És
un autèntic plaer escoltar aquesta petita joia musical en la delicadíssima
interpretació del grup Profeti della Quinta format en aquesta
ocasió per Giovanna Baviera, Doron Schleifer, Jacob Lawrence i el seu director Elam
Rotem.
 |
Estic del tot convençut que ni l’emoció no tanca la porta a l’enteniment ni l’enteniment tanca la porta a l’emoció. És més, crec, i també n’estic del tot convençut, que moltes vegades és la intel·ligència la que obre les portes a l’emoció. |
Mille Regretz
Josquin des Prez
Mille regretz de vous abandonner
Et d'eslonger vostre fache amoureuse,
Jay si grand dueil et paine douloureuse,
Quon me verra brief mes jours definer.
&
Mil pesars per abandonar-vos
i allunyar-me del vostre rostre amorós,
sento tanta tristesa i tan dolorosa pena,
que aviat veureu acabar els meus dies.
Atribuïda a Josquin des Prez, Mille regretz
és una chanson del Renaixement que, com ho certifica el fet que la seva
partitura es trobés reproduïda en 24 fonts documentals diferents del segle XVI,
va tenir un èxit formidable. Molts compositors de l’època en van fer
recreacions i la cançó es va escampar per tota Europa; fins i tot el sevillà Cristóbal
de Morales va escriure una missa paròdia amb la seva melodia de cantus
firmus. Segons sembla va ser la cançó preferida de Carles V, emperador del
Sacre Imperi Romanogermànic / I de Castella, i Nicolas Gombert -mestre de
la Capella Reial-, la va recrear en una magnífica versió a sis veus, mentre que Luys
de Narvaez -fill d’un mecenes de les arts i secretari d’Estat de Carles V-, en
va fer una versió per a viola de mà que anomenà La canción del Emperador.
Mille regretz
|
La canción del Emperador
|
No puc deixar passar l’oportunitat de mencionar aquí una acompanyant
il·lustre de Mille regretz en el gènere de les cançons de comiat: Innsbruck,
ich muß dich lassen, d’Heinrich Isaac, compositor de la cort de
Maximilià I d’Hamburg.
Innsbruck, ich muß dich lassen
Heinrich Isaac
&
Anàlisi de Mille regretz
L’emoció i el delit gratificant que espontàniament provoca l’audició de Mille regretz, no priva, ans el contrari, de gaudir-ne també des del punt de vista de l’anàlisi musical i de la retòrica, com veurem a continuació.
Amb text francès, la seva temàtica entronca amb la del comiat, o cançó de comiat trobadoresca. L'estructura del poema és de quatre versos hendecasíl·labs de rima A B B A.
Mille regretz de vous abandonner
|
A
|
Està escrita a quatre veus i consta d'una única estrofa que és musicalitzada de forma contínua i no periodificada:
- Forma contínua perquè l'estructura no es basa en la repetició de les frases musicals, sinó en la invenció contínua.
- No periodificada perquè el solapament de les frases, i la circulació del text per les diferents veus -comú a la polifonia sacra de l'època, en concret del motet- desdibuixa la frontera entre aquestes.
La textura semblant al motet suposa alhora el seu tret estilístic més excel·lent i també una pista sobre les seves intencions retòriques. Els compositors renaixentistes van intentar expressar el significat del text a través de la música. La “pintura de paraules”, o la il·lustració musical de les lletres, s'utilitzava amb freqüència, és a dir, la intenció de recrear musicalment les qualitats expressives del text. D'aquesta manera, la gravetat de l'assumpte (el dolor pel comiat o la pèrdua) exigiria una textura pròpia de la música sacra.
El perfil melòdic de les veus contribueix també a generar un estat d'ànim, gràcies al predomini gairebé absolut de les línies descendents en la veu superior (catàbasi), salvades momentàniament per petits salts ascendents.
A banda de la variada utilització de l'omnipresent motiu descendent, podríem destacar l'èmfasi que adquireix la unió de les quatre veus en una textura homofònica per subratllar el sentit de les paraules Jay si grand düil .
|
Per als més entesos Un efecte expressiu molt subtil és la cadència amb retard de la veu superior a et deslonger (i allunyar-me). Es tracta en totes dues ocasions d'un retard de quarta sobre el Mi. Segons les regles de la música ficta, en aquest tipus de cadències, la quarta (La) ha de resoldre baixant un semitò (al Sol#). La segona vegada, però, la introducció d'un Do al baix impedeix la resolució per semitò, per evitar la producció de la dissonància de 5a augmentada (Do-Sol#), per la qual cosa el cantor ha de resoldre baixant un to, frustrant així les expectatives de l'oient mitjançant un efecte anàleg al de la moderna cadència trencada, evocador en si mateix de la frustració, l'anhel o també pesar. Des del punt de vista tonal, la cançó està escrita en
mode de Mi frigi. El mi és, en efecte, la primera nota i el darrer acord
(menor) que escoltarem a l'obra. La importància melòdica de les notes La i
Do, i de l'acord de La menor, provoquen a l'oient modern la impressió d'una
obra en La menor amb un acord final de Mi menor. Les cadències emprades
reforcen aquesta impressió.
|
|
|
|
Alguns dels continguts d’aquesta entrada són textualment de Rafael Fernández de Larrinoa que trobareu a l’enllaç del seu blog Historia de la Música, Les Tres Edades de la Música Occidental, Josquin – Chanson «Mille regretz» (análisis) i del treball d’Eric Michael Lubarsky, que podeu veure en aquest enllaç. |
|||
&
De la cort de Margarida d’Àustria, filla de
l’emperador Maximilià I i germana de Felip el Bell, es conserven dos manuscrits
profusament decorats amb cançons per a l'entreteniment cortesà. El més petit es
coneix amb el nom de Chansonnier de Marguerite d'Autriche. Es
tracta d’un manuscrits ple de cançons de reconeguts compositors com Pierre
de la Rue (compositor preferit de Margarida), Josquin des Prez, Alexander
Agricola, i moltes d'aquestes cançons tenen títols que inclouen la paraula Regrets.
Aquesta tradició de les anomenades Regrets-chansons*
va començar amb Tous les regrets, composta per Pierre de la Rue
sobre un text del poeta de la cort borgonyesa Jean Lemaire de Belges, escrit
per consolar Margarida després de ser repudiada pel futur rei de França el 1493,
trencant així, per interessos polítics, l’acord de matrimoni que havien concertat
llurs pares.
*Al final d’aquesta publicació trobareu
una recopilació de Chansons-Regretz del Chansonnier de Marguerite
d'Autriche.
Tous les regretz
Pierre de la Rue
Tous les regretz qui les
cœurs tormentez,
Venez au mien et en luy
vous boutez
Pour abréger le surplus
de ma vie,
Car j'ay perdu celle qui
assouvye
Estoit en meurs et
parfaictes bontez.
Tots els penediments que
turmenten els cors,
Veniu al meu i comenceu
Per escurçar el que
queda de la meva vida,
Ja que he perdut el que em
satisfà.
Està mort i en perfecta
bondat.
S'accepta generalment que les penúries de Marguerite,
combinades amb un caràcter malenconiós, han portat a aquest gust per la música
trista en textos tristos.
Plaine de duel, et de melancolie
Josquin des Prez
La vida de Margarida va estar marcada per greus contrarietats sentimental. Després de la humiliant anul·lació del compromís matrimonial amb el futur rei de França Carles VIII, va haver de patir el dol per la mort de dos marits, dels quals, tot i ser matrimonis de conveniència, ella n’estava molt enamorada. Per això se la coneix també com la Dame de deuil.
El primer va ser el príncep Joan d’Aragó (fill dels Reis Catòlics), amb el que va tenir una nena que va morí en néixer. El matrimoni tan sols va durar set mesos. A la Cort va córrer la veu que Joan havia emmalaltit a causa de la seva passió per Margarida.
Per la mort del príncep,
Juan del Encina va escriure el famós romanç Triste España sin ventura,
un lament que Margarida podria haver inclòs perfectament en el seu cançoner.
Triste España sin
ventura
Juan del Encina
¡Triste España sin ventura!
despoblado de alegría,
para nunca en ti tornar.
Pierdes Príncipe tan alto,
hijo de reyes sin par.
Llora, llora, pues perdiste
quien te había de ensalçar.
El segon marit decés fou el duc Filibert II de Savoia, amb qui Margarida fou feliç durant tres anys fins que el setembre de 1504, Filibert morí d’una pleuresia. Son aquests infortunis els que van ensorrar la duquessa de Savoia en una profunda melangia i ompliren el seu cançoner personal de cançons melancòliques i tristes.
 |
Seria lògic pensar que després d’aquestes doloroses experiències,
Margarida passes la resta de la seva vida reclosa en un convent, com era
freqüent en les vídues de la noblesa. Quan mor Filibert ella té vint-i-quatre
anys i li espera una llarga trajectòria plena de responsabilitats polítiques,
demostrant habilitats diplomàtiques i solvència en tasques de govern. Va ser tutora
del futur Carles V i assumí càrrecs importants en la governació de l’imperi. |
En el Chansonnier s’hi troben unes quantes cançons
que parlen de la mort, que des de la perspectiva religiosa presenten el
sofriment i el dolor terrenal com el camí que condueix al cel. Algunes obres
del cançoner citen textos i/o melodies del ritual de l'ofici de difunts que
il·lustren la incorporació d'aquests significants religiosos a altres
contextos. L’eure est venue /
Circundederunt me és un motet a dues veus (motet politextual) d’Alexander Agricola, en el que una
veu canta amb text francès mentre que la més greu configura un text llatí del
Salm 114:3, el primer salm de les Vespres a l'Ofici dels Difunts.
L’eure est venue
|
|
En l'època de Margarida, l'interès per contemplar la mort
va estimular molt el discurs. Recordem que els populars tractats
que descriuen la manera adequada de morir, coneguda col·lectivament com l'Ars
moriendi, surgeixen a principis del segle XV.
&
De l’esmentat Chansonnier de Marguerite d'Autriche, a part de Tous les regretz de Pierre de la Rue que hem vist més amunt, podem escoltar alguns altres exemples més de cançons que els seus títols fan al·lusió a la paraula regretz (lament).
&
|
Si esteu interessats en aprofundir en la música d’aquesta
època, recomano molt la lectura d’aquest preciós llibre de Ramón Andrés.  |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada