Els exercicis acadèmics d’harmonia clàssica -els principis teoria dels quals es remunten al tractat Traité de l'harmonie réduite à ses principes naturels de Rameau (segle XVIII), que va desenvolupar la funció d’un baix fonamental i que constitueix la base de les teories modernes de la tonalitat-, es realitzen en un format de quatre veus (quatre parts), que corresponen a les tessitures de la veu humana: soprano, contralt, tenor i baix. La formació a quatre parts, a més del cor de veus mixtes, és la disposició natural de les partitures per a teclat (orgue, clavecí, piano).
Un dels primeres grups instrumentals a quatre, més o menys estable, va ser el Consort de violes anglès del segle XVI. Si bé al principi es limita a interpretar transcripcions de peces corals, al segle XVII adquireix el seu propi repertori, sent la fantasia la forma musical estretament vinculada a aquesta formació. Aquest repertori, únic al seu gènere, s'estén a gairebé dos segles i constitueix la música de cambra instrumental més perfecta i elaborada composta a Europa abans de l'era del quartet de cordes clàssic.
In Nomine à 4
William Bird
In Nomine à 4
William Bird
En l’audició de música a quatre parts, les veus extremes són les més perceptibles, per sobre de les dues interiors que demanen més esforç auditiu per a seguir-les. De les veus exteriors, l’aguda acostuma a portar la melodia principal, mentre que la greu, que correspon al baix, és la que, com es diu habitualment, “sustenta” l’harmonia. En aquesta entrada ens fixarem en aquesta última, en la línia del baix.
En la música medieval occidental -per influència de la
música oriental-, era freqüent la presencia d’un bordó instrumental, un acompanyament musical d’una nota greu o acord que
es manté sonant de manera continuada durant bona part d'una peça, establint
molt sovint el to de la composició. El bordó constitueix la base sobre la qual es desenvolupa la melodia.
Raga Trio
Fas et nefas ambulant
|
Je vivroie liement/Liement me deport
|
Amb l’esdeveniment de la polifonia i superats els primers passos (organum, discantus...), les veus van adquirint més llibertat, sempre en una lluita dialèctica entre la consonància i la dissonància. A començaments del Renaixement, la influència de la contenance angloise de John Dunstable, suavitzant les harmonies més adustes de l’ars nova, va arribar als músics de la cort de Borgonya, d’entre els quals destaca Guillaume Dufay,
Durant el segle XV, a França aparegué la tècnica de composició que es coneix amb el nom de fauxbourdon (fals bordó), consistent a afegir dues veus per sota d’un cantus firmus a distància de 4a i de 6a, tot obtenint un moviment paral·lel de les tres veus emmarcat per intervals d’8a i 5a. En veiem un exemple en l’himne Ave Maris Stella de Dufay.
|
Com
tots els himnes de Dufay, Ave Maris Stella està preparat per a tres
veus, amb la coneguda melodia del cant com a fonament evident. En aquest cas,
Dufay dona a la veu superior una melodia basada en un embelliment del cant
gregorià. Acompanyant l'elegant paràfrasi del cant hi ha dues veus més per
sota, una veu de tenor intricada (una 6a més baix), i un veu intermèdia (a
vegades no escrita) que permet acompanyar l'himne cantant quartes paral·lels
sota la melodia principal en tot moment. Es tracta de l'harmonització
utilitzant la tècnica d'escriptura paral·lela del fauxbourdon. |
Ave Maris Stella
Guillaume Dufay
(1339-1474)
En
l’harmonia clàssica, el baix té tendència a ocupar la nota fonamental de l’acord,
al menys en els punts importants de la frase musical. En el fauxbourdon,
la línia de la veu més greu, habitualment, uneix la tercera nota dels acords
tríada (primera inversió). No podem considerar que aquesta veu inferior faci la
funció de baix harmònic.
Ad cenam providi
Guillaume Dufay
(1339-1474)
Les
harmonies de la música coral del Renaixement es modelen a partir d’afegir al fauxbourdon
una quarta veu per sota: el baix. Aquesta part inferior de l’harmonia acostuma
a fer les notes fonamentals de cada acord, deixant a les veus interiors la
comesa de completar les notes dels acords. Un exemple extrem de la funció del baix en la música coral del Renaixement és la cançó Dindirindin, que es troba en el Cancionero de Palacio del segle XV, en que la línia del baix,
en tota la cançó, executa sempre la nota fonamental de cada acord.
En el villancico del segle XVI Si no os uviera
mirado, el baix continua cantant gairebé sempre la fonamental de cada
acord, però en determinats moments, suavitzant la seva línia melòdica, “passa”
per acords en primera inversió.
Si no os uviera mirado
Juan Vásquez
Quan a finals del Renaixement es prioritza el text sobre
la música, la música polifònica es redueix a una veu amb acompanyament instrumental, en
un canvi de textura que es coneix com a monodia acompanyada. Un
instrument harmònic (llaüt, tiorba, clavecí, orgue...) “redueix” totes les altres veus
a acords, acompanyant la veu principal. Així apareix el baix xifrat, una
tècnica que serà la manera simplificada d’escriure el baix continu de la
música barroca.
Amarilli, mia bella
Giulio Caccini
(1551-1618)
El baix continu de la música barroca, com el seu
nom indica, es toca de forma contínua al llarg d'una peça i proporciona
l'estructura harmònica de la música, complementant la melodia. En les
partitures, la part corresponent al baix continu només indica la nota
més greu i l'instrumentista de teclat (o el que pugui fer acords) crea la part
completa del continuo tocant, a més de les notes baixes indicades a la
partitura, les notes superiors per
completar els acords. Aquesta manera d’escriure la part del continu se’n diu baix
xifrat perquè les xifres escrites sota les notes del baix proporcionen una guia
per crear les parts superiors dels acords.
La primera vagada que es menciona l'expressió basso
continuo és a l'any 1600 en els cometaris escrits a la partitura de la Rappresentatione
di Anima e di Corpo d'Emilio de' Cavalieri.
Simfonia
(Rappresentatione di Anima, et di Corpo)
Emilio de' Cavalieri
(1550-1602)
Posteriorment, en els concerti grossi dels segles
XVII i XVIII, el baix continu acompanyarà les alternances entre el concertino
i el ripieno.
Concerto Grosso in D, Op. 6, no. 1
|
Vivace
|
La funció principal del baix és en l’àmbit de l’harmonia, tanmateix, moltes vegades el baix també dota d'un suport rítmic fonamental al complex sonor, ja que es converteix en una referència del pols vital de la música. Ara fem un salt d’uns quants segles endavant en el temps, encara que després tornarem a la música del barroc.
En l’argot jazzístic (el jazz pren forma a principis del
segle XX), s’utilitza l’expressió Walking bass (baix que camina), que s’aplica
a una tècnica d'acompanyament del contrabaix que està delineada mitjançant l'ús
de notes negres no sincopades, cosa que crea una sensació de moviment similar
al ritme dels passos en caminar. En el jazz, és molt comú que els
baixistes facin servir línies de Walking bass, encara que també se solen
utilitzar amb certa profusió en estils com el rock’n’roll, el rockabilly,
el rhythm & blues i altres.
Gerry̲ M̲u̲l̲l̲i̲ga̲n̲ Meets Johnny̲
H̲o̲d̲ge̲s̲
|
Splanky
|
Cotton Tail
Duke Ellington
Com hem pogut comprovar, el tempo d’una línia Walking bass pot variar molt, des de lent-moderat -com els exemples de Gerry Mulligan i de Count Basie-, fins a ràpid i molt ràpid, com Cotton Tail d’Ellington i els exemples següents de Sonny Rollins i John Coltrane.
Oleo
|
Giant Steps
|
Des del punt de vista harmònic, les línies de walking utilitzen una combinació d'escales relatives a la progressió, notes corresponents a l'acord i notes de pas per traçar l'estructura harmònica del tema. Per afegir varietat i interès a la línia se solen utilitzar silencis, notes sincopades o notes mortes. Les dead notes, com el seu nom indica, són aquelles que s'executen pressionant les cordes sense que arribin a sonar el diapasó, matant així el so.
Exemple de notes mortes
Tret de "@fellisatrox"
Una línia de “baix que camina” estandarditzada és la
que es produeix en el típic moviment de la mà esquerra dels pianistes de boogie-woogie.
El boogie-woogie és un estil de blues basat en el piano,
generalment ràpid i ballable. Es caracteritza per l’execució amb la mà esquerra
de determinades figures escrites en corxeres, en compassos de 4/4, constituint
així el denominat eight-to-the-bar (vuit al compàs), que posteriorment
van inspirar els walking bass característics del rock and roll.
PineTop's Boogie Woogie
|
Monday Struggle
|
Basie Boogie
Count Basie
Beat Me Daddy, Eight to the Bar és una cançó escrita el 1940 per Don Raye, Hughie Prince i Ray McKinley. Segueix la tradició nord-americana del boogie-woogie de la música de piano sincopada. El títol adopta l'argot dels anys 40 encunyat per Ray McKinley, bateria i cantant principal de la banda de Jimmy Dorsey als anys trenta. McKinley començava determinades cançons a un ritme molt viu, demanant al pianista Freddie Slack (anomenat "Daddy") que li marqués un ritme boogie, és a dir, eight to the bar. "Vuit notes al compàs" és el walking bass característic del boogie.
Beat Me Daddy Eight To The Bar
Will Bradley (Ray McKinley,
vocal)
|
A diferència del ragtime, el boogie-woogie
no va patir mai la influència del repertori pianístic europeu. Els músics que
van començar a forjar-lo al sud dels Estats Units, cap a finals del segle XIX
i començaments del XX, probablement mai no havien escoltat un pianista de
formació clàssica.
|
|
Als anys 1950, el baix d’alguns dels rock’n’roll encara són molt jazzístics, com es pot comprovar en els primerencs Rock Around the Clock i Johnny B. Goode.
Rock Around The Clock
|
Johnny B Goode
|
Fats Domino, originari de New
Orleans, pel seu estil tan proper al boogie-woogie, incorpora una línia
de baix walking, semblants a aquesta:
I Want To Walk You Home
|
Jambalaya
|
|
Aquest Walking bass característic de molts dels èxits de rock and roll és una herència del Boogie que es tocava als barrelhouses de New Orleans. En aquests locals de lleure, els pianistes, que en general es limitaven a acompanyar els cantants, van desenvolupar una manera ràpida i purament instrumental de tocar el blues amb l’objectiu de fer-lo ballable.
|
Alguns dels rock and roll més llegendaris conserven aquesta línia de baix tan vigorós i excitants que empeny a
moure’s i a ballar.
Jailhouse Rock
|
Good Golly, Miss Molly
|
Per provar la potència rítmica irresistible que provoca un
walking bass, m’ha semblat immillorable l’exemple de la cançó You
Never Give Me Your Money dels Beatles. És una cançó formada a partir de la suma
de petits fragments, cada un d’ells amb una idea musical diferent. Notareu que
de seguida, en el segon fragment, la dinàmica canvia totalment; l’efecte que
produeix l’entrada del "baix que camina" és notori. Sembla que canviï de
compàs o de tempo, però si us hi fixeu bé, la pulsació es manté invariable al
llarg de tota la cançó!
You Never Give Me Your Money
(Abbey Road)
The Beatles
(1969)
La cançons Lady
Madonna és una referència, una cita al so primitiu. El piano està inspirat en Fats Domino i el walking bass és un gest de complicitat amb els temps del boogie
woogie.
Lady Madonna
The Beatles
Però la sensació que provoca el “baix que camina” no
és exclusiva de la música del segle XX. L’expressió walking bass sí que sorgeix
i s’aplica en el context de la música afroamericana, primer al jazz i el
woogie i després al rock and roll, però en la música antiga també hi ha moltes obres musicals en que el baix exhibeix
un patró dinàmic molt semblant. Per això, no és estrany
que la música de Bach hagi motivat experiències jazzístiques a músics
contemporanis com Jacques Loussier i Bobby McFerrin, per exemple.
Wachet auf, ruft uns die Stimme
(Improvisation)
Jacques Loussier Trio / Bobby McFerrin
Per acabar docs, retornem al barroc i escoltem algunes músiques que tenen en comú una captivadora línia de baix peripatètic.
Laetatus sum a 6
|
Bourrée
|
2. Andante
No. 2 in F major BWV 1047 -
Brandenburg Concerto
Johann Sebastian Bach
Fins i tot Joseph Haydn, un compositor que ja és d’una
altre època, sembla que encara conservava una mica de l’ànima barroca, perquè en
aquest adagio no acaba de desprendre’s del tot de la presència persistent
del baix continu.
II. Adagio
Symphony No. 26 in D minor
Joseph Haydn
00000000000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada