MÚSIQUES HISTORIADES: 138.- Contratenors

Castrati

La pràctica de la castració de nens cantaires existia des de la creació de l'Imperi romà d'Orient; a Constantinoble, cap al 400 dC, l'emperadriu romana consort d'Orient Elia Eudoxia tenia un cor, el mestre del qual era un eunuc, cosa que podria haver donat lloc a l'establiment de la creació i ús de castrati en cors bizantins. Cap al segle IX, els cantaires eunucs eren ben coneguts, almenys a la Basílica de Santa Sofia.

Es creu que la incorporació dels cantants eunucs a la litúrgia catòlica s'esdevingué al segle XII en el context de la geografia ibèrica a causa de la convivència amb la cultura mossàrab. En la tradició cultural de l'Orient Pròxim la castració tenia una llarga història. Típicament, els eunucs eren emprats com a "guàrdies" de l'harem, però van ser també valorats com a polítics d'alt nivell, ja que no podien iniciar una dinastia que posés en perill.

Els primers documents que fan referència de la presència dels cantants castrats diuen que provenen de la península Ibèrica i daten els primers anys del segle XVI. La institució eclesiàstica aconsellava la pràctica de la castració d'aquells escolans cantants que tenien destacades aptituds musicals i les famílies sacrificaven els atributs dels seus fills a canvi de la seva estabilitat laboral. Se n’estengué l’ús a Itàlia (segles XVII-XIX), motivat per la prohibició papal que les dones cantessin a l’església i, als Estats Pontificis, que actuessin en escenaris. De fet, l’Església no començà a admetre la participació de la veu femenina en el cant litúrgic fins al Motu Propio de Pius X, el 1903. Durant el període que va dels segles XVI al XVIII, les capelles hispàniques, especialment les de les catedrals, es van nodrir de cantors ’capons', tal com llavors se’ls anomenava, per a la interpretació de les parts agudes de la polifonia. El fet de trobar molt sovint durant aquell període tiples adults al servei de les catedrals fa pensar que es devia tractar, en realitat, de cantors castrats. A partir d’aquella època eren freqüents les remeses d’infants caponats de la Península Ibèrica cap a Roma per part de reputats mestres de capella. A la nòmina dels cantors de la capella papal de 1602-03, al costat dels cèlebres cantors castrats Rossini i Grisardo, s'hi trobaven consignats diversos cantors hispànics sota l'epígraf de spagnuolo eunuco.

A partir del segle XVII, l’entrada dels castrats en el repertori operístic llançà a la fama els cantants italians. Les escoles de cant de Nàpols i les de Gènova, Milà, Mòdena i Florència, van nodrir Europa d’aquells cantants virtuosos. La seves extraordinàries capacitats vocals, amb els ornaments i les agilitats pròpies de l’estètica barroca associades al seu timbre particular, eren reclamades des de les corts més importants, mentre suscitaven una admiració desmesurada als principals teatres de les ciutats europees.

Entre els nombrosos castrats virtuosos del segle XVIII -Caffarelli, Bernacchi, Carestini, Guadagni, Matteucio o Pacchiarotti-, cal destacar Carlo Broschi, anomenat Farinelli, el cèlebre sopranista vinculat a les corts espanyoles de Felip V i Ferran VI, i el famós contralt Francesco Bernardi, conegut amb el nom de Senesino, per a qui G.F. Händel escriví importants papers operístics.

Al principi del segle XIX els castrats van començar a desaparèixer de l’escena pública. Les noves disposicions de Napoleó (1806) i els moderns ideals de l’òpera romàntica van marcar el declivi del model estètic que encarnaven aquells cantors. Meyerbeer s’encarregà de tancar el seu repertori amb Il crociato in Egitto, estrenat per Gianbattista Velluti, el darrer castrat que pujà als escenaris el 1830. A partir de llavors les funcions d’aquests cantants van quedar relegades al repertori eclesiàstic del Vaticà, on el castrat Domenico Mustafà hi dirigia la Capella Sixtina des del 1878. El 1902 el papa Lleó X decretà l’exclusió dels castrats de la capella pontifícia. El darrer dels seus cantors, A. Moreschi, traspassat el 1922, deixà un document fonogràfic de la seva veu en un enregistrament que data dels primers anys del segle XX.

Alessandro Moreschi va néixer l'any 1858, així que hauria tingut 44 anys quan es va fer aquest enregistrament. Es tracta d'un enregistrament només d'interès històric, i té valor simplement perquè Moreschi va ser un dels últims castrati, i l'únic que va fer enregistraments sonors. Probablement encara n'hi havia d'altres en aquella època, dels quals no se sap res.

Ave Maria
Alessandro Moreschi

Ideale
Alessandro Moreschi

Contratenors

A la segona meitat del segle xx, la veu de contratenor va experimentar un ressorgiment en popularitat -en part a causa de pioners com Alfred Deller-, pel sorgiment de les escoles de recreació de la música antiga amb criteris històrics i la necessitat de cantants masculins per interpretar els papers de castrato en les òperes barroques. No només en la música profana, també en la religiosa es reivindica la veu infantil de soprano i la de contratenor de contralt.

Està clar que avui dia la veu de contral masculina no és resultat de la castració, sinó de la tècnica vocal, que consisteix en la posició alta de la laringe i al treball sobre les freqüències agudes del registre (falset). El seu rang vocal equival al d'una contralt, mezzosoprano o (menys sovint) una soprano, generalment mitjançant l'ús de falset. Es diu que alguns cantants masculins poden cantar alt o soprano utilitzant només les seves veus "naturals", no obstant això, aquests casos són molt rars, i la majoria dels contratenors moderns són falsetistes, encara que alguns cantants no els agrada el terme "falset" perquè originalment significa "falsa veu". Tampoc els agrada perquè el cant de falset sovint s'associa amb un so pobre, feble, pla i suau que produeixen les cordes vocals quan vibren només per les vores, de manera que els vocalistes prefereixen utilitzar altres termes per especificar les seves veus.

Al llarg del segle XX s’han succeït noves generacions de cantants especialitzats en aquest registre vocal, la majoria d’ells lligats a les interpretacions de música barroca. S’ha de posar en relleu, però, fins el punt de ser-ne determinant, que aquest gust per redescobrir la música antiga es deu a l’inestimable treball de mestres pioners com Gustav Leonhard (1928) i Nicolaus Harnoncourt (1929), i també els que han vingut després, com Frans Brüggen (1934), Christopher Hogwood (1941), Jordi Savall (1941), John Eliot Gardiner (1943), Ton Koopman (1944), William Christie (1944), René Jacobs (1946), Harry Christophers (1953), Fabio Biondi (1961), Nathalie Stutzmann (1965), Giovanni Antonini (1965) i molts altres.

·<>·<>·<>·

Farem un repàs de les veus de contratenor més destacades, agrupant-les per generacions de cantants nascuts al segle XX. Cada un d’ells té la seva personalitat, el seu color tímbric peculiar, el seu registre propi, el seu talent distintiu, les seves habilitats particulars, cosa que fa de l’audició de tots ells un ventall calidoscòpic de les possibilitats expressives i de l'estimable bellesa d’aquesta veu.

1a Generació (1910-1930)

Alfred Deller
Nascut el 31 de maig de 1912 Margate, Anglaterra
Mort: 16 de juliol de 1979
Bolonya, Itàlia

Music for a while
Henry Purcell

El contratenor anglès, Alfred Deller, va ser el principal responsable del renaixement de la música per a contratenor al segle XX. Va ser un pioner a popularitzar la pràctica actual de l'autèntica interpretació de música antiga, i va reviure la veu de contratenor com a vehicle per a interpretacions precises de la música medieval, renaixentista i barroca.

Russel Oberlin
Nascut el 11 d'octubre de 1928
Akron, Ohio, EUA
Mort: 26 de novembre de 2016
Nova York, Nova York, EUA

Vivi, tiranno, io t'ho scampato
(Rodelinda)
George Frideric Handel

El 1952 Russell Oberlin va ser membre fundador de la llegendària New York Pro Musica Antiqua, apareixent com a solistes. en obres d'època medieval i renaixentista. Figura pionera en el renaixement de la música antiga als anys 50 i 60, Oberlin va cantar a banda i banda de l'Atlàntic i va aportar un "to ple, càlid i ric en vibracions" als seus recitals, enregistraments i actuacions.

2a Generació (1940-1950)