En altres publicacions d’aquest blog hem parlat dels
oblits i les mancances en la Història de la Música tal com tradicionalment ens l'hem explicat al llarg dels segles (159.-
Per a una història més inclusiva). Una història en la que pràcticament no hi
ha dones i on les figures estel·lars de cada moment eclipsen la gran quantitat
de bons músics que en la seva activitat professional van demostrar la seva
vàlua i la producció dels quals conforma el gruix d’obra que modela l’estil d’una
època. Una Història que sovint obvia tot un seguit d’ocupacions professionals importants
i necessàries que es desenvolupen al voltant del producte artístic i que potser
es mereixerien una mica més d’atenció: editors, distribuïdors, productors, empresaris,
associacions artístiques, diletants i usuaris domèstics, etc.
Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit
El tema que tractarem en aquesta entrada és un d’aquests que ha estat poc estudiat, i encara menys divulgat, en la Història de la Música: la música en les comunitats religioses laiques de la Baixa Edat Mitjana a Europa, especialment als Països Baixos i al nord d’Alemanya. És possible que en tractar-se de música més aviat simple, freqüentment homofònica o d’una polifonia poc elaborada, s’hagi considerat un gènere menor i, per tant, no prou interessant pels historiadors.
Sigui com sigui, el context històric tan convuls de l’Església
Catòlica del segle XIV i la reacció dels moviments reformistes són prou
interessants com per dedicar una mirada al paper que la música va jugar en aquestes
comunitats religioses formades per seglars.
&
Al segle XIV pren forma a la consciència dels fidels la diferència entre l'Església com és i l'Església com hauria de ser. D'aquesta opinió sorgirà una efervescència espiritual de gran abast, les manifestacions més interessants de la qual seran: Wycliffe a Anglaterra; Savonarola a Florència, Jan Hus a Bohèmia i Gerard Groote als Països Baixos. Tots aquests moviments són la resposta dels creients més humils a l’escandalosa corrupció moral, a la luxúria i el vici, a l’enriquiment personal, a l’arrogant ostentació de riqueses i a les potestats i privilegis terrenals que acaparen els jerarques de l’Església Catòlica Romana.
L’enfrontament i l’acusació directe d’aquests moviments al poder de l’Església va tenir unes conseqüències nefastes per als seus líders. Tot i els intrèpids atacs al vici -que no van salvar ni sacerdot ni monjo-, i que van culminar amb la retirada de la llicència per predicar, Gerard Groote no va ser jutjat per l'Església i va morir a causa de la pesta negra; no va ser així, però, per a Jan Hus i Girolamo Savonarola, que van ser condemnats i van morir a la foguera. Per la seva part, el Concili de Constança va declarar John Wycliffe heretge post mortem, de manera retroactiva. El seu cadàver va ser exhumat i cremat, i les seves cendres llançades al riu Swift.
 |
 |
 |
 |
Aquests moviments, que comparteixen alguns principis amb les ordres mendicants i de predicadors (franciscans i dominics, bàsicament), es caracteritzen per donar protagonisme als laics, crear comunitats de seglars, apropar els textos sagrats als fidels a través de traduccions a les llengües vernacles i tenir per referent la vida de les primeres comunitats cristianes; però, per sobre de tot, es manifesten com uns moviments socials i polítics que qüestionen l'estatus privilegiat del clergat, rebutgen l'adquisició de riquesa temporal per part dels líders de l'Església, denuncien les mancances morals del clergat, dels bisbes i fins i tot del papat i els acusen de pràctiques corruptes de nepotisme, subhastes de càrrecs de la cúria, venda d’indulgències, etc.
Cada un d’aquests corrents, amb els seus trets particulars, posen de manifest l’estat d’un profund descontentament dels fidels i representen una proclama a una severa renovació dins de l’Església. Es consideren precursors de la Reforma luterana que s’esdevindrà al segle XVI.
Gerard Groote va fundar una fraternitat de dones amb el
nom de Germanes de la Vida Comuna a Deventer (avui part dels Països Baixos) el
1376. A la seva obra es van adherir també alguns homes que volien viure segons
la Regla de vida escrita per ell. Savonarola, a la Florència del segle XV,
presumia que tot havia de ser cremat perquè tot era demoníac. El foc
purificador de la foguera de les vanitats servia per purificar les ànimes. Déu
no volia ostentació. No volia frivolitat. En canvi, Groote va centrar l'espiritualitat
en la meditació com a mètode per arribar a la unió amb Déu. És el promotor de
la Devotio Moderna, nou tipus de mística que predica l'espiritualitat
exercida en el mitjà d'una vida normal.
Les
primeres institucions fundades per la Devotio Moderna van ser cases en què els Germans o Germanes de la Vida Comuna van conviure, actuant en la majoria dels
aspectes com a monàstics però conservant la condició de laics ja que no feien
vots monàstics. Aquestes cases es van continuar fundant al llarg del segle XV, tot
i que hi va haver una marcada tendència a un tancament més estricte a través de
l'adopció dels agustins o la regla de la Tercera Orde de Sant Francesc,
especialment per a les cases de germanes.
Davant l’opulència que exhibien bisbes i papes, ells predicaven
amb l’austeritat i la vida senzilla. Les “Germanes” i els “Germans” es
proposaven de viure castament i humil en comunitat, seguint l'exemple dels
primers cristians i guanyant-se el pa amb llur treball de copistes. El seu
objectiu era la salvació de l'ànima. Arribar a la perfecció cristiana -que,
segons ells, radica en la puresa de cor i la pràctica de la caritat- requeria
una sistemàtica autoanàlisi, la lluita contra els vicis i l'exercici de les
virtuts. També es considerava necessària la lectura, l'oració i meditació, i el
treball manual. Com a matèria de meditació es recomanava «rumiar» -una paraula
que la «Devotio» farà seva- tot allò que provoqués el temor de Déu, o sigui:
els pecats, la mort, el judici i l'infern. A fi de no arribar a desesperar de
la salvació, aquests temes es combinaven amb d'altres, destinats a fomentar
l'esperança: la glòria celestial, els beneficis divins i la vida i passió de
Crist. "Hom havia fixat un cicle temàtic. El costum era dedicar el
dissabte a la meditació dels pecats, el diumenge al cel, el dilluns a la mort,
el dimarts als beneficis divins, el dimecres al judici, el dijous a les penes
de l'infern i el divendres a la Passió de Crist." Aquestes comunitats
afirmen, en definitiva, la necessitat d'un retorn a les arrels del cristianisme
més autèntic i la possibilitat d'aspirar a la perfecció i de llegir els textos
sagrats sense haver de refugiar-se en un convent. Val a dir que els dominicans
identificaren els “Germans” i “Germanes” amb els vells “Begards” i “Beguines”.
|
 Les beguines eren les dones que van protagonitzar un
moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa.
Eren dones, soles o en grup, que portaven una vida religiosa al marge de les
estructures eclesiàstiques i familiars de l'època; dones independents de
qualsevol autoritat masculina, fins a un extrem desconegut a l'època. Eren
laiques i religioses al mateix temps, difícils de definir pels seus
contemporanis, que també les denominaven «mulieres sanctae». L'Església
Catòlica les va perseguir des del principi del segle XIV. El concili de Viena,
el 1312 (dos anys després que fos cremada Margarida Porete) les va condemnar
com a sospitoses d'heretgia, però no van desaparèixer. Unes comunitats masculines similars es van formar
paral·lelament anomenades begards.
|
&
Les
arts, i la música entre elles, van ser el mitjà que la noblesa i la monarquia,
així com els bisbes i els papes, van fer servir per exhibir el seu poder, la
seva imatge fastuosa i magnificent. Els costosos mecenatges de grans artistes, amb
les seves extraordinàries obres, proporcionaven la sumptuositat que requerien
les seves principesques corts.
La senzillesa i la modèstia que proclamava Gerard Groote -i més tard Savonarola-, es fa evident en l’ús de la música en el context de les seves pràctiques religioses. La música era important, però també implicava un perill. Tot i que la influència de la música podia ser beneficiosa per generar l’emoció i l'afecte desitjat, era un perill per a aquells que perdien de vista el text relacionat amb la música. Perquè inherent al cant era la possibilitat que la música d'una cançó tingués més protagonisme que el text que portava la música. La música i el “fals afecte” estaven relacionats específicament per sant Agustí a les seves Confessions:
|
“Així fluctua entre el perill del plaer i la salut
aprovada; es va inclinar més aviat a aprovar l'ús del cant a l'església,
perquè així amb el delit de les orelles les ments més febles puguin elevar-se
al sentiment de devoció. Tanmateix, en ocasions en que estic més emocionat
amb la veu que amb les paraules cantades, confesso haver pecat penalment i
després preferia no escoltar música.” |
Es
tractava de combatre l'ús potencialment inadequat de la música, emfatitzant el
text d'una cançó i no la part melòdica per si mateixa. Aquest èmfasi va portar,
per exemple, el 1464, a la prohibició dels orgues a les esglésies i als
dormitoris dels monestirs pertanyents al Capítol de Windesheim (el monestir més
important de la Devotio Moderna), sobre la base que cantar en combinació amb
orgues pot provocar massa excitació: “Sicuti non admittimus organa in divino
officio, ita nec in dormitori causa excitationis”.
Aquesta visió també va tenir una influència significativa en la composició de la música polifònica en aquests cercles devots. Tot i que la música podria haver estat acceptable per fomentar el desenvolupament de l’emoció i l'afecte en la meditació, el text d'acompanyament era responsable d'assegurar-se que era l'afecte adequat i, per tant, el text havia de ser clarament audible i comprensible. Com a resultat, la polifonia i els manuscrits de la Devotio Moderna eren bastant simple. Si no fos així, el "fals efecte" donaria lloc a una pregària inadequada i, per tant, ineficaç. D'aquesta manera, la funció meditativa va influir en les idees sobre la música en l'àmbit de la Devotio Moderna així com en l'estructura de la música en si.
A Florència, les laudes van ser extremadament populars, ja que Savonarola havia prohibit la difusió de qualsevol altre estil de música sacra. Originalment la lauda era una forma monofònica, però a principis del segle XV es va desenvolupar un tipus de lauda polifònica.
La
música va ocupar un paper de suport crucial per generar la pietat i l'emoció
necessàries per a una fe adequada. La música de la Devotio Moderna incloïa
naturalment el cant litúrgic, però més enllà d'això també un important conjunt
d'himnes llatins paralitúrgics i un gran nombre de cançons vernacles religioses
compostes amb melodies d’homòlegs seculars. En aquest context, la música estava
destinada especialment a donar lloc a l'afecte o emoció propi i desitjat en la
persona que medita.
El vincle entre música i meditació es trobava inafectio: l'emoció desitjada que, a partir de la lectio, hauria de derivar de la meditatio per desembocar en una pregària efectiva a Déu (oratio). Els efectes de la música sobre les emocions ja eren coneguts a l'Antiguitat. Aquest coneixement també va entrar en els tractats i les idees de la Devotio Moderna, principalment mediatitzada a través dels escrits de sant Agustí. A més dels tractats específics de diversos autors de la Devotio, moltes fonts més generals informen que la música està implicada en la meditació. Aquesta funció va influir en les idees sobre la música així com en l'estructura de la música en si.
Si comparem la música que es coneix de la Devotio Moderna
amb les obres polifòniques de compositors contemporanis -Josquin, per exemple-,
es fa evident que el que és primordial és la comprensió del text, i això obliga
a una simplicitat estructural i a una textura musical diàfana. Com a mostra, escoltem uns exemples extrets de
dos dels cançoners utilitzats en comunitats monàstiques que recullen peces
vocals i instrumentals sagrades i profanes del període que va de la Baixa Edat
Mitjana al Renaixement: Lochamer-Liederbuch i Glogauer Liederbuch.
Wach auf mein Hort
|
Ave Dei genitrix, núm.210
|
&
Però un dels documents musicals més importants vinculat a les comunitats de les Germanes de la Vida Comuna és el Cançoner d'Anna von Köln, testimoni impressionant de la vida espiritual i cultural a la Baixa Edat Mitjana a la zona Rin-Maas. Anna von Köln (1480-1530), que no era monja, pertanyia al moviment espiritual laic Devotio Moderna i va dedicar la seva vida a la devoció i a la pregària. Va recollir cançons en una varietat d'idiomes, com ara el renà, el neerlandès mitjà i el llatí, algunes de les quals incloïen el text i la música, i algunes de les quals només tenien el text requereixen investigacions per descobrir la música en altres fonts contemporànies.
Gràcies a l’enregistrament del CD Rose van Jhericho, interpretat pel grup femení Ars Choralis Coeln que dirigeix Maria Jonas, podem escoltar algunes de les peces que integren aquest important recull, un interessant document sonor de la música de la Devotio Moderna de voltants de l’any 1500. Gairebé totes les cançons són monofòniques, cantades per solistes o en alternança entre un solista i un conjunt a l'uníson. Els cantats en ritme lliure són majoritàriament a capella i les cançons mètricament regulars solen anar acompanyades d'un conjunt instrumental que va des d'un sol instrument fins a una combinació de flauta dolça, campanes, dulcimer, arpa i viola.
0000000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada