En anteriors entrades d’aquest blog ja hem parlat del
moment de la transició del Renaixement al Barroc i hem fet notar com, en aquest
procés, el madrigal hi va jugà un paper destacat. No podem dir que d’ell en
derivés directament el naixement de l’òpera, però sí que va ser la matèria
primera on s’experimentà i elaborà les noves idees de la Camerata Fiorentina –monodia
acompanyada, emfatització del text, exploració dels recursos retòrics-, que
després acabarà plasmant-se en el drama in música.
Si en la música vocal la “peça” clau és el madrigal, en
la música instrumental és la dansa. En
les corts italianes del Renaixement, els Visconti a Milà, els Este a Ferrara o
els Mèdici a Florència -i també a la cort papal-, s'organitzaven festes, banquets, balls,
mascarades i concerts. En aquest context apareixeran els primers mestres de
cerimònies. El gran mestre del segle XV fou Domenico de Piacenza, coreògraf i
compositor, que treballà a la casa d’Este a Ferrara. Un dels seus alumnes més
destacats va ser Guglielmo Ebreo. En
gran mesura, aquests mestres són els primers a codificar la tècnica de la
dansa.
Lioncello
Domenico
di Piacenza
(1390-1470) |
Petit Vriens
Guglielmo Ebreo da Pesaro
(1420-1484) |
En aquestes festes i celebracions, les danses s’acostumaven a
agrupar en parelles. El nucli primitiu el trobem en el binomi format per dues
danses, una de moderada, sovint en mètrica binària, i una altra de
ràpida i generalment en mètrica ternària. Una d'aquestes parelles era la
formada pel Passamezzo i el Saltarello; una altra la formada per
la Pavane i la Gallarde. D’aquests binomis en naixerà l’estructura de
la suite de danses.
Passamezzo – Saltarello
Brüder Hess
|
Passo e mezzo – Saltarello Giorgio
Anònim
|
Pavane et
Gallarde
Claude
Gervaise
(1525-1583) |
Pavane et gallarde
Tielman Susato
(1510-1570) |
El llaüt i despès el clavicèmbal, van ser els dos
instruments preferits per a les músiques de dansa. Als segles XVI i XVII. els llaütistes
transcrivien per al seu instrument les cançons i les danses que estaven en voga. El
llaüt era un instrument tan popular en aquell temps com ho fou el piano al segle XIX. Un dels primers compositors que va escriure per al llaüt fou Joan Ambrosio Dalza,
compositor milanès del que pràcticament no se’n coneix res. Però si que sabem que va compondre una suite
de tres danses: pavana, saltarello i piva.
Pavana allà ferrarese – Salterello e Piva
Joan Ambrosio Dalza
(segona meitat del segle XV – 1508) |
Suite en Ré mineur pour clavecin
1.-Prelude
2.-Allemande
3.-Courante
I – Courante II
4.-Sarabande
5.-Canaries
6.-La pastourelle 7.-Chaconne
Louis Couperin
(1626-1661) (nebot de François Couperin) |
A Alemanya Johann Froberger és el principal
representant de la música per a clavicèmbal del segle XVII
Suite XII: 1.-Allemande 2.-Gigue
3.-Courante
4.-Sarabande
Johann Jakob Froberger
(1616-1667) |
Un dels grans compositors de danses, molt conegut i
interpretat al Països Baixos, fou Tielman Susato.
La
mourisque
Tielman Susato
(1510-1570) |
Notem que, sovint, després de la segona dansa es repeteix la primera, quedant constituida així la forma ternària A-B-A.En aquesta audició, la B és igual que la A però més ràpida i en compàs ternari. |
Ronde et
Saltarello
Tielman Susato
(1510-1570) |
Però si hi ha un compositor rellevant en la composició,
recopilació i arranjament de danses és l’alemany Michael Praetorius. La seva
col·lecció Terepschore consta de més de 300 danses i és un referent
ineludible de la música instrumental de principis del XVII.
Michael Praetorius
(1571-1621) |
Tal
com dèiem en l’entrada 29.-Wachet auf, ruft uns Stimme, Michael Praetorius també va ser
un compositor particularment important en el desenvolupament de formes
musicals basades en els himnes.
|
Suite de Voltes
Michael
Praetorius
(1571-1621) |
Dances de
Terepschore
1.- Ballet, 2.-Courante,
3.-Spagnoletta,
4.-Volte, 5.-Pavane, 6.-Bourée
Michael
Praetorius
(1571-1621) |
Tot aquest bagatge de música instrumental arribarà al
barroc i s’integrarà en la suite de danses. Però no només en la suite, tota
la música barroca està imbuïda dels aires de les danses del Renaixement. Com
deia Adolfo Salazar (deixeble de Pedrell i de Falla), la música barroca és
dansa. De la suite en derivarà la sonata i les diferents formacions de música
de cambra, i la simfonia clàssica no és res més que una sonata per a orquestra. La música de dansa ho
impregna tot: fixem-nos en la
configuració dels concerti grossi de compositors com Corelli o Geminiani o en
la quantitat de danses integrades en les òperes barroques.
Concerto Grosso Op.6 nº10
1.-Preludi, 2.-Allemande, 3.-Adagio,
4.-Courante, 5.-Allegro, 6.-Minueto
Arcangelo
Corelli
(1653-1713) |
Concerto Grosso nº.10 in Fa maggiore
1.-Preludi
2.-Allemande
3.-Sarabande
4.-Gavotte 5.-Giga
Francesco
Geminiani
(1687-1762) |
Dido
& Aeneas : Act I "The Triumphing Dance
Henry
Purcell
(1659-1695)
En el període barroc algunes formes musicals estan
estretament interrelacionades: el concerto grosso (com hem vist), la sonata
da camera, les variacions, la partita,
l’obertura, sovint consisteixen en una lliure successió de
diferents moviments de dansa.
Totes aquestes formes musicals evolucionaran i a poc a
poc es diferenciaran unes de les altres, de manera que una sonata, un concert
o una obertura seran ben diferents al període barroc que al període del classicisme.
|
La importància dels aires de dansa
en la música barroca és tant gran que fins i tot es pot apreciar en la música
religiosa, com en aquesta simfonia de l’Oratori de Nadal de J.S.Bach, amb
aires de pastoral, amable i galant com un minuet.
Simfonia en
G (Oratori
de Nadal)
Johann
Sebastian Bach
(1685-1750)
|
Al segle XVII també van fer fortuna les suites d’òperes
o de tragèdies líriques. Per
exemple, la suite Les Indes Galantes, està composta de moviments extrets de
l’òpera homònima de Jean-Philippe Rameau.
Rondeau des Indes Galantes
Jean-Philippe Rameau
(1683-1764) |
Segurament la suite en la música instrumental i la missa en la música vocal, són les formes musicals compostes més antigues. Una
forma musical composta és aquella que està formada de diferents moviments, en la suite són les danses i en la missa les
parts de l’ordinari: Kyrie, Glòria, Credo, etc.
La suite, doncs, és una composició musical instrumental que
consta d'un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa.
Els diferents moviments es troben en la mateixa tonalitat (tot i que es podia
canviar de tònica major a menor o a l'inrevés) i contrasten en ritme i
caràcter. El nom de suite, precisament es deu a ser un conjunt de fragments o
peces que sonen uns darrere dels altres, com una successió.
A principis del segle XVII
a Anglaterra es publiquen obres formades per una petita agrupació de danses per
al virginal.
França i Itàlia desenvolupen una sèrie de tècniques per unir aquestes danses que van ser copiades pels compositors alemanys a començaments del segle XVII. A França, s'ajunten les danses i formen el que François Couperin en deia ordres.
Treasures of the English
Baroque
França i Itàlia desenvolupen una sèrie de tècniques per unir aquestes danses que van ser copiades pels compositors alemanys a començaments del segle XVII. A França, s'ajunten les danses i formen el que François Couperin en deia ordres.
En aquestes dues danses de Couperin podem comprovar l'estructura binària amb repeticions aa-bb característica de
les danses de la suite.
Courante
François
Couperin
(1668-1733) |
Courante
François Couperin
(1668-1733)
|
La música barroca és monotemàtica, i la forma musical
habitual de les danses de la suite n’és un bon exemple. Normalment dividides
en dues parts que es repeteixen (aa-bb), l’element temàtic de la dansa es
desenvolupa en forma de progressions, imitacions i derivacions del motiu
inicial. La segona part, temàticament, procedeix dels mateixos elements de la
primera. Aquest exemple de Bach és particularment interessant perquè el motiu inicial de la
segona part és el mateix que el de la primera, però en moviment contrari, un recurs característic de la tècnica del contrapunt.
Courente
de la Suite francesa nº1
Johann Sebastian Bach
(1685-1750)
Inici 1a part
(moviment directe)
Inici 2a part
(moviment contrari)
|
No oblidem que a França, amb Lluís XIV al tron
des de 1661, la cort es converteix en el centre de la grandeur; els cortesans havien de mostrar el luxe en
estat pur, vestir amb magnificència i assistir constantment a balls, sopars,
representacions, celebracions, fêtes, divertissements, plaisirs,
réjouissances. Naturalment, la música hi
tenia una funció principal en aquest ambient fastuós i d’exhibició.
Robert de Visée
(1655-1732) |
Bourrée Du Divertissement De Chambord
Jean-Baptiste Lully
(1632-16879  |
|
Suite
No. 5 from Symphonies pour les Soupers du Roy (1736)
1.- Ouverture; 2.- 2e. Air; 3.- 3e. Air; Légèrement; 4.-
Chaconne; 5.- 1er. Air; 6.- 2e. Air; 7.- 3e. Air, Vif; 8.- Sarabande; 9.-
Grande Pièce; 10.- Grand Air; 11.- Loure; 12.- Trio de Hautbois, Rondeau;
13.- Dernier Air.
Michel-Richard Delalande
(1657-1726)
Airs pour Madame La Dauphine:
Pavane des saisons
|
Al segle XVII altres
parelles de danses es varen imposar, com les formades per l'allemande i
la courante, i per la sarabanda i la giga. La juxtaposició
d'aquestes dues parelles va donar lloc al nucli d'un dels tipus importants de
suite a la primera meitat del segle XVIII. És a Alemanya on
s'estableix aquest model.
Inicialment, Johan Jacob Froberger comença a ordenar les danses
seguint el següent esquema: alemanda, courante, sarabanda i
molt sovint amb una giga entre les dues últimes. Més tard, la giga
seria l'últim moviment de la suite. Com podem veure en el següent
exemple, l’ordre estàndard no sempre es complia.
Suite XII
for harpsichord
1.-Allemande; 2.-Gigue; 3.-Courante; 4.-Sarabande
Johann
Jakob Froberger
(1616-1667)
(1616-1667)
A finals del segle XVII queda establert
definitivament l'ordre de les danses. Les danses introduïdes en aquest temps
deixen veure una gran influència francesa. Sovint
aquestes danses anaven precedides d'un moviment sense referència a la dansa com
podien ser el preludi, o l'obertura. També era habitual que abans de la
giga hi hagués dues danses basades en el mateix ritme però contrastades
tonalment, com minuets, bourrées o d'altres.
1.- Preludi (o Obertura)
2.- Allemande
3.- Courante
4.- Sarabande
5.- (Bourrée), (Minuet), (Gavotte), (Loure),
(Polonaise), (Passepied)...
6.- Giga
S’ha
de dir, i és molt important que ho tinguem en compte, que, seguint l’evolució
de la funció social de la música en la societat, la suite, a poc a poc, va
passar de ser una música per ballar a una música per escoltar.
A la primera meitat del segle XVIII, a Alemanya. van
estar molt de moda les suites per a orquestra, també anomenades
Ouvertures. Telemann i Graupner en van
escriure moltes.
Johann Sebastian Bach va ser l’últim dels grans
compositors barrocs, i així com amb els concerts de Brandenburg va concloure
definitivament l’etapa del concerto grosso, també podríem dir que amb les
quatre Ouvertures -les quatre suites per a orquestra-, va assolir el cim més
esplendorós de la Suite de danses barroca per a orquestra. A partir de la segona meitat del segle
XVIII les funcions que feia la suite van
passar a fer-les altres formes instrumentals i aquesta va caure en desús.
|
Per concloure aquest breu seguiment de la suite de danses,
mirarem de prop una de les quatre suites per orquestra de Bach, l’Ouverture
número 2 per a flauta i orquestra. Aquesta suite és interessant perquè fusiona
dos gèneres musicals, la suite de danses i el concert per a solista. Amb
l’aparició del piano i el perfeccionament d’altres instruments, el concert per
a solista s'imposarà al concerto grosso i en els períodes clàssic i romàntic tindrà una
gran profusió.
Suite núm.2 en si menor
per a flauta i orquestra de corda
Johann Sebastian Bach
(1685-1750) |
Bach va escriure aquesta suite a Leipzig entre 1738 i 1739.
1.-Ouverture
2.-Rondeau
3.-Sarabande
4.-Bourrée I/II
5.-Polonaise (Lentement) - Double
6.-Minuet
7.-Badinerie
1.-
L’Ouverture es divideix en tres parts, a la manera francesa:
Lent – Ràpid – Lent
|
L'obertura italiana seguiria l'esquema ràpid - lent - ràpid, que és el que s'imposaria en la forma concerto (Allegro-Adagio-Allegro).
La part lenta, majestuosa i solemne, es caracteritza pel
ritme de valors amb puntet i molt ornamentada, mentre que la part ràpida, de tema
alegre i decidit, és en estil fugat.
Lent
 |
Ràpid
 |
1.-Ouverture
Observeu
que després del tema fugat es retorna al tema lent del començament.
2.-El Rondeau, de caràcter alegre, té aquesta estructura:
A
- A - B - A - C - A
8c. 8c. 12c.
8c. 16c. 8c.
|
La tornada (A), que consta de 8 compassos, està estructurada en dues frases musicals de 4 compassos cada una i acaba en una
cadència en la tonalitat principal de si menor. En la presentació del tema són
els violins els que porten la melodia mentre que en la repetició és la flauta que fa de
solista.
 |
El primer episodi (B) consta de 12 compassos i
el segon (C) de 16. Notem que tant en B com en C es pot sentir un element temàtic format pel dibuix de les tres primeres notes del tema
A, a vegades en la melodia i a vegades en l’acompanyament.
2.-Rondeau
3.- La Sarabande és l’autèntic moviment lent de
la suite. Escolteu el cànon a la cinquena entre la flauta i el baix continu.
 |
3.-Sarabande
El traverso és el nom habitual de l’instrument dels segles XVII i XVIII precursor
de la flauta travessera moderna. Generalment està
fet de fusta i fins el 1750 constava d’una sola vàlvula. En el transcurs de
segle XVIII l'instrument es va desenvolupar (amb més vàlvules) oferint moltes
més possibilitats sonores d’acord amb les exigències de la nova música. El
traverso original només es pot fer servir per tocar música barroca.
Traverso
|
4.- Bourrée I i II. En aquest quart moviment hi trobem dues Bourrées, un
fet aquest, el d'ajuntar dues danses del mateix nom, bastant habitual en la suite francesa.
En la Bourrée I, la primera part (a) comença en la tonalitat
de si menor i acaba en re major (el seu relatiu principal major). La segona
part (b) comença amb el mateix motiu que (a) però en re major, i acaba retornant al
to original de si menor.
Bourrée I
(1a part i inici de la segona part)
|
La Bourrée II és molt més curta, la primera part tant
sols ocupa 4 compassos i la segona 8. Es manté en el to principal. Es distingeix per el ritme inalterable de corxeres i el tempo molt viu.
Bourrée II (1a part)
|
Bourrée II (inici de la 2a part)
|
Després de la Bourrée II es reexposa la Bourrée I, (ara sense repeticions de les parts), de tal manera que el quart moviment queda
configurat d'aquesta en forma ternària:
Bourrée I – Bourrée II – Bourrée I
|
4.-Bourrée I-II
5.- Polonaise et double és a un tempo més moderat. La dansa double és un costum també d’origen francès i no és res més que una variació ornamentada de la dansa principal. Sentirem la dansa polonesa, de forma binària, amb repeticions i monotemàtica com la majoria de les danses de la suite barroca.
A la polonesa la flauta i el
primer violí toquen la mateixa melodia. A la double el violoncel, acompanyat de la tiorba i clavicèmbal, porta la melodia mentre la flauta sola fa una
volateig ornamental al seu entorn.
Primera part (a) de la Polonaise
|
Primers compassos de la double (c)
|
Després de la doble es reexposa la polonesa configurant
així la forma ternària que ja hem vist en altres moviments de la suite.
|
5.- Polonaise et double
Escolteu un altre exemple de dansa i doble, en l’Obertura
(Suite) en La Major de Telemann. El
passepied és de forma binària amb repeticions i la doble comença a 0:45’.
Passepied – Double
Georg Philipp Telemann
(1681-1767)
|
6.- Minuet, la dansa de tempo moderat, compàs
ternari i forma binària amb repeticions,
fou una de les danses de societat més populars dels segles XVII i XVIII.
Minuet (a)
|
 |
a a b b
8c. 8c. 16c. 16c.
|
6.- Minuet
7.-Badienerie
L’últim moviment, segurament el més conegut de la
suite núm.2 en si menor, és la badinerie. El terme badinerie o badinage es va començar a utilitzar a causa de
la inclusió d'aquesta dansa com un dels moviments de la suite barroca. És una
dansa breu, juganera, alegre i molt viva.
En francès significa “fer broma”, semblant a un altre terme musical, scherzo,
que en italià també vol dir “broma”, “juganer”.
Espurnejant de vivacitat, posa a
prova l'habilitat i el virtuosisme del flautista, que es converteix en autèntic solista.
a – a
b - b
16c. 16c.
24c. 24c
|
Badinerie
(Primers compassos (a))
|
Badinerie
(Començament de b)
|
Jean-Jacques Rapin (1932-2015), fou
director del cor de Vaudois i director del conservatori de Lausanne
(1984-1998). Els seu saber, plasmat en l’exitosa obra de divulgació A la découverte de la musique, m’ha ajudat en
l’elaboració d’aquesta i altres entrades, i m'ha il·luminat al llarg de tota la meva vida professional.
 |
<·><·>·<·><·>
Els dos grans noms de la música
barroca, Bach i Händel, van compondre nombroses suites. Són rellevants, a part de
les quatre obertures per a orquestra, les suites per violoncel,
les suites per a clavicèmbal i les partites per a violí sol de Johann Sebastian Bach. De Händel
destaquen les suites Water Music i Music
for the Royal Fireworks per a orquestra.
Però, per acabar, he triat la dansa de
suite que em sembla més populars de cada un d’ells. De Bach la famosa Ària de
la Suite per a orquestra número 3 en Re Major, i de Händel la Sarabande de la suite
número 4 en Re menor per a clavicèmbal en versió orquestral, que és com es coneix
habitualment després de la pel·lícula Barry Lyndon de Stanley Kubrick.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada