L'origen dels concerts privats, tant a França com a tot
Europa, es remunta a les èpoques antigues, quan la música, depassant el marc de
les esglésies i els palaus, va començar a organitzar-se a cases privades i
jardins a l'aire lliure. Va passar al París de finals del regnat de Lluís XIV,
però és durant la Regència quan va començar l'autèntica primera sèrie de
concerts privats amb les activitats del cicle del Concert Spirituel, que
no va trigar a fer-se famós. La Regència, a la història francesa, és el període
posterior a la mort de Lluís XIV (entre 1715 i 1723), durant el qual el rei
Lluís XV era menor d'edat i França estava governada per un regent, Felip
d'Orleans.
Cartell que anuncia el Concert Spirituel
que se celebrà el 15 d'agost de 1754
La denominació de Concert Spirituel procedeix del fet que va ser creat per poder organitzar concerts durant la Quaresma, ja que durant uns trenta-cinc dies es paralitzaven totes les activitats «profanes» de les principals institucions musicals i teatrals, com l'Òpera de París, la Comédie Française i la Comédie Italienne. Durant molts anys, els concerts van tenir lloc a la magníficament decorada Salle des Cent-Suisses al palau de la Tullerías. Els concerts s'iniciaven a les sis de la tarda i estaven destinats principalment a la gran burgesia, l'aristocràcia menor i els visitants estrangers. L'any 1784 el Concert Spirituel es va traslladar a la zona escènica de la Salle des Machines, un antic teatre d'òpera enorme de les Tulleries.
Salle des Machines
Els programes estaven constituïts per una barreja d'obres corals espirituals i obres de virtuosisme instrumental franceses i d'autors estrangers italians i alemanyes. Anne Danican Philidor -el primer nom és poc comú per a un home-, nascut a París el 1681, fill del bibliotecari de la música del rei Lluís XIV, va inaugurar la sèrie de concerts el 18 de març de 1725.
En el programa d'aquest primer concert hi destacaven el Gran Motet Confitebor de Michel-Richard Delalande, el Concerto grosso escrit per la nit de Nadal d’Arcangelo Corelli i un altre Motet à grand chœur (Grand Motet), Cantate Domino, de Delalande.
Confitebor
|
Cantate Domino
|
Concerto n°8, op. 6,
"fatto per la notte di natale"
Arcangelo Corelli
Les músiques franceses van dominar àmpliament el repertori dels primers anys, amb obres de Couperin, Campra, Delalande, Mondonville, Rebel, Bernier, Gilles, Boismortier, Corrette, Fuster i Rameau.
Concerto à cinque
|
Les Caractères de la Danse
|
Però, de seguida es van incorporar
les músiques instrumentals i vocals d'autors italians, anglesos i alemanys (com
Corelli, Pergolesi, Vivaldi, Bononcini, Geminiani,
Handel, Telemann, Haydn i Mozart), que
entusiasmaven els aficionats i els amants de les noves músiques.
Confitebor tibi Domine
(Grand Motet)
Giovanni Battista Pergolesi
La primera sèrie va estar dirigida per una successió de directors empresaris que van pagar una llicència per obtenir el privilegi real que els concedia una excepció al monopoli de l'execució pública de música que ostentava l'Òpera de París (Académie Royale de Musique). El fundador i primer director va ser Anne Danican Philidor, oboista de la Chapelle Royale. Philidor va fer fallida dos anys més tard; els seus successors Pierre Simart i Jean-Joseph Mouret (1728-1733) van ampliar l'operació amb una sèrie de “concerts francesos”, però van tenir el mateix trist destí.
Com que ningú va estar disposat a assumir el càrrec, a
partir de 1734 i durant els següents catorze anys, la societat va ser
administrada per l'Académie Royale de Musique (1734-1748). Durant aquest
període, es van afavorir les obres dels compositors francesos (en particular, Michel-Richard
Delalande, Jean-Joseph Mouret, Jean-Joseph de Mondonville i Jean-Philippe
Rameau), si bé també es van interpretar obres de compositors estrangers com
Arcangelo Corelli (1750) i Georg Philipp Telemann (1751). La
sèrie va resultar finalment rendible (perquè l'Acadèmia no va haver de pagar la
llicència real), però en general va viure un període d'estancament.
Magnus Dominus
|
Deus, judicium tuum
|
El Concert Spirituel era també el fòrum predilecte
pel Gran motet, al qual l'escola francesa de composició deu una bona
part de la seva reputació. Sota l’ègida de Lluís XIV , Henry Du Mont, Pierre
Robert, Jean-Baptiste Lully, Marc-Antoine Charpentier, Henry
Desmarest i després Michel-Richard Delalande, van inaugurar el Gran
motet o Motet à grand choir, que era l'equivalent a l'himne anglès (verse anthem) i
a la cantata alemanya. En els programes dels Concert Spirituel, trobem
tots els millors músics de l'època i els seus predecessors Nicolas Bernier,
Campra, Clérambault, Couperin, François Colin de
Blamont, Desmarest , Charles-Hubert Gervais.
Estem acostumats a sentir sempre els mateixos noms del
barroc francès, noms que corresponen als seus grans compositors: Lully,
Charpentier, Delalande, Rameau i Couperin. Aquesta és una bona ocasió per
escoltar bons compositors barrocs francesos que són absolutament desconeguts al
gran públic, però que van aportar el seu talent a establir el Grand Motet
com la pedra angular del repertori del Concert Spirituel.
|
Nolite me considerare
|
Dominus Regnavit
|
Laudate Dominum
|
De Profundis clamavi
|
Exultet omnium
|
Dos nous empresaris, Joseph-Nicolas-Pancrace Royer i Gabriel Capperan (1748-1762), van adquirir el privilegi i van decidir fer fortuna redecorant la sala de concerts i augmentant el nombre d'intèrprets de l'orquestra i el cor. Van continuar interpretant-se obres franceses noves (de Rameau el 1751) i antigues, així com obres dels compositors més coneguts del moment (com l'Stabat Mater de Pergolesi el 1753), i també es van començar a presentar alguns dels cantants italians més famosos.
Zaïde, Reine de Grenade
|
Stabat Mater
|
A partir del 1755, es van presentar –i van ser molt famosos– diferents oratoris amb textos en francès (prohibits al principi per no fer competència a l'Òpera). Aviat la sèrie va ser rendible. El compositor Marc-Antoine Charpentier, que va estudiar amb Giacomo Carissimi, va traslladar amb èxit l'oratori italià a França.
Caecilia virgo et martyr
(Oratori)
M.A. Charpentier
El
1762, un influent funcionari real, Antoine d'Auvergne, va obligar la vídua de
Royer a abandonar la gestió del Concert Spirituel (el seu marit havia
mort el 1755) i juntament amb diversos socis es va fer càrrec de la gestió fins
al 1773. L'interès del públic va augmentar amb la creació d’un concurs de
composició de motets, l’ampliació de la programació dels violinistes més
famosos del moment i l’acceptació d’incloure també instruments de vent. A
partir de 1777, el Concert Spirituel va ser dirigit per Joseph Legros,
el seu darrer i més brillant director. Legros, un cantant estrella de l'Òpera,
el va dirigir fins al final, durant l'època de la Revolució francesa, el 1790.
Va atraure els artistes més famosos de tot Europa, va renovar el repertori
abandonant els motets del segle XVII i substituint-los per obres innovadores de
Johann Christian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart (la Simfonia
“París” el 1778), Joseph Haydn (les simfonies del qual van estar
presents en gairebé tots els programes) i altres compositors, com Gluck,
Paisiello, Salieri i Cherubini. Després de la Revolució,
la tradició del Concert Spirituel es va recuperar com a forma particular
de concert i es va convertir en una tradició molt important, sobretot durant la
primera meitat del segle XIX.
Symphony in G-minor, Op.6, No.6
|
Symphony No. 31
|
El repertori d'aquest projecte es va inspirar en les músiques instrumentals per a orquestra d'alguns dels compositors més apreciats pels organitzadors del Concert Spirituel durant el regnat de Lluís XVI (1722-1774), concretament entre el 1728 i el 1768. Trobem programades aquells anys, entre moltes altres, obres de Corelli (1725, 1748, 1750, 1764 i 1766), Telemann (1738, 1745 i 1751) i Rameau (entre 1728 i 1768). Una obra de Corelli (el Concert fatto per la notte di Natale, que ja hem pogut escoltar aquí) va figurar al concert inaugural de l'any 1725, i altres obres seves van estar presents en programacions posteriors, especialment a la dècada de 1760.
En l'Opus 6, (col·lecció de Concerto grossi), Corelli
va fixar el model de concerto grosso, és a dir, del patró d'oposició de dos
grups instrumentals de corda, un integrat per dos violins i un violoncel, i un
altre de més nombrós, a quatre parts, sempre amb el fons del baix continu;
alhora, va emprar una successió variable de moviments ràpids i lents.
Сoncerti grossi, Op.6 No.4
Arcangelo Corelli
Les obres de Telemann van tenir una presència
menys constant al Concert Spirituel i no es van mantenir més enllà del
1751, malgrat que moltes obres seves van continuar sent conegudes pels músics
durant dues o tres dècades més i que la majoria de crítics i teòrics van
continuar considerant-les entre les millors. Telemann va contribuir enormement
tant al que es coneix com a estil alemany, el llenguatge contrapuntístic
barreja dels estils francès i italià, com a l'estil
galant, més lleuger en conjunt malgrat la seva resistència a la simplificació
harmònica que arribava amb l'estil italià de mitjan segle. Mentre que en molts
concerts aplica de manera estricta el patró formal en quatre temps
lent-ràpid-lent-ràpid, bona part de les seves suites poden considerar-se com a
exemples del que el teòric contemporani Scheibe va anomenar Concertouvertüren,
una obertura de dimensions considerables.
Suite in D-major
for viola da gamba and orchestra
G. Ph. Telemann
Jean-Philippe Rameau, a partir de 1750 i durant la dècada següent, va ser programat amb freqüència al Concert Spirituel, amb alguns dels seus motets i també les simfonies o moviments instrumentals de Les Indes Galantes. Com moltes altres obres d'aquest gènere escènic típicament francès, Les Indes Galantes compta amb quatre actes. La paraula Indes s'empra com a terme genèric equivalent a “terra exòtica”, per la qual cosa l'autor té obert el terreny a l'ús de músiques amb sabors diferents sense perdre el regust francès. Cada acte té un nombre determinat de moviments instrumentals que fan de preludis, interludis, danses, etcètera, extrets sovint del seu context original i que conformaven una Suite d'airs à jouer constituïda per diversos moviments d'estructura força lliure i anomenats genèricament symphonies.
Suite de Les Indes Galantes
Jean-Philippe Rameau
Les obres que integren els programes del Concert Spirituel constitueixen un testimoni
interessant d'una autèntica Europa Musical que es va desenvolupar al voltant
d'aquesta formidable caracterització dels diferents temperaments de les
Nations, posada en evidència per mitjà d'un llenguatge fort i ric d'estils
nacionals diferenciats, però clarament integrats en la recerca d'una utòpica
Réunion des Goûts gràcies a l'ideal d'acostament i de síntesi tan eloqüent i
bellament defensat per François Couperin el Gran.
La major part del text d’aquesta entrada és de l’escrit Le Concert Spirituel Au temps de Louis XV (1725-1774) de Jordi Savall i Josep Maria Vilar, traduït per Juan Gabriel López Guix. L’article complet el podeu veure aquí. |
·><><><><><><·
Una altra societat que organitzava concerts a París a finals del barroc, que va arribar a competir amb el Concert Spirituel, va ser el Concert des Amateurs. Fundada per François-Joseph Gossec l’any 1769, es va instal·lar a l'Hôtel de Soubise de París, un exemple excel·lent d'un tipus d'arquitectura francesa que es va desenvolupar al començament del segle XVIII i que es va denominar Estil Regència.
Hôtel de Soubise, París
François-Joseph Gossec (1734-1829) va ser un compositor franco-belga, director i cofundador del Conservatori de París. Es considera un dels pares de la simfonia clàssica, al costat de Sammartini, Haydn i els compositors de l'escola de Mannheim.
Symphony in F Op. 12 No 6
François-Joseph Gossec
L’entitat Concert des Amateurs només es finançava amb fons privats, a diferència de totes les altres companyies de concert de l'època. El Concert dels Amateurs va ser dirigit de 1769 a 1773 pel seu fundador François-Joseph Gossec i fins que Joseph Bologna de Saint-George el rellevà en el càrrec. De desembre a març, cada setmana, el Concert des Amateurs interpretava obres contemporànies, sovint inèdites. Per manca de recursos econòmics, el Concert des Amateurs va desaparèixer el 1781.
|
 |
Joseph Bologne de Saint-George, també conegut com el Mozart Noir, va néixer a l’Illa de Guadalupe (França), el dia de Nadal de 1745, i va morir a París el 10 de juny de 1799. Fou un militar i compositor francès, fill d’un conseller del rei en el Parlament de Metz, un ric propietari de plantació i d'una dona negra, esclava d’una plantació de Guadalupe. |
Va rebre una brillant educació, mercès a la qual va arribar al cim de la societat parisenca per convertir-se en un dels herois francesos. Als disset anys ja vencia a la majoria dels mestres d'esgrima de París. Fou també un dels compositor més apreciat del segle XVIII i un virtuós del violí. El seu talent com a violinista el va igualar als millors artistes del seu temps (va ser primer violí de Concert des Amateurs), havent tingut per professor d'aquest instrument Jean-Marie Leclair, mentre que de François-Joseph Gossec va aprendre composició.
Violin Concerto in G Major, Op.8
|
Symphony No.1 in G Major, Op.11
|
·><><><><><><·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada