Frankie Baker vivia en una habitació de
lloguer en una casa del carrer Targee a St. Louis . El 1899 tenia 22 anys i el
seu xicot de 17 es deia Allen Britt, però a vegades se l’anomenava Albert
("Al Britt"). Diverses fonts identifiquen Francis, també coneguda com
a Frankie, com una prostituta i Allen Britt com el seu proxeneta.
Frankie Baker
Britt era un pianista ragtime i, per la majoria dels relats, un jove atractiu. Tot i que feia força temps que ell i Frankie sortien junts, se'l va veure en companyia d’una prostituta anomenada Alice Pryor. El 14 d'octubre de 1889, Frankie els va sorprendre junts en un club on Britt tocava el piano. Baker es va enfrontar a Britt, hi va haver una discussió i Baker va tornar a casa sola. L'endemà d'hora al matí, Allen va pujar a la seva habitació i va ser llavors quan Frankie Baker va disparar a Britt amb un 38, ferint-lo a l'abdomen. Va ser traslladat a l'hospital i va morir quatre dies després, però abans va identificar a Baker com l’autora dels trets. Va ser detinguda immediatament.
En el judici del novembre de 1899, Baker va declarar que Britt l'havia colpejat abans i que li havia tirat un ganivet just abans que li disparés. El jutge Willis Henry Clark va decidir que Frankie va disparar Britt en defensa pròpia i la va declarar no culpable d'assassinat.
Aquesta història es va anar fent popular als Estats Units a mesura que avançava el segle XX. Explicada pels Bluesmen (canviant el nom d'Allen per Johnny) va passar pel Ragtime, el Jazz, el Rhythm and blues, el Boogie, el Country blues i el Blues Yòdel de Rodgers, el Folk i l’Skiffle, el swing de les Big Bands, l’Espiritual negre i el Soul; en la música lleugera, des del Vodevil als espectacles de Broadway, els Crooners dels hotels i casinos de Los Angeles i el cinema de Hollywood; el Rock and roll, Rockabilly i fins i tot les frivolitats del Surff, el Twist i el Cha cha cha. Gairebé es podria seguir la història de la música popular americana dels primers cinquanta anys del segle XX a través de la cançó Frankie and Johnny.
Jo vaig conèixer aquesta cançó a la dècada de 1960 en un disc de Pete Seeger. Com a reconeixement a aquest gran divulgador de la música popular americana, li cedeixo el privilegi de la primera audició de la cançó protagonista d'aquest viatge musical.
Frankie and Johnny
Pete Seeger
El que ha arribat a ser la versió tradicional de la melodia es va publicar el 1912, i, segons sembla, ve de la cançó You're My Baby, amb música atribuïda a Nat D. Ayer, compositor anglès de comèdies i revistes musicals eduardianes. El text, com es pot veure, no té res a veure amb la història de Frankie Baker.
You're My Baby
The American Quartet
Hi ha alguna cosa que em passa estimat
Alguna cosa que he intentat explicar
Si estàs fora una setmana o un dia
Al voltant del meu cor sento un dolor
No sé per què
Tot el que faig és sospirar
Però estimat quan ets a prop meu
Estic feliç
Anem a abraçar-nos
Com un parell d'ocells en un arbre
Ai, estimat, saps que t'estimo tant.
Hi ha tantíssims enregistraments de gran interès històric d’aquesta cançó que, malgrat sàpiga greu, haurem de fer una selecció. He intentat agrupar-los per gèneres, però en moltes ocasions és realment complicat; les fronteres entre blues, ragtime, jazz, folk, R&B, Boogie, Country, Rokabilly... son extremadament imprecises.
RAGTIME
El 1899, el popular ballarí de St. Louis Bill Dooley va compondre Frankie Killed Allen poc després del cas de l’assassinat d’Allen Britt. La primera versió publicada de la música de Frankie and Johnny va aparèixer el 1904, acreditada i amb drets d'autor per Hughie Cannon, el compositor de He Done Me Wrong i subtitulada Death of Bill Bailey, una variació de la melodia que es canta avui.
He Done Me Wrong
(The Death Of Bill Bailey) [1904]
Arthur Collins
Johnny Maddox (1927-2018) va ser un pianista ragtime nord-americà que es dedicà a tocar arranjaments a l'estil de Dixieland de cançons negres que coneixia a partir de les partitures originals, incloses algunes que mai havien rebut un tractament de Dixieland.
Frankie and Johnny
Johnny Maddox
Frankie And Albert és una balada blues d’una estructura musical típica de 12 compassos, però estructuralment es pot considerar una simple forma ternària.
Per exemple, en la versió de Mississippi John Hurt
A Frankie was a good girl, everybody knows
Frankie and Albert
(1929)
|
Entre els històrics cantants de blues que han enregistrat Frankie and Johnny hi ha noms tant importants com Leadbelly / Big Bill Broonzy / Joe Callicott / Charley Patton / Champion Jack Dupree. |
NEGRE
SPIRITUAL / GÒSPEL
La temàtica de la cançó
no és massa oportuna per a l’ús evangelitzador, ni com a pregària, ni com a himne
de lloança. No és estrany que en aquest gènere només hagi trobat una sola interpretació, la del llegendari The
Golden Gate Quartet.
Frankie
and Johnny
The Golden Gate Quartet
JAZZ
El jazz va néixer a Nova
Orleans (Louisiana) a principis de la dècada del 1900, on es barreja una
rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues,
principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons
dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica
genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba,
baix, bombo i platerets).
El jazz ha anat evolucionant al llarg dels anys, influenciant i rebent influències, passant per diversos estils. El swing, l’escala “blava” i la improvisació són potser les característiques més destacades d’aquest gènere musical genuinament americà.
Joe "King" Oliver fou considerat en la dècada de 1920 com el rei del swing. Es pot dir que fou el creador de l'anomenat jazz de Nova Orleans, del qual seria la més alta expressió el trompeta Louis Armstrong, que Oliver descobrí. Fins llavors el jazz no havia establert una forma definida, s’havia limitat a sèries de blues que tocaven xarangues de carrer i espirituals religiosos.
Frankie & Johnny (1930)
|
Aquesta és una de les
poques oportunitats d’escoltar com sonava realment aquesta important banda. Fate Marable va dirigir
bandes a les línies de vaixells del riu Streckfus que comptaven amb molts
dels grans músics de jazz de la dècada de 1920, com Louis Armstrong, Baby
i Johnny Dodds, Zutty Singleton, King Oliver, Johnny St. Cyr, Tommy Ladnier i
Pops Foster, per citar-ne
alguns.
|
|
L'orquestra de Fate
Marable a bord del vaixell de vapor de Streckfus Steamers el “”SS Capitol””,
Nova Orleans, Louisiana: Louis Armstrong, cornet; Johnny St. Cyr, banjo;
David Jones, saxo; Norman Mason, saxo; Norman Brashear, trombó; Baby Dodds,
bateria; Boyd Atkins, violí. Cap al 1920.  |
|
|
Alguns músics i bandes de Jazz que han enregistrat la cançó Frankie and Johnny: Ted Lewis & His Band / The Firehouse Five Plus Two
/ Anika Noni Rose / Louis Armstrong / Omer Simeon Trio / Benny Goodman / Duke Ellington / Count Basie / Bunny Berigan /
Sidney Bechet / Ethel Waters / Fats Waller / Roberta Flack / Anita O'Day / Les McCann / Les Paul · Mary Ford / Sid Phillips / Ron Carter and Cedar Walton / Milt Jackson Quintet / Erroll Garner. |
VODEVIL
El vodevil és un subgènere dramàtic que consisteix en una
comèdia frívola, lleugera i picant que dona lloc a errors i situacions
còmiques, en les que s'alternen parts cantades amb números musicals. Als Estats
Units el seu origen s'emmarca en la línia d'altres espectacles de varietats com
els music halls, music saloons, espectacles burlescs, shows de minstrels, espectacles de joglars, bleckface
i circs.
Frankie
and Johnny
|
Frankie and Johnny
|
Frankie
and Johnny
|
Frankie
and Johnny
|
BOOGIE
Les arrels d'aquest ritme
els trobem al jazz i al blues. Hi ha qui situa els seus orígens al Chicago del
segle xx, on hauria arribat des de l'Oest Mitjà com a adaptació per al piano de
les formes emprades a la guitarra i el banjo pels músics de blues de
començament del segle xx. El seu caràcter és essencialment rítmic i la seva estructura harmònica es caracteritza
per la repetició vigorosa i constant -a la part greu-, d'un motiu de vuit notes
a cada compàs. Aquest ritme obsessiu és contestat per la melodia de la part
aguda (mà dreta). Pot considerar-se com una forma de swing i el precursor dels
balls estil jive i del rock'n'roll.
Frankie
And Johnny Boogie (1962)
|
Frankie
And Johnny
|
Frankie
& Johnny
|
Frankie
and Johnny Boogie
|
SOUL
La música soul
(«ànima» en anglès) és un estil de música de mitjan anys cinquanta que va
aparèixer als Estats Units i que prové de la fusió del gòspel amb el rhythm
and blues. La música soul neix durant els temps de lluita pels drets
civils, en els quals estava naixent la consciència racial i estaven a l'ordre
del dia els motins del carrer. Durant aquest temps és quan la música soul
adquireix un valor simbòlic dins del context social.
Entre els artistes més destacats d'aquest gènere hi ha Aretha Franklin, James Brown, Otis Redding, Wilson Pickett, Sam Cooke i Stevie Wonder.
|
Frankie
and Johnny
|
FOLK
La música popular és un gènere que inclou la música popular tradicional i el gènere contemporani que va evolucionar a partir del seu renaixement al segle XX. La música popular tradicional s'ha definit de diverses maneres: com a música transmesa oralment, música de compositors desconeguts, música que es toca amb instruments tradicionals, música sobre la identitat cultural o nacional, música que canvia entre generacions (procés popular), música associada a la cultura d'un poble (folklore), o música interpretada per costum durant un llarg període de temps.
Una bona part de la música folk de mitjans anys 60 del segle passat es basa en cançons provinents del blues i del country, per això Frankie and Johnny és el tipus de cançó habitual del repertori dels cantants de folck.
El 1963 va aparèixer una nova versió de Frankie and Johnny, creació de Bob Gibson i Shel
Silverstein. Samuel Robert Gibson (1931-1996) va ser un cantant de folk
nord-americà i una figura clau en el renaixement de la música popular a finals
dels anys 50 i principis dels 60. Els seus instruments principals van ser el
banjo i la guitarra de 12 cordes
The Brothers Four, el mateix any 1963, van aconseguir un bon èxit amb The New "Frankie and Johnnie" Song; l’any 1964 els grups de folk Greenwood County Singers i The Serendipity Singers també la van enregistrar, igual que el popular John Denver al 1969. Com veurem més endavant en l’apartat de música lleugera, Henry Mancini en va fer una versió amb orquestra i cors molt pròpia del seu estil.
 |
The
New "Frankie and Johnnie" Song (1963)
|
The
New "Frankie and Johnnie" Song (1964)
|
|
The New "Frankie and
Johnnie" Song
(1969)
John Denver
SKIFFLE
El skiffle és un
tipus de música folk influenciat per gèneres com el country, el jazz
i el blues. Els músics utilitzen instruments com la guitarra acústica,
l'harmònica o el banjo, i instruments improvisats o casolans com pintes,
cassoles, una taula de rentar, fulls de paper, etc. El skiffle es va fer
extremadament popular al Regne Unit a finals dels anys 50, especialment a
partir dels èxits de Lonnie Donegan.
Frankie
& Johnny
Lonnie
Donegan
Frankie
& Johnny
Van
Morrison, Lonnie Donegan & Chris Barber
Frankie
and Johnny
Robans
Skiffle Group
SKIFFLE
El skiffle és un tipus de música folk influenciat per gèneres com el country, el jazz i el blues. Els músics utilitzen instruments com la guitarra acústica, l'harmònica o el banjo, i instruments improvisats o casolans com pintes, cassoles, una taula de rentar, fulls de paper, etc. El skiffle es va fer extremadament popular al Regne Unit a finals dels anys 50, especialment a partir dels èxits de Lonnie Donegan.
Frankie
& Johnny
|
Frankie
& Johnny
|
Frankie
and Johnny
|
El country (també anomenat de vegades country
& western) és un estil musical que va sorgir als anys 20 del segle xx a
les regions rurals del sud dels Estats Units. Als seus orígens, va combinar la
música folklòrica d'immigrants d'alguns països europeus, principalment
d'Irlanda, amb altres formes musicals ja arrelades a Nord-Amèrica, com el blues,
la música espiritual i el gòspel. El terme country es va començar
a fer servir els anys 50 en detriment del terme hillbilly, que era la
paraula utilitzada fins llavors. Dins l’etiqueta Country s'hi troben diferents
estil: western, country swing, country folk, country blues,
iòdel, bluegrass, rockabilly...
Frankie & Johnny (1929)
|
Frankie
and Johnny
|
||
Frankie
et Johnny
|
Frankie
and Johnny
Frankie and Johnny
|
||
|
|
Hi ha una gran quantitat d’enregistraments de la cançó Frankie and Johnny que estan entre el country, el jazz, el folk, el rockabilly ... Charlie Poole / Hank Snow / Tex Morton / Tex Carson / Chet Atkins / Johnny Horton / Clarence "Gatemouth" Brown & Roy Clark. |
MÚSICA LLEUGERA (Easy Listening)
Si voleu més informació sobre aquest tipus de música aneu a l’entrada 103. Easy Listening d’aquest mateix blog.
La música lleugera (Easy Listening) és un altra dels gèneres musicals de difícil definició i delimitació.
|
El 1924 Lombardo va formar l'orquestra
"The Royal Canadians" al costat dels seus germans Carmen, Lebert i
Victor, a més d'altres músics del seu lloc natal. El grup va aconseguir
l'èxit internacional, dient ells mateixos que creaven "La música més
dolça a aquest costat del cel." Encara que la música de big band
de Lombardo va ser considerada per alguns seguidors del jazz i del swing
com a "cursi," el trompetista Louis Armstrong l'elogiava. |
|
|
Ja hem fet referencia anteriorment a aquesta
interpretació de l’orquestra de Henry Mancini de la cançó Frankie and Johnny.
Es tracta de la nova versió musical sorgida l’any 1963 composta pel cantant
de folck Bob Gibson. |
|
Martin Denny (1911-2005) músic
nord-americà, intèrpret de piano i compositor, és més conegut com el
"Pare de la Música Exòtica". Música exòtica és un gènere musical, anomenat així a rel de
l'àlbum de Denny de 1957 del mateix títol, que va ser popular durant
la dècada de 1950 a mitjans de la dècada de 1960. Col·loquialment, musical
exòtic significa la pseudo experiència no nativa de l'oceà insular, el
sud-est asiàtic, Hawaii, la conca de l'Amazones, els Andes, el Carib i
l'Àfrica tribal. |
|
|
També podem considerar exòtica la
versió Frankie and Johnny a l’estil Cha Cha Cha, un ball d’origen
cubà que combina ritmes de la rumba i del mambo, |
HOLLYWOOD / BROADWAY / CROONERS
En el panorama musical de Broadway, moltes vegades
vinculat a Hollywood, predomina el perfil de cantant melòdic, d’una mena
d’espectacle amable i glamurós, normalment encapçalat per figures mediàtiques
com Doris Day, Dinah Shore, Dean
Martin i el Rat Pack de Frank Sinatra, etc.
|
Mae West va inserir la balada en la seva reeixida obra
de Broadway Diamond Lil, i
també la va tornar a cantar en la seva pel·lícula de la Paramount de
1933 She Done Him Wrong. |
|
|
Pearl Mae Bailey (1918-1990), després d'actuar al vodevil, va debutar al
teatre de Broadway amb St. Louis Woman el 1946 i el 1968 va guanyar un
Tony pel paper principal de la producció Hello, Dolly! |
|
Yvonne De Carlo canta la
cançó mentre es fa passar per cantant d'òpera a The Girl Who Took the West,
western de 1949. |
|
|
Sammy Davis Jr. formà
part del Rat Pack que comptava entre els seus membres amb Frank
Sinatra, Dean Martin, Peter Lawford i Joey Bishop. Fill d’artistes de
vodevil, la seva carrera va tenir un gran ascens el 1947 quan va col·laborar amb
Frank Sinatra, amb qui mantindria una amistat per tota la vida i constantment
compartí actuacions artística. |
|
Lena Horne,
(1917-2010) cantant estatunidenca de
jazz, de cançó popular i actriu de pel·lícules musicals, va començar en la
música l'any 1934 com a ballarina de la tropa del Cotton Club, famós cabaret
de Harlem on, tres anys més tard serà la cantant acompanyada per l'orquestra
de Charlie Barnet. Després va destacar a Broadway i començà una carrera
cinematogràfica. Tanmateix, no tindrà gaires primers papers, degut a ser una
actriu negra, per por del boicot als Estats del Sud, on els cinemes
rebutjaven projectar aquests films. |
|
|
Dick Stabile,(saxofonista,
clarinetista i director de banda de jazz),
després de la guerra, es va traslladar a Los Angeles i es va convertir
en director musical de Dean Martin i Jerry Lewis. Aquí els podem veure, Lewis
com a Johnny i Martin com a policia cantant. |
|
Frankie and Johnny és el vint-i-cinquè àlbum d'estudi
del músic nord-americà Elvis Presley, publicat per la companyia discogràfica
RCA Victor el març de 1966, però també és el nom d’una pel·lícula musical de
l'oest nord-americà protagonitzada per Elvis Presley com a jugador d'aposta
en vaixell fluvial. L'àlbum, que va servir de banda sonora a la pel·lícula,
va ser gravat als Radio Recorders de Hollywood, Califòrnia el maig de 1965. |
|
ROCK AND ROLL
Sempre es defineix el rock and roll com un gènere
musical que recull les influències dels estils precedents, des del blues
i el rhythm and blues i totes les variants dels cants negres, fins al country
swing, el bluegrass, etc. i totes les músiques hereves de les tradicions
blanques europees. En Frankie and Johnny s’hi troba tot això, més les
derivants del mateix rock and roll: rockabilly, twist, surf...
|
Una petita mostra d’enregistraments de la cançó en estil rock and roll: Donnie Dean / Charlie Gracie / Johnny Hallyday / Brook Benton / Lee Rocker / Mike Shaw & Sons Of The Drifting Sands / Ted Daigle / Slim Harris / The Diamonds / Snakefarm. |
MÚSICA SIMFÒNICA
El 1938, la ballarines i coreògrafa de Chicago Ruth Page va
encarregar a Jerome Moross la composició d'una partitura de ballet
original. Frankie i Johnny, el primer ballet que va ser realment
"americà" en forma, contingut i personal creatiu, es va oferir per
primera vegada el 20 de juny de 1938 al Great Northern Theatre de Chicago. Ruth
Page i Bently Stone van ballar els personatges del títol, i la major part de la
coreografia va ser d'aquest últim. En repassar l'estrena, un crític la va
proclamar la "producció de dansa més atractiva i vital que ha sortit del Teatre
Federal".
Moross va compondre el seu Frankie i Johnny com a Suite de Ballet per a Orquestra, i també va escriure el llibret, en col·laboració amb Michael Blankford. Va utilitzar un trio vocal de noies de l'Exèrcit de Salvació (Saving Susies) a la manera d'un cor grec modern, comentant l'acció mentre passegen per l’escena tocant el tamborí, el bombo i els plats.
El ballet acaba amb les tres Germanes de l'Exèrcit de Salvació, amb gerres de cervesa a la mà i les cames enlaire, davant el taüt de Johnnie, entonant la lletra final:
Aquesta història no té moral,
Oh, aquesta història no té final,
Oh, aquesta història només us mostra això
No pots confiar en cap home!"
Comentant aquest insòlit trio de cantants, Moross va declarar una vegada: "Vaig pensar que era bastant divertit que les noies de l'Exèrcit de Salvació, que serien en un barri marginal desfilant per intentar salvar ànimes, estaria cantant la narració del que llavors es considerava un poema molt picant.”
|
Jerome Moross (1913-1983) va ser un compositor
nord-americà més conegut per la seva música per al cinema i la televisió.
També va compondre obres per a orquestres simfòniques, conjunts de cambra,
solistes i teatre musical, a més d'orquestrar partitures per a altres
compositors. El 1931, va conèixer Aaron Copland i es va unir al seu grup de
joves compositors. Copland va donar suport al seu treball i aviat es va
introduir als mitjans d'entreteniment, començant per la composició de pistes
musicals per a programes de ràdio el 1935. A la dècada de 1940 va començar a
treballar a Hollywood, Califòrnia, on compondria les partitures musicals de
setze pel·lícules del 1948 al 1969. Les obres de concert de Moross inclouen
una sonata per a duet de piano i quartet de corda, i una simfonia (1943). Un "so intrínsecament
americà" és el que caracteritza totes les composicions de Moross en tots els
gèneres i formes. |
:format(jpeg):mode_rgb():quality(40)/discogs-images/A-655616-1285567581.jpeg.jpg) Jerome Moross |
Frankie i Johnny
Ballet in one act (1938)
Jerome Moross
<>·<>·<>·<>·<>·<>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada