David Castillo, en el seu llibre dedicat a Bob Dylan diu: “Des de diferents registres i ritmes dissemblants, podem tenir del folksinger que alternava la protesta amb les balades d’amor al Dylan del blues, del country, de l’àcid rock, del folk-rock, des de les influències del reggae en el cicle de conversió cristiana fins a les col·laboracions permanents amb artistes i grups com ara The Band, George Harrison, Eric Clapton, Grateful Dead, Tom Patty, Ron Wood, Mark Knopfler, Keith Richards, Carlos Santana, Mick Taylor, Van Morrison o la formació, al final del vuitanta, del supergrup The Traveling Wilbury.”
La dilatada carrera i la transformació constant de la seva música, justifiquen sobradament que delimitem en aquesta entrada l’àmbit de la producció artística de Bob Dylan, cenyint-nos als primers anys de la seva carrera musical, especialment als anys que van des que va arribar a Nova York el 1961 fins un concert del 25 de juliol de 1965, acompanyat de la Butterfield Blues Band, que representaria la transformació rockera de Dylan.
El contingut que veureu a continuació està elaborat a partir del treball abans mencionat de David Castillo:
|
|
Bob va néixer el 1941 a Duluth, un poble de l’estat de Minnesota molt a prop de la frontera amb Canadà. És el gran de dos fills de d’Abraham Zimmerman, un comerciant jueu fill d’una família d‘Odessa (Ucraïna), que va haver d’emigrar a causa d’un pogrom antisemita el 1905. La seva mare, Betty Stone, també era filla de descendents jueus lituans que s’establiren a Hibbing, un poble encara més al nord. Allà és on es va traslladar la família Zimmerman i on Bob començà l’afició per la música.
Les
freqüents visites a la capital, Minneapolis, li permetien visitar les botigues
de discos i escoltar blues, espirituals, gòspel, rhytm and blues, Elvis, Bill
Haley, Buddy Holly i Little Richard.
Long
Tall Sally
Little
Richard
Sota la influència dels pioners del rock, Dylan va formar el primer grup musical, The Golden Chords. Malauradament no hi ha cap registre sonor d’aquesta època. Amb la seva primera companya sentimental, -Echo Helstrom, la noia del país del nord-, compartien l’ambient tancat de Hibbing, però també la sensació de llibertat que venia amb els discos dels grans bluesman: Howlinlg Wolf, Muddy Waters, John Lee Hooker... i també amb el country-western de Hans Williams i Lefty Fritzel.
|
Girl
from the North Country és una cançó escrita per Bob Dylan a
Anglaterra el desembre de 1962, recordant Echo Helstrom. Va ser publicada l'any següent en el segon àlbum d'estudi de Bob Dylan (The Freewheelin 'Bob Dylan). A
Londres, Dylan es va reunir amb diverses figures de l'escena folk local,
inclòs el britànic Martin Carthy. "Em vaig trobar amb algunes
persones a Anglaterra que coneixien molt bé les cançons angleses tradicionals",
recorda Dylan en 1984. "Martin Carthy és increïble. Vaig aprendre un
munt de coses de Martin." |
És sorprenent
la similitud musical que hi ha entre Girl from the North Country i Boots of Spanish Leather, una de les cançons del tercer àlbum de
Dylan (The Times They Are a-Changin).
Boots of
Spanish Leather
Bob Dylan
El
1959 va ingressar a la Facultat de
Lletres de la Universitat de Minnesota, a Minneapolis. Només hi va aguantar nou
mesos, però va començar a freqüentar els cafès i els cabarets del barri bohemi de
la ciutat, i allà va fer la primera actuació en un local professional. Va adoptar
el nom de Dylan, que tal com ell ha explicat moltes vegades, no té res a veure
amb el poeta Thomas Dylan.
En aquest ambient estudiantil cada vegada s’inclinà més cap a la música folk. Els seus referents en aquell moment són la cantant folk Odetta, Jesse Fuller i Woody Guthrie, sense oblidar el seu admirat Hank Williams.
“La
primera que em va fer prestar atenció a la música folk va ser Odetta. Vaig sentir
una cançó seva en una botiga de discos. Vaig tornar immediatament per canviar
la meva guitarra elèctrica i l’amplificador per una guitarra acústica Gibson,
de planxa ample.” (Dylan)
Poor Little Jesus
|
Stagolee
|
Hobo's Lullaby
|
I Saw the Light
|
Dylan arriba a Nova York el gener de 1961 i la seva arribada a Manhattan va ser més dura del que esperava. Amb un fred glacial, passejant per Greenwich Village, recorda que la primera vegada que va entrar al cafè Wha?, amb la seva motxilla i la seva guitarra, només va demanar si el deixaven tocar i si li podien aconseguir un lloc per dormir. Al cafè Whas?, Freddy Neil, cantant i també presentador de les actuacions del local, el va deixar tocar l’harmònica acompanyant algunes de les intervencions musicals.
En la cançó Talkin' Nova York del seu primer àlbum (amb la característica prosòdia del Talkin blues, és a dir, el blues parlat) Dylan explica les primeres impressions en arribar a Nova York: “Rodant des del salvatge Oest, havia deixat les ciutats que més estimava, creia que ho havia vist tot, fins que vaig arribar a Nova York. La gent baixant terra avall i els edificis pujant al cel. Hivern a Nova York. El vent bufant la neu pertot arreu. Fent voltes sense tenir un lloc on anar. Qualsevol podria gelar-se com jo vaig gelar-me. Vaig aconseguir un treball amb l'harmònica i vaig començar a tocar, destrossant-me els pulmons a dòlar diari. Vaig bufar de dins enfora i de dalt a baix. L'amo va dir que estimava la meva música. N'estava tan enamorat que em pagava un dòlar diari." .”
Talkin'
New York
Bob
Dylan
“Jo
era aleshores bastant fanàtic amb tot el que pretenia fer. Després d’aprendre
més de dues-centes cançons de Woody, vaig anar a veure’l. Vaig esperar el
moment adequat per anar a visitar-lo a l’hospital Grey Stone de Nova Jersey. Vaig
agafar un autobús des de Nova York. Assegut a la seva habitació, amb la
guitarra, interpretava les seves cançons. Hi anava sovint i vaig iniciar una
relació d’amistat amb ell. A partir d’aquell moment tot va començar a ser com
una nebulosa.” (Dylan)
Woody
Guthrie el presentà als seus amics, entre els quals es trobaven els millors
músics folk del moment: Jack Elliott, Pete Seeger, Tom Paxton, Dave Van Ronk i, especialment, la
família Gleason.
|
El
1959, un electricista de Nova Jersey anomenat Bob Gleason i la seva dona,
Sidsel, van escoltar una transmissió per ràdio del guió que Millard Lampell
havia escrit per al concert benèfic per a Woody Guthrie de 1956. A la fi del
programa, es va animar els oients a escriure Woody a l’hospital Grey Stone
Park ... Atès que vivien prop de l'hospital, els Gleason van decidir veure si
podien fer alguna cosa més per Woody que simplement escriure ... Després
de diverses visites, van començar a portar-lo a casa els caps de setmana, i
ràpidament va córrer la veu per la comunitat folk de Nova York que Woody
rebia visitants els diumenges a East Orange. Pete
Seeger solia ser-hi, i Harold Leventhal, i ocasionalment Alan Lomax ... No
obstant això, la veritable energia dels diumenges a la tarda provenia dels
joves: els nens que adoraven a Woody i volien escoltar. La
casa dels Gleason es va convertir en un alberg juvenil per a cantants
folklòrics errants. Bob Dylan va viure amb ells durant diverses setmanes
després de la seva arribada a la ciutat, escoltant les cintes que Bob Gleason
havia compilat de les sessions dels diumenges a la tarda i de l'antiga
col·lecció de discos de Woody: gravacions antigues de la família Carter,
Jimmie Rodgers i els altres. Joe Klein, Woody Guthrie - A Life, Londres, 1981 Cançons enregistrades a
casa dels Gleason, a East Orange: San Francisco Bay Blues, Jesus Met The Woman at the
Well, Gypsy Davey, Pastures of Plenty, On the Trail of the Buffalo,
Jesse James, Car car song / Southern Cannonball i
Remember Me. |
La combinació de rock i blues va ser característica de la seva primera etapa professional. En quan a les influències rebudes, el mateix Dylan diu: “No en puc parlar perquè n’hi ha moltes i en podria oblidar alguna. Puc parlar de Woody Guthrie i de Big Joe Williams perquè resulta fàcil recordar aquests noms. Però, que hi ha dels encreuaments d’autopistes i de les cantonades gelades? Què passa amb els discos que has escoltat una sola vegada? Què hi ha dels udols dels llops i dels lladrucs dels gossos? Què em dieu del miol dels gats i del mugit de les vaques o del xiulet dels trens nocturns? Obre els ulls i les orelles i deixa’t influir, no hi haurà res que pugui fer per impedir-ho.”
Sittin On Top of The World
Big Joe Williams & Bob Dylan
|
Després
dels contactes amb les grans figures de la música folk, Dylan va cantar en
diferents locals passant el platet, fins que aconseguí un primer contracte per tocar al Gaslight.
Al Gerde’s Folk City, a Greenwich Village, va compartir cartell amb John Lee Hooker.
Dylan va cantar The House of the Rising Sun i Song To Woody, entre altres. |
Gerde’s Folk City |
The
House of the Rising Sun
|
Song
To Woody
|
Aquells primers mesos a Nova York va començar una gran amistat amb la cantant de blues Victoria Spivey, a qui va
acompanyar tocant l’harmònica en algunes gravacions.
Black Snake Blues (1963)
Victoria Spivey
També conegué a Suze Rotolo -un dels grans amors de la seva vida-, i Joan Baez, que, com diu David Castillo, “serà una companya amb intermitències durant dues dècades.”
|
Suze, una jove activista que treballava a l’oficina del Congrés d’Igualtat Racial, va ser la parella sentimental de Dylan, des de 1961 a 1964. Apareix a la portada del segon àlbum de Dylan (The Freewheelin 'Bob Dylan), i sembla ser la inspiradora d’alguna de les millors cançons de Dylan, com Don't Think Twice, It's Alright. |
 |
Don't
Think Twice, It's Alright
|
No serveix de
res seure
|
Al llarg dels anys que van del 1962 a 1965, Bob Dylan va publicar cinc àlbums fonamentals de la seva discografia, que seran la base de tota la seva obra posterior. Aquests anys, Dylan va estar al costat de totes les reivindicacions del moment, que constituien els temes recorrents de moltes cançons del moviment folk: els drets civils, contra la segregació racial, contra la guerra de Vietnam, contra el poder del diner... A l’abril de 1962, en un dels concorreguts cafès de Greenwich Village, Dylan participava en una discussió sobre la hipocresia del govern americà respecte als drets civils. En produir-se un silenci, Dylan pensà “El vostre silenci us traeix”. Aquest pensament va ser la llavor de la cançó Blowi’n in the Wind, la que seria, i és, l’himne pacifista més popular arreu del món.
Blowi’n
in the WindBob
Dylan
Les
cançons del seu segon àlbum giren al voltant de la denúncia, l’apocalipsi i les
balades d’amors passats: Masters of War és contra el negoci de la
guerra; Oxford Town contra la segregació; A Hard Rain’s A-Gonna Fall
apocalíptica i les balades Girl from the Borth Country i Don’t Think
Twice, It’s All Right.
Masters of War
|
Oxford Town
|
A Hard Rain’s A-Gonna Fall
|
|
Paradoxalment, el corrent més progressista d’aquests anys va ser el ressorgiment folk. A través de la música tradicional i d’arrel popular es va vehicular un sentiment col·lectiu, de pau, de justícia, una manera de veure el món que va aglutinar diferents sectors polítics. La música va ser la senyera de tota aquesta agitació vinculada estretament als moviments reivindicatius i de denúncia dels problemes socials.
El
Newport Festival Folk era, des de 1959, un dels aparadors més importants
de la música folklòrica. El 1963, Bob Dylan ja era molt conegut i reconegut en
els ambients folk (Pete Seeger, un dels fundadors del festival, havia
dit que l’autor de Blowi’n in the Wind era un geni), però la seva actuació
en el festival el juliol d’aquell any, va ser la consagració definitiva de l’artista.
North Country Blues
Newport Folk Festival 1963
Bob Dylan
El crític Robert Shelton va escriure: “La roba arrugada, les cançons plenes de mordacitat, l’actitud radicalment anticomercial, la identificació amb els negres (expressada en infinitat de cançons) i el moviment per la pau, el fet d’haver decretat la fi dels vells mites amb el God On Our Side, van convertir Dylan en l’emblema del Festival”.
With
God On Our SideNewport
Festival Folk, 1963Bob
Dylan & Joan Baez
1.Oh,
el meu nom no és res
|
5.Quan
la Segona Guerra Mundial
|
|
Aquell
any, Dylan va actuar en diferents actes organitzats en defensa dels drets
civils, i a finals d’agost participà, amb Joan Baez i altres cantants folk,
en la cèlebre marxa a Washington convocada per Martin Luter King. |
|
El 22 de novembre de 1963 John F. Kennedy era assassinat a Dallas, quan Dylan acabava d'escriure The Times They Are A-Changin’. És una cançó metafòrica, d’un to visionari, amb referències bíbliques. Més tard, Dylan va dir que la lletra d’aquesta cançó no té res a veure amb el moment en que la va escriure. Molt sovint Dylan ha desmentit, sorprenentment, interpretacions de fets de la seva biografia que semblaven evidents. A vegades la postura de Bob Dylan en les actuacions, en comentaris o en entrevistes sembla una mica cínica. Un amic seu, en veure uns versos d’aquesta cançó, quan encara no s’havia publicat (veniu senadors, congressistes, si us plau feu cas a la crida), li va preguntar què era allò i Dylan li respongué: “Bé, tu ho saps, sembla que és el que a la gent li agrada escoltar”.
The
Times They Are A-Changin’
Bob
Dylan
El
gener de 1964 surt el tercer àlbum de Dylan amb el títol The Times They Are
A-Changin’. En aquests moments, quan està en plena vena creativa com a
cantant protesta, arriba a Amèrica la febre britànica, amb els Beatles i
Rolling Stones. No cal dir que Dylan queda enlluernat, de la mateixa manera que
va quedar seduït per Little Richard i Woody Holly quan vivia a Hibbing.
Amb paraules de David Castillo, “L’abundant producció de Dylan genera des de l’agost del 1964 fins al final del 1965 tres magnífics LP’s. Hi trobem temes que es repetiran sempre en els concerts de Dylan al llarg de tres dècades. It Aint’Me Babe, Subterranean Homesick Blues, She Belong To Me, Maggie’s Farm, Love Minus Zero I No Limit, It’s Alright Ma, It’s All Over Now Baby Blue, Desolation Row i sobretot Mr. Tamborine Man i Like a Rolling Stones se sumen a la interminable llista de temes cèlebres de l’autor. Aquests tres discos suposen la marxa irreversible de Dylan cap al rock amb reminiscències del blues.” De fet, quan Dylan va sentir la versió electrificada de Mr. Tamborine Man de The Byrds va quedar absolutament impressionat, i a partir d’aquí comença el retorn de Dylan al rock que havia practicat al principi a Minnesota.
Mr.
Tamborine Man
The
Byrds
|
El 25 de juliol de 1965 Bob Dylan tornava al què havia estat la seva llar espiritual, el Festival de Newport. Va començar amb el seu I is not gonna work on Maggie's farm no more i van arribar les esbroncades, les ampolles llançades a l'escenari i un tímid aplaudiment dispers. |
I is not gonna work on Maggie's farm no more
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada