185.- Orfeo i Eurídice

Orfeo i Eurídice

(1826)
Carl Goos

La catàbasi o katabasis és un descens d'algun tipus, com baixar una pendent, el declinar del sol al capvespre, una retirada en una campanya militar o una expedició als inferns. 

La mitologia de cultures d'arreu del món ha produït algunes de les històries d'amor més boniques mai explicades. Això és especialment cert per a l'antiga Grècia. De totes les històries d'amor mítiques d'aquest període, potser la que més destaca és la d'Orfeu i Eurídice, que segurament inclou la catàbasi més coneguda i transcendent de la mitologia grega. 

 

Eurídice era una nimfa, una dríada, concretament (una nimfa associada als boscos) que es va casar amb Orfeu. Un dia, mentre estava al camp, fora de Tràcia, va ser perseguida per un pastor, Aristeu, que la volia. Mentre fugia d'ell, va trepitjar una serp que la va mossegar a la cama, matant-la amb el seu verí. Orfeu es va plànyer dolorosament per la pèrdua de l’amor de la seva vida. Però l’única cosa que tenia era la seva cançó, i així va anar a l’Inframon (o a l’Hades, o, si voleu, a l’infern) a suplicar pel retorn d’Eurídice a la terra dels vius. Orfeu va utilitzar la seva lira i el seu bell cant per encantar els dimonis de l’Inframon. El seu cant fins i tot va encantar Hades, el déu de l’Inframon, i la seva dona Persèfone, deessa de l’Inframon. Potser perquè Hades i Persèfone sabien, com a marit i muller, com era estimar algú, es van emocionar no només per la música d’Orfeu sinó també per la seva petició; sens dubtar van acceptar la seva súplica i van permetre que Eurídice tornés amb Orfeu a la terra dels vius. La cançó d’Orfeu i el seu perillós viatge a l’Inframon van ser una prova del seu amor i devoció per Eurídice. No obstant això, Hades i Persèfone van imposar una condició: Orfeu havia de liderar la sortida de l’Inframon, amb Eurídice seguint-lo darrere d’ell, però en cap cas Orfeu havia de girar-se i mirar la seva dona fins que estiguessin fora de l’Hades.  Orfeu va acceptar, però mentre tornava de l’Inframon, es va veure atrapat per un terrible dubte. Què passaria si Hades i Persèfone l’haguessin enganyat i deixés enrere la seva dona? I si ella no estigués darrere d’ell? Finalment, quan encara estava lluny de sortir de l'avern, Orfeu no va poder resistir més temps i es va girar per veure la seva dona, Eurídice. No hauria d’haver dubtat, perquè mirant enrere, havia trencat l’única condició que Hades i Persèfone havien establert: no mirar enrere fins que tots dos estiguessin fora de l’Inframon. I així va haver de veure horroritzat i desesperat com Eurídice tornava a baixar a l’Inframon, tot perquè la va mirar. Orfeu va intentar tornar a l’Inframon per suplicar als déus de nou, però va trobar l’entrada a Hades barrada, aquesta vegada per sempre.

Per als músics, la llegendària figura grega d'Orfeu ha ocupat durant molt de temps un lloc especial, com l'estatus una mica mític que es dona a Santa Cecília en la tradició cristiana. Orfeu ha estat una inspiració per a innombrables compositors al llarg dels segles. El desenvolupament de l'òpera a Florència a finals del segle XVI es va produir gràcies a un intent de recrear el drama de la música grega, i la llegenda d'Orfeu va inspirar les primeres òperes, de Peri i Caccini el 1600 i el 1602. La llegenda més freqüentment adaptada per al tractament musical parla d'Orfeu i la seva estimada esposa Eurídice.

1600 La primera òpera genuïna -abans de l’Orfeo de Monteverdi-, és Euridice, amb llibret d’Ottavio Rinuccini i música de Jacopo Peri. Es va representar per primera vegada a Florència el 6 d’octubre de 1600 al Palazzo Pitti amb el mateix Peri cantant el paper d’Orfeo. L'òpera segueix el mite d'Orfeu i Eurídice força estretament, llevat que té un final feliç, ja que Orfeu triomfa a l'hora de rescatar Eurídice del món subterrani a través del poder de la música. Està considerada la primera òpera lírica en sentit estricte, el llibret del qual ha estat musicat íntegrament.    Eurídice Jacopo Peri

1602 El 5 de desembre de 1602, amb el mateix llibret d’Ottavio Rinuccini i també al Palazzo Pitti, s’estrenà l’òpera Euridice de Giulio Caccini. Durant un temps, Caccini va formar part de la Camerata Florentina, grup d'humanistes, músics, poetes i intel·lectuals de Florència de finals del renaixement promotors del nou estil musical: la monodia acompanyada.  Eurídice Giulio Caccini

El personatge d’Orfeu és un gran amant de la música i se sap que les seves melodies eren tan boniques i emocionants que fins i tot encisava els animals i tota la natura. Orfeu era gairebé una divinitat de la música i sempre ha anat lligat a la lira, instrument que és deia que va crear ell. El que pels grecs era la lira, al Renaixement i primer Barroc ho va ser el llaüt; per això la cançó de  Matthew Locke -compositor del qual hem pogut escoltar un fragment de la seva òpera Psique-, es diu Orfeo amb el seu llaüt.

 

La lira d'Orfeo Antonio Draghi

Orpheus with his lute Matthew Locke

1607 La favola d'Orfeo, de Claudio Monteverdi sobre llibret d’Alessandro Striggio és l’òpera més important del primer barroc. Amb l’Orfeo, Monteverdi va proporcionar el primer exemple completament desenvolupat del nou gènere. L’argument és pres de la Faula d’Orfeu de Poliziano. Es compon d’un pròleg i cinc actes. Va ser representada per primera vegada el 24 de febrer de l’any 1607 al palau ducal de Màntua.   Prologo-Ritornello Dal mio Permesso amato Orfeo Claudio Monteverdi

1616 Orfeu dolent - Obra musical de Domenico Belli, compositor que va estar al servei de la cort dels Mèdici. És un dels primers representants del nou estil musical florentí. La composició, subdividida en cinc intermedis, va ser estrenada al Palau Gherardesca de Florència,  al carnaval de l'any 1616.    Qui d'Orfeo la dolce cetra L'Orfeo dolente Domenico Belli

1619

La morte d'Orfeo és una òpera en cinc actes del compositor italià Stefano Landi. Dedicada a Alessandro Mattei, familiar del papa Pau V, podria haver-se representat per primera vegada a Roma el 1619. L'obra s'anomena tragicomedia pastorale. El llibret, que pot ser del mateix compositor, està en part inspirat en La favola d'Orfeo(1484) d'Angelo Poliziano. A diferència de l'Orfeo de Monteverdi  i de les primeres òperes florentines sobre el tema (Euridice de Peri i Caccini), l'òpera de Landi conté elements còmics i tracta d'un episodi diferent de la vida del mític cantant. 

 

1530 Mort d’Orfeo Giulio Romano

La morte d'Orfeo Stefano Landi

Una de les versions que expliquen la mort d’Orfeo és que, després del retorn dels inferns per intentar rescatar sense èxit Eurídice, Orfeu s'aparta durant anys del tracte amb les dones; elles, sentint-se insultades i preses de la gelosia, acaben matant-lo.

1647 El 1646, el compositor italià Luigi Rossi va ser convidat a la Cort del rei de França. En el seu desig de sensibilitzar el poble francès, el cardenal Mazarino li va encarregar la primera òpera italiana escrita expressament per a una producció parisenca: Orfeo, una òpera en tres actes, un pròleg i un epíleg amb llibret, de Francesco Buti. Es va estrenar al Théâtre du Palais-Royal de París el 2 de març de 1647. Va ser una de les primeres òperes que es van posar en escena a França.    Orfeo Luigi Rossi

1672  El següent Orfeo és d’Antonio Sartorio, un compositor nascut a Venècia l’any 1630. Les seves òperes presenten les típiques característiques de les òperes barroques venecianes de la segona meitat del segle XVII. De fet, els seus llibrets pertanyen a la categoria dels drammi eroici carregats d'intrigues, mascarades, enganys, encantaments, etc.    Orfeo tu dormi? L’Orfeo Antonio Sartorio

1687 Probablement incompleta, La descente d’Orphée aux enfers de Marc-Antoine Charpentier consta de dos actes, mentre que les òperes o tragèdies líriques d'aquesta època normalment en tenien de tres a cinc. Acollit durant diversos anys per la duquessa de Guisa, Charpentier va estar al seu servei com a compositor durant l'escriptura d'aquesta òpera. Marc Antoine Charpentier va compondre la música de Le Malade imaginaire i va romandre vinculat als actors francesos després de la mort de Molière, però va veure frustrada la seva carrera dramàtica pel privilegi desorbitat concedit a Jean-Baptiste Lully.    Overture  La descente d'Orphée aux enfers Marc-Antoine Charpentier

1690 Orphée és una òpera del compositor francès Louis Lully, amb contribucions del seu germà Jean-Baptiste Lully. Es va representar per primera vegada a l'Académie Royale de Musique el 21 de febrer de 1690. Pren la forma d'una tragédie en musique en tres actes i un pròleg. Aquesta òpera va ser creada com una resposta satírica a la tragicomèdia i ballet del pare de Louis Lully, Ballet de Psyche, que proclamava la grandesa del poder del rei Lluís XIV i la calma que es va produir a causa del seu regnat. Louis Lully va triar la història d'Orfeu en relació amb el monarca com un comentari sobre les tendències grolleres del seu govern de França.   Un tendre souvenir. l'Aria d'Eurídice de l'Òpera Orphee Louis Lully

1699 Amb l’òpera Le Carnaval de Venise (1699), André Campra es va posicionar com el més prometedor dels compositors d'òpera a França, aquell que podria aconseguir, per fi, difuminar-se la memòria de Lully. En contacte amb el seu temps, Campra va adoptar la “manera” de Lully i Lalande, però àvid de les innovacions que anaven sortint d'Itàlia, també va demostrar ser un dels més prolífics en evocar la pàtria de Cavalli, Corelli i Scarlatti.   Orfeo nell ' inferi Le Carnaval de Venise André Campra

1715 Orfeo ed Euridice de Johann Joseph Fux és una festa teatral i va ser escrita en honor a la celebració de l'aniversari de l'emperador Carles VI. Es tracta d'una obra senzilla, d'un sol acte, basada en el mite popular d'Orfeo. A principis del segle XVIII, l'òpera de la Cort de Viena s'havia convertit en una de les millors d'Europa i comptava amb alguns dels millors músics, poetes i intèrprets de qualsevol dels teatres d'òpera. Encara que Fux va ser estudiant i mestre de l'estil antic de Palestrina, també va estudiar les tendències operístiques actuals dels italians i va compondre les seves obres teatrals en una línia moderna.  Orfeo ed Euridice Johann Joseph Fux

1721 La cantata Orphée de Jean-Philippe Rameau consta de tres àries de diferents personatges, cadascuna precedida d'un recitatiu. La segona ària s’interromp uns compassos marcats com "molt lent" quan Eurídice, a qui Orfeu acaba de veure, és retinguda brutalment a l'inframón.    Orphée (Cantata) Jean Philippe Rameau

1726 Orfeo o La meravellosa constància de l'amor (Orpheus oder Die wunderbare Beständigkeit der Liebe) és una òpera en tres actes de Georg Philipp Telemann amb llibret escrit pel mateix Telemann. Estructuralment, amb la seva alternança de recitatius i àries, correspon a l'estàndard italià de l'època.   Orpheus oder Die wunderbare Beständigkeit der Liebe Georg Philipp Telemann

1735

Orpheus and Euridice, cantata de William Hayes. A l'Anglaterra del segle XVIII es poden trobar, juntament amb les dominants obres de Georg Friedrich Haendel, delícies sorprenents, com demostren les composicions de William Hayes (1708-1777). El seu cicle de cantates de ofereix històries tan originals com humorístiques, amb instrumentacions poc usuals i moments musicals commovedors. La cantata sobre Orfeu i Eurídice, es centre en l'escena de la frustrada sortida d'Eurídice de l'inframón.  Hayes estén davant les nostre un emocionant estudi psicològic dels amants, que es mouen entre el desig i la pèrdua... 

 

With streamin eyes Orpheus and Euridice William Hayes

Virtue, the charmer sweet replies Orpheus and Euridice William Hayes

1749 I Lamenti d'Orfeo és una serenata per a dues sopranos per Giovanni Alberto Ristori el 1749 en honor de Maria Antònia Walpurgis, que s'havia casat dos anys abans amb l’elector de Saxònia Friedrich Christian.   I lamenti d'Orfeo Giovanni Alberto Ristori

1750 Georg Christoph Wagenseil, deixeble predilecte de Fux, prestigiós compositor vienès, organista i clavecinista, va ser professor de música de l'emperadriu Maria Teresa. Molt conegut en el seu moment - tant Joseph Haydn com Wolfgang Amadeus Mozart es varen familiaritzar amb les seves obres-, Wagenseil va ser un compositor molt prolífic. L'any 1750, quan va estrenar Euridice, va compondre quatre òperes més: Andromeda, Antigono, Armida placata i Vincislao.    Scherzi tra fronda e fronda Euridice Georg Christoph Wagenseil

1752

Carl Heinrich Graun és considerat el compositor d'òpera alemany més important del seu temps juntament amb Johann Adolph Hasse. Va ser mestre de capella de Frederic II de Prússia des de la seva ascensió al tron el 1740 fins a la mort de Graun, dinou anys després, a Berlín. Entre les prop de 40 òperes que va escriure hi ha l’Orfeo, òpera seria, per a 9 veus, cor mixt, orquestra.

 

In mirar la mia sventura
Orfeo
Carl Heinrich Graun

1762

El 5 d'octubre de 1762 l'obra Orfeo ed Euridice del compositor alemany Christoph Willibald Gluck és la primera òpera "de reforma" de Gluck, en què va intentar reemplaçar la trama abstrusa i la música de gran complexitat de l'òpera seriosa per una "noble simplicitat" en la música i el drama. Es va representar per primera vegada al Burgtheater de Viena, en presència de l'emperadriu Maria Teresa. És l'òpera més popular de les obres de Gluck i una de les més influents en l'òpera alemanya posterior. 

 

Vieni, appaga il tuo consorte Orfeo ed Euridice Christoph Willibald Gluck

Che farò senza Euridice Orfeo ed Euridice Christoph Willibald Gluck

Orfeu va baixar a l'inframón per demanar Eurídice 
Jean II Restout 

1776 Ferdinando Bertoni – Orfeo ed Euridice Òpera per a 3 veus, cor mixt, orquestra. Bertoni sabia que temptava el destí component Orfeo ed Euridice, amb el llibret de Calzabigi famós per Gluck i utilitzant el mateix castrat, Gaetano Guadagni, en el paper principal. Buscant cobrir-se les espatlles en el prefaci de la partitura, va reconèixer que havia tingut l'òpera de Gluck davant seu mentre estava a la feina, i va afegir que "els de gust fi i discriminador reconeixeran la diferència en els resultats".   Addio, addio i miei sospiri Orfeo ed Euridice Ferdinando Bertoni

1791 Orfeo ed Euridice ossia L'Animo del Filosofo és una òpera en italià en quatre actes de Joseph Haydn, l'últim que va escriure. El llibret, de Carlo Francesco Badini, es basa en el mite d'Orfeu i Eurídice explicat a les Metamorfosis d'Ovidi. Composta el 1791, l'òpera va romandre sense representar fins al 9 de juny de 1951, quan va aparèixer al Teatro della Pergola, a Florència.    Ouverture in C-major Orfeo ed Euridice  ossia L'Animo del Filosofo Joseph Haydn

1808

Il pianto d'Armonia sulla morte di Orfeo, en què l'Harmonia (tenor) i les nimfes acompanyants (cantades, possiblement sense voler, amb humor, per un cor masculí) ploren la mort d'Orfeu, mestre de l'harmonia, va ser la primera gran cantata de Gioachino Rossini. Encara més interessant, l'obra va ser escrita com a exercici (que va guanyar un premi) al Liceo Musicale de Bolonya i s'hi va estrenar l'11 d'agost de 1808, quan Rossini encara no tenia divuit anys.

 

Il Pianto d'Armonia sulla morte d'Orfeo
Gioachino Rossini 

 

1814 Orfeu abans de la mort d'Eurídice  Ary Scheffer

1820 Orfeu i Eurídice Michel Martin Drolling

1854

Orpheus és un poema simfònic compost per Franz Liszt entre 1853 i 1854. Va ser interpretat per primera vegada el 16 de febrer de 1854, dirigit pel mateix compositor, com una introducció de l'òpera de Christoph Willibald Gluck Orfeu i Eurídice. Orfeu és un dels quatre poemes simfònics compostos per Liszt com a “peces de caràcter” sobre homes de geni creatiu, heroisme o llegenda. En el seu prefaci, Liszt descriu un gerro etrusc que representa Orfeu i després lloa l'efecte civilitzador en la humanitat.  

Orpheus, Poema simfònic Núm. 4 Franz Liszt

1855 Orfeu i Eurídice A. F. Charlot de Courcy

1858

Orphée aux enfers és la cèlebre òpera bufa en dos actes i quatre quadres de Jacques Offenbach, sobre llibret d'Hector Crémieux. Offenbach va ser un dels creadors de l'opereta i un precursor de la moderna comèdia musical i va ser una poderosa influència en els compositors posteriors del gènere, en particular Johann Strauss (fill) i Arthur Sullivan. 

 

Eurídice, la figura central, odia la música personificada pel seu cònjuge, Orfeo, és un humil professor de música de Tebes. Aristeu, un pastor seductor, en realitat és el mateix Plutó disfressat. Júpiter, pare dels déus, està constantment a la recerca de les dames. Les deesses i els déus estan cansats de la vida quotidiana a l'Olimp i estan a la recerca de diversions. Ardent de curiositat per la bella segrestada i el concurs entre Júpiter i Plutó pel favor d'Eurídice, la il·lustre companyia s'embarca en un viatge infernal cap al món subterrani, que culmina amb el que probablement és el can-can més famós de la història de la música.

 .

Orphée aux enfers
Jacques Offenbach

1922

Orfeide és una òpera composta per Gian Francesco Malipiero que també va escriure el llibret italià, basat en part en el mite d' Orfeo i incorporant textos de poetes del Renaixement italians. L'estranyesa de la seva música i estructura dramàtica i la seva ruptura deliberada amb l'estil verisme popular a l'època van provocar un enrenou a l'estrena que gairebé va ofegar l'actuació.

 

Orfeide
Gian Francesco Malipiero

1926

Orpheus und Eurydike és una òpera d'Ernst Krenek. El text alemany es basa en una obra de teatre d'Oskar Kokoschka. El tractament expressionista i psicològic de Kokoschka del mite d'Orfeo, marcat per la seva passió per Alma Mahler, va interessar a Krenek. Ràpidament van decidir que l'obra s'havia de convertir en una òpera i Krenek va tenir carta blanca per adaptar l'obra alemanya, condensant-la en un terç en el procés i posant-la en una partitura atonal. 

1917 Orpheus und Eurydike Oskar Kokoschka

Du bist zurück Orpheus und Eurydike Ernst Krenek

1926

Les Malheurs d'Orphée, Op.85, és una òpera del compositor francès Darius Milhaud sobre un llibret de l'escriptor Armand Lunel, estrenada el 1926 a Brussel·les. La història es basa en el mite d'Orfeu, però no segueix la narració original al voltant de l'ascens des de l'Inframon, sinó que presenta la mort del personatge.  

1874 La mort d’Orfeo Émile Bin

Les malheurs d'Orphée Darius Milhaud

1932 Orfeo d'Alfredo Casella és una de les poques versions del segle XX d'aquest conte, que va ser la base d'una de les primeres òperes de la història del gènere. El llibret està basat en un drama en vers d'Angelo Poliziano, i es manté fidel a l'original del segle XV en l'esquema argumental i fins i tot en alguns versos reals.  Casella, que va estudiar amb Fauré i va escriure sobre Stravinski, mostra una marcada preferència per l'eclecticisme en les seves composicions.   La favola d'Orfeo Alfredo Casella

1947 Orpheus és un ballet neoclàssic d'Ígor Stravinski amb coreografia de George Balanchine en tres quadres. El ballet va ser desenvolupat des del principi per Balanchine i Stravinsky, reunits a Los Angeles a la primavera de 1946. A mesura que treballaven el projecte, intercanviaven lliurement suggeriments, i el notòriament espinós Stravinsky fins i tot va fer alguns canvis en la seva partitura en resposta a les peticions de Balanchine. Stravinsky tampoc va dubtar a expressar les seves opinions sobre la coreografia, com Maria Tallchief, que va interpretar el paper d'Eurídice, va recordar més tard. De fet, alguns crítics van afirmar que Orpheus no era en realitat un ballet, que Balanchine donava massa força a la música.   Orpheus Igor Stravinsky

1978   Hans Werner Henze – Orpheus. “Al meu ballet Orpheus, s'empra una orquestra simfònica completa. El vent fusta, el metall i la percussió representen Apol·lo, el Mestre de les Muses enviat per Déu que ha lliurat a Orfeu el poder de la música. El món sonor (oposat) d'Orfeu està fet d'instruments de corda: la guitarra, que es remunta a la història clàssica, conté els intervals bàsics de la música d'Orfeu en aquest context, l'arpa i el clavicèmbal representen nous desenvolupaments tècnics i harmònics de la literatura per a instruments polsats, en conseqüència la seva música mostra aspectes més desenvolupats, variacions més elaborades, del material bàsic. El so de les cordes pinçades està incrustat en el so d'una petita orquestra de cordes inclinades.”  Hans Werner Henze    Orpheus  Hans Werner Henze

1986 The Mask of Orpheus és una òpera amb música de Harrison Birtwistle, música electrònica realitzada per Barry Anderson i llibret de Peter Zinovieff. Es va estrenar a Londres a l'Òpera Nacional d'Anglaterra amb gran aclamació de la crítica. La màscara d'Orfeu explora el mite d'Orfeu en diverses direccions alhora, examinant les diverses contradiccions que hi ha en les diferents versions del mite. Cadascun dels personatges principals –Orfeu, Eurídice i Aristeu– apareixen de tres formes: com a cantant que representa les seves formes humanes; com a mim, representant el seu jo heroic; i com a titella, representant el seu mite.   The Mask of Orpheus Harrison Birtwistle

1993 Orphée, amb música i llibret de Philip Glass, basat en la pel·lícula homònima (1950) de Jean Cocteau. El mite d'Orfeu és, sobretot, la traducció a un llenguatge simbòlic del dol després de la mort d'un ésser estimat: la negació, la negociació i l'acceptació troben la seva manera d'expressió a través de l'esforç inútil del personatge central per rescatar Eurídice del regne de Hades i del seu fracàs pacte amb les divinitats de l'inframon. Jean Cocteau, autor del guió cinematogràfic que inspira aquesta òpera, va dirigir la pel·lícula Orphée (1950) després de perdre el seu amant, Raymond Radiguet, que només tenia 20 anys.   Orphée Philip Glass

1995 Jackie O és una òpera de càmera en dos actes amb música de Michael Daugherty i llibret en anglès de Wayne Koestenbaum. S'inspira en la cultura popular i musical nord-americana de finals dels anys seixanta i en episodis de la vida de Jacqueline Kennedy Onassis.    Jakie O Michael Daugherty

2005 Orpheus and Euridice de  Ricky Ian Gordon, és un cicle de cançons tendres per a soprano, clarinet en sib i piano, que explica (amb text del compositor) la història familiar en termes més contemporanis; Orfeu i Eurídice està ple del lirisme característic de Ricky Ian Gordon. L'obra es pot posar en escena, però també es pot interpretar com a peça de concert.   Orpheus and Euridice Ricky Ian Gordon

2020 L’òpera Euridice de Matthew Aucoin és una adaptació lírica de l'obra de teatre homònima de Sarah Ruhl.  El llibret de Sarah Ruhl proposa una versió diferent de la història. L'acció és comptada des del punt de vista d'Eurídice, no d'Orfeu, cosa que il·lumina el mite amb una llum nova i actual. Ruhl fuig de l'arquetip en proposar una Eurídice individual i personal, amb identitat pròpia més enllà del rol establert a la mitologia. La nimfa no és subjecte passiu del drama, ni objecte simbòlic del femení. Eurídice es mostra com el femení absolut, però alhora desplega una humanitat desbordant contada de manera directa i efectiva.   Dear Orpheus Euridice Matthew Aucoin

2022

Tot i que l'obra de Fabio Mengozzi s'ha caracteritzat sovint per una atmosfera onírica i aparentment neoromàntica, està profundament marcada per una perspectiva filosòfica i numerològica. Aquesta peculiaritat li ha valgut moltes vegades a l'autor el títol original de compositor pitagòric en l'escena musical contemporània.

Orpheus
Poema electrònic
Fabio Mengozzi

 

«Orfeu representa una síntesi entre apol·lini i dionisíac, però també el que considero el més important de l'existència humana: l'amor. Aleshores, el mite ofereix moltes altres idees, inclosa la de la catàbasi del descens al submón i exalta les propietats màgiques del so». 

Fabio Mengozzi

000000000000000