.jpg/405px-Wolfenbuettel_Schloss_(2006).jpg)
“Les institucions de poder –monarques i governants de tota mena, governs, institucions públiques, autoritats eclesiàstiques, per citar-ne només algunes– han emprat en tot moment la música per presentar-se al món exterior, juntament amb altres mitjans com l'arquitectura, les belles arts, el disseny i la moda.”
“Una de les formes musicals més conspícues amb les quals
un monarca podia mostrar el seu poder va ser l’òpera, però la música també podia
acompanyar festes i cerimònies de tota mena, d'institucions molt diferents,
cortesanes, civils o eclesiàstiques. No només els governants sobirans empraven
la música per confirmar el seu poder, també els poders de rang inferior com la
noblesa -(comptes, ducs, prínceps electors, etc.)- sovint invertien en música
per guanyar prestigi.”Rudolf Rasch
Després de la Reforma protestant del segle XVI, a moltes parts del nord d'Europa, la rica cultura visual de l'església de la Baixa Edat Mitjana -escultures, retaules, pintures, vitralls i tresors eclesiàstics- va ser víctima del zel purificador dels iconoclastes. La vida religiosa es va construir bàsicament al voltant de la paraula parlada i impresa: al voltant del sermó, al voltant de l'ús de catecismes, llibres d'oracions i himnàries, i al voltant de la traducció de la Bíblia de Luter, però és ben sabuda la importància que va adquirir la música en el ritual protestant. En realitat, la música forma part de la paraula, de la lectura, de la pregària del poble.
Tot i l’austeritat de les esglésies luteranes en comparació amb les exuberants ornamentacions catòliques, a la Saxònia del segle XVII, els mecenes luterans (prínceps, nobles i burgesos pròspers) van triar artistes que van introduir el llenguatge del barroc catòlic a la pintura, a l'escultura i a la música protestants. La música italiana va entrar a Alemanya portada per aquests mecenes i pels músics alemanys que havien fet estada a Itàlia, preferentment a Venècia, com Schütz, Rosenmüller, Johann Jakob Froberger o Johann Philipp Krieger. L’òpera va ser un vehicle d’entrada de molts compositors italians, molts dels quals també van exercir de mestres de capella a les corts centreeuropees.
En les celebracions religioses de les diades assenyalades al
calendari litúrgic o en actes protocol·laris importants, la música era
l’element que guarnia de solemnitat els rituals festius. La missa, el motet i
la cantata són les formes habituals de la música vocal religiosa. La cantata va
sorgir al sud d’Itàlia a principis del segle XVII i es va estendre per tot
Europa. La seva estructura acostumava a ser de dues àries per a solista
precedides de recitatius, amb l'acompanyament d'una petita formació instrumental característica del barroc.
Crocifissione e morte di Gesu Cristo
|
Oh di Betlemme Altera Povertà
|
En aquesta ràpida mirada a la música de la cort del Principat de Brunswick-Wolfenbüttel, centrarem l’atenció en la música religiosa, als antecedents de la cantata sacra luterana, que uns anys més tard Johann Sebastian Bach elevaria al cim de l’excel·lència; (degut a l’aclaparadora grandesa de la seva obra, tenim tendència a pensar que abans de Bach no existia res). Al segle XVII, a Alemanya, peces vocals sovint amb diversos cantants i diversos instruments, tenien una gran demanda per als serveis de l' església luterana. Aquestes peces, que formalment encara no es poden considerar cantates, eren conegudes amb el nom de Geistliches Konzert (Concert Espiritual) i normalment s'anomenaven simplement pel seu text inicial. Geistliches Konzert és un terme ampli per a diversos gèneres de concerts de cambra per a un nombre reduït de veus i instruments i que prefigura la cantata de l'església del barroc tardà i les formes de cantata sagrada solista. Les arrels estilístiques del Geistliches Konzert es troben en els primers models barrocs italians portats a l'alemany per músics com Heinrich Schütz, i popularitzats pels seus contemporanis com Samuel Scheidt.
&
Wolfenbüttel es va convertir en la residència dels ducs
de Brunswick el 1432. Al llarg dels següents tres segles va créixer fins a ser
un centre important de les arts. Quan el duc Julius
(1529-1589) va pujar al tron el 1568, Wolfenbüttel va abraçar les doctrines
luteranes. El seu fill Heinrich Julius (1564-1613) va fundar una capella
de la cort i un teatre, i va començar a col·leccionar llibres, art i antiguitats.
Va establir connexions amb la cort de Saxònia, i això va donar lloc a un
intercanvi musical entre Wolfenbüttel i nuclis musicals del centre d'Alemanya.
Wolfenbüttel
Ciutat de la Baixa Saxònia
El 1350, el castell de Wolfenbüttel es va convertir en la residència de la branca de la casa de Welf a Brunswick. Va ser reconstruït al 1553, creant una nova residència i convertint l'antiga torre en la capella del castell. El 1575 s'hi van afegir patis amb arcades d'estil italià. Heinrich Julius va fundar el primer teatre permanent al palau amb un grup anglès d'actors, fent de la ciutat el lloc de naixement del teatre alemany.
Durant un segle i mig, Wolfenbüttel va ser un dels principals centres de música a l’Alemanya protestant. Al llarg de la seva història, va tenir al seu servei alguns dels millors compositors del seu temps. Entre ells hi ha noms cèlebres com Michael Praetorius i Johann Rosenmüller, però també d’altres poc coneguts, com Daniel Selichius, Johann Theile i Georg Österreich.
&
Michael Praetorius (1571-1621). El 1595 es desplaçà a Wolfenbüttel, primer com a organista i, a partir del 1604, com a mestre de capella de la cort del duc Heinrich Julius de Brunswick-Wolfenbüttel. Quan aquest morí, l’any 1613, Praetorius restà associat a la cort sota la protecció del seu successor, però hi residí només esporàdicament. Passà bona part del temps a Dresden, on tingué ocasió de conèixer el compositor Heinrich Schütz i de familiaritzar-se amb la nova música italiana.
Fou un compositor molt prolífic. La major part de les seves obres són vocals i foren escrites per ser utilitzades en els serveis litúrgics luterans. Hi abunden les indicacions de caràcter pràctic i els consells per als intèrprets. Una part molt important està basada en melodies de corals i himnes protestants o en textos litúrgics luterans en llengua llatina. Escriví obres per a un reduït nombre de veus i també d’altres de caràcter policoral. De vegades recorregué a la utilització d’un acompanyament de baix continu. Tot i que el gros de la seva producció és format per peces de caràcter religiós, s’ha conservat una col·lecció de composicions profanes que, potser, són les que li han donat més renom. Es tracta d’un recull de danses instrumentals publicades l’any 1612 a Wolfenbüttel sota el títol Terpsichore.
Amb la publicació de la col·lecció Polyhymnia caduceatrix et panegyrica (Wolfenbüttel,1619), Praetorius va entrar fermament al barroc. La col·lecció consta de quaranta concerts a l’estil policoral de Gabrieli, amb acompanyament de baix figurat.
Wachet auf, ruft uns die Stimme
|
Gelobet und gepreiset
|
Daniel Selichius (1581-1626) va entrar al servei
de Friedrich Ulrich, duc de Brunswick i Lüneburg, a la seva cort de
Wolfenbüttel el 1621. La seva col·lecció Opus novum es va imprimir a
Wolfenbüttel el 1623/24. Selichius va succeir a Michael Praetorius com a
mestre de capella l’any 1621 i, tot i que bona part de la música publicada al
conjunt Opus novum probablement havia estat composta anys abans, és
evident que els seus estils musicals eren molt similars.
Singet dem Herrn ein neues Lied
|
Laudate Dominum de caelis
|
Johann Rosenmüller (1619-1684) va estudiar a la Universitat de Leipzig, va
ensenyar a l’Escola de Sant Tomàs i el 1651 va ser nomenat organista de l’església
de Sant Nicolau. El 1653 l’ajuntament de Leipzig li va prometre la successió a
l’escola de cantaires de Sant Tomàs. Va ser detingut i empresonat sota sospita
d’haver mantingut relacions amb nens del cor. Després d’escapar de la presó, va
fugir a Itàlia, on va ser contractat a Venècia a l’església de San Marcos el
1658. Entre 1678 i 1682 va ocupar el càrrec de compositor a l’Ospedale della
Pietà, el famós orfenat de nenes en el què Antonio Vivaldi va ser director
de música la major part de la primera meitat del 1700. Se’l considera com un
dels cims musicals de la seva època. La seva música està totalment influenciada
per la seva vida, combinant elements alemanys i italians. Al final de la seva
vida va tornar a Alemanya, on va treballar com a mestre de capella de Wolfenbüttel,
on va morir el 10 de setembre de 1684.
Les seves cantates prepararen el camí per a l’eclosió de la cantata sacra alemanya. Malgrat que passà gran part de la seva vida a Itàlia, Rosenmüller gaudí d’un gran prestigi al seu país, on fou considerat un compositor rellevant i una figura clau en la transmissió de l’estil italià al nord d’Alemanya.
Salve Dulcis Salvator
Johann Rosenmüller
Johann Theile (1646-1724). Després d’estudiar lleis a Leipzig i Halle, Theile va estudiar composició a Weißenfels. El seu professor va ser allà el gran Heinrich Schütz, el més il·lustre compositor alemany del segle XVII. Es creu que Theile va ser un dels seus darrers alumnes, i se’l considera el més dotat d’ells. Entre 1673 i 1675 va exercir el lloc de Kapellmeister (Mestre de capella) del duc Cristià Albert de Holstein-Gottorp. Alguns anys més tard va obtenir el lloc de Kapellmeister a Wolfenbüttel, on va començar un aprenentatge musical amb Johann Rosenmüller, qui per aquest temps havia tornat definitivament al Nord d’Alemanya després d’haver emprat la major part de la seva carrera a Itàlia. El 1673 va escriure la Matthäuspassion (Passió segons Sant Mateu) a Lübeck. El 1685 Theile va succeir a Johann Rosenmüller com a director musical de la cort del duc Anton Ulrich von Brunswick-Wolfenbüttel. També va ser responsable de la música a la gran església del castell de Wolfenbüttel. El 1694 va tornar a la seva ciutat natal de Naumburg, on va morir el 1724.
Johann Theile va ser un admirador de Johann Mattheson i en la seva època va ser reconegut com un excel·lent contrapuntista i com a compositor de música eclesiàstica. Pel que fa a la seva Matthäuspassion, es distingeix per la senzillesa amb què tracta el text i en l’encant de la seva invenció melòdica. El contrapunt, pel qual va ser admirat ardentment, és molt menys evident en aquesta obra, encara que hi ha alguns exemples efectius en un grapat dels números vocals més rics.
Georg Österreich (1664-1735). De la seva obra compositiva han sobreviscut unes 70 cantates d’església i concerts sagrats, que el distingeixen com un autor hàbil per sobre de la mitjana de la música eclesiàstica figurativa. L’amistat de tota la vida amb Johann Theile va ser decisiva per a la carrera musical d’Österreich. Quan l’amant de l’art Anton Ulrich va ser nomenat co-governant del ducat de Brunswick-Wolfenbüttel el 1685 i va proporcionar amplis fons per a les belles arts, va ser Theile qui va comprometre Österreich a la cort de Wolfenbüttel, el va acollir a casa seva i li va donar regularment classes de composició. Paral·lelament, Österreich va realitzar els seus estudis de cant amb els castrati italians Giuliano Giuliani i Vincentino Antonini, que també es van quedar a la cort. L’època de Braunschweig-Wolfenbüttel va ser per a ell formativa en tots els aspectes i, al mateix temps, va marcar l’inici de la seva activitat compositiva. Les seves funcions oficials a la cort es limitaven a treballar com a tenor a la capella ducal i com a “criat de cambra”. No tenia cap obligació compositiva, tot i que les obres que va compondre durant aquest període es representaven gairebé amb tota seguretat com a part dels serveis de l’església del castell de Wolfenbüttel.
Georg Kaspar Schürmann (1672-1751) va escriure òperes, i aquest és un element
important en la seva biografia. La seva carrera va començar a Hamburg, on va
cantar com a alto masculí a l’òpera i a les esglésies. Això l’ha d’haver
inspirat a contribuir al gènere de l’òpera. El 1697 va viatjar amb l’òpera d’Hamburg
a la cort de Brunswick-Wolfenbüttel per a una sèrie d’aparicions com a
convidat. Això va donar lloc al seu nomenament com a cantant pel duc Anton
Ulrich. Aviat també se li va donar el deure de dirigir l’òpera i les
representacions a l’església de la cort. Schürmann va romandre a Wolfenbüttel
fins a la seva mort. Probablement va ser un dels primers compositors alemanys a
traslladar l’alternança de recitatius i àries da capo de l’òpera
italiana a un context litúrgic, la qual cosa va afectar significativament l’enfocament
de Bach a la composició de cantates espirituals. Al mateix temps, no es pot
deixar de notar la influència de Schürmann sobre Georg Frideric Händel:
n’hi ha prou de comparar el primer número de la cantata Aber über das Haus
Davids i el famós Allegro del concert d’orgue HWV 291.
Aber über das Haus Davids
|
Allegro
|
Siehe, eine Jungfrau ist schwanger
Georg Caspar Schürmann
00000000000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada