En aquesta entrada voldria tractar un aspecte molt subtil que s’esdevé en l’evolució de la música entre l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, és a dir, entre l’Ars Nova del Gòtic i la música del Renaixement. Procuraré explicar-ho mostrant exemples extrems, que dibuixin clarament les característiques essencials de cada estil.
A finals del XIV i principis del XV, es fa evident l'afany per depurar la rudesa de la polifonia medieval i desenvolupar sonoritats més suaus i melodioses. Aquest és el pas subtil a que em referia al començament. La tosquedat en la música medieval s’expressa en les harmonies basades en intervals perfectes (unísons, octaves, quartes i cinquenes), en una construcció melòdica de veus ornamentals sobre un cantus i en un llenguatge rítmic poc fluid, sovint trencat per pauses, emprant tècniques antigues ja usades en l’ars antiqua, com l’hoquetus. I en quant al text, no és estrany l’ús de la politextualitat, que sovint s’imposa en el motet isorítmic, tot i que aquesta singularitat s’extendria també al llarg del segle XV.
Durant la Baixa Edat Mitjana (1250–1500), a França, els
compositors més destacats de l'ars nova van ser Philippe de Vitry i Guillaume
de Machaut.
Quant en moy / Amour et
biauté /
Amara valde
Guillaume de Machaut
|
Els teòrics de la música al món antic van considerar com a consonàncies només els intervals perfectes: l'uníson, la quarta, la cinquena i la vuitena. Tots els altres van ser considerats dissonàncies, una noció estranya avui a les nostres orelles. Aquesta teoria va continuar en voga a l'Edat Mitjana, període durant el qual es va donar a aquests intervals “perfectes” un significat religiós. La perfecció estava relacionada amb la deïtat; així, tots els altres intervals eren “imperfectes”; corromputs, en certa forma. Això també explica perquè la polifonia primerenca es movia exclusivament en 8es, 5es i 4es paral·leles. Avui, per descomptat, les 3es i 6es són “els nostres” intervals més consonants. Anem uns segles enrere per escoltar Perotin, de l’Escola de Notre Dame, en Sederunt Principes, un clar exemple de l’harmonia basada en els intervals perfectes. Sederunt Principes
|
Hi ha moments al llarg de la història que són particularment propicis per a les arts: fases, de vegades cicles, en què afortunades combinacions d'elements polítics, econòmics i socials van aconseguir crear les condicions perfectes per a un desenvolupament fèrtil de la cultura. En el període que ens ocupa, la cort del ducat de Borgonya és un dels centres econòmics i culturals més potents d’Europa, i això te unes repercussió directa en la Història de la Música.
Després anirem a la cort de Felip el Bo, però ara és el moment de parlar de la contenance angloise; al segle XV els compositors anglesos dominaven l’avantguarda del pensament musical europeu. Hi ha una gran demanda de la seva música i moltes obres sobreviuen només en fonts estrangeres.* L’estil madur de la música anglesa de mitjans del segle XV és el començament de l’estil internacional del Renaixement primerenc.
|
* A Anglaterra, la Segona Llei de Supressió de 1539 va permetre la dissolució dels grans
monestirs i cases religioses. Les terres i els edificis monàstics van ser
confiscats i venuts a famílies que simpatitzaven amb la ruptura d’Enric VIII de
Roma. El 1540 els monestirs estaven sent desmantellats a un ritme de
cinquanta al mes, amb tot el que això suposa de pèrdua de llibres i partitures. |
El compositor anglès John Dunstable (1390-1453), com a part de
la cort del duc de Bedford, probablement va viatjar a França durant l’època en
què els anglesos la van dominar. Els contemporanis van deixar testimonis de la
seva admiració per la música d’aquest compositor, que descriuen com a
singularment dolça. Fins i tot la veien com un art nou.
 |
Tot i que gairebé tota la música manuscrita de Dunstaple a Anglaterra es va perdre durant la dissolució dels monestirs (1536–40), algunes de les seves obres s’han reconstruït a partir de còpies trobades a l’Europa continental (especialment a Itàlia), l’existència de les quals indica la seva fama generalitzada a Europa.
(Remarco en negreta els trets més importants que
definiran el nou estil musical)
L’ús de les consonàncies «imperfectes» (terceres i sisenes), l’origen de les quals se situa en la contenance anglois practicada a les illes britàniques i importades al continent per John Dunstable a principis del segle XV, tindrà una gran influència a la cort de Borgonya de Felip III el Bo. Els compositors de l’escola borgonyona i flamenca tractaran la dissonància de forma més acurada i estricta. Això significarà la fi de la sonoritat «intermitent» que va caracteritzar la polifonia medieval en favor d’una sonoritat triàdica homogènia i equilibrada. La depuració de les línies es percebrà tant en la generalització de les tècniques imitatives durant el darrer quart del segle com en un conjunt de regles pràctiques entre les quals trobem la prohibició de les cinquenes i vuitenes paral·leles entre dues veus. Aquesta llegendària prohibició (es mantindrà vigent fins als aldarulls del segle XX) obeeix tant al desig de preservar la independència real de les veus com a la de neutralitzar aquest tret característics de la polifonia medieval.
Una de les expressions més extremes del que els
compositors del nord d’Europa van anomenar “aire anglès” (contenance
angloise) el trobem a Quam pulchra es, un nou tipus de motet compost
per Dunstable.
Quam pulchra es
John Dunstaple
Noteu que la textura d’aquest motet de Dunstaple, d’una harmonia
plena i d'un discurs melòdic més fluid, queda lluny ja dels motets de Machaut i Vitry. Compareu:
Fera pessima / O livoris feritas /
|
O canenda vulgo /
|
Amb la “dolça sonoritat” de Quam pulchra es s'afirma un nou
llenguatge musical que inclou abundància de 3es i 6es, i que,
significativament, condueix a l’ús de tríades completes. Això és el que se’n
diu prototonalitat.
Veni Sancte Spiritus/
|
Veni Sancte Spiritus et emitte/
|
La cort de Felip III de Borgonya -Felip el Bo, fundador
de l’ordre de cavalleria del Toisó d’Or-, tenia en general bones relacions amb els
anglesos. Havia establert vincles tant diplomàtics com culturals amb el seu veí
del nord; la seva cort estava oberta a diplomàtics, empresaris i músics
anglesos. Els compositors destacats de l’Escola borgonyona són Guillaume
Dufay (1397-1474) i Gilles Binchois (1400-1460), que constitueixen la
primera fase de l’Escola franco-flamenca, la més important del
Renaixement a Europa.
Guillaume Dufay (1397-1474)
va ser un dels primers a usar les harmonies, el fraseig i les melodies
expressives característiques del primer Renaixement, fruit de la influència de
la contenance angloise, com es pot comprovar en el seu motet Supremum
est mortalibus bonum.
Supremum est mortalibus bonum
Guillaume Dufay
Gilles Binchois (1400-1460) és sovint considerat com un dels millors
melodistes del segle XV: “Binchois va conrear el ritme suaument subtil,
la melodia suaument gràcil i el tractament suau de la dissonància dels seus
contemporanis anglesos”. (Encyclopaedia Britannica). Igual que Dufay,
Binchois va estar profundament influenciat per l’estil del compositor anglès
John Dunstaple.
Adieu, adieu, mon joileux souvenir
Gilles Binchois
Potser seria injust donar tot el reconeixement a Dunstaple per la contenance angloise; la seva preeminència és clarament merescuda, però diversos altres compositors també mereixen la nostra atenció, com John Bedyngham, Walter Lambe, John Plummer, Leonel Power o Walter Frye.
O rosa bella
|
Stella celi
|
Tota pulchra es
|
Ave Regina
|
La música de Walter Frye (1450-1475) està conservada exclusivament en fonts continentals. Els manuscrits més importants són els de la cort de Borgonya. Frye era més jove que Dunstaple i va mantenir una presència al continent després de la mort d’aquest el 1453, quan la influència anglesa gradualment disminuïa.
Ave Regina celorum
|
Alas Alas is My Chief
|
Aquesta època coincideix en la decadència de la cultura musical dels monestirs i l’auge de les catedrals, les esglésies en mans de sacerdots que no pertanyen a cap ordre, els col·legis i les capelles privades. L'Eton Choirbook, és un manuscrit musical anglès de finals del segle XV - presumiblement per al seu ús a l'Eton College-, que conté obres en llatí de tema religiós.
 |
El Manuscrit d'Eton va ser compilat aproximadament entre 1490 i 1502. Constitueix una de les tres col·leccions del segle XV de música religiosa anglesa que va sobreviure a la destrucció de manuscrits duta a terme per Enric VIII durant la dissolució dels monestirs a la dècada de 1530.
El compositor més representat en aquest recull és John
Browne (1453-1500), amb 10 obres. La seva música coral és innovadora, de línies melòdiques inusualment llargues. L'estudiós
de la música antiga Peter Phillips l'ha anomenada "subtil, gairebé
mística" i "extrema de maneres, que aparentment no té paral·lel ni
a Anglaterra ni a l'estranger.”
Stabat Mater
John Browne
És al segle XV quan la música coral es consolida tal com l’entenem avui dia. És el segle en que la música coral religiosa s’inclina amb fervor a adorar la Verge Maria, devoció que s'expressa en forma de Regina Coeli, Salve Regina, Stabat Mater, Magníficat, etc.
Stabat Mater
|
Salve Regina
|
Salve scema sanctitatis
|
Magnificat Regale á 5
|
|
Si voleu fer una immersió en la contenance de la música anglesa del segle XV, aquí teniu alguns dels compositors representats al Manuscrit Eton Choirbook:
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada