90.- El bon humor de Haydn

 

Quartet Haydn (1785) Julius Schmid

La jovialitat, l’elegància, la ironia i l’humor són característiques inequívoques de la música de Joseph Haydn, però també ho són la serenor, la profunditat i el rigor. Són trets distintius de la personalitat d’un home de la il·lustració, d’un home que ha perdut el temor irracional a la mort i al càstig diví, tan present en la consciència barroca, i que expressa la seva condició més humana. Òbviament, també hi té a veure els requeriments de la societat per a la qual Haydn  treballava, una societat més trivial, més indolent, que demandava lleugeresa i alegria per a la seva vida de luxe i plaer, però, així i tot, també és un reflex de la seva personalitat equilibrada i afable.

Tot i que els simpàtics sobrenoms de moltes de les seves simfonies i quartets (la gallina, la sorpresa, el rellotge, la broma, etc.) són atorgats posteriorment a la seva composició -a vegades posats pel mateix públic, a vegades per l’editor com a reclam publicitari-, la jocunditat de la música de Haydn es presta a aquest tipus d’interpretacions.

Però, moltes de les facècies que es troben en les seves obres són plenament intencionades. A Haydn li agradava fer broma amb el seu públic, a vegades introduïa finals falsos en la seva música per desconcertar els senyors i les senyores que esperaven impacients el moment de poder aixecar-se per atacar les exquisideses del bufet del príncep.

Al final del rondó del Quartet Op.33 núm.2, Haydn inclou una d’aquestes bromes. Comença amb una gran pausa que fa dubtar a l'oient de si la peça ja ha acabat o no. Segueix una semicorxera en forte al començament de l'adagio que deixa l'oient desconcertat. Després, el primer violí toca la frase inicial del tema, però intercalant pauses cada dos compassos. Les pauses cada vegada es fan més llargues, donant la impressió, molts cops, que la peça ja s'ha acabat. El final, realment és en el lloc menys previsible atès que no és sobre l'acord de tònica sinó en el de dominant.

Quartet Op. 33,  “La broma” (Fragment final del Rondó)

Quartet Op. 33,  “La broma” (Rondó)

També en el 4t. moviment de la Simfonia  núm.102, Haydn juga amb el públic retardant el final. Sobre el tema d’una cançó folklòrica croata, el moviment conclou amb una exhibició d’aquest tipus de broma musical tan característica de Haydn: els primers violins tartamudegen sense aconseguir articular el tema sencer, amb repeticions de petits fragments, amb silencis i amb grans contrastos d’intensitat, cosa que provoca la incertesa de saber realment quan s’acabarà. 

 

Simfonia núm.102 (Fragment final del Finale)

Simfonia núm.102, (Finale)

La Simfonia núm. 96 rep el sobrenom de «El miracle» a causa de la història que explicava que, durant la seva estrena, un llum d'aranya va caure del sostre de la sala en què s'estava representant, i el públic el va aconseguir eludir sense patir danys. Una investigació més recent i acurada suggereix que aquest esdeveniment efectivament va tenir lloc, però durant l'estrena de la seva Simfonia núm.102.

Haydn aconsegueix  l’efecte irònic o humorístic utilitzant silencis sobtats, canvis instantanis de dinàmica o usant temes rapidíssims. L'exemple més cèlebre és el de la seva Simfonia núm.94 anomenada "La sorpresa" (O "Cop de timbal"). Com per despertar els que dormisquegen en els moviments lents, va sorprendre l'audiència mitjançant un fortíssimo sobtat en el segon moviment. Comença l’Andante amb una frase de vuit compassos que es repeteix molt més fluix, en un clima gairebé xiuxiuejant. Al final d’aquesta repetició, en el lloc del compàs on correspondria una pausa de respiració, esclata un fortíssim cop d’orquestra que de ben segur causaria un bon ensurt a l’auditori.

Simfonia núm.94, “La sorpresa” (Fragment de l'Andante)

Simfonia núm.94, “La sorpresa” (Andante)

Com hem comentat, hi ha tot un seguit d’obres instrumentals que es coneixen popularment amb un sobrenom: les simfonia “El rellotge”, “La gallina”, “L’os”, “El filòsof”, “El miracle”, “El mestre d’escola”, “El distret” o el quartet de corda “La navalla”, etc. És dubtós pensar que Haydn escrivís aquestes peces amb intencionalitat figurativa. La gracilitat de la seva música fa que molt sovint se li atribueixin efectes descriptius que van més enllà del proposit del propi compositor. N’escoltarem només uns fragments d’algun d’aquests exemples

La Simfonia núm.83 rep el sobrenom de "La gallina" per un passatge del primer temps de notes repetides amb l'oboè que poden fer pensar en l'escataineig d'una gallina. És la segona de les sis simfonies anomenades "París". 

Simfonia núm.83 "La gallina" (Fragment de l'Allegro)

Simfonia núm.83, "La gallina" (Allegro)

Potser l’exemple més conegut d'ús d'aquest efectes al·legòrics el tenim en la Simfonia núm 101, "El rellotge. El nom es deu a l’obstinat del fagot i el pizzicato de les cordes en l’Andante del segons moviment. 

Simfonia núm. 101, “El rellotge” (Fragment de l'Andante)

Simfonia núm. 101, “El rellotge” (Andante)

Pel que es pot deduir de la correspondència particular de la família Mozart, en aquesta època, les bromes de caire escatològic estaven a l’ordre del dia. En una carta dirigida a la seva mare, Wolfgang escriu:

Estic amb gent valenta
i portem la caca al ventre
això sí, també la deixem anar
tan abans com després de dinar.
Els pets arriben de nit
enmig de grans esclafits ...

Així, doncs, potser sí que és certa la suposada al·legoria del fagot cap al final del segon moviment de la Simfonia núm. 93: la música es torna gradualment més lenta i més suau, amb llargs silencis enigmàtics, fins que un inesperat fortissimo del fagot en una nota molt greu (una vulgar ventositat), porta la música al final del moviment. Això mostra el sentit de l'humor de Haydn, similar al segon moviment de la Simfonia “La sorpresa”. Si a aquesta simfonia no se l’ha sobrenomenat, segurament ha estat per no ferir amb una grolleria el bon gust de la noblesa vienesa.

Simfonia núm. 93 (Fragment del Largo)

Simfonia núm. 93 (Largo)

Algun d’aquests sobrenoms son fruit de brames o llegendes que suposadament responen a algun fet biogràfic. The Razor Quartet és un quartet de corda que va rebre el seu sobrenom després d'un episodi sobre navalles durant una visita de l’editor musical anglès John Bland: diuen que el dia que Bland va visitar Haydn a Viena, aquest feia estona que, amb dificultats, intentava afaitar-se amb  una vella navalla, i en veure l’editor anglès li digué: “Donaria el meu millor quartet per una navalla anglesa”. La llegenda diu que Bland el va complaure i que Haydn el compensà amb aquest quartet.  En aquest cas, el sentit de l’humor no es troba en la música sinó en la proposta de Haydn de bescanviar una navalla d’afaitar per un quartet de corda!

 

 Quartet Op. 55  núm.2,"The Razor"

(2n mov.: Allegro)

En canvi, en algunes de les composicions no hi ha cap dubte sobre la intencionalitat humorística de Haydn. Una de les seves bromes musicals més conegudes és la Simfonia  núm. 45, la simfonia “Els Adéus", que va ser interpretada al final d'una temporada d'estiu. Els músics de l'orquestra no podien portar a les seves famílies al palau d’Esterháza i desitjaven que se'ls autoritzessin unes vacances per poder reunir-se amb les seves dones i fills. Per complaure'ls, Haydn va compondre un missatge musical dirigit al príncep: en l'últim moviment, els intèrprets es van aixecant un per un i es retiren del recinte fins que queden només dos violinistes per tocar les notes finals. El senyor va comprendre l'al·lusió i els va donar llicència per partir a les seves llars.

Simfonia núm.54, “Farewell”. (Fragment final del Finale)

Simfonia núm.54, “Farewell”. (Finale)

Per mencionar només de passada el conegut humor de Mozart, potser el músic més representatiu de la il·lustració, escoltem el final del Divertimento per a dues trompes i cordes Ein Musikalischer Spass, K522, "Una broma musical". Ein Musikalischer Spaß, K.522

O el també conegut acudit musical de Haydn, d’un humor gairebé surrealista, en el Finale de la Simfonia núm. 60: l'inici en prestissimo es para sobtadament atès que els violins han d’afinar les seves cordes -la qual cosa fan a l'escenari-, abans de continuar tocant. 

Simfonia núm. 60

(Finale Prestissimo)

Franz Joseph Haydn no és especialment recordat com a compositor d'òperes, tot i que aquest gènere ocupà una part no gens petita del seu temps com a compositor. Durant les dècades de 1770 i de 1780, Haydn dirigia una companyia d'òpera que actuava per al príncep Nikolaus Esterházy, i va fer unes 150 representacions anuals. Un nombre considerable d'aquestes òperes eren obra del mateix Haydn. Un dels entreteniments musicals preferit dels auditoris d’aquell temps era l’òpera bufa. No cal dir que el caràcter desenfadat d’aquest gènere era terreny abonat per l’esperit bromista de Haydn.

 

Fragment de l’òpera La canterina

Però, fins i tot en una obra tan bucòlica com pot ser l’oratori Les Estacions, Haydn troba el moment per deixar-hi un nota festiva i graciosa:

 Hurra, hurra, hurra pel vi!

Hurra per la terra que la produeix!

Hurra, hurra, hurra pel vi!

Hurra pel barril que el sosté!

Hurra, hurra, hurra pel vi!

Hurra per la gerra d'on surt!

Hurra, hurra, hurra pel vi!, Etc.

 

Veniu, amics meus,

ompliu les vostres gerres,

buideu els vasos de precipitats,

siguem feliços!

 

Les Estacions

("El borratxos")

 

Precisament, quan estava component Les Estacions, a l'arribar a la frase que diu: Oh! Diligència, Oh! noble Diligència, de tu prové tot el Sagrat, Haydn va reflexionar que, tot i que en tota la seva vida havia estat un home diligent i esforçat, mai li havia posat música a aquesta virtut. Com a contrapartida va compondre un Elogi de la Mandra, basat en una poesia de Gotthold Lessing.

 

Mandra, ara per fi haig de cantar
un breu himne de lloança per a tu. -
Oh - - com - - tu - - anell ho trobo, - -
Per - - enaltir-te - - com et mereixes!
 
Tot i així, faré el meu millor esforç
després de la feina , el descans és dolç.
La major benedicció! Qui et tingui
La seva vida tranquil·la - -
Ah! - - Jo - - badallo - - Jo - - em canso - -
Bé - - si us plau - - perdoneu - - llavors,
Si no puc cantar les teves lloances;
Ja veus, m'ho estàs impedint.
 

Lob der Faulheit

La vellesa de Haydn va ser plàcid, tal com havia estat la seva vida. Va rebre moltes visites que no podia retribuïa, però per gentilesa enviava la seva targeta en la qual havia fet imprimir -amb ironia i humor típics- dues línies de pentagrama amb sengles versos de la seva cançó Der Greis ( "El vell"): “Les forces m’han abandonat, sóc vell i feble...”. Joseph Haydn va escriure aquest quartet vocal quan tenia entre 65 i 67 anys, per tant,  pels barems del segle XVIII, ja era un home vell. Amb el seu humor habitual, es prenia els versos de Ludwig Gleim com una descripció autobiogràfica. L’escenari intencionadament espantós de les paraules Alt und schwach bin ich aviat dóna pas a la música que té la profunditat i la sublimitat d’alguns dels seus millors quartets de corda.

 

Les forces m’han abandonat!
Sóc vell i feble;
només em refresca una mica
les bromes i el suc de raïm!
 

Der Greis

Per concloure aquesta aproximació a la bonhomia del tarannà de Haydn, em permeto reproduir íntegrament l’apartat 32 del capítol Cafè Central de l’interessantíssim -i excepcionalment erudit- Danubi de l’escriptor i acadèmic italià Claudio Magris.

32. ON HI HA HAYDN NO POT PASSAR RES

Eisenstadt és el lloc de Haydn, on té la casa natal i la tomba, un museu dedicat a la seva vida i a les seves relíquies. El Wienersches Diarium del 18 d’octubre del 1766 definia la seva música com una aigua pura i clara, tot i que la comparava -pensant-se que li feia un honor extrem- a la poesia de Gellert, que avui dia gairebé només coneixen els professors de germanística. Haydn és, potser, una de les últimes -o de les escasses tout court?- expressions d’una totalitat intacta i harmoniosa, d’una creació sense ombres. Un quartet vocal seu, titulat El vell, que està exposat al museu, també és -com la cançó del lieber Augustin, o l’epitafi de Sauter i la serenitat del pobre músic- una tranquil·litat cristal·lina de l’adéu. “Hin ist alle meine Kraft, / Alt und schwach bin ich... (...) Der Tod kñopft an meine Thür / unerschreckt mach’ich ihm auf, / Himmel, habe Dank! / Ein harmonischer Gesang / war mein Lebenslauf” (Les forces m’han abandonat, sóc vell i dèbil... la mort truca a la meva porta, l’hi obro sense cap por. Cel, et dono gràcies! La meva vida ha estat un cant harmoniós.) Aquesta seguretat permetia a Haydn no tenir por de les bombes franceses durant el setge de Viena i tranquil·litzar els altres amb un candor infantil: on hi ha Haydn, no pot passar res, deia amb la seguretat de l’home totalment lliure i decidit, que, escriu Freud, sap -inconscientment- que no el pot amenaçar res.   

El Danubi

Claudio Magris

Haydn va morir el 31 de maig de 1809 durant l'ocupació de Viena per part de les tropes napoleòniques. El mateix Napoleó envià un destacament per retre-li homenatge en ocasió del seu enterrament. Com diuen els versos de la cançó “El vell”: “La meva vida ha estat un cant harmoniós”. Dues setmanes després de la seva mort, el 15 de juny, se li va oferir un funeral a la Schottenkirche, al llarg del qual s'interpretà el Rèquiem de Mozart.

<>·<>·<>·<>