D’una manera gens estricte ni exhaustiva i una mica atzarosa, avui ens fixarem en algunes melodies que en el seu traçat, en algun moment o altre, dibuixen el camí de l’escala musical per la que transiten.
Més o menys, podríem dir que una escala musical és un encadenament de sons disposats de manera que se succeeixen regularment per graus conjunts en sentit ascendent o descendent dins l'extensió d'una octava.
Ens cenyirem a aquesta descripció i no entrarem en els tecnicismes
que comportaria l’haver de definir diferents tipus d’escales: tonals, modals, cromàtiques,
etc. Per tant, considerarem escala musical qualsevol successió de sons
que pugin o baixin per graus conjunts i, si parlem de notes, abastin l’àmbit
d’una octava: doà do’ o do’à do; reà re’ o re’à re: etc.
|
Les escales musicals són sistemes d’ordenació dels sons,
comparable als sistemes de numeració posicional aritmètica (sistema de bases).
Segons la base (sistema de numeració binària, decimal, etc.), les xifres (els
guarismes) tenen significats diferents. Amb les notes passa el mateix: segons
l’escala (corresponent a un to o mode), les notes exerceixen funcions
diferents. |
> Per començar (i així ja ens ho traiem de sobre), posem l’ineludible cançó Do-re-mi de The Sound of Music. No cal
fer cap comentari al respecte perquè la cançó és una lliçó de solfeig, precisament
per aprendre l’escala musical.
Do-re-mi de, The Sound of Music
En realitat, aquest recurs pedagògic ja el va utilitzar Guido d’Arezzo al s.x, (es clar que en un context ben diferent), quan batejà el nom de les notes de l’escala amb la primera síl·laba de cada hemistiqui dels tres primers versos de l'himne Ut queant laxis, que Pau el Diaca dedicà a sant Joan Baptista:
Ut queant laxis Resonare fibris
Ut queant laxis
Anem a veure alguns exemples de fragments de cançons tradicionals o d’obres de
compositors que en les seves melodies mostrin el seguiment íntegre de les notes de
l’escala musical.
> Comencem amb la Cançó del lladre, tradicional catalana, que emprèn
de seguida l’escala, parant-se un moment a mig camí (en la nota sol),
per acabar de fer el seu recorregut ascendent.
Cançó del lladre
Tradicional
> Beethoven, com si no s’atrevís, tanteja tímidament els esglaons de l’escala abans de completar-la i arrancar a córrer amb l’Allegro molto vivace del Finale de la Primera simfonia. En aquest cas, el capteniment de Beethoven no sabem si es per intencions pedagògiques o és pura ironia.
Simfonia núm. 1, IV. Finale
Ludwig van Beethoven
> En la sardana Per tu ploro de Pep Ventura (amb
lletra de Joan Maragall, afegida a la música vint anys més tard), la melodia comença
escales amunt. També es para un moment a mig camí (com en la Cançó del lladre,
però ara a la nota la), després continua pujant... i es passa de llarg dues
notes més.
Per tu ploro
Pep Ventura
Concert en sol, piano i orquestra. 1r moviment
(fragment final)
Maurice Ravel
> Una escala descendent, ben neta, també la podem escoltar, tocada pels trombons, en el popular galop del Can can, de l’òpera còmica Orfeo als inferns de Jacques Offenbach.
Can can (fragment)
Jacques Offenbach
> Igual de nítida i definitòria, com marcant territori, és
l’escala descendent inicial de Joy to the world. La musica s’atribueix
a Georg Friedrich Händel, encara que no hi ha cap referència explícita que ho corrobori.
Joy to the world
G.F. Händel
Si bé no està del tot acreditada l’autoria de Joy to the world, és veritat que s’hi reconeix algun gir característic de la música de Händel, especialment d'alguns passatges del Messies. I no només del Messies, perquè no es pot negar que la part instrumental de l’inici de la preciosa ària Angels ever bright and fair, de l’òpera Theodora, té moltes similituts amb el començament de Joy to the world.
Angels ever bright and fair
(Theodora)
G.F. Händel
> Com hem dit, una escala musical abraça l’extensió d’una
octava. Hi ha un model melòdic, més o menys recorrent, que consisteix en
definir amb un interval aquest àmbit d’octava i després desplegar l'escala en sentit contrari. Moltes vegades aquest interval està al principi de la composició, com en aquest exemple tan extraordinari de Johann Sebastian
Bach.
Contrapunctus núm.9 de l’Art de la fuga
J. S. Bach
> A vegades, l’escala musical es fa present tot i que queda
una mica amagada en la melodia. Es pot considerar que en Over the Rainbow, tot i que ho fa de
manera ornamentada i una mica a trams, la melodia també defineix l’escala. És una balada escrita per Harold Arlen per
a la pel·lícula El Màgic d’Oz, que en la veu de Judy Garlan es convertí en un èxit mundial. Per cert, aquesta
melodia comença amb un interval ascendent de vuit notes, igual que la fuga de
Bach.
Over the Rainbow
> En el Concert per a violí en la menor de Vivaldi,
l’escala descendent apareix una vegada el tema musical ja està en marxa. En
aquest cas, abans d'arribar a l’última nota, la melodia fa un petit gir
melòdic. Això no priva, però, que l’escala quedi ben present i definida.
Concert per a violí en la menor
Antonio Vivaldi
> Una escala ascendent, també feta a trams, és la que dibuixa
la cançó tradicional Muntanyes de Canigó. Sembla que la melodia li costa
pujar la muntanya!
Muntanyes de Canigó
Tradicional
Curiosament, en l’altra cançó tradicional catalana que parla del
Canigó, Muntanyes regalades, la melodia escala ràpidament cap a munt fent grans gambades, però saltant-se graons de l’escala, i això no val!
Muntanyes regalades
Tradicional
> Per acabar aquesta petit mostreig, ens fixarem en la Simfonia
núm.7 de Xostakovitx. Ja sabem la història d’aquesta obra: el setge de Leningrad
(del setembre de 1941 al gener de 1944!) la retransmissió radiofònica de l’estrena
(1942) amb altaveus pels carrers de la ciutat; les precàries condicions dels músics de l’orquestra;
l’efecte psicològic, etc.
En mig de l’Allegreto del primer moviment comença el
conegut tema de la invasió. Sobre l’obstinat d’una caixa clara, es
desenvolupa una melodia -una mica entre el Bolero de Ravel i
el joc de parelles del Concert per a orquestra de Bartók-, que amb múltiples combinacions
tímbriques anirà creixent. Aquesta melodia està inspirada en la cançó Da geh ich zu Maxim de La
vídua alegre. Xostakovitx,
sabent la gran estima que Hitler sentia per l’opereta de Franz Lehár, la va
ridiculitzar en aquesta grotesca paròdia.
Tema de la invasió
Simfonia núm. 7
Dimitri Xostakóvitx
Da geh ich zu Maxim
(Fragment)
Franz
Lehár
I, ves per on, la
primera frase de la cançó Da
geh ich zu Maxim comença així, amb una escala ascendent: partint de la nota do, es para una mica en el sol i segueix fins el do’.
Da geh ich zu Maxim
Franz
Lehár
<><><><>
Curiosament, en l’altra cançó tradicional catalana que parla del Canigó, Muntanyes regalades, la melodia escala ràpidament cap a munt fent grans gambades, però saltant-se graons de l’escala, i això no val!
Muntanyes regalades
Tradicional
> Per acabar aquesta petit mostreig, ens fixarem en la Simfonia núm.7 de Xostakovitx. Ja sabem la història d’aquesta obra: el setge de Leningrad (del setembre de 1941 al gener de 1944!) la retransmissió radiofònica de l’estrena (1942) amb altaveus pels carrers de la ciutat; les precàries condicions dels músics de l’orquestra; l’efecte psicològic, etc.
En mig de l’Allegreto del primer moviment comença el conegut tema de la invasió. Sobre l’obstinat d’una caixa clara, es desenvolupa una melodia -una mica entre el Bolero de Ravel i el joc de parelles del Concert per a orquestra de Bartók-, que amb múltiples combinacions tímbriques anirà creixent. Aquesta melodia està inspirada en la cançó Da geh ich zu Maxim de La vídua alegre. Xostakovitx, sabent la gran estima que Hitler sentia per l’opereta de Franz Lehár, la va ridiculitzar en aquesta grotesca paròdia.
Tema de la invasió
Simfonia núm. 7
Dimitri Xostakóvitx
Da geh ich zu Maxim
(Fragment)
Franz
Lehár
Tema de la invasió
|
|
I, ves per on, la
primera frase de la cançó Da
geh ich zu Maxim comença així, amb una escala ascendent: partint de la nota do, es para una mica en el sol i segueix fins el do’.
Da geh ich zu Maxim
Franz
Lehár
<><><><>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada