les seves escenes de
baralles.
Duet Polly and Lucy
(The Beggar´s Opera)
Gay / Pepusch
L'escàndol de les dues dives va agreujar els problemes financers de l'Acadèmia. Es va haver de fer moltes sol·licituds als subscriptors per obtenir capital addicional i, a més, la novetat de l'empresa s'estava esvaint. La temporada 1727-28 va comptar amb tres noves òperes de Händel, però els directors van acordar el 1729 suspendre l'activitat.
Després de l'enfonsament de la Reial Acadèmia, Händel va viatjar a Itàlia per recollir un nou lot de cantants. Va visitar Roma i Nàpols on va entrar en contacte amb una sèrie de cantants, inclosa la soprano Anna Strada que es convertiria en la seva protagonista. A Nàpols va trobar un grup de cantants embolicat en el tipus de disputes a les que Händel ja estava familiaritzat. L'òpera de la cort contenia dos castrati distingits, Bernacchi i Carestini. El virrei tenia moltes ganes que Bernacchi renovés el seu contracte, però Bernacchi només ho faria si Carestini era destituït. Els cantants es van dividir en dos camps: els que donaven suport a Bernacchi i els que recolzen a Carestini. Entre els partidaris de Bernacchi a la companyia hi havia Antonia Maria Merighi; es rumorejava que era l'amant de Bernacchi en cert sentit. Si Händel volgués Bernacchi, hauria d'agafar la parella.
De fet, va ser una ganga, ja que Merighi era una bona actriu cantant. Quan va arribar a Londres per primera vegada, el Daily Journal la va presentar com "Signora Merighi, una dona de molt bona presència, una excel·lent actriu i una molt bona cantant, un contratenor". Abans de les seves aparicions a Londres s'havia especialitzat en cantar papers masculins, a causa de la seva notable baixa tessitura (una veu femenina greu correspon al registre de contratenor). Però Händel també havia adquirit una altra mezzosoprano, Francesca Bertolli a Roma, especialitzada en papers de parodia. Així, a la primera òpera per a la nova companyia, Lotario, Merighi va fer el paper de Queen Matilde; un paper molt gratificant, ja que el personatge és intrigant i venjatiu.
Orgogliosetto va l'augelletto (Lotario)
Georg Friedrich Händel
Merighi, una actriu cantant apassionada, també tenia una ment forta fora de l'escenari. En una carta, Lord Hervey va informar que Merighi i Anna Strada estaven en disputes sobre el nom de qui hauria de ser primer en el llibret i Merighi va amenaçar amb anar al parlament. Malgrat les disputes, ambdós cantants eren populars entre el públic. Durant les següents temporades, Merighi va crear Rosmira a Partenope i Erissenna a Poro, re dell'Indie.
Se non ti sai spiegar
|
Son confusa pastorella
|
La mida i la qualitat d'aquests papers donen alguna indicació de la estima que Haendel té per ella. Un altre punt a la consideració de Händel és que en alguns refregits (òperes pasticcio), va remodelar els papers de soprano per a ella. Pel que fa a la seva parella putativa, Bernacchi, va tenir menys èxit; va sobreviure una sola temporada abans de marxar definitivament d'Anglaterra.
La carrera d'òpera de Händel va persistir durant 12 anys més. En dissoldre's, els directors de l'Acadèmia li van concedir un mandat de cinc anys per continuar donant òperes al Teatre del Rei, l'anomenada Segona Acadèmia, que va gaudir d'un suport reial intensificat. Més tard, es va enfrontar a la competència d'un grup conegut com l'Òpera de la Noblesa, que va robar els seus cantants i fins i tot es va fer càrrec del King's Theater. Però va continuar al nou teatre de Covent Garden i, quan l'Òpera de la Noblesa es dissolgué, va tornar al King's Theatre. Els anys posteriors a l'Acadèmia van veure una sèrie d'òperes esplèndides, incloses dues de les seves més grans, Alcina i Ariodante, ambdues estrenades a Covent Garden l'any 1735.
Mi lusinga il dolce affetto
|
Neghitossi or voi che fate?
|
Però mai més el seu entorn laboral va ser tan propici i estable com ho va ser durant els primers anys de la Royal Academy of Music. I tenim el notable trio d'òperes de 1724-1725 per mostrar-ho: Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda. A meitat de segle, les noves maneres dels joves músics -com Gluck, que va viure a Londres els anys 1745 i 1746-, ja trucaven a la porta. Encara faltaven uns quants anys perquè el petit dels Bach, Johann Christian, viatgés a Londres per estrenar tres òperes al King's Theatre (1762) i per quedar-s’hi, i encara en faltaven més per a la primera estada a Londres del Haydn (1791-1792). El món musical que havia conegut Händel estava canviant.
·<><><><><>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada