133.- El Renaixement d’Eros (1)

És inqüestionable que el tema estrella de la poesia de tots el temps és l’amor. A Europa, durant els segles XII i XIII, els trobadors, els joglars, els minnesänger i els goliards amb els seves cançons amoroses, introdueixen el tema de l'amor acompanyat de música, manifestació natural de l'ésser humà. Els trobadors, músics i poetes, amb un biaix personalitzat, componen tant la melodia com la lletra de les seves cançons. 

Beatriu de Dia (XII-XIII) fou una trobairitz occitana de la qual n'han pervingut alguns poemes. La petita biografia (vida) que ha arribat als nostres dies diu el següent: “La comtessa de Dia si fo moiller d'En Gilhem de Peiteu, bella domna e bona. Et enamoret se d'En Rambaut d'Aurenga, e fez de lui mantas bonas cansos.”

 

A chantar m'er de so q"ieu no voldria 

Ara hauré de cantar del que no voldria,
em lamento del que sóc amiga,
doncs l'estimo més que qualsevol cosa al món
però no valen davant seu ni la pietat ni la cortesia
ni la meva bellesa, ni el meu valor, ni el meu judici,
perquè sóc enganyada i traïda
com passaria si fos poc agraciada.
(...)

Tot i que l’amor cortès (fin'amor, en occità) sol ser un amor idíl·lic, en una altra de les seves cançons, la comtessa es mostra més desinhibida i canta sense embuts el seu deler carnal: Bé voldria tenir el meu cavaller / una nit, nu entre els meus braços. / Que feliç que se’n sentiria, / si jo li fes de coixí! (Trad. Alfons Serra-Baldó)

Els goliards, clerici vagantti, a partir de les melodies del cant gregorià modificat, componien cants a l'amor, a la dona, al gaudi, al vi, però, de vegades, sense el refinament dels trobadors. Els goliards eren considerats plebeus i vulgars, i les seves composicions eren un signe de rebel·lia, ja que mostraven una doble transgressió als grillons imposats per norma de l'Església, tant en la música com en l'expressió de l'amor.

Durant els segles XII i XIII van sorgir les grans universitats europees, encara que lligades als diferents ordes religiosos de l'època. En aquest context, van sorgir els goliards, com a joves estudiants i sacerdots (encara que mancats de veritables inclinacions religioses), i van utilitzar la seva educació i cultura per escriure poesia, gairebé sempre en llatí. La seva poesia celebrava els “plaers terrenals”, pràctiques allunyades de la vida pietosa considerada exemplar per a la seva època.

 

Tempus est Iocundum
Codex Buranus
 
Aquest és un temps alegre,
oh donzelles, gaudiu ara nois.
 
Oh, oh, oh,
estic ardent d'amor per les noies,
em moro per tenir un nou amor
 
(...)
 
Vine, la meva senyora, amb alegria,
vine, vine, la meva preciosa,
ara que estic morint.
 

Els trobadors fan reviure el tema de l'amor cortesà en el repertori musical d'occident. Aquestes cançons neixen al sud de França als segles XII i XIII a la Cort de Guillem IX de Poiters o d'Aquitània, considerat el primer trobador conegut, que va escriure cançons d'amor jocós en una primera instància i després fa un salt a l'amor més espiritual. La possibilitat de que es pogués declarar l’amor cortès amb tanta llibertat i naturalitat es degué a l'escissió que hi ha entre l'ordre dels cavallers considerats homes d'acció i els clergues, homes de pensament. D'aquesta manera, els cavallers s’apropien els privilegis del món profà, i una de les maneres de fer-ho és component cançons d’amor a l’estimada.

La relació de música i eros s'aferma amb el madrigal i altres peces de caràcter polifònic a inicis del Renaixement, a causa del canvi de mentalitat en la societat, que s'operava ja des de fins de la baixa Edat Mitjana i que desemboca en una nova concepció del món. Es manifesta amb gran ímpetu en la gran varietat de cançons que reprenen el gust per la saba d'arrel popular i el paganisme eròtic de la cultura greco-romana (Lucreci i Epicur), per tal de divertir l'oci dels cortesans.

Al regne de Castella, Juan del Encina és un exemple de la mentalitat renaixentista que canta a l'amor amb les seves variants. Els extrems de la relació música-eros queden exemplificades en dues cançons, una de herència ascético-cristiana i l’altra goliardesca: Más vale trocar i Cucu, cucu , cucucú.

En Mas vale trucar -un poema acròstic, que es forma amb les lletres inicials de la tornada i de les coples i amb el nom MADELENA-, es reflecteix una tendència molt marcada de l'ascetisme cristià. Per això sobresurt el to de l'amant queixós, trist, angoixat. Es tracta de temes d'amor dolorós, de prova, que posen en evidència el pes de la religió en aquesta poesia. El mal que causa l'amor és el tema típic de l'estil refinat de la poesia cortesana, en què l'amant accepta que el patiment i l'amor van de la mà. Hi ha moltes paraules del lèxic religiós com: dolor, passió, pressió, fe, morir, penar, temor, condemna, patir, afició, turment, i proclama que cal el patiment per assolir la glòria, el paradís. És una translació de la religió a l'àmbit amorós. 

Mas vale trocar
Juan del Enzina

Más vale trocar Placer por dolores Que estar sin amores.  Donde es gradecido Es dulce el morir; Vivir en olvido, Aquel no es vivir. Mejor es sufrir Pasión y dolores; Que estar sin amores. Es vida perdida Vivir sin amar; Y más es que vida Saberla emplear Mejor es penar Sufriendo dolores; Que estar sin amores

La muerte es vitoria Do bive afición Que espera haber gloria Quien sufre pasión; Mas vale presion De tales dolores Que estar sin amores. El que es más penado mas goza de amor Quel mucho cuidado Le quita el temor. Así que es mejor Amar con dolores Que estar sin amores.

Noche de tormento Quien ama con fe; Si su pensamiento Sin causa no fue. Habiendo por que Mas valen dolores Que estar sin amores. Amor que no pena No pida placer Pues ya le condena Su poco querer. Mejor es perder Plazer por dolores Que estar sin amores.

El nom Madelena, podia haver estat un dels amors no correspostos de Joan del Enzina, ja que segons els seus biògrafs, abans d'ordenar-se sacerdot als cinquanta anys, era molt donat a l'amor i a les dones.

A la poesia lírica de Juan del Enzina, malgrat la pressió i barreres que posa l'Església per contenir l'erotisme, també trobem algunes peces amb temes burlescs, jocosos, eròtics i escatològics, com és el cas de Cucu, cucu , cucucú, d'influència goliardesca. A més de donar consells de manera directa, utilitza un lèxic familiar, vulgar i bast. Així trobem: compadre, rabia, hoder (paraula deliberadament desfigurada al Cancionero de Palacio, però no obstant llegible), harta, encornudar, mear, que són peculiars del llenguatge dels goliards.

Cucu cucu cucucú Juan del Enzina

Cucu cucu! Guarda no lo seas tú.  Compadre debes saber, que la más buena mujer,  rabia siempre por hoder, harta bien la tuya tú.  Compadre has de guardar, para nunca encornudar,  si tu mujer sale a mear, sal junto con ella tú.

De l’herència goliardesca arriba al Cancionero Musical de Palacio la picaresca de villancicos com aquest, anònim de finals del segle XV:  D'aquel fraire flaco y cetrino guardaos dueñas dél, qu'es un malino. Ni dexa moça ni casada, beata, monja ençerrada, que del no ha sido tentada, y est'es su ofiçio de contino.

D'aquel fraire flaco y cetrino
(Cancionero musical de Palacio)

En les poesies sobre temes amorosos de les cançons, villancicos i madrigals del Renaixement i pre-barroc, abunden les metàfores, els llocs comuns, imatges i figuracions: l'amor com a ferida per fletxa, l'amor com a incendi, foc o flames, l'amor com a presó, l’amor com un combat, etc. En la música més popular, algunes vegades s’arriba a la vulgaritat i a la grolleria -com hem vist en la cançó Cucu, cucu, cucucú-, però normalment s’evita tractar directament el fet amorós o mencionar certes parts del cos humà, amb subterfugis i elusions més o menys poètiques. Com que el repertori de cançons d’eros d’aquest període és extremadament copiós, he pensat il·lustrar aquests tòpics que, com hem dit, pul·lulen en aquest tipus de poesia, en grups de pocs exemples musicals. Veureu que en molts cassos, en un mateix poema  hi concorren més d’un d’aquests llocs comuns; els més freqüents són: els ulls, la guerra, la mort, el foc... 

1.- Carpe diem. 2.- Els ulls i la mirada. 3.- De l’amor profà i      l’amor diví. 4.- El dolor i la mort.

5.- L’amor, el foc i les       flames. 6.- Amor bucòlic. 7.- L’amor no correspost. 8.- La Primavera.

9.- L’amor  com un combat. 10.- Entre la grolleria i             l’eufemisme 11.- Amors furtius

1.- Carpe diem

Com va dir Horaci “cull el dia d’avui i no confiïs gens en el demà”. Es pot interpretar com “aprofita la vida que són dos dies”, i molt sovint aquesta filosofia es tradueix en gaudir sense reserves dels plaers de la taula i del llit. Com deia Juan del Enzina “Hoy comamos y bevamos, y cantemos y holguemos, que mañana ayunaremos”. Una altra interpretació seria “aprofita les teves capacitats que la vellesa tot ho encalça” (Fugit irreparabile tempus). Com diu Garcilaso de la Vega: “Coged de vuestra alegre primavera / el dulce fruto, antes que el tiempo airado / cubra de nieve la hermosa cumbre”. És el mateix que ve a dir la cançó de Guillaume Costeley.

Mignonne, allons voir si la rose Guillaume Costeley

Mignonne, a veure si la rosa, que aquest matí ha desclòs el seu vestit morat al sol, no ha perdut aquest vespre els plecs del seu vestit morat i la seva pell igual a la teva. (...) Així que si em creus, noia, mentre la teva edat està florint en la seva novetat més verda, cull, cull la teva joventut. Com la vellesa d'aquesta flor embrutarà la teva bellesa

Juan del Enzina, encara que des d’un tarannà més místic, també tracta el tema Carpe diem en el villancico Todos los bienes del mundo, que descriu la futilitat de la vida mortal i convida a buscar la segona vida, la de la fama, tema típic de l'última època medieval. 

Todos los bienes del mundo Juan del Enzina

Todos los bienes del mundo pasan presto y su memoria, salvo la fama y la gloria.   El tiempo lleva los unos, a otros fortuna y suerte, y al cabo viene la muerte, que no nos dexa ningunos.   (...)

2.- Els ulls i la mirada

“L'amor neix com a conseqüència d'un estrany fluid que, partint dels ulls de l'estimada, arriba als del poeta i, a través d'ells, s'apropia de tot el seu ésser. L'efecte immediat que produeix és el patiment: un patiment joiós.”                (Alexis Pavez)

Ojos garços ha la nina
(Cançoner d’Uppsala)

Ojos garços ha la niña: ¡quién se los enamoraría!  Son tan bellos y tan bivos que a todos tienen cativos, mas muéstralos tan esquivos que roban el alegría.  Roban el plazer y gloria, los sentidos y memoria; de todos llevan vitoria con su gentil galanía.

Con su gentil gentileza ponen fe con más firmeza; hazen bivir en tristeza al que alegre ser solía.  No hay ninguno que los vea que su cativo no sea. Todo el mundo los dessea contemplar de noche y día

El caràcter simbòlicament assassí de la mirada (Oculos sicarii)”, és un lloc comú literari  que  va començar a sorgir en poemes i altres textos a l'edat mitjana i s'expandí al llarg del Barroc. 

Inés, tus bellos, ya me matan, ojos,
y al alma, roban pensamientos, mía,
desde aquel triste, en que te vieron, día,
con tan crueles, por tu causa, enojos.

(Lope de Vega)

Com diu el villancico de Pedro de Escobar del Cancionero de Palacio, Ojos morenicos, irme yo a querellar que me queredes matar”. Ja que els ulls són la finestra a l'ànima, una mirada ho pot dir tot. Una mirada apassionada et pot enamorar, però quan la mirada d'una persona estimada és plena d'odi, et pot matar. 

 

Ojos morenicos Pedro de Escobar

Ojos morenicos, irme yo a querellar que me queredes matar. Quejarme de mi que ansi me venci que desque os vi me aquejó el pesar que me queredes matar.

 

Malos adalides fueron (Cancionero Musical de Palacio)

Malos adalides fueron los ojos que vos miraron qu’entra ron y no salvaron el coraçón que prendieron.

L'amor cap a la dama, la bellesa física i/o moral s'expressa sempre de forma abstracta i totalment idealitzada, sense menció a trets físics concrets, excepte les tòpiques referències als ulls i a la mirada que captiva i enamora. El tòpic de la mirada, enriquit amb noves imatges poètiques, continuarà al llarg del segle XVI i nodrirà també la nova poesia italianitzant. 

El poeta Sevillà Gutierre de Cetina, autor del poema Ojos claros, és també l’autor d’aquest versos: “Ponzoña que se bebe por los ojos, dura prisión, sabrosa al pensamiento, lazo de oro crüel, dulce tormento”.

Ojos claros, serenos Francisco Guerrero

Ojos claros, serenos, si de un dulce mirar sois alabados, ¿Por qué, si me miráis, miráis airados? Si cuanto más piadosos más bellos parecéis a aquél que os mira, no me miréis con ira porque no parezcáis menos hermosos. ¡Ay, tormentos rabiosos!

3.- De l’amor profà i l’amor diví

Ja hem vist anteriorment (Mas vale trocar) com la moral ascético-cristiana es manifesta en la poètica profana, però en temps de la contrareforma, el lliscar del profà al diví va ser un recurs molt utilitzat. La sensualitat i l’emoció van ser potents eines de persuasió adoctrinadores. Recordem, per exemple la poesia mística de San Juan de la Cruz o Teresa De Jesús. 

 

¡Oh llama de amor viva que tiernamente hieres de mi alma en el más profundo centro! Pues ya no eres esquiva. acaba ya si quieres, (…)   San Juan de la Cruz

Esta divina unión, y el amor con que yo vivo, hace a mi Dios mi cautivo  y libre mi corazón; y causa en mí tal pasión ver a mi Dios prisionero, que muero porque no muero.   Santa Teresa de Jesús

Les cavil·lacions metafísiques de Cristóbal de Morales en Si n'os huviera mirado, -sí, però no, una mica a la manera del "Vivo sin vivir en mi"-, el fan dubtar entre mirar i no mirar. Altra vegada els ulls i la mirada! 

Si n’os huviera mirado Cristóbal de Morales

Si n'os huviera mirado No penara, Pero tampoco os mirara.  Veros harto mal a sido, Mas no veros peor fuera, No quedara tan perdido, Pero mucho mas perdiera, Que viera aquel que n'os viera, No penara Pero tampoco os mirara.

El poder de la mirada i la bellesa dels ulls, que en la poesia trobadoresca i renaixentista sempre són atributs de la dama estimada, aquí s’adjudiquen a la Verge Maria, protectora dels cristians catòlics, el gran baluard contra el protestantisme. 

 

Son tus bellos ojos soles Joan Cererols

Son tus bellos ojos soles Que con rayos nos defienden María; así lo entienden Tus esclavos españoles. Son tus bellos ojos soles (…)

4.- El dolor i la mort

El dolor purificador i la mortificació (l'abstinència, el dejuni, l’auto flagel·lació, portar el cilici, agenollar-se durant molt de temps en un suport incòmode, etc.) són conceptes molt vigents en les pràctiques ascètiques més puritanes de l’època. A la disjuntiva tòpica de la casuística amorosa cortès –vida o mort– l'enamorat viu content amb la seva angoixa amorosa, ja que la pena per amor l'enalteix i perfecciona: « de mis males soy contento». O anhela explícitament la mort:

O, quán dulçe serías, muerte (Cancionero Musical de Palacio)

¡O, quán dulçe serías, muerte, por quien tanto mal sentí, si pluguiese a mi suerte que vinieses ya por mí. (…) Tú diste fin a mi suerte. Pues tal pérdida perdí, no te tardes, ven por mí. ¿Dónde stás, mi dulçe muerte?

Estava estès a l'època que en tractar de definir l'amor s'associés a la mort, Només cal recordar sobre això la famosa definició que la Celestina -el personatge de Fernando de Rojas- fa de l'amor, plena de contrastos: "Es un fuego encendido, una agradable llaga, un sabroso veneno, una dulce amargura, una delectable dolencia, un alegre tormento, una dulce e fiera herida, una blanda muerte." La mort es veu com un alliberament que exonera del sofriment de les ferides de l'amor, i és desitjada com un bé assossegador: "blanda muerte", "placer del morir"...

De la dulce mi enemiga Gabriel Mena

De la dulce mi enemiga nace un mal que al alma hiere, y, por más tormento, quiere que se sienta y no se diga. (…) Ven, muerte, tan escondida, que no te sienta venir, porque el placer del morir no me torne a dar la vida.

Encara que en la immensa majoria de les referències a la coneguda cançó Ay linda amiga diuen que és un anònim pertanyent al Cancionero de Palacio, la veritat és que no apareix en cap de les edicions de l’esmentat cançoner. Recentment s’ha trobat una cita bibliogràfica francesa que s'hi refereix com una cançó popular càntabra harmonitzada per Eduarto M. Torner (1888-1955) sobre una melodia renaixentista de Luis de Milán» (1500¿?-1561¿?). Això posaria en dubte l’autenticitat de l’harmonització renaixentista a 4 veus mixtes d’una de les cançons més populars del món coral.  

En aquesta cançó hi són presents uns quants tòpics de la poesia amorosa de l’època: l’amiga, per estimada; els camps verds, escenari de l’encontre; la matinada, cançó d’alba; el lligam de l’amor i el dolor; la mort. 

  

Ay linda amiga 

Ay, linda amiga que no vuelvo a verte
Cuerpo garrido que me lleva a la muerte
No hay amor sin pena, pena sin dolor

Ni dolor tan agudo como el del amor
Ni dolor tan agudo como el del amor

Ay, linda amiga que no vuelvo a verte
Cuerpo garrido que me llevas la muerte
Levanté me madre al salir el sol

Fui por los campos verdes a buscar mi amor
Fui por los campos verdes a buscar mi amor

El madrigalista Carlo Gesuldo va augmentar les apostes fent que l’amant del seu madrigal declarés que pateix perquè mor mil vegades al dia (Mille volte il dì moro).  Iguala les seves morts amb el nombre de sospirs que té per frustració cada dia, però com que encara es queixa, sabem que encara és viu! Les dissonàncies d'aquesta peça són especialment punyents, en "harmonia" amb la condició del pobre amant.

 

Mille volte il dì morò
Carlo Gesualdo 

Mil vegades el dia moro,
i tu, malvats sospirs,
no fas, ai, que en sospirar expiro?
I tu, cruel anima, si el meu dolor
t'afligeix, que no vulguis fugir?
Ah, quina mort per al meu dolor amarg i desconcertat
sigues misericordiós i segueix la meva vida!
Així doncs els sospirs i la meva ànima
són veritablement una Mort despietada i piadosa.

Però la mort també és interpretable com una metàfora del moment d'assolir el màxim plaer sexual, com veurem més endavant en el madrigal Tirsi morir volea del poeta de Ferrara Giovanni Battista Guarini.

5.- L’amor, el foc i les flames

“¡Oh llama de amor viva que tiernamente hieres...” diu San Juan de la Cruz. Es amor un vivo fuego, del Cancionero Poético-Musical Hispánico de Lisboa, comença així: “Es amor un vivo fuego que dentro en el alma está, y los celos, abanico que sirve de le soplar.” La metàfora del foc per la passió de l’amor (Ignis amoris) és profusa en la literatura poètica. 

Dolce amoroso focho és una cançó popular italiana del segle XV, que està treta del llibre de Frottole, publicat a Venècia l'any 1505. 

 

Dolce amoroso focho Cancionero Musical de Palacio

Dolce amoroso foco che 'l cor m'accende ogn'hora Per te cara signora me strugge a poco a poco (...) Dolce amoroso foco che 'l cor m'accende ogn'hora Dulce amorosa brasa Que me incendia a toda hora

En el madrigal de Monteverdi, el causant del foc passional són “due belli occhi il ladro, e seco amore l'incendiario”. 

Ardo, avvampo, mi struggo
Claudio Monteverdi  

Cremo, cremo, en flames; Veniu aquí,
Veïns, amics, al lloc en flames
Robatori, robatori, traïció, foc;
Porteu escales, destrals, martells, aigua;
I vosaltres, campanars,
Vinga, bronze, que estic ronc de plorar;
Parleu a tothom del perill,
I demaneu pietat pels meus focs.
Dos ulls bonics són el lladre;
i amb ells Amor que l'injust brilla
Va llançar a la fortalesa del meu cor:
Ai, ara els remeis són vans i destinats a fracassar.
Tothom em diu per a una crema tan feliç:
Deixa que el teu cor es converteixi en cendra, i calla!

En aquest madrigal de Guerrero, a més de la metàfora del foc de la passió i la mort provocada per l’amor, és interessant destacar la figura retòrica de l’antítesi “fuego en que me quemo” i “más helada que nieve”. 

 

!Oh, Más Dura Que Mármol a Mis Quejas! Pedro Guerrero

O, más dura que mármol a mis quejas y al encendido fuego en que me quemo más helada que nieve, Dulcinea!   Estoy muriendo, y aun la vida témola con razón, pues tú me dexas; que no hay sin ti el vivir para qué sea.

·<><><><><>·