6.- Amor bucòlic
El tema de l’amor bucòlic entre un pastor i una pastora ve de l’herència clàssica del món idealitzat (l’Arcàdia), que al Renaixement i el Barroc tindrà força predicament. En la cançó Quand le berger s’hi troben alguns dels tòpics de la poesia amorosa: l’amor pastorívol, el prat verd, l’anhel de l’amant per trobar-se amb l’estimada i l’analogia entre el plaer irresistible de l’amor i la mort (l’orgasme com una mort). Costeley posa en joc els recursos de la retòrica musical, que després els madrigalistes italians portaran al punt més alt del seu art: Il vint d’une course légère, expressat amb notes curtes; O quel désir ! O quel plaisir, amb notes més llargues o agudes, com una exclamació; etc.
John Farmer, compositor anglès, organista i mestre dels nens a la Catedral de Christ Church, fa anar "amunt i avall" el pastor enamorat Amyntas buscant la desapareguda pastora Fair Phyllis. Però la suggeridora música del madrigal ho pinta de tal manera que et fa preguntar: exactament, què és el que anava "amunt i avall"?
7.- L’amor no correspost
És freqüent en la poesia cortesana que la virtuosa dama demostri desinterès o, fins i tot, rebutgi els reclams ardorosos de l’amant.* Altra vegada és un villancico de Juan del Enzina que ens serveix d’exemple: Pues que ya nunca nos veis, no sé por qué lo hacéis. Vuestro olvido ha sido tanto, que es cosa de espanto. ¿En tan poco nos tenéis? No sé por qué lo hacéis. El poeta es lamenta de la indiferència de la seva estimada, que no té cap interès en veure’l. Però, com veurem, al pobre Rodrigo tampoc li van gaire millor els afers amatoris.
*.-Si recordem el primer exemple musical de l'entrada El Renaixement d’Eros (1), es tracta, excepcionalment, d’una trobadora que lamenta ser enganyada i traïda per l'amic que més estima.
Tir'alla que non quiero | -Tir'alla que non quiero, |
El text del madrigal Lirum bililirum és la queixa per un "servei" llarg i no correspost d'un amant rutinari. Els compositors madrigalistes es van delectar amb els efectes sonors, especialment els relacionats amb la música. Aquí el compositor imita el so d'un “llaüt silenciat”. La dita popular anglesa “esquerda en el llaüt” significa un senyal de desavinença entre persones, especialment la primera prova d'una baralla que pot empitjorar. És la petita escletxa en el llaüt, que de mica en mica farà que la música es silenciï, i que cada cop es faci més gran el silenci.
| Lirum bililirum, li-lirum, lirum, lirum |
8.- La Primavera
La característica essencial de la cultura del Renaixement és la tornada a l'antiguitat, que es va materialitzar gràcies al 'redescobriment' dels clàssics. El mateix concepte humanístic de "renaixement" implica ja una “primavera”, un temps de desvetlla, d'alegria, de renovació, de florida.
Allegoria della primavera
Sandro Botticelli
Caça de falcons, concerts a l'aire lliure i oci cortesà: el mes de maig és realment deliciós a l'edat mitjana, si ets de sang blava. This sweet and merry month of May és un madrigal en honor a la reina Isabel. Es va crear un culte que la considerava l'estimada del seu poble, encara que perpètuament virginal. Anglaterra és la "segona Troia", que pot semblar un epítet estrany, però la llegenda antiga deia que tal com Roma havia estat fundada per Enees, un fugitiu de Troia, també Gran Bretanya havia va ser fundada per un altre príncep troià, anomenat Brutain. Pura propaganda, és clar, però molt eficaç en una època en què tots els països volien emular l'antiga Roma.
El Renaixement es va delectar amb les imatges de l'amor a l'aire lliure, encara més que l'Edat Mitjana. Aparentment, la cançó Now is the month of maying tracta de ballar, però el ball és sovint una metàfora de fer l'amor, i "barley-break" és el que anomenaríem "una rebolcada al fenc". Aquests jocs de paraules i al·lusions sexuals i, encara més, els versos francament desinhibits són extremadament comuns als madrigals.
Juntament amb l'abril, relacionat amb la primavera i amb els passatemps cortesans, el maig és el mes que els artistes medievals associaven al món noble i cortesà. Per això la iconografia del cinquè mes de l'any sempre està plena de joves, dames i cavallers tots ocupats amb activitats agradables.
9.- L’amor com un combat.
La concepció de l'amor com una guerra (Militia species amor est), entaulada entre el déu Eros/Cupido/Amor i l'enamorat, conforma una al·legoria que va heretar la literatura medieval trobadoresca de la poesia eròtica llatina i, concretament, de les obres d'Ovidi. L’experiència viscuda a les sempiternes guerres medievals va fomentar un sostrat cultural relacionat amb la guerra que es manifesta en el lèxic poètic i en totes les formes d’expressió artística.
| Mi libertad en sossiego, |
Jorge Manrique (1440? -1479) en la seva Escala de amor, fa servir metàfores bèl·liques agafades de l’assalt a un castell, queixant-se de que la “beldad y mesura” de la seva dama s’enfilessin “a escala vista” el mur de la seva llibertat. Juan del Enzina fa servir la mateixa al·legoria del setge al baluard del cor: Si amor pone las escalas / al muro del coraçón, / ¡no ay ninguna defensión!
Si amor pone las escalas | Si amor pone las escalas |
A Itàlia, a principis del segle XVII, encara deuria ser ben viu el record del terrible saqueig de Roma de 1527, executat pels mercenaris de l’exèrcit de l’emperador Carles V. Quan Monteverdi va compondre Non piu guerra només havien passat 76 anys del famós saqueig. Sigui com sigui, la guerra de l’amor és un tema preferit de la poètica madrigalesca, i apareix amb freqüència en els llibres de Claudio Monteverdi.
10.- Entre la grolleria i l’eufemisme
L'ambigüitat, aquest constant joc entre allò que es diu i
allò que es desitja; entre allò «elevat», i allò «ínfim», té també el seu
reflex en la incorporació de poemes amorosos ridículs, grollers o fins i tot
clarament obscens. El recurs poètic en que es basa la cançó anònima Dale si
le das, és l'engany, la decepció de les expectatives quan s’espera una paraula
obscena que es suggereix pel context i per la rima però que no s'arriba a formular.
Dale si le das
(Cancionero de Palacio)
¡Dale, si le das,
|
Dale,
si le das...
|
Altres vegades, però, el poeta és més explícit i diu les coses pel seu nom. Bé, pel nom en l’argot popular. ”Juan del Enzina adapta, al gust cortesà-humanístic, la poesia goliardesca d'extracció popular, on el vi i les tavernes constitueixen els temes predilectes de l'alegre i despreocupada poesia dels clergues vagants, lliurats a la beguda i al joc.” (Carmen Elena Aemijo)
Si abrá en este baldrés
Juan del Enzina
¡Si
abrá en este baldrés
|
Desollaban
una pija
|
Són famosos els cànons (catch) de Henry Purcell, composició musical en què dues o més veus que canten repetidament la mateixa melodia començant en diferents moments, en les que molt sovint s’utilitza un llenguatge descarat i ordinari, molt a to amb l’ambient de barrila de la taverna.
|
Sir Walter, gaudint de la seva damisel·la una nit,
|
L'eufemisme esdevé l’art de camuflar sota les aparences del decor un nombre força limitat d'evocacions o descripcions d'òrgans i actes sexuals, i la pràctica assídua de l'ambigüitat eròtica esdevé ràpidament un pur joc de llenguatge. Les cançons renaixentistes estan plenes de contingut sexual, imatges que apareixen de manera codificada. La metàfora és la tècnica més utilitzada, el coit és el contingut codificat dominant, seguit de l'orgasme i les parts del cos masculí i femení. Un exemple d'això el trobem en el madrigal de Cipriano de Rore, on “aquell plaer que cap ment humana pot captar” no necessita cap explicació.
Da le belle contrade d'oriente
|
Dels encantadors regnes d'Orient
|
En la cançó d'Orlande de Lassus, la “pipa” i “balla una mica ...” en són una altra mostra. La cançó acaba amb aquests versos: Alça les cames, bella Lucia, estira la mà i toca la meva pipa, balla una mica amb el mestre Martino, Lirum, lirum, li.
Chichilichi?
Cucurucu!
Però l’eufemisme poètic
més subtilment elaborat del període que ens ocupa és de Giovanni Battista
Guariniva, que en el poema Tirsi morir volea, hàbilment,
amagat entre la retòrica de l'època, descriu un orgasme. Va esdevenir tan famós en el seu temps que els
millors compositors del moment van voler posar-li música: Marenzio, Zanotti,
Wert, Gabrieli ...
|
Tirsi morir volea
|
Thyrsis volia morir
quan va mirar als ulls de la persona estimada,
quan ella, que no
era menys ardent que ell, li digué:
"Oh,
estimat, encara no moris
perquè vull morir amb tu ".
Thyrsis va frenar el desig
volent acabar la seva vida ara.
però sentí la mort sense poder morir.
I mentre ell mirava aquells ulls divinament bells
i bevia el nèctar de l’amor,
va dir la seva noia
encantadora,
sí sentint que
s'apropaven els missatgers de l'amor,
amb ulls llanguits
i ansiosos: "Mor, cor meu, perquè pugui morir".
El pastor va respondre:
"Ara em moro, vida meva".
Així van morir els
feliços amants una mort tan dolça
i benvinguda que
tornarien a la vida per tornar a morir.
L’altre gran poeta de la cort de Ferrara, Torquato
Tasso, no va poder resistir-se a fer la seva pròpia versió d’aquest tema
tan popular: Nel dolce seno, que va ser musicat per Luca Marenzio.
"Ànima", va dir, "ara feliç moro". Quan
ella: "Ai, estimat, espera", va sospirar dolçament, alenant. I acaba amb els versos: “Els seus ulls trèmols s'omplen de mort; i senten, mancats d’alè, congelats
entre els llavis, els petons ardents.”
Nel dolce seno
Luca Marenzio
11.- Amors furtius
El dret medieval, perllongant la tradició visigoda en sintonia amb la cultura de la venjança privada, considerava únicament l'adulteri un delicte quan ho feia la dona. Des de l'Edat Mitjana, l'adulteri masculí –tot i que criticat pels teòlegs– era tolerat i només vagament censurat. El perill més gran per a la dona casada era ser acusada o sospitosa d'adulteri ja que això habilitava el marit per emprar la “marital correcció”, una modalitat de càstig i violència contra la dona acceptada socialment durant aquest període. En certes ocasions, aquesta “marital correcció”, acabava amb l'assassinat de la dona, sense que l’assassí es veiés realment afectat.
Juan del Enzina explica un cas
semblant al viscut realment pel compositor napolità Gesualdo de Venosa, que
després de sorprendre la seva dona amb el seu amant, els va matar tots dos. En
la historia de la cançó de Juan del Enzina, Fata la parte, l’amant és un espanyol que aconsegueix
escapar: ¡Guarda
si te pillo, don españoleto!
Fata
la parte
Juan
del Encina
Fata la parte
|
Restava diciendo,
|
L’adulteri s’ha practicat en totes les èpoques de la
història, i, a l’Edat Mitjana i al Renaixement, tot i el risc de patir càstigs tan severs -pel
que mostra el repertori dels cançoners-, sembla que no va ser pas un temps de menys
aventures extramatrimonials.
Wolfram von Eschenbach, cavaller
alemany, poeta i Minnesänger, és conegut principalment com a poeta èpic
i només han sobreviscut algunes cançons, les seves cançons diàries tenen un
lloc important en la història literària. La primera Cançó del dia, Den
Morgenblic, presenta una seqüència d'esdeveniments que també es poden
trobar essencialment a les altres quatre Cançons del dia: una parella
d'enamorats ha passat una nit en secret i un vigilant els desperta a l'alba. La
dona lamenta la necessària separació l'una de l'altra, fins que es produeix
una darrera unió de comiat.
Der morgenblic
Wolfram von Eschenbach
Les cançons d'alba, com la que acabem d’escoltar, són
expressions de lament de dos amants il·lícits, que han passat la nit junts i
han de separar-se en sortir el sol, abans que l'espòs o el pare els
descobreixi. En el cas de la cançó anònima Al alva venid, la paraula clau en aquest poema no és «alba»,
sinó «venid» i «amigo»; aquí el que és fonamental és l'espera de
la jove al seu estimat, amb un propòsit sexual, i el moment del dia és
circumstancial. Es tracta, doncs, d'una cantiga
d'amic, que s'emmarca dins del gènere de la poesia trobadoresca.
Al
alva venid
(Cancionero de Palacio)
Al
alva venid, buen amigo,
|
Amigo,
el que yo más quería,
|
I per acabar, un clàssic del cant coral: Teresica germana. És una declaració del desig d’una relació carnal entre el que canta, probablement un trobador (sabem que és un cantor popular per això de “de la fararirirà”) i el de Teresa, (una monja?) El tema sembla més el d’un amor aventurer i furtiu (Si a ti pluguiesse, una noche sola contigo durmiesse), que l’anhel amorós de dos amants.
Teresica hermana
Mateu Fletxa
Teresica hermana
|
Llama
a Teresica y no viene
|
·<><><><><>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada