"Des dels últims trenta anys del segle XIX fins a començament del XX, el positivisme semblava ser l’antídot general contra la crisi social europea. Els congressos científics, el vast impuls industrial, les grans exposicions universals, les grans perforacions de túnels i canals i l’exploració eren banderes onejants al vent impetuós del progrés. La conquesta de la felicitat per mitjà de la tècnica era l’eslògan més segur per difondre l’eufòria d’una perspectiva de pau i benestar. Es tractava d’una doctrina d’ordre, que donava un to d’espiritual entusiasme a la societat burgesa en la seva fase de prepotent desenvolupament econòmic."
Les avantguardes del segle XX
Mario De Micheli
Amb aquest paràgraf, De Micheli resumeix molt bé la creença cega -la fe-, que la societat occidental tenia en el progrés de la ciència i la tecnologia, en les perspectives il·limitades de la capacitat humana per superar qualsevol dificultat per portar-nos a la societat idíl·lica del benestar. Aquest seria “l’esperit
del temps”, una confiança absoluta en el progrés de la humanitat. (L’esperit del temps, el
que els alemanys diuen Zeitgeist, que,
com explica Martí Domínguez en el seva magnífica novel·la titulada així mateix L’esperit del temps, van fer servir els nazis, una vegada acabada la guerra, com argument per eximir-se de les seves responsabilitats).
I és en aquest estat de coses, en aquesta eufòria positivista, que la màquina entra a formar part dels referents culturals. L’assimilació de la màquina com un nou argument d'inspiració artística, es produeix a través d’un procés que té diversos camins. Des de la substitució de les catedrals per les estacions ferroviàries, la inclusió del soroll en els conceptes de creació musical, els objectes “art-trobat”, els ready-made de Duchamp fins a les excentricitats futuristes de Marinetti, són múltiple les vies que conflueixen en el procés que incorpora l’estètica dels artefactes creats per l’enginy humà com un valor cultural i artístic.
El gestos dadaistes de Duchamp o Picabia -la simplicitat de la roda de bicicleta, per exemple-, a més de trencar amb el concepte d’obra d’art (recordeu les tècniques de creació com “la poesia del barret” o els “cadàvers exquisits”, que desmitifiquen absolutament el procés creatiu de l'artista), introdueix aquesta nova estètica de la màquina, del disseny i de l’enginy.
Aquest paper rellevant dels instruments de percusió és el pas precedent necessari per a la consideració del valor estètic del soroll en la música. Satie en Parade
(1917) els integra en l'escena dadà, les botzines de Gershwin a Un americà a París (1928) són només una broma musical,
però Varèse, en Ionització (1929-1931), dona a les sirenes la categoria d’instrument
melòdic, encara que les primeres experiències en la composició a
partir de sorolls i brogits són els experiments futuristes de Russolo amb l’intonarumori al 1913.
Imitant els sons de les màquines amb instruments convencionals.
Produint música amb sons no convencionals (amb objectes, amb màquines reals, sorolls...) .
Roda de
bicicleta (1913-14)
Marcel Duchamp
|
Lampe illusion (1917)
Francis Picabia
|
En el panorama musical, els instruments de percussió, el timbre en general, pren un protagonisme en l’orquestra
com mai havia tingut. L’emancipació d’aquests instrument del rol d’acompanyant o tan sols d’acolorir les obres simfòniques és veu ja a les primera dècada del
segle XX (Webern, Bartock, etc), fins al punt de ser-ne, en alguns cassos, els protagonistes
absoluts.
Simfonia núm.1, 2n mov. (1927)
Alexandre Tcherepnin
Serenata per intonarumori e strumenti
Luigi Russolo
|
Parade
Erik Satie
|
Un americà
a París
George Gershwin
|
Ionistion
Edgar
Varèse
|
Però podem considerar l'objecte de la màquina en l’art musical des de tres punts de vista diferents:
1.Imitant
els sons de les màquines amb instruments convencionals.
2.Produint música
amb sons no convencionals (amb objectes, amb màquines reals, sorolls...)
3.Amb la creació de nous instruments musicals a partir d'enginys tecnològics (màquines).
1
|
Destacarem en primer lloc Pacífic 231 d’Arthur Honegger com una de les obres més emblemàtiques d'aquest gènere.
Pacífic 231(1924)
Arthur
Honegger
Després de la Revolució Russa de 1917, la música
romàntica va perdre importància a la Unió Soviètica, ja que era un patrimoni de la classe dominant desposseïda,
i els artistes revolucionaris van començar a experimentar amb noves idees. La
ideologia basada en l’utopisme tecnològic de Karl Marx i el realisme socialista
de Stalin van contribuir a prioritzar l’exaltació de les obres artístiques
relacionades amb la classe obrera i el món del treball. En aquest context, La
fosa de ferro de Mosolov és un producte
del seu temps. Va ser compost entre 1926 i 1927 com el primer moviment de la
suite de ballet Stal (Acer) .
La fosa de
ferro
Aleksandr Mosólov
Le
pas d'acier Op. 46 (1926)
(4.Les marteaux 5.Finale)
Sergei
Prokofiev
|
El pas d'acer és un ballet
de Serguei Prokófiev escrit
l'any 1926. Va ser un encàrrec de Sergei Diaghilev, que va quedar impressionat per la música de Prokófiev
en una exhibició a París d'artistes contemporanis russos, l'any 1925.
|
El cinema va néixer en aquest període d’expansió
tecnològica i es va convertir en la forma d’expressió artística més moderna,
adaptada als temps i cobejada pels corrents artístics més futuristes.
Metropolis és una pel·lícula dramàtica de ciència-ficció expressionista dirigida per Fritz Lang. Es considera una obra pionera del gènere de ciència-ficció cinamtogràfic, recollint influències del disseny de la Bauhaus, del cubisme i del futurisme.
Metropolis és una pel·lícula dramàtica de ciència-ficció expressionista dirigida per Fritz Lang. Es considera una obra pionera del gènere de ciència-ficció cinamtogràfic, recollint influències del disseny de la Bauhaus, del cubisme i del futurisme.
Aquesta escena és un exemple del temor que es tenia a
principis del segle XX de la deshumanització del treball a les
fàbriques, que convertia els treballadors en poc més que parts d’una
màquina.
Metropolis (1927) In The Factory
Fritz
Lang
Música de Gottfried
Huppertz
(1887-1937)
El cinema també va ser una eina molt útil per
al proselitisme polític, i les pel·lícules de Sergei Einsenstein en són una mostra.
Línia general
(1929)
Sergei
Einsenstein
La
reacció davant la mecanització que es produí a partir de la Revolució
Industrial és manifestà en dos direccions oposades: la dels ferms defensors del
progrés tecnològic que pensaven que això els portaria a una societat utòpica i
la contrària, aquells que creien que la mecanització portaria a la
deshumanització de la societat.
El
desenvolupament del capitalisme va ser un dels grans impulsors de l'hegemonia
de la tècnica i la màquina. Modern Times és un llargmetratge de l'any 1936 dirigit,
escrit i protagonitzat per Charles Chaplin. És un retrat de la
deshumanització del treball en la producció en sèrie industrial. Mostra escenes d'aire
futurista de la factoria on treballa Charlot, que podrien haver estat influenciades
pel film Metropolis de Fritz Lang.
Modern times (1936)
Charles Chaplin
Estem en un moment en que la indústria
ferroviària i la naval experimentaven un gran creixement, i la de l’automòbil i
l’aeronàutica feien els seus primers passos. La força, la potència, la velocitat,
són qualitats associades a la màquina. El quart punt del manifest futurista de
Marinetti de 1909 diu: “Nosaltres
afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de
carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè
explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més
bell que la Victòria de Samotràcia.”
|
2
|
Arseny Mikhailovich Avraamov fou un compositor rus i avantguardista. Va ser un pioner en les tècniques sonores cinematogràfiques. Entre els seus invents es troba l’art gràfic sonor que s’estableix directament a la banda sonora òptica de la pel·lícula “paper sound”, i també un sistema microtonal de 48 notes. És famosa la seva Simfonia de sirenes de fàbrica, en la que intervenen sirenes de vaixells, botzines d’automòbil, sirenes de fàbrica, artilleria, metralladores, hidroavions, masses de cors... la peça va ser dirigida per un equip de directors mitjançant banderes i pistoles. La peça es va estrenar a la ciutat de Bakú el 1922, celebrant el cinquè aniversari de la Revolució d'Octubre de 1917 i amb menys èxit a Moscou, un any després.
Simfonia de les Sirenes (1922)
Arseniv Avraamov
Ballet Mecànica és una pel·lícula francesa d'avantguarda,
concebuda, escrita i dirigida pel pintor Fernand Léger en col·laboració amb el
cineasta Dudley Murphy (i amb aportació cinematogràfica de Man Ray, que finalment,
per desavinences personals va refusar aparèixer en els crèdits). Tenia previst
sincronitzar "mecànicament" amb una partitura musical del compositor
nord-americà George Antheil. No obstant això, a causa de la dificultat de la
sincronització audiovisual desitjada, la pel·lícula es va estrenar en una
versió de cinema mut el 24 de setembre de 1924. Es considera una de les obres
mestres del cinema experimental d'aquell moment. Depenent de l'autor, la pel·lícula ha
estat catalogada com abstracta (va ser la primera pel·lícula en la història en
rebre aquest qualificatiu), dadaista, surrealista i futurista.
Ballet Mecanique (1924)
Música de George Antheil
George
Antheil va ser un músic estatunidenc
que va triomfar al París d’entre guerres. Es podria considerar un dels
compositors més propers a l’estètica futurista d’aquella època. En el Ballet
mécanique, que per altra part va ser un producte de l’entorn Dadà,
intervenen deu pianos, ventiladors elèctrics de mida industrial, una sirena,
i altres productors de sorolls; algunes obres seves, com Airplaine
Sonata o Sonata Sauvage, també semblen inspirades per les
idees futuristes. Ezra Prund, James Joyce i
altres escriptors modernistes van ser admiradors d’ell, en canvi no va
impressionar gens a Stravinsky
Sonate Sauvage (1922-23)
George Antheil
Quan va tornar a Amèrica la seva música no va tenir
massa bona acollida i va acabar guanyant-se la vida escrivint bandes sonores per a
les pel·lícules de Hollywood.
Buffalo Bill (1936)
Música de George
Antheil
|
3
|
Amb la creació de nous instruments musicals a partir d'enginys tecnològics (màquines).
Conlon Nancarrow (1912-1997) fou un compositor nascut
estatunidenc i nacionalitzat mexica. Nancarrow és recordat gairebé
exclusivament per les peces que va escriure per a pianola. Va ser un dels
primers compositors a utilitzar instruments i màquines mecàniques per executar
la seva música, més enllà de la participació humana com a intèrpret. Avui dia
és recordat com ara un dels compositors més originals i singulars del Segle XX.
Study
for Player Piano No. 37
Conlon
Nancarrow
El theremin, creat el 1919 per Lev Termen (1896-1993), va ser un dels primers
instruments musicals electrònics o electròfons de la història i el més antic
que ha perdurat fins avui. Pertany a la família dels instruments electròfons,
el so és genera mitjançant circuits elèctrics, i com que genera i amplifica el
so de forma totalment elèctrica, i sense la utilització de cap mecanisme, forma
part del subgrup dels instruments ràdio-elèctrics.
Lev Termen tocant el theremin
El 1949 Pierre Henry es va
unir amb Pierre Schaeffer, i el març de 1950 van compondre la Simfonia per un home sol. És un
important exemple primerenc de “musique concrète”, utilitzant tocadiscs i mescladors, encara que va ser difícil de
realitzar a causa de problemes tècnics.
Schaeffer va començar a
desenvolupar la idea d'una "simfonia de sorolls" poc després
d'establir el seu estudi a RTF. Va
descriure el seu treball com "una òpera per a persones cegues, una
actuació sense arguments, un poema fet de sorolls, ràfegues de text, parlades o
musicals".
Simfonia per a un home sole: III valse
(1950)
Pierre Henry / Pierre Schaeffer
[<><><>·<><><>]
Més Màquines
(Avantguardes del segle XX)
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada