40.- Venècia 1770

El 1770, Charles Burney, -compositor, historiador de la música, organista i clavecinista anglès-, va fer un viatge per França i Itàlia amb la finalitat de documentar-se per escriure una història de la música del seu temps. Gràcies al minuciós diària que va escriure, sabem amb detall i de primera mà com era el panorama artístic europeu de la segona meitat del segle XVIII.   

Charles Burney

En aquesta entrada ens cenyirem a comentar el capítol del diari que explica la  seva estada a Venècia. Ens basarem en l’edició d'El Acantilado, Viaje musical por Francia e Italia en el siglo XVIII, traduït al castellà i comentat, amb interessants notes a peu de pàgina, per Ramon Andrés.  

Viaje musical por Francia e Italia en el siglo XVIII

Charles Burney

Edició i traducció de Ramon Andrés

El Acantilado

A Venècia, Burney esperava documentar-se sobre la música del present però també del passat. La Basílica de Sant Marc havia estat regida per mestres de capella prestigiosos, des del flamenc Adrian Willaert nomenat pel càrrec el 1527, passant per Cipriano de Rore i Giuseppe Zarlino, fins l’actual (1770) Baldassare Galuppi, famós per les seves òperes i principalment per l'òpera buffa. 

Salve Regina Adrian Willaert	Agnus Dei (Missa Praeter rerum seriem) Cipriano de Rore
Ego rosa Saron Giuseppe Zarlino	Chi non cerca la stella Baldassare Galuppi

Venècia és la primera ciutat que va tenir un teatre d’òpera públic. En aquest moment, les òperes s’exhibien a sales, acadèmies i museus o dins dels petits teatres de palaus renaixentistes. Tots els teatres de Venècia eren teatres privats pertanyents a les famílies aristocràtiques. El primer edifici públic va ser construït per Andrea Palladio en 1565 prop del Ponte di Rialto. Però la seva estructura de fusta va ser destruïda en un incendi el 1629 i ràpidament substituït per un edifici de pedra. En aquest nou teatre, San Cassiano, és on es va estrenar l'Andromeda de Francesco Manelli i Benedetto Ferrari i diverses òperes comercials incloses les de Francesco Cavalli, qui el va dirigir per algun temps.

Sant Cassiano (1565)

Andrea Palladio 

Le nozze di Teti e di Peleo és una òpera en tres actes de Francesco Cavalli sobre un llibret d'Orazio Persiano. Va ser estrenada al Teatro San Cassiano de Venècia el 24 de gener de 1639 i es considera la primera òpera veneciana de la qual se n'ha conservat la música. Le nozze di Teti e di Peleo  Francesco Cavalli

En un estil més seriós, el venecià Antonio Lotti (1667-1740), un dels músics més il·lustres del seu temps, va romandre a la seva ciutat -excepte un període de tres anys que va treballar a Dresden-, on fou mestre de capella de San Marcos, dedicant-se a la música sacra. Un dels seus deixebles més prestigiosos va ser el bohemi Jan Dismas Zelenka.

Kyrie in B major Antonio Lotti

Miserere mei Deus Jan Dismas Zelenka

Aquesta ciutat és molt famosa per les seves institucions benèfiques, com l’Ospedale della Pietà, els Mendicanti, els Incurabili o l’Ospedaletto ai Santi Giovanni e Paolo. Com explica Ramón Andrés, els primers conservatoris eren aquests centres que acollien orfes, als que se’ls oferia una educació en la qual la música hi tenia un paper important. Durant el segle XVII, els quatre ospedali de Venècia van començar a ser reconeguts per les actuacions musicals dels cors i orquestres formats pels interns. Molts d'aquests concerts s'oferien només a un públic selecte format per personalitats importants. A Venècia, a diferència de Nàpols, s’acollia només les noies, i un dels mestres més famosos de l’Ospedale della Pietà, Antonio Vivaldi, convertí la seva orquestra de noies en una de les més importants d’Europa. 

El diumenge 5 d’agost, Burney es desplaçà a l’illa de San Giordano Maggiore, on hi ha un monestir amb una de les basíliques més belles d’Itàlia, obra de Palladio.

San Giordano Maggiore

Andrea Paladio

En el seu interior s’hi troben magnífics quadres de Tintoretto i un Veronese que descriu les bodes de Canaà amb cent vint figures.

L’últim sopar Tintoretto

Nozze di Cana Paolo Veronese

Després de visitar els Mendicanti, Burney es desplaçà a l’Ospedaletto. Quan va entrar a l’església el mestre Antonio Sacchini estava dirigint el seu himne Salve Regina. En les anotacions al diari descriu la impressió joiosa que va tenir escoltant una música nova, plena d’enginyoses troballes en els instruments, que sempre deien coses interessants sense importunar el cant de les veus.

Pensem que és una època en que encara era habitual sentir música barroca a l'església. Tal com diu Burney, "la música de les esglésies és la mateixa que, de forma immutable, sona des de fa segles en un estil antic i solemne". I el que explica Burney és la impressió de percebre un estil nou, més transparent, més nítid, és a dir, el classicisme. Per fer-nos una idea, escoltem l’obertura d’una òpera de Sacchini i notem que l’estil és ja plenament clàssic.

  

Œdipe à Colone, Overture.

Antonio Sacchini

És divertida l’observació de Burney: “En els conservatoris i en les esglésies, on no està permès aplaudir, contràriament al que s’estila a l’òpera, els espectadors tussen, gargallegen i es moquen sonorament per expressar la seva aprovació.”

El dilluns 6 d’agost va rebre la visita del signor Gaetano Latilla, amb qui va mantenir una llarga conversa sobre el propòsit del seu viatge. Latilla era un compositor molt aclamat i reconegut que, com van fer altres, deixà paulatinament la composició operística per dedicar-se al repertori religiós.

Simfonia

Gaetano Latilla

Latilla l'aconsellà que anés a escoltar les noies cantaires dels Incurabili, alumnes de Galuppi, maestro di capella d'aquell conservatori. Quan hi va arribar ja havia començat el concert, s'havia perdut l’obertura, però quedà admirat, tant de les obres que hi va escoltar com de la seva interpretació.  

Regina Coeli

Baldassare Galuppi

Te Deum

Baldassare Galuppi

Dimarts 7 d’agost. A aquesta època de l’any, la vida a Venècia comença a mitjanit, quan els canals s’omplen de gòndoles i tothom va a la Piazza di San Marco. Per tot arreu se senten cançons, que aquí sempre són cantades a dues veus. Burney va tenir la sort que, aquella nit, una gran barcassa que portava una excel·lent orquestra de dos violins, flautes, trompes, violoncels i timbales, a més d’un talentós tenor, amarrés al Gran Canal, prop d’on ell s’hostejava.

La nit de dijous 9 d’agost va assistir a un concert a l’església de San Lorenzo, amb música de Sacchini, obres a la manera dels oratoris. No va quedar massa complagut i en el seu diari anota un comentari admeten que la música con instrumenti italiana -és a dir, a l'estil dels anthems anglesos-, li semblava menor comparant-la amb la que havia escrit Händel. 

Església de San Lorenzo

El divendres 10 d’agost al matí rebé la visita del signor Latilla, que li explicà la història i detalls dels conservatoris venecians: les alumnes més grans s’encarregaven de transmetre tot el que havien après a les novelles, mentre que al maestro di capella se li confiava la composició i la direcció de les obres. En aquest càrrec havien passat il·lustres mestres, com Johann Adolf Hasse (1699-1783) que va ser mestre la Pietà, per a la qual va compondre un Miserere que encara (1770) es canta per Setmana Santa.

Miserere

Johann Adolf Hasse 

Al matí, tornà a l'església de San Lorenzo per escoltar una missa de Sacchini i del compositor venecià Benedetto Marcelo la cantata Cassandra i alguns salms de la col·lecció Estro poetico-armonico.

Cassandra, Cantata per alto:  Nell'aureo Talamo Benedetto Marcelo

Estro Poetico Armonico Benedetto Marcello

Burney observa que la parla del Vèneto és molt diferent de la de la Toscana. Diu que sembla que els venecians tendeixen a suavitzar una llengua que ja és prou dolça de per si. Per exemple, en lloc de Francesco diuen Fransesco; en lloc de giorno, zorno o diuen digo en lloc de dico.

El dimarts 14 d’agost va visitar l’església Cellestia on Bonaventura Furlanetto (1738-1817) hi dirigia una de les seves obres. Burney lloa l’obertura i el contrapunt del cor de les Vespres i després una llarga simfonia en la que dialoguen dues orquestres. De Furlanetto escoltarem un Regina Coeli, escrit en el nou estil però bastant tosc i poc imaginatiu.

Regina Coeli  

Bonaventura Furlanetto

Dimecres 15 d’agost, el compte Bujovich  acompanyà Burney a visitar el palau Ducal. Va veure la sumptuosa estança del Dogo (magistratura suprema de la República de Venècia) i  la galeria de l’orgue catedralici des d’on va escoltar la missa acompanyada de sis cors i sis orquestres dirigits pel signor Baldassare Galuppi, que era l’autor de la música. Música greu, plena, elegant, encara que les cinc cúpules de l’església feien que el so reverberés i impedien una bona sonoritat.

Saló del Dogo - Palau Ducal

Pintura de Francesco Guardi

(1712-1793)

Va tornar a l’església Cellestia, on es cantava la missa de la mà de Furlanetto, i Burney comenta la diferència entre la música de Galuppi i Sacchini, d’una vivacitat i agudesa que convida a estar sempre atent, i els pocs recursos i poca invenció de la música de Furlanetto.

A la tarda visità l’església de Santa Maria  Maggiore per contemplar els quadres de Tiziano i de Jacopo Bassano.

Sant Joan Baptista (1530-1532) Venècia, Gallerie dell'Accademia Tiziano.

L’arca de Noè Jacopo Bassano

Mentre mirava els quadres a Santa Maria Maggiore, sonava una música tan dolenta, tan desafinada, que va fugir per tornar a escoltar les veus de les noies dels Incurabili, amb la música del Burandello, que és com es coneixia popularment a Galuppi, ja que va néixer a l’illa de Burano. 

El matí del dijous 16 d’agost, va visitar algunes esglésies, entre elles San Sebastiano, en la que hi ha magnífics quadres de Veronese, que precisament està enterrat allà. Aquest artista és el que va ornamentar la galeria de l’orgue, que es conserva en molt bon estat.

Orgue de San Sebastiano Pintures de Veronese

A la capella de la família Crasso, a la mateixa església de San Sebastiano, hi ha un altre Tiziano, un San Nicolás de 1563.

San Nicolás

Tiziano 

Anant amunt i avall per Venècia, visità més d’una vegada l’església dels Jesuïtes, on s’hi troba el famós Martiri de San Llorenç, també de Tiziano, però tot estava tan fosc que gairebé no es podia veure res.  

Martirio di San Lorenzo (1588)

Tiziano

A l’església de Santa Catalina hi va veure el  quadre de Veronese que representa el matrimoni místic de la santa.

Amb el títol El matrimoni místic de Santa Catalina,  hi ha vàries versions, totes de Paolo Veronese, però totes són sobre tela.

I a San Giobbe admirà el cèlebre retaule de Giovanni Bellini, la Verge amb els sants Juan Baptista, Job, Sebastià, Domènec Francesc i Lluís, acompanyats de tres àngels que toquen instruments, dos llaüts i un rabec.  

      Madonna amb Infant, Sants i Àngels 

     Giovanni Bellini

En una llarga conversa amb el signor Galuppi i el signor Latilla, entre moltes coses, li van proporcionar la relació del mestres de capella que havien treballat en els conservatoris de la ciutat.

Per ordre cronològic:

A la Pietà Gasparini Guia Porta Latilla Furlanetto Al Incurables Carlo Frari Pollarolli Porpora Hasse Jommelli Carcani Cocchi Ciampi Galuppi

Als Mendicanti Biffi Saratelli Galuppi Bertoni A l'Ospedaletto Antonio Pollarolli (fill) Porpora Pampane Traetta Sacchini

D’aquesta llista ja hem escoltat música d’alguns compositors, escolteu-ne algunes més i noteu que estem parlant d’una època que compren autors del ple barrocs i músics del nou estil de la segona meitat del segle XVIII.  

Concert per a flauta Francesco Gasparini	Salve Regina Nicola Porpora
Concert per a violí, nº6 Op.6 Vincenzoc Ciampi	Veni Creator Spiritus Niccolò Jommelli

A la tarda del divendres 17 d’agost, Burney va visitar l’ospedale dels Mendicanti. En el seu diari fa una lloança exaltada tant de les veus de les cantants com de la qualitat de les interpretacions instrumentals (violins, violes, violoncels, trompetes, contrabaixos i clavicèmbal). Fou en aquesta institució on es formaren la Archiapata i la signora Magdalena Lombardini, que van ser molt aplaudides a Anglaterra. La Lombardini va ser una brillantíssima violinista i també compositora.

Violin Concerto No.5 in B-flat major

Maddalena Laura Sirmen (Lombardini) 

En les anotacions del dia 18 d’agost al seu dietari, Burney comenta, una mica com fent balanç de tot el que ha vist a Venècia, que el mestres de música de les escoles venecianes en general són bons contrapuntistes, però es distingeixen sobretot  pel seu gust delicat i la seva fecunda inventiva. 

Charles Burney va marxar de Venècia el diumenge dia 20 d’agost a la una de la matinada, i a mode d’afegitó va anotar al seu diari una carta que va rebre quan ja havia arribat a Anglaterra, datada el 25 de gener de 1771:

“Durant el carnaval es va celebrar en el teatre de San Benedetto l’òpera Alessandro nell’Indie, obra del senyor Bertoni, mestre de capella dels Mendicanti. Va ser molt aplaudida, especialment un duo cantat per la senyora De Amicis i el senyor Caselli. En l’actualitat, en aquest mateix teatre es representa Il Siroe riconosciuto, del signor Borghi, que no ha agradat. La música del teatre del Sant’ Moisè ha satisfet molt a tothom, tot i el mal ofici dels músics, tant és així que l’autor, senyor napolità Gazzaniga, tindria més raó d’estar queixós que content per les lloances que se li prodiguen”. 

No he aconseguit trobar cap fragment de l’òpera Alessandro nell’Indie de Bertoni, en canvi amb aquest mateix nom he trobat més d’una òpera d’altres compositors:  J.C.Bach, Leonardo Vinici, Giovanni Pacini...

Simfonia Ferdinando Bertoni

Salve Regina Giuseppe Gazzaniga	Tampoc he pogut trobar la música de l’obra de Gazzaniga mencionada en la carta, però poso aquests dos exemples de música sacra -encara que ben lluny del gènere escènic-, per fer-nos una idea de l'estil músical de  Gazzaniga.
	Stabat Mater Giuseppe Gazzaniga

"Els passatgers de l’embarcació eren com el que portaria l’arca de Noè, ja que hi havia tota mena d’animals i a cap d’ells era possible dirigir-los la paraula, excepte en francès amb el que ben aviat vaig encetar conversa."

A finals d'aquest any 1770, el 16 de desembre a la ciutat alemanya de Bonn, naixia el segon fill de  Magdalena Keverich, i el 17 de desembre era batejat a l’església de Sant Remigi de Bonn amb el nom de Ludovicus van Beethoven.